El tema animalístic,
la representació artística d’animals, és el més antic en l’art figuratiu
(pintures rupestres, baix relleu, papirs, pergamins, manuscrits il·luminats...),
i la seva presència i influència en la cultura, tant a orient com a occident,
és més que evident. No només la representació figurativa, també en la
literatura, en la poesia, en les arts en general, els animals han sigut models
al·legòrics de la conducta humana, motiu
profús de referència moral de virtuts i defectes i han ocupat un lloc preferent
en la iconografia simbòlica religiosa, des del peix paleocristià fins les
grotesques gàrgoles de les catedrals medievals.
L’al·lusió als animals
es troba ja en els escrits més antics de la literatura. El Physiologus és
un text didàctic escrit o compilat en grec per un autor
desconegut, a Alexandria, i traduït al llatí el segle V. Hi ha una
magnífica versió anglesa del segle X, reelaborada i ampliada. De les seves pàgines sorgeixen unicorns, basiliscos,
dracs i tota la fauna dels bestiaris. De
fet, va ser el pare dels bestiaris. La literatura poètica és plena
d'al·lusions que poden ser vinculades amb la tradició del Physiologus;
el text també va influir en el simbolisme de l'art eclesiàstic medieval:
símbols com el de l'au Fènix renaixent de les seves cendres i
el pelicà alimentant els seus fills amb la seva pròpia sang, són
dos exemples ben coneguts.
A
l'himne Adoro te devote de Sant Tomàs
d'Aquino, s'esmenta el pelicà com a referència a Crist.
Senyor Jesús, bondadós pelicà,
neteja’m a mi, brut, amb la
teva Sang,
de la qual una sola gota pot
alliberar
de tots els crims al món sencer.
Tommaso D’Aquino, Inno adoro te devote,
L’anyell
és el símbol de l’animal dòcil i
indefens que acostumava ser la víctima dels sacrificis rituals i que representa
Jesucrist.
Agnus Dei- missa de Barcelona
(S.XIV)
 |
La composició del Physiologus (en català fisiòleg,
que vol dir història natural) ha estat tradicionalment datada al segle II dC.
El Physiologus recull descripcions d'animals, ocells, i
criatures fantàstiques, de vegades pedres i plantes, amb un clar contingut
moral. Cada animal és descrit seguit d'una anècdota de la qual se'n deriven unes
qualitats morals i simbòliques de l'animal. Els manuscrits sovint contenen
il·lustracions acolorides.
|
El Bestiari d'Aberdeen és un manuscrit il·luminat fet a Anglaterra durant
el segle XII, escrit en llatí i inclou notes, esbossos i altres proves de la
forma en què va ser dissenyat i executat. Es considera un recull similar a
obres com el Physiologus grec i inclou a més capítols del Gènesi, tal com els
primers dies de la creació.
|
 |
Aspidochelona
.JPG/220px-Two_Fishermen_on_an_Aspidochelone%2C_c._1270_(cropped).JPG)
Segons la tradició del Physiologus i
els bestiaris medievals, l’aspidochelona és una criatura marina llegendària,
descrita de diverses maneres com una gran balena o una gran tortuga marina, i
un monstre marí gegant amb enormes espines a la cresta de la seva esquena. No
importa de quina forma sigui, sempre es descriu com enorme, on sovint es
confon amb una illa i sembla ser rocosa amb esquerdes i valls amb arbres i
vegetació i amb dunes de sorra per tot arreu. El nom aspidochelone sembla ser
una paraula composta que combina aspis grecs (que significa "asp" o
"escut"), i chelone, la tortuga. S'eleva a la superfície des de les
profunditats del mar, i atrau els mariners involuntaris amb la seva aparença
d'illa per tocar terra en la seva enorme closca i després la balena pot
arrossegar cap avall l'oceà, el vaixell i tota la gent, ofegant. També emet
una olor dolça que atrau els peixos al seu parany on després els devora. En
l'al·legoria moralista del Physiologus i la tradició bestiar, la
aspidochelona representa Satanàs, qui enganya a aquells a qui ell busca
devorar.
L'aspidochelona, com el leviatan bíblic, obra una rica tradició de criatures marines fascinants en la literatura i en la mitologia popular: les grans rajades, els peixos abissals, el
calamar gegant, el catxalot que va inspirar Moby Dick a Herman Melville, les gegantines balenes, els taurons més
temibles...
|
A
partir d’aquesta literatura es desenvolupen altres textos de caràcter
èpic, el més conegut dels quals és Roman de
Renart.
Roman
de Renart és un recull de contes medievals
protagonitzats per animals, hereus de la faula clàssica. Els contes estan
escrits en vers i formen una unitat de conjunt, d'on ve el subtítol
genèric de roman (novel·la, història). Va ser escrit entre els
segles XII i XIII aprofitant narracions de la tradició oral francesa, tradició
fornida amb històries índies, àrabs i llatines.
Les
ordes mendicants (dominics i franciscans) van ser en gran part les responsables
de la gran difusió de les històries d’animals al llarg del segle XIII.
Durant el gòtic va créixer l’interès pels animals exòtics, i comencen a apareixer les anomenades cases de feres, una espècie de precedent dels zoològics. Per exemple, al segle XIII es va establir a la Torre de Londres una casa de feres amb animals procedents d'una antiga casa de feres establerta pel rei Enric I d'Anglaterra en el seu palau prop de Woodstock. La col·lecció d'animals es va obrir algunes vegades al públic durant el regnat d'Elisabet I d'Anglaterra.
La
curiositat serà la que, uns segles més tard, portarà a col·leccionar objectes més o menys exòtics, amuntegant-los en les cambres de les
meravelles o gabinets de curiositats. Entre aquests objectes, que entraven dins el món de la història natural, es podien trobar les coses més estrafolàries imaginables: banyes d'unicorn, l’esquelets de sirenes, criatures deformes conservades en alcohol, éssers elaborats mitjançant l’alquímia
dels somnis o rareses inversemblants provinents de països llunyans.
L'Edat
Mitjana és plena d'animals: de l'heràldica a la gastronomia, de la teologia als
manuscrits miniats, envaeixen tot Europa, tant en els ambients profans com en
els sacres. En temps de l’orde del Cister es produí una invasió decorativa de manuscrits
il·luminats, de columnes i de capitells.
La instrumentalització dels animals amb fins simbòlics i instructius no era de
per si una pràctica nova. La seva arrel es troba, com ja hem vist, en el Physiologus.
El
bestiari de les festes popular, amb tots els seus animals reals i imaginaris,
té el seu origen en el teatre medieval, que evidentment recollia les
influències de la iconografia de l’època i de les faules de la literatura
clàssica.
Un bestiari és un tipus de llibre
que recull bèsties i monstres explicant la
seva simbologia i atributs. És un gènere
literari bàsicament medieval, què es transmetia
mitjançant manuscrits il·luminats amb funció didàctica:
els animals es relacionaven amb
les virtuts i defectes, seguint la tradició de la faula, o
bé exemplificaven les meravelles del món creat per Déu.
Per a una
informació exhaustiva sobre bestiaris medievals, consulteu:
|
És
molt interessant el disc Bestiarium que
el grup italià de música antiga La Reverdie dedicà
el 1990 als animals a la música medieval. Les cançons i els comentaris estan trets de
SonusAntiqua.org
|
En la literatura de l’Edat
mitjana i el Renaixement predomina les al·legories (l'al·legoria és una metàfora
continuada), i els bestiaris medievals seguien
aquesta tradició.
En tenim un magnífic exemple en el Llibre de les bèsties de Ramon Llull. És una narració breu
de caràcter politicosocial que forma part del Llibre de les meravelles. En Fèlix es troba
durant el seu viatge, uns frares que li expliquen que a prop d'allí hi ha un
gran aplec d'animals, reunits per escollir un rei. El lleó guanya a les
votacions i com que no inclou Na Renard a la seva cort, aquesta intenta
ascendir al poder a través de l'engany i la por. Al final del llibre, la
mentidera Renard és morta pel lleó.
En tot
el vastíssim i heterogeni panorama de la lírica cortès dels animals, plena de
símbols i al·legories, els ocellets, els cérvols i els conillets dels trobadors
o dels Minnesängers tenen la mateixa gràcia estandarditzada, inconsistent i una
mica fàtua que els seus semblants que poblen els rivets decoratius miniats dels
manuscrits medievals i l'arquitectura gòtica: no són ja éssers vivents de carn
i ossos, sinó llocs comuns del lèxic poètic.
Per
a la primera generació de polifonistes italians, estem parlant del segle XIV,
el Madrigal va ser la forma predilecta, generalment a dues veus: la superior
molt florida, i una altra més baixa que desenvolupava notes més llargues. Oseletto selvaggio, madrigal a dues
veus, és una de les obres més personals de Jacopo da Bologna, també
probablement autor del text.
Oseletto selvaggio (Gall fer)
I 'fu' già bianch'uccel, de
Donato da Firenze (s.XIV). El text d’aquest madrigal es presta a molt diferents
lectures, sobretot morals. La contraposició d'un ocell pur, blanc, de bell
plomatge (que representa tots els aspectes positius de la personalitat: la
distinció, la veritat, la saviesa) i un corb (engany, maldat, dobles
intencions, misèria moral) és molt comú en les obres del trecento.
Lluïda pecorella (ovella petita) és extraordinàriament complexa musicalment, i no
obstant això el seu text, tot i que obert a interpretacions més o menys
moralistes, sembla estar per sota de l'exercici tècnic de la música (els bels
de l'ovella!).
Lucida
pecorella
L'aspido sord (l’escurçó sord) és un
madrigal que té text per a les dues veus, encara que aquí és ofert en versió
instrumental per accentuar la seva sinuositat rítmica, tan apropiada al títol.
Aspido sordo
Fent un gran salt en la història, Guillaume Apollinaire, en el seu bestiari, dedica aquest poema al la serp:
Tu t’acharnes
sur la beauté.
Et quelles femmes ont été
Victimes de ta cruauté!
Ève, Eurydice, Cléopatre; J’en connais encor trois ou quatre. |
Com t’excita la beutat!
I quines dones han estat
víctimes de ta crueltat!
Eva, Euridice, Cleopatra;
i encara en sé de tres o quatre.
Traducció:
Joaquim
Sala-Sanahuja
|
I ja que som al segle XX, aprofitem per
mencionar que el poeta Pere IV (Joan Oliver) al 1937, també va escriure un
divertit bestiari, del qual Manuel Oltra en va musicar alguns dels seus poemes.
Manuel
Oltra, L’elefant
|
Manuel Oltra, Mosques i Mosquits
|
Contrapunto bestiale és un madrigal que
pertany al Festino, d’Adriano Banchieri.
Es tracta d’una Comedia Madrigalesca, un gènere que neix a Itàlia a finals del
segle XVI. El diccionari de música Grove defineix per Comèdia Madrigalesca una
música d'entreteniment del Renaixement tardà que consisteix en una sèrie de
peces seculars vocals unides per una història, a vegades no ben definida, en la qual la música
descriu les accions dels personatges i les situacions.
Adriano
Banchieri, Capricciata e contrappunto bestiale alla mente
La polifonia del Renaixement era molt procliu a l’ús de les onomatopeies. Les veus dels animals oferien unes possibilitats tan temptadores que no foren pocs el compositors que hi sucumbiren.
Scandello, Ein Hennlein weiß
|
Josquin
Des Prez,
Il Grillo
|
Clément Janequin, Le chant des
oiseaux
|
Gallus: Quam gallina suum parit
ovum
|
En el barroc i el classicisme també s’hi
troben exemples musicals amb temàtica animalística. Mentre que en Vivaldi i en el Pare Soler els animals intervenen figurativament en la música, en Monteverdi i Haydn els animals
són protagonistes en el text però no en la música.
Monteverdi, Vago augelletto
|
Vivaldi, Il
gardellino
|
A.Soler, Sonata
del gall
|
Haydn, La Creació, (2a part)
|
No hi entrarem, però en les Quatre estacions, Vivaldi ja va demostrà les seves habilitats descriptives fent sentir ocells, ramats, caderneres,
tórtores, mosques i borinots, feres i caçadors amb corns i gossada.
Un tema paral·lel al món animal és el de la caça (bé, permeteu-me la broma, pels animals no és un tema paral·lel, els toca de ple!), activitat tan
important en la cultura medieval i que ha perviscut fins els nostres dies. La caccia,
per altra part, és la forma musical imitativa que també anomenem cànon. Com
aquesta caccia de Lorenzo da Firenze, que diu: Tots al seu lloc, llebrers i grans mastins...
Lorenzo da
Firenze: Caccia (1372)
En aquest ambient, les trompes són els instrument imprescindibles que sempre acompanyen les
escenes de caça.
Leopold Mozart: Sinfonia di Caccia
(I: Vivace)
Per als
contemporanis de Mozart, el primer moviment del quartet de corda K.458 evocava
el tòpic de la chasse; els principals components són el compàs de
6/8 (de vegades, caracteritzat per un temps feble accentuat) i les melodies
amb triades fonamentades en els acords de tònica i dominant.
Allegro
vivace assai
Quartet de
corda Núm.17, K.458, La caça,
Wofgang Amadeus Mozart
En la temàtica que estem tractant, és obvi
que no podem deixar de parlar de les faules. Una faula és un relat breu de ficció on els
protagonistes són animals o plantes que parlen. La faula té un caràcter didàctic normalment
ètic que es mostra al final. La faula és doncs una narració inventada de fets
meravellosos que tenen una conclusió moral.
El caràcter didàctic de les faules ja l'empraren en
l'antiguitat els grecs i els romans. Entre els autors grecs que més destaquen
es troba Isop. Fedre, escriptor en llengua llatina, va seguir la
tradició faulística iniciada per Isop.
En l'època medieval, destaquen els contes didàctics religiosos i els bestiaris, i en l'edat moderna, en la literatura de la Il·lustració del segle XVIII, la faula va ser un gènere literari conreat per bastants autors. No obstant això gairebé tots han caigut en l'oblit, excepte Jean de la Fontaine i l'escriptor diocesà Florian (1755-1794).
En l'època medieval, destaquen els contes didàctics religiosos i els bestiaris, i en l'edat moderna, en la literatura de la Il·lustració del segle XVIII, la faula va ser un gènere literari conreat per bastants autors. No obstant això gairebé tots han caigut en l'oblit, excepte Jean de la Fontaine i l'escriptor diocesà Florian (1755-1794).
Xavier
Benguerel, Faules De Lafontaine: VII. El Lleó i el Mosquit
|
Xavier
Benguerel, Faules De Lafontaine: I. La Cigala i la Formiga
|
Al segles XIX
i XX també hi ha algunes col·leccions de composicions musicals dedicades als
animals. En destacaríem El carnaval dels
animals de Camille Saint-Säens per ser el més popular, però també Histoides naturelles de Ravel amb text de
Jules Renard i Les
animaux modeles de Poulenc, amb text extret de les faules de Jean de La Fontaine.
Maurice Ravel, Histoires naturelles
Le Paon
Le Grillon
Le Cygne
Le
Martin-pêcheur
La Pintade
|
Poulenc, Les animaux modeles, VII. Les
deux Coqs
|
L’humor i la
ironia de Saint-Säens en El carnaval dels animals té el punt culminant en el número dedicat
als pianistes, considerant-los prou animals com per passar-se hores fent
escales i arpegis!
Saint-Saëns - The Carnival of the Animals - XI. Pianists
També destaquen tres òperes del segle XX amb temàtica animalística, dues amb la guineu de
protagonista i una amb l'Arca de Noè:
Stravinsky, Renard
Aquesta és una història moralitzadora,
un conte de granja sobre la guineu Reynard qui enganya al gall, al gat i al carner, però al final
l'agafen i el castiguen. La guineu enganya i captura al gall dues vegades,
només perquè sigui rescatat cada vegada pel gat i el carner. Després del segon
rescat del gall, el gat i el carner escanyen a la guineu, i aquests tres amics
canten i ballen. També conté una lleugera ironia en relació amb la religió i
l'església – per tornar-se invulnerable la guineu usa l'hàbit negre d'una monja
(les monges gaudien del privilegi de la inviolabilitat a Rússia).
Britten, Noye’s Fludde
|
Janaceck, La guineueta astuta
A La guineueta astuta hi conviuen
tendresa, humorisme, frescor infantil, personatges de faula i idil·li, però és
sobretot una reflexió sobre el pas del temps, sobre la malenconia de la vellesa
i, inseparablement, sobre la continuïtat cíclica de la vida, sobre la vitalitat
eterna de la naturalesa, l'exaltació de la llibertat i l'autenticitat.
El diluvi de Noè és una òpera en un acte amb música
de Benjamin Britten i text d'un misteri del segle XV del cicle de misteris de
Chester. La veu de Déu ésla que dona les ordres als animals que entre a l’Arca.
Britten va musicar aquesta obra medieval al l'any 1957. L'òpera de Britten està
escrita per ser representada en una església o en un ampli saló - però no en un
teatre (exigència de Britten), per un repartiment principalment d'aficionats.
|
ANIMALÍSTICA
DIBUIXOS
ANIMATS
PEL·LICULES INFANTILS
PEL·LÍCULES DE MONSTRES
The Beast From 20000 Fathoms, King-Kong, The Lost
World, Moby Dick, Godzilla, Tauró, Pac Juràssic...
NARRATIVA
FAULES
CONTES
BESTIARIS
ARTS
PLÀSTIQUES
MÚSICA
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada