dilluns, 30 de març del 2020

51.-Paul Wittgenstein


L’1 de desembre de 1913, a la Godener Saal del Grosser Musikvereinssal -una de les  sales de concerts més prestigioses del món, on Brhams, Bruckner i Malher hi van estrenar algunes de les seves obres i des d’on es retransmet anualment el concert de cap d’any-, Paul Wittgenstein va debutar amb un programa format pel Concert per apiano de John Field, la Serenat i Allegro de Mendelssohn, les Variacions i fuga sobre un tema de Czerny de Josef Labor i el Concert en mi bemoll de Liszt.

John Field (1782-1837) fou un compositor i pianista irlandès, conegut per ser el creador de la forma musical pianística anomenada nocturn. Avui és recordat per les setze peces que va compondre sota aquest el títol. Es tracta de peces en un únic moviment (impromptus) per a piano. El primer dels nocturns data de l'any 1812. Aquestes peces van influir notablement sobre Frédéric Chopin, que va escriure 21 nocturns.

Nocturne no. 1 E Flat Major
Molto moderato
John Field

Un any abans per aquestes dates, moria Karl Wittgenstein, pare d’Herminie (Mining), Hans, Kurt, Helene (Lenka), Rudolf (Rudi), Margaret (Grelt), Paul i Ludwig. Karl Wittgenstein va ser un magnat austríac d'origen jueu, considerat un dels empresaris més reeixits de la fi de l'Imperi Austrohongarès pel monopoli de l'acer i del ferro, arribant a tenir una de les fortunes més grans al món.





Quan Karl tenia disset anys, el 1865, es va escapar de casa i des del port d’Hamburg es va embarcar en un vaixell rumb a Nova York. Allà va treballar de cambrer en un restaurant de Broadway, es va enrolar en una companyia de varietats, va conduir una barcassa que anava de Nova York a Washington, on durant sis mesos va servir whiskies i cerveses en un “bar de negres".




Els Barrelhause, els Juke joint i els Honky tonks eren establiments per a negres on es servien begudes alcohòliques. Eren locals on es tocava música, es ballava i sovint també s’exercia la prostitució. No gaires anys després, en aquest establiment és on va néixer el Boogie-Woogie, com una transformació del blues per a fer-lo ballable.

Barrel House Boogie
Pete Johnson & Albert Ammons

Karl Wittgenstein es va retirar dels negocis el 1898, quan tenia cinquanta un anys i estava al punt més alt de la seva carrera professional, el llarg de la qual havia sigut  propietari o accionista de la Companyia Minera de Bohèmia, la Companyia Siderúrgica de Praga, les acereries de Teplitz, La Companyia Minera Alpina i un grapat de factories, plantes de laminació i mines de carbó. Era fabulosament ric. 

Quan Karl va morir, la seva filla gran, Herminie (Mining), tenia trenta nou anys, era soltera i vivia a casa els pares. Era de caràcter introvertit, i amb els anys va anar tancant-se encara més, convertint-se en una espècie d’institutriu.

    Herminie Wittgenstein

La filla petita de Karl, Margaret (Gretl), es casaria amb Jerome Stonborough,  fill d’un importador de guants arruïnat. Gretl era nou anys més jove que Jerome i uns quants centímetres més alta que ell. Gustave Klimt va fer un retrat de cos sencer, que a Gretl no li va agradar i que mai va exposar en públic.


Margaret Stonborough-Wittgenstein
Gustav Klimt

  
                                      Rudi Wittgenstein 





Abandonat, abandonat, estic abandonat!
Com una pedra del carrer, ja que cap noia m’estima!
Aniré a l’església, a la porta de l’església,
I agenollat ploraré desconsolat!

Rudolf Wittgenstein, conegut familiarment per Rudi, era un any més gran que Gretl i, d’adolescents, havien sigut companys inseparables.  La nit del 2 de maig de 1904, Rudi va entrar en un bar-restaurant de Berlín, va demanar dos vasos de llet i alguna cosa per menjar. Va fer que el cambrer portés una ampolla d’aigua mineral al pianista amb la indicació que interpretés el popular tema de Thomas Koschat  “Verlassen, bin ich”.

Verlassen, bin ich
           Thomas Koschat          

Mentre sonava la música, Rudolf es va treure un sobret  de sals blanques de la butxaca i va diluir el seu contingut en un del vasos de llet. Era cianur potàssic, els efectes del qual són instantanis.

Per a karl Wittgenstein, el dolor i la humiliació va ser tan gran que, en el futur, va prohibir a tota la família pronunciar el nom de Rudolf en la seva presencia. Vuit mesos més tard, sortint de l’església on s’acabava de casar, Gertl va donar el seu ram  a un amic perquè el deixés a la tomba de Rudi.

Però aquesta no era l’única tragèdia que arrossegaven el Wittgenstein; dos anys abans, Hans, el més gran dels nois, havia desaparegut en un llac d’Amèrica, on havia passat unes setmanes en viatge d’estudis. La família sempre va donar per fet que es tractava d’un suïcidi.

Hans tenia un talent prodigiós per a la música. En una ocasió en que la família acudia a un concert del famós Quartet Joachim, Hans va preferir quedar-se a casa amb les partitures de les obres que s’anaven a interpretar en el concert. Sense haver escoltat mai prèviament les peces, estudiant les quatre particel·les per separat, reconstruïa mentalment el conjunt i ho interpretava de memòria al piano.

Després de la desaparició de Hans , Kurt es va convertir en el fill gran dels barons Wittgenstein.

Germans  Wittgenstein cap al 1890:
Helene, Rudi, Hermine, Ludwig, 
Gretl, Paul, Hans i Kurt

Igual que els altres germans, Kurt tenia dots musicals, tocava bé el piano i el violoncel, i li agradava fer duos amb la seva mare.  Era d’un caràcter frívol i bromista, segons la família, superficial i infantil. El 1899 es va treure el títol d’enginyer i s'allistà a l’exercit. De l’exercit passà al negoci de l’acer i, amb l’aportació de vint mil corones que li va donar el seu pare, va muntar la seva pròpia planta de laminació. 

La residència a Viena dels Wittgenstein, a l’Alleegasse, era un palais d’una  façana imponent de quaranta cinc metres. Al  pati del davant hi lluïa una gran font ornamental amb un conjunt de columnes figuratives de l’escultor croata Ivan Mestrovic i una imponent escultura d’Auguste Rodin.




Façana del palau Wittgenstein
Alleegasse (Viena)





Columnes figuratives
Ivan Mestrovic
                                   
Els concerts privats es celebraven a la Musiksaal del primer pis, la sala més esplèndida dels Wittgenstein. Al centre hi havia dos pianos  i dalt d’un pedestal, la talla de Beethoven en un únic bloc de marbre blanc de Max Klinger, un estudi del seu famós Monument a Beethoven.

                      Monument a Beethoven
                               Max Klinger

Les vetllades musicals a casa els Wittgenstein eren excepcionals, sempre amb músics de primera fila: el prestigiós Quartet Joachim (Joseph Joachim és un dels millors violinistes de la història i amic de la família) hi tocava dues o tres vegades l’any; Brahms hi va anar a escoltar el seu Quintet amb clarinet; Richard Strauss, Schönberg, Zemlinsky i Mahler hi assistien freqüèntment. Però els Wittgenstein van deixar de convidar a Mahler quan en un concert, després d’escoltar  el Trio “Arxiduc” de Beethoven, ofengués als amfitrions amb el comentari: “Ara que hem escoltat el Trio de Beethoven, no s’hauria de tocar res més”.  

Potser aquesta anècdota explica una mica l’animadversió de Ludwig Wittgenstein per la música de Mahler, que molts anys més tard (1948) s’expressava així: "Si és veritat, com crec, que la música de Mahler no té valor, llavors es planteja la pregunta del que ell hauria hagut de fer amb el seu talent segons la meva opinió. Doncs és evident que per fer aquesta mala música es necessita una sèrie de talents molt rars.”

Leopoldine Kalmus, la senyora Wittgenstein, era una dona menuda, molt nerviosa, distant i molt responsable de les seves obligacions. Els seus fills pensaven que era extremadament exigent en el compliment de les obligacions conjugals i que patia sempre d’un excés de tensió nerviosa. També deien que la millor manera de comunicar-se amb la seva mare era a través de la música, perquè aquest era el nexe que unia els diferents membres de la família. No és d’estranyar que tots ells s’interessessin per la música amb un entusiasme que en ocasions gairebé semblava patològic. Quan estaven rodejats de música, sentien la màxima llibertat i es mostraven més amigables.

En la seva joventut, la senyora Wittgenstein havia rebut classes del compositor i violinista hongarès Karl Goldmark, en aquell temps molt popular.




Obertura Sakuntala 
Károly Goldmark

Károly Goldmark (1830-1915)
El seu Quartet de corda opus 8 el va fer immediatament cèlebre, però els grans èxits de la seua carrera els va viure amb l'estrena de la seua obertura Sakuntala per a l'Orquestra Filharmònica de Viena el 26 de desembre de 1865, i amb la primera representació de la seua òpera La reina de Saba a l'Òpera de Viena, el 10 de març de 1875. Aquestes dues obres li van reportar un immens èxit i es converteix en un dels músics més estimats i respectats de la societat de Viena, ciutat on va transcórrer la major part de la seva llarga vida. Cal destacar també el Concert per a violí i orquestra en la menor (1877).




Helene (Lenka) Wittgwnstein
Helene (Lenka) Wittgwnstein, la tercera filla del Karl i Leopoldine (entre Hermine i ella va néixer Dora que va morir al primer mes de vida) va néixer després de Kurt. Quan va morir el seu pare, Lenka vivia en un apartament a prop del palais  dels Wittgenstein. El 1899 es va casar amb Max Salzer, ministre de finances d’Àustria. Va tenir quatre fills i segurament era la més estable i serena de tots els germans. Cantava molt bé,  tocava el piano de forma excepcional i reia més del que era habitual per ser una Wittgenstein.
Ludwig, familiarment Luki, l’últim de la prole Wittgenstein, s’ha convertit en una de les icones del segle XX: atractiu, tartamut, turmentat i incomprensible filòsof al voltant del qual sorgí un culte extraordinari en els anys posteriors a la seva mort, a 1951.   

Ludwig, un any i mig més petit que Paul, tenia quinze anys quan estudiava a la Staats-Oberrealschule a Linz, una escola secundària pública. Segons un alumne, company de Ludwig, els professors “tenien el cervell una mica desequilibrat, fins al punt de que molts d’ells van acabar realment al manicomi"



"Ja pel seu aspecte exterior traspuaven brutícia (...) formen part d'un proletariat desproveït de tota independència i d'una estupidesa específica . Els mestres posseïen tot el necessari per sustentar l'edifici,   afortunadament ensorrat, de la República de Weimar.” Aquest alumne, tan sols sis dies més gran que Luki, era Adolf Hitler.

Paul, Ludwig i les seves germes
Finals del 1890







Mentre la mare de Hitler mimava el seu fill amb incondicional confiança, els Wittgenstein tardaven en reconèixer el talent dels seus dos fills més joves.


La interpretació de Paul al piano, que centrava la major part del seu temps, era criticada per falta de subtilesa: “No és tan bo com Hans”. Des de molt jove Paul pensava en la possibilitat de convertir-se en concertista de piano, desafiant tossudament els desitjos del seu pare i de tota la família. Li deien que no era bo. Fins i tot pensaven que seria indigne que un noi de la seva classe social es dediqués a la interpretació.  

Paul va estudiar primer amb la senyoreta Bree (deixeble de Liszt i amiga de Wagner, Anton Rubinstein i Mark Twain) i després amb el reputat pianista i pedagog Leschtizky. El 1910, la família Wittgenstein ja el veia preparat per acompanyar el famós violinista Joseph Joachim.


Romanze in C
Joseph Joachim

Joseph Joachim, a nàixer prop de Budapest el 1831. La interpretació del Concert per a violí i orquestra de Beethoven a Londres, l'any 1844, quan només tenia 12 anys, i sota la direcció de Mendelssohn, va suposar un gran èxit i va ajudar a situar aquesta obra en el repertori.  L'any 1852 va traslladar-se a Hannover on feu gran amistat amb Robert Schumann, Clara Schumann i Johannes Brahms. També hi va fundar una orquestra i, l'any 1869, el Quartet de Corda Joachim, el qual va aconseguir ràpidament la reputació de ser el millor d'Europa.
Un dels compositors més reconeguts del moment era Josef Labor, molt amic i admirat de la família Wittgenstein i considerat un compositor de la categoria de Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert i Brahms. El suport de Labor a les aspiracions del jove Paul va ser determinant per a convèncer la família de les possibilitats artístiques del seu fill.

Josef Labor, compositor austríac de finals del romanticisme, fou mestre d’Alma Mahler i de Shönberg, entre altres. Va ser un amic extremadament proper a la família de Paul Wittgenstein. Va assistir a moltes nits musicals a la casa de Wittgenstein amb músics vienesos de l'època com Johannes Brahms, Clara Schumann, Gustav Mahler, Bruno Walter i Richard Strauss.
Klavierquintett Op.11
Josef Labor

La família i les amistats van considerar que el debut en concert de Paul del dia 1 de desembre de 1913 -que ja hem explicat al principi-, va ser un èxit rotund.  Paul era molt sensible a l’opinió dels demés, però sobretot a la del seu germà petit Ludwig, que si bé reconeixia admirar la seva tècnica, rarament s’entusiasmava amb les seves interpretacions. Ludwig era hipercrític amb tots els músics, fins i tot amb els més grans.

El crític Kalbeck -amic de la família i assidu a les vetllades a l'Alleegasse-, va elogiar la seva “tècnica immaculadament depurada”, mentre que la crítica del Das Fremdenblatt del sia 10, considerava que “amb més pràctica, afegirà perfecció als seus dots i millorarà la manera d’interpretar”. 

Just aquests dies finals de 1913, tres dies després del primer concert de Paul, en un diari de Chicago dirigit als serbis residents als Estats Units, apareixia aquest text: 

"L'hereu al tron austríac ha anunciat la seva intenció de visitar Sarajevo a principis de l’any que ve. Tots els serbis han de prendre nota d'això (...) Serbis, agafeu qualsevol cosa que pugui caure a les vostres mans: ganivets, rifles, bombes i dinamita. Preneu-vos la sagrada venjança! Mort a la dinastia dels Hapsburg i record etern als herois que van alçar les seves mans contra ella."

Sortida des de l'Ajuntament, cinc minuts abans de l'assassinat

En general els austríacs no sentien gaire simpatia per l’arxiduc Francesc Ferran, nebot de l’emperador. S’havia casat amb una dona que, segons la llei de la casa dels Hapsburg, pertanyia a una classe social massa baixa per assistir als actes d’Estat. Així és que, quan el 28 de juliol va arribar la notícia de que a Sarajevo un jove anarquista havia disparat un tret al coll de l’hereu al tron de l’Imperi, van ser pocs els que ploraren a Viena. 

Franz Conrad von Hötzendorf, cap de l’Estat Major austro-hongarès, i Leopold Berchtold, ministre d’Assumptes Exteriors, van veure l'oportunitat d’humiliar Sèrbia i reforçar la influència austro-hongaresa als Balcans. La reacció política que desencadenà aquest assassinat és ben sabuda per a tothom.

Respecte al servei militar obligatori, la situació dels tres germans Kurt, Paul i Ludwig Wittgenstien, era molt diferent. Kurt tenia trenta sis anys i quan va esclatar la guerra vivia a Nova York. Paul i Ludwig es trobaven amb la seva mare i les seves germanes a Hochreit, la residència de muntanya dels Wittgenstein.
Hochreit

En un rampell patriòtic, els nois Wittgenstein, s’afanyaren a tornar a Viena. La capital de l'Imperi estava exaltada de fervor: als carrers, els homes ja es veien a si mateixos com herois, les dones instaven als marits a vestir-se d’uniforme, les fronteres entre classes socials desapareixien, la gent feia broma sobre la imminent derrota del serbis.

Ludwig es va oferir voluntari a exercir tasques civils, però el 7 d’agost l’informaren que s’havia d’incorporar a una guarnició de tropes d’artilleria que formaria part del Primer Exercit Austro-Hongarès, destinat a les fronteres de l’Imperi dels Hapsburg amb Polònia i Rússia. Encara que se sentien plens d’energia pel començament de les hostilitats, Ludwig no es creia el “per Nadal tots a casa”, que anaven dient tots en els dos bàndols.  

Paul coincidia amb la majoria de compatriotes austríacs en recolzar la monarquia austro-hongaresa. Feia cinc anys que havia fet el servei militar i era suboficial a la reserva, adscrit al mateix elegant regiment de cavalleria que el seu germà Kurt. Quatre dies després de la declaració de guerra d’Àustria contra Sèrbia, Paul va tornar a vestir el vistós uniforme militar del Sisè de Dragons.

Un comentari fet una mica a la lleugera en una carta de Gretl a Herminie semblava del tot intranscendent, però, llegit ara, i tal com van anar les coses, resulta molt desafortunat: “Si tornen sencers, aquesta guerra haurà fet molt bé a molts que jo conec, entre ells a Paul." 

Muntats dalt del cavall els Dragons tenien un aspecte esplèndid, però les dotacions tant pels homes com pels animals eren un residu del segle anterior, inadequats per a les exigències del combat modern.


A Paul i Ludwig els van enviar al front de Galitzia, al nord; Ludwig va arribar al seu destí el 19 d’agost i li van assignar tasques de segon ordre a bord d’un vaixell fluvial capturat als russos. Paul hauria d’haver arribat a Zólkiew el 12 d’agost, però degut al caos ferroviari no va baixar del tren fins el dia 20, a cent kilòmetres de Jaroslawice.    
Localització de Jaroslawice

El 23 d’agost, Paul, que portava quatre dies a Galitzia, i uns altres sis homes sota el seu comandament van rebre l’ordre d’anar cap al nord a través d’un terreny boscós i ondulat. La seva missió consistia en reconèixer les posicions enemigues i informar al comandant de l’esquadró. Des de la posició on estaven es divisava una gran esplanada i van poder observar que un immens nombre de soldats russos es desplaçaven ràpidament en direcció sud-oest. Van quedar exposat al foc enemic provinent d’un grup rus d’exploració o de franctiradors.

Paul va resultar ferit al llarg de l’enfrontament; una bala li va destrossar el colze dret. Els seus homes el van posar a cobert retrocedint ràpidament a través del bosc fins a quedar fora de l’abast del foc enemic. Quan per fi va arribar a l’hospital, situat entre les muralles de la ciutat fortificada de Krasnystaw, Paul ja havia perdut el coneixement. Temps després, només recordava la commoció de descobrir la mutilació del seu braç dret i la pertorbació de veure que en el curs de l’operació quirúrgica, el Cinquè Exercit Rus, en la seva primera incursió important en territori polonès, va assaltar les muralles de Krasnystaw. Quan Paul va recuperar el coneixement, l’enemic havia pres la ciutat i ocupava, amb armes carregades i violents crits,  els passadissos i les sales de l’hospital.  A punta de pistola van prendre presoner de guerra a Paul, la resta de pacients, els cirurgians i els metges, quedant  tots en mans del govern hostil.   

Van caminar durant dos o tres setmanes fins arribar a una estació des de la que van poder iniciar el transport ferroviari. Els soldats de l’exèrcit rus, mal pagats, mal alimentats i terroritzats, espoliaven els diners, cartes, rellotges, quaderns i qualsevol cosa de la que s’encapritxaven. Viatjaven en vagons de bestiar, en llargues fileres de quaranta o cinquanta, atapeïts, pudents i plens de bestioles. Durant dies i dies va estar estirat, premut entre els demés presoners, amb la ferida purulenta del braç i els ulls ben oberts en un vagó ple de paràsits.    

El 5 de novembre de 1914, el dia que feia vint-i-set anys, Paul estava tancat en un fred vagó de bestiar que avançava lentament. Mutilat i angoixat, l’havien enviat d’un hospital a un altre durant mesos, de manera que quan va travessar els Urals per endinsar-se a la vasta i despoblada Sibèria Occidental ja era hivern i el fred era tallant. La malaltia, la desesperació i la pestilència de la brutícia impregnava l’obscuritat. 

Com a oficial subaltern, Paul va rebre un tracte una mica més humanitari que la resta de la tropa. Els presoners de guerra amb rang d’oficial no tenien obligació de treballar per als russos.

Quan va arribar a Omsk , Paul va baixar del tren en mig d’una ventada i va ser escortat per guardes armats fins una moderna destil·leria de vodka recentment convertida en hospital per a presoners de guerra. A l’entrada, van donar una postal a Paul perquè escrivís a la família, després el portaren amb empentes a uns banys col·lectius i l’afaitaren. Encara que feia un fred espantós, l’hospital d’Omsk era preferible a molts dels llocs de reclusió que Paul havia conegut. 

Tot i haver perdut el braç dret, Paul va decidir que prosseguiria la seva carrera com a concertista de piano en els primers dies del seu captiveri, molt abans d’arribar a Omsk. El trauma de la seva situació va enfortir la seva determinació a tornar a la seva pàtria i reprendre els seus concerts. El seu pare li havia ensenyat a afrontar la por i menysprear l’autocompassió, i Paul havia après molt bé la lliçó.   

A part de l’exemple del seu pare, Paul tenia altres models de conducta que van estimular la seva decisió de seguir tocant el piano. Un d’ells era Josef Labor, el seu mestre cec i un altre era el comte Géza Zichy. Encara que Paul no coneixia personalment aquest excèntric i entusiasta músic hongarès, sabia de la seva fama. Liszt havia quedat enlluernat sentint-lo tocar el piano amb una sola mà.     
Valse  d’Adèle
Géza Zichy

Der Erlkönig-Schubert/Liszt
Géza Zichy (Arr.)

El maig de 1915, el compte Zichy va oferir un concert a Berlín a un públic compost exclusivament per soldats mancs. 



En els moments més foscos del seu captiveri, una font d’inspiració essencial per a Paul fou Leopold Godowsky, un virtuós lituà que posseïa una tècnica enlluernadora. Godowsky havia impressionat en el seu debut vienès el 1904 interpretant la seva impressionant versió del Danubi Blau de Strauss, així com una sèrie d’estudis de Chopin amb espectaculars arranjaments per a la mà esquerra.

Els arranjaments dels estudis de Chopin per a la mà esquerra es van publicar entre 1894 i 1914, Paul no va tenir exemplars d’aquestes obres abans de la guerra, però les coneixia, i va ser mentre es recuperava a l’hospital d’Omsk quan un dia va dibuixar amb carbonet un teclat de piano en un caixó vuit de fusta i, per primera vegada, va provar d’esbrinar com havia aconseguit Godowsky que el tempestuós estudi “Revolucionari” de Chopin es pogués tocar només amb la mà esquerra.


Chopin Godowsky Revolutionary Etude
Leopold Godowsky (Chopin) 
Dia rere dia, hora rere hora, s’entregava a aquesta feixuga i impossible tasca, colpejant amb els dits congelats el caixó de fusta, escoltant en el seu cap la música imaginària i creant, en un recó d’aquella atapeïda sala d’invàlids, un espectacle tragicòmic que va despertar la simpatia i la curiositat dels seus companys reclosos i del personal de l’hospital.

Etude op.10 n°12 pour main gauche seule
Leopold Godowsky (Chopin)
Etude macabre for the left hand alone
Leopold Godowsky

A l’estiu de 1915, després de molts mesos de penoses i inacabables negociacions, es va acordar per fi un intercanvi, i el primer grup de presoners malalts i ferits va sortir de Rússia, però Paul Wittgenstein, el nom del qual figurava a la llista des de gener, no hi era entre ells.  No va ser fins a finals d’octubre quan la senyora Wittgenstein va rebre un telegrama portador de la bona notícia de que s’havia ordenat que Paul i altres sis oficials invàlids havien de comparèixer davant un comitè de Moscou per a un reconeixement mèdic.  

De seguida que Paul va arribar a Moscou, els metges que el van examinar van confirmar que era “un presoner de guerra greument ferit o invàlid incapacitat de forma permanent per a cap servei militar”. El 21 de novembre, quan Paul arribava a Viena, cap dels seus germans barons hi era present: Kurt encara estava a Nova York i Ludwig complia servei actiu com a enginyer en un taller d’artilleria.  

Als primers mesos de 1916, tots els membres de la família Wittgenstein patien algun problema de salut. La senyora Wittgenstein s’havia operat de les cames i anava amb cadira de rodes, Helene estava al llit amb recargolaments i “altres molèsties relacionades”, Gretl tenia palpitacions i Herminie, Jerome i Paul tenien problemes en els dits de les mans.

Paul havia relliscat a la dutxa i en recolzar malament la mà s’havia trencat un dit. Va ser una desgàcia. Durant gairebé un mes no va poder tocar el piano, i no hi havia res que desitgés tant com estrenar l’obra que Labor havia escrit per a ell. No va poder ser fins el dia 11 de març en un concert privat que es va fer a la Musikaal del palais dels Wittgenstein.  
 Musikaal del palais dels Wittgenstein


Quintet amb piano
Josef Labor
El 28 d’octubre, Paul va interpretar una altra obra de Labor, un quintet, amb arranjaments en la part del piano de Rosine Menzel, alumne del compositor. 


El 12 de desembre de 1916, en la mateixa sala (Godener Saal del Grosser Musikvereinssal) amb el mateix director i la mateixa orquestra que va acompanyar a Paul en el seu debut tres anys abans, el públic va poder escoltar per primera vegada una música escrita per a orquestra i un pianista que tocava amb una sola mà. Va tocar els tres estudis de Chopin arranjats per Godowsky, obres de Bach i Mendelssohn i una adaptació per a la mà esquerra de la paràfrasi de Rigoletto, de Liszt.
Paràfrasi de Rigoletto
Franz Liszt

Però Paul no podia seguir portant durant molt de temps la màscara de jovialitat amb la que es va presentar davant la família quan va tornar de Sibèria. El record del seu pare i dels seus germans suïcides, Hans i Rudi, el sentiment de culpa per haver abandonat els seus camarades a la Sibèria, la seva condició d’invàlid i la frustració de la seva carrera com a pianista, per no parlar de la inacabable i lenta derrota de la guerra; totes aquestes coses, finalment, afectaren el seu equilibri moral.

Des que va tornar a Viena, la salut de Rosalie Hermann, l’antiga i estimada criada de la casa, s’havia degradat molt. Paul li portava flors cada dia, s’asseia al seu llit i li explicava històries, acudits, li llegia llibres i tocava música per a ella. Quan va morir, la van enterrar amb honors a la tomba dels Wittgenstein. Després de la pèrdua de Rosalie, l'agitació i irritabilitat de Paul van augmentar. Hermine i la senyora Wittgenstein estaven preocupades per la freqüència de les seves “embogides arrancades de fúria”.  

Però la guerra continuava i, tot i les amenaces dels russos d’execució sumària si el tornaven a fer presoner, Paul estava decidit a reincorporar-se a la guerra i seguir combatent. Després de pressionar molt als generals del seu club de Viena i intentar persuadir el seu oncle general de cavalleria ja retirat, per fi va rebre els documents per incorporar-se a files a l’agost de 1917. El setembre el destinaren al Quarter General del Comandament del Quart Exèrcit, a l’oest d’Ucraïna, on havia de treballar a l’oficina de comunicacions. 


Després d’unes setmanes de permís, va ser destinat a la ciutat fortificada de Riva, a la vora del llag Garda. Des de l’entrada a la guerra del Estats Units, Kurt Wittgenstein estava a Europa combatent, i en aquells moments els tres germans es trobaven al front italià a una distància de cent seixanta kilòmetres entre ells. Per alguna raó desconeguda, Paul va rebre la llicència absoluta a l’agost de 1918. Pot ser la seva mala salut hi va tenir alguna cosa a veure perquè a mitjans juliol va patir durant vàries setmanes una febre molt alta. És molt possible que es tractés de la "grip espanyola", que va matar a més de vint milions de persones en una pandèmia que devastà Europa. 

El 3 de novembre, prop de Pàdua, es va firmar  un armistici. Durant les vint-i-quatre hores que havien de transcórrer entre la firma de l’acord i la seva entrada en vigor, els italians van seguir avançant amb la finalitat de guanyar terreny per així anticipar-se a les negociacions territorials. Molts austríacs, ignorant que s’havia firmat l’armistici, van perdre la vida inútilment defensant les seves posicions. Va ser en aquest caos en que va morir Kurt Wittgenstein. Sembla ser que Kurt, després de rebre ordres del seu comandant, s'hi encarà dient-li “No entregaré els meus homes en va, la guerra està perduda”. Minuts després es va disparar un tret.

Quan el 1918 Paul va tornar a Viena després de servir a l’exèrcit, es va tornar reservat i prudent respecte el seu futur com a pianista. La tensió de tocar el piano amb una sola mà l’havia obligat a revisar en profunditat els fonaments de la seva tècnica, i entre l’agost de 1918 i l’abril 1922 no va oferir cap actuació pública rellevant. Només algunes actuacions al palais d’Alleegasse animat pel sempre entusiasta Josef Labor, que seguia escrivint expressament per a ell.

Paul sabia que no podia viure només de les obres de Labor, però no trobava gran cosa per a interpretar: dues obres breus de Scriabin, un arranjament de Brahms escrits per Clara Schumann, sis estudis de Saint-Saëns, els arranjaments de Godowsky i poca cosa més.

Prelude for the left hand, op. 9 No.
Alexander Scriabin

6 Etudes pour la main gauche
Camille Saint-Seans
Josef Labor era reticent –una mica per gelosia- a que Paul encarregués obres a altres compositors i va tardar un cert temps a vèncer aquesta resistència. Entre el desembre de 1922 i la Setmana Santa de 1923 Paul es va dirigir a tres destacats compositors, i a un altre menys famós, convidant-los a compondre concerts per a piano (per a la mà esquerra) i orquestra a canvi d’importants remuneracions. Paul Hindemith, Erich Wolfgang Korngold, Franz Schmidt i Sergei Bortkiewicz es van posar a treballar.

Piano Concerto for the Left Hand
Paul Hindemith

Hindemith, el més progressista de tots quatre, ja expressava els seus temors en una carta: “Lamentaria que no li agradés la peça. Potser li resulti una mica estranya al començament, però l’he compost amb molt afecte.” I la veritat és que Paul, després de moltes hores d’esforçades lectures, ve decidir que l’obra era impracticable i no la va estrenar mai. La composició de Hindemith, Música per a piano i orquestra, no es va descobrir i interpretar fins  el 2004
Paul també va tenir algunes discussions amb Korngold i amb Schmidt. En tots dos cassos li semblava que els compositors havien instrumentalitzat en excés les obres i no se sentiria prou el piano. Schmidt va accedir a les seves peticions i va introduir nombrosos canvis, però Korngold es va ofendre molt.









L’estrena de Variacions concertants sobre un tema de Beethoven, de Franz Schmidt, celebrat el 2 de febrer de 1924, va tenir un èxit encoratjador.
Conzertante Variationen über ein thema von Beethoven for piano (LH) and orch.
Franz Schmidt

Piano Concerto for the left hand alone 
Erich Wolfgang Korngold

Però l’obra de Korngold, de viva sonoritat deliberadament desagradable, encara va tenir més èxit i aconseguí grans elogis de la crítica periodística. En la seva estrena a la Sala d’Or, la direcció va correr a càrrec del mateix compositor. 

Paul tenia la propietat de les partitures dels concerts i els drets d’interpretació en exclusiva de totes les obres. Ben aviat el van començar a reclamar als auditoris d’Europa. Això va donar confiança a Paul per a preguntar a Richard Strauss, el compositor viu més prestigiós del món, si consideraria la possibilitat de compondre un concert per a piano per a la mà esquerra.

Strauss va acceptar l’encàrrec, per el que va rebre una bestreta de vint-i-cinc mil dòlars. Paul, tal com va fer amb Schmidt i Korngold, va criticar l’obra de Strauss perquè considerava, altra vegada, que l’orquestra ofegava el piano. Després de dures discussions Strauss va acceptar, a contracor, traslladar a la part del piano un tema important de la part orquestral. La partitura es va titular Parergon zur Simfonia Domestica.

Parergon zur Simfonia Domestica.
Richard Strauss 

Panathenaenzug, Op. 74
Richard Strauss

Com que alguns canvis que demanava Paul eren massa complicats per poder-los introduir abans de l’estrena en el concert del 25 d’octubre de 1925 a Dresden, Strauss es va oferir a compondre un altre concert per a la mà esquerra que s’adaptaria millor a les exigències del pianista. L’obra es va titular Panathenaenzug, una obra deliciosa i divertida, però que en l’estrena del 15 de gener de 1928, amb Bruno Walter i la Filarmònica de Berlín, va suposar un fracàs de crítica.  
Richard Strauss, per consolar Paul Wittgenstein, li va escriure una carta en la que li deia: “Lamento molt que la premsa de Berlín ens hagi fet a miques a vostè i a la meva obra. Sé que Panathenaenzug no és dolenta, però no pensava que fos tan bona que se li concedís l’honor d’un refús unànime.” Dos mesos després, a Viena, Panathenaenzug va ser un èxit de públic i crítica.

Potser el preu que Wittgenstein va pagar per aquestes obres era exorbitant, però l’efecte que va aconseguir va ser exactament el que Paul havia planejat. Al cap de cinc anys se’l considerava un artista seriós i important.  L’èxit dels concerts encarregats per Paul va animar a molts joves compositors a enviar-li per iniciativa pròpia propostes i fins i tot partitures completes de les obres que havien compost per a la mà esquerra. 

El febrer de 1925 va estrenar un arranjament dels Contes dels boscos de Viena per a piano i orquestra d’Eduard Schütt en el Musikvereinsaal; una Serenata i Perpetuo Mobile del compositor cec Rudolf Braun; va estrenar un quartet de Hans Gál i va rebutjar un concert de Karl Weigl, però eren compositors que no considerava importants, i Paul sempre havia mirat molt amunt.
Concerto for piano left hand and orchestra
Karl Weigl

El 24 de febrer de 1929 indicà al seu agent que escrivís a Maurice Ravel (que es trobava al cim de la seva fama) per preguntar-li la possibilitat d’escriure un concert per a ell. Ravel el va convidar a Le Belvédère, una petita vila a uns quaranta kilòmetres de París. La trobada va anar molt bé i Ravel va acceptar estudiar-se algunes composicions per a la mà esquerra, com els estudis de Saint-Saëns i els Chopin-Godowsky.   


Concerto No.2 for piano and orchestra
Sergei Bortkiewicz

A l’estiu de 1930, Paul va fer una gira per la Unió Soviètica, actuant en auditoris de Moscou, Leningrat, Bakú, Kiev i Jarkov, la ciutat de Sergei Bortkiewicz, on interpretà el concert d’aquest compositor, que va rebre aplaudiments molt efusius.
Poc abans de marxar cap a Moscou, el  seu agent li havia comunicat una bona notícia: Sergei Procofiev, el famós pianista i compositor rus -que llavors residia a França-, estava en principi interessat en compondre un concert per a ell. Quan va tornar del viatge a l’URSS, es va prendre unes vacances a Anglaterra. Estant allà va arribar la notícia de l’acceptació de la proposta per part de Prokofiev. El 29 d’agost, impacient i nerviós, va agafar l’avió cap a París per reunir-se per primera vegada amb Prokofiev i saber com li anava a Ravel el seu concert. 

A Montfort-l’Amaury, la residència de Ravel, el compositor s’esforçava per interpretar al piano simultàniament amb les dues mans la part orquestral i la línia solista. Paul va quedar decebut per la música, i així mateix li va dir. Li demanà que fes uns quants canvis i, quan se’n va anar, encara no estava segur de si el compositor estaria disposat a fer-los. No va ser fins a finals de setembre que Ravel va assegurar que faria els canvis sol·licitats per Wittgenstein.

El 30 de gener de 1932, Ravel viatjà en tren a Viena des de París, acompanyat de la pianista Marguerite Long, amb la que estava presentant en gira el seu Concert en Sol Major. S’allotjaven a l’ambaixada francesa. A la nit Paul va oferir un sopar en honor a Ravel i la senyoreta Long. La intenció de Paul era interpretar el concert de Ravel després de sopar amb el seu amic Walter Bricht, pianista i compositor, que tocaria la part orquestral en un segon piano. Durant el sopar, Paul havia comentat a la senyoreta Long que havia fet algunes modificacions a l’obra. Ella li aconsellà que abans de tocar li expliqués a Ravel, cosa que no va fer. Durant la interpretació la cara de Ravel es va anar transformant, de ràbia, mentre veia com Paul destrossava la seva obra. S’havien eliminat algunes línies de la part orquestral per incorporar-les a la part pianística, la harmonia havia canviat i que a la cadència final s’hi havia afegit una sèrie de grans arpegis de nova creació. El compositor estava fora de si, incrèdul i indignat. 

La ruptura entre el compositor i el pianista continuà creixent tot el mes de febrer. Paul va escriure a Ravel adduint que tots els intèrprets se’ls havia de deixar certa llibertat. “Els intèrprets no han de ser esclaus” i Ravel va contestar “Els intèrprets són esclaus!”. Els 7 de març, Ravel va enviar una altra carta a Paul per exigir-li el compromís formal de que d’ara endavant interpretaria l’obra tal com ell l’havia escrit. Paul va contestar: “(...) Escriu vostè amb indignació i ironia que jo vull “sobresortir”. Per descomptat, cher Maître, ho ha expressat vostè perfectament: aquesta és la raó per la qual li vaig demanar que compongués un concert!”  

La discussió es centrava ara en una secció de dues pàgines de la part central del concert. Paul insistia en que seria millor que la interpretés el piano en lloc de l’orquestra. Després d’una llarga estira i arronsa, Paul es va rendir i va reconèixer que Ravel tenia raó. Durant els mesos en que havia estat treballant l’obra la seva actitud vers ella havia canviat. Ara li fascinava i la descobria com una gran obra.

Es va programar una nova estrena per el 17 de gener de 1933 a la Salle Pleyel, amb l’Orquestra Simfònica de París que dirigiria el mateix Ravel. Malgrat les diferències hagudes entre compositor i pianista, el concert fou un èxit monumental
Concerto pour la main gauche
Maurice Ravel

Paul estava engrescat davant la perspectiva de conèixer Prokifiev. La trobada va tenir lloc a l’Hotel Majestic de París, on van dinar junts, i després a la residència del compositor a la capital parisenca. Prokofiev va seure al piano i va interpretar dos temes que pensava incloure en el concert. Li demanà a Paul que esperés a sentir-los unes quantes vegades abans d’expressar la seva opinió. Després de la primera audició, Paul va dir “vostè podria tocar-ho dos mesos seguits i jo seguiria sense entendre-ho”, però tranquil·litzà al compositor dient-li que podia compondre el que desitgés amb tota llibertat.


Quatre mesos després, el gener de 1931, Paul va llegir a la premsa que Prokofiev vindria a tocar a la capital austríaca. Immediatament li envià una carta oferint-li el palais d’allotjament. Prokofiev va passar uns dies feliços amb Paul, tocant duets de Schubert al piano. Quan va tornar a París es concentrà en el concert per a la mà esquerra. Paul li havia demanat alguna cosa que fos “més clar que Strauss i menys infantil (tècnicament) que Schmidt”. Amb el títol de Concert per a piano núm.4, l’esborrany estava llest a finals de juliol de 1931. L’onze de setembre l’hi envià la partitura amb una nota adjunta, en la que manifestava que no estava segur de quina seria la seva reacció:

“Espero que el concert li resulti satisfactori des del punt de vista pianístic i d’equilibri entre piano i la orquestra. Sóc incapaç d’endevinar quina impressió musical li produirà. Un problema difícil! Vostè és un músic del segle XIX i jo del XX.” Paul respongué de manera franca: “Gràcies pel seu concert, però no entenc ni una sola nota i no el tocaré”. Tot i això, el compositor i el pianista van seguir mantenint una relació càlida i cordial.








Paul havia dedicat moltes hores a la partitura de Prokofiev però mai la va arribar a tocar. El concert es va estrenar a Berlín el setembre de 1956, tres anys després de la mort del compositor.
Concert per a piano núm.4
Sergei Prokofiev

Encara que la família de Wittgenstein s'havia convertit al cristianisme des de diverses generacions abans del naixement de Paul, quan el partit nazi va pujar al poder, van ser classificats com a jueus sota les lleis de Nuremberg. Un dia abans de l’Anschluss, Paul va ser detingut i interrogat per la policia, i expulsat del seu lloc de professor de piano del conservatori. El deixaren en llibertat, segurament sota vigilància.

Després de l'ascens del Partit Nazi i de l'annexió d'Àustria, Paul va tractar de persuadir a les seves germanes Helena i Hermine de deixar Viena, però elles es van negar. Ludwig ja portava alguns anys vivint a Anglaterra, i Margarete (Gretl), des de 1940  a Nord-Amèrica. Com que el govern nazi no li va permetre realitzar concerts, Paul va partir als Estats Units el 1938. Des de l'estranger van lluitar per les condicions de vida de les seves germanes. Essencialment tots els béns de la família que es trobaven en territori alemany, una de les fortunes més grans d'Europa en aquell temps, van ser lliurats als nazis a canvi de la protecció de les dues germanes.


L’abril de 1934 Paul Wittgenstein havia interpretat el concert de Ravel a Florència. Entre el públic s’hi trobava el jove compositor anglès Benjamin Britten, que llavors tenia vint anys. El 1940, tant Britten com Paul vivien als Estats Units. El pianista, que no estava segur de si li agradava la música de Britten, va plantejar amb cautela la possibilitat d’encarregar-li una composició. Paul va invitar al compositor al seu apartament de Riverside Drive per seguir estudiant la possibilitat de fer-li l’encàrrec. En qüestió de pocs dies Britten va acabar els primers esborranys i els va portar a Paul per a la seva aprovació. Durant un temps la relació entre ells dos va discórrer sense problemes. Britten va acabar l’esborrany de l’obra el 12 d’agost, una setmana després que Paul arribés a La Habana. A l’octubre, Paul tocava de memòria la partitura del piano i semblava que li complaïa. El 10 de febrer de 1941 va agafar l’avió de La Habana a Florida. 

La relació amb Britten va començar a tensar. Com havia passat amb Strauss, Korngold, Ravel i Schmidt, Paul acusava al compositor de fer que l’orquestra sonés massa fort. Al principi el compositor no va cedir i es negà a fer canvis. L’estrena de l’obra, que finalment es titularia Diversions, estava fixada pel mes de gener. Britten va escriure al seu editor: “Estic tenint un lleuger conflicte amb herr Von Wittgenstein a causa de la meva orquestració; si hi ha alguna cosa que sé fer, és orquestrar, de manera que m’estic defensant. Aquest home és veritablement mortificant.”

Al final el compositor va acceptar realitzar petits canvis, però després sentiria sempre una extrema amargura per haver-ho fet.

L’obra es va estrenar a Filadèlfia el 16 de gener de 1942. Britten va acceptar assistir-hi, encara que fos només “per sentir com Wittgenstein destrossava Diversions”, i va deixar clar que estava molest pels canvis que el pianista havia imposat a la seva partitura. Les crítiques foren molt favorables
Diversions for piano left hand and orchestra
Bemjamin Britten


El març de 1949 Paul, que portava més d’onze anys sense trepitjar Viena, va viatjar a la ciutat., ja que l’havien convidat a actuar en dos concerts per commemorar el desè aniversari de la mort de Franz Schmidt. Per cert que, Schmidt, quan es va produir l’Anschluss, es convertí en l’encarnació del geni musical de pura sang alemanya. Els reconeixements oficials li van pujar al cap, fins el punt de prometre escriure una obra titulada La resurrecció alemanya.

Paul Wittgenstein va morir el 3 de març de 1961. Tenia setanta tres anys. El 20 d’agost de 1940 s’havia casat amb Hilde Schania, una noia que havia estat alumna seva; van tenir dos fills abans del seu matrimoni, el primer concebut després de la primera classe de piano, quan Hilde tenia divuit anys i Paul en tenia quaranta-set. Quan la seva dona i fills van arribar als Estats Units, el 1941, els va instal·lar en una casa a Long Island, que va visitar els caps de setmana des del seu departament a Riverside Drive. En aparença els seus últims anys havia sigut feliç. El 1946 va obtenir la plena nacionalitat estatunidenca, cosa que mai lamentà. Durant un període en que es retirà parcialment de les sales de concert el 1958 va publicar tres llibres de música per a piano per a la mà esquerra. Va tenir molts alumnes, a tots els quals va ensenyar gratuïtament. Però, durant aquest període la seva interpretació va empitjorar considerablement.

En la seva època més brillant, entre 1928 i 1934, havia sigut un pianista de primera línia amb una destresa tècnica i una sensibilitat excel·lent, que aconseguia electritzar el públic amb la seva presència a l’escenari. No obstant això, després de la seva mort, n’ha quedat molt poc del seu prestigi. Això és degut, en part, al seu costum de modificar la música original de compositors famosos, els quals després li recriminarien. Ravel va seguir parlant malament d’ell fins que va morir, Prokofiev el va insultar en la seva autobiografia i Britten va revisar la partitura de Diversions després de 1950 amb la finalitat de crear una “versió oficial” que impedís a Paul interpretar la seva.


Paul s’hauria d’haver retirat abans, però  era un lluitador i va seguir considerant cada actuació com una forma de posar-se a prova. Abandonar hauria sigut l’inacceptable reconeixement d’un fracàs. Fins i tot malalt, un any abans de morir, va continuar fent gires i oferint al públic interpretacions d’una qualitat cada vegada més baixa.

El dilluns 6 de març, tres dies després de la seva mort, es va convidar als seus amics a retre-li un últim homenatge a l’estil americà. El cos de Paul Wittgenstein va ser traslladat al Fliedner Funeral Home de Liddle Neck Road, on, a les deu del matí del dia següent, s’oficià un funeral.
No hi va haver discursos. A la part davantera de la sala, un home es va aixecar i col·locà l’agulla d’un gramòfon sobre un disc d'Un rèquiem alemany de Brahms. Ningú va pujar a l’entarimat per parlar, no es va llegir cap elegia, no hi va haver cap oració.
Un rèquiem alemany
Johannes Brahms


El contingut d’aquesta entrada està extret del llibre La familia Wittgenstein, d’Alexander Waugh. Ed. Lumen, traducció al castellà de Gerardo Páez Irrací.





·<><><><><>·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada