Totes les imatges desapareixen.
...el rostre ple de llàgrimes d’Alida Valli metre
balla amb Georges Wilson a la pel·lícula Una
absència tan llarga
Une aussi longue absence
...la figura de l’actor Philippe Lemaire, casat amb Juliete Gréco
 |
...el rostre de Simon Signoret en el cartell de Térèse Raquin
Philippe Lemaire
|
Les marques de productes antics, que van durar poc, el
record de les quals feia més il·lusió que el d’una arca coneguda, el xampú
Dulsol, la xocolata Cardon, el cafè Nadi, com un record íntim, impossible de
compartir
 |
 |
 |
Els dies de festa, després de la guerra, en la
interminables lentitud dels àpats, apareixia del no-res i prenia forma el temps
ja començat... No es cansaven mai d'explicar l'hivern del 1942, la gana i el colinap, l'aprovisionament i els vals de tabac, els bombardejos...Es remuntaven en el temps fins abans de la seva
existència, la guerra de Crimea i el setge del 1870, quan els parisencs havien
menjat rates.
En les èpoques anteriors de què parlaven, només hi havia
guerra i gana.
Per acabar, cantaven Ah
le petit vin blanc i Fleur de Paris,
xisclaven le lletra de la tornada, bleu-blanc-rouge
sont les couleurs de la patrie, en un cor eixordador. Estiraven els braços
i reien, aquí en teniu un altre que els
boches no enxamparan!
Ah le petit vin blanc
Lina Margy
|
Fleur de Paris
Maurice Chevalier
|
Aquell mateix temps començava a ser la memòria dels
dies daurats, i en sentíem la pèrdua quan a la ràdio posaven Je me souviens des beaux dimanches... Mais
oui c’est loin tout ça. Aquest cop els nens van començar a sentir recança
d’haver travessat massa petits aquest període posterior a l’Alliberament
sense viure’l de debò.
|
C'est loin tout ça
Georges Ulmer
|
Jugàvem al mocador, a l’anell d’or, ballàvem en rotllana
cantant Bonjour Guillaume as-tu-bien déjéuné,
a fer punteria amb la pilota cantant Petite
bohémienne toi qui voyages partout, i anant amunt i avall del pati agafats
de les mans i seguin el compàs de qui
jugarà a fet i amagar.
Bonjour Guillaume
|
Petite bohémienne
|
Nosaltres, els petits, de nou a taula per a les postres,
ens quedàvem escoltant les històries lleugeres
que, en l’ambient distès de la sobretaula, els convidats, oblidant les orelles
joves, no es podien estar d’explicar, cançons de quan eren joves i que parlaven
de París i de noies que queien en la misèria, bagasses i pinxos que rodaven per
les portes de la ciutat, Le Grand
Rouquin, L’Hirondelle du faubourg, Du gris que l’on prend dans ses doigs et qu’on
roule, cançonetes romàntiques i apassionades a les quals la intèrpret, amb
els ulls tancats, es lliurava en cos i ànima, fent brollar les llàgrimes que s’eixugaven
amb la punta del tovalló. Quan era el nostre torn, teníem dret a entendrir els
presents amb Étoile des neiges.
Le Grand
Rouquin
Anny Flore
|
L’Hirondelle
du faubourg
Lina Margy
|
Du gris
Berthe
Sylva
|
Étoile des
neiges
Line Renaud
|
Els anys davant nostre eren cursos, cadascun superposat
a l’altre, espais temps oberts a l’octubre i tancats al juliol. A la tornada
folràvem amb paper blau els llibres de segona mà llegats pels alumnes del
curis anterior. Mirant el meu nom mal esborrat a la primera pàgina, les
paraules que havia subratllat, teníem la impressió de recollir el testimoni i
ens sentíem encoratjats per ells, que havien aconseguit aprendre, en un any,
totes aquelles coses. Memoritzàvem les poesies de Maurice Rollinat, Jean
Richepin, Émile Verhaeren, Rosemonde Gérard, cants: Mon beau sapin roi des fôrets, C’est lui voilà le dimanche avec le moi de mai nouveau. Ens aplicàvem a fer zero faltes en els dictats de Maurice Genevoix, La Verenda, Émile Moselly, Ernest Pérochon. I recitàvem les regles de la gramàtica del bon francès.
|
Mon beau
sapin roi des fôrets
Toni Rossi
C'
est lui, le voilà, le dimanche,
Avec
le mois de mai nouveau ;
L'
amandier met sa robe blanche,
Le
bleu de ciel azure l' eau.
Les
fleurs du jardin sont écloses,
On
croirait voir le paradis ;
La
violette parle aux roses,
Le
chêne orgueilleux parle au buis.
Au
bord du nid, battant des ailes,
L'
oiseau chante en se réveillant,
Et
dit bonjour aux hirondelles
Qui
reviennent de l' Orient.
Dans
son bel habit du dimanche
Le
chardonneret marche fier,
Et
vole aussi de branche en branche,
Et
jette sa chanson dans l' air.
Henry Murger
|
Potser ja no quedaven més imatges tret d’aquestes, que resistiran
a la deperdició de la memòria:
...la gran excursió amb tota la família materna a
Fécamp, amb un tren de banquetes de fusta, l’àvia que duu un barret de palla d’arròs
negre i els cosins que es despullen sobre els còdols, les seves natges nues
L’aguller en forma d’esclop confeccionat per Nadal amb
la tela d’una camisa
Pas si bête amb Bourvil
jocs secrets, pessigar-se els lòbuls de les orelles amb
les anelles dentades de les cortines.
|
.jpg) Pas si bête |
Tour de France (1959)
Jean Robic
|
... els estius d’abans, ja llunyans, dies abrusadors
amb les cisternes i els pous secs, la fila de gent del barri pujant fins a la
boca d’incendis amb galledes a la mà, Robic havia guanyat el Tour de France –un
altre estiu, plujós, ella agafa musclos amb la seva mare i la tia a la platja
de Veules-les-Roses, s’acoba amb elles sobre una escletxa, al penya-segat,
per veure un soldat mort que desenterren, juntament amb altres, per
inhumar-los en un altre lloc.
|
Els vespres d’estiu, al final de llargues jornades
polsegoses de vacances, anàvem a veure arribar el tren exprés i mirar els qui
havien marxat lluny i baixaven amb maletes, bosses del Printemps, els
pelegrins que tornaven de Lourdes. Les cançons evocaven regions desconegudes,
el Migdia, els Pirineus, els Fandango
du pays basque, Montagnes d’Italie,
Mexico, encenien el desig.
|
Fandango du
pays basque
Luís
Mariano
|
Montagnes d’Italie
Patrice et Mario
|
Mexico
Luís
Mariano
|
A tot arreu separaven els nens de les nenes. Els nens,
molt sorollosos, sense llàgrimes, sempre a punt per llançar alguna cosa,
pedres, castanyes, petards, boles de neu dura, deien paraulotes, llegien Tarzan i Bibi Friconti.
Bibi Fricontin
|
Tarzan
|
L’Écho de
la mode
Bécassine
Monsieur Vincent
|
Les nenes, temoroses, els ordenaven no imitar-los,
preferir jocs tranquils, la xarranca, l’anell d’or, ballar en rotllana. Els dijous
d’hivern donàvem classes amb botons vells o amb figures retallades de L’Écho de la mode, disposades sobre la
taula de la cuina.
Mentrestant, llegíem els àlbums de Bécassine i Les Patins d’argent de P.-J. Stahl, En famille d’Hector Marlot,
anàvem al cinema amb l’escola a veure
Monsieur Vincent, Le Grand Cirque i La Bataille du rail, que elevaven l’esperit i el coratge,
foragitaven els mals pensaments.
Les Patins d’argent
Le Grand
Cirque
La Bataille
du rail
|
Però sabien que la realitat i el futur es trobaven a
les pel·lícules de Martine Carol i a les novel·les de fulletó de les revistes els
títols de les quals, Nous deux, Confidences i Intimité, anunciaven la
desitjable i prohibida indecència.
 |
Lalo Montès
Martine
Carol
|
Nous deux
Intimité (1956)
|
Confidences
|
Al juliol, el Tour de France, que escoltàvem, a la ràdio, mentre enganxàvem en un àlbum les fotos de Gérminiani, Darrigade i Coppi, retallades del diari.
|
Raphaël Gérminiani
|
.jpg)
André Darrigarde
|
Fausto
Coppi
|
A la tardor, els cavallets i les barraquetes d'atraccions de la fira. ...una dona espitregada malgrat el fred xerrotejava i
prometia un espectacle tòrrid, “el Folie-Bergère entre mitja nit i les dues
de la matinada”, prohibit als menors de setze anys.
Més endavant, tindríem l’edat d’apujar la cortina de la
tenda. Tres dones amb biquini ballaven sense música sobre un escenari de
fusta. (...) A fora, un altaveu vociferava una cançó de Dario Moreno, Hey mambo, mambo italiano.
|
Hey mambo, mambo italiano
Dario Moreno
|
Per damunt de l’ideal i dels ulls clars s’entenia, ho
sabíem, un territori informe, llefiscós, contenidor de paraules i objectes,
imatges i comportaments: les mares solteres, el tràfic de blanques, els
cartells de la pel·lícula Caroline chérie, els condons, les misterioses
publicacions per a “la higiene íntima, discreció total”...
Caroline
chérie
|
Caroline
chérie
|
La “cota de moralitat” penjada a la porta de l’església
per a les pel·lícules de la setmana concernien el sexe i només el sexe.
Però esquivàvem la vigilància, anàvem a veure Manina la fille sans voiles, La Rage au cops amb François Arnau.
|
Manina la
fille sans voiles
Brigitte Bardot
|
Una alegria difusa travessava els joves de les classes
mitjanes, que organitzaven festes sorpresa, inventaven un nou vocabulari, deien
“és top”, “formidable”, “que bèstia” i “realment” a cada frase (...) Tots buscaven confusament models per a la
nostra edat. Ens entusiasmàvem per Gilbert Bécaud i les cadires trencades del seu concert. A
la ràdio escoltàvem Europe 1, que només passava músic, cançons i anuncis
|
Gilbert Bécaud
Concert a l'Olymia, 1955
|
Toi qui disais
Jean-Claude Darnal
|
Encara no ha anat mai a París, a cent quaranta
quilòmetres, ni a cap festeta, no té tocadiscos. Mentre fa els deures,
escolta les cançons de la ràdio, escriu les lletres en una llibreta, i li
ballen pel cap durant dies mentre camina o està asseguda a classe, toi qui disais, qui disais que tu l’amais,
tu l’amais, tu l’amais qu’as-tu fait de ton amour pour qu’il pleure sous la
pluie.
|
Al cinema,
ha vist La Strada, La Défroque, Les Orqueilleux, La Mousson, La Belle de
Cadix, el nombre de pel·lícules que li estan prohibides i que vol veure –Les enfants de l’amour, Le Blé en herbe, Les compagnes de la nuit, etc.- és més gran que el de les
autoritzades.
|
Les enfants de l’amour
|
Le Blé en herbe
|
Les compagnes de la nuit (1953)
|
Cuillons la
rose
|
Quan sent les nenes de classe infantil cantar al pati Cuillons la rose sans la laisser flétrir,
li fa la impressió que ha passat molt de temps d’ençà que era nena.
|
A la meitat dels anys cinquanta, durant els dinars
familiars, els adolescents es quedaven a taula, escoltaven les converses sense barrejar-s’hi
gaire, somrient educadament davant les bromes
que no els feien gens de gràcia...
Quan arribaven les postres, les cançons patriòtiques havien
desaparegut. Els pares entonaven Parlez-vous
d’amour...
Parlez-vous d’amour
Lucienne Boyer
Enganxàvem en els
fulls d’un arxivador fotos de Brigitte Bardot a Et Dieu créa la femme, gravàvem a la fusta del pupitre les
inicials James Dean. Copiàvem els
poemes de Prévert, les cançons de Brassens, Je suis un voyou i La
Première Fille, prohibides a la ràdio. Llegíem d’amagat Bon dia, tristesa i Tres assaigs per a una teoria sexual.
|
Et Dieu
créa la femme
Brigitte Bardot
|
Je suis un
voyou
Georges
Brassens
|
La Première
Fille
Georges
Brassens
|
Elvis Presley, Bill Haley, Armstrong, els Platters
encarnaven la modernitat, el futur, i cantaven per a nosaltres, els joves, i
només per a nosaltres, deixant enrere els vells gustos dels pares i la
ignorància dels pagerols, Le Pays du
sourire, d’André Claveau i Line Renaud. Sentíem que pertanyíem a un
cercle d’iniciats. Mentrestant, Les
Amants d’un jour de Piaf ens posava la pell de gallina.
|
Les Amants
d’un jour
Edith Piaf
|
Marina Vlady
|
Quant s’imagina ella mateixa en el futur més llunyà –després
del batxillerat- s’inspira en les revistes femenines per modelar el seu cos,
el seu aspecte, prima, amb els cabells surant sobre les espatlles, a l’estil
de Marina Vlady a La Sorcière.
S’ha convertit en una professora en algun racó,
potser al camp, té cotxe, senyal suprem d’emancipació, un 2CV o un 4CV, és
lliure i independent.
|
En aquesta imatge s’estén l’ombra d’un home, el desconegut, que
ella coneixerà, com a Un jour tu verras,
la cançó de Mouloudji, o llançant-se l’un en braços de l’altra com Michèle
Morgan i Gérard Philipe al final d’Orgueilleux.
Un jour tu verras
Mouloudji
|
Les Orgueilleux (1953)
|
Algèria com una terra encesa de sol i de sang, plena d’emboscades
al voltant de les quals voletegen homenets amb gel·labes vaporoses, imatges extretes
del llibre d’història de tercer, que explicava la conquesta d’Algèria el 1830
il·lustrada per un quadre, La Prise de la
smala d’Abd el Kadar
Els soldats morts al massís d’Aurés semblen el Dormeur du val, estirats sobre la sorra
on la llum plou amb dos forats vermells al costat dret.
La Prise de
la smala d’Abd el Kadar
Horace Vernet (1845)
Horace Vernet (1845)
C'est un trou de verdure où chante une rivière
Accrochant follement aux herbes des haillons D'argent ; où le soleil, de la montagne fière, Luit : c'est un petit val qui mousse de rayons. Un soldat jeune, bouche ouverte, tête nue, Et la nuque baignant dans le frais cresson bleu, Dort ; il est étendu dans l'herbe sous la nue, Pâle dans son lit vert où la lumière pleut. |
Les pieds dans les glaïeuls,
il dort. Souriant comme
Sourirait un enfant malade, il fait un somme : Nature, berce-le chaudement : il a froid. Les parfums ne font pas frissonner sa narine ; Il dort dans le soleil, la main sur sa poitrine Tranquille. Il a deux trous rouges au côté droit.
Le Dormeur du val, octobre 1870
Arthur
Rimbaud |
“Tenir els dos batxillerats” –el primer al final del primer curs i el segon al següent- era un senyal incontestable de superioritat intel·lectual i una garantia de futur èxit social.
Amb la música d’El
pont del riu Kwai ens sentíem a les portes de l’estiu més bonic de la
vida. De cop, l’èxit al batxillerat conferia una existència social, com si no
haguéssim desmerescut la confiança qiue la comunitat aduta havia dipositat en
nosaltres.
|
The
Bridge On the River Kwai (1957)
|
Marianne de ma jeunesse.
|
Calia pensar què haurien estat les vacances en cas de
suspendre per valorar el nostre èxit. L’autèntica recompensa del batxillerat hauria
estat viure una història d’amor semblant a la de Marianne de ma
jeunesse. Mentrestant flirtejàvem.
|
Eren, comtat i debatut, vacances extenuants i
glorioses. Estàvem segurs de no oblidar-les mai quan, en l’ebrietat d’una
diversitat nova, lluny finalment del control dels pares, amb texans i una
cigarreta Gauloise a la mà, saltàvem els esglaons de dos en dos cap el soterrani
d’on s’escapa la música de la festa, quan ens envaïa en aquell moment el
sentiment d’una joventut absolta i precària, com si anéssim a morir com en la
pel·lícula Elle n’a dansé qu’un seul
été.
|
Elle n’a
dansé qu’un seul été.
|
És a causa d’aquesta sensació boja que et trobaves de
sobte, després d’un tema lent, en un llit de càmping o a la platja amb un
sexe d’home... Sobre les paraules que hauríem volgut oblidar tot seguit
després d’haver-les sentit, agafa’m la polla
menja-me-la, calia posar les d’una cançó d’amor, c’est hier ce matin-là c’est hier et c’est loin dejà, embellir,
construir la ficció d’”el primer cop” a la manera sentimental...
|
C’est hier
Henri Salvador
|
La vergonya no deixa de perseguir les noies. La seva
forma de vestir i maquillar-se, sempre acotada amb els massa: curt, llarg,
escotat, estret, vistós, etc. (...) Ni
la intel·ligència, ni els estudis , ni la bellesa, res no comptava tant com la
reputació d’una noia, és a dir, el seu valor en el mercat del matrimoni...
Mentrestant, flirtejàvem cada vegada més i més lluny,
practicant allò que no es podia dir enlloc, tret dels manuals mèdics: la
fel·lació, el cunnilingus i a vegades la sodomia.
I els joves anaven arribant, cada vegada més nombrosos. Faltaven
mestres d’escola, amb tan sols divuit anys i el batxillerat en tenies prou
perquè t’enviessin a donar classes de primària
i fer llegir Rémi et Colette. Ens
donaven coses per divertir-nos, el hula hoop, Salut les copains, Âge tendre
et tête de bois, no teníem dret a res, ni a votar ni a fer l’amor, ni tan
sols a expressar la nostra opinió.
Salut les
copains
Gilbert Bécaud
|
Âge
tendre et tête de bois
Gilbert Bécaud
|
Ens agradaven Leo Ferré, Barbara, Jean Ferrat, Leny Escudero i Claude Nougaro. Llegíem
Hara-Kiri. Sentíem que no teníem res
en comú amb els ieiés que deien Hitler?
No sé qui és i els joves ídols més joves que nosaltre: noies amb cuetes i cançons per a l'hora del pati, un noi que rugeix i roda per terra sobre l'escenari. (*)
Teníem la impressió que no ens atraparien mai, per a ells nosaltres érem uns carques. Potse nosaltres també moriríem en vida de De Gaulle.
(*) Sylvie Vartan i Johnny Hallyday
Però nosaltres no érem adults. La vida sexual continuava sent clandestina i rudimentària, enterbolida per "l'accident".
|
L’homme
Leo
Ferré
|
J'ai troqué
Barbara
|
Les mercenaires
Jean Ferrat
|
La malvenue
Leny Escudero
|
Il y avait une ville
Claude Nougaro
|
Als dinars del diumenge, a la meitat dels anys seixanta,
quan els pares aprofitaven la presència de l’estudiant –que havia tornat al cap
de setmana perquè li fessin la bugada- per convidar familiars i amics, els
comensals conversaven sobre l’aparició d’un supermercat i la construcció d’una
piscina municipal, dels Renault 4L i dels Citroën Ami 6.
Renault 4L
|
Citroën Ami 6.
|
La
Javanaise
Serge Gainsbourg
|
(...) La foto ha estat feta durant l’interval entre els exàmens
i l’obtenció dels resultats. És un temps de nits en blanc, de discussions a
bars i habitacions llogades a la ciutat, seguides de carícies a la pell
despullada fins al llindar de la imprudència amb La Javanaise de fons.
|
En certs moments, se sent aclaparada davant la suma de
tot el que ha après. El seu cos és jove i el seu pensament vell.
Veu el futur com una gran escala vermella, la d’un
quadre de Soutine reproduït a la revista Lectures
pour tous, que ha retallat per penjar-lo a la paret de la seva habitació
a la residència universitària.
|
Escala
vermella a Canges (1923)
Chaim
Soutine
|
 |
En un opuscle exitós, Reflexions pour 1985, el futur semblava radiant, les tasques
pesades i brutes les farien robots, tots els individus tindrien accés a la
cultura i al saber. D’una manera confusa, el primer transplantament de cor* a
la llunyana Sud-àfrica semblava un pas endavant cap a l’eradicació de la
mort.
* El primer trasplantament de cor el va fer el Dr. Christiaan Bernard l’any 1967
|
Les joventuts d’arreu del món es feien escoltar amb violència.
En la guerra del Vietnam trobaven motius de revolta i en les Cent Flors de Mao raons
per somiar. Assistíem a un despertar de pura alegria, expressada pels Beatles. Només
de sentir-los, teníem ganes de ser feliços. Amb Antoine, Nino Ferrer i Dutronc,
la rauxa guanyava terreny.
Ma Sorcière
bien-aimée (1964-1972)
|
Amb un lloc de treball estable, les parelles joves
obrien un compte al banc, contractaven un crèdit Cofremca per comprar una
nevera amb compartiment de congelació, un cuina econòmica mixta, etc. (...)
Compràvem, doncs, el televisor, que rematava el procés d’integració social. Les
tardes de diumenge miràvem Les
Chevaliers du ciel, Ma Sorcière
bien-aimée.
|
En un quadre de Dorothea Tanning que ha vist fa tres
anys en una exposició a París, s’hi podia veure una dona amb el pit nu i,
darrere seu, una filera de portes entreobertes. El títol Aniversari. Pensa que aquest quadre representa la seva vida i que
ella hi és a dins, com temps enrere va ser dins d’Allò que el vent s’endugué,
Jane Eyre, i més endavant, La
nàusea.
|
Aniversari
Dorothea Tanning
|
Era una primavera com les altres, amb un mes d’abril
passat per aigua i una Setmana Santa que queia tard. (...) havíem canviat amb
orgull el R8 per una berlina Fiat, havíem començat a estudiar Càndid amb els
alumnes de la classe G de primer de batxillerat, no prestant més que una
atenció vaga als aldarulls de la universitats parisenques que explicaven a la
ràdio. (...) Un vespre, vam sentir veus panteixant a l’emissora Europa 1, hi
havia barricades al Barri Llatí com a Alger deu anys abans, còctels Molotov i
ferits. Ara teníem consciència que n’estava passant una de grossa i no teníem
ganes de reprendre la vida normal l’endemà.
Pertot arreu apareixien moviments, llibres i revistes,
filòsofs i crítics, sociòlegs: Bordieu, Foucault, Barthes, Lacan, Chomsky,
Baudrillard, Wilhelm Reich, Ivan Illich, Tel
Quel, l’anàlisi estructural, la narratologia, l’ecologia.
Experimentàvem la gramàtica estructural, els camps
semàntics i les isotopies, la pedagogia Freinet. Abandonàvem Corneille i
Boileau per Boris Vian, Ionesco, les cançons de Boby Lapointe i Colette
Magny, la revista Pilote i el còmic.
Saucisson De Cheval n° 1 (1966)
Boby
Lapointe
|
Je Boi
Boris Vian
J'ai suivi beaucoup de chemins
Colette
Magny
|
Pensar, parlar, escriure, treballar, existir d’una altra
manera: sentíem que no teníem res a perdre si ho provàvem tot. Els 1968 era el primer any del món.
Algú començava a tocar la guitarra, a cantar Comme un arbre dans la ville, de
Maxime La Forestier i Duerme negrito
del Quilapayún, i nosaltres escoltàvem en llits de càmping a l’antiga granja
de cucs de seda, sense saber si era millor fer l’amor amb el veí de la dreta
o el de l’esquerra.
Duerme negrito
Quilapayún
|
Comme un
arbre dans la ville
Maxime La
Forestier
El son s’apoderava de nosaltres abans d’haver
decidit, eufòrics i reconfortats en el valor d’un estil de vida l’espectacle
del qual ens havíem ofert a nosaltres mateixos durant la vetllada, lluny dels “cretins”
amuntegats als càmpings de Merlin-Plage.
|
Entre l’11 de setembre de 1973 –quan vam manifestar-nos
sota el sol contra Pinochet després de l’assassinat d’Allende, mentre que la
dreta estava exultant en veure liquidada la “trista experiència xilena”- i la
primavera del 1974 –quan vam mirar a la televisió el que es presentava com el
gran esdeveniment, el cara a cara entre Miterrand i Giscard-, havíem deixat de
creure que hi hauria un nou Maig del 68.
Tan sols els mestres
acusaven la tele d’apartar els nens de la lectura i esterilitzar la seva
imaginació. Els nens no deixarien , però, d’interessar-s’hi, i cantaven a cor
que vols À la pèche aux moules, moules, moules, imaitaven les veus de Titi
i Grosminet (...)
À la pèche
aux moules,
|
Titi et Grosminet
|
Les morts de Brel
i de Brassens, com la de Piaf temps enrere, encara desorientaven més,
com si ens haguessin hagut d’acompanyar tota la vida, fins i tot si ja no els escoltàvem
tant, un massa moral, l’altre amablement anarquista, de manera que preferíem Renard
i Souchon.
Laisse Béton
Renaud
|
La vie ne vaut rien
Alain Souchon
|
A finals dels anys setanta, en els dinars familiars, una
tradició que es mantenia malgrat la dispersió geogràfica dels uns i els altres,
la memòria s’escurçava.
Evitant per instint els temes que encenien les velles
enveges socials, les disparitats culturals, detallàvem el present comú, els
atemptats amb bomba a Còrcega, Espanya i Irlanda. Els diamants de Bokassa, el
pamflet Hasard d’Estang, la
candidatura de Coliche a les primàries, Bjön Borg, el colorant E123, les
pel·lícules, La Grand Bouffe, que tothom havia vist menys els avis, que no anaven
mai al cinema, Manhattan, només els
qui estaven al dia.
La Grand Bouffe
Marco
Ferreri
|
Manhattan
Woody Allen
|
Els temps dels fills reemplaçava el temps dels morts.
Quan els preguntàvem per les seves distraccions i les seves
músiques preferides, els adolescents responien dòcilment, lacònicament,
convençuts que, en el fons, no ens interessàvem pels seus gustos (...) I desconcertats
pels jocs de rol, els war-games i la heroic fantasy, ens tranquil·litzàvem quan
citaven El senyor dels anells, els Beatles, no només Pink Floyd i els Sex Pistols
o el hard rock que ens infligien tot
el dia.
Sense adonar-nos-en havíem sortit de la letargia. La gent mirava la societat i la política amb la derisió
alegre de Caluche. Els nens coneixien tots els seus esquetxos “prohibits” i tothom
repetia “aquest és nou, acaba de sortir!”. La seva visió de França “partida
en dos de riure” s’ajustava a la nostra. (...) Giscard d’Estaing havia rebut
diamants d’un potentat africà sospitós de conservar els cadàvers dels seus
enemics al congelador. Per un capgirament que no sabíem molt bé com havia
començat, ja no era ell qui encarnava la veritat, el progrés i la joventut,
sinó Mitterrand.
|
Caluche
Fins i tot quan vèiem que s’imposava a la
pantalla de la televisió el rostre irregular de François Mitterrand no ens
ho crèiem.
|
Tot semblava possible. Tot era novetat. Observàvem els
quatre ministres comunistes amb curiositat, com una espècie exòtica, sorpresos
que no tinguessin un aire soviètic (...) Mai, fins allà om arribava la nostra
memòria, no s’havien aconseguit tantes coses en tan pocs mesos. Es va abolir la
pena de mort, es reemborsava el cost de l’avortament, es van regularitzar els
immigrants clandestins, es va autoritzar l’homosexualitat, les vacances pagades
es van allargar una setmana, la setmana de treball es va reduir una hora, etc.
però la tranquil·litat es veia pertorbada.
François Mitterrand
|
El govern reclamava diners, ens en demanava prestats,
devaluava la moneda, impedia que els francs sortissin del país mitjançant un
control del canvi. L’ambient es tensava, el discurs oficial –“rigor” i “austeritat”-
sonava a càstig, Mitterrand ja no parlava de “poble d’esquerres”.
|
Jean-Marie Le Pen
Reapreixia un tipus d'extrema dreta, Jean-Marie Le Pen, que recordàvem haver vist temps enrere amb una bena negra tapant-li un ull com Moshé Dayan.
|
Els barris perifèrics ocupaven l’imaginari sota la
forma confusa de formigó i terrenys fangosos al final de les línies d’autobús
i del tren de rodalies cap el nord, amb porteries empudegades d’orins, vidres
trencats i ascensors fora de servei, de xeringues als soterranis.
|
Es notava que res podia impedir el retorn de la dreta a
les eleccions, que la fatalitat dels sondejos s’havia d’acomplir. (...) Fins i
tot els hiverns més crus que de costum no presagiaven res de bo. Ens envoltaven
les morts en veu baixa per la sida i els seus supervivents.
La dreta tornava i desfeia decididament el que s’havia
fet fins aleshores, desnacionalitzava, suprimia l’autorització administrativa d’acomiadament,
l’impost sobre les grans fortunes, cap d’aquestes mesures satisfeia prou gent. Tornàvem
a valorar Mitterrand.
Quan sortien dels exàmens del batxillerat, una calorosa
tarda de juny, els estudiants s’assabentaven que Coluche s’acabava de matar amb
moto en una carretera poc transitada.
|
Coluche
|
Les guerres del món continuaven el seu curs. L’interès
que ens despertaven era inversament proporcional a la seva durada i
distància, depenia sobretot de la presència o no d’occidentals entre els seus
protagonistes. (...) l’antimilitarisme havia perdut la seva raó de ser, la
cançó El Desertot de Boris Vian feia referència a un temps remot. (...) Rèiem,
“Déu a mort, Marx també, i jo no em trobo gaire bé”. Teníem un sentit lúdic.
|
Le
Deserteur
Boris Vian
|
El temps cada vegada més febril dels mitjans de
comunicació ens forçaven de nou en l’elecció presidencial... No teníem ni expectatives
ni esperances, només el desig de mantenir Mitterrand millor que Chirac. El patit
comunista s’extenuava, la prestroika i la glàsnost de Gorbatxov li dinaven un
aire caduc. Le Pen era un personatge omnipresent al voltant del qual gravitava
la fascinació i l’espant dels periodistes. Per una meitat de la gent, era “aquell
que diu en veu alta el que els francesos pensen en veu baixa”, és a dir, que hi
ha massa immigrants. La reelecció de Mitterrand ens tornava la calma. Era millor viure sense esperar res que en tensió constant amb la dreta.
 |
Els alemanys de l’Est franquejaven les fronteres, anaven
en processó a les esglésies amb espelmes per fer caure Honecker. El mur de
Berlín queia. Era una època ràpida amb tirans executats després d’un judici
llampec ...
|
Hi havia una necessitat de guerra com si la gent patís
una manca d’esdeveniments des de feia temps, envejosos d’aquells que només
havien contemplat com a espectadors a la tele. Per la gràcia dels més
mediocres dels presidents americans, anàvem a combatre el “nou Hitler”. Sota
l’encanteri de les coses simplificades pels mitjans, la gent estava
convençuda de la delicadesa tecnològica de les bombes, creien en una “guerra
neta”, en les “armes intel·ligents” i els “atacs quirúrgics”, una “guerra
civilitzada”, escrivia Libération. S'exhalava una gran alenada belicosa i virtuosa.
|
Guerra del golf 1991
"Donar una puntada de peu a Saddam", era una guerra justa, la "guerra del dret" i, sense que ningú ho digués, l'ocasió legítima per eliminar el complicat món àrab, els joves del qual als suburbis, com també les noies velades, ens molestaven episòdicament, però que, per sort, de moment es mantenien tranquils.
|
Les Guignols de l’info
|
Nosaltres que havíem trencat amb Mitterrand quan l’havíem
vist aparèixer a la pantalla i proferir amb una veu tranquil·la “les armes
parlaran”, que no suportàvem la propaganda entusiasta per la “Tempesta del
Desert”, només teníem Les Guignols de l’info
per apujar-nos la moral cada vespre.
|
L’URSS, en la qual ja ningú pensàvem, despertava a l’estiu
amb un cop d’estat fracassat de les velles mòmies estalinistes. Gorbatxov va
quedar desacreditat, el caos anunciat va ser superat en poques hores gràcies
a una mena de bèstia amb ulls diminuts sorgida miraculosament sobre un tanc,
aclamat com l’heroi de la llibertat.
|
Boris Ieltsin
|
Un diumenge la
tarda, a la meitat dels noranta, a la taula om havíem aconseguit reunir els
fill aviat de trenta anys i els seus amics/amigues –que no eren els mateixos
que l’any anterior-, al voltant d’una cuixa de xai, el passat ens deixava indiferents.
La conversa, dominada per les veus
masculines, tenia per tema més seriós les capacitats de la “màquina” –terme amb
el què amb prou feines identificàvem un ordinador-, la competició entre PC i
MAC, les “memòries” i els “programes”.
Evocaven la darrera portada de Charlie Hebdo, el darrer programa d’Arrêt sur images, la sèrie X-Files,
citaven pel·lícules americanes i japoneses... La seva sornegueria punyent, la seva agilitat verbal ens enlluernaven i ens mortificaven, al seu costat teníem por de semblar lents i pesats.
|
 |
L’ordre comercial s’estrenyia, imposava el seu ritme
accelerat. El centre comercial, amb l’hipermercat i les galeries de botigues,
es convertien en l’eix central de l’existència tranquil·la, sense violència,
protegits per vigilants de musculatura poderosa.
De tots els objectes nous, el “telèfon mòbil” era el més
miraculós, el més trasbalsador. No ens hauríem imaginat mai que seria possible
passejar-se un dia amb un telèfon a la butxaca, trucar des de qualsevol lloc en
qualsevol moment.
L’autèntica prova de coratge tecnològic era posar-se
davant d’un ordinador. La seva manipulació significava un grau superior d’accés
a la modernitat, una intel·ligència diferent, nova.
Es jubilarà l’any que ve. Ha començat a llençar a les escombraries
els cursos, les notes sobre llibres i obres que li han servit per preparar-los,
despullant-se així del que ha estat l’embolcall de la seva vida, com per fer
espai al seu projecte d’escriure no tenint ja cap altre excusa per posposar-lo.
La forma del seu llibre només pot sorgir, per tant, d’una
immersió en les imatges de la seva memòria per detallar els signes específics
de l’època, l’any, amb relativa certesa, en el qual se situen, relacionar-los els
uns amb els altres, esforçar-se per escoltar de nou les paraules de la gent,
els comentaris sobre els esdeveniments i els objectes, extrets de la massa dels
discursos flotants, aquests rumors
que aporten sense descans la formulació incessant del que som i hem de ser,
pensar, creure, témer, esperar.
El que aquest món ha imprès en ella i els seus
contemporanis, i que utilitzarà per reconstruir un temps comú, aquell que ha
lliscat des de fa tant de temps fins ara, i així, mitjançant la recuperació de
la memòria col·lectiva en una memòria individual, donar la dimensió viscuda de
la Història.
...un bar i una màquina tocadiscos que feia sonar Apàche, al Telly Ho Corner, Finchley
.JPG)
Telly Ho Corner, Finchley
|
Apache
The Shadows
|
...el sol encegador sobre els murs del Cementiri de San
Michele vistos des de l’ombra de les Fondamenta Nuove.
Cementiri de San Michele
Salvar alguna cosa del temps en què ja no hi serem mai més.
Els Anys
Annie Ernaux
Traducció de Valèria Gillard
Angle Editorial
|
·<><><><><><><><>·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada