54.-París 1920

El deu de gener de 1920 va entrar en vigor el Tractat de Versalles que el ministre alemany d'afers estrangers de la República de Weimar, Hermann Müller, havia signat el 28 de juny de 1919. Això ocasionà molt malestar a Alemanya -fins i tot entre intel·lectuals com Thomas Mann-, sent la causa del Kapp Putsch del 13 de mars de 1920 i un dels arguments que alçarien, anys més tard, a d'Adolf Hitler al poder. 

                                                                             Tractat de Versalles

Amb l’arribada de la Primera Guerra Mundial s’havia posat fi a un llarg període de progrés social, econòmic, tecnològic i polític a Europa, el que coneixem com la Belle époque. Però, tant en la dècada de 1910 com en la següent, París -que durant els anys del tombant de segle havia sigut el focus vital d'Europa-, continuarà sent el centre cultural del món, on hi viuran tots els artistes d’avantguarda i intel·lectuals de tota mena vinguts d’arreu. La vida nocturna a Montparnasse serà intenssissima, sobretot a l'entorn dels cèlebres cafès i cabarets: Le Dôme, La Coupole, La Rotonde, La Closerie des Lilas, Le Boeuf sur le toit...

Gertrude Stein, catalitzadora de l'art modern i de la literatura d'avantguarda, viu a París des dels tres anys. Ernest Hemingway hi va arribar el 1921 i Scott Fitzgerald, que el 1920 havia publicat This Side of Paradise el seu primer gran èxit, no hi arribarà fins el1924.  Tristan Tzara hi viu des de 1918. Juan Gris des de 1914. Man Ray, aquest mateix any, amb K. Dreier i Duchamp, funda la Societé Anonyme, una companyia des de la qual gestionaven tot tipus d’activitats d’avantguarda: exposicions, publicacions, conferències ... Francis Picabia participa en la revista Dada Cannibale, Marcel Proust publica (1920-21) Le côte de Guermantes (A la recerca del temps perdut)    I aquest any 1920, Modigliani mor  a París, on hi vivia des de 1906.

Mondrian arriba a París el 1919 Composició núm.2, (1920) Piet Mondrian Lampshade (1920) Man Ray Tableau Rastadada (1920) Francis Picabia

En aquest locals de trobada i diversió de les nits de París hi predominava la música de cabaret, el tango, el pasdoble, la chanson, el jazz, les cançons d’operetes i revistes musicals que venien d’Amèrica (Cole Porter, Gershwin, etc.). Comèdies musicals de Broadway com Stop! Look! Listen! que triomfava al Globe Theatre des de 1915, amb música d’Irving Berin.

I Love a piano (Stop! Look! Listen!) Ieving Berlin

Take Off a Little Bit   (Stop! Look! Listen!) Ieving Berlin

Erik Satie, l’excèntric músic “gimnopedista”, que freqüentava aquests escenaris -especialment el cafè-cabaret Le Chat Noir-,  va atraure l’interès dels intel·lectuals i compositors més progressistes. La seva música es caracteritza per integrar molts elements populars, sense pretensions, senzilla i desinhibida. Els títols de les seves obres són del tot provocadors, cosa que agradava als joves dadaistes. Algunes de les seves composicions ja feia anys que s’havien interpretat en aquests locals nocturns.

Je te veux (1904) Erik Satie

La Diva de l'Empire (1904) Erik Satie

El 1920,  Erik Satie conservava el mateix to irònic i desenfadat que l’havia caracteritzat a principis de segle. Mostra d’això són aquest parell de composicions que va escriure aquest mateix any.

Un salon  (Musique d'Ameublement) (1920) Erik Satie

La belles excèntriques (1920) Erik Satie

És evident que moltes de les composicions de Satie sorgeixen d’aquest món lleuger i alliberat del cafè-cabaret i de l'opereta. El 1920, en la plenitud de la seva carrera artística, Mistinguett fou l'element més atraient de tots els espectacles presentats en els grans music-halls parisencs, com el Moulin Rouge, el Folies Bergère i, sobretot, al Casino de París.

Mon home Mistinguett Mon homme és una cançó francesa de 1920, amb lletra d'André Willemetz i Jacques Charles, i música de Maurici Yvain.

Toute petite Mistinguett

Maurice Chevalier (1888-1972)  va tenir un modest debut als cafès-concert a finals del segle XIX. Va ser després de la Primera Guerra Mundial quan Mistinguett el va descobrir i el va convertir en el seu partenaire. A partir de llavors va personificar la figura del dandy frívol que parla amb un accent suburbial que aconsegueix mantenir tot i que parla l'anglès a la perfecció. La dame du cinéma (1920) Maurice Chevalier Quan  Mistinguett es trobà amb Chevalier, sorgí una de les parelles més notables que es recorden en la història de les varietats.

Les Jazz Bands (1920) Maurice Chevalier     Oh! Maurice (1920) Maurice Chevalier

L'opéra-comique és el gènere líric francès que combina les parts cantades amb diàlegs parlats. Els seus orígens provenen dels vodevils populars. Aquell any, encara es podia veure a París Phi-Phi, l’opereta lleugera amb música d'Henri Christiné. S’havia estrenat el 12 de novembre de 1918, just immediatament després de la Primera Guerra Mundial al Théâtre des Bouffes Parisiens, mantenint-se en cartell durant tres anys. La peça era una de les que va fundar el nou estil de comèdia musical francesa, la primera a usar realment els últims ritmes de jazz (one-step, fox trot) juntament amb una trama que emfatitza la comèdia - amb diàleg atrevit d'acudits i anacronismes - més que l'estil romàntic, que havia predominat abans.

C’est une gamine charmante (Phi-Phi) Je connais toutes les historiettes (Phi-Phi)

Ah, tais-toi, tu m'affoles  (Phi-Phi)    Mon cher Phi-Phi, si cela t'intéresse (Phi-Phi)

Alexandre Dréan, actor i cantant francès, es va fer popular després de la seva interpretació de l'opereta Phi-Phi el 1920. Les seves cançons més conegudes són Cache ton piano i Elle s'était fait couper els Cheveux.

Cach' ton piano Alexandre Dréan

Elle s'était fait couper els Cheveux Alexandre Dréan

Entre els admiradors d’Erik Satie que sovintejaven els escenaris nocturns parisencs, s’hi troben noms que després seran molt coneguts:  Georges Auric, Darius Milhaud, Francis Poulenc...  El 8 de gener de 1920, aquests músics mencionats i tres més, Louis Durey, Arthur Honegger i  Germaine Tailleferre, van fer un concert conjunt de composicions pròpies. El periodista Henri Collet, en un article a la revista d'art Comoedia publicat el 16 de gener de 1920, va anomenar aquests músics, per primera vegada, el Grup dels sis.  Aquest mateix any, l’editor musical Eugène Demets va publicar un conjunt de peces per a piano escrites pels components d’aquest grup (l’Àlbum des 6).

1.-Georges Auric: Prélude 2.-Louis Durey:      Romanç sans paroles 3.-Arthur Honegger: Sarabande 4.-Darius Milhaud: Mazurka 5.-Francis Poulenc: Valse en C. 6.-Germaine Tailleferre:                    Pastorale

Àlbum des Six

La música del Grup dels sis reaccionava essencialment contra el wagnerianisme i la música impressionista de Claude Debussy i Maurice Ravel. Estaven molt influenciats per les idees d'Erik Satie i de Jean Cocteau. Encara que en alguna ocasió van escriure música col·lectivament –Àlbum des 6, Les mamelles de Tirésias-, cada un d'ells va mantenir el seu estil personal.

Le Groupe des Six (Jacques-Émile Blanche, 1922)

Adieu, New York  (1920) Georges Auric Pastorale d'été Arthur Honegger La suite de Poulenc va ser completada al març de 1920 i estrenada el 10 d'abril de el mateix any pel pianista Ricard Viñes en el Conservatori de París. Aquesta suite marcar un retorn a l'estil anti-impressionista pel qual Poulenc va ser conegut; un estil més clar i fresc, en l'esperit dels clavecinistes francesos. Saudades do Brasil Darius Milhaud Carillons" and "Neige, Op.7 Louis Durey Acabada la primera Guerra Mundial, Louis Durey inicia relacions amb gairebé tots els artistes moderns: amb els poetes i escriptors Guillaume Apollinaire, Jean Cocteau, Paul Éluard, Louis Aragon; amb els pintors, Georges Braque, Fernand Léger, André Derain, Juan Gris i Pablo Picasso, de qui arribarà a ser un bon amic. Obres seves van merèixer el primerenc elogi de compositors ja consagrats, com Albert Roussel, Florent Schmitt i, sobretot, de Maurice Ravel.

Georges Auric, entusiasta en un principi de la música de Ravel, seguí llurs petjades en les primeres composicions, però més tard, sota la influència d'Erik Satie, constituí amb Durey i Honegger el grup que, amb la incorporació d'altres músics "avantguardistes" seria anomenat Grup del sis. Les joues en feu: I. Les Jouses en feu Georges Auric Pastorale d'été, H. 31 (Pastoral d'estiu), és un curt poema simfònic per a orquestra de cambra d'Arthur Honegger. La seva inspiració és fruit de l'estiu que el compositor va passar als Alps suïssos sobre Berna a 1920. Suite Pour Piano Francis Poulenc Saudades do Brasil (1920), Op. 67, és una suite de dotze danses per a piano que Darius Milhaud va compondre després de la visita a Amèrica llatina. Cada dansa es basa en un tango o ritme de samba i porta el nom d'un barri de Rio de Janeiro o bé d'una ciutat brasilera.  Fandango (1920) Germaine Tailleferre Germaine Tailleferre fou una compositora pertanyent al corrent del neoclassicisme musical que formà part del cèlebre Groupe des Six. Col·laborà en el ballet col·lectiu Les Mariés de la tour Eiffel (1921) i compongué els ballets Marchands d'oiseaux (1923) i Parisiana (1955).

Darius Milhaud va viure dos anys a Brasil i va quedar fascinat pels ritmes brasilers, i així es manifesta en Saudades i altres de les seves obres, com en el rondó orquestral Le Boeuf sur le toit, publicada el 1920. Milhaud, en les seves Notes sense música, diu: “La formació del Grup dels Sis va ajudar a unir els llaços d'amistat entre nosaltres. Durant dos anys ens reuníem regularment a casa meva tots els dissabtes a la nit. (...) Els poetes llegien els seus poemes i nosaltres tocàvem les nostres últimes composicions. Algunes d'elles, com New York d’Auric, Cocardes de Poulenc i la meva Boeuf sur le toit es tocaven contínuament.”

Cocardes (1919)

Francis Poulenc

El pianista Stéphane Villemin  explica que moltes tardes acabaven al bar Gaya, escoltant Jean Wiener tocar música negra. Cocteau llegia els seus últims poemes i Milhaud,  Auric i Artur Rubinstein, tocaven Le Boeuf sur le Toit a sis mans. Aquest peça es convertiria en l'èxit de les festes de dissabte, tant que el propietari del famós bar Gaya va batejar el seu nou restaurant amb el nom de Le Boeuf sur le Toit.

La composició De Darius Milhaud està inspirada en el tango O boi no telhado de José Monteiro, una història burlesca a ritme de tango en l'ambient de carnaval de Rio de Janeiro.

O boi no telhado (1918) José Monteiro

Le Bœuf sur le Toit (1920) Darius Milhaud

En aquell moment, el músic francès més cèlebre i amb més prestigi a tot el món, era Maurice Ravel  (i això que encara no havia escrit el Bolero!). Diàguilev havia pensat fer un homenatge a Johann Strauss i encarregà a Ravel la música per a un ballet. A l’abril de 1920, Diàguilev, després d’escoltar l’obra interpretada per mateix Ravel al piano, va considerar que era una obra mestra però no una música per a un ballet. La Valse s’estrenà com un poema coreogràfic escrit per a orquestra, el desembre del mateix any. Actualment, després del Bolero, és de les obres més interpretades de Ravel arreu del món.

La Valse (1920) 
Maurice Ravel

Al mateix temps, altres compositors de generacions anteriors a la dels joves del Grup dels sis, compositors ja consagrats com Vincent D’Indy, Camille Saunt-Saëns, Gabriel Fauré, Albert Roussel o Florence Schmitt, el 1920 seguien  escrivint i estrenant música.  

La Légende de Saint-Christophe (1920) Vincent D’Indy Six fugues for piano, op. 161(1920) Camille Saint-Saëns Pour une fête de printemps, Op.22 (1920) Albert Roussel

Odelette pour flute et piano (1920) Camille Saint-Saëns Masques et Bergamasques  Suite op. 112 (1920) Gabriel Fauré Antoine et Cleopatre Suite No.1 (1920) Florence Schmitt

Si a l’entorn d’Erik Satie i Jean Cocteau es creà un nucli dinàmic d’afinitats artístiques, ja feia una dècada que Diàguilev –amb els Ballets Russos- i Stravinsky formaven un tàndem d’èxits espectaculars. El 15 de maig de 1920, sota la direcció d'Ernest Ansermet, s’estrenà el ballet Pulcinella, amb llibret i coreografia de Léonide Massine, considerada la primera obra del període neoclàssic d’Igor Stravinsky. L’obra és una reelaboració, d'una forma més moderna, de partitures de compositors del segle XVIII, procedents d’òperes de Pergolesi, de sonates de Gallo i de suites per a clavicèmbal de Monza, entre altres.

Ballet Pulcinella Igor Stravinsky

Músiques originals

I així, ara fa cent anys, començaven els anys bojos a París, els feliços anys vint, amb els cafès, music-hall i cabarets, amb la Mistinguett i Chevalier, amb jazz i Charleston, i una constel·lació d’artistes de tota mena i d’arreu, que, tard o d'hora, acabaran arribant a la capital francesa: Modigliani, Picasso, Max Ernst, Man Ray Chagall, Tristan Tzara, Paul Éluard, James Joyce, Louis Aragon, Braque, Léger, Ricard Viñes, Gershwin, Proust, Henry Miller i Anais Nin, Coco Chanel, Gertrude Stein, Hemingway, Scott Fitzgerald, Ezra Pound, Juan Gris, Buñuel,  Duchamp, Picabia, Dalí, Miró... ... ... ... ... ... ...

·<><><><><><><><>·