53.-La música de Ravel

Parlar d’un artista dient que té una personalitat complexa és una fórmula universal que no vol dir res, ja que és aplicable a gairebé tots els creadors. Per això puc dir sense por a equivocar-me que Maurice Ravel és un músic d’una personalitat complexa, difícil de definir. Se m’acudeix un altre tòpics que també seria aplicable a Ravel: polièdric. És cert, la producció musical de Ravel és variada, s’hi barregen moltes tendències i mostra múltiples cares. Però això tampoc el distingeix de molts altres artistes. Fins ara no hem dit res de particular. Anem a concretar, doncs.

Algunes característiques de la música de Ravel

Després d’escoltar molta música d'aquest compositor, m’atreveixo a destacar uns aspectes recurrents en la seva producció que crec que es poden considerar punts essencials de la seva poètica musical. Tot seguit els exposo sense ordre de prioritat. 

• L’exotisme, tan de moda a finals del XIX i principis del XX, és una de les tendències que més va influenciar als impressionistes (especialment el japonisme), i que compartiren artistes de diferents disciplines. A Ravel l'inreressa  especialment el material d’arrel folklòric: espanyol, grec, basc, hebreu i, arran de les Exposicions Universals, també japonès, javanès, balinès i xinès.

Cinq mélodies populaires grecques (1906) Laideronnette, impératrice des pagode (Ma mère l’Oye) (1912)

Oh! Ma belle tasse chinoise (L'enfant et les sortileges) (1925) Trois Mélodies hébraïques

• Els trets impressionistes de la música de Ravel –segons el que s’entén per música impressionista-, en algunes de les seves obres són molt evidents: melodies en modes antics, escales de tons, exòtiques o inventades; acords com taques de colors (no lligats a les normes de la tonalitat); emancipació de la dissonància; arpegis i “rasgueados”; atmosferes vaporoses,  difuminació de les línies,  textures nuvoloses en que es fonen la melodia i l’acompanyament. (Tot i així, no és extrany que, per sota la boira impressionista, es reafirmi una línia melòdica decidida i neta, com en Introducció i allegro i en Tres poemes de Mallarmé).

Jeux d’eau (1901) Introducció i allegro (Per a arpa, flauta, clarinet i quartet de corda) (1905)

Une barque sur l’océan (Miroirs) (1905) 3 Poèmes de Stéphane Mallarmé

L’impressionisme es recrea en evocar imatges fràgils, jocs d’aigua, ressons de campanes, núvols vaporosos... en ocasions, la música de Ravel s’acosta a la descripció literal, com en Oiseaux tristes o en aquest vol de papallones nocturnes, el primer número de Miroirs .

Noctuelles (Miroirs) (1905)

Un parell d’exemples, en la música de Maurice Ravel, de l’ús d’escales no habituals: l’escala de tons i l’escala octatònica: L’escala de tons està constituïda exclusivament per intervals d’un to. En Ondine (Gaspard de la nuit), podem reconèixer aquesta escala en sentit descendent entre la nebulosa de fuses:   Fragment  d'Ondine En una escales octatònica -formada per vuit notes-,  els intervals de to i de semitò  s'alternen successivament. Ravel utilitza aquesta escala en el Quartet en Fa major. El violoncel, en els tres primers compasso de l'obra, comença presentant una escala diatònica de fa major ascendent, però  més endavant, també el violoncel, exposa clarament (amb figuració de blanques) aquesta escala octatònica:                                                       Escala diatònica en el violoncel Escala octatònica en el violoncel

• La lleugeresa, la frivolitat, el sentit de l’humor i la ironia  (Ronsard à son ame), formen part de la personalitat de l’autor. L’òpera L’heure espagnole i les obres de caràcter infantil -com L’enfant et les sortileges o la Fanfare del ballet de creació col·letiva L'eventail de Jeanne-, en són una mostra.

L'Enfant et les Sortileges (1925) Quel galant m'est comparable (Cinq mélodies populaires grecques) (1906)

Fanfare (L'Eventail de Jeanne) (1927) Ronsard à son ame (1924)

• El caràcter inquiet, l’interès per l’inaudit, la recerca de noves sonoritats i una actitud progressista i moderna són trets remarcables de la singularitat de Ravel. En el segon i tercer dels Trois poemes de Stéphane Mallarmé (Placet futile i Surgi de la croupe et du bond), les atrevides dissonàncies del piano i la textura puntillista d'alguns moments, semblen gairebé webernianes. 

.

Placet futile (1913)

Surgi de la croupe et du bond (1913)

• El laconisme, la brevetat, la concisió, la nitidesa, la transparència. A vegades Ravel porta l’austeritat a l'extrem. La  Sonata a dúo, per exemple, és tant austera de mitjans com de llenguatge. També s’observa que en ocasions significatives, Ravel suprimeix la línia del baix deixant soles poques veus agudes, com en la Sonata per a violí. Quan parlàvem d’austeritat portada a l’extrem, ens referíem a casos com aquest, en que l’acompanyament del piano es redueix a despullats intervals de cinquena, la mínima expressió.  

  

.Bercuese sur le nom de Fauré (1922)	Pavane de la Belle au bois dormant (Ma mère l’oye)  (1912)
Trois melodies hébraïques (1914) Sonata per a violí i piano núm.2 (1927)	Sanata a dúo (1923)

• La influència del jazz. A partir de 1919, quan descobrí el jazz, Ravel va saber explotar les sonoritats nostàlgiques i els timbres nous de la música afroamericana. Als anys vint, l’espectacle musical de jazz Chocolate Kiddies es passejava per França, Alemanya, Bèlgica, Rússia, i va deixar la seva empremta en molts dels compositors europeus. A principis de 1928, Ravel va fer una gran gira pels Estats Units (conegué el bressol del jazz i l’admirat Gershwin), realitzant exitosos concerts a moltes ciutats nord-americanes.  

Jean Echenoz va publicar el 2006 un novel·la curta titulada Ravel. Tot i que no es tracta d’una biografia, la novel·la es basa en el viatge als Estats Units i en els últims anys de la vida de Ravel. En la contraportada es pot llegir: “Però encara que els detalls són precisos i fascinants fins a l’obsessió, el que és essencial no està en la vida de l’home sinó en la subtil però punyent ironia amb que és narrada la vida, en el precís i esmolat estil de la prosa de l’escriptor francès.”

És en aquesta última etapa creativa de Ravel on es troben uns quants polsims de fox i de swing en les seves composicions: L’enfant et les sortileges, Sonata per a violí i piano núm.2, Concert en re per a la mà esquerra, Concert en Sol major.

     

Fox-Trot from "L'Enfant et les sortilèges" (1919, estrenada el 1925) Concert en Re, per a la mà esquerra (1930)

Sonata per a violí i piano, núm.2 (1927) Concert en Sol major (1931)

• Potser  l'aspectes més distintius de la poètica de Ravel és aquesta fixació i reiteració d’idees i models curts. Aquestes repeticions obsessives, aquesta tendència a l’obstinació, a l’ús freqüent d’obstinats (protominimalisme), donen a la música de Ravel un peculiar estaticisme, immobilisme. És digne de menció, els eixos horitzontals (melodies que es mantenen o giren al voltant d’una nota) que es troben en més d’una de les seves obres. Le gibet és potser l’exemple més paradigmàtic, però, en el conjunt de la seva obra, n’hi ha uns quants més. 

Prèlude à la nuit  (Rhapsodie espagnole) (1907) La valée des cloches (Miroirs) (1904-1905) Noëls des Juets (1905) Ondine (Gaspard de la nuit) (1908)

Le gibet (Gaspard de la nuit) (1908) L'Enigme Eternelle (1914) La flûte enchantée (Shéhérazade) (1903) Oiseaux tristes (Miroirs) (1904-1905)

• Un punt poc observat de la música de Ravel és el talent pel contrapunt. Ja de jove evidencià una habilitat especial en aquesta faceta. En una de les primeres obres del seu catàleg, el Menuet antique, encara que breument, Ravel superposa el tema del trio al tema del minuet. Només com a botó de mostra, vegem com vint anys més tard, en el Minuet de Le Tombeau de Couperin, farà el contrari, posarà el tema de la Musette (trio) per sota el tema del Minuet, passant a fer la funció d'acompanyament.

Minuet	Musette
Minuet + Musette

Hi ha altres peculiaritats de la músic de Ravel que podríem detallar, encara que d’algunes d’elles, implícitament, ja n’hem parlat en punts anteriors.   La mecànica, la precisió dels engranatges sonors (semicorxeres repetitives, esquemes obstinats...) tan típics de Ravel. Ja sabem que el fascinava els aparells mecaniscs, les capses de música, els pianos mecànics, els rellotges... L’heure espagnole (1907-1911)

La fragmentació melòdica va ser una de les primeres reaccions de l’impressionisme contra les grans construccions romàntiques. Amb Debussy s'iniciarà un procés que farà evolucionar la música cap a les noves formes avantguardistes del segle XX.  D’altra banda, Ravel també és capaç d’exposar melodies de traç llarg, com en l’Alba del començament de Daphne d’una magestuositat que recorda Lawrence d’Aràbia i les immensitats desèriques. Remarquem que la textura és irrefutabement impressionista.

Feria Rhapsodie espanyola (1907) Daphne (1909)

Mestre de l’orquestració. Aquest és un punt indiscutible, estès en el saber popular, i segurament fonamentat en dues de les seves composicions més conegudes: El Bolero, en el que fa una ostentació i lluïment en el domini del timbre i creativitat colorista, i el treball d’orquestració de l’obra de Moussorgski, El quadres d’una exposició. I no és per a menys, ja que en aquest sentit són dos esplèndids treballs.

Bydlo (Tableaux d'une exposition)

Una de les rareses de la personalitat de Ravel és la fascinació que sentia per la còpia, la imitació,  la falsificació, fins i tot per davant del model original. Així, escriu un bolero que no segueix el ritme autèntic del bolero, uns valsos que no són ben bé valsos, música folklòrica que no és autènticament...

Malagueña Rhapsodie espagnola (1908)

Altres trets característics de la música de Ravel els hem vist en diferents exemples musicals que ja hem escoltat: les harmonies d’acords conglomerats amb notes agregades; la tendència al recitatiu en la majoria de melodies cantades; la convivència de diferents estils (pastiche) en la mateixa obra (elements neoclàssis, impressionistes, jazzístics, folklòrics, stravinskians); tirada per les conduccions dinàmiques de gran traçat (el Bolero, La Valse, són un immens crescendo); la laïcitat (l’única aproximació al misticisme és la cançó Sante sobre un poema de Mallarmé).

Però hi ha una constant en tota la seva trajectòria creativa: Ravel s’imposa constantment regles a complir, reptes a superar, limitcions i restriccions de diversa naturalesa. Vladimir Jankélévitch diu que “construeix per al seu propi us unes prohibicions gratuïtes i uns imperatius arbitraris, empobrint voluntàriament el llenguatge, provant tota mena de limitacions...”; Amb el Bolero es proposa aguantar (17 minuts) un sol tema sense desenvolupament ni variacions temàtiques, només amb la variació tímbrica), ja hem vist com en  Ronsard à son âme el piano només fa cinquenes en una sola mà, i com la melodia de Gibet es manté tota l’estona en la mateixa nota, el si bemoll. En aquest sentit, l’encàrrec de Wittgenstein (Concert per a la mà esquerra) deuria ser tot un desafiament.   

Podem acabar afirmant rotundament que Maurice Ravel és un artista d’una personalitat complexa i polièdrica, però d’una nítida i inequívoca riquesa creativa, de recursos i d’enginy que potser mereixeria un reconeixement manifestament més gloriós.

·<><><><><><><><>·