Mieczysław Weinberg (1919-1996)
va ser un pianista i compositor soviètic jueu d'origen polonès. Des de 1939 va
viure a la Unió Soviètica i a Rússia. Va perdre la majoria de la seva família a
l'Holocaust. Va ser una de les figures creatives més prolífiques i inventives
del segle xx.
El 1933 va ingressar al Conservatori de Varsòvia, on hi va estar des dels dotze anys fins a graduar-se el 1939. La precocitat del jove intèrpret i les necessitats econòmiques familiars van fer que molt aviat intervingués en nombroses actuacons públiques, tant en cabarets, cafès i restaurants, així com abordant repertoris més exigents.
La gran majoria de les obres de piano de Weinberg daten de la primera meitat de la seva vida compositiva i, per tant, ens parlen molt del seu camí cap a la maduresa i la individualitat. L’Op.1 del seu extensíssim catàleg, és la Cançó de Bressol per a piano, composta el 1935, quan Weinberg tenia 16 anys.
Berceuse, Op.1 (1935)
L'1 de setembre de 1939 l'exèrcit nazi envaeix Polònia. Era evident que la jove família jueva no es mantindria segura en una Polònia ocupada pels nazis. El jove de dinou anys, Mieczysław Weinberg, va renunciar a les esperances d'una carrera pianística i amb la seva germana varen fugir a peu de Varsòvia per dirigir-se cap a l'est per buscar el santuari a la Unió Soviètica en direcció a Minsk, a Bielorússia. La seva germana va abandonar al cap d'unes hores, pel que sembla per culpa de les sabates que li van ferir els peus en caminar i va tornar cap a casa; Mieczysław va continuar tot sol. Aquesta va ser la darrera vegada que el pianista va veure qualsevol membre de la seva família.
|
Els seus pares i la seva germana van ser enviats al
gueto de Łódź i, des d'allà, al camp de concentració de Trawniki. Van ser
assassinats, juntament amb milers d'altres jueus, el novembre de 1943. No va
ser fins al cap de vint anys que el compositor va saber el destí de la seva
família. |
 |
Després d'un ardu viatge de dues setmanes a través d'un
territori ple de conflictes, Weinberg va arribar a la frontera amb
Bielorússia i va esperar amb molts altres l'ordre que permetria l'entrada dels
refugiats. Una vegada que se li va concedir l'entrada, el nom de Weinberg va
ser alterat per un impacient guardià de frontera, que no va voler entendre el
nom de "Mieczysław" i va optar pel de "Moisey", que sonava
més jueu. Weinberg va dir: «no oblidaré mai les mares amb nens a la
frontera, que abraçaven les cames dels soldats duaners soviètics a cavall i els
hi demanaven que els deixessin passar al costat soviètic, perquè els nazis eren
a un costat, i els soldats soviètics eren a l'altre». Tot i que va
aconseguir evitar la mort en un camp de concentració, de sobte es va trobar
sense família ni amics, ni refugi ni recursos.
|
Weinberg va rebre a Minsk garanties de tots els drets de refugiat. A Minsk va trobar refugi, menjar, amics, estudis i l'oportunitat de treballar. Gràcies a la seva fràgil salut no va ser seleccionat per al servei militar i va ser admès i subvencionat al Conservatori de Minsk per continuar la seva formació musical, centrat ara en la composició, el contrapunt i la història de la música. |
 |
Weinberg va començar a formar-se seriosament com a compositor amb Vassili Zolotariov (alumne de Rimski-Kórsakov), en el que havia de ser el seu únic període d'instrucció formal en composició. Weinberg va fer amistat amb Aleksei Klumov, amb qui va compartir pis i qui el va fer entrar a poc a poc en un entorn cultural diferent, ensenyant-li a parlar rus i fins i tot fent-li classes de piano.
Gràcies a Klumov, a Moscou entra en contacte amb Miaskovski, gran simfonista i pedagog de qui va quedar impressionat i a qui va mostrar i tocar al piano les seves primeres composicions tres anys més tard quan ja vivia a Moscou.
Entrar en contacte per primera vegada amb la música de Xostakóvitx serà una experiència decisiva que li farà exclamar més tard: «Com anava a imaginar llavors que hi havia un compositor vivint a pocs centenars de quilòmetres de mi, el nom del qual estava destinat a il·luminar una de les meves èpoques més complicades i difícils?».
De la seva temporada a Minsk destaca el Segon Quartet
de corda, dedicat a la seva mare i germana, el destí de les quals llavors
ignorava.
Segon Quartet de corda. I. Allegro
Mieczysław Weinberg
Els estudis a Minsk van ser breus, ja que l'endemà que Hitler declarés la guerra a la Unió Soviètica el jove músic es va veure obligat a un nou trasllat. De fet, la majoria dels músics que no van fugir de Minsk van ser aniquilats per les forces feixistes. Weinberg no tenia altra opció que fugir a causa de la seva delicada salut. Sense cap mena de permisos, Weinberg va aconseguir reeixir en la fugida gràcies a l'ajuda de Klumov.
El 28 de juny de 1941 els alemanys van ocupar Minsk
A primera hora del matí del 22 de juny de 1941, va agafar
un tren per fer més de 4.000 km en un viatge caòtic d'uns quinze dies, via
Moscou, però va acabar a Taixkent, a l'Uzbekistan, on una gran quantitat de la
intel·ligència artística russa se li va unir pel mateix motiu. Així, de sobte,
Taixkent va esdevenir un centre cultural de primer ordre. Weinberg hi va passar
dos anys de la seva vida, i hi va madurar com a persona i com a compositor.
Per culpa del gran nombre de refugiats, el menjar va començar a escassejar a Taixkent. Weinberg estava encara sense papers i es va haver d'espavilar. Va començar acompanyant cantants de l'Òpera Uzbek de Taixkent, on va fer amistat amb joves compositors, com Iuri Levitin, amb el qual va mantenir una gran amistat tota la seva vida.
Weinberg coneix al famós actor i director de teatre jueu Solomon
Mikhóels i a la seva filla Natàlia, amb la qual un any després
contraurà matrimoni. Mikhóels també era el cap d'una organització en temps de
guerra anomenat Comitè Antifeixista Jueu. És en aquesta ciutat on, a finals de
1942, Weinberg compon la Primera Simfonia, op. 10, que dedica a
l'Exèrcit Roig com a agraïment a la seva salvació.
Primera Simfonia, op. 10
Mieczysław Weinberg
Bé per mediació d'Izrail Finkelshteyn, antic assistent de Xostakóvitx en les seves classes de composició, o bé gràcies a Iuri Levitin, llavors alumne de Xostakóvitx, o bé gràcies al mateix Mikhóels, la partitura de l'obra de Weinberg arriba a les mans de Xostakóvitx que va quedar tan impressionat que va arreglar immediatament l'obtenció del visat que permetrà el trasllat a Moscou de Weinberg i de la seva esposa.
En una data incerta del 1943, els pares i la germana de Weinberg moren en l'Holocaust, possiblement en el mateix camp de concentració de Trawniki, o potser al gueto de Varsòvia. No està clar quan o com va saber Mieczysław Weinberg la veritat sobre la mort dels seus pares i germana. Se sap que l'Holocaust va ferir a Weinberg de nombroses maneres, no només perquè li va robar cruelment la seva família, sinó també perquè, fins als seus darrers dies, es va plantejar la qüestió de per què va ser ell qui va sobreviure i com es podia justificar.
Un altre èxit d'aquest període és el cicle de Cançons infantils, op.13, on els textos jueus i el seu contingut tràgic van de la mà d'elements de l'idioma klezmer, utilitzant-los per transmetre pathos i indignació moral.
I. Introduction
|
V. A la muntanya verda
|
Un segon conjunt de Cançons jueves, op. 17, ara explícitament titulat, data poc després del seu trasllat a Moscou. Ambdues col·leccions gairebé amb tota seguretat van inspirar a Xostakóvitx a compondre el seu propi cicle De la poesia folklòrica jueva pocs anys després, moment en què el context de l'antisemitisme a Rússia va prestar a aquests projectes una nova ressonància cultural.
V.Tife griber, royte leymCançons jueves, op. 17Mieczysław Weinberg
Després de dos anys de residència a Taixkent, l'arribada de Weinberg l'octubre de 1943 a Moscou, on transcorrerà la resta de la seva vida, constitueix el punt de partida de la seva amistat amb Dmitri Xostakóvitx. Una amistat indestructible que arribarà fins a la mort d'aquest el 1975 i que es traduirà en una admiració artística recíproca i sense fissures. «Encara que no hagi rebut ni una lliçó d'ell, em considero el seu alumne, la seva carn i la seva sang», confessarà Weinberg respecte al magisteri de Xostakóvitx.
Xostakóvitx i Weinberg
Weinberg sempre es va sentir estranger a la Unió
Soviètica. Tot i que la comunitat musical local se’l va "apropiat" una
mica, ell es va considerar sempre polonès. Altres companys van prendre la
decisió de fugir cap a l'Oest. Weinberg va subestimar un aspecte important:
l'antisemitisme inherent al règim soviètic. A més, fins a la seva mort, va
parlar rus amb un fort accent polonès, fet que va ser un altre motiu pel qual
no va ser gaire considerat pels buròcrates en el món de la música i del partit
comunista a la Unió Soviètica.
|
Weinberg va trobar en la figura de Xostakóvitx, només tretze anys més gran que ell, a un confident a qui poder ensenyar i amb qui poder discutir cadascuna de les seves noves composicions, a un veritable mestre espiritual, i a un amic lleial i desinteressat que el va protegir, fins i tot amb risc de la seva vida, durant les sagnants purgues antisemites de la postguerra. |
 |
La relació amb Xostakóvitx es va fundar sobretot en la
creació musical. A Moscou, Weinberg no tenia cap possibilitat de presentar-se
com a pianista de concerts, tot i que va participar en diverses estrenes de les
seves obres de cambra. Possiblement, la seva salut, una mica fràgil, el va
restringir: patia tuberculosi de la columna vertebral, que li va produir una
inclinació corporal que es va fer més acusada amb l'edat. Tot i això, les seves
habilitats al piano eren d'un nivell de professional.
Weinberg es va instal·lar a Moscou en un moment en què les pressions ideològiques sobre els compositors soviètics eren relativament lleugeres a causa de les preocupacions sobrevingudes de la guerra. Ràpidament va sobresortir com a pianista i com a compositor i entre 1943 i 1948 va produir una successió notable d'obres mestres de cambra. Una il·lustració del seu ascens són els quatre quartets d'aquest període. Els seus horitzons en expansió s'expressen en la seva forma exterior: el núm. 3 consta de tres moviments, el núm. 4 de quatre, el núm. 5 de cinc i el núm. 6 de sis.
Aquests anys, l’obra de Weinberg augmenta progressivament la seva concentració, originalitat i independència de les formes heretades, de manera que el Quintet per a piano i la Sonata per a clarinet, assoleixen aquesta primera maduresa. Totes aquestes ja són obres extravertides i segures, capaces d'ocupar els programes de concerts al costat de Xostakóvitx o qualsevol altre compositor de mitjan segle XX.
Piano Quintet, Op.18
|
Sonata per a Clarinet i Piano, Op.28
(1945)
|
Un cop obtinguda la victòria el 1945, el clima social i
cultural a la Unió Soviètica va canviar. Durant la guerra, el Partit tenia
altres prioritats que supervisar la producció artística i la intel·ligència
artística va adoptar voluntàriament l'imperatiu de la solidaritat patriòtica.
En l'època de la postguerra, la sospita intensa d'Occident es va apoderar de
Stalin i els seus col·laboradors a tots els nivells, tant a les ciències com en
les arts. Tot i que els compositors ho van patir més tard que els escriptors o
els cineastes, els signes eren evidents fins a l'Assemblea de Compositors de
l'octubre de 1946.
És a partir d'aquest punt que Weinberg, en comú amb els seus companys, va augmentar l'èmfasi en els llenguatges populars, amb melodies i estructures més clares i fàcils. Tot i això, algunes de les seves obres eren considerades massa difícils a les orelles del govern, i, fins i tot la seva Simfonia núm. 2, escrita el 1946 (classificada com a neoclàssica), no es va estrenar fins el 1964.
Simfonia núm.2, Op.30
Mieczysław Weinberg
Les seves cançons van continuar desenvolupant-se en les línies establertes, però l’elecció del text eren una mica per quedar bé amb Stalin, com els Quatre romanços sobre versos de poetes soviètics (1947)
A banda de la Sinfonietta núm.1 i la Raposòdia moldava, que es troben entre les seves obres més modernes, gairebé totes aquestes composicions fan una impressió de prudència, molt allunyada de l'audàcia de la seva primera etapa de Moscou. I els motius no són difícils de comprendre.
Sinfonietta núm.1 Op.41(1948)
|
Raposòdia moldava Op.47 (1949)
|
Sembla que Weinberg va respondre directament a la Reunió dels Compositors de 1946, que exhortaven a utilitzar tonalitats més populars i que eren els primers signes de futures instruccions més draconianes. Del Quartet núm.6 (1946) al Quartet núm.7 (1957), la seva producció continuada de sonates per a violí i piano és equilibrada amb concerts i obres per a orquestra.
El 13 de gener de 1948 el sogre de Weinberg, el conegut actor i director de teatre Solomon Mikhóels, era assassinat als carrers de Minsk per funcionaris dels serveis secrets soviètics. “Per donar a l'assassinat l'aparença d'un accident, un camió pesat va passar per sobre del cadàver, que va ser traslladat a Moscou, on va ser inhumat amb tots els honors”, escriu Krzysztof Meyer. La veritat és que va ser assassinat per ordres del mateix Stalin.
La mort de Mikhóels va ser al començament d'un any turbulent. El control oficial sobre la música havia estat relaxat durant els anys de la guerra, però el 1948, el cercle proper de Stalin va decidir que ja era hora d'aplicar més mà dura. La Unió de Compositors es va animar a llançar investigacions sobre acusacions de "formalisme" a la música dels principals compositors soviètics, inclosos Xostakóvitx i Prokófiev.
|
El 1938 pocs coneixien a Occident que Lina, dona de Prokofiev i filla del català Joan Codina, havia estat arrestada, acusada d'espionatge i retinguda a Sibèria, juntament amb dos fills del compositor. A partir d'aquell moment, el règim no li va permetre sortir a l'estranger. D'aquesta manera, el mundialment famós Serguei Prokofiev va haver d'accedir a convertir-se en propagandista oficial dels “indubtables avantatges de la cultura musical soviètica”, component obres com les cantates Aleksandr Nevski, Op.78 (1938-39) i Zdrávitsa, Op. 85 (1939), una Oda a Stalin, amb motiu del seu 60 aniversari, l'òpera Semion Kotko, Op.81 (1939), dedicada al tema de la guerra civil a Ucraïna, etc.
Xostakòvitx va ser el símbol i l'estendard de la cultura musical russa fins al dia de la seva mort, el dia 9 d'agost de 1975. Va sobreviure als temps més foscos de la història de l'URSS, aguantant fortes crítiques els anys 1936 i 1948, i altres més moderades desencadenades per la seva Simfonia número 10 (1954), i per la seva Simfonia número 13 (1962). Aquesta última va ser criticada pel seu caràcter obertament “decadent”, arribant-se a editar nou anys després de la seva estrena a Moscou. L'òpera Lady Macbeth, es va estrenar amb notable èxit el gener de 1934 i qualificada pels mateixos censors del Partit com una obra mestra. Però, Stalin va assistir com a espectador a tan comentada òpera el desembre de 1934 i al cap de pocs dies van aparèixer furibundes crítiques contra Xostakóvitx. Totes les seves obres van ser retirades dels escenaris soviètics durant molts mesos. Lady Macbeth Dmitri Xostakòvitx |
El ministre de cultura, Andrei Jdànov, un home despietat i cegat per l'ideari estalinista, va dirigir les actuacions, assistit pel nou cap de la Unió de Compositors, Tíkhon Khrénnikov. Jdànov va ser contundent a l'hora de netejar l'art de qualsevol influència occidental i frenar-lo perquè s'adaptés a propòsits propagandístics, ordenant que les obres literàries, visuals i musicals fossin simples, alegres i comprensibles per a qualsevol, fins i tot el destinatari més primitiu; es tractava de glorificar la nova política del partit i del “Gran líder” Stalin.
Assemblea General de Compositors Soviètics, 17 de febrer de 1948.
"En la música de la majoria dels compositors soviètics s'observa un excés d'èmfasi en les formes instrumentals purament abstractes, no característiques del moviment clàssic rus en la música, i una manca d'interès per la música programada sobre temes concrets de la vida soviètica. Es presta una atenció exagerada a la música de cambra escrita per a un grapat de coneixedors, tot ignorant formes de consum massiu com l'òpera." "L'art musical del poble i, sobretot, les cançons populars russes no van ser afavorits pels esmentats compositors. Quan de tant en tant es giraven cap a melodies folklòriques les arranjaven d'una manera decadent i complexa aliena a l'art popular (com a la Tercera Simfonia sobre Temes espanyols de Popov, i en alguns arranjaments de cançons populars russes de Prokofiev)." "La direcció formalista antidemocràtica de la música soviètica està estretament relacionada amb la música decadent burgesa de l'Occident contemporani i la música modernista de la Rússia prerevolucionària." |
Xostakóvitx va ser objecte de preguntes humiliants sobre les seves reals aliances socialistes i se'l va obligar a demanar disculpes per les seves suposades desviacions formalistes. El tractament de Weinberg va ser relativament lleuger, ja que la seva música de colors jueus era lloada com a indicador de "la brillant i lliure vida laboral del poble jueu a la terra del socialisme". Tot i això, se'l va advertir, com ara quan el crític Grigory Bernandt va afirmar que les obres de Weinberg per a nens "adoctrinen els alumnes amb una idea pervertida de la sonoritat del piano". Weinberg ho tenia tot per a ser marginat, no només era un estranger i jueu, sinó que també portava l'estigma letal d'haver adquirit els parents equivocats.
Al congrés d'octubre de 1946 de la Unió de Compositors de l'URSS, Mieczysław Weinberg ja havia sigut criticat per «una preocupació excessiva per la forma a costa de les idees melòdiques». El compositor va reconèixer amb humilitat les noves resolucions. El 1948, es van anunciar altres resolucions del partit, que regulaven estrictament les condicions de creació de música nova i condemnaven els esforços "formalistes" (el terme "formalisme" es va aplicar de fet per descriure qualsevol expressió de singularitat artística). Fins i tot els compositors van rebre la instrucció de denunciar els seus companys, difondre acusacions, intrigues i mentides.
L'any 1953 va començar l'inici d'una de les majors provocacions polítiques antisemites de la història de l'URSS. El seu objectiu principal era imposar un clima de terror generalitzat i purgues posteriors (similars a les purgues estalinistes de 1936-38). Ja el 1948, Stalin va organitzar una campanya d'odi dirigida als ambients jueus sota la disfressa de «combatre el cosmopolitisme i les influències occidentals». El dictador, temorós per les conseqüències de la creació de l'estat d'Israel, va organitzar campanyes de propaganda per incentivar la lluita contra el sionisme.
El compositor mai va deixar de treballar. Va ser en aquell moment quan va escriure una versió de Rapsòdia moldava per a violí i orquestra.
Rapsòdia moldava per a violí i orquestra
Op.47, núm3 (1949)
El diari polític soviètic Pravda va informar el públic sobre el suposat complot dels metges, anunciant que nombrosos metges tenien previst matar els líders soviètics més destacats diagnosticant-los erròniament i aplicant un tractament erroni. Atès que el cosí de Solomon, Miron Vovsi, era a la llarga llista de sospitosos, la família de l'esposa de Weinberg vivia en por permanent, a l'espera de les detencions. Amb el clima cultural del Gran Terror, Weinberg i la seva família estaven en una situació de perill. Al mateix temps, per ordre de Stalin, també es va engegar una campanya «anticosmopolita» que tindrà en el punt de mira a la intel·lectualitat jueva. La policia secreta va començar a seguir els seus moviments i a anotar les seves cites. Aquesta vigilància va continuar durant cinc anys!
La nit del 6 de febrer de 1953, David Óistrakh va interpretar la seva Rapsòdia moldava a la sala Txaikovski del Conservatori de Moscou. La peça va rebre una acollida entusiasta i el compositor va tornar a casa amb la família i els amics per celebrar el seu èxit. Aquella nit, dos oficials van trucar a la porta i van entrar a casa seva amb un mandat per arrestar-lo. Weinberg era detingut, interrogat i empresonat a la presó de Lubianka i Butyrkasota durant onze setmanes per la delirant i absurda acusació d'activitats sionistes, per la participació en una trama per establir una república jueva a Crimea i per practicar un "Nacionalisme burgès jueu", suposadament retratat a la Sinfonietta núm.1. Segons apunta, amb ironia, Lemaire: «Gendre de Solomon Mikhóels i nebot polític del cardiòleg Miron Vovsi, metge de l'Exèrcit Roig i principal acusat durant la conjura de les bates blanques, aquest home modest entre tots no podia ser més que culpable».
Xostakóvitx acudeix en la seva ajuda i accepta tenir cura de la seva filla en cas que la seva dona també sigui arrestada. Escriu directament a Lavrenti Béria, membre de l’Oficina Política del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, cap de l'aparell de la policia secreta (NKVD), un dels principals executors dels crims estalinistes, directament responsable de l'assassinat d'oficials polonesos a la Massacre de Katin. Xostakóvitx va escriure, entre altres coses, que apostava per l'honestedat de Weinberg i el considerava un compositor molt talentós i prometedor. També va esmentar els problemes de salut del compositor.
Només la mort de Stalin el 5 de març de 1953 farà possible l'excarceració de Weinberg. Els esdeveniments van ser molt ràpids. El 17 de març, els homes que custodiaven les filles de Mikhóels van desaparèixer de la casa on vivien els Weinberg, al començament d'abril, els metges acusats de formar part del complot van ser alliberats de la seva custòdia i el 25 d'abril Mieczysław Weinberg va recuperar la seva llibertat. Es diu que va ser gràcies a la intervenció de Xostakóvitx, però també és possible que la decisió de deixar anar el compositor fos un efecte directe de la mort de Stalin. I així va començar el període de "desglaç" a l'URSS. Amb la mort de Stalin, molts compositors van recuperar plenament la seva autoconfiança. Les tribulacions de Weinberg no havien acabat, però, i el seu següent calvari va ser també un resultat directe dels mateixos comandaments de Stalin.
Weinberg va ser un home diferent després dels esdeveniments tan dramàtics. Després de saber la pèrdua la seva família propera a l'Holocaust, es va esforçar per commemorar-los i representar el mal del feixisme a través de la seva música. El seu greu tractament a les mans de les autoritats soviètiques semblava no haver disminuït el seu entusiasme pel país; de fet, seguia emfatitzant per tot el que els hi devia, i en especial a l'Exèrcit Roig: la seva vida. Mai va retreure el seu empresonament i la seva actitud envers les classes dirigents sempre va ser d'indiferència (tot i amb una part de les obres dedicades a l'elogi i a la felicitació de la nació soviètica, incloses l'òpera La Passatgera (1967-68).
A principis dels anys seixanta, Xostakóvitx va animar Weinberg a escriure una òpera i el va posar en contacte amb un dramaturg, Aleksandr Medvédev. En aquest moment fèrtil, la novel·la Pasażerka (La passatgera) de l'escriptora polonesa Zofia Posmysz va aparèixer a la publicació soviètica Stralny Literatura. El compositor va passar dos anys escrivint La passatgera i va considerar aquesta òpera el seu màxim èxit artístic. De fet, mai ningú no havia escrit una òpera dedicada a un camp de concentració i extermini massiu. Per la seva espectacularitat i didactisme, el gènere operístic es va convertir en un dels preferits tant del públic com de la nova classe política de l’URSS.
L'òpera s'estableix en dos nivells: el nivell superior
representa la coberta d'un transatlàntic després de la Segona Guerra Mundial on
una parella alemanya, Liese i Walter (un diplomàtic d'Alemanya Occidental de
camí amb la seva nova dona a un nou lloc diplomàtic), estan navegant cap al
Brasil. La dona, Liese, creu reconèixer una dona polonesa a bord, la Marta, com
a antiga reclusa del camp de concentració d'Auschwitz on ella, desconeguda pel
seu marit, era guàrdia del camp. El segon nivell inferior es desenvolupa sota
la coberta del transatlàntic, que representa el camp de concentració. L'òpera
és una interacció entre els dos nivells.
La Passatgera, Op.97
Obertura
Mieczysław Weinberg
Els anys seixanta van portar Weinberg a la tan esperada aclamació artística. Després de la mort de Prokófiev, les notícies sobre Weinberg com el compositor soviètic més destacat, tret de Xostakóvitx, van arribar fins a Polònia. Les seves peces eren cada cop més populars entre els artistes soviètics més importants com David Óistrakh, Mstislav Rostropóvitx i el Quartet Borodin.
Concert per a violoncel op. 43
|
Quartet núm.8 Op.66
|
El 1966, Weinberg, que gairebé mai va marxar de Moscou, va viatjar a la ciutat natal de Varsòvia per primera vegada des de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, per participar en el Festival Internacional de Música Contemporània "Tardor de Varsòvia". No va ser, però, una estada d'èxit. Primerament, la Varsòvia que recordava d'abans de la guerra, pràcticament havia desaparegut, cosa que va arribar a Weinberg com un gran xoc. En segon lloc, la dècada de 1960 va ser una època d'experiments avantguardistes, sonors i formals, i la música de Weinberg, que, al capdavall, era força tradicional i que utilitzava mitjans musicals convencionals, no s'ajustava al corrent principal. No és d'estranyar llavors que la música de Weinberg al festival de Varsòvia no fos gaire apreciada.
Als anys seixanta, Weinberg es van divorciar de Natalya i es va casar amb la jove Olga Rakhalskaia, a qui havia conegut com a companya de classe de la seva filla.
Els anys que van seguir a la desaparició de Stalin van
ser una etapa de desbordant activitat en la carrera del músic per més que el
reconeixement oficial cap a la seva obra fos gairebé inexistent. Des de 1953 i
la seva mort el 1996, amb el passat carregat de morts, Weinberg toca tots els
gèneres i la seva música es desgrana de manera plural, com si volgués compondre
per cicles: ara, simfonies; ara, quartets; tardanament, òperes. Es veu obligat
a viure de música de pel·lícules, se'l menysprea, se l'aparta, no se l'aprecia
i se l'ignora. I, reduït al no-res, és lliure. És lliure fins a cert punt. Com
pot s'informa del que es fa fora, de l'avantguarda. I, prolífic i gran artista,
compon una obra darrera l'altra. El 1975, Dmitri Xostakóvitx va morir, no només
era un dels amics més propers de Weinberg, sinó també el seu professor més
significatiu. Ben aviat, altres persones importants van abandonar la vida de
Weinberg, una darrere l'altra.
Symphony No. 12 Op. 114
(In memoriam D. Shostakovich, 1975-76)
Mieczysław Weinberg
De temperament reservat, tan aliè al conservadorisme acadèmic com al modernisme abraçat per la jove generació, i absolutament reticent a l’auto propaganda, les avinences polítiques o l'ànsia de fama, Weinberg va ser menyspreat durant massa anys per un règim que només va veure en ell a un músic semisoviètic (d'origen polonès i ètnia jueva, que parlava rus amb un fort accent estranger i ni tan sols pertanyia al Partit Comunista) al qual va considerar indigne d'ocupar el menor càrrec acadèmic o tan sols figurar entre la nòmina de 28 compositors censats en el llibre oficial de Compositors Soviètics. Ni tan sols el tribut pagat amb la composició d'algunes obres d'exaltació patriòtica, peatge obligat per a l'obtenció d'algun premi oficial -com la Simfonia núm.11 Festiva (1969-1970), en el centenari de Lenin, o la Simfonia núm.15 Crec en aquesta terra (1977), dedicada als 60 anys de la Revolució-, modificaria sensiblement les coses.
Excel·lent pianista, Weinberg va participar en concerts i enregistraments discogràfics, com el seu Quintet amb piano al costat del Quartet Borodin.
Quintet amb piano, Op.18
(Quartet Borodin amb Weinberg al piano)
Mieczysław Weinberg
A la dècada de 1980, el compositor va rebre diversos premis: se li va concedir el títol d'Artista de la gent de Rússia i va rebre el Premi Nacional de l'URSS. Tot i això, començava a sentir-se sol. Amb l'aparició de la perestroika, la seva música va ser cada vegada menys apreciada per el públic que anhelava novetat artística, com va ser el cas durant les primeres edicions del Festival Tardor de Varsòvia. A mitjan anys vuitanta, Weinberg va decidir tornar al seu primer nom polonès (mentre que a l'URSS va utilitzar oficialment el nom de Moisey).
El 26 de desembre de 1991 la Unió Soviètica es dissol formalment, un esdeveniment notòriament descrit per Vladímir Putin el 2005 com "la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX". Aquest fet precipita un col·lapse de la infraestructura -sobretot en les arts, l'educació i la salut- que priva a Weinberg de tot suport quan més ho necessita. Pateix des de fa molt temps de la malaltia de Crohn, una malaltia degenerativa del tracte gastrointestinal, i està mig invàlid per una fallida operació de maluc després d'un accident l'any 1992, passant els seus últims anys en llit, depenent de medicaments portats d'Occident i sense poder guanyar diners d'actuacions o encàrrecs.
El 1993, amb prou feines uns mesos abans de morir, va fer una cerimònia tranquil·la per convertir-se a la fe cristiana ortodoxa. No podia comprar els medicaments correctes per al seu tractament i només rebia ajudes puntuals de músics amics. Ni la Unió de Compositors ni el govern no el van ajudar. Weinberg, que tot just va poder sortir del domicili familiar durant els seus últims tres anys de vida, moriria el 26 de febrer de 1996, a conseqüència d'una arterioesclerosi generalitzada segons el certificat de defunció.
Si Weinberg va ser el més destacat simfonista de l'era soviètica posterior a Xostakóvitx, el seu catàleg camerístic i, en particular, el seu formidable cicle de quartets de corda, fan d'ell un compositor de coneixement obligat. Escalonats al llarg de mig segle, els 17 quartets de Weinberg mereixen ocupar un lloc privilegiat al costat dels 15 del seu il·lustre amic i protector Xostakóvitx.
Parafrasejant les paraules del seu amic, els més memorables quartets del polonès estan fets de sang -la que s'agita furiosa en aquests brutals i enfervorits scherzos- i també de llàgrimes -les que semblen vessar entre les atmosferes opressives i desconsolades dels seus moviments lents-.
Quartet de corda No. 5, Op. 27
|
Quartet de corda No. 8, Op. 66
|
|
|
|
Entre els projectes més significatius dels darrers anys de Weinberg hi ha una trilogia simfònica que va rebre el títol col·lectiu Al llindar de la guerra -que reflectia els traumes de la Unió Soviètica (i indirectament de Polònia), durant la Gran Guerra Patriòtica de 1940-1945.
Acabem amb la Simfonia núm.18, Op.138, composta el 1986 en memòria de les víctimes de la Segona Guerra Mundial, i que porta el sobrenom "Guerra: no hi ha cap paraula més cruel."
I. Adagio. Allegro
II. Va ser enterrat a la Terra
III. La meva benvolguda baia, no saps el dolor que hi ha
al meu cor
IV. Guerra: no hi ha cap paraula més cruel
Simfonia núm.18 Op.138
Mieczysław Weinberg
|
El text d’aquesta entrada és de l’article Mieczysław Weinberg de Viquipèdia que podeu
visitar en aquest enllaç. Val la pena, ja que explica moltes
més coses: llegat, reconeixement, relació amb Xostakóvitx, relació amb
Britten, anàlisi de la seva obra (simfonies, quartets, òperes...). Excel·lent
article! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada