153.- Va ser un dels grans

 

Duffy Power (1941-2014) cantant anglès de rock and roll i de blues que va aconseguir un cert èxit als anys seixanta, però molt menys del que segurament es mereixia. La seva producció discogràfica és complicada cronològicament, ja que moltes de les seves cançons dels anys 60 publicades en senzills van ser reeinterpretades en posteriors recopilacions en LP.   

Raymond Howard va néixer a Fulham, al sud-oest de Londres. Va ser descobert el 1959 per l'empresari Larry Parnes, cantant en un programa de nous talents amb el seu grup Duffy and the Dreamers. Parnes va ser el primer gran gerent de rock britànic, i el seu grup de cantants incloïa molts dels cantants de rock and roll britànics més reeixits de finals dels anys 50 i principis dels 60. Ray Howard va ser rebatejat com a Duffy Power a l'estil d'altres descobriments de Parnes, de la mateixa manera que, per exemple, Thomas Hicks va esdevenir Tommy Steele.

En la carrera de Duffy Power es distingeixen dues cares ben contrastades: per una part hi ha el Duffy dels primers anys, un jove rocker -com molts altres-, bon cantant però que no sobresurt especialment de la resta de candidats a l’estrallat, i el Duffy que es submergeix en el rhythm and blues, descobrint una veu extraordinàriament dotada per a l’expressivitat característica del gènere negre. És una opinió personal que, quan s’allunya del rock and roll, i especialment  a partir del contacte amb Alexis Korner, floreix l’autèntica personalitat de Power.

Entre 1959 i 1961 va gravar una sèrie de versions de cançons, com Dream Lover i Ain't She Sweet,  publicades en senzills per a Fontana Records, però a diferència d'alguns dels seus companys no va aconseguir gaire èxit comercial. 

Senzills de Fontana

(1959-1961) 

 

Dream Lover (Fontana,1959)	Ain't She Sweet (Fontana,1959)
That's My Little Suzie (Fontana,1959)

Els senzills que va gravar al segell Fontana en aquests primers anys eren típics números de l'època, a l’estil dels joves cantants d’èxit del rock and roll nord-americans. 

 

Whole Lotta Shakin' (Fontana,1960)	Starry-Eyed (Fontana,1960)
What Now (Fontana,1960)	I’ve Got Nobody (Fontana,1961)

Power va ser presentat per un amic a la creixent escena dels clubs de blues de Londres, i el 1963 es va unir amb Graham Bond, Jack Bruce, Ginger Baker i John McLaughlin per gravar I Saw Her Standing There, un dels primeres  versions d'una cançó dels Beatles. En aquell moment Paul McCartney i John Lennon estaven intentant establir-se com a compositors d'altres artistes que ja es consideraven reeixits i havien escrit la cançó pensant en ell. El seu primer senzill amb Parlophon incloïa I Saw Her Standing There i Farewell Baby.

I Saw Her Standing There (Parlophone 1963)

Farewell Baby (Parlophone 1963)

Duffy va deixar Parnes i durant la segona fase de la seva carrera a Parlophone va gravar cinc senzills excel·lents entre 1963 i 1964, revelant una veu enormement versàtil i emotiva, sobre un material (alguns escrits per ell mateix) finalment digne d'això. 

Senzills de Parophone (1963-1964)

Hey  Girl (Parlophone 1963)

A woman made trouble (Parlophone 1963)

 

It Ain't Necessarily So (Parlophone 1963)

If I Get Lucky Some Day (Parlophone 1963)

 

Where Am I? (Parlophone 1964)

I Don't Care (Parlophone 1964)

Parchman Farm (Parlophone 1964)

Tired, Broke and Busted (Parlophone 1964)

El 1965, temporalment sense un contracte discogràfic, Duffy es va dedicar a la composició de cançons i la interpretació basada en el blues. Aquest mateix any es produeix la vital col·laborar amb Alexis Korner -un prestigiós músic pioner del Rythm & Blues britànic-, cantant i tocant l’harmònica en l’esplèndid disc Sky High.

Sky High Castle Music (1965) Duffy Power with Alexis Korner's Blues Incorporated
Long Black Train	Rock Me	I'm So Glad
Let the Good Times Roll	Ooo Wee Baby	River's Invitation
Money Honey	Big Road Blues	Louise
Fragment de Man In The Sky, d’una presa inèdita de les sessions de Sky High gravades als Ryemuse Studios de Londres.  Man In The Sky

Després de l’LP amb Alexis Korner's Blues Incorporated, va començar a gravar una sèrie de demos editorials notables per a Marquis Music, amb un grup de col·laboradors de primer nivell (McLaughlin, Bruce, Baker, Danny Thompson, Terry Cox, Phil Seamen i altres). Una demo (o maqueta) és un tipus de gravació de temes musicals que s'utilitza normalment abans de llançar un treball al mercat, per ajudar a donar una idea de l'estil final del producte.

The Marquis Sessions (2011, cançons entre 1965 i 1967)
Parchman Farm	Lawdy Miss Clawdy	Just Stay Blue
Love's Gonna Go	There's No Living Without Your Loving	She Don't Know
Little Girl	Dollar Mamie	Little Boy Blue
	Rags and Old Iron

El 1966 i el 1967 va ser el cap d'un grup temporal anomenat, Duffy's Nucleus, amb McLaughlin, Thompson i Cox, amb els que només va publicar un senzill, Uound Dog / Mary Open the Door, el gener de 1967. Mary Open the Door és un original de Power de blues-rock i Hound Dog és una versió de la cançó de Big Mama Thornton. El grup es va dissoldre després d'un grapat de concerts. 

 

Hound Dog Duffy's Nucleus

Mary open the door Duffy's Nucleus

En senzill Hell Hound de la CBS (1970) hauria d'haver revifat la seva carrera, però d'alguna manera va fracassar amb les masses. Una gira al Regne Unit de 1971 amb suport a Argent (banda de rock anglesa fundada el 1969 pel teclista Rod Argent), que també el va recolzar en un LP inèdit, tampoc no va donar cap avenç.

Anunci de la gira d'Argent, Climax Chicago Blues Band i Duffy Power, 1971

Hummingbird

Hell Hound

El 1971 es van publicar a Transatlantic l’àlbum Innovations, amb temes gravats entre 1965 i 1967. "La semblança amb Billie Holiday és el més sorprenent de Duffy Power”, va suggerir un escriptor de Gramophone, quan va escoltar el reeixit LP Innovations. "En el seu millor moment, comunica el mateix sentit d'implicació emocional, el mateix lirisme angoixat".

Innovations (Àlbum de 1971 amb cançons de 1965-1967)
Rosie	Leaving Blues	It's Funny
God Bless the Child		Help Me
Exactly Like You	One Night	There You Go

El 1972, finalment va publicar un àlbum en solitari, Duffy Power, amb el segell GSF, produït conjuntament amb Andrew Loog Oldham i amb Alexis Korner. Encara que en aquest moment era àmpliament reconegut com un cantant impressionant, els seu àlbum no va tenir una bona venda. 

Duffy Power
(GSF, Àlbum 1972) 

 

Liberation	Holiday
Love Is Shelter	Little Soldiers
Love Song	Lilly
River

Com ja hem dit, la discografia de Power és força complicada. Un any després, el 1973, publica al segell Spark un altre àlbum, també homònim, amb temes gravats el 1969 i produït per Peter Eden.

Duffy Power (Spark, àlbum 1973)
Midnight Special
Gin House Blues	Fox And Geese
Fixing A Hole	Roll Over Beethoven
I've Been Lonely Baby	Little Man (You've Had a Busy Day)

Duffy Power va tenir problemes amb les drogues i complicacions mentals pel seu caràcter depressiu. Tornaria als vuitanta però mai va aconseguir el merescut reconeixement que mereixia com a cantant i compositor. La major part del seu material de Parlophone, incloent enregistraments inèdits dels anys 60, es va publicar en CD l'any 2002 com a Leapers and Sleepers.

Leapers and Sleepers
(Parlophone, àlbum doble de 2002)

 

Shake Rattle and Roll	What'd I Say
I Got a Woman	Woman Made Trouble
Sitting on Top of The World	Davy O'Brien (Leave That Baby Alone)

 

July Tree

El 2006 es va estrenar una nova retrospectiva Vampers and Champers que incloïa la reedició del seu LP Translantic Innovations, i el 2012 sortia Tigers, l’últim LP recopilatori de cançons de Duffy Power.

Tigers

Nine Lives Gone

Duffy Power va ser una mica diferent dels altres cantants 'pop' dels anys 60, ja que tenia una presentació molt més jazzística.  Mai va tenir un gran èxit popular, potser per aquest motiu, però la prova del seu talent és que va treballar amb uns quants dels pesos pesants del jazz/blues de l'època. Va morir el 19 de febrer de 2014 a l'edat de 72 anys, i com algú va dir: “va ser un home amb un talent increïble la carrera del qual, aproximadament entre 1958 i 75, va abastar tants grans moviments de la música britànica: rock'n'roll, R&B, soul, rock i molt més. Mai va tenir l'èxit que es mereixia, però va ser un dels grans.”