56.-Revolver

“Deixa que et digui com és, 

un per a tu, dinou per a mi, 

perquè sóc el recaptador d'impostos”.

Així comença Revolver, el disc dels Beatles que va sortir al mercat el 5 d’agost de 1966, set mesos després de Robber Soul.

George Harrison explica que van deixar la proposta de Robert Freeman -dissenyador que ja els havia fet altres caràtules-, i es quedaren amb la de Klaus Voormann, que era molt amic d’ells des dels temps d’Hamburg.

Revolver Klaus Voormann

Revolver                   Robert Freeman

L’any 1966, els components del grup The Beatles estaven passant per un gran canvi, reflectit pel principi de l'era psicodèlica de la banda, precedit de l'experimentació de George Harrison i de John Lennon amb el LSD i el creixent interès dels mateixos amb diferents conceptes filosòfics i místics. Es diu que amb Revolver comença una nova dimensió en la creació artística del grup. John Lennon ho desmenteix i diu que els canvis del grup van ser sempre progressius, que en cada nou treball es podia veure l'evolució del grup. Potser té raó, però sí que hi ha dos factors que possiblement van tenir molta importància en aquest qüestió: 1) El grup va deixar d’actuar en directe, centrant tota la seva creativitat als estudi de gravació d'Abbey Road, i 2) Especialment John i Paul, van començar a interessar-se pels aspectes tècnics de la gravació i a intervenir en la producció dels discos. Això es va notar en algunes aportacions concretes, segurament més avantguardistes de les que George Martin hauria gosat fer. 

“En Revolver es notava que els nois estaven escoltant un munt de discos americans i preguntaven: “Podem aconseguir aquest efecte?” Volien fer coses radicals.” 

George Martin

1.- Taxman (George Harrison)

En Taxman, una de les primeres composicions de George Harrison,  s'expressa iradament la indignació per haver de pagar tants impostos. Si escolteu amb atenció, en un moment de la cançó,  els cors fan referència a "Mr. Wilson" (Harold Wilson, líder del Partit Laborista)  i "Mr. Heath" (Edward Heath, líder del Partit Conservador). Es dona la circumstància que l’any anterior, va ser Wilson, llavors Primer Ministre, qui havia nomenat membres de l'Ordre de l'Imperi Britànic als quatre Beatles.   

Hi ha qui ha volgut veure en Taxman (el recaptador d’impostos), una paròdia de Batman l’heroi de la popular sèrie de televisió (també de l’any 1966!). Taxman

Batman  És destacable en Taxman el solo de guitarra raga que, sorprenentment toca Paul i no George.

2.- Eleonor Rigby (Lennon/MacCartney)

“Picks up the rice in the church where a weddig has been ...” La idea d’algú recollint l’arròs a la porta d’una església després d’un casament suggeria a Paul una visió trista, la de la “gent que se sent sola”. Al cementiri de Woolton, per on solien passejar Paul i John de joves, hi ha una tomba d’una tal Eleonor Rigby, molt a prop d’algú anomenat MacKenzie. La cançó està escrita exclusivament per Paul, i ell assegura que no és conscient d’haver vist aquestes tombes, que podria ser una jugada del subconscient. El nom d’Eleonor el va agafar de l’actriu que els acompanyà a la pel·lícula Help, Eleonor Bron, i Rigby –diu MacCarrtney- era el nom d’una botiga que va veure a Bristol. 

Eleonor Rigby

Tota la gent solitària D'on vénen tots ells? Tota la gent solitària A on pertanyen tots?

Sigui com sigui, la cançó és una joia i el treball d’orquestració de George Martin en l’arranjament de l’octet de cordes és magnífic. Per cert, inspirat en la música de Bernard Herrmann per a la pel·lícula Psycho d'Alfred Hitchcock. 

Psicosis

Bernard Herrmann

És destacable que en aquesta cançó, cap dels Beatles hi participa tocant instruments, ni tan sols hi ha percussió. És una cançó totalment atípica en el panorama de la música rock. Ha estat versionada per molts grups i, singularment, ha interessant a uns quants cantants negres. Aretha Franklin i Ray Charles n'han fet excel·lents interpretacions.

Eleonor Rigby Aretha Franklin

Eleonor Rigby Ray Charles

3. - I’m Only Sleeping
     (Lennon/MacCartney)

La periodista Maureen Cleave va escriure sobre Lennon: Pot dormir gairebé indefinidament, és probablement la persona més mandrosa d'Anglaterra. "Físicament mandrós".

Quan em llevo d'hora al matí aixeco el meu cap, segueixo badallant. Quan estic enmig d'un somni em quedo al llit, flotant en l'aire. Si us plau, no em despertis, no, no em sacsegis. Deixa’m on sóc, només estic dormint.

I’m Only Sleeping El toc humorístic de la gravació és un ostensible badall de Paul MacCartney que podreu sentir cap el minut dos d’aquest enregistrament.

La característica definitòria de la cançó és el solo doble de guitarra de George Harrison, reproduït a l'inrevés i comprimit electrònicament. El solo és coherent i encaixa amb l'ambient oníric de la resta de la cançó. George Martin va trigar sis hores per perfeccionar aquest solo de Harrison.

Els avenços tècnics van posar a l’abast unes sonoritats que s’adequaven més a les noves necessitats expressives: visions psicodèliques, psicotròpiques, místiques i còsmiques

George Martin

Una nit, els quatre Beatles van marxar de l’estudi deixant el teball de la canço Rain a mig fer, i John es va emportar a casa una primera mescla de la cançó. Quan va arribar a casa, va posar la cinta al magnetòfon i, per error, la cançó va sonar a l'inrevés. “Al·lucinant!” Així va descobrir unes possibilitats de manipulació del material enregistrat que desconeixia.

Rain	Rain, escrita per John Lennon, va ser publicada per primera vegada el juny de 1966 a la cara B del senzill Paperback Writer. Les dues cançons van ser gravades durant les sessions de Revolver, però cap apareix en l'àlbum.

Els efectes d'estudi pioners dels Beatles a Revolver van obrir les portes a altres artistes contemporanis. La guitarra reproduïda a l'inrevés en les cançons Pre-Road Downs de 1969 de Crosby, Stills & Nash i Book Of Saturday de 1973 de King Crimson en són un exemple. 

Pre-Road Downs Crosby, Stills & Nash

Book Of Saturday King Crimson

4.- Love You To (George Harrison)

Escrita i cantada per George Harrison, Love You To posa de protagonistes el sitar i el tabla, instruments de la cultura hindú. George volia compondre una melodia especialment per a citar, i es va basar en el treball de Ravi Shankar, que poc després de l'enregistrament de Revolver, seria el seu mestre. Love You To és en part una cançó d'amor per a la seva esposa, Pattie Boyd, alhora que incorpora conceptes filosòfics inspirats en les experiències amb la droga al·lucinògena LSD. George diu que tracta d’allaus de pensament que són difícils d’escriure, d’expressar i de transmetre. En la gravació col·laboraren músics indis de l’Asian Music Center de Londres.

Love You To

Els dies passen tan ràpid Em giro i ja n'ha passat un altre No tens temps ni fer un gest. Estima’m mentre puguis Abans  que sigui un vell mort

Harrison ja havia presentat el sitar acompanyant la cançó de Lennon i MacCartney Norwegian Wood, de Robber Soul de 1965.

Norwegian Wood

L’admiració per la música índia era compartida per tot el grup, encara que George s’implicà més profundament en cultura hindú, anant més enllà del que és estrictament musical.

Els sons indis són principalment de George. Vam començar a escoltar música hindú, escoltant algunes coses, i ens va agradar la idea del brunzit perquè nosaltres havíem fet coses semblants en cançons anteriors. Però a George li va interessar molt i va anar a un parell de concerts de Ravi Shankar. Després el va conèixer en persona i em va dir: “M’ha deixat meravellat! És un paio increïble, un dels grans.”

Paul MacCartney

És sorprenent, tot això... Molt interessant. A tu no et semblen interessants els indis? Aquesta música té milers d’anys d’antiguitat. Em fa riure pensar en els anglesos anant allà i dient-los el que han de fer. Al·lucinant!

John Lennon  

Ara és per a mi la música per excel·lència i al seu costat el rotllo occidental del tres per quatre sembla mort, en cert sentit. Si estàs disposat a concentrar-te i escoltar, et pot aportar moltes més coses. George Harrison

George Harrison i George Martin

5.-Here, there and everywhere  

    (Lennon/MacCartney)

           

                    George, Paul i John

<<Estàvem escoltant una cinta amb les últimes gravacions nostres i entre elles hi havia la meva cançó  Here, there and everywhere. Recordo que John va dir: “Em sembla que m’agrada més aquesta cançó que qualsevol altre de les meves que hi hagi a la cinta”. Venint de John, és tot un elogi.>>

Here, there and everywhere és, de principi a fi, una balada de Paul, i com recordava ell mateix, és una de les cançons dels Beatles preferides de John .

Per portar una millor vida Necessito que el meu amor estigui aquí. Aquí, construint cada dia de l'any Canviant la meva vida amb un gest de la seva mà, Ningú pot negar que hi ha alguna cosa aquí.

Here, there and everywhere

Si l’escolteu amb auriculars podreu apreciar com la veu de Paul està doblada, se sent la mateixa veu a cada canal de l’estèreo. Doblar una pista, com explica George Martin, és agafar una imatge del so i retardar-la una mica, uns mil·lisegons. Aquest efecte es pot escoltar en moltes de les cançons dels Beatles, però en aquest cas, hi ha una petita sorpresa. Cap al final de la cançó, les dues veus de Paul se separen en un curtíssim gir de la melodia, per fer una segona veu, i tornen a ajuntar-se de seguida. 

En I'm Looking Through You de l’àlbum Rubber Soul es pot apreciar perfectament l’efecte sonor del doblatge d’una pista. La cançó comença amb veu de Paul doblada i John intervé fent una segona veu en “You don't look different, but you have changed”

I'm Looking Through You

Paul volia que les veus del cor s'assemblessin a les dels Beach Boys, mentre que ell intentava imitar la manera de cantar de Marianne Faithfull.

Marianne era una cantant britànica que va començar la seva carrera artística l'any 1964 amb la cançó As Tears Go By, escrita per Mick Jagger i el Keith Richards.

As Tears Go By (1965) Marianne Faithful

6.-Yellow Submarine 

    (Lennon/MacCartney)

La surrealista i infantil Yellow Submarine va sorgir a Paul MacCartney en aquell moment de la nit en que arriba la son, en l’entreson, quan comencen a passar idees fantasioses pel cap. La cançó va agafar vida a l’estudi, amb la col·laboració en la lletra per part de Donovan i també de John. Paul havia pensat des d’un principi que aquesta cançó seria per a Ringo.

Yellow Submarine

Al poble on vaig néixer Vivia un home que va navegar pel mar I ell ens va explicar la seva vida A la terra dels submarins

Va ser una ocasió ideal per jugar amb els efectes sonors  -campana de vaixell, cadenes, sirenes i xiulets, en John bufava amb una canyeta a un pot ple d’aigua, parlant a través d’una llauna...- i per donar veu als convidats a la festa: Donovan, Brian Jones, Pattie Boyd i d’altres. Entre tot aquest guirigall, es pot sentir durant cinc segons una banda que insinua clarament un fragment de la cançó patriòtica francesa Le Rêve Passe.

Le Rêve Passe es va escriure entre la pèrdua d'Alsàcia-Lorena i la Primera Guerra Mundial, el 1906. S'ha de considerar allò que és: un reflex del seu temps. Cent anys després de l’epopeia napoleònica que s’exalta aquí va ser una de les moltes cançons patriòtiques d’aquest període d’entreguerres, que simbolitzava el coratge del soldat.

7- She Said She Said 
    (Lennon/MacCartney)

És una cançó que John Lennon va compondre després d’un “viatge d’àcid”, segons explica ell mateix, en un descans de la gira dels Beatles a Los Angeles. Brian Epstein havia llogat una casa a Beverly Hills, per als sis dies de descans dels Beatles. Durant la seva estada van convidar a cantants i artistes com Eleanor Bron (coprotagonista a la pel·lícula Help) la cantant de folk Joan Baez, Roger McGuinn i David Crosby (de The Byrds)  i l'actor Peter Fonda. Pels comentaris d’alguns dels presents en aquestes trobades, van ser dies d’experiències "al·lucinants". 

Ella em va dir, "jo sé el que és estar morta jo sé el que és estar trista, i em fa sentir com si mai hagués nascut”. Jo li vaig dir, "qui t’ha posat totes aquestes coses als cabells? Coses que em tornen boig i em fas sentir com si mai hagués nascut”.

She Said She Said

En aquest enregistrament casolà de John és pot seguir una mica el procés de creació d’aquesta cançó, segurament sota els afectes d’alguna substància psicotròpica. Començava l’era psicodèlica

John Lennon

És interessant el subtil canvi de compàs, de 4/4 a 3/4,  just quan la lletra diu "no, no, no..." Si no t’hi fixes molt passa totalment desapercebut.

                                    4/4 She said you don't understand what I said
                          I said 3/4  no no no, you're wrong, when I was a boy
                         Everything was right
                         Everything was right

                                   4/4I said even though you know what you know...

En la gravació d’aquesta cançó s’aprecia la complicitat existent en aquells moments entre John i George. Les guitarres són genials –comenta John-, remarcant així aquesta proximitat amb Harrison. Sembla ser que la negativa de Paul a provar l’àcid va ocasionar un cert distanciament entre ells.

8.- Good Day Sunshine

     (Lennon/MacCartney)

Una cançó optimista típica de Paul. Sembla que John hi col·laborà una mica en la lletra, però la cançó és totalment MacCartney. En la gravació final no hi ha presència de guitarres i la participació de George i John és exclusivament en les veus dels cors.

Good Day Sunshine

Bon dia de sol, necessito riure, em sento bé, d’una manera especial, estic enamorada i és un dia assolellat.

Paul reconeix que Good Day Sunshine té la influència del grup novaiorquès The Lovin’ Spoonfl i que, en diferents aspectes, recorda particularment Daydream, un dels seus èxits de 1966.  

Daydream

The Lovin’ Spoonf

Paul MacCartney toca el piano, però el petit solo estil saloon far west  el toca George Martin. Un tret característic de Paul en aquesta cançó -que després es veurà molt en les seves produccions en solitari, especialment en Ram-, és aquest final en forma de cànon, que també trobem a She Said She Said,  la cançó anterior d’aquest mateix disc.

9.-And Your Bird Can Sing                (Lennon/MacCartney)

Dius que tens tot el que vols i que el teu ocell canta però a mi no em tens no em tens

Hi ha moltes opinions sobre els motius que van portar a John Lennon a escriure aquesta cançó, si era sobre Frank Sinata o es referia a Mick Jagger i Marianne Faithfull..., però no cal entrar en aquest terreny. Com a composició, ell mateix no n’estava gaire satisfet: “And Your Bird Can Sing és una altra de les meves gracietes”. Però és una cançó molt del seu estil.

And Your Bird Can Sing

Paul, George Martin i George

Un efecte musical que marca totalment la cançó és el brunzit característic “jingle jangle” de les guitarres, però especialment perquè Harrison i MacCartney toquen un fantàstic duo absolutament sincronitzat. El nom de l’efecte sonor “jingle jangle”, o simplement "jangle", ve de les guitarres dels Byrds en la cançó Mr. Tambourine Man:

Hey! Mr. Tambourine man, play a song for me I'm not sleepy and there  is no place I'm going to Hey! Mr. Tambourine man, play a song for me In the jingle jangle morning I'll come following you.

Mr Tambourine Man The Byrds

S’ha de dir que en aquell moment The Beatles s’emmirallaven molt amb The Byrds i amb The Beach Boys.  Paul MacCartney considerava Pet Sounds dels Beach Boys el millor LP de la història, i això el va esperonar a emular-los amb Sargent Peppers. Segons Paul, la seva cançó Here, there and everywhere està inspirada en God Only Knows del disc de Beach Boys.

 God Only Knows

The Beach Boys

Com a anècdota, la divertida gravació d’estudi d’aquesta cançó, en la que, quan estaven doblant la pista de les veus, Lennon i McCartney no es poden aguantar les ganes de riure i han de parar de cantar.

And Your Bird Can Sing (Anthology 2)

10.-For No One (Lennon/MacCartney)

                               The Beatles

For No One la va escriure íntegrament Paul en un xalet de Suïssa. Sovint els Beatles buscaven sonoritats diferents de les que eren habituals en els grup de rock, i en aquesta ocasió, Paul va pensar en una trompa. Fins i tot, l’atreviment de MacCartney forçant la tessitura de l’instrument, obligà a  Alan Civil (trompa de la Filharmònica de Berlín) a fer una interpretació magistral. Però escolteu amb atenció, perquè les sonoritats insòlites no s’acaben aquí, l’aportació de George Martin en aquesta cançó va ser incorporar un clavicèmbal al piano, baix i bateria.  El color tímbric d'aquest instrument barroc va donar un aires antic i un to més melancòlic a la cançó. Segons John Lennon, For No One és una de les millors cançons de Paul.

El teu dia comença, et fa mal l'ànima. Encara sents totes les seves tendres paraules quan ella ja no et necessita. Es desperta, es maquilla, es pren el seu temps i no creu que hagi de donar-se pressa. Ja no et necessita

For No One

11.- Doctor Robert
       (Lennon/MacCartney)

Al principi era John el que portava les pastilles quan els Beatles anaven de gira, després, per precaució, les portaven els que transportaven l’equip. Doctor Robert és una broma. Sembla ser que hi havia un personatge a Nova York, algú que et podia receptar pastilles, tranquil·litzants i injeccions per a tot, per fer-te sentir bé: “De dia i de nit, el Doctor Robert sempre hi serà”.  Existia realment un doctor Robert, Rober Freymann, molt familiar entre els artistes i gent adinerada dels anys seixanta a Nova York. Doctor que als anys setanta va perdre la llicència per males pràctiques. També es diu, encara que no és massa creïble, que aquest Robert podria ser Robert Zimmerman (Bob Dylan), ja que va ser ell qui subministrà marihuana als Beatles per primera vegada.

Doctor Robert

Doctor Robert és una cançó de sonoritat més propera al Robber Soul  que a Sargent Peppers, per entendre’ns. Escrita en mode mixolidi (el mode mixolidi és com l’escala de do major però  amb el si bemoll), amb uns moviments del baix molt bàsics i una inalterable mètrica de 4/4. És una cançó que va ser relativament senzilla de gravar. Escoltem l’harmònium que toca Lennon en els dos ponts.

L’il·lustrador britànic Alan Aldridge, per acompanyar un article sobre els Beatles, va publicar en una revista un dibuix de la cançó Doctor Robert.  La il·lustració representa a Lennon vestit amb una capa negra que mostra trossos d’anatomia humana penjant dins de la capa.

Doctor Robert Alan Aldridge

12.- I want to tell you (George Harrison)

Aquesta és la tercera cançó de George Harrison d’aquest àlbum. Això no havia passat mai anteriorment i reflecteix la creixent evolució de George com a compositor.

És una cançó similar a les d'altres àlbums, com If I Needed Someone, també de George, de l’àlbum Rubber Soul.  S’aprecia la influència índia en el brunzir del baix potent i persistent, la bateria més aviat tribal i l'hipnòtic so de piano.

I want to tell you

If I Needed Someone

“Vull dir-te, el meu cap està ple de coses a dir”. Aquesta cançó, com Love You To, respon genuïnament a les experiències que estava vivint Harrison, amb els efectes al·lucinògens de la droga i les idees filosòfiques transcendents d'influencia hindú.    

Amb Revolver, els Beatles feien un pas endavant en el contingut de les cançons, adoptant un to urgent, amb la intenció de canalitzar alguns coneixements essencials, les epifanies psicològiques i filosòfiques de l'experiència de LSD als seus oients. Inspirat per aquest estat de coses, George ho veia amb  la perspectiva “d’un astronauta a la lluna mirant cap a la terra”. Són els anys en que tot el món vivia intensament la carrera espacial entre Estats Units i la Unió Soviètica.

13.- Got to Get You into My Life

            (Lennon/MacCartney)

Escrita per Paul McCartney, la cançó també suggereix una experiència psicodèlica. “Havia sigut un noi de classe treballadora, però quan vaig començar a ficar-me a l'olla em va semblar bastant encoratjador ... No vaig tenir dificultats amb això i per a mi va ser una expansió mental. En realitat  Go to Get You into My Life és una oda a la marihuana", va explicar McCartney.”

Estava sol, vaig donar una volta no sabia el que em trobaria un altre camí pel que potser podria veure una altra manera de pensar Ooh, llavors vas aparèixer tu Ooh, t'he dit que et necessito, cada dia de la meva vida?

Got to Get You into My Life

Va ser una de les cançons que va experimentar més transformacions des de les primeres gravacions a la versió final. En les preses del primer dia de gravació hi ha un harmònium i unes interessants harmonies vocals que no van arribar a la versió definitiva.

 

Got To Get You Into My Life

(Take 5 / Anthology 2 Version)

En la versió definitiva de Got to Get You into Life també es pot apreciar el desfasament de mil·lèsimes de segon en el doblatge de la veu de Paul. Amb la pandereta ben perceptible i la incorporació de vent metall, la cançó agafa l'aire molt característic de Tamla Motown o del Soul de James Brown.

Papa's Got A Brand New Bag (1965) James Brown

14.- Tomorrow Never Knows

       (Lennon/MacCartney)

“En aquesta època la gent començava a experimentar amb drogues –explica Paul-,  fins i tot LSD. John tenia una adaptació de Timothy Leary del Llibre dels morts, que és molt interessant. Per primera vegada se’ns va ocórrer que, com feien els antics egipcis, en morir podríem jeure en una capella de vetlla uns dies i després vindrien les nostres serventes i ens prepararien per al llarg viatge. Millor que la versió anglesa, que la dinyes i santes pasqües.”

Apaga la teva ment, relaxa't i flota en un rierol

No és morir, no és morir

 Recolza tots aquests pensaments, rendeix-te al buit

Està brillant, està brillant

Tomorrow Never Knows

Tomorrow Never Knows, l’última cançó de Revolver, és tota de John. The Psychedelic Experience -el llibre que estava llegint John aquells dies-, tacta de l'ús de drogues psicodèliques. Timothy Leary és coautor amb, Ralph Metzner i Richard Alpert, tots els quals havien participat anteriorment en una experiència que investigava el potencial terapèutic de les drogues psicodèliques com l'LSD, la psilocibina i la mescalina, a més de la capacitat d'aquestes substàncies per induir a  estats de consciència religiosos i místics.

George, que en aquests temes era el més experimentat, va dir que no estava segur de que John entengués del tot el que estava dient a Tomorrow Never Knows. Sabia que havia trobat alguna cosa en aquelles paraules i les va convertir en una cançó, però no creia que ho acabés d’entendre. 

En aquella època –diu George Martin-, Paul era segurament més avantguardista que la resta del grup. Paul estava molt ficat en Stockhausen i John Cage, mentre que John portava una vida molt burgesa a Weybridge.

Gesang Der Junglinge Karlheinz Stockhausen

Gesang der Jünglinge (Cançó dels joves) és una de les obres més destacades de música electrònica del compositor avantguardista alemany Karlheinz Stockhausen. És va realitzar entre 1955 i 1956 a l'estudi Westdeutscher Rundfunk a Colònia

Tomorrow Never Knows és una cançó tota en un sol acord, en do. George Martin hi va veure possibilitats i la va considerar “bastant interessant”. En les primeres proves es va tractar com qualsevol altre tema de rock and roll. 

Tomorrow Never Knows

(Take 1 / Anthology 2 Version)

Poc a poc, amb el brunzir de la tambura, la bateria característica de Ringo, els recursos tècnics d’altaveus i filtres, i la incorporació dels loops (bucles) de cintes d'audio elaborats per MacCartney, va anar prenent forma. John volia una gravació tenebrosa, un so eteri, i va dir a George Martin que volia que la seva veu sonés com la de Dalai Lama cantat des del cim d’una muntanya. Tot plegat, la gravació de Tomorrow Never Knows va suposar una gran innovació, molt atrevida,  potser difícil de pair pels fans,  però molt ben valorada per la crítica. 

Encara que amb Robber Soul els Beatles ja havien començat a experimentar en noves maneres de compondre i treballar a l’estudi, Revolver marca  l’inici de l’era psicodèlica i és considerat com un dels àlbums més innovadors de la música rock. El ritme de treball del grup en aquells anys era frenètic: el 3 de desembre de 1965 sortia Robber Soul, el 6 d’abril de 1966, amb la cançó Tomorrow Never Know, s’iniciaven les gravacions de Revolver, que sortia al mercat el 5 d’agost, i el 24 de novembre del mateix any, començaven les primeres gravacions de Sgt. Peppers Lonly Heart Club Band. Encara faltaven uns quants anys pel The End de l'àlbum Abbey Road, l’última canó gravada pels quatre de Liverpool. La cançó conté un dels poc solos de bateria de Ringo. 

The End

·<><><><><><><><>·