152.- Pintura de paraules en Guillaume Costeley

 Quand le berger vit la bergère 

Quand le berger vit la bergère, editada l’any 1570, és el que els francesos en diuen una chanson, encara que en realitat té totes les característiques d’un petit madrigal. El moment gloriós del madrigal és a finals del segle XVI i començaments del XVII -amb la Camerata Fiorentina i el seu entorn, amb Marenzio, Peri, Monteverdi, Gesualdo i altres-, el brou de cultiu per a l’aparició de les primeres òperes. Els madrigals, i no diguem l’òpera, donen primacia a l’expressió del text, creant un Stile moderno (expressió crada per Giulio Caccini) que Monteverdi anomenà Seconda Pratica. 

Però, ja al llarg del segle XVI, en ple esplendor de la polifonia, es va anar imposant la voluntat de fer que el text fos més entenedor a l’oient. Les resolucions del Concili de Trento (1545-1563) sobre com havia de ser la música litúrgica també hi van contribuir.

Els compositors empren dos recursos per aconseguir aquest fi:

    1.Passatges homofònics: és a dir, moments en que totes les veus canten seguint el mateix ritme. Això facilita que els oients puguin entendre les paraules.

    2.Recursos retòrics: el figuralisme, el que els anglesos en diuen “pintura de paraules”, que consisteix en procurar que la música reflecteixi el significat de les paraules. 

Com veurem en Quand le berger vit la bergère, Costeley utilitza de manera molt clara aquests dos recursos.  

 ****

Quand le berger vit la bergère és un exemple genuí de poesia eròtica del Renaixement. Moltes vegades els poemes d’amor pastorívol, sota l’aparença d’un amor idealitzat, en realitat són ben prosaics. A través de metàfores recurrents, expliquen el desig, i a vegades la satisfacció, del plaer sexual. Un cas singular és el poema de Guarini, Tirsi morir volea, que va  esdevenir famosíssim en el seu temps, sens dubte pel seu caràcter agosarat (descriu un orgasme), tan hàbilment amagat entre la retòrica de l'època: "Oh, estimat, encara no moris perquè vull morir amb tu ". La demostració de la popularitat del poema és que va ser musicat per quatre dels compositors més destacats de l’època: Andrea Gabrieli, Carlo Gesualdo, Luca Marenzio i Giaches de Wert. 

L’amor bucòlic, i concretament la imatge del pastor que veu de lluny una pastora, és un lloc comú en la poesia arcàdica: “Vaig veure la bella Phyllis asseguda sola alimentant el seu ramat prop del vessant de la muntanya”, així comença el madrigal Fair Phyllis I saw del compositor anglès John Farmer.

Aquesta visió paradisíaca de la vida dels pastors persisteix en el temps. Tant és així que a mitjans del segle XIX trobem en Les flors de maig d'Anselm Clavé, un exempe, ben popular, en el que el poeta contempla embaladit “Sota de un salze sentada una nina, trena joyosa son rich cabell d’or”.

El títol del madrigal de Costeley anuncia aquest escenari, el del pastor que mira la pastora.

Quan el pastor veu la pastora... 

 

****

Primera Part 

Quand le berger vit la bergère
Guillaume Costeley (1531-1606)

Quand le berger vit la bergère
Dessus la verdure à loisir,
Il vint d’une course légère
Et droit au col la va saisir.

Quan el pastor veu la pastora
Ociosa allà dalt del prat
Hi va lleuger d’una correguda
I decidit se li llança al coll 

Dessus, dessús, dessús...: Diàleg entre veus, repeticions per donar-hi èmfasi, que va de greu a agut, cap amunt!

Il vint d’une course légère: Textura homofònica, ritme de notes curtes (corxeres) per expressar la correguda del pastor.

Et droit au col la va saisir: Textura contrapuntística que s’unifica al final. Excepte S, que segueixen amb pas segur i decidit, les altres veus repeteixen “Et droit” en un curt diàleg que apressa a llançar-se al coll de la pastora. 

Segona Part

O quel désir ! O quel plaisir
Il avait d’embrasser sa dame !
Ah je le vis si fort ravi
Que je pensais qu’il rendit l’âme.

Oh quin desig! O quin plaer
Havia de besar la seva dama.
Jo l’he vist tan feliç
Que em pensava que es moria! 

O quel désir!: Textura homofònica, exclamació, registre extrem (les S. arriben a la nota més aguda de tota la cançó), sentit extravertit.

o quel plaisir: Textura contrapuntística, no és exclamatiu, sentit introspectiu, les síncopes i les ornamentació de S. i C. són com un pessigolleig

il avait d’embrasser sa dame: Textura homofònica, passos decidits per anar a besar la seva dama.

Ha je le vis ...: Textura contrapuntística, repetició entre veus, el narrador ho explica, ara aquí ara allà, com un xiuxiueig.

...si fort ravi: Textura homofònica, emfatitzant “moooolt cooontent”

Que je pensais qu’il rendit l’âme: Textura contrapuntística, frase descendent (derivada de Ha je le vis), que acaba amb el semitò fa-mi, que és una figura retòrica per expressar dolor, pena, mort. (El conegut madrigal Lasciatemi morire de Monteverdi n’és un bon exemple.)

qu’il rendit l’âme: Últims compassos de la cançó, textura homofònica sobre un ritme regular de negres que subratlla les últimes paraules, deixant caure tot el pes de l’accent en la “â” d’ànima.

 

****