97.- Folklorquisme

"Amb les paraules es diuen coses humanes; amb la música s'expressa això que ningú coneix ni ho pot definir, però que en tots existeix en més o menys força. La música és l'art per naturalesa. Es podria dir que és el camp etern de les idees ". Federico García Lorca

Federico García Lorca

El vessant musical de Federico García Lorca és una faceta poc coneguda de l’artista granadí. "Ante todo soy músico", va afirmar ell mateix alguna vegada. Van ser molt nombroses les ocasions en què Lorca va evidenciar la seva passió i devoció per la música.

Molt aviat, Federico va començar a estudiar piano i harmonia. A causa de la seva aptitud cap a aquest art, fins que va arribar als divuit anys d'edat, data en la qual la literatura va anar prenent major espai, la música va ser la seva principal vocació.

 

Impulsat pels exemples de Manuel de Falla, Menéndez Pidal, Martíner Torner i altres músics i investigadors que va conèixer a la Residència d'Estudiants i diversos llocs, va aprofitar els múltiples viatges que va dur a terme per diferents localitats de la seva província i diferents punts de la geografia espanyola per realitzar un bon nombre de treballs de camp. També va conèixer i estudiar els principals cançoners, pel que no va dubtar a afirmar: "he estudiat durant deu anys el folklore del meu país amb sentit de poeta". No només conegué els cançoners populars d’arreu d’Espanya i els treballs de recerca de Pedrell i de Menéndez Pidal, també conegué i s’interessà pels cançoners dels segles XV i XVI, per exemple el Cancionero de Palacio i el cançoner d’Upsala.   

La cançó Que amores ten del valencià Lluís del Milà (1500-1561) que Lorca utilitzà a Yerma, es troba al Cancionero musical popular espanyol de Felip Pedrell.

Que amores ten
Luys Milan

Un fet destacable en la trajectòria de Lorca és la seva vinculació amb grups intel·lectuals que el connectaren amb corrents de pensament progressistes i amb persones molt rellevants del món cultural. El primer cercle d’amistats de Lorca fou el Rinconcillo -grup que es reunia al cafè Alameda de Granada i que volia renovar el món de les idees culturals de la ciutat-, amb tertulians de la categoria de Fernando de los Rios o Manuel de Falla i, al cap davant, el seu animador i gran amic Francisco Soriano Lapresa. En el context musical s’ha de destacar la transcendència que tingué per a Lorca l’amistat (i veneració) que el poeta establí amb el ja aleshores prestigiós compositor Manuel de Falla, granadí d’adopció. 

"Quan don Manuel va anar a Granada a viure, Lorca -que havia estudiat diverses obres seves- es va acostar a casa seva a presentar-se i dir-li que estava molt interessat en conèixer-lo. Falla era molt estricte amb els seus alumnes i no agafava a qualsevol, però aquest noi li va caure en gràcia, potser perquè el va veure com el fill que mai va tenir. Va estar molt pendent d'ell i quan se'n va anar a estudiar a la Residència, es va preocupar que no s'ajuntés amb algunes companyies que considerava perjudicials per a ell, que fos més pausat en les entrevistes i més pudorós amb la seva homosexualitat ", explica Marco Antonio de la Ossa, que diu que Falla va veure el torrent literari que tenia Lorca i el va incitar a que deixés una mica de banda la música, encara que seguís estudiant-la." Gràcies a Falla, Lorca va ampliar els seus estudis musicals i va conèixer totes les avantguardes que venien d'Europa, i Lorca recitava les seves obres a Falla i li donava a conèixer el que feien altres literats.

I no diguem la vital importància que tingué per a Lorca la seva estada a la Residencia de Estudiantes, que el posà en contacte amb el món artístic contemporani (Luís Buñuel, Salvador Dalí...) i l'avantguarda musical de Madrid, amb Adolfo Salazar i els compositors del Grupo de los ocho.  

Salvador Dalí, José Moreno Villa, Luis Buñuel, Lorca 

i José Rubio Sacristan a la Residencia d'Estudiants.

 

Lorca va estar sempre molt a prop dels valors de la Generació del 27 i establí relacions d'amistat amb alguns dels seus integrants, noms tan coneguts com Jorge Guillén, Pedro Salinas, Rafael Alberti, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Miguel Hernández....

Com va assenyalar Jorge Guillén, Lorca va manejar un amplíssim repertori de múltiples procedències: "la memòria de Lorca és el més ric tresor de la cançó popular andalusa. Ell ha recollit directament moltes lletres i cants". "Soy el loquito de las canciones", va dir el mateix Lorca en una entrevista. No és estrany que cuidés molt la selecció i interpretació de les cançons que incloïa en els seus muntatges amb el grup de teatre universitari La Barraca.

Grup teatral La Barraca

En aquesta entrada no podem abastar tot el que fa referència a les activitats musicals de Lorca i centrarem la mirada al camp de la recerca de repertori folklòric, i més concretament en l’edició discogràfica de la col·lecció Canciones populares españolas.  

Per cert, la paraula que dona nom a aquesta entrada, “Folklorquisme” se la va inventar Ramón J. Sender, l'escriptor anarquista aragonès que va conèixer Lorca a l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica. En aquesta associació, nascuda el 1933 després de que Hitler pugés al poder a Alemanya, entre altres, també hi formaven part Jacinto Benavente, els germans Baroja, Antonio i Manuel Machado, Gregorio Marañón, Ramón de Valle Inclán, Regino de la Maza i alguns noms més. 

En les seves investigacions sobre música tradicional pràcticament no va escriure cap de les moltíssimes cançons que va conèixer: “Només el gramòfon pot recollir la subtilesa del nostre folklore musical, que s’escapa entre les línies del pentagrama”, deia Lorca. En moltes de les seves obres teatrals va incloure cançons d’aquest repertori, deixant instruccions clares de com s’havien d’interpretar.

El contrabandista

El correo de Vélez

Les cançons que Lorca va incorporar al seu extensíssim repertori no es limitaven al folklore andalús sinó que abastava molts altres indrets de la geografia espanyola. En un llistat que seria extensíssim podem mencionar, a tall d'exemple, l’asturiana El tío Babú o la segoviana Pastor que tas n’el monte.

 

El tío Babú

Pastor que tas n’el monte

 

El fruit més destacable de les investigacions de Federico García Lorca sobre el repertori de cançons populars va ser la  col·lecció que va gravar per a La Voz de su Amo, el 1931: cinc discos gramofònics, deu temes en total pertanyents a la seva Colección de Canciones Populares Antiguas. Tots els temes van ser recollits i harmonitzats per Lorca. El guitarrista Sainz de la Maza el va ajudar en l'harmonització d'alguna de les cançons. El mateix García Lorca tocava  el piano, acompanyant la bailaora i cantant La Argentinita, que cantava, tocava les castanyoles i talonejava. És l'única gravació de Lorca com a pianista. Una gran part d'aquestes cançons provenen de les que Federico va aprendre de petit a Granada. Aquests discos van sortir a la venda a la primavera de 1931 i van tenir un gran èxit, enaltint encara més al poeta i pianista i a l'exquisida l'Argentinita.

“Estos discos forman una colección de Canciones populares antiguas, que Federico García Lorca, tan fino músico como gran poeta, ha recogido de la boca del pueblo (…). Armonizadas de un modo sencillo, estrictamente popular, pero con un buen gusto infalible y un sentimiento exacto de lo que corresponde a ese estilo popular (…) Cantadas por La Argentinita de un modo llano y natural, muy en el estilo de una mocita del pueblo, y acompañadas por García Lorca al piano de un modo curioso que hace de este instrumento el típico piano del salón familiar, y aún a veces un sustituto de la guitarra, la interpretación tiene una gracia especialísima (…) el primer caso de un cancionero donde el documento se convierte en arte vivo de la más rara especie."

La Voz de su Amo un cancionero viviente

Adolfo Salazar

Quan Adolfo Salazar parla de sis discos, segurament estava comptant amb la gravació de les cançons Sones de Astúries i Aires de Castella que va fer La Argentinita sola. 

1.-Zorongo Gitano
2.-Anda Jaleo
3.- Sevillanas Del Siglo XVIII
4.- Los Cuatro Muleros
5.- Nana De Sevilla
6.- Romance Pascual De Los Pelegrinitos
7.- En El Café De Chinitas
8.- Las Morillas De Jaén
9.- Romance De Los Mozos De Monleón
10.- Las Tres Hojas

1.- Zorongo Gitano Federico García Lorca i La Argentinita   "Tengo los ojos azules, Tengo los ojos azules, y el corazoncito igual que la cresta de la lumbre.   Tengo los ojos azules, Tengo los ojos azules, y el corazoncito igual que la cresta de la lumbre.   De noche me salgo al patio y me 'jarto' de llorar de ver que te quiero tanto y tú no me quieres 'ná'.   De noche me salgo al patio y me 'jarto' de llorar de ver que te quiero tanto y tú no me quieres 'ná'.   Esta gitana está loca, loca que la van a atar; que lo que sueña de noche quiere que sea verdad.   Esta gitana está loca, loca que la van a atar; que lo que sueña de noche quiere que sea verdad   3.- Sevillanas del Siglo XVIII Federico García Lorca i La Argentinita   ¡Viva Sevilla! Lleva la sevillana en la mantilla un letrero que dice: '¡Viva Sevilla!'.   ¡Viva Triana! ¡Viva los trianeros, los de Triana! ¡Viva los sevillanos y sevillanas!   ¡Viva Triana! ¡Viva los trianeros, los de Triana! ¡Viva los sevillanos y sevillanas!   Lo traigo andando, lo traigo andado. Lo traigo andado, la Macarena y todo lo traigo andado, la Macarena y todo lo traigo andado.   Lo traigo andado; cara como la tuya no la he encontrado.   La Macarena y todo lo traigo andado. Lo traigo andado; cara como la tuya no la he encontrado. La Macarena y todo lo traigo andado.   Qué bien parece, qué bien parece. Qué bien parece, ay, río de Sevilla, qué bien parece, ay, río de Sevilla, qué bien parece.   Qué bien parece. lleno de velas blancas y ramos verdes, ay, río de Sevilla, qué bien parece.   Qué bien parece, ay, río de Sevilla, qué bien parece, llenado velas blancas y ramos verdes.   5.- Nana de Sevilla Federico García Lorca i La Argentinita   "Este galapaguito no tiene "'mare'. No tiene 'mare', sí, no tiene 'mare', no. No tiene 'mare'.   Lo parió una gitana, lo echó a la calle. Lo echó a la calle, sí, lo echó a la calle, no. Lo echó a la calle.   Este niño chiquito no tiene cuna. No tiene cuna, sí, no tiene cuna, no. No tiene cuna.   Su 'pare' es carpintero y le hará una. Y le hará una, sí, y le hará una, no. Y le hará una". , ,   En la conferencia “Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre”, García Lorca diu que algunes d’aquestes cançons tenen una puresa de “cantarcillo del siglo XV “:   A los olivaritos voy por las tardes a ver cómo menea la hora el aire, la hoja el aire, a ver cómo menea la hora el aire,     “que equivale a aquella maravillosa de 1560, con melodía de Juan Vázquez, que dice”   De los álamos vengo, madre (1554) Juan Vázquez   De los álamos, vengo, madre. De ver cómo los menea el ayre. De los álamos, vengo, madre. De ver cómo los menea el ayre. De ver cómo los menea el ayre De los álamos de Sevilla, de ver a mi linda amiga, De ver cómo los menea el ayre. De los álamos, vengo, madre. De ver cómo los menea el ayre. De ver cómo los menea el ayre.   “La más pura supervivencia clásica anima estos cantos de olivar.”  “Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre” (Conferència impartida a Buenos Aires el 1933 per Federico García Lorca acompanyat al piano per ell mateix)   García Lorca i l'Argentinita   8.- Tres morillas de Jaén Federico García Lorca i La Argentinita   "Tres morillas me enamoran en Jaén: Axa y Fátima y Marién.   Tres morillas tan garridas iban a coger olivas, y hallábanlas cogidas en Jaén; Axa y Fátima y Marién.   Y hallábanlas cogidas y tornaban desmaídas y las colores perdidas en Jaén: Axa y Fátima y Marién. Tres 'moricas' tan lozanas, tres 'moricas' tan lozanas iban a coger manzanas a Jaén; Axa y Fátima y Marién.   Díjeles: '¿Quién sois, señoras, de mi vida robadoras?'. Cristianas que éramos moras de Jaén; Axa y Fátima y Marién'.   Tres morillas me enamoran en Jaén; Axa y Fátima y Marién".   Tres Morillas (Anònim del Racionero de Palacio, s.XVI)   La Argentinita   10.- Las tres hojas Federico García Lorca i La Argentinita   "Debajo de la hoja de la verbena, deba, debajo, debajo de la hoja, debajo, debajo de la hoja, debajo de la hoja de la verbena tengo a mi amante malo, ¡Jesús, qué pena! Deba, debajo, debajo de la hoja, debajo, debajo de la hoja, debajo de la hoja de la verbena.   Debajo de la hoja de la lechuga, deba, debajo, debajo de la hoja, debajo, debajo de la hoja, debajo de la hoja de la lechuga tengo a mi amante malo con calentura. Deba, debajo, debajo de la hoja, debajo, debajo de la hoja, debajo de la hoja de la lechuga,   Debajo de la hoja del perejil, deba, debajo, debajo de la hoja, debajo, debajo de la hoja, debajo de la hoja del perejil tengo a mi amante malo, no puedo ir.   Deba, debajo, debajo de la hoja, debajo, debajo de la hoja, debajo de la hoja del perejil".

2.- Anda Jaleo Federico García Lorca i La Argentinita   "Yo me arrimé a un pino verde por ver si la divisaba, por ver si la divisaba, y solo divisé el polvo del coche que la llevaba, del coche que la llevaba.   ¡Anda, jaleo, jaleo! Ya se acabó el alboroto y vamos al tiroteo, y vamos al tiroteo.   No salgas, paloma, al campo, mira que soy cazador, mira que soy cazador.   Y si te tiro y te mato para mí será el dolor, para mí será el quebranto.   ¡Anda, jaleo, jaleo! Ya se acabó el alboroto y vamos al tiroteo, y vamos al tiroteo.   Por la calle de los Muros han 'matao' una paloma, han 'matao' una paloma.   Yo cortaré con mis manos las flores de tu corona, las flores de tu corona.   ¡Anda, jaleo, jaleo! Ya se acabó el alboroto y vamos al tiroteo, y vamos al tiroteo".   4.- Los cuatro muleros Federico García Lorca i La Argentinita   De los cuatro muleros, De los cuatro muleros, De los cuatro muleros, mamita mía, que van al agua, que van al agua, el de la mula torda, el de la mula torda, el de la mula torda, mamita mía, me roba el alma, me roba el alma.   De los cuatro muleros, De los cuatro muleros, De los cuatro muleros, mamita mía, que van al río, que van al río, el de la mula torda, el de la mula torda, el de la mula torda, mamita mía, es mi 'marío'.   A qué buscas la lumbre, a que buscas la lumbre, a qué buscas la lumbre, mamita mía, la calle arriba, la calle arriba, si de tu cara sale, si de tu cara sale, si de tu cara sale, mamita mía, la brasa viva, la brasa viva.   Si de tu cara sale, mamita mía, la brasa viva, la brasa viva". “Estos Cuatro muleros se cantan al lado del rescoldo de paja de habas en toda la    muchedumbre de pueblos que rodean la ciudad, en la corona de pueblos que suben por la Sierra.” De la conferencia “Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre” de Federico García Lorca. Federico García Lorca al piano   6.- Romance Pascual de los pelegrinos Federico García Lorca i La Argentinita   "Hacia Roma caminan dos pelegrinos, hacia Roma caminan dos pelegrinos a que los case el Papa, mamita, porque son primos, niña bonita, porque son primos, niña.   Sombrerito de hule lleva el mozuelo. sombrerito de hule lleva el mozuelo, y la pelegrinita, mamita, de terciopelo, niña bonita, de terciopelo, niña.   Al pasar por el puente de la "Vitoria", al pasar por el puente de la "Vitoria", 'trompezó' la madrina, mamita, cayó la novia, niña bonita, cayó la novia, niña.   Han llegado a palacio, suben arriba, han llegado a palacio, suben arriba, y en la sala del Papa, mamita, los 'dexaminan', mamita, los 'dexaminan', niña.   Le ha preguntado el Papa cómo se llaman. le ha preguntado el Papa cómo se llaman. Él le dice que Pedro, mamita, y ella que Ana, niña bonita, y ella que Ana, niña.   Le ha preguntado el Papa que qué edad tiene, le ha preguntado el papa que qué edad tiene. Ella dice que quince, mamita, y él diecisiete, niña bonita, y él diecisiete, niña.   Le ha preguntado el Papa de dónde eran, le ha preguntado el Papa de dónde eran. Ella dice de Cabra, mamita, y él de Antequera, niña bonita, y él de Antequera, niña.   Le ha preguntado el Papa que si ha pecado, le ha preguntado el Papa que si han pecado. El le dice que un beso, mamita, que le había dado, niña bonita, que le había dado, niña.   Y la pelegrinita, que es vergonzosa, y la pelegrinita que es vergonzosa, se le ha puesto la cara, mamita, como una rosa, niña bonita, como una rosa, niña.   Y ha respondido el Papa desde su cuarto, y ha respondido el Papa desde su cuarto: '¡Quién fuera peregrino, mamita, para otro tanto, niña bonita, para otro tanto, niña! ¡Quién fuera peregrino, mamita, para otro tanto, niña bonita, para otro tanto, niña!'.   Las campanas de Roma ya repicaron, las campanas de Roma ya repicaron, porque los pelegrinos, mamita, ya se han casado, niña bonita, ya se han casado, niña".

7.- El cafè de chinitas Federico García Lorca i La Argentinita "En el Café de 'Chinita' dijo Paquiro a su hermano, en el Café de 'Chinita' dijo Paquiro a su hermano: 'Soy más valiente que tú, más torero y más gitano. Soy más valiente que tú, más torero y más gitano'.   Sacó Paquiro el 'reló' y dijo de esta manera, sacó Paquiro el 'reló' y dijo de esta manera: 'Ese toro ha de morir antes de las cuatro y media. Ese toro ha de morir antes de las cuatro y media'.   Al dar las cuatro en la calle se salieron del café, al dar las cuatro en la calle se salieron del café, y era Paquiro en la calle un torero de cartel, y era Paquiro en la calle un torero de cartel, y era Paquiro en la calle un torero de cartel".     9.- Romance de los Mozos de Monleón Federico García Lorca i La Argentinita   "Los mozos de Monleón se fueron a arar temprano, se fueron a arar temprano para ir a la corrida y remudar con despacio, y remudar con despacio.   Al hijo de la Velluda el remudo no le han dado, el remudo no le han dado.   -Al toro tengo de ir 'manque' vaya de prestado, 'manque' vaya de prestado.   -'Premita' Dios, si lo encuentras, que te traigan en un carro las albarcas y el sombrero de los siniestros colgando.   Se cogen los garrochones, se van las navas abajo preguntando por el toro: el toro ya está encerrado.   A la mitad del camino al mayoral se encontraron. -Muchachos que vais al toro, mirad que el toro es muy malo, que la leche que mamó se la di yo por mi mano.   Se presentan en la plaza cuatro mozos muy gallardos, cuatro mozos muy gallardos. Manuel Sánchez llamó al toro, ¡nunca lo hubiera llamado!, nunca lo hubiera llamado.   Por el pico de una albarca toda la plaza arrastrando, toda la plaza arrastrando. Cuando el toro lo dejó, ya lo ha dejado sangrando, ya lo ha dejado sangrando.   -Amigos, que yo me muero. Amigos, yo estoy muy malo; tres pañuelos tengo dentro y este que meto son cuatro.   -Que llamen al confesor pa' que venga a 'confesalo'. Cuando el confesor llegaba, Manuel Sánchez ha expirado   Al rico de Monleón le piden los 'bueis' y el carro, le piden los 'bueis' y el carro pa' llevar a Manuel Sánchez, que el torito lo ha matado, que el torito lo ha matado.   A la puerta en la Velluda arrecularon el carro, arrecularon el carro. -Aquí tenéis vuestro hijo, como lo habéis demandado, como lo habéís demandado".

Algú ha volgut trobar paral·lelismes entre aquestes cançons i les Siete canciones populares de Manuel de Falla encara que les diferències són notables. J. Torralba diu:  “... revelen la limitació del llenguatge harmònic i pianístic de Lorca en relació al de Falla, els acompanyaments constitueixen autèntiques recreacions de la cançó popular per l'originalitat, adequació i riquesa dels mitjans tècnics emprats. Cal també atribuir aquestes diferències, al menys parcialment, a un enfocament diferent de l'acompanyament de la melodia popular pels seus autors: més cenyit a la mateixa i a la guitarra, el seu instrument inseparable en les cançons andaluses, Lorca; i ocupant sempre el primer pla en les cançons de Falla, com a la resta de la seva obra, la intenció estètica a la qual l'element popular serveix.”

Aquí tenim els dos treballs esmentats en la interpretació de Victòria dels Àngels, amb l’acompanyament al piano de Miguel Zanetti en Falla i d'Alícia de Larrocha en Lorca.

Siete canciones populares españolas  (1914) Manuel de Falla

Canciones populares españolas  (1931) Federico García Lorca

0·0·0·0·0

Com ja hem dit, García Lorca es va moure en molts àmbits culturals que el vincularen amb persones insignes del món intel·lectual i artístic, moltes de les quals ja eren celebritats en el seu temps. Lorca va col·laborar i fins i tot promoure moltes activitats literàries, poètiques, teatrals i musicals. Afegim en aquesta entrada, més enllà del seu propòsit, algunes mostres de l’univers lorquià. 

La Argentinita

La Argentinita (Encarnación López Julves,  Buenos Aires, 1898 –Nova York 1945) va ser una ballarina, bailaora i cantant. Quan tenia set anys la seva família d'origen espanyol va tornar a Madrid on La Argentinita va començar a assistir a classes de ball. Va debutar als 8 anys en un espectacle al Teatro-Circo de San Sebastián. Posteriorment i després d'haver actuat a diverses ciutats europees i americanes va fundar conjuntament amb la seva germana Pilar i Federico García Lorca la compañía de Bailes Españoles de l'Argentinita. Amb aquesta companyia van realitzar una llarga gira per Argentina i Estats Units. El 1931 va gravar cinc discos gramofònics de pissarra de 25 cm i 78 revolucions per minut (rpm.) Amb una selecció de cançons preparades i adaptades per Federico García Lorca, titulada Col·lecció de Cançons Populars Espanyoles, que van estar acompanyades al piano pel propi Lorca.

Va ser ballarina convidada dels Ballets Russos de Montecarlo entre 1938 i 1940. Tres anys després representà al Metropolitan Opera House de Nova York un dels considerats millors quadres flamencs de l'època El café de Chinitas amb poemes recollits per Lorca, decorats de Dalí, orquestra dirigida per José Iturbi i coreografia pròpia. Morí el 1945 després d'actuar en aquest mateix teatre un cop finalitzada la seva actuació Capricho Español de Manuel de Falla.

 

Aires de Castilla La Argentinita   Segaba la niña Y ataba, A cada manadita Descansaba. Dicen que no me quieres Porque no tengo Vacas en la vacada, “bues” en rodeo. Segador, no siegues Deprisa, Que la que está atando Es mi niña Con mi yunta de vacas Labro mis tierras, Nadie me da más oro Que me dan ellas. Pasaste por mi puerta, Diste un jipío: ¿dónde dijiste nada, “recandidío”? Morena, ay moreno, Tienes el olor De la yerbabuena.   Cante Jondo La Argentinita     Vaya cabeza La Argentinita     Bulerias La Argentinita

Sones de Astúrias La Argentinita   Tengo de cortar un roble En el alto Cabroñada, Que con les rames bandea Los mis amores del alma. El señor cura nos dice Que no tiene rapaciños, Por el ojo de la llave Vi yo los bien chiquitus. El señor cura non baila Porque diz que ten corona; Baile, señor cura, baile, Que Dios todo lo perdona. Los vaqueiros vanse, vanse, Ya queda la braña oscura, Ya se acabó la parola Y el cortexar a la luna               Mi viaje La Argentinita     El chaleco blanco La Argentinita     Cosuelo la Alegria La Argentinita

La Barraca

La Barraca va ser un grup de teatre universitari de caràcter ambulant i d’orientació popular, coordinat i dirigit per Eduardo Ugarte i Federico García Lorca. Creada el 1931 amb ajuda governamental, al principi de la Segona República, i posada en marxa l'estiu de 1932, La Barraca tenia com a objectiu portar el teatre clàssic espanyol a zones amb poca activitat cultural de la península ibèrica. És va desenvolupar de manera complementària amb el Teatre de poble, dirigit per Alejandro Casona, dins del projecte de les Missions Pedagògiques creades per Manuel Bartolomé Cossío, a partir de les missions Ambulants dissenyades per Giner de los Ríos.

 

Imatges del grup de teatre estudiantil de Garcia Lorca "La Barraca" en una gira per Espanya. Federico apareix dues vegades en aquesta pel·lícula: una vegada envoltat dels actors estudiants i una segona vegada com a ombra en una producció de La Vida es Sueno, de Calderon, del 1932. La pel·lícula va ser realitzada per Gonzalo Menéndez Pidal.

 

García Lorca amb altres actors de La Barraca

Les conferències

Lorca va dictar moltes conferències al llarg de la seva vida, com la meravellosa Teoría y juego del duende, una de les seves ponències que al·ludeix a aquests termes de follet, àngel i musa, que són inherents a la condició d'artista. En Arquitectura del cante jondo, aprofundeix més encara sobre les essències del flamenc i li dona importància a la guitarra. Fins i tot en la seva última carta, diu que ell es considera flamenc. Altres conferències de Lorca són Como canta una Ciudad de novembre a novembre, Charlas sobre el teatro, La nanas infantiles, La imagen poética de Luís de Gongora.

 

Margarita Xirgu

Margarida Xirgu, nascuda a Molins de Rei el 1888 i morta a Montevideo el 1969, va començar com a actriu de teatre professional al Teatre Romea de Barcelona. El 1914 va marxà a Madrid, on treballà al Teatre Espanyol, estrenant obres de Valle-Inclán, Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Miguel de Unamuno i Federico García Lorca.

A l'estiu de 1926 coneix a Federico García Lorca, amb el qual establí una prolífica relació de col·laboració i d'amistat, ja que el poeta va estrenar quasi totes les seves obres importants amb ella.

L'any 1927, Margarida estrena Mariana Pineda de Lorca, qui encara és un desconegut, al teatre Goya de Barcelona, amb decorats de Salvador Dalí. Més endavant, l'actriu estrenarà gairebé totes les grans obres de Lorca: La zapatera prodigiosa (1930), Yerma (1934), Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores (1935) i la reestrena de Bodas de sangre (1935), amb escenografia de José Caballero.

Segons Antonina Rodrigo: «Margarita Xirgu, sense cap dubte, és la gran actriu per antonomàsia de Federico García Lorca. No es pot llegir la vida de Federico, però sobretot el teatre de Federico, sense que hi aparegui Margarita Xirgu. Són dues figures universals. Aniran de la mà ja tot el camí que els resta. Que són solament 10 anys. Perquè Federico va ser assassinat, com tots sabem, l'any 36. ...»

 

Bodas de sangre
Federico García Lorca

Seqüència de Bodas de sangre amb Margarita Xirgu, en una versió cinematogràfica rodada a l'Argentina durant la guerra civil i estrenada al 1938; va ser dirigida per Edmundo Guibourg.

El Rinconcillo

En un racó especial del cafè Alameda a principis de la dècada de 1920, neix la tertúlia intel·lectual bohèmia coneguda com el Rinconcillo, bressol de personatges, alguns d'ells ja destacats artistes i altres que arribarien a ser reconeguts en disciplines tan diverses com la poesia, la literatura, el periodisme, les arts, la política, la música i la diplomàcia, tant a nivell nacional com internacional. La idea tertuliana del grup era de renovar el món de les idees culturals de la ciutat, -(el 1922 van organitzar entre Manuel de Falla, Federico García Lorca, Ignacio Zuloaga i l'Ajuntament de Granada el Primer Concurso Nacional de Cante Jondo, que va tenir lloc els dies 13 i 14 de juny a la Plaça dels Aljibes de l'Alhambra de Granada)-, proposant i posant en relleu un nou patrimoni artístic musical que pogués guiar les noves generacions en la seva rebel·lió contra el costumisme conservador de la burgesia imperant. 

Primer Concurs de Cante Jondo de 1922

Fins i tot van crear un poeta apòcrif Isidor Capdepón Fernández, que venia a representar tots els defectes criticats per la jove avantguarda granadina. Seria l'autor oficial d'alguns textos de Lorca i els seus primers dibuixos. Aquestes idees modernitzants de renovació de la societat granadina, van ser recolzades en el seu moment mitjançant visites periòdiques a la tertúlia per personatges tan diversos com HG Wells, Rudyard Kipling, i els músics Wanda Landowska i Arthur Rubinstein.

Entre els protagonistes habituals, pertanyents a l'univers intel·lectual granadí, que acudien per donar a conèixer les seves obres i projectes literaris, musicals i polítics davant els tertulians i amics, es trobaven Federico García Lorca i el seu germà Francisco García Lorca, Manuel de Falla, Melchor Fernández Almagro, l'enginyer de camins Juan José Santa Cruz, el polític Antonio Gallego Burín, el metge i polític Manuel Fernández-Montesinos i el seu germà José Fernández-Montesinos, filòleg, el músic Àngel Barrios, el pintor Manuel Angeles Ortiz, José Acosta Medina, Miguel Pizarro Zambrano, els periodistes José Mora Guarnido i Constantino Ruiz Carnero, José María García Carrillo, el polític Fernando de los Rius que seria Ministre de Justícia i Instrucció Pública, l'arabista José Navarro Pardo, el pintor Ismael González de la Serna, Hermenegildo Lanz, l'escultor Juan Cristóbal, Ramón Pérez Roda, Lluís Mariscal i el guitarrista Andrés Segovia, i com a conductor i animador cultural, Francisco Soriano Lapresa.

Bodegó de la mandolina (1926) Manuel Angeles Ortiz

Bodegó amb violí Manuel Angeles Ortiz

  

Andrés Segovia

De l'esperit dels tertulians rinconcillistas van néixer projectes tan importants com el Concurs de Cante Jondo de 1922 de la plaça dels Aljubs, els homenatges a Isaac Albéniz a l'Alhambra, i la col·locació de làpides a Gautier, Glinka i Debussy

Com a part de la intel·lectualitat de la ciutat, Ángel Barrios Fernández  (1882-1964) acudeix a la tertúlia del Rinconcillo al Cafè Alameda de Granada. Nascut a Granada, era un famós i carismàtic tocaor i cantaor, gran amic de Manuel de Falla. Va estudiar harmonia, violí i guitarra a la seva ciutat natal, perfeccionant els seus estudis a Madrid i a París. Magnífic guitarrista, va fundar en 1900 el Trio Iberia d'instruments espanyols, amb el qual va obtenir grans èxits a tot Europa, difonent molta música espanyola. Va ser nomenat acadèmic de la Rial Academia de Bellas Artes de Nuestra Señora de las Angustias, juntament amb Manuel de Falla, el 21 de febrer de 1924 i va exercir el càrrec de director del Real Conservatori de Música i Declamació de Granada entre 1928 i 1939. Mereixen especial esment les seves Impresiones de Granada, les seves Danzas gitanas i les seves Canciones andaluzas. La seva obra Guajiras, per a piano va obtenir el Premio Centro Artístico y Literario de Granada el 1910.

 

Guajiras Ángel Barrios

Arroyos de la Alhambra Ángel Barrios

La Residencia de Estudiantes

La Residencia de Estudiantes, des de la seva fundació el 1910 per la Junta per a Ampliació d'Estudis fins a 1936, va ser el primer centre cultural d'Espanya i una de les experiències més vives i fructíferes de creació i intercanvi científic i artístic de l'Europa d'entreguerres. El 1915 es trasllada a la seva seu definitiva a la madrilenya Colina de los chopos. Durant tota aquesta primera etapa el seu director va ser Alberto Jiménez Fraud, que va fer d'ella una casa oberta a la creació, el pensament i el diàleg interdisciplinari. Tant la Junta com la Residència eren producte de les idees renovadores de la Institución Libre de Ensenñanza, fundada el 1876 per Francisco Giner dels Rius.

La Residència es proposava complementar l'ensenyament universitari mitjançant la creació d'un ambient intel·lectual i de convivència adequat per als estudiants. Característiques distintives de la Residència van ser propiciar un diàleg permanent entre ciències i arts i actuar com a centre de recepció de les avantguardes internacionals. Això va fer de la Residència un focus de difusió de la modernitat a Espanya, i d'entre els residents van sorgir moltes de les figures més destacades de la cultura espanyola de el segle XX, com el poeta Federico García Lorca, el pintor Salvador Dalí, el cineasta Luis Buñuel i el científic Severo Ochoa. A ella acudien com a visitants assidus o com a residents durant les seves estades a Madrid Miguel de Unamuno, Alfonso Reyes, Manuel de Falla, Juan Ramón Jiménez, José Ortega y Gasset, Pedro Salinas, Blas Cabrera, Eugeni d'Ors o Rafael Alberti, entre molts altres.

La Residència va ser a més fòrum de debat i difusió de la vida intel·lectual de l'Europa d'entreguerres, presentada directament pels seus protagonistes. Entre les personalitats que van acudir als seus salons figuren Albert Einstein, Paul Valéry, Marie Curie, Igor Stravinsky, John M. Keynes, Alexander Calder, Walter Gropius, Henri Bergson i Le Corbusier, entre molts altres. Sovint, aquestes personalitats van ser convidades per dues associacions privades que van col·laborar activament amb la Residència i van unir la seva tasca a un ampli sector de la societat civil: la Sociedad de Cursos y Conferencias i el Comité Hispano-inglés.

Grupo de los ocho

El Grupo de los Ocho o Grupo de Madrid és el nom que va rebre un conjunt de compositors espanyols de principis de segle XX. S'emmarca en l'equivalent musical de la Generació del 27 i està integrat per Ernesto Halffter i el seu germà Rodolfo Halffter, Juan José Mantecón, Julián Bautista, Fernando Remacha, Rosa García Ascot, Salvador Bacarisse i Gustavo Pittaluga. Associats a aquest grup apareixen les figures de Jesús Bal y Gay i Adolfo Salazar. El grup va néixer a principis dels anys 1930 amb la finalitat de combatre el conservadorisme en la música, en un esperit similar a el del parisenc Les Six. L'arribada de la Guerra Civil i la posterior dictadura de Francisco Franco van truncar la seva obstinació

El Grup dels Vuit es va presentar oficialment el 29 de novembre de 1930 a la Residencia de Estudiantes, a Madrid. En un manifest llegit per Gustavo Pittaluga, els vuit joves compositors, d'entre 24 i 35 anys, es van postular com a representants de la qual van denominar "música moderna" espanyola. El seu objectiu era continuar amb la tasca de renovació de la música espanyola iniciada per Manuel de Falla. No obstant això, els membres de el Grup ja havien fet anteriorment estrenes i concerts a nivell individual i fins i tot havien ofert el primer concert com a col·lectiu sis mesos abans al Lyceum Club Femenino, institució lligada a la Residència d'Estudiants i a la Residencia de Señoritas.

El naixement de el Grup dels Vuit va suposar un canvi en la crítica i la historiografia musical. Fins llavors, la història de la música espanyola s'havia comptat a través de grans noms com els d'Isaac Albéniz, Enric Granados o Manuel de Falla. Tradicionalment cada època havia quedat resumida en la figura d'un gran compositor. En canvi, era la primera vegada que un grup d'autors s'unia a Espanya per mostrar les seves obres de manera conjunta i sota uns ideals estètics compartits.

La Generació del 27 va suposar una Edat de Plata de totes les arts a Espanya, entre elles la música. No obstant això, l'aplicació en la música de la denominació Generació del 27 és un préstec literari derivat dels paral·lelismes i les relacions personals existents entre els artistes d'ambdues disciplines. Aquesta Generació musical de principis de segle XX ha estat també anomenada Generació del 31 i Generació de la República, per coincidir cronològicament la proclamació de la Segona República el 1931 amb la presentació del Grup dels Vuit, el col·lectiu musical més actiu de la Generació.

El Grup dels Vuit representa tan sols una part d'aquest moviment musical, no s'ha de confondre amb la Generació en el seu conjunto. Aquest grup rep també el nom de Grup de Madrid, en referència al seu lloc de naixement i a l'entorn en el que treballaven els seus membres. En termes generals, Madrid va ser el centre de desenvolupament de totes les inquietuds de la Generació del 27, però en la música hi ha excepcions.

En paral·lel al grup madrileny i amb els mateixos objectius, va sorgir el seu homòleg català: l'anomenat Grup Català o Grup de Barcelona, ​​integrat per Robert Gerhard, Agustí Grau, Joan Gibert Camins, Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Baltasar Samper i Ricard Lamote de Grignon. En ocasions, s'inclou dins d'aquest grup al compositor barceloní Frederic Mompou, raó per la qual reben freqüentment el nom de grup dels vuit. Davant d'aquesta ambigüitat terminològica, la denominació toponímica evita confusions entre els dos grups

L'estètica del Grup dels Vuit es basa en la unió de l'avantguarda amb la tradició, una aspiració comuna de totes les disciplines artístiques durant la primera meitat de segle XX. Així, per exemple, aquests joves compositors no trenquen completament amb la tonalitat, sinó que la eixamplen mitjançant l'ús d'acords alterats i notes estranyes. A més, advoquen per una simplificació del llenguatge musical, allunyant-se, d'aquesta manera, de la grandiloqüència característica del Romanticisme. Per això, l'estètica del Grup dels Vuit es pot entendre com una estètica neoclàssica en la mesura que, en aquesta recerca de l'essència, acaben prenent com a model l'art clàssic. D'aquesta manera, troben inspiració en el passat històric de la música espanyola i en el folklore nacional, aconseguint així un llenguatge universal a partir d'elements nacionals. Aquests trets mostren la voluntat de Grup per continuar amb el llegat de Manuel de Falla, que va ser el seu principal referent music.

En el seu desenvolupament com a grup va ser fonamental la figura d'Adolfo Salazar, compositor i crític musical al diari El Sol i en revistes com Lira Espanyola, Revista musical i Ritmo. Els seus escrits van permetre la introducció de les avantguardes europees a Espanya a principis de segle XX.

El Grup, tenia com a llocs de trobada la Residència de Estudiantes i l'emissora Unió Ràdio, en què Salvador Bacarisse va ser l'encarregat de les activitats musicals a partir de 1926. Bacarisse va aprofitar aquesta circumstància per donar a conèixer les seves composicions pròpies i les dels seus companys del Grupo. A més, els joves compositors mantenien una estreta relació amb Jesús Bal y Gay, responsable de les activitats de la Residència i futur marit de Rosa García Ascot, qui va ser alumna de Manuel de Falla. Tot això, unit al fet que Ernesto i Rodolfo Halffter tenien una especial vinculació amb Adolfo Salazar, va situar el Grup dels Vuit al centre del panorama cultural madrileny.

L'esclat de la Guerra civil espanyola el 1936 va provocar la dissolució del Grup dels Vuit degut a l'exili de la majoria dels integrants, que mai més es van tornar a reunir. Rodolfo Halffter i Rosa García Ascot van fugir a Mèxic, mentre que Julián Bautista es va exiliar a l'Argentina, on es va trobar amb Manuel de Falla, i Salvador Bacarisse va marxar a París, on va seguir treballant a la ràdio. Gustavo Pittaluga, per la seva banda, es va traslladar a Washington, des d'on va viatjar en diverses ocasions a Amèrica Llatina. Els tres compositors restants van romandre a Espanya: Fernando Remacha, després de ser denunciat, es va recloure a la ferreteria que la seva família regentava a Tudela; Juan José Mantecón es va tancar a Madrid, on va viure apartat del món musical, i Ernesto Halffter, després de passar una temporada a Portugal, va tornar a Espanya i va ser l'únic que va treballar per al règim franquista.

 

Rodolfo Halffter va pertànyer a l'anomenada Generació del 27, realitzant composicions ordenades i concises com ara La madrugada del panadero, Homenaje a Antonio Machado o Tres epitafios. Després de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic per motius polítics i va tornar en nombroses ocasions, durant les quals va rebre la Creu d'Alfons X El Savi o el Premi Nacional de Música de 1986. La madrugada del panadero Rodolfo Halffter Ernesto Halffter (1905-1989) és considerat el deixeble més genuí de Manuel de Falla. De talent molt precoç, als 15 anys va compondre la seva primera obra de consideració, que eren tres obres per a piano titulades Crepúsculos, i que van ser estrenades el 1922. L'any 1923 coneix Manuel de Falla, ja un músic consagrat, i li mostra la seva música; Falla queda gratament impressionat i l'accepta com a deixeble, un fet fonamental en el desenvolupament posterior de la seva carrera musical. La relació entre mestre i deixeble va ser molt intensa, fins al punt que el 1924, quan Halffter comptava només amb 19 anys, Falla li va confiar la direcció de l'Orquestra Bètica de Cambra de Sevilla, de la qual serà director fins a la seva dissolució. El 1925, amb la seva obra per a orquestra Sinfonietta, guanya el Premi Nacional de Música d'Espanya, guardó que tornaria a obtenir el 1984. Halffter viatjà a París on va continuar progressant gràcies a la influència de Maurice Ravel. Sinfonietta en Do Mayor (1925) Ernesto Halffter Juan José Mantecón (1895-1964) fou un compositor i crític musical gallec. De formació musical autodidacta, es doctorà en Dret, Filosofia i Lletres. La seva profunda passió per la música l'encaminà vers la critica musical que exercí durant més de vint anys sota el pseudònim de Juan del Brezo en diaris i revistes no tan sols espanyols sinó també de França i Anglaterra, distingint-se també com un excel·lent conferenciant i animador de la vida musical nacional. Arribà a donar cursos radiofònics sobre tècnica i estètica musical.   Circo: III. El Vals de los Mosquitos. Scherzo Juan José Mantecón  Julián Bautista (1901-1961) fou un compositor argentí, d'origen espanyol. Estudià piano en el conservatori de Madrid. Guanyà els premis nacionals de Composició dels anys 1923, 1926 i 1932. Formà part del grup de compositors de l'escola madrilenya de la II República, als quals els unia un ideal estètic que sorgia de l'escola folklorica-impressionista d'Albéniz i Falla, acceptant no obstant les noves orientacions de la música europea. Bautista fou professor en el conservatori de Madrid, també ho va ser del de Puerto Rico. En un dels bombardejos aeris de la guerra civil, que va sofrir la ciutat de Madrid, fou destruïda la seva llar, desaparegueren part dels seus manuscrits originals. Abandonà Espanya el 1939, i fins al moment present ens són desconegudes les obres que produí des de llavors. Julián Bautista va compondre la suite Colors entre 1921 i 1922. El llenguatge impressionista hereu de Debussy i del pianisme rus es reflecteix en una obra formada per sis moviments, en els quals l'autor evoca de manera subjectiva les sensacions que li produeixen els colors blanc, violeta , negre, blau, groc i vermell. Colores, Op.5 Julián Bautista Fernando Remacha (1898-1984) va ser un compositor, pedagog i intèrpret navarrès. El 1923 acaba composició i obté el Premi Roma de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, que li permet estudiar amb Gian Francesco Malipiero durant quatre anys a la Reial Acadèmia d'Espanya a Roma i conèixer de primera mà el llenguatge de clàssics com Monteverdi o Verdi. També treballa a la productora cinematogràfica Filmófono, fent-se càrrec a més de la direcció artística, cosa que li permet posar música a diverses pel·lícules i col·laborar amb directors de cinema com José Luis Sáenz de Heredia o Luis Buñuel. El 1930 va formar part del Grup dels Vuit. Després de la guerra civil espanyola va tornar a Tudela però va viure en un "exili interior" que va perjudicar en certa manera la seva evolució musical.   Alba Fernando Remacha Gustavo Pittaluga (1906-1975), cursà estudis de Dret en aquella Universitat de Madrid, ingressant posteriorment en la carrera diplomàtica. Membre de l'anomenada Generació de la República, de la que segurament fou el compositor més caracteritzat, forma part del grup avantguardista constituït a Madrid entre els anys 1920 i 1930, aliè al nacionalisme que d'alguna manera es mantenia en els seguidors de Falla. En el seu ballet La romeria de los cornudos (1927), és on mostrà una estètica més personal; convertida en suite de concert el 1933, aquesta fou l'obra que li donà més prestigi.   La romeria de los cornudos Gustavo Pittaluga Rosa García Ascot (1902-2002) fou una compositora i pianista espanyola. Fou l'única dona del Grup dels vuit. Es va casar amb Jesús Bal y Gay el 1933. Les seves composicions més importants van ser la Suite per a orquestra, Preludio i el Concert per a piano i orquestra. Rosa García Ascot, va ser alumna de Manuel de Falla i va ser una gran impulsora de la seva obra per a piano. Durant els seus primers anys de carrera va fer nombroses gires com a concertista de piano. Després d'aquesta època, els seus recitals van ser menys freqüents i només es van donar en circumstàncies especials.   Preludio Rosa García Ascot Jesús Bal y Gay (1905-1993),  Va viure a la Residència d'Estudiants entre 1925 i 1933, la qual li va obrir les portes de la música d'avantguarda, ja que allà va coincidir amb Francis Poulenc, Maurice Ravel, Ígor Stravinski o Manuel de Falla. Coneix a més a la pianista Rosa García Ascot, alumna d'Enric Granados i única alumna de Manuel de Falla i membre del Grup dels Vuit que serà en el futur la seva esposa. També a la Residència coneix a Federico García Lorca.   Concerto grosso Jesús Bal y Gay    Salvador Bacarisse, (1898-1963), va estudiar al Real Conservatori de Música a Madrid. El 1923 va aconseguir el Premi Nacional de Música per La nave de Ulises, poema simfònic amb cor femení, i el de 1931 per Música Simfònica Va ser membre del Grup dels Vuit i va ajudar a promoure la música contemporània com a director artístic d'Unión Radio fins el 1936. Degut a la seva filiació política comunista, en acabar la Guerra civil el 1939, va haver d'exiliar-se a París, rebutjant la dictadura de Franco. Des del 1945 fins la seva mort, va treballar per a la Ràdio-Télévision Française com a productor de programes en llengua castellana.   Romanza del concertino para guitarra y orquesta Salvador Bacarisse   He d’esmentar el lloable i exhaustiu treball de Marco Antonio de la Osa sobre García Lorca i la música, del qual m’he servit, entre altres fonts, per elaborar aquesta entrada.

 <·><·><·><·><·>