La transició del segle XIX al XX va suposar nombrosos canvis polítics, socials i culturals. A conseqüència de la revolució industrial -que va comportar unes dures condicions de vida per a gran part de la població, especialment en les grans ciutats-, van sorgir partits polítics i organitzacions obreres que plantaren cara al capitalisme draconià. L’agressivitat del sistema capitalista només es podia combatre amb la confrontació. La burgesia, ostentant el poder econòmic i polític i els seus valors conservadors, va ser objecte d’atacs ferotges, tant des del proletariat -amb vagues i manifestacions reivindicatives-, com des de la denúncia crítica d’intel·lectuals i la provocació de les obres dels artistes joves.
Són els joves artistes que viuen aquest procés de transformació social (Van Gogh, Munch, Ensor, Vlaminck...), els que veuen en l’art vuitcentista, incloent-hi el naturalisme i l'impressionisme, una manca de sintonia amb els problemes de la societat moderna. Paul Gaugin, referint-se als pintors impressionistes, diu: Quan parlen del seu art, de què es tracta? D’un art purament superficial, fet de coqueteria, merament material, en el que no hi ha ni un sol pensament”.
Entrant al segle XX, els canvis de mentalitat que van propiciar els nous moviments artístics venen condicionats pels corrents filosòfics i de pensament que es desenvolupen al llarg del segle XIX: la dialèctica de Hegel, l’individualisme de Schopenhauer, el nihilisme de Nietzsche, l’existencialisme de Kierkegaard, el treballar sobre l'inconscient de Hartmann -que influiria en Sigmund Freud-. En el fons, els primerencs ismes artístics del segle XX -el simbolisme, el decadentisme, el fauvisme, l’expressionisme...-, tenen la necessitat d’expressar, cadascun a la seva manera, un pathos existencial que reflecteix el conflicte individu-col·lectivitat, i que s’emmarca en el context d’una crisi de valors d’una societat decadent. La crítica més repetida pels joves a l’statu quo de la societat burgesa és la formalitat, la formalitat que amaga la hipocresia i els tabús d’una classe social que té por de perdre el control del sistema.
Aquest malestar profund, que tant es manifesta amb un pessimisme imperatiu com en una ironia delirant, s'expressa en totes les disciplines artístiques; però en les arts escèniques, trobarà el seu marc ideal en el monodrama.
Tot i que normalment el terme expressionisme és refereix a un moviment cultural sorgit a Alemanya a començaments del segle XX, de manera més genèrica, també s’utilitza per descriure l'estil de gran varietat d'artistes al llarg de tota la Història.
|
Entès com la deformació de la realitat a la recerca d'una expressió més emocional i subjectiva de la natura i de l'ésser humà, l'expressionisme és extrapolable a qualsevol època i espai geogràfic. |
És en aquest sentit que aquí parlem d’expressionisme. Per això, els exemples que segueixen a continuació no estan subjectes ni a criteris d’ordre cronològic ni d’afiliació estilística.
00000000000
Un monodrama és una representació teatral que implica un sol
actor. És semblant a un monòleg dramàtic en què el públic és testimoni dels
pensaments i accions d'un personatge. En lloc de convidar a algun tipus d'interacció
entre l'actor i el seu públic, un monodrama segueix el desenvolupament
intern d'un personatge durant un període de temps. La durada d'un espectacle d'una sola persona acostuma a ser d'un sol acte.
El públic fa una ullada a la psique i la vida del personatge, però no el veu interactuar
amb altres.
En la típica obra en solitari, l'experiència del protagonista pot implicar la resolució d'un conflicte, pot mostrar el desenvolupament psicològic del personatge o es pot utilitzar per explorar un tema que l'autor vol transmetre al públic. Pot ser que hi hagi un ús limitat d'accessoris i elements visuals d'escenografia, ja que un dels efectes previstos de l'actuació és portar el públic a la ment del subjecte del monodrama.
El terme monodrama, tant pot referir-se a una
representació teatral, (per exemple, algunes obres de Samuel Beckett), com les
composicions musicals per a un veu i acompanyament -generalment d'orquestra-, (per exemple, Erwartung (1909) de Schönberg o La
voix humaine (1959) de Poulenc, que segueixen de prop la definició
tradicional).
Not I
Samuel Beckett
Amb els seus fragments de frases rítmiques i repeticions,
els monòlegs de Samuel Beckett són música en si mateixos: amb el corrent de
pensaments, els fragments staccato de Not I, s'allibera una necessitat
desenfrenada de parlar i sorgeix una història desesperada de patiment. Al 1975 Samuel
Beckett va fer-ne una versió televisiva enregistrada per la BBC amb
interpretació de Billie Whitelaw i direcció de Bill Morton. A Not I,
una boca humana, en primer pla, penja en la foscor il·luminada per un únic raig
de llum. Recita un monòleg fragmentat de frases sincopades sobre un subjecte
amb un passat dolorós. Tot i que la veu és femenina (la intèrpret és una
actriu), el text no deixa clar si es tracta d’un home o una dona. El títol
prové de la repetició insistent de la veu: “tot el què estic explicant no em va
passar a mi.”
Not I (BBC)
Happy Days
Samuel Beckett
Els dramaturgs i compositors modernistes i postmoderns han concebut gairebé exclusivament els monodrames com l'espai d'actuació natural d'una intèrpret femenina i un corrent femení de consciència. Els dies feliços és la petita història d'una dona poderosa, optimista i vital, la Winnie, que tot i estar enterrada fins a la cintura, segueix la seva rutina diària i parla amb el seu marit, Willie, que està en gran part amagat i taciturn. La seva frase recorrent és "Oh, aquest és un dia feliç". Més tard, a l'acte II, és enterrada fins al coll, però continua parlant i recordant dies feliços. La grandesa de Beckett va consistir a mostrar la immensa humanitat dels personatges, la lluita per aconseguir un món millor, malgrat l'adversitat inqüestionable de l'entorn.
Uns moments de Happy Days
|
Els dies feliços (tràiler)
|
Krapp's Last Tape
Samuel Beckett
L'última cinta de Krapp (Krapp's Last Tape) és una obra de teatre en un sol acte, escrita per Samuel Beckett. Consisteix en un monodrama per a un home, que ha estat escrit originalment per a l'actor nordirlandès Patrick Magee i que portava primer com a títol Monòleg de Magee. Pel que sembla, Beckett va quedar impressionat amb la veu esquerdada de l'actor i va escriure aquesta obra tenint-lo en ment.
És el 69è aniversari de Krapp i treu la seva vella gravadora, repassa un dels anys anteriors, la gravació que va fer quan tenia 39 anys, i fa una nova gravació comentant els últims 12 mesos. La seva veu gravada és forta i més aviat auto-important. La veu esmenta que acaba de celebrar el seu aniversari sol "a la casa del vi" anotant notes per preparar la sessió de gravació posterior. La veu informa que acaba de revisar una cinta antiga de quan tenia vint anys. Li diverteix comentar les seves impressions sobre com era als seus vint anys i fins i tot el Krapp, de 69 anys, s'uneix a les rialles irrisòries. El jove que era aleshores es descriu com a idealista, fins i tot poc realista en les seves expectatives. Krapp, de 39 anys, mira cap enrere a Krapp, de 20 anys, amb el mateix nivell de menyspreu que sembla haver mostrat Krapp, de 20 anys, pel jove que es va veure a si mateix al seu dia. Cadascú pot veure clarament el ximple que era, però només el temps revelarà en quina mena de ximple s'ha convertit.
Krapp's Last Tape
Samuel Beckett
Den Starkare
August Strindberg
Molt abans de Beckett, August Strindberg, el 1888, va escriure
diverses monodrames destinats al seu projecte de Teatre Experimental, teatre
que va intentar obrir a Copenhaguen. Una d'ells és Den Starkare (La
més forta), és considerada com un dels millors monòlegs de la història del
teatre (encara que en realitat són dos personatges, dues dones, però una no parla).
La imatge de dues dones cara a cara es transforma en la d'una dona observada per
ella mateixa.
La más fuerte (TVE)
Pygmalion
Georg Benda
Si a una obra dramàtica s’incorpora música instrumental per accentuar l’expressivitat del text, tractant la música com un decorat sonor, se l’anomena melodrama. Un dels primers melodrames va ser Pigmalió del compositor Georg Benda amb llibret alemany de Friedrich Wilhelm Gotter, estrenat el 1779. Gotter va basar el seu text en l'obra Pigmalió de 1762 de Jean-Jacques Rousseau. Pigmalió, havent renunciat a les dones, està enamorat de l'estàtua que va fer, la seva Galatea. Venus li permet reviure, donant-li la màxima felicitat.
Pygmalion
Georg Benda
Ariadne auf Naxos i
Medea
El 1774, la companyia teatral del director d'origen suís
Abel Seyler va arribar a la ciutat alemanya de Gotha, on residia Georg Benda.
Seyler va encarregar al compositor bohemi que escrivís diversos melodrames, com ara Ariadne auf Naxos, Medea i Pygmalion.
Benda no va ser qui va crear el melodrama, però la seva Ariadna auf Naxos (generalment
considerada la seva millor obra) es va convertir aviat en model que generaria
una estela en què trobem obres de compositors com Christian Gottlob Neefe,
Johann Friedrich Reichardt, Johann Rudolf Zumsteeg i altres associats a la cort
de Mannheim. Fins i tot Mozart va mostrar un viu entusiasme pel gènere i va
admirar l'obra de Benda.
Ariadne auf Naxos (1775)
|
Medea (1775)
|
Medea
Joan Manén
Precisament, Medea, és el títol d’una de les obres més insòlites i originals del catàleg del compositor català Joan Manén. Escrita en plena maduresa creativa del famós violinista, el monodrama melodramàtic Medea, amb text d’Ambrosi Carrión, fou estrenat el maig de 1932 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
Medea es debat entre la dona i la mare. Medea es fa responsable, fins a les darreres conseqüències, de cadascun dels seus actes. L’infanticidi dels seus fills i la seva pròpia immolació, interpretats com a ritual de pas, donarà lloc a una nova era. Només així és com aconseguim posar en relleu el poder transformador del personatge. Amb Medea, la foscor i la barbàrie del patriarcat seran substituïts pels valors d’una societat més justa.
Medea
Joan Manén
The Stronge
Hugo Weisgall
A més de presentar-se com una peça parlada i dramàtica, amb acompanyament musical o no, un monodrama també es pot representar com a òpera o peça musical per a solista vocal amb acompanyament, generalment d’orquestra. Aquestes formes encara presenten un personatge, però utilitzen l’expressió musical per comunicar els pensaments i la història de l'ésser de ficció. Mentre l'intèrpret representa el personatge, la narració unipersonal pot esmentar o descriure personatges que el públic no veu.
El 1952, en la seva versió anglesa de La més forta de
Strindberg (The Stronge), va ser adaptada en format d’òpera pel
compositor Hugo Weisgall. El mèrit literari del compositor estatunidenc, el seu
estil vocal original i la seva seriosa atenció als detalls musicals i dramàtics
marquen una contribució significativa a la música americana.
Lisa, darling, how nice to see
you.
|
You're still brooding about that
mix-up (The Stronger)
|
Les Illuminations
Benjamin Britten
En alguns cassos, el monodrama musical frega les fronteres d’altres gèneres musical, com la cantata o el cicle de cançons. Si les cançons d’un cicle, o les parts d’una cantata per a solista, formen una unitat temàtica, o presenten una certa continuïtat musical entre les seves parts, es pot identificar fàcilment com un monodrama. A vegades és només una qüestió de nom.
Les Illuminations, de Benjamin Britten és un cicle de cançons sobre poemes d’Arthur Rimbaud, en el que s’hi observa alguns elements temàtics repetitius entre les seves parts. La frase J'ai seul la clef de cette parade sauvage ("Jo sol tinc la clau d'aquesta desfilada salvatge") es presenta com un motiu recurrent: el solista el proclama primer en el moviment de fanfàrria, el repeteix durant l'interludi entre Marine i Being Beauteous i de nou al final de la penúltima cançó, Parade. Britten va interpretar la peça per primera vegada amb el tenor Peter Pears l'any 1941.
Les Illuminations op. 18
Benjamin Britten
La voix humaine
Francis Poulenc
La voix humaine és una òpera en un acte per a un sol personatge, amb música de Francis Poulenc i llibret en francès de Jean Cocteau, basat en la seva obra de teatre homònima del 1930.
Sona el timbre del telèfon. Una dona jove espera una trucada de qui ha estat el seu amant durant cinc anys. Ell li diu que la deixa per una altra, que es casarà l'endemà, que és la darrera vegada que parlaran. Durant la conversa, el públic descobreix que la dona ha intentat suïcidar-se. El servei telefònic de París era tristament famós per la seva baixa qualitat a l'època, així que la conversa s'interromp diverses vegades durant la conversa desesperant. Tot i les seves imprecacions precs i reclam ell la deixa i, finalment, ella se suïcida.
La voix humaine
Francis Poulenc
Sens dubte, els compositors es van inspirar en les
experimentacions que van ser domini dels seus contemporanis literaris, com
James Joyce, E.E. Cummings i Jean Cocteau. Tanmateix, en el cas del monodrama
musical del segle XX, la recerca dels compositors podria comptar amb un agent
addicional, la intèrpret femenina, que va aportar la seva expressió personal
única de la narració poètica i corporal a la peça, ampliant així l'espai
dramàtic i ampliant la gamma de mitjans expressius. A principis del segle XX,
el monodrama es va convertir en un gresol fecund per a l'experimentació vocal i
la tècnica vocal ampliada.
Erwartung
Arnold Schönberg
El monodrama musical modernista connecta amb l'estètica de la pèrdua, l'absència i la traïció ja àmpliament explorada en la interpretació en solitari dels segles XVII i XVIII. Erwartung (Expectativa),op. 17, és un monodrama en un acte i quatre escenes d'Arnold Schönberg amb llibret de Marie Pappenheim, compost el 1909.
El
compositor vienès Arnold Schönberg comparteix amb Strindberg aquesta visió
expressionista que explora l’abisme de l’ànima humana, explica els extrems
mentals, les visions de soledat, por i mort. Desconfien de la percepció superficial
i giren les mirades cap endins, per comprendre els valors intangibles del món
subjectivament experimentat.
Una dona està en un estat aprensiu mentre busca el seu amant. A la foscor, es troba amb el que primer creu que és un cos, però després s'adona que és un tronc d'arbre. S'espanta i es torna més ansiosa perquè no troba l'home que busca. Aleshores troba un cadàver i veu que és el seu amant. Ella demana ajuda, però no hi ha resposta. Ella intenta reanimar-lo, i s'adreça a ell com si encara estigués viu, acusant-lo amb ira de ser-li infidel. Aleshores es pregunta què ha de fer amb la seva vida, ja que el seu amant ara és mort. Finalment, marxa sola a la nit.
Erwartung op. 17
Arnold Schoenberg
Die glückliche Hand
Arnold Schönberg
Mà de la sort va ser compost entre 1910 i 1913. Igual que Erwartung, d’un any abans, va estar molt influenciat pel llibre Sex and Character d’Otto Weininger. A diferència Erwartung, Schoenberg va escriure el llibret de Die glückliche Hand. Tot i la participació d’un cor i dos mims a l’escena, Die glückliche Hand es considera un monodrama per a baríton i orquestra. Es va estrenar el 24 d'octubre de 1924. El missatge subjacent de la peça és la idea que l'home continua cometent repetidament els mateixos errors, i la trama es desenvolupa a partir d'esdeveniments de la vida personal de Schoenberg. Dos anys abans de la composició de la peça, Mathilde, la dona de Schoenberg, va tenir una aventura amb el pintor Richard Gerstl i encara que va tornar a Schoenberg això va tenir un efecte durador en la seva relació.
El drama representa un cicle ineludible de la difícil situació de l'home, ja que comença i acaba amb el personatge masculí lluitant amb el monstre a l'esquena. El personatge masculí canta sobre el seu amor per una dona jove (mim) però, malgrat aquest amor, la dona el deixa per un cavaller ben vestit (mim). Finalment, quan la dona torna, la perdona i retroba la seva felicitat. La dona es veu més tard altra vegada amb el cavaller, i el solista masculí implora a la dona que es quedi amb ell, però ella s'escapa i li tira una pedra. Aquesta pedra es converteix en el monstre que es veia al principi de l’obra, a l'esquena de l'home. Així, el drama acaba on va començar.
Die glückliche Hand
(1913)
Arnold Schönberg
Pierrot lunaire
Arnold Schönberg
Es tracta dels llegendaris 21 melodrames basats en poemes
d'Albert Giraud, en què Schönberg anotava la veu parlant amb sostinguts en lloc
de caps de notes de tons fixos, i gairebé mai permetia el cant real. La soprano
solista canta els poemes a l'estil Sprechstimme, nova forma d'emissió
vocal que realça el contingut dels poemes i situa les cançons en un registre
que emula l'utilitzat pels cantants de cabaret. L'escriptura musical
expressionista fa que el text destaqui de manera inusual. Pierrot lunaire
i La Sacre du Printemps, per a molts crítics, són considerades les dues
obres més importants del segle XX.
Pierrot
lunaire
Arnold
Schönberg
Eight Songs for a Mad King
Peter Maxwell Davies
Eight Songs for a Mad King és un monodrama de Sir Peter Maxwell Davies amb llibret de Randolph Stow, basada en cançons escrites pel rei Jordi III, també conegut com 'El rei boig'. Es va estrenar el 22 d'abril de 1969. Consagrat des de fa temps com un clàssic del teatre musical, l'obra és un retrat extravagant, inquietant i commovedor de la bogeria. El rei és Jordi III d'Anglaterra, o potser un altre boig que es creu aquest monarca, vocalitzant estranyament mentre lamenta el seu destí i intenta ensenyar a cantar els seus ocells instrumentistes. Els intèrprets de corda i de fusta són els captius de la seva bogeria, destinats a tocar des de dins de gàbies gegants, mentre que el percussionista és el seu guardià, subjectant-lo dins dels límits d'una boja sensibilitat musical. Però tots els músics són essencialment projeccions de la seva pròpia ment. El focus sempre està en ell i en les seves actuacions vocals salvatges, que inclouen diversos tipus de Sprechgesang. El virtuosisme dels instrumentistes no és menor, ni tampoc el del compositor, que introdueix una sèrie de referències musicals del segle XVIII.
Eight Songs for a Mad King
Peter Maxwell Davies
Le Grand Macabre
György Ligeti
L’òpera en dos actes amb música de György Ligeti i
llibret en alemany del mateix compositor i Michael Meschke, es basa lliurement
en l'obra de teatre de l'autor belga Michel De Ghelderode La ballade du
grand macabre. És l'única òpera de Ligeti. Després d'haver vist l'obra
antioperística de Mauricio Kagel Staatstheater, Ligeti va arribar a la
conclusió que no era possible escriure més antiòperes. Aleshores va decidir
escriure una «anti-antiòpera», una òpera amb un reconeixement irònic de tant
les tradicions operístiques com de la crítica antioperística del gènere.
Entre 1988 i 1991, Ligeti va escriure Mysteries of the
Macabre, una mena de reducció de l'òpera per executar en concert, per a
soprano i grup de cambra.
Mysteries of the Macabre
Gyorgy Ligeti
|
L'interès de Mauricio Kagel per la teatralitat dels objectes és també una demostració de la separació que vol mantenir entre un objecte i la seva funció, presentant situacions amb diverses possibilitats interpretatives, mantenint el públic frustrat pel que fa a la finalitat de les accions i els objectes que hi estan connectats. Repertoire, un moviment extret de la seva gran obra teatral Staatstheater, presenta un centenar d'escenes breus sense text ni argument, que impliquen interaccions entre objectes i persones. Repertori, amb la seva representació absurda d'accions aparentment intranscendents, qüestiona tota la tradició de la música-teatre. Repertoire aus Staatstheater
|
Recital I (per a Cathy)
Recital I (per a Cathy) és un monòleg escrit per Edoardo Sanguineti, Andrea Mosetti i
Luciano Berio per a mezzosoprano, dos pianos, clavecí i orquestra de cambra, un
total de 17 instruments. Va ser estrenada per Cathy Berberian amb la London
Sinfonietta dirigida per Luciano Berio, en un concert de 1972 .
Una actriu-cantant puja a l'escenari i comença el seu
recital, però s'adona que el seu pianista no ha aparegut; llavors comença a
cantar 'Amor' d'Il Lamento della ninfa de Claudio Monteverdi.
Després d'haver sortit decebuda de l'escena, torna a començar el seu monòleg, i
a poc a poc, a través de les seves paraules i cites musicals disperses,
explica, en una mena de corrent de consciència, la seva visió de la vida
musical combinada amb les vicissituds privades, el teatre i el discurs
acadèmic, fent evident la seva bogeria en aquell moment.
El públic finalment perceben que la protagonista és una pacient d'una residència d'avis, on la mestressa de vestuari, que arriba per arreglar la seva disfressa, és en realitat la cap d'infermeria. A més de la protagonista, la mestressa de vestuari i la pianista, que actuen tots a l'escenari, sorgeixen uns quants instrumentistes que omplen l'escena.
Who hasn't taken a piece out of my life?
Fragment de Recital I (per a Cathy)
Luciano Berio
Émilie
Kaija Saariaho
Émilie és una òpera en 9 escenes
amb música de la compositora finlandesa Kaija Saariaho i llibret en francès
d'Amin Maalouf. Es va estrenar el 1 de març de 2010 a la Òpera de Lyon. Émilie
reconstitueix la vida de la marquesa Émilie du Châtelet, matemàtica, física i
amant de Voltaire, i la primera dona que va establir una reputació científica
internacional gràcies als seus escrits sobre la ciència del foc i altres temes
de física. L'òpera, inspirada en els escrits de la marquesa, descobreix les
passions humanes i intel·lectuals, en el context de la premonició de la seva
mort i del naixement del seu fill.
Émilie
Kaija Saariaho
Djaizat al Salam
Musikdebatte Köln
L’òpera de cambra Djaizat al Salam tracta temàticament la qüestió central de la legitimació legal d’una missió militar: els soldats alemanys de la Bundeswehr estaven implicats en crims de guerra mitjançant assassinats dirigits? I el desplegament era compatible amb la Llei bàsica de la República Federal d'Alemanya? L'òpera vol presentar i reflectir la complexitat del tema de la culpa en relació a la realitat de la campanya alemanya a l'Afganistan. La figura del premi de la pau Ahmed al Jabouri i la seva oposició a la guerra sembla una banalitat en què "el bé" i el "mal" s'entrellacen d'una manera irritant. La protagonista, una jove ucraïnesa que viu a Alemanya, coneix aquest gran artista i activista per la pau d'Alemanya i, en discussions i discussions intenses i emotives, desmunta la llegenda que ell mateix va crear.
El llibret es va inspirar en les converses que Christian von Götz va mantenir amb la traductora i periodista ucraïnesa Xsenja Melnitschuk, i l'utilitza per processar molts esdeveniments reals. Musikdebatte Köln (MDK) va musicar el text del llibret en forma de composició col·lectiva. MDK és un grup de músics, cantants, compositors i creadors de teatre musical de Colònia que s'han unit per establir una nova forma d'òpera política a Colònia.
L'òpera de cambra Djaizat al Salam (2014) - Premi de la Pau, d'una durada aproximada de 90 minuts és un monodrama musical per a soprano i un conjunt de cambra amb, entre altres coses, instruments àrabs i diversos enregistraments de veu. La part de soprano de és, pel que fa a la dificultat i l'art musical, comparable als grans monodrames de soprano com l'Erwartung de Schönberg.
Djaizat al Salam-Friedenspreis
Musikdebatte Köln
Let me tell you
Hans Abrahamsen
Let me tell you és un monodrama consistent en un cicle de cançons per a soprano i orquestra del compositor danès Hans Abrahamsen. L'obra va ser encarregada per la Filharmònica de Berlín amb el suport de la Danish Arts Foundation. Està basat en la novel·la homònima del 2008 Deixa'm dir-te de l'escriptor Paul Griffiths. La seva estrena mundial va ser a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Filharmònica de Berlín sota la direcció d'Andris Nelsons el 20 de desembre de 2013.
Deixa'm dir-te ha estat molt
elogiat pels crítics musicals. Andrew Clements de The Guardian va qualificar la
peça d'increïblement i sorprenentment bella i va escriure:
L’escriptura vocal d'Abrahamsen fa molt ús de l'estile
concitato, els èmfasis de notes repetides que es remunten a Monteverdi, i
també aprofita la capacitat d'Hannigan d'elevar-se sense esforç fins als límits
de la gamma de sopranos. I envolta la veu amb textures brillants i deliqüescents
que poden semblar gairebé ingràvides. La música de vegades sembla tant un
exercici de memòria com el text, tocant formes i harmonies tonals familiars
sense ser explícites i abraçant microtons a la secció final.
Let me tell you
Hans Abrahamsen
00000000000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada