96.- Un altre Ravel

Els paràgrafs seleccionats del preciós llibre Els boscos de Ravel, de Michel Bernard (amb traducció de Ferran Ràfols Gesa), estan triats per introduir algunes obres de Ravel amb la intenció d’afavorir una audició diferent de la seva música, entesa des d’una vessant essencialment poètica.  L’embolcall de la prosa de Bernard, tan plena de vius estímuls sensorials, predisposa a escoltar un Ravel més sensible i humà, diferent del compositor una mica distant, irònic, obstinadament meticulós i preciosista, mestre d’un treball metòdic i precís.

“Quan va anar a la guerra, Maurice Ravel vivia des de primers d’any a Sant Joan Lohitzune, al País Basc, d’on provenia la seva mare, Marie Deloart. Ell també hi havia nascut, i hi tornava cada estiu. A la costa hi havia passat les vacances dels anys d’estiu, alternant banys de mar, passejades pel camp, sortides amb bicicleta, dinars amb els amics a l’aire lliure en què un parell de gots de vi dilataven l’ànima fins a fer-la tan gran com l’oceà, i sessions de composició. A l’alba, després d’una nit curta d’insomne, en una tauleta encarada a l’Atlàntic, Ravel escrivia amb ardor i dificultats el Trio en la menor per a piano, violí i violoncel que havia començat a París aquella primavera. Fumava a la finestra i es rellegia: l’obra avançava a bon ritme. El primer moviment era fluid i serè, a imatge d’aquells dies perfectes.”

 

Trio en la menor per a piano, violí i violoncel
Maurice Ravel

“El perfeccionament del trio, que no el va satisfer fins al final  de l’hivern de 1915, el distreia del malestar de la rereguarda*. En aquella època va compondre tres cançons per a cor a capella amb lletra seva, un pastitx del francès antic i l’estil dels rondós de Carles d’Orleans. La primera, Trois beaux oisseaux du Paradis, parlava de la guerra en que no combatia, però que l’omplia de notícies tristes.

*És sabut que, per les seves condicions físiques, Rave no va ser acceptat per a incorporar-se a les tropes franceses en la Primera Guerra Mundial. Ravel no va acceptar mai aquesta negativa i no va parar fins aconseguir (1915) ser admès a un regiment ferroviari, en un cos auxiliar de l’exèrcit. Va acabar conduint una camioneta convertida en ambulància.    

 

Trois beaux oisseaux du Paradis
Maurice Ravel

Ravel va passar els primers mesos de servei al voltant de Bar-le-Duc, una localitat a l’Est de França, molt a prop de Verdun, on tingué lloc un dels principals combats de la Primera Guerra Mundial, lliurat entre les forces alemanyes i les forces franceses des de febrer a desembre de 1916.

Maurice Ravel vestit de soldat el 1916
a casa de Madame Dreyfus

“Un vespre va pujar fins al centre antic de la ciutat. Li havien recomanat que visités aquells carrers pintorescos i, a l’església de Saint Étienne, a la plaça Saint Pierre, Le Transi, de Ligier Richier. Esperonat per aquest nom tan intrigant, que no aconseguia deslligar de la denominació molt més prosaica de L’Esquelet que feien servir els passavolants que l’informaven, va pujar el turonet passant pels cent vuitanta graons.”

Le Transi Ligier Richier

“Ravel es va quedar molta estona contemplant la mà dreta, que semblava que jugués sota les costelles amb aquells dits llargs i descarnats, elegantment oberts, i també els tendons del coll que passaven sota el crani amb un riure escapçat, aquell crani amb mirada i sense cara, i la mà esquerra, separada de la pell, que presentava orgullosament, amb un elegant moviment de la massa d’os i cartílag, el dia de glòria del jove guerrer.”* *”En aquella carcassa èpica, Ligier Richier hi havia representat René de Chalon, príncep d’Orleans, un jove senyor mort en combat als vint-i-cinc anys, sota les parets de Saint Dizier, la ciutat del costat, que l’any 1544 va provar d’arrabassar al rei de França amb l’ajuda de les tropes de Carles V.”

“D’aquesta manera va fer uns quants viatges d’anada i tornada entre Bar-le-Duc i Verdun, sempre amb la mateixa camioneta, que en aquell moment ja s’havia convertit en una prolongació del seu cos. La tradició, igual com passa amb els cavalls i les muntures, o el artillers i les armes, i potser també entre els soldats d’infanteria i el fusell i la motxilla, els conductors militars posaven nom al vehicle que se’ls confiava. Ravel va batejar la seva camioneta amb el nom d’Adelaïde, el mateix títol que en un altre temps havia posat a una de les seves composicions. No hauria sabut dir perquè, simplement que tenia cara de dir-se així, una cara d'àvia digna i desueta."

 

Valse nobles et sentimentales (I) Adélaïde
Maurice Ravel

La versió de ballet orquestrada de Valsos nobles et sentimentals es va anomenar Adélaïde, ou li langage des fleurs.

Adelaïde Maurice Ravel

Després de divuit mesos de servei, “La disenteria, la vella coneguda dels soldats en campanya, l’havia afectat greument i havia provocat una peritonitis en aquell cos afeblit. Ara li tocava a ell passar pel llit d’operacions, inspirar el cloroform i lliurar-se a les mans del cirurgià.”

“El mes de novembre, l’exercit el va enviar a París, a passar el permís de convalescència en família.”

 “Altre cop a París amb la primavera, recuperat de salut, va tornar a la composició després de dos anys. Amb un lleuger formigueig als dits seguint el ritme ample i lent del cor, un flux de vida interior més fort que la tristor i l’esgotament del cos, Ravel va sentir una nova fecunditat interior sota el cel una mica més lleuger de la capital. Ni tan sols les notícies desastroses que arribaven de l’ofensiva Nivelle al Chemin des Dames ho van poder espatllar. Però tant al pis del carrer Carnot com als carrers dels barris que coneixia bé hi havia massa records que l’atuïen. I va ser en aquestes circumstàncies que va acceptar a corre-cuita la invitació de la senyora de Fernand Dreyfus, la seva padrina de guerra, mare de Roland-Manuel, un antic alumne convertit en el seu millor amic, a fer una estada a la casa de camp, a Lyons-la-Forêt.”

Le Fresne

Casa de fusta de Madame Dreyfus a Lyons-la-Forêt

“Tot plegat traspuava un ordre i una honestedat que li van desenganxar de la pell els mesos viscuts en el guirigall de la guerra. Sota les primeres branques dels arbres, que semblava que l’empenyessin cap al carrer, aquella casa pairal normanda era un símbol de feina, destresa, gust i alegria de viure. En aquell lloc, el temps s’espesseïa com un licor, fins que feia la impressió que ja no lliscava."

"A trenc d’alba, quan es va despertar a l’habitació que donava al jardí, la mateixa que havia ocupat abans de la guerra, Ravel es va sentir l’ànima neta per obra d’aquella nit al camp. La claror feia blavejar les ombres. El músic sentia el desig i l’ardor de la feina. Va obrir les cortines i va posar el pentagrama sobre la taula que, com era el seu costum, havia mogut fins a sota la finestra. Els seus dits feien lliscar els fulls carregats de línies, el llapis i la goma sobre aquella fusta llisa i plena de nervadures. En venir havia agafat els esborranys i els esbossos d’una obra que havia imaginat just abans de la guerra i els havia posat en una carpeta on, aplicadament, havia cal·ligrafiat un títol: Le tombeau de Couperin."

Le tombeau de Couperin
Maurice Ravel
1.Prelude: 00:00 2.Fugue: 02:59 3.Forlane: 05:25
4.Rigaudon: 10:33 5.Menuet: 13:45 6.Toccata: 18:20

“Ravel va dedicar les sis peces de la Suite francesa per a piano que va escriure a Lyons-la-Fôret durant l’estiu de 1917 a sis amics que havien mort en combat, joves difunts que la seva música mantenia al límit de l’oblit. Quan el 1914, va assignar  el nom de Le tombeau de Couperin al programa de treball que s’acabava d’imposar no es pensava pas que tres anys després la guerra donaria un significat tan literal al títol. A la cinquena peça, el Minuet, Ravel li va associar el nom de Jean Dreyfus, fillastre de la seva padrina de guerra, mort feia poc.”

Prélude: à la mémoire du lieutenant Jacques Charlot
Fugue: à la mémoire du sous-lieutenant Jean Cruppi
Forlane: à la mémoire du lieutenant Gabriel Deluc
Rigaudon: à la mémoire de Pierre et Pascal Gaudin
Menuet: à la mémoire de Jean Dreyfus
Toccata: à la mémoire du capitaine Joseph de Marliave

“Retirat definitivament del servei, a principis de la tardor de 1917 va tornar a París i hi va acabar Le tombeau de Couperin.”

“El mes de juny de 1919, rere les parets de la Vil·la Helena que ocupava el seu germà a Saint-Cloud, lluny de les celebracions de la Victòria que omplien els carrers de la capital, clarins i oriflames que lluïen en el bon temps retornat, va tornar a posar l’obra al teler per fer-ne una versió orquestral. Amb les finestres tancades, sumit en el silenci, Ravel va engalanar la música amb colors de París, amb totes les banderes i el cel dels voltants. A Le tombeau de Couperin hi va posar la joia sense la decepció, l’energia sense l’esgotament, la melangia sense la desesperació i la gràcia del que havia de ser i va viure. No va orquestrar totes les peces. En el cas del rigodons, la tasca li va semblar impossible. I també en el de la tocata, una composició exigent que apreciava molt, i en què se sentien caure els obusos.”

L'any 1919, Ravel va orquestrar quatre dels sis moviments d'aquesta obra: Prelude, Forlane, Rigaudon i Menuet. Aquestes versions van ser estrenades per primer cop al febrer de 1920. Ravel va transcriure per a orquestra diverses obres seves per a piano, però és en aquestes on les seves habilitats a l'hora d'orquestrar arriben al nivell més elevat, ja que és capaç de transformar unes peces molt pianístiques en una suite orquestral fantàsticament valorada. Cal destacar el paper virtuosístic de l'oboè, ja que és qui porta la línia melòdica del Prelude i el Menuet, com també de la secció pastoral del Rigaudon.

Le tombeau de Couperin
(Prelude, Forlane, Rigaudon i Menuet)
Maurice Ravel

“En mig de la grisor dels dies, Ravel va posar fil a l’agulla d’un projecte que feia més de quinze anys que meditava. Era una visió que volia traduir en música, un record llunyà, segurament d’infància, potser producte d’una lectura, d’una imatge, del fons de representacions que es barregen, es marinen i es belluguen sense descans en les figuracions dels somiejos. Des del principi, el títol va ser Wien. Hi sentia un aire de Johann Strauss, hi veia la claror violenta de les aranyes de llum, les motllures cremoses i els daurats de la fusta treballada, de les parelles de ballarins. L’escena tenia lloc a mitjans segle XIX, en ple hivern, en un palau encimbellat entre muntanyes, sota la neu que anava caient. El remolí del passat s’accelerava, unia els colors que giravoltaven a gran velocitat entorn d’una sala de ball fins a fondre’s en el blanc del silenci.”

“Treballava amb una energia desesperada. Aquella força accelerava fins al punt de l’exasperació els remolins de la música que estava escrivint abans de caure en el desmembrament i el silenci. Va abandonar el títol que havia concebut molt abans de la guerra i va batejar l’obra nascuda de l’hivern del Vivarés com El vals.”

 

La valse
Maurice Ravel

“El 20 de gener de 1921, davant del senyor Heiligenstein, notari, en Maurice Ravel es va convertir en propietari, per un preu de vint mil francs, d’una casa amb jardí ornamental situada a Montfort-l’Almaury , al número 5 del carrer de Saint-Laurent, del seu hort adornat amb quatre til·lers i dels arbres fruiters del costat. Havia necessitat un any d’investigacions, amb l’ajuda dels amics, abans de decidir-se per aquell pavelló construït en un turó d’aquesta important vila de l’Île-de-France. La posició dominant de la casa i la vista que tenia de la comarca li havien valgut el nom de Belvédère, tal com anunciava una placa de ceràmica collada en un pilar de l’entrada.”

Belvédère

Jardins de Belvédère

“A finals de d’estiu de 1922 va fugir a Lyons-la-Forêt per escapar de la incomoditat de les obres i del desànim fosc que el mal temps havia fet créixer dintre seu. Va ser durant aquella estada que va orquestrar, en dues passejades per la fageda normanda, els Quadres d’una exposició de Modest Mússorgski.

 

Tableaux d'une exposition
Mússorgski / Ravel
 

“Un cop acabat l’encàrrec, de seguida va enyorar Belvédère. Hi tenia un vincle molt profund. Sentia les ruïnes del castell medieval de darrere de la casa i la manera com la llum plana de l’aurora o la posta de sol inflamaven les soques de pedra del jardí com si fossin parts del seu cos. Que el casalot s’alcés sobre les teulades de Montfort-l’Almaury li donava alguna cosa de senyorial.” Montfort-l’Amaury

Castell de Montfort-l’Almaury

“De tant em tant anava a París a veure els amics o el seu editor. Sovint hi passava la nit per anar a un concert, tastar el nou menú d’un restaurant i acabar la vetllada en una sala de moda, al Boeuf sur le toit o al Grand Écart, abans de tornar a l’hotel, a casa del germà o dels coneguts que l’haguessin acollit.”

  

Le Boeuf sur le toit

Le Grand Écart

“Ravel havia trobat un equilibri domèstic per al treball regular. Sempre tenia una obra a mig compondre, i sovint dues, que encadenava o que feia avançar en paral·lel. Treballava amb la lentitud de sempre, atent a recollir tot el que el motiu central de l’obra pogués destapar dintre seu. Continuaven passant mesos, i de vegades anys, entre la concepció d’una idea i la seva realització.”

“Aprofitant un repòs, Ravel havia demanat anar a un concert en què Richard Strauss dirigia la seva música. El van dur a veure i escoltar una curiositat, una de les peces per a mà esquerra que el compositor acabava d’escriure per al pianista Paul Wittgenstein, vienès com ell. El virtuós, allistat voluntàriament, havia patit una ferida al principi de la guerra, al front rus, de resultes de la qual li havien hagut d’amputar el braç dret. Havia continuat la seva carrera a força de coratge i voluntat, treballant amb un repertori que s’ajustés a la seva discapacitat.”

“Després del concert, Ravel havia anat a conèixer el compositor i el pianista al foyer. Amb una copa de xampany a la mà, havien xerrat en francès sota les aranyes de llum. Ravel, sincer i directe com sempre, havia exposat l’admiració que sentia per en Richard Strauss. També havia lloat el pianista heroic alhora que feia un esforç per no mirar la màniga buida que duia ficada al pit de la camisa.” 

“No va sentir a parlar més d’en Paul Witttgenstein fins que uns mesos després de la seva trobada va rebre a Montfort-l’Amaury una carta que venia d’Àustria. El pianista esguerrat li demanava que li escrigués un concert que ell interpretaria només amb la mà esquerra. Casualment, Ravel que la tardor de 1928 havia acabat d’escriure el Bolero, ja estava treballant en un concert per a piano, destinat a l’Orquestra Simfònica de Boston.”

“Quan el carter li va dur l’encàrrec d’en Paul Wittgenstein, Ravel estava lluny d’haver arribat a aquell estadi amb l’obra que tenia entre mans. Per més que allargués les caminades pel bosc de Rambouillet, cruixent de gel o negat sota el cel, el Concert en sol no avançava.”

Bosc de Rambouillet

“Dret observava la cinta daurada i marró del bosc sota els grisos angoixants de la tardor. Va deixar el bol buit a la cuina, es va posar el sobretot, va agafar el barret, el bastó i el paquet de tabac, i se’n va anar al bosc. Aquell vespre mateix va començar a compondre el Concert per a mà esquerra.”   

“El Concert en sol* es va estrenar a París el 14 de gener de 1932 amb un èxit esclatant. Just després, Ravel se’n va anar quatre mesos amb la Marguerite Long a dirigir-ne interpretacions per tot Europa.”

*No confonguem el Concert en Sol major amb el Concert per a la mà esquerra  en re major.

Concert en sol major

Maurice Ravel

“Quan la gira va passar per Viena, va anar a veure en Paul Wittgenstein, que uns mesos abans havia passat per Montfort-l’Amaury perquè li fes a mans el seu concert.”

“A Viena, com a tot arreu, el Concert en sol va ser rebut amb aclamacions. Aprofitant el pas del compositor francès per la seva ciutat, Wittgenstein va oferir un banquet en honor seu que va comptar amb l’assistència de l’ambaixador de França. Després de les postres, l’amfitrió va seure al piano, mentre un company s’encarregava d’interpretar la part de l’orquestra en un segon piano. El virtuós austríac, segurament per donar una idea dels recursos que tenia només amb la mà esquerra, havia augmentat les frases del piano amb uns quants arranjaments personals. Ravel, glacial, va protestar i se’n va anar. Un cop a París, va fer servir tota la seva influència per impedir que Wittgenstein pogués interpretar el seu concert a París, fins que finalment el pianista i el compositor van poder arribar a un acord. Un cop exhaurits els sis anys d’exclusivitat que el contracte garantia al patrocinador, el Concert per a la mà esquerra finalment es va poder tocar tal com ho volia l’autor.”

 

Concert per a la mà esquerra
Maurice Ravel

 

“Feia quatre anys que Ravel havia caigut víctima d’un mal misteriós. La seva incapacitat absoluta de vincular la mà al que continuava imaginant li impedia escriure i compondre.”

“Als concerts on l’acompanyaven els amics de tant en tant sentia alguna obra seva. No deia res, però els seus ulls plens de llàgrimes feien que tothom estigués convençut que les reconeixia. L’octubre de 1932, a París, la col·lisió del taxi amb que anava amb un altre vehicle li havia deixat ferides greus a la cara i al tors. Molt probablement, els efectes d’aquell accident absurd van precipitar el procés degeneratiu que l’afectava.” (...) “Durant els últims mesos, ningú que veiés la seva cara immòbil, les seves faccions apagades, terriblement envellides, els seus ulls fixos i buits, podia ignorar que el gran músic no era sinó una ombra del que havia sigut.”

La malaltia va continuar progressant. El desembre de 1937 es va intentar a París una desesperada intervenció quirúrgica de cervell. El 28 de desembre de 1937 va morir Maurice Ravel, a l'edat de 62 anys. La seva mort va provocar arreu del món una vertadera consternació, que la premsa va reflectir en un homenatge unànime. Les despulles del compositor reposen al cementeri de Levallois-Perret al costat del seu germà i els seus pares.

Maurice Ravel, darrers dies de la seva vida, mort i funeral

 

 

No hi ha dubte de que Ravel és un dels compositors més importants dels segle XX, però el que dos molt bons escriptors francesos, Michel Bernard i Jean Echenoz, li dediquin una creació literària, segurament es deu més a l'atracció per la captivadora i peculiar personalitat del músic francès que a un verdader interès per la seva obra.

<·><·><·><·>