62.-Air des Sauvages

Forêts paisibles

Jean-Philippe Rameau

El 18 d'octubre de 1724, Étienne de Veniard, Senyor de Bourgmont, es va trobar amb els padoucas. Vuitanta padoucas van sortir a cavall per trobar-se amb els francesos i els van portar al seu campament. Els padoucas van ser amables i van complimentar a Bourgmont i el seu grup durant tres dies abans que el francès tornés cap a casa el 22 d'octubre.

Étienne de Veniard va ser l'explorador francès que va fer els primers mapes i documentar els seus viatges a la regió nord-americana dels rius Missouri i Platte.

Els que els francesos anomenaven padoucas eren, segurament, els que els espanyols anomenaven "apaches".

Uns anys després, Louis Antoine de Bougainville -prototip del viatger il·lustrat, tolerant, observador-, en el seu llibre Voyage autour du monde (1771), va oferir una visió d'un paradís terrenal on els homes i dones vivien feliços en la innocència, lluny de la corrupció de la civilització. La seva descripció il·lustrava poderosament el concepte del bon salvatge, i va influir en els pensaments utòpics de filòsofs com Jean-Jacques Rousseau abans de l'arribada de la Revolució Francesa. Segons imaginà Rousseau, el bon salvatge era la innocència natural sense el pecat original, absència de moral, bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present»

Bougainville a Tahití Ens diu en la seva relació: «Em creia transportat al jardí de l'Edèn: recorríem una plana entapissada de gespa, coberta de bells arbres fruiters i retallada per rierols que mantenen una frescor deliciós, sense cap dels inconvenients que comporta la humitat. Un poble nombrós gaudeix dels tresors que la natura ha bolcat a mans plenes sobre ell. Ens trobàvem grups d'homes i dones asseguts a l'ombra dels vergers: tots ens saludaven amistosament; els que ens trobàvem pels camins es feien a un costat per deixar-nos passar; en tot lloc vèiem regnar l'hospitalitat, el respecte, una dolça alegria i totes les aparences de la felicitat » Verema en un arrossar amb bambú. Gravat de Théodore de Bry, 1585

L’explorador francès Étienne de Veniard, Senyor de Bourgmont va ser autoritzat a convidar i a acompanyar els representants de les tribus padoucas a París. El novembre de 1725 acompanyà sis caps indis de diverses tribus que habitaven en l'actual estat d'Illinois. La comitiva va ser rebuda pel rei Lluís XV i posteriorment va oferir un espectacle de dansa al Théâtre-Italien, al qual va tenir ocasió d'assistir el compositor Jean-Philippe Rameau.

Aquesta experiència viscuda per Rameau va ser l’origen de la peça per a clavecí, un rondó, titulada Air des Sauvages, que l’autor va incloure en una suite en sol menor per a aquest instrument.

Air des Sauvages

Jean Philippe Rameau

L’exhibició de “salvatges” a la metròpoli no era una cosa nova. Ja el 1562 Montaigne va poder entrevistar-se amb uns indígenes que havien portat del Brasil per mostrar-los a França. Montaigne, que degut a les sagnants guerres de religió que trasbalsaven el seu país estava decebut de la civilització europea, va veure en aquells homes la prova d'una cultura i saviesa idíl·lica: “Viuen en un país pintoresc i tan sa que, segons testifiquen els que l’han vist, és molt rar trobar un home malalt, lleganyós, desdentat o corbats per la vellesa.”

Però una d’aquestes exhibicions d’indígenes té un final dramàtic. Bougainville, que havia fondejat els seus vaixelles a la badia d’Hatiaa (Tahití), davant la insistència d'Ereti, el cap del poble, va acordar embarcar-se amb el jove indígena Aoutourou el 15 d’abril de 1768. Van arribar a Saint-Malo el 16 de març de 1769 després de moltes aventures. El 30 d'abril es va presentar a Lluís XV.

Aoutourou

Al començament de la seva estada a París, era el favorit de la capital perquè encarnava la imatge de "Bon Sauvage" i tot París sentia llàstima per ell en el seu exili. Diderot i alguns filòsofs de la Il·lustració el van convertir en l'heroi de les seves polèmiques contra l'"ingenu naturalisme" de Rousseau i contra la colonització.

En els mesos que van seguir, Bougainville va treballar per trobar-li un embarcament per al Pacífic. Va sortir de la Rochelle el 4 de març de 1770, va arribar a l'Illa de Maurici el 23 d'octubre on es va quedar mentre esperava una nova expedició a Tahití. Una epidèmia de verola es va desencadenar a Maurici, Aoutourou no va ser vacunat i va morir a Madagascar, amb un dolor insuportable, el 7 de novembre de 1771.

Hem parlat de Rousseau, el prestigiós filòsof francès del segle de les llums, però no oblidem que Jean-Jacques Rousseau també era músic, i que la seva primera notorietat a la societat parisenca va ser musical. Als trenta anys, es va mudar a la capital amb algunes composicions en el seu equipatge. Després d'una estada a Venècia, on va rebre la revelació de la melodia italiana, va reprendre l’òpera en un acte que estava escrivint i ho va fer escoltar al mecenes de Rameau, La Pouplinière. Rousseau va recollir l'entusiasme de tothom, però l'hostilitat del mestre Rameau. Amb Li Devin du village, composta el 1752, realment Rousseau va aconseguir la glòria com a compositor.

Le devin du village - ouverture

Jean-Jacques Rousseau

Però l’enemistat entre Rousseau i Rameau, que ja venia de lluny, es va accentuar encara més amb la trifulga que es desfermà a París entre el 1752 i el 1754 i que es coneix com La Querelle des Buffes. Al segle XVIII, França era una excepció en el panorama musical europeu, on regnava la riquesa melòdica i el virtuosisme dels castrati italians. Jean-Baptiste Lully (1632-1687) va “inventar” l'òpera francesa, anomenada tragédie lyrique. Bàsicament és una amplificació, a través de la música, de la declamació practicada al teatre tràgic. Els episodis ballats ocupen un lloc especial, integrat en les diverses formes d'espectacle líric. La Querelle des Buffes va ser la controvèrsia creada entre els defensors de l’òpera francesa (establerta per Lully i que, d’alguna manera, Rameau n’era el continuador) i els partidaris de l’òpera bufa italiana, que defensava Rousseau. Tot va sorgir d’una representació de l’òpera La seva padrona, de Pergolesi, a l’Académie Royale de Musique el 1746, el temple sagrat de la tragédie française.

La seva padrona

Giovanni Battista Pergolesi

Molt abans que tot això passés, el 23 d’agost de 1735, Jan-Philippe Rameau va estrenar a l’Académie Royale de Musique una òpera-ballet d’una gran categoria musical, Les Indes galantes. L’estrena va incloure només el pròleg i les dues primeres "entrades", Le Turc généreux i  Les Incas du Pérou. Com era molt comú en l'òpera francesa de l’època, la música està plena d’efectes especials, llamps, trons i, fins i tot, un explosiu volcà del Perú. 

Le Turc généreux (Les Indes galantes) Jan-Philippe Rameau

Tremblement de terre (Les Indes galantes) Jan-Philippe Rameau

Aquest gust per la música figurativa també es troba en moltes peces per a clavicèmbal de l'època, l’instrument que al segle XVII havia substituït el llaüt en la música cortesana.

La Poule (La gallina) Jean-Philippe Rameau

Le Rappel des Oiseaux (1724) Jean-Philippe Rameau

Les Indes galantes simbolitzen l'època, refinada, despreocupada dedicada als plaers i a la galanteria de Lluís XV i de la seva cort.

La pesca François Boucher

En les obres de Jean-Philippe Rameau, els rics contrastos dramàtics, les brillants seccions orquestrals, els sospirs pastorals melancòlics i la penetrant sensualitat el situen en un món diferent: en resum, el món rococó de Luis XV. Rameau és ja un músic de la il·lustració. Es conserva la col·laboració entre Voltaire i Rameau en dos entreteniments operístics de la cort: La Princesse de Navarre i Le Temple de la Gloire (tots dos en 1745).

Vents furieux, tristes tempêtes (La princesse de Navarre) La Princesse de Navarre (ballet final)

Overture (Le Temple de la Gloire) Passacaille (Le Temple de la Gloire)

Quan es va estrenar l’òpera-ballet de Jean-Philippe Rameau, Les Indes Galantes, no va tenir una bona crític, per això el compositor va preparar una versió revisada que incloïa dos actes addicionals: Les fleurs, situant l’escena a Pèrsia, i Les Sauvages en que l’escena transcorre a Amèrica del Nord. És per a aquest quart acte que Rameau va recórrer al rondó - Air des Sauvages- que havia escrit deu anys abans i que ara, incorporat a Les Indes galantes tindrà el nom de Les forêts paisibles. 

Forêts paisibles Jean-Philippe Rameau

Fantàstic com la veu del cor s’adapta encaixant  en l’harmonia de la tornada del rodó

En aquesta òpera-ballet, el rondeau va ser orquestrat i presentat en un nou format, en dues seccions: una instrumental, i una altra en la qual s'afegeix un duet solista (soprano i baríton) i cor que s'alternen.

1.Boscos tranquils, aquí mai un va desig torbà els nostres cors. Si alguna cosa ens preocupa, no és, Fortuna, el preu dels vostres favors 3.Gaudim dels nostres asils, Gaudim dels seus afables dons! Ah! podem ser feliços, Quan anhelem altres desitjos?

2.A les nostres terres, la grandesa mai ens tempta amb falsos atractius. Cel, tu l'has creat per la innocència i la pau.

En la versió operística del rondeau, la jove parella índia formada per Zima i Adario celebra la seva felicitat aliens a les temptadores proposicions de l'espanyol Don Álvaro i el francès Damón. 

Les Sauvages, l’últim acta de Les Indes galantes suggereix una visió bucòlica del món dels indígenes, potser reflectint les idees de Montaigne, de Bougainville, de Rousseau: l’home natural, l’home lliure  en la natura: "A les nostres terres, la grandesa mai ens tempta amb falsos atractius". Si en la Il·lustració els plantejaments de Rousseau proposaven la integració del mite del bon salvatge a una ideologia política -que culmina en La Déclaration des droits de l'homme et du citoyen de 1789-, per a molts artistes de finals del segle XIX, la descoberta del món salvatge suposava una fugida de la societat civilitzada sotmesa a "l'esclavitud de l'or". Gauguin intenta confondre’s amb la naturalesa: “La civilització m’abandona poc a poc. Començo a pensar amb senzillesa, a no sentir odi pel meu proïsme, i millor encara, a estimar-lo. Tinc tots els goigs de la vida lliure, animal i humana. Fujo del que és fictici, entro a la Naturalesa”. La societat sembla ja irremissiblement perduda i el mite del bon salvatge és tant sols un vehicle d’evasió. Fins i tot al segle XX  la utopia del mite del bon salvatge continua treient el nas en propostes com les de Sommerhill School "l’home és bo per naturalesa", en els eslògans avalotadors d'Ivan Illich “Per a la majoria dels sers humans, el dret a aprendre està restringit per l’obligació d’assistir a l’escola” o en les valoracions de la vida cerimonial dels pobles de “cultura  més simple” del jesuïta Walter Ong.

Era -i és-, molt freqüent que els compositors reciclessin  les obres d’escena, ballets i òperes, per a la música de concert. Les cinc suites que Rameau va extreure del ballet-òpera Les Indes galantes es deriven del pròleg i quatre actes, i els moviments breus inclouen arranjaments orquestrals de números vocals, així com peces instrumentals. El treball mostra el talent de Rameau per crear música evocadora i convincent per a la gran varietat de situacions dramàtiques de l’òpera-ballet, així com la seva habilitat per a una orquestració imaginativa. No es requereix conèixer la trama per apreciar els encants d'aquestes miniatures acolorides.

  

Les indes Galantes Suite 

 Jean-Philippe Rameau

Prologue: Ouverture; Air pour les esclaves africains; Air vif; Air pour deux Polonais; Contredanse

-Le Turc généreux: Forlane des matelots; Tambourins I– II

-Les Incas du Pérou: Gavottes I–I

-Les Fleurs: Marche; Air pour Borée et la Rose

-Les Sauvages: Air pour les Sauvages; Chaconne

El rondó Air des Sauvages que ha passat per una suite per a clavecí i per a l’òpera ballet Les Indes galantes, ara forma part d’una suite per a orquestra.   

Suite Les Indes Galantes / Les Sauvages  Jean-Philippe Rameau

És interesant veure com el ritme del timbal (llarga-breu-breu) subjau repartit entre les parts de l’orquestració.

·<><><><><><><><>·