52.Crooner

Aquesta història passa a Venècia i el que l’explica es un músic guitarrista que es diu Jan, encara que els amics li diuen Janeck. En Janeck toca, ara aquí ara allà,  a les tres orquestres de la plaça Sant Marc: al Lavena, el Quadri i el Florian.  

Caffè Lavena Caffè Florian

Caffè Quadri

“Malgrat tot, no em puc queixar. Les tres orquestres quan han de tocar a la mateixa hora sota tendals rivals, necessiten una guitarra, una cosa suau i sòlida – i tanmateix amplificada- que toqui els acords de fons."  Els turistes volen sentir alguna cosa que puguin identificar: “recordo una tarda de l’estiu passat en què, anant d’una orquestra a l’altra, vaig tocar “El Padrí” nou vegades.”

El Padrí Nino Rota

Un matí, tot just acabada d’arribar la primavera, en Janeck estava tocant per a uns quants turistes quan va veure en Tony Gardner assegut tot sol prenent-se un cafè, gairebé davant d’ell, a uns sis metres del tendal. 

En Tony Gardner havia sigut el cantant preferit de la mare d'en Jan. Als països comunistes era molt difícil trobar discos com els de Gardner, però la seva mare gairebé els tenia tots. Una vegada, quan era petit, li va ratllar accidentalment un d’aquests discos. Al cap d’uns quants anys, quan ja treballava i es guanyava alguns diners, va descobrir el mercat negre dels discos de Varsòvia i li va comprar tots els de Tony Gardner.

Per això es va emocionat tant en veure’l allà assegut, a sis metres de distància. “Les tres o quatre cançons següents van ser un calvari, us ho prometo, no vaig deixar de pensar en cap moment que s’aixecaria i tocaria el dos” 

Quan va acabar l’actuació va sortir disparat del tendal i es va acostar a la taula d’en Tony Gardner. Després de vèncer un atac de pànic fugaç, es va presentar i li va professar la seva admiració. Es va presentar com a guitarrista de l’orquestra, i després d’explicar-li el que havia representat per la seva mare i per a ell la seva música, quan en Janeck ja s’anava a acomiadar,  en Tony Gardner li va dir: “Amic meu, m’agradaria fer-te una proposta. Deixa’m que et digui el que em ronda pel cap, i llavors, si vols, pots declinar la proposta.” 

En Tony Gardner havia vingut a Venècia amb la seva dona per rememorar el viatge de noces que ells dos havien fet feia vint-i-set anys. Volia preparar una sorpresa a la Lindy, la seva dona, i per això necessitava la col·laboració de Janeck: “M’agradaria fer-li una cosa ben romàntica. Cantar-li una serenata. Com déu mana, a l’estil venecià. I aquí és on entres tu. Tu toques la guitarra i jo canto."

Per en Janeck allò era un somni fet realitat. Tot seguit van abordar els detalls de l’empresa: les cançons, les tonalitats preferides i coses per l’estil. Van quedar que aquella mateixa nit, a quarts de nou, el passaria a buscar amb una gòndola. 

A la nit, en Janeck es va disculpar per haver arribat uns minuts tard, i després de passar per sota de ponts i avançar amb silenci entre els edificis enfosquits, de sobte, Tony Gardner va emergir de les seves cavil·lacions i va dir: “Escolta company. Sé que havíem decidit el repertori d’aquesta nit... Però hi he estat pensant. A la Lindy li encantaria By the time I get to Phoenix. La vaig gravar fa molt temps.” En Janeck hi estigué d’acord, recordava que la seva mare deia que la versió de Gardner era millor que la de Sinatra i que la de Glenn Campbell.

By the Time I Get to Phoenix Frank Sinatra

By the Time I Get to Phoenix Glen Gampbell

“Entesos, doncs, Farem Phoenix en mi bemoll. I després potser I fall in Love easily, tal com havíem quedat. I acabarem amb One for my baby. Ja n’hi haurà prou. No n’escoltarà pas més.”

I fall in Love easily Chet Baker

One for my baby Robbie Williams

Durant els vint minuts següents van estar donant voltes amb la gòndola i el senyor Gardner va estar parlant, més per ell mateix que per en Janeck,  de la seva dona, de com fent autoestop va anar a parar a un bar de carretera a les afores de Los Angeles. Que allà va aprendre tots els trucs necessaris per casar-se amb una estrella. Es va casar amb en Dino Hartman -que en aquell moment actuava sovint a  Las Vegas i tenia uns quants discos d’or-, però casar-se amb en Dino no volia dir que no aspirés a pujar més amunt. Tony Gardner llavors era l’estrella més rutilant que hi havia i en canvi l’estrella de Dino es començava a apagar. Era el moment perfecte perquè la Lindy el deixés. En Tony i la Lindy es van casar a Las Vegas.

El senyor Gardner va explicar l’anècdota de la cançó I fall in Love easily: el cap de poc de casar-se, en un hotel de Londres, després d’esmorzar van tornar a l’habitació. “...la Lindy i jo anàvem calents com dos conills”. Van entrar de puntetes, amagant-se de la cambrera que estava passant l’aspiradora per la saleta  i es van amagar a l’habitació. Després de fer l’amor al llit es van quedar abraçats escoltant com la cambrera seguia voltant per la sala. De sobte,  va engegar la ràdio i sentiren la veu de Chet Baker que cantava I fall in Love easily.

Intuint que últimament les coses entre el senyor Gardner i Lindy no acabaven de rutllar, en Janeck li explicà que la seva mare, quan se sentia abatuda, posava els seus discos i cantava les seves cançons. “De vegades, i me’n recordo perfectament, senyor Gardner, els veïns de dalt picaven a terra, sobretot durant les caçons més accelerades, com High hopes o The all laughed."

High hopes Frank Sinatra

They all laughed Fred Astaire

Després d’haver passat unes quantes vegades per sota el mateix palazzo, ara es van parar perquè la finestra del tercer pis s’il·luminà. El senyor Gardner es va aixecar i, amb veu potent, cridà el nom de la seva dona fins que ella va treure el cap per la finestra.

“-Ets tu, amor? Em pensava que t’havien segrestat o alguna cosa semblant.”

“-No diguis bestieses.”

“-Què fas aquí baix?”

“-Vull cantar per a tu.”

“-És una broma?”

“-No reina, no és cap broma. Som a Venècia. Aquestes coses es fan, aquí.”

“-Fa una mica de fred.”

“-Doncs escolta’ns des de dins.”

Això va decebre el senyor Gardner, però, malgrat tot, va començar a cantar By the Time I Get to Phoenix, aquella cançó que parla de viatges i comiats. Després continuà amb One for my baby molt poc a poc, i llavors ho van sentir. Gairebé imperceptible, la senyora Gardner estava somicant. El senyor Gardner estava trist, la senyora Gardner també estava trista, vint-i-set anys junts i després d’aquest viatge es separarien. S'estimaven, però aquest era l’últim viatge que feien junts.

·<><><><><>·

Si voleu gaudir llegint aquesta història, gaudir de qualitat literària, llegiu Nocturns, el recull de cinc novel·les breus de Kazuo Ishiguro en la traducció d'Albert Torrescasana. Jo he apuntat aquí breument la primera, Crooner, fent una passada per sobre, amb l’únic propòsit de donar un suport a les cançons que hi surten citades, un pretext, diguem-m'ho així, per  poder-les escoltar. Si us animeu i seguiu llegint les altres històries, veureu que en totes elles la música no només hi és present sinó que és el llaç que les uneix.  

La segona novel·leta es titula Come rain or come shine, ni més ni menys que el títol d’una cançó que Dick Haymes & Helen Forrest van popularitzar els anys quaranta, però que jo coneixia en la versió de Ray Charles. I en aquesta història, en el primer paràgraf ja es citen dues cançons mítiques dels estàndards populars nord-americans: Cheek to Cheek i Begin the Beguine.

Come rain or come shine Dick Haymes & Helen Forrest Chek to Chek Fred Astaire (Irving Berlin)

Come rain or come shine Ray Charles Begin the Beguine Artie Shaw (Cole Porter)

En la tercera història, Malvern Hills, el protagonista és un jove guitarrista cantautor sense gaire sort, mentre que a la quarta, Nocturn, -en una “hotel” on el doctor Boris fa operacions de cirurgia estètica a les estrelles de Hollywood-, retrobem la senyora Gardner recentment divorciada.  Passa l’estona amb el saxofonista Steve, veí d’habitació -tots dos amb la cara embenada-, escoltant cançons d’un antic CD d’una orquestra de Pasadena on hi tocava  ell. La Lindy es queda especialment afectada amb la cançó The nearnes of you.   

The nearnes of you

Johnny Hartman

I l’última de les cinc novel·les d'aquest recull d’Ishiguro, Violoncel·listes, comença així: “Com que era la tercera vegada que tocàvem la cançó d’El Padrino des de l’hora de dinar, em dedicava a observar els turistes que seien a la plaça...” I més endavant “... la constatació que hi ha amics de l’ànima  que es poden acabar convertint en desconeguts remots, disseminats per Europa, on toquen la cançó d’El Padrí o Les fulles mortes en places i cafès que no visitaràs mai.”

Autumn Leaves

Nat King Cole

·<><><><><><><><>·