Degut a que els papes de l'Església Catòlica havien estat a Avinyó o dividits
pel cisma des del 1309, Roma va romandre arquitectònicament subdesenvolupada
tant des d'una perspectiva utilitària com artística. Segons l’historiador
irlandès Eamon Duffy, "Roma no tenia indústries excepte el pelegrinatge,
cap funció excepte com a capital del papa". El mecenatge de les arts i
l'arquitectura era tant una qüestió de política papal –per augmentar el
prestigi de la institució en el seu conjunt– com de les preferències personals
de cada un dels papes. El papa Lleó X (1475-1521) és conegut pel seu mecenatge a Rafael,
les pintures del qual van tenir un paper important en la redecoració del
Vaticà. El papa Sixt IV (1414-1484) va iniciar un gran impuls per redissenyar i reconstruir
Roma, eixamplant els carrers i destruint les ruïnes romanes, encarregant la
Capella Sixtina i convocant molts artistes d'altres ciutats-estat italianes. El
papa Nicolau V (1397-1447) va fundar la Biblioteca Vaticana. Urbà VIII (1568-1644) va patrocinar les
arts i es va convertir en mecenes de diversos artistes, entre els que destaca
Gian Lorenzo Bernini, al qual li va encarregar, entre altres coses, el cèlebre
baldaquí sobre l'altar de la Basílica de San Pere.
Durant el segle XVII, la Contrareforma va enfortir el
poder central del papat de manera que, com a clients habituals de l'art, el
monopoli del poder i la riquesa de la cort papal va assegurar el seu generós
mecenatge en l'art. Molts joves de família aristocràtica o adinerada van anar a
Roma per estudiar a la institució religiosa i es van convertir en clergues,
mentre que els pobres buscaven feina, menjar i caritat a Roma.
A causa de la necessitat de propaganda per impressionar
els seus súbdits i viatgers que venien a Roma per al culte religiós, el
Pontífex i la seva família van dedicar una gran quantitat de diners dels seus
alts ingressos al mecenatge de l'art. Aquest mecenatge artístic insigne i sovint
públic va fomentar encara més les compres d'art entre papes, cardenals,
patricis i prelats.
L'art es va convertir en un mitjà de millora de prestigi per als
nivells socials més alts i va ajudar a marcar la distància entre les classes
mitjanes i les altes. L’autoritat del papa i el seu poder social, es reflectia
en el mecenatge artístic. Aquesta propaganda visual va distingir la nova
família papal dels ciutadans comuns i va mostrar el seu estil de vida
noble, aristocràtic i intel·lectual entre les elits. Per als familiars del
Papa, concretament els seus nebots -que havien de justificar el seu nou poder
adquirit a través del nepotisme-, el mecenatge de l'art es va convertir en un
vehicle d'avenç social per promoure la seva posició de poder. Així doncs, el Papa
i la seva família van tenir la necessitat de mostrar el seu poder mitjançant un
mecenatge artístic distingit entre els cercles de les classes altes.
El papa Urbà VIII Barberini i els seus nebots, per
exemple, en una fusió literal de la seva autoritat papal i principesca, va
tractar constantment la Cappella Pontifícia com la seva pròpia capella
familiar, imposant els favorits i subvertint els concursos pels quals la
capella elegia tradicionalment els seus cantants.
L'òpera va ser una eina important en mans dels líders polítics italians del segle XVII, que van governar durant una època que creia en els poders persuasius de les arts, inclosa la capacitat de la música per moure els afectes humans i, per extensió, el comportament. L'òpera combinava imatges visuals amb els poders interpretatius de la parla i els efectes intensificadors de la música. Quan la van interpretar alguns dels millors músics d'Europa, es va convertir en una exhibició excel·lent de magnificència, reflectint la riquesa i el gust del seu mecenes. En les seves luxoses despeses en òpera, inclosa la construcció d'un teatre de la cort, els nebots Barberini es van alinear amb els prínceps seculars.
En una època de guerra religiosa, pesta i reforma, el
papa Urbà VIII i els seus cardenals nebots Antonio i Francesco Barberini van
intentar establir l'autoritat de l’Església catòlica inspirant el públic de
Roma amb visions dels fets heroics dels sants i en una intensa devoció a la
Verge Maria. Una direcció en què ho van fer va ser encarregant obres als músics
papals Stefano Landi i Virgili Mazzocchi, òperes basades en la
vida de sants del poeta Giulio Rospigliosi (posteriorment papa Climent IX) i
obres de devoció religiosa: himnes, psalms, motets, misses, etc.
Introducció a Il Sant’Alessio
|
Laudate pueri
|
Però avui no parlarem del papa Barberini, sinó del cardenal Pietro Ottoboni (1667-1740) -nebot del papa d’Alexandre VIII (1610-1691) i successor de Francesco Barberini-, que és recordat com el principal patrocinador de les arts i la música, en particular a Roma a finals del segle XVII i principis del XVIII. Ottoboni va ser l'última persona a ocupar el càrrec de cardenal-nebot, una tradició que es remunta a l'edat mitjana que permetia a un pontífex nomenar membres de la seva pròpia família per ocupar llocs clau.
Pietro Ottoboni
Francesco Trevisani
Tot i que tenia diversos càrrecs de responsabilitat en la cúria romana, era un cercador sense vergonya del plaer sensual. Això es va traduir en un nombre considerable d'amants (els retrats de les seves amants disfressades de santes decoraven el seu dormitori, i es deia que va engendrar entre 60 i 70 fills), però també en un gran amor per la música, en la recerca de la qual va gastar profusament. De seguida va destacar en l'ambient romà per la generositat i el mecenatge d'artistes, poetes i músics. Membre de l'Accadèmia dell'Arcadia, Ottoboni va atreure a la seva petita cort -situada al Palau de la Cancelleria-, compositors importantíssims, com Arcangelo Corelli, Antonio Caldara, Alessandro Scarlatti, Filippo Amadei, Alessandro Stradella, Georg Friedrich Haendel, Tomaso Albinoni, els quals li van dedicar algunes de les seves obres més importants.
Trio sonata no. 1 in D minor op. 1
Aquesta obra va ser dedicada al cardenal Pietro Ottoboni
Tomaso Albinoni
Però
el cardenal Ottoboni no es limitava a perseguir les boniques faldilles d'Europa,
també s'envoltava d'un cercle extens d'artistes homosexuals, entre ells Arcangelo
Corelli. Quan el papa Innocenci XI va decretar la prohibició de les representacions operístiques
a Roma, es van oferir espectacles secrets al Palazzo d'Ottoboni. Corelli es va
unir a l'alegre grup d'homes el 1690 i aviat es va convertir en l'atracció
estrella dels concerts dels dilluns a la nit.
En aquests concerts dels dilluns Corelli va conèixer un jove compositor alemany molt prometedor: un tal Georg Friedrich Händel. Per descomptat, Händel també va treballar per a Ottoboni, i a Roma va compondre els seus primers oratoris, cantates profanes i algunes de les seves àries més cèlebres.
Ària: Il candore tolse al giglio
Georg Friedrich Händel
|
|
El 1709 el cardenal va organitzar una llegendària "justa" al clavicèmbal i a l’orgue entre uns joveníssims Scarlatti i Händel. Del que va passar en el duel entre els dos virtuosos de vint-i-quatre anys només en tenim una idea força vaga, ja que la realitat s'ha barrejat amb la llegenda. |
|
El desafiament es va organitzar a iniciativa del cardenal Pietro
Ottoboni, que va convidar els dos grans virtuosos a mostrar les seves
respectives habilitats al sumptuós Palazzo Corsini a Roma per a l'entreteniment
d'un nombrós públic procedent de la noblesa. La història, aparentment, registra
que Scarlatti va sortir victoriós amb el clavicèmbal mentre que Händel el va
superar amb l'orgue.
La relació del cardenal Ottoboni amb Corelli, el violinista més
gran de la seva època, va ser tal que quan el músic va morir el 1713 va deixar
tota la seva propietat al cardenal, que al seu torn la va repartir entre la
família de Corelli. Va organitzar que fos enterrat al Panteó de Roma i la seva
tomba marcada amb un elaborat memorial. Corelli va dedicar diverses obres al
seu protector, entre elles les 12 sonates de cambra, op. 4 i el conegut Concerto
grosso en sol menor, Op. 6, No. 8, que porta la inscripció Fatto per la
note de Natale.
Trio-sonata C-major
|
Concerto grosso en sol menor,
|
Corelli havia conegut el violinista Matteo Fornari
l'any 1682, i aviat es va convertir en un element exclusiu. Corelli va
escriure posteriorment: "Durant gairebé vint anys, mai vaig estar lluny de Matteo." Protegits socialment i vivint discretament entre un
cercle d'amics masculins, van dedicar el seu temps a la recerca de la música.
La seva relació íntima i a llarg termini es va convertir en la inspiració de dues
composicions de Giuseppe Valentini, que va dedicar les seves Sonates en
trio tant a Corelli com a Fornari.
Trio Sonata in E-flat major, op.5
Giuseppe Valentini
El cardenal Ottoboni, a més de mecenatge, va fer la seva pròpia contribució artística a l'avenç del gènere de l'òpera com a llibretista. Va escriure el text de nombroses cantates i òperes dels seus músics preferits. El teatre que havia construït a l'interior del Palazzo della Cancelleria de Roma va ser inaugurat el 1690 amb La Statira que ell mateix va escriure i Alessandro Scarlatti va musicar.
La Statira: Aria "Io non son di
quei campioni"
|
Il Ciro
|
Ero e Leandro és una cantata en
llengua italiana de George Frideric Handel, composta el 1707 durant la seva
estada a Roma, sobre un llibret escrit pel cardenal Pietro Ottoboni.
Ero e Leandro
Georg Friedrich Händel
Libreto: Pietro Ottoboni
La seva posició a l'Església va fer que no pogués publicar els libreti amb el seu propi nom, sobretot després que Climent XI prohibís totes les representacions públiques d'òpera el 1701. Algunes obres les va signar amb el pseudònim de Crateo Pradelini, anagrama de "Cardinal Pietro”.
Dormi, o fulmine di guerra
La Giuditta
Alessandro Scarlatti
Libreto: Pietro Ottoboni
Quan el papa Climent XI, alarmat pels creixents conflictes polítics que amenaçaven l'autoritat de l'església, va prohibir les representacions operístiques a Roma, considerant el teatre musical perillosament excitant i incendiari, Händel, Alessandro Scarlatti i Antonio Caldara, entre d'altres, es van limitar a recórrer a l'oratori, escrivint obres plenes d'àries apassionades amb històries d'amor disfressades de contes al·legòrics. Aquests oratoris eren en realitat òperes furtives. L’ària Sparga il senso lascivo veleno, de l’oratori Castità al cimento (1705) d’Antonio Caldara, és un magnífic exemple de la “secularització” de la música sacra d’aquest període.
Sparga il senso lascivo veleno
Castità al cimento
Antonio Caldara
Libreto: Pietro Ottoboni
L’oratori Passione di Nostro Signore Gesu Cristo per
a tres veus i instruments, amb música d'Alessandro Scarlatti i text del Cardenal
Pietro Ottoboni, es va representar el dimecres sant de 1708 al palau de la
Cancelleria de Roma. El llibret està basat en les lamentacions de Jeremies. La
rica orquestració inclou trompes, trombó, timbals, cordes i baix continu.
Passione di Nostro Signore Gesu
Cristo
|
Passione di Nostro Signore Gesu
Cristo
|
Passione di Nostro Signore Gesu Cristo destaca, juntament amb Il Dolore di Maria Vergine, com una de les
obres mestres de l'oratori compostes per Scarlatti i com a paradigma del gènere
de l'Oratori Romà de l'època.
Il Dolore di Maria Vergine
Alessandro Scarlatti
El 1706 Georg Friedrich Haendel es va traslladar a Itàlia per millorar les seves habilitats musicals. A Roma va compondre el seu primer oratori Il Trionfo del Tempo e del Disinganno i un any despès La Resurrezione, basat en textos bíblics. Tots dos es van representar en un ambient privat per a les famílies Ruspoli i Ottoboni el 1709 i 1710, respectivament.
Il Trionfo del Tempo e del
Disinganno
|
Ària: "Disserratevi, o porte d'Averno"
|
El 18 de setembre de 1726 el cardenal Pietro Ottoboni va visitar la seva Venècia natal i va ser rebut triomfalment amb festejos i concerts musicals. Andròmeda liberata és un pasticcio-serenata de 1726, fet com a homenatge col·lectiu al visitant, per almenys cinc compositors que treballen a Venècia, inclòs Antonio Vivaldi. Conté l'última interpretació en solitari documentada de Vivaldi com a violinista, interpretant la part virtuosa del violí a la seva pròpia ària Sovente il sole.
Sovente il soleAndromeda LiberataAntonio Vivaldi
A més de les 12 sonates per a violí per il
Cardinale Ottoboni, un altre indici de la relació de Vivaldi amb el
cardenal és el Concerto con molti istromenti RV 556, escrit per la
Solennità di San Lorenzo i destinat a la Chiesa di S. Lorenzo in
Damaso a Roma, de la qual era titular el Cardenal Ottoboni.
Concerto con molti istromenti
RV 556
Pietro Ottoboni no va ser l’únic prelat mecenes de les arts a Roma del barroc de mig XVII i mig XVIII. El setembre de 1644, l'elecció del papa Innocenci X Pamphili va catapultar la seva família a l'altura de la societat romana. A partir d'aquest moment, els Pamphili es van convertir en mecenes actius de les arts, que van ser aprofitades com a expressió visual de la nova identitat de la família. El cardenal Benedetto Pamphili (1653-1730) també va ser protector d’Alessandro Scarlatti i d’Arcangelo Corelli -que ocupà el càrrec de director de la seva orquestra privada- i de George F. Haendel. Coincidint en aficions literàries amb Ottoboni, el cardenal Pamphili es va dedicar a escriure libreti de cantates i d’òpera, mantenint una particular col·laboració amb Haendel. Una petita mostra és la cantata secular per a soprano Tra le Fiamme (Il Consiglio) escrita el 1707.
Tra le Fiamme (Il Consiglio)
Georg Friedrich Haendel
Libreto: Benedetto Pamphili
De la cantata Il delirio amoroso, escrita també el 1707 i amb text de Pamphili, en podem escoltar l’ària Lascia omai le brune vele.
Ària: Lascia omai le brune vele
Georg Friedrich Haendel
Libreto: Benedetto Pamphili
Amb el decret que el papa Innocenci XI va proclamar prohibint
les representacions teatrals i operístiques a la ciutat santa, el cardenal
Pamphili (com també Ottoboni) va començar a dedicar els seus esforços a la
composició de llibrets per a oratoris.
Ària: Gioventù senza teneri
|
Ària: Sia lunga
|
A més d’Ottoboni i Pamphili, en aquesta època hi va haver, entre membres de famílies potentades i alts càrrecs eclesiàstics, altres grans mecenes de les arts a Roma: la reina Cristina de Suècia, el noble Lorenzo Onofrio Colonna, el príncep Alessandro Marescotti Ruspoli i el cardenal Francesco Barberini, per dir els més importants, va patrocinar a molts dels grans músics d’aquesta època (Corelli, Scarlatti, Haendel, Caldara...).
*******
El cardenal Pietro Ottoboni, malgrat l’estil de vida una mica llicenciós, va ser considerat candidat per succeir al papa Climent XII com a pontífex després de la mort d'aquest el 6 de febrer. Tanmateix, va tenir febre durant el conclave i es va haver de retirar. Va morir tres setmanes després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada