Els apatxe són una tribu índia nord-americana el nom de
la qual, en la llengua dels seus veïns zuni, vol dir “enemic” -perquè eren
hostils a les tribus dels voltants-, encara que ells s'anomenen a si mateixos n'de, que en la seva llengua atapascana vol dir “els
humans”. L'apatxe més conegut és Jerónimo, el líder bedonkohe que tots coneixem
de les pel·lícules western de l’oest americà.
Com que en les últimes publicacions d’aquest blog hem estat rondat per les muntanyes Apalatxes, es podria pensar que continuarem explorant en la música americana. Però no, tot i la proximitat paronomàstica de les paraules, el territori apatxe quedava lluny dels Apalatxes. De la tribu d’indis nòmades, ferotges guerrers caçadors de búfals, el tema d'avui només en pren el nom.
00000000000
Una crònica del diari Le Matin de París del 12 de
desembre de 1900, recollia la brutalitat de les accions comeses per un grup de
joves brètols, als que, irònicament, va titllar de “tribu d’Apatxes”. La imatge
estereotipada dels indis americans l’havia llançat a la fama la novel·la de Fenimore
Cooper L'últim mohicà, publicada el 1826. I, des de la segona meitat
del segle XIX, després de la gira europea de l'espectacle circense Buffalo
Bill's Wild West, va ser habitual l'ús de l’expressió Peaux-Rouges
per referir-se als joves residents dels suburbis de la capital francesa.
Un grup de bergants parisencs
a inicis del segle XX
Una nit d’abril de 1902, un grup d’amics tornaven entusiasmats, potser massa, de l’estrena de l'òpera Pelléas et Mélisande de Claude Debussy, quan un venedor de diaris els cridà sarcàsticament " Attention! Les Apaches". Com hem dit, a principis del segle XX, el terme Apaches es va fer servir per descriure les bandes de carrer, que eren de gran interès per als mitjans francesos en aquell moment. La colla de melòmans, entre els que hi havia algun compositor conegut, va trobar divertit el nom, especialment perquè ells veien l'art com una cosa renyida amb els gustos conservadors. Val a dir que l’estrena de l’òpera de Debussy va suscitar l'oposició furibunda d'una part de la crítica i d'alguns compositors acadèmics. Fins i tot, ja en els assaigs, l'orquestra havia declarar la partitura «impossible d'interpretar, indignant i condemnada al fracàs».
Constituït com una associació, Les Apaches
va ser un grup de músics, escriptors i artistes que es va crear a París el
1903. El nucli el van formar el compositor Maurice Ravel (53.- La música de Ravel), el pianista català Ricardo
Viñes i l'escriptor i crític musical Michel-Dimitri Calvocoressi. El
grup era privat però sempre va estar obert, de tal manera que més de vint
membres no oficials assistirien a les reunions de Les Apaches fins que
va arribar al final durant la Primera Guerra Mundial. Al llarg dels seus anys
actius, Les Apaches es reunia setmanalment. Les reunions van ser una
oportunitat perquè els membres actuessin i mostressin nous treballs o idees a
un grup petit, discutissin interessos artístics contemporanis i col·laboressin.
Les Apaches
Els inicis precisos del grup no són clars. Molts dels membres regulars eren aproximadament d’una mateixa edat, la majoria s'havia conegut anteriorment i alguns havien estat amics durant més d'una dècada; quatre membres eren alumnes del compositor francès Gabriel Fauré i és probable que alguns dels altres artistes s'haguessin conegut a l'École des beaux-arts o en exposicions del Saló. Al llarg de 1901, Émile Vuillermoz va organitzar esdeveniments musicals regulars a casa seva, i els membres s'havien reunit en esdeveniments com l'estrena de Jeux d'eau de Ravel.
Jeux d'eau
Maurice Ravel
Però el personatge més original del grup fou Gómez de Riquet que era el membre imaginari de Les Apaches, inventat per Ravel. Tant podia servir com a referència per citar-lo: “Tal com diu Gómez de Riquet...”; com servir d’excusa oportuna: "Oh, em sap greu no poder venir al sopar aquesta nit, Gómez de Riquet necessita veure’m per un negoci".
|
Durant diversos anys, les trobades solien tenir lloc a l'apartament del
pintor Paul Sordes, l’anomenat “Ravel amb
paleta”. El grup va utilitzar la seva casa de Montmartre per a reunions
regulars els dissabtes fins que es van veure obligats a canviar d'ubicació. Les
reunions del grup van ser en ocasions vibrants, i quan altres veïns es van
queixar del soroll a altes hores de la nit, el grup va començar a reunir-se
en una cabana més aïllada llogada per Maurice Delage, que van anomenar
el seu 'wigwam'. |
 |
Les Apaches estimaven la música russa i sovint practicaven la lectura a primera vista a les seves reunions. Ravel va suggerir que adoptessin les primeres notes de l’Allegro inicial de la Segona Simfonia de Borodin com a tema identitari del grup, una idea amb què tots van estar d'acord. Per entrar a l'apartament de Sordes o atraure l'atenció d'altres apatxes després dels concerts, els membres xiulaven els primers compassos de la música de Borodin. L'elecció inicial era Scheherazade de Rimsky-Korsakov, però es va considerar massa difícil de xiular.
Symphony Nº. 2 in B Minor: I. Allegro
Alexander Borodin
Les reunions
eren animades i, sovint, duraven fins a les primeres hores del matí; discutien
sobre art, discutien sobre temes contemporanis, tocaven música l'un per a
l'altre (Viñes era el pianista favorit), tocaven duets junts, llegien
poesia, prenien cafè i fumaven. El simbolisme, la música javanesa, els
compositors russos, Edgar Allan Poe, Stéphane Mallarmé i Paul
Cézanne van ser temes que van fascinar a Les Apaches.
La música de Debussy va ser una passió particular. Les idees i fragments d'obres més grans inacabades sovint es representaven o mostraven a les reunions; aquesta barreja d'idees influiria en diversos apatxes i donaria lloc a diverses col·laboracions artístiques. Fora de les reunions, els membres es recolzarien entre si; Viñes estrenava obres dels compositors, els críítics animaven la nova música i els poetes col·laboraven amb els músics per posar lletra a la música.
Un exemple d'aquestes col·laboracions son Les Cinc Melodies Populars Gregues, una col·lecció de cançons tradicionals gregues harmonitzades per Maurice Ravel entre 1904 i 1906, sobre textos anònims traduïts del grec modern al francès per Michel Dimitri Calvocoressi.
Les Cinc Melodies Populars GreguesMaurice Ravel
El nombre de components del grup sempre estava canviant. 'La banda' -com ells els agradava dir-, va atreure molts membres durant la seva existència, alguns es reunien amb el grup ocasionalment i altres associats ho feren en breus períodes. Tot i aquesta naturalesa una mica fluida de Les Apaches, el grup era molt exclusiu en altres aspectes; les dones estaven estrictament prohibides. A causa de la naturalesa del grup, molts dels membres es van fer amics propers. Ravel, va dedicar cada moviment de Miroirs a un membre de Les Apaches.
Miroirs, suite de cinc peces per a piano composta entre 1904 i 1905. Va ser estrenada pel pianista Ricardo Viñes el 1906.
1.-
Noctuelles. Dedicada a Léon-Paul Fargue, Noctuelles és una
peça altament expressiva que comença amb una sèrie cromàtica, mantenint un
estat d'ànim fosc i nocturn que evoca el vol de les arnes, animals nocturns. La
secció central és més calmada amb melodies riques i acords.
Noctuelles
Maurice Ravel
2.-
Oiseaux tristes. Dedicada a Ricardo Viñes, la més curta, evoca un
ocell solitari xiulant una trista melodia, després que altres se li uneixin
participant en una veritable polifonia d'ocells. La secció central molt
acolorida harmònicament, és més exuberant i continua amb una cadència solemne
que porta de nou l'estat d'ànim malenconiós del començament, com si tots
aquests ocells cantessin, cadascun a la seva soledat. Ravel considerava
aquesta peça com la més important i afirmava que volia evocar "els ocells
perduts en un bosc fosc durant les hores més caloroses de l'estiu". (8.- Ocells tristos)
Oiseaux tristes
Maurice Ravel
3.-
Une barque sur l'océan. Dedicada a Paul Sordes, evoca un vaixell
que navega sobre les onades de l'oceà. Les seccions arpegiades i les melodies
imiten el fluid dels corrents oceànics. És la peça més llarga i la segona de
més difícil execució.
Une barque sur l'océan
Maurice Ravel
4.-
Alborada del gracioso. Dedicada a Michel-Dimitri Calvocoressi,
aquesta albada és una peça tècnicament difícil d'executar que integra danses
populars espanyoles en complexes melodies, amb reminiscències de guitarres.
Conté melodies impressionistes i passatges de considerable virtuosisme,
considerant-se les notes repetides com un dels passatges més difícils a la
música de piano.
Alborada del gracioso
Maurice Ravel
5.-
La vallée des cloches. Dedicada a Maurice
Delage, el primer alumne de Ravel. La inspiració de la peça, en una
atmosfera poètica, es troba al so de les campanes d'una església, en un
clima de somni alhora místic i voluptuós, des de les delicades campanes de
l'obertura fins a les campanes ascendents del tancament, mitjançant un ús
subtil d'harmonies sonores. Algunes de les melodies més sorprenents de Ravel
es produeixen en aquesta peça, sovint amb exuberants harmonitzacions.
La vallée des cloches
Maurice Ravel
Una altra obra d'un apatxe dedicada a un altre apatxe és del compositor i pianista parisenc Maurice Delage. La seva obra vocal Intermezzo sobre un text de Heinrich Heine la dedicà a l’amic pintor Paul Sordes
Intermezzo
|
 |
Posteriorment, el 1912, mentre visitava Índia, Delage va compondre el cicle de melodies Quatre poèmes hindous. El primer d’aquest poemes, Madras, el dedicà a Maurice Ravel; el tercer, Bénarès, a Florent Schmitt i el quart, Jeypur, a Igor Stravinsky. Els Quatre poèmes hindous -per a soprano i conjunt de cambra de dues flautes, oboè, dos clarinets, arpa i quartet de corda-, es considera la seva primera obra mestra, i segueix sent la més coneguda i registrada de les seves obres.
I.Madras
|
II. Lahore |
El 1910, el compositor rus Igor Stravinsky es va convertir en membre de Les Apaches. Segons les cartes de Stravinsky, visitava París amb freqüència i s'allotjava a la casa del seu amic més proper a la ciutat, Maurice Delage, que el va ajudar a lliurar manuscrits i concertar entrevistes amb la premsa. En una carta al compositor apatxe Florent Schmitt, Stravinsky va assenyalar que durant un temps només va escoltar la música de Ravel, Schmitt i Debussy.
Stravinsky va respondre els Quatre poèmes hindous de Delage amb Tres poemes de la lírica japonesa. Són tres peces per a veu alta i piano o petit conjunt instrumental, escrites entre el desembre de 1912 i gener de 1913, que Stravinsky va compondre durant la composició de la Sacre du Printemps.
I.Akahito
Tres poemes de la lírica japonesa
(Dedicat a Maurice Delage)
Igor Stravinsky
II.Mazatsumi
|
III.Tsaraïuki
|
Per altra part, Ravel va escriure el 1913 Tres
poemes de Stéphane Mallarmé, per a
veu de soprano, dues flautes, dos clarinets, piano i quartet de corda. L’obra es
van estrenar el 14 de gener de 1914 i també consta de dedicatòries a amics
músics: Soupir, a Igor Stravinsky, Placet
futile, a Florent Schmitt i Surgi de la croupe et du
bond, a Erik Satie.
Soupir
|
 |
Placet futile
|
Surgi de la croupe et du bond
|
Contràriament a la creença popular, Claude Debussy
mai va formar part de Les Apaches. No obstant això, la música de Debussy
va ser de particular importància pels apatxes, que admiraven molt les seves
composicions, recolzant-les quan rebien crítiques desfavorables. Pelléas et
Mélisande va ser una obra que van admirar obertament malgrat algunes les crítica
adverses.
Mes longs cheveux descendent
(Pelléas et Mélisande)
Claude Debussy
Ravel havia fet transcripcions de Nocturnes i del Prélude à l'après-midi d'un faune de Debussy, per a dos pianos i duo de piano respectivament, composicions elogiades pels seus companys apatxes. Encara que Debussy no estava prop de cap dels apatxes, coneixia a diversos membres. La relació més notable que va tenir Debussy amb un apatxe va ser Viñes, amb qui va mantenir una relació professional durant diversos anys. Viñes estrenava regularment les seves obres i, durant les trobades habituals, Viñes interpretava per a ell obres de Ravel.
Viñes va ser el pianista de
l'avantguarda francesa, el músic privilegiat que va estrenar a París moltes de
les millors composicions pianístiques de Debussy, Ravel, Satie
o Falla. Però Viñes va ser també un pioner en la recuperació i
difusió de la literatura pianística de tots els temps. Entre altres coses, va
estrenar a França l'obra de Musorgski, Quadres d'una exposició. No
es va dedicar a la composició, no obstat això, és autor d’alguns homenatges dedicats
a amics difunts:
4 Hommages pour le piano
|
 Viñes i Ravel (1907) |
Émile Vuillermoz, Maurice
Ravel (96.- Un altre Ravel), Paul Dukas, Florent
Schmitt, Gabriel Fauré, Louis Aubert, Jean Huré i Charles
Koechlin (148.- La foca blanca), van cofundar la
Société Musicale Indépendante (SMI). Aquesta entitat va néixer amb
l'objectiu de donar suport a la creació musical contemporània, ja que la National
Music Society fundada per Camille Saint-Saënses es mantenia
extremadament fidel a César Franck. El primer concert de l'SMI, el 20 d'abril
de 1910, va presentar tres estrenes mundials: el cicle de cançons de Gabriel
Fauré La chanson d'Ève; D'un cahier
d'esquisses de Claude Debussy, interpretat per Maurice Ravel
; i la pròpia Ma mère l'oye de Ravel en la seva versió original
per a piano a 4 mans, interpretada per Jeanne Leleu i Geneviève
Durony.
La chanson d'Ève
Gabriel Fauré
D'un cahier d'esquisses
|
Ma mère l'oye
|
El poeta Léon-Paul Fargue va publicar un llibre de records sobre Maurice Ravel. També va ser membre de Les Apaches i va romandre com a amic íntim del compositor fins al final. El 1927, Ravel va posar música a un dels seus poemes, Rêves. S'especula que l'única relació romàntica a la vida de Ravel va ser amb Léon-Paul Fargue.
Rêves
Maurice Ravel
Un enfant court
Autour des marbres...
Une voix sourde
Des hauts parages...
Les yeux si tendres
De ceux qui t'aiment
Songent et passent
Entre les arbres...
Aux grands orgues
De quelque gare
Gronde la vague
Des grands départs...
Dans un vieux rêve
Au pays vague
Des choses brèves
Qui meurent sages...
Les Apaches van ser importants
per fer de París el centre de la música de la nova era del nou segle. Coincidint
amb el final de la Belle Époque, representen la generació que va trencar
amb la música conservadora de la vella escola (César Franck, Vincent
d'Indy, Ernest Chausson...), abans de l’arribada el 1918, passada la Gran Guerra, de Les Six. El grup format per Poulenc, Honegger, Auric,
Milhaud, Duey, Tailleferre i Cocteau (l’únic que no
era músic), es va erigir en portaveu de la modernitat. Inspirats per Erik Satie,
Els sis van incorporar a llurs obres un aire de cafè concert i de
music-hall, elements de jazz i de foxtrot. Però, això ja és música d'una altra història.
00000000000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada