48.-L'ocell de foc

L'ocell de foc és un ballet del compositor rus Igor Stravinsky, basat en contes de fades russos. La coreografia original va ser de Michel Fokine, amb escenografia d'Alexandre Benois. Quan es va presentar per primera vegada a l'Òpera de Paris el 25 de juny de 1910, va ser un èxit instantani tant per al públic com per als crítics.

Aquest argument, adaptat a partir d'un episodi de folklore rus, ja havia seduït a Catterino Cavos al 1822, un compositor venecià que treballava a Sant Petersburg. Catterino Cavos, el 1799 estrenà l'òpera Ivan Sussamino, que assolí molt d'èxit i per la qual l'emperador l'anomenà el seu mestre de capella. 

Aviat, aviat tu i jo

(Ària de l'òpera Ivan Susanin)

Katerino Kavos

Aquesta òpera és considerada la primera òpera russa: la trama es basa en fets històrics reals de Rússia i va incloure en la música les melodies populars russes. Per primera vegada, un camperol rus es va convertir en el personatge principal en l'escenari de l'Òpera, no un personatge mític, no un tsar o un comandant. Per primera vegada es va representar al teatre  una òpera de les característiques específiques de la vida russa.

Catterino Cavos també és conegut per la composició de marxes militars.

Marxa

Però el lligam de Catterino Cavos amb L’ocell de foc va més enllà, perquè un dels seus besnéts és Alexandr Benois, el coreògraf dels Ballets Russos de Diàguilev. Nicholas Benois es va casar amb Camilla, filla d'Alberto Cavos (fill de Catterino), qui va dissenyar el Teatre Mariinsky. Nicholas va tenir quatre fills, Alexander Benois, que com sabem es va especialitzar en escenografia, Albert Benois va ser pintor i Leon Benois va esdevenir un distingit arquitecte.

Catterino Cavos                                 (Compositor)                                           *                                           *                                Alberto Cavos                                  (Arquitecte)                                           *                                           *                                   [ Camilla  +  Nicholas Benois]                                                   *       (Arquitecte)                                                   *                                                   *          Alexandr Benois  ·  Albert Benois ·  Léon Benois               (Coreògraf)              (Pintor)          (Arquitecte) [____________________________________________]

Potser per això, feia molts anys que Aleksandr Benois tenia ganes de presentar un ballet folklòric rus a París. Molta gent va intervenir en el que, finalment, es convertiria en L’ocell de foc: Diàguilev, Benois, el poeta Potiómkin, Cherpnín (que en teoria estava escrivint la música), el coreògraf Fókin, els pintors Bakst, Stelétski i Golovín, l’escriptor Remízov, el ballarí Grigóriev...

Aleksandr Benois Pintat per Léon Bakst	Retrat de  Mikhail Fokin
Alexandr Golovin  (Autoretrat) Léon Bakst (Autoretrat)	Sergei Diàguilev Pintat per Valentín Serov

Benois explica que el compositor Cherpnín havia anat perdent interès en el projecte, mentre que Diàguilev ja havia contactat amb Anatoli Liádov per oferir-li la música del nou ballet. Liádov, que havia sigut mestre d’harmonia de Diàguilev, era un gran compositor de miniatures per a piano, però amb prou feines havia escrit obres de gran format.

Barcarolle in F sharp major, Op. 44

Anatoli Liádov

També se sap que Nikolai Tcherepnin havia començat a compondre música per al ballet, -música que es va convertir en El regne encantat-, però que Tcherepnin, per raons inexplicables, es va retirar del projecte després de completar només una escena. 

El regne encantat

Nikolai Tcherepnin

A la tardor de 1909, quan s’acceptà el guió de Fókin, Diàguilev ja deuria haver sospitat que Liádov treballava molt lentament i que potser no era prou competent per aquesta feina, ja que mentrestant havia contactat amb el jove compositor Igor Stravinsky. Quan el desembre, després de convèncer a Liádov de renunciar a l’encàrrec, Diàguilev va telefonar a Stravinsky per encarregar-li la música de L’ocell de foc, aquest va reconèixer que ja hi estava treballant.

En els vells temps, el coreògraf encarregava al compositor la música del ballet compàs per compàs. Les idees innovadores de Fókin no l‘impediren treballar d’una manera semblant. Segons el coreògraf, Stravinsky tocava el piano mentre ell representava els diversos papers del conte. No sembla gaire provable que Stravinsky improvisés un acompanyament i que després el transcrivís, però així i tot, Stravinsky senyalà “m’agraden les exigències precises... Tot i els seus avorrits sermons, repetits a cada sessió... Fókin em va ensenyar molt, i des de llavors he treballat sempre amb els coreògrafs de la mateixa manera”. 

A Benois, L’ocell de foc li semblava massa curt;  a Stravinsky massa llarg. Benois estimava que la condició de Diàguilev de que el ballet no durés més d’una hora, limitava Fókin, feia que l’acció fos massa precipitada. A Stravinsky no li agradava el farcit ni els fragments d’enllaç que requeria un ballet d’argument; i, de seguida que va poder (1911), va extreure d’ell una suite per a concert, prescindint de tot el que considerava accessori.

A Diàguilev tampoc li agradaven els ballets historiats, i l’instint el portava a una forma d’art més condensat que l’antic ballet de tres a cinc hores, alguna cosa més en consonància amb aquella època revolucionària.

Stravinsky va utilitzar diverses idees d'obres de Rimsky-Korsakov en la seva partitura. Recordem que a l'edat de 20 anys Stravinsky era alumne de Nikolai Rimski-Kórsakov, que en aquell temps era considerat el compositor rus més important. D’ell va aprendre, sobre tot, l’ús de la paleta orquestral. En la dansa de les princeses de L’ocell de foc, Stravinsky utilitza la mateixa melodia popular que el seu mestre Rimsky-Korsakov havia presentat a Sinfonietta, Op.31.

Sinfonietta, Op.31. Nikolai Rimski-Kórsakov

Dansa de les princeses Igor Stravinsky

A Benois no li agradaven els decorats de Golovín (un tapís brodat amb fil verd, daurat, marró i plata): “Ningú no és capaç de penetrar en un bosc semblant; de fet, a penes semblava un bosc”.

Disseny decorats de L’ocell de foc 

Alexandr Golovín

Els vestits eren esplèndids: “tot estava submergit en un luxe uniforme i sumptuós”, es queixava Benois.

Diàguilev tampoc estava satisfet amb els vestits de Golovín per al príncep i per a la tsarina, i va encarregar a Bakst nous dissenys per a ells.

Disseny del vestit del príncep  Léon Bakst

Disseny del vestit de la princesa  Léon Bakst

Léon Bakst era un pintor, retratista i dissenyador, d’una personalitat potent i refinada. Reunia una diversitat d’influències, des d’Orient, Rússia i la Grècia antiga fins al romanticisme francès. D’una altra part, participà en la renovació de l'art contemporani, però refusà el cubisme. Bakst va ser mestre de Marc Chagall. El 1910, ja feia un parell d’anys que Braque i Picasso havien creat les primeres obres cubistes, mentre que Kandinski i Mondrian iniciaven el camí cap a l’abstracció. 

Bakst	Diàguilev  Pntat per Bakst
Braque	Picasso
Kandinski	Mondrian

Durant les últimes setmanes, Stravinsky havia assistit a vuit assaigs amb orquestra, sota la batuta de Gabriel Pierné. Per fi va arribar el gran dia, el dissabte 25 de juny, en que, a l'Òpera de París,  es representaria el seu primer ballet i la seva música s’escoltaria a Europa occidental per primera vegada. 

El públic va escoltar la misteriosa introducció, amb els seus terrors nocturns insinuats.

                                                        Introducció

Va veure l’ocell de foc volar a través de la clariana ombrívola del jardí, amb la seva música incandescent. Va contemplar com l’ocell bategava en braços d’Ivan. A la llum de la lluna, va poder espiar les princeses captives mentre jugaven a pilota amb una poma d’or. I van veure com Ivan s'unia a elles en una majestuosa dansa circular. L’alba va fer tornar les noies al castell del mag. Ivan truca a la porta i la cort de Kaschei executa la dansa infernal. Abans que Kaschei el pogués convertir en pedra, Ivan crida l’ocell de foc, i la seva cançó de bressol fa adormir la multitud de dimonis. A Ivan només li resta aixafar l’ou que contenia l’anima de Kaschei. Per acabar, la tsarina i Ivan poden celebrar la seva boda i coronació, al so d’un himne d’acció de gràcies, amb multitud de boiars i soldats que anaven i venien.

Fókin, ballarí i coreògraf, va rebre les aclamacions de París amb Karsávina a un costat i Vera Fokina a l’altre. Van cridar a Stravinsky a l’escenari i es va inclinar unes quantes vegades. Stravinsky tenia vint-i-vuit anys.

“Estava encara a l’escenari quan havia caigut el teló i vaig veure venir cap a mi a Diàguilev i un home morè de front alt, al que em van presentar com a Claude Debussy. El gran compositor es va referir amablement a la meva música i va concloure amb una invitació per a sopar amb ell”.

  

A més del ballet complet de 50 minuts de 1910, hi ha tres suites, escrites pel propi compositor en format de concert, que daten de 1911, 1919 i 1945. La suite de 1911 conserva l'orquestració original, mentre que les suites de 1919 i 1945 són per a orquestres més petites. La suite de 1919 és la més coneguda.

L'Oiseau de feu

(Suite completa de 1919)

Com hem observat, Orient estava de moda, suposant que alguna vegada ho hagués deixat d’estar, des de la joventut d’Hugo i Delacroix. De fet, el divertissement que va seguir a l’Ocell de foc el dia de l'estrena, portava el mateix títol que el segon llibre de poemes de Victor Hugo: Les orientals.

Kobold Edvard Grieg

Nizhínsky va tenir un paper destacat en Les orientals, i ballà la dansa Kobold, amb música de Grieg orquestrada per Stravinsky, amb un vestit dissenyat per Bakst, consistent en unes malles completament cobertes de lluentons verds i blaus.

Diàguilev havia pagat a Stravinsky mil cinc-centes rubles per L’ocell de foc, i, tot i que Igor en prou feines s’ho podia permetre, quan es van anunciar dues funcions més a Brussel·les, va volar a Rússia a buscar la seva dona i els seus fills. Evidentment, preveia futures col·laboracions amb Diàguilev i sentia el despuntar d’una edat d’or.   

Molta de la informació per a aquesta entrada està extreta (fins i tot alguns paràgrafs estan afusellats íntegrament) de Diaguilev, de Richard Buckle, traducció castellana d’Ignacio Malaxecheverría, Ediciones Siruela.