128.- La Cecchina

Francesca Caccini (1587-1641) va ser una compositora, cantant, llaütista, professora de música i poetessa italiana de començaments del Barroc. També era coneguda pel sobrenom de La Cecchina, que li van donar els florentins i probablement és un diminutiu de Francesca. Era filla del compositor Giulio Caccini. 

 

Francesca Caccini.

Palma el Vell

 

Les seves partitures supervivents revelen que va tenir una cura extraordinària amb la notació de la seva música i va prestar especial atenció a la ubicació rítmica de les síl·labes i paraules, especialment dins dels ornaments, en les frases indicades amb lligadures i en la notació precisa de llargs melismes vocals melòdicament fluids. El melisma fluid i l'ornamentació són, de fet, característiques de les obres O vive rose, Non so se quel sorriso i Ch'Amor sia nudo.

O vive rose	Non so se quel sorriso
Ch'Amor sia nudo

Aquestes cançons haurien estat interpretades per la mateixa Cecchina a la cort dels Mèdici, on va treballar com a músic, i moltes són representatives del seu estil florit de composició. Tanmateix, aquestes contrasten fortament amb la pietosa Maria dolce Maria i la pensativa Dov'io credea. 

 

Maria dolce Maria

Dov'io credea

Lasciatemi qui solo i Ecco ch'io verso il sangue, són dues joies dramàtiques que mostren l'habilitat i versatilitat d'aquesta compositora excepcional. 

 

Lasciatemi qui solo

Ecco ch'io verso il sangue

Francesca Caccini, com el seu pare, formava part de la Camerata Florentina, patrocinada pel comte Giovanni de Bardi. Aquesta camerata, juntament amb altres, va ser el brou de cultiu idoni per al cim aconseguit per Francesca. Les camerates s'estableixen com a punts de trobada i debat de músics, filòsofs i intel·lectuals sobre la base de textos teòrics, com Le nuove musiche (1601) de Giulio Caccini, que és una col·lecció de monodies i cançons per a veu solista i baix continu, publicada a Florència el 1602. És un dels exemples més antics i significatius de la música escrita a l'estil barroc primerenc de la seconda pratica. 

Dolcissimo sospiro
(Le nuove musiche)
Giulio Caccini

El pare de Francesca, estava al servei de la família Médici, que pràcticament governava Florència. Gran part de la carrera de Giulio Caccini la va fer amb la seva família; els va involucrar en la seva música i fins i tot va formar un grup familiar de cant. Mentre treballava a Florència, Giulio va conèixer el Concerto delle donne, un grup de cantants professionals contractades per la cort de Ferrara. Es creu que va persuadir el Concerto delle donne perquè ensenyessin a cantar a les seves filles. Possiblement, a la cort de Ferrara, deuria conèixer el membre més destacat del Concerto, Laura Peverara, cantant virtuosa, arpista, ballarina i compositora. En lloc de cantar en solitari, que era molt popular en aquell moment, Giulio va insistir que estaven preparats per cantar en grup, anomenant Il Concerto Caccini al seu grup familiar. Tant Francesca com la seva germana Settimia eren sopranos. En 1600, les dues germanes van cantar en l'òpera del seu pare Il rapimento di Cefalo per al casament de Maria de Médici i Enric IV de França i, probablement, també ho van fer a l'òpera Eurídice, composta per Jacopo Peri. 

Ineffabile ardore Giulio Caccini

Eurídice Jacopo Peri

El 1604, la família Caccini al complet va viatjar a França. La joveneta de tot just tretze anys, que els seus anomenaven afectuosament Cecchina, va enlluernar tots els presents amb la seva bella veu. El rei Enric IV va quedar impressionat amb les seves actuacions i li va proposar que es quedés a la seva cort. No obstant això, els funcionaris florentins es van oposar, i ella va tornar a Itàlia, on la seva fama va continuar creixent. Poc temps després, va atreure l'atenció de Claudio Monteverdi, impressionat pel seu cant, així com Pietro Della Valle, que va lloar la seva habilitat vocal i la seva poesia. El 1607 va contreure matrimoni amb un membre de la Camerata florentina, Giovanni Battista Signorini.    Ciaccona   Romanesca   Sarabande pour guitare Es creu que Francesca Caccini va ser una compositora ràpida i prolífica, igualant en productivitat als seus col·legues de la cort Jacopo Peri i Marco da Gagliano. Molt poca de la seva música sobreviu. Va compondre la major part de la seva música escènica per a la seva interpretació a la cort dels Médici basada en comèdies del poeta Miguel Ángel Buonarroti. El 1618 va publicar una col·lecció de trenta-sis cançons solistes i duos de soprano/baix continu (Il primer llibre delle musiche) que és un compendi d'estils contemporanis, que van des de laments intensament commovedors, passant per cançons sacres en italià i llatí, fins a enginyoses cançons estròfiques sobre les alegries i perills de l'amor romàntic. Per a la majoria d'aquestes cançons, Caccini va fer servir la seva pròpia poesia.    O Che Nuovo Stupor Ch'amor sia nudo   Io veggio i campi verdeggiar fecondi    Che t'ho fatt'io O Chiome belle    Dispiegate Guancie Amate   Se muove a giurar fede S’io men vó    Chi desia di saper

Després que la cort la contractés, va continuar actuant amb el conjunt familiar fins que el matrimoni de Settimia i el seu trasllat a Màntua van causar la seva disgregació. Francesca va servir a la cort dels Médici com a professora, cantant de cambra, instructora d'assajos i compositora de música de cambra i de teatre fins a principis de 1627. Ja el 1614 era la música més ben pagada de la cort, en gran part perquè el seu virtuosisme musical exemplificava molt bé una idea d'excel·lència femenina projectada per la gran duquessa Cristina de Lorena, regent del Gran ducat de Toscana.

 

La Pastorella Mia

 

Al darrer terç del segle XVI, sorgeix l'òpera (teatrale) per musica en el marc del corrent de renovació del teatre en què s'adoptava un cant monòdic (recitatius) per aproximar-se, de tal manera, a les formes teatrals grecoromanes (melopea). Paral·lelament, gran part de les obres barroques es fan servir per recrear temes de tall mitològic, clàssic i històric de procedència grecoromana.

A l'hivern de 1625, Francesca Caccini va compondre tota la música per a una comèdia-ballet titulada La liberazione di Ruggiero dall'isola d'Alcina, que es va interpretar per al príncep hereu de Polònia, Ladislaus Sigismondo (més tard Vladislao IV). Combinant enginyoses paròdies de les primeres escenes de l'òpera i personatges amb moments de sorprenent intensitat emocional, la partitura mostra que Caccini havia dominat tota la gamma de dispositius musico-teatrals del seu temps i que havia tingut un fort sentit del disseny musical a gran escala. La liberazione va complaure tant al príncep que la va fer representar a Varsòvia el 1628 i es va converti en la primera òpera italiana representada fora de les seves fronteres. 

 

Scena I: Sinfonia - Cosi perfida Alcina

Scene 1: Qui si può dire

 

 

La liberazione di Ruggiero dall`isola d`Alcina
(Òpera completa)

Francesca Caccini va escriure part o tota la música d'almenys setze obres posades en escena. Es creu que s'han perdut totes menys La liberazione di Ruggiero i alguns extractes de La Tanca i Il passatempo, publicats a la col·lecció Il primer llibre delle musiche, de 1618. Igualment va compondre obres religioses, seculars, vocals i instrumentals. Tot i que la seva música no destaca especialment per les dissonàncies expressives que va posar de moda el seu contemporani Claudio Monteverdi, Caccini va ser una mestra de la sorpresa harmònica dramàtica: a la seva música és l'harmonia, més que el contrapunt, el que comunica més poderosament l'afecte. Va ser una de les poques compositores del segle XVII que va  poder publicar les seves obres.  

·<><><><><>·

127.- Answer song

Neil Sedaka va dedicar la cançó Oh! Carol a l’antiga amiga de l’institut Carol Klein (de nom artístic Carole King), que durant un temps havia estat la seva parella. Carol va respondre sarcàsticament amb Oh! Neil, cançó amb la mateixa música però amb una altre lletra escrita pel seu marit d'aleshores, el lletrista Gerry Goffin. És una paròdia de la cançó de Sedaka, en la qual se’n riu del seu amor: “Oh! Neil, t'he estimat tant de temps”, començava. En els següents versos, arribava a referir-se irònicament al desig de ser la “senyora de Neil Sedaky” i es mofa del seu estil de cantar, gens recomanable per l'avi de la noia de la cançó que en l'última estrofa fa una aparició estel·lar amb un efecte de tret d’escopeta.

Oh! Carol Neil Sedaka	Oh! Carol No soc més que un ximple Estimada, T'estimo encara que em tractes cruelment M'has fet mal i em fas plorar Però si em deixes, Jo, certament moriré   Estimada, mai n'hi haurà un altre Perquè jo t'estimo molt No em deixis mai, Digues-me que mai no te n’aniràs.   Sempre et tractaré com el meu dolç cor No importa el que facis Oh! Carol, Estic tan enamorat de tu
Oh! Neil T'he estimat tant de temps No vaig somiar mai que em faries una cançó Sóc Carol I visc a Tennessee Mai vaig esperar que em recordessis Darling, quan et vaig veure al ball de la plaça El meu pols es va accelerar El meu cor se sentia tan pesat Com si tingués massa per menjar Aleshores em vas portar caminant a la llum de la lluna Va ser, oh, tan sublim Vaig tenir massa melassa I els teus llavis es van enganxar als meus Oh! Neil Fins i tot renunciaria a un subministrament d'un mes de chewin tobacky (tabac de mastegar) Només per ser coneguda com la Sra. de Neil Sedaky El meu avi, no li agraden els teus discos Va dir que si els toco, segurament moriré Mira, el veig venir amb la seva escopeta! No queda res per fer... Oh! Neil Segurament moriré per tu! (So d’un tret d’escopeta) (Avi) Li vaig dir a aquesta noia que no toqués els discos del pare-goma Neil Sedaky!		Oh! Neil Carole King

L'Antítesi Espiritual és una referència o invocació a una obra anterior utilitzant personatges i temes similars, però anant en una direcció completament diferent. Sovint es veu com un atac en contra de l'obra original (tot i que es pot entendre simplement com un comentari o com un escenari Què passaria si?, i de vegades fins i tot està feta per la mateixa gent), i molt relacionada amb la sàtira.

Una answer song (cançó de resposta) és una cançó feta com a resposta a una cançó anterior, normalment per un altre artista. La cançó de resposta és una forma d’Antítesi Espiritual. El concepte answer song es va estendre en la música enregistrada de blues i R&B entre els anys 30 i els 50. Les cançons de resposta també van ser extremadament populars a la música country i rockabilly als anys 50 i 60, més sovint com a respostes femenines a un èxit original d'un artista masculí.

It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels, escrita per JD "Jay" Miller el 1952 i cantada originalment per Kitty Wells, era una resposta a The Wild Side of Life, feta famosa aquell mateix any per Hank Thompson (a qui ens hem referit, en l'entrada anterior d'aquest blog, com el descobridor de Wanda Jackson).   The Wild Side of Life Hank Thompson   No llegiries la meva carta si t’escrivís. Em vas demanar que no et truqués per telèfon, però hi ha una cosa que vull dir-te, així que ho escriuré amb les paraules d'aquesta cançó   No sabia que Déu hagués fet àngels Honky Tonk. Potser hauria d’haver sabut que mai series una esposa. Vas renunciar a l'únic que t'ha estimat mai i vas tornar al costat salvatge de la vida. (...)   Mentre estic aquí asseguda aquesta nit, la màquina de música tocant la melodia sobre el costat salvatge de la vida, escolto les paraules que dius. Em porta records quan era una dona de confiança.   No va ser Déu qui va fer els àngels honky tonk, com deies amb les paraules de la teva cançó. Massa vegades els homes casats pensen que encara són solters. Això ha fet que moltes noies bones s'equivoquin (...)   It Wasn't God Who Made  Honky Tonk Angels Kitty Wells

En el cas que veurem a continuació, l’answer song és una resposta masculina a un èxit femení: La cançó original Hound Dog cantada per Big Mama Thornton va arribar al número 1 el 1953, i hi va haver sis cançons de resposta; la més reeixida d'aquestes va ser Bear Cat, de Rufus Thomas. Això va provocar una demanda per drets d'autor per 35.000 dòlars, i es diu que això va portar a Sam Phillips (Sun Records) a vendre el contracte de gravació d'Elvis Presley a RCA.    Hound Dog Big Mama Thornton     No ets més que un gos de gossa Has estat tafanejant per la porta No ets més que un gos de gossa Has estat tafanejant per la porta   Pots moure la cua Però no et donaré més menjar Em vas dir que eres de classe alta Però podia veure a través d’això   Sí, em vas dir que eres de classe alta, Però podia veure a través d’això, I papi, ho sé, No ets un gat genial.     Rufus Thomas dona una resposta masculina al Hound Dog de Big Mama Thornton. Els autors de Hound Dog (Jerry Leiber i Mike Stoller), van guanyar una demanda al·legant que Bear Cat infringia els seus drets. Ja saps el que has dit de mi,  oi dona... Bé, no ets res més que un ós gat que m'has ratllat la porta No ets més que un ós gat que m'has ratllat la porta. Pots ronquejar gatet bonic, però no t’amanyagaré més Vas dir que eres un pèl llarg Però jo puc veure a través d'això Vas dir que eres un cabell llarg Però jo puc veure a través d'això I mare, sé que només ets un vell ós gat. Tot i això, la versió més famosa de  Hound Dog és la de juliol de 1956 cantada per Elvis Presley. Constitueix amb més de 10 milions de còpies de discos venuts, un dels majors èxits comercials d'Elvis. Bear Cat Rufus Thomas Hound Dog Elvis Presley

“Les cançons de resposta es van muntar sota l’abric, per dir-ho així, de la popularitat de la primera cançó, i s'assemblaven a paròdies en què el seu èxit depenia del coneixement de l'original... Les cançons de resposta eren generalment One-hit de cantants desconeguts la manca d'identitat dels quals no va restar l'èxit del disc, ja que només importava la cançó, i no l'intèrpret".

Jim Curtis  

Dues de les primeres cançons de resposta van ser I Wonder Why Bill Bailey Don't Come Home i He Done Me Wrong (The Death of Bill Bailey)", interpretades pel cantant de ragtime Arthur Collins el 1903 per al musical  Frankie & Johnny  el 1904. La cançó original era la clàssica melodia de ragtime Won't You Come Home Bill Bailey, publicada per Hughie Cannon i interpretada també per Arthur Collins. El registre de Cannon tracta d'una dona que es passa els dies castigant el seu marit per les seves sortides nocturnes, i aparentment es basava en el matrimoni de Cannon. A la cançó, s'escolta la dona suplicant a Billy Bailey perquè torni.  Bill Bailey, Won't You Please Come Home (1902) Arthur Collins  No tornaràs a casa, Bill Baily? No tornaràs a casa? Estic a casa tota la nit Cuinaré Cookin' Honey Pagaré el lloguer Sé que t'he fet mal Recorda aquella nit plujosa que et vaig fer fora només amb un raspall de dents Sí, sé que soc massa culpable No és una vergonya? Bill Baily, no vols tornar a casa si us plau? No tornaràs a casa, Bill Baily? No tornaràs a casa?   I Wonder Why Bill Bailey Don't Come Home i He Done Me Wrong (The Death of Bill Bailey) van ser les cançons de resposta a I Wonder Why Bill Bailey.    I Wonder Why Bill Bailey Don't Come Home (1903) Arthur Collins He Done Me Wrong (The Death of Bill Bailey) Arthur Collins

Durant la postguerra, a la dècada de 1920, la popularitat dels discos de resposta va anar disminuint a mesura que el jazz substituïa el ragtime com el gènere musical més popular als Estats Units. Però l'aparició d'altres gèneres, com el country, el rhythm and blues i el doo wop, va tornar a donar als artistes l'espai per incloure discos de resposta al seu repertori.

El grup de rhythm and blues Billy Ward and his Dominoes va llançar la cançó Sixty Minute Man l'any 1951. Carregada d'insinuacions i detalls de les destreses sexuals d'un home anomenat Dan, va ser una de les les primeres cançons de rhythm and blues que van tenir èxit a les llistes de pop quan la música negra estava profundament segregada.    Home de seixanta minuts, home de seixanta minuts Mireu noies que us dic ara Em diuen Lovin' Dan Rock 'em, rock 'em tota la nit Sóc un home de seixanta minuts Si no t’ho creus, sóc tot el que dic Vine i agafa'm la mà Quan et deixi anar, ploraràs "Oh sí" "És un home de seixanta minuts". Hi haurà 15 minuts de petons Aleshores cridaràs "Si us plau, no t'aturis" Hi haurà 15 minuts de broma I 15 minuts d'esprémer I 15 minuts de bufar-me la part superior.... Sixty Minute Man Dominoes   Es creu que Sixty Minute Man va ajudar a establir les bases del rock 'n roll, un gènere amb arrels en el blues, el gòspel i el country. Per sortir de l'èxit de Sixty Minute Man, el grup va llançar Can't Do Sixty No More, en què l'home segur de si mateix anomenat Dan s'enfonsa i admet que les seves habilitats ja no són les que eren abans. —perquè s'havia complagut en excés- (a falta d'un terme millor). La lletra revela l'espectacular caiguda en desgràcia de Dan:    Home de seixanta minuts Mireu aquí noies, em dic Dan Com us vaig dir una vegada, disculpeu el meu fusible apagat perquè ja no en puc fer seixanta.   Jo solia pegar-los tota la nit Ara diuen que soc un avorrit Ara suposo que descansaré perquè ja no en puc fer seixanta, vaig provar el meu amor amb la Lucy, m'he embolicat amb la Mary Jane Bé, quan vaig acabar amb la Suzy caminava amb un bastó.   Can't Do Sixty No More Dominoes

Els antecedents de la cançó de resposta es poden trobar en la tradició de la poesia escrita en forma de concurs o lluita de cançons, en què un orador respon a l'altre. Era una forma popular en la poesia pastoral clàssica (com en els idil·lis de Teòcrit i les èglogues de Vergili ). Com que antigament es feia poca distinció entre poemes i cançons, es pot suposar que la cançó de resposta és tan antiga com els poemes. Sens dubte estava en ús a l'Edat Mitjana, quan el poema de debat era un gènere popular entre els trobadors, (tensó, tenson o tençó en occità, una tenzone en italià, i un flyting en anglès escocès), o el sirventès, que es tracte d’una poesia moralitzadora, d'atac personal o de propaganda política. El sirventès se servia de la melodia d'una cançó ja existent; això era així per raons de temps, d'oportunitat en la seva aparició i perquè fos fàcilment recordada per tothom, ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra.  

Al segle XIX, als Païsoc Catalans, eren populars les corrandes i les glosses. Les cançons solien ser de contingut força intencionat, amb conceptes satírics, crítiques i retrets, o amb l'expressió de sentiments amorosos. A les Illes Balears, la glossa és una mena de composició popular, oral i rimada, normalment improvisada en el mateix moment en què es declama. En la societat balear, rural i analfabeta del segle XIX, la figura del "glossador" arribà a ser prou famosa, amb alguns d'ells que s'hi professionalitzaren, viatjant de poble en poble posant a prova les seves capacitats davant els reptes del públic o davant altres glossadors en els anomenats "combats de glosses".

En els temps moderns, la cançó de resposta es va estendre gairebé tan bon punt es va disposar de la música gravada, generalment perdent gran part del seu caràcter combatiu i sovint imitant molt de prop l'original. La convenció es va fer extremadament comuna en R&B i música country, on generalment prengué la forma d'una resposta a una cançó feta per un membre del sexe oposat. També és comú que un cantant faci un comentari sobre la cançó d'un altre, que pot anar des del sarcasme fins la lamentació.

·<><><><><>·

Vegem un recull -en un cert ordre cronològic- de cançons resposta (answer songs), amb les corresponents cançons originals que les van motivar:

La popularitat de la cançó de 1923 Yes! We Have No Bananas va ser contestada aquell mateix any per I've Got The Yes! We Have No Banana Blues amb lletra de Lew Brown, composta per Robert King i James F. Hanley . La cançó feia referència a la ubiqüitat i la ximpleria de la lletra original.    Yes! We Have No Bananas Billy Jones    Al nostre carrer hi ha una fruiteria Està dirigit per un grec. I té coses bones per menjar Però hauries de sentir-lo parlar! Quan li preguntes alguna cosa, mai respon "no". Diu: "Sí, no tenim plàtans Avui no tenim plàtans. Tenim mongetes i cebes Cols i cebollines, I tota mena de fruita i dir Tenim un to-mah-to passat de moda Un po-tah-to de Long Island Però sí, no tenim plàtans. Avui no tenim plàtans". I've Got The Yes! We Have No Banana Blues Eva Taylor  Darrerament m'he despistat No sento res més que Sí, no tenim plàtans. M'agradaria trobar el noi que va compondre aquesta cançó de bressol Sí, no tenim plàtans. M'agradaria poder anar a un cabaret o espectacle on ningú vingués a cantar aquesta cançó de gossos!

Jollity Farm va ser escrita per Leslie Sarony el 1929 en resposta a Misery Farm de C.Jay Wallis del mateix any. La miserable i desgraciada granja Misery Farm és contestada irònicament amb una Jollity Farm, on tot és alegria i fins i tot els animals estan contents.   Misery Farm C. Jay Wallis   Tenim una granja, un graner d'una granja... Just al mig d'un pantà. No hi ha cap encant a la nostra petita granja Just al mig d'un pantà. No ha crescut res des del dia que vam venir. Misery Farm és el nom de la nostra granja.   Som miserables, tan miserables A baix a Misery Farm. També ho són els animals, també ho són les verdures A baix a Misery Farm.   Hi ha una granja que es diu Misèria, però d'aquesta no en tindrem, perquè en coneixem una que sempre és molt divertit (Ha ha!). Aquest es diu Jollity; creieu-me, gent, és genial Perquè tot ens canta quan travessem la porta Tots els porquets, grunyen i udolen Els gats miolen Els gossos fan una reverència Tothom fa una fila a baix a Jollity Farm   Jollity Farm Leslie Sarony

I Want to Be a Cowboy's Sweetheart de Patsy Montana (escrit el 1934, gravat el 1935), el primer milió de vendes assolit per una artista country femenina, va ser una resposta a Texas Plains de Stuart Hamblen.  Texas Plains Stuart Hamblen   En els meus somnis,  d'alguna manera sembla  que he tornat al lloc on pertanyo Tornar on vaig néixer Vull estar sol , vull tornar a casa A les planes de Texas Mentre la lluna arriba brillant Vull escoltar la crida d'un whippoorwill  Vull escoltar un gemec d'un coiot Vull sentir la sella del meu cavall entre les cames (...)     Vull ser l'amor d'un vaquer Vull aprendre a cordar i a muntar Vull cavalcar per les planes i el desert A l'oest de la gran divisió Vull escoltar els coiots udolar Mentre el sol es pon a l'oest Vull ser l'amor d'un vaquer Aquesta és la vida que més estimo Vull muntar Old Paint, anar a córrer Vull sentir el vent a la cara Mentre la lluna brilla des de dalt Vull tocar la meva guitarra i odo-lay-eee-hee Oh, aquesta és la vida que estimo (...) I Want to Be a Cowboy's Sweetheart Patsy Montana

Answer to Rainbow at Midnight va ser escrita el 1947 per Lost John Miller i Ernest Tubb com a resposta al seu propi Rainbow at Midnight  (1946).   Un cop acabada la guerra vaig venir a casa teva Vaig veure un arc de Sant Martí a mitjanit Fora al blau oceà Les estrelles del cel brillaven La lluna donava la seva llum des de dalt Vaig veure la teva cara en aquest arc de Sant Martí I em va fer pensar en el nostre amor Construirem una casa al país I farem realitat tots els nostres somnis Allà farem un cel Amor, només per a nosaltres dos Aquí viurem molt feliços I tindrem un nadó o dos Els posarem el nom de l'arc de Sant Martí Perquè em recorda a tu Després d'aquesta vida s'ha acabat I el nostre viatge aquí ha acabat Ens traslladarem a la terra de l'arc de Sant Martí I viurem en el blau estrellat. Rainbow at Midnight Ernest Tubb   Answer to Rainbow at Midnight Ernest Tubb   Vaig veure un arc de Sant Martí a mitjanit Camí a l'oceà tan blau I hi havia la teva cara en aquest arc de Sant Martí Guiant-me de tornada a casa teva   Durant tota la guerra vaig estar pregant pel dia que seria al meu costat Però ara tots els meus somnis s'han destrossat Sembla que el meu arc de Sant Martí ha mentit   Però quan vaig trucar a la teva porta estimada Em van dir que te n’havies anat amb un nou amor I que tots dos éreu tan feliços I que et deixi en pau.   Oh, com és va trencar el meu pobre cor estimat, perquè vaig patir tant durant tant de temps I sabies quant t'estimava Oh, com pots tractar-me tan malament   Ara mentre mira el teu cel, sembla que no puc suportar el dolor, però d'alguna manera cada nit continu buscant un arc de Sant Martí que no tornaré a veure mai més

Answer to Drivin' Nails in My Coffin de Jerry Irby es va interpretar el 1947 i va ser la resposta a la seva pròpia cançó Drivin' Nails in My Coffin de 1945.   Drivin' Nails in My Coffin Jerry Irby     La meva estimada ha marxat i estic tan sol Ella va dir que havíem acabat. Així que vaig començar a beure durant un temps Posant claus al meu taüt.   Només estic posant claus al meu taüt Cada cop que bec una ampolla  Només estic posant claus al meu taüt Senyor, clavant-te aquests claus Ara des del dia que ens vam separar Bé, he estat tan sol i tan trist I sempre penso només en tu I no puc deixar de beure aquella vella beguda   Només estic posant claus al meu taüt Cada cop que bec una ampolla  Només estic posant claus al meu taüt Senyor, clavant-me aquests claus.   Ho sento haver-te deixat, estimat, però intentaré compensar-te perquè et posis claus al taüt Cada cop que beus una ampolla de cervesa.   Pots deixar de posar-te claus al taüt. No he de beure mai aquesta cervesa vella. Pots deixar de posar claus al teu taüt Perquè, estimat, torno a tu.   Ara he descobert que t'estimo estimat meu i no puc viure sense tu, però si no ho fas no em portis enrere, estimat, començaria a clavar claus igual que tu.   Pots deixar de clavar claus al teu taüt No hauràs de beure mai aquesta cervesa antiga Pots deixar de posar-te claus al teu taüt Perquè, estimat, torno al teu costat   Quan vaig marxari et vaig deixar, mai no me'n vaig adonar del que valies per a mi, però des del dia que ens vam separar, tota la meva vida està plena de misèria.   Pots deixar de posar-te claus al teu taüt, mai has de beure aquesta cervesa antiga pots deixar de posar claus al teu taüt perquè, estimat, torno al teu costat. Answer to Drivin' Nails in My Coffin Jerry Irby

L'himne de Woody Guthrie This Land Is Your Land va ser escrit el 1940 com a resposta a God Bless America, escrit per Irving Berlin el 1918 (i revisat el 1938). Guthrie va anomenar originalment la seva resposta God Blessed America for Me.   God Bless America, Kate Smith   Déu beneeixi Amèrica, terra que estimo Posa't al seu costat i guia-la Durant la nit amb la llum de dalt De les muntanyes a les praderies Cap als oceans blancs d'escuma Déu beneeixi Amèrica, la meva casa dolça Déu beneeixi Amèrica, terra que estimo Posa't al seu costat i guia-la Durant la nit amb la llum de dalt De les muntanyes a les praderies Cap als oceans blancs d'escuma Déu beneeixi Amèrica, la meva casa dolça De les muntanyes a les praderies Cap als oceans blancs d'escuma Déu beneeixi Amèrica, la meva casa dolça beneeixi Amèrica, la meva casa dolça Aquesta terra és la teva terra i aquesta terra és la meva, de Califòrnia a l'illa de Nova York, des del bosc de sequoies fins a les aigües del corrent del Golf, aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi. Mentre anava caminant per aquella cinta d'autopista vaig veure damunt meu aquell camí celeste interminable, vaig veure sota meu aquella vall daurada, aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi. Vaig passejar i vaig divagar i he seguit els meus passos a les sorres brillants dels seus deserts de diamants, al meu voltant sonava una veu, aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi. Quan va sortir el sol, aleshores estava passejant i els camps de blat onejant i els núvols de pols rodant. La veu cantava mentre la boira s'aixecava, aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi.    This Land Is Your Land Woody Guthrie

Wake Up Irene (1953) de Hank Thompson, és una resposta a la cançó Goodnight Irene, l'estàndard popular nord-americà enregistrat per primera vegada pel músic de blues nord- americà Leaddelly el 1933.   Goodnight Irene Leadbelly   Irene, bona nit Irene, bona nit Bona nit, Irene Bona nit, Irene Ens veiem en els meus somnis Dissabte passat a la nit em vaig casar La meva dona i jo ens vam instal·lar Ara la meva dona i jo estem separats Vaig a fer un altre passeig pel centre     Durant mesos i mesos i mesos arreu del país Tothom va cantar la bona nit a la Irene. Però ella no se n’aniria a dormir, no importava el que diguessin. Tot i que tothom ho va intentar amb totes les seves forces.   Es va mantenir desperta mentre les guitarres d'acer tocaven. A cada honky-tonk es podia veure. Però finalment se’n va anar al llit i es va tapar el cap. I ara no hi ha res que pugui despertar la Irene. Desperta Irene que has dormit massa temps. Desperta Irene que és hora de seguir endavant. Desperta Irene o la gent creurà que estàs morta. Wake Up Irene Hank Thompson

Mannish Boy (1955) de Muddy Waters va ser una resposta a I'm a Man de Bo Diddley , que també va ser una resposta a  I'm Your Hoochie Coochie Man, una cançó anterior de Muddy Waters del 1954.   I'm Your Hoochie Coochie Man Muddy Waters La gitana va dir a la meva mare abans que jo naixés Tindràs un nen que  serà un fill "de pistola" Ell tindrà dones boniques Salta i crida Aleshores el món vol saber De què es tracta tot això Però saps que jo soc ell Tothom sap que soc ell Bé, saps que soc l'home hoochie coochie Tothom sap que soc ell. (...)   Quan era un nen petit Al voltant dels cinc anys (...) Ara soc un home Tinc vint-i-un anys Ja saps, nena, ens podem divertir molt. Sóc un home, lletrejat M-A-N Home Totes les dones boniques feu fila Puc fer l'amor amb tu nena, en una hora Sóc un home. Lletrejat M-A-N Home (...) I'm a Man Bo Diddley   Mannish Boy  Muddy Waters Oh, sí Oh, sí Tot anirà bé aquest matí Quan era un nen petit Als cinc anys La meva mare va dir que ho seria El millor home viu Però ara soc un home Tinc vint-i-un anys Vull que em creguis, amor Ens estem divertint molt Sóc un home (sí) Lletrejo M-A-N Que vol dir home No B-O-Y Aquell encantador noi baronívol Sóc un home Sóc un gran home sóc un home Sóc una pedra rodant sóc un home (...)

D’alguna manera, les answer songs servien perquè alguns artistes, aprofitant els èxits d’altres,  poguessin mostrar la seva pròpia habilitat. El 1954, Hank Ballard & the Midnighters van llançar el seu èxit, Work With Me, Annie, que contenia lletres suggeridores que glorificaven el desig sexual masculí sobre un home que empeny una dona tímida perquè s'obri a ell. La cançó es va considerar tan lasciva que la Comissió Federal de Comunicacions la va prohibir a les emissores de ràdio. Quan van actuar, ja era massa tard. Work With Me, Annie va ser popular tant a la llista de rhythm and blues com a la llista de pop. L’èxit del R&B Work With Me Annie, i la seva cançó seqüela Annie Had a Baby (1954), va ocasionar un dels cicles de registre de respostes més llargs.   Work With Me Annie The Midnighters   Treballa amb mi, Annie (A, um, a, um, a, um, a, um) Treballa amb mi, Annie Ooo, vaja Treballa amb mi, Annie Treballa amb mi, Annie Treballa amb mi, Annie Aconseguim-ho mentre l'aconseguim sigui bo (Tan bo, tan bo, tan bo, tan bo) Annie, si us plau, no facis trampes (Va, oom, va, oom, va, oom, va, oom) Dona’m tota la carn Ooo, hoo, wee Molt bó per mi Treballa amb mi Annie Ara, anem a aconseguir-ho mentre l'aconseguir sigui bo (Tan bo, tan bo, tan bo, tan bo) A, ooo, meu, ooo meu, ooo, ooo, wee Annie, com m'emociones Fes-me girar el cap (...) Annie Had a Baby The Midnighters   L'Annie va tenir un nadó, ja no pot treballar No, no, no, no, no, no, no L'Annie va tenir un nadó, ja no pot treballar Cada vegada que comença a treballar S'ha d'aturar per acompanyar el nadó Havia de caminar amb el nadó En lloc meu Parla amb el nadó En lloc meu Canta al nadó En lloc meu S’aferra al nadó (...) Les cançons de resposta inclouen Annie's Answer (1954) d'El-Dorados, Annie Pulled a Humbug (1954) dels mateixos Midnighters, Wallflower (Roll With Me Henry) (1955) d'Etta James i I'm The Father of Annie's Baby (1955), de Danny Taylor. Els Midnighters també van gravar una "resposta a la resposta": Henry's Got Flat Feet (Can't Dance No More)" (1955). Annie's Answer El-Dorados Annie Pulled a Humbug The Midnighters   Wallflower (Roll With Me Henry) Etta James I'm The Father of Annie's Baby Danny Taylor Henry's Got Flat Feet (Can't Dance No More) The Midnighters En la resposta de la cantant de blues Etta James, The Wallflower  (1955) -en què adopta la identitat de la dona tímida descrita a Work With Me, Anni-,  James va empènyer al confiat protagonista masculí anomenat Henry, dient-li "Roll With Me, Henry ". La cançó es va anomenar així inicialment, però el títol es va canviar per aconseguir més èxit a les llistes pop. Com a dona, James va poder afirmar la seva sexualitat i les idees contra sexistes que se centren en el plaer masculí i menyspreen les dones com a éssers sexuals. Que ho fes en un moment en què la sexualitat de les dones negres estava subjecta tant a la hipersexualització com a l’ostracisme, mostra com les cançons de resposta es podrien utilitzar per desafiar l'opressió a través de la ironia i l'enginy. Has de ballar amb mi Henry (d'acord, nena) Balla amb mi Henry (no vull dir potser) Rock amb mi Henry (en qualsevol època) Parla amb mi Henry (no canviïs d'opinió) Balla amb mi Henry (d'acord)

Algunes mencions d'honor dels arxius de registres de resposta inclouen la cançó de 1961 de Geraldine "Dodie" Stevens, Yes I'm Lonesome Tonight, que va respondre a Are You Lonesome Tonight d'Elvis Presley.   Yes I'm Lonesome Tonight Dodie Stevens   Sí, estic sola aquesta nit I et trobo a faltar aquesta nit, ho sento molt que ens haguem separat   i la meva memòria s'allunya cap a aquells dies meravellosos Quan em vas besar i em vas cridar amor   Totes les cadires del saló semblen buides i nues mentre miro el porta I t’imagino allà   Ara el meu cor està ple de dolor Porta'm enrere una altra vegada Sí, estimat, estic tan sola aquesta nit     Estàs sola aquesta nit Em trobes a faltar aquesta nit? Et sap greu que ens haguem separat? La teva memòria es desvia cap a un dia assolellat més brillant Quan et vaig fer un petó i et vaig dir amor? Mires la teva porta i m'imagines allà? El teu cor està ple de dolor, tornaré de nou? Digues-me estimada, estàs sola aquesta nit? Em pregunto si estàs sola aquesta nit Ja saps que algú va dir que el món és un escenari El destí em va fer estimar-te com el meu dolç cor.   Are You Lonesome Tonight Elvis Presley

Un dels pioners del rock 'n roll, Chuck Berry, va cantar My Ding-a-Ling l'any 1972, a la qual Miss Chuckle Cherry va respondre amb My Pussycat. Cal dir que Berry va gravar My Ding-a-Ling el 1972, però el verdader autor és Dave Bartholomew, que la va enregistrar el 1952.   My Ding-a-Ling Chuck Berry   My Ding-A-Ling Dave Bartholomew Quan era un nen petit La meva àvia em va comprar una joguina bonica Campanes de plata penjades d'una corda Em va dir que era el meu ding-a-ling-a-ling, oh El meu ding-a-ling, el meu ding-a-ling   Vull jugar amb el meu ding-a-ling El meu ding-a-ling, el meu ding-a-ling Vull jugar amb el meu ding-a-ling   Quan la mare em va portar a l'escola dominical Van intentar ensenyar-me la regla d'or Cada cop cantava el cor M'asseuria allà jugant amb el meu ding-a-ling-a-ling El meu ding-a-ling, el meu ding-a-ling   Vull jugar amb el meu ding-a-ling El meu ding-a-ling, el meu ding-a-ling Vull jugar amb el meu ding-a-ling La resposta femenina a My Ding-a-Ling és My Pussycat, que canta Chuckle Cherry.  My Pussycat Chuckle Cherry

A partir d'aquests títols, (i molts, molts més!) està clar que figures importants de la música estaven utilitzant cançons de resposta per desafiar els límits d'on podien anar líricament i contribuint al desenvolupament de gèneres autènticament americans. És oportú dir que el disc de resposta -una forma que va unir les edats fosques del blackface i el joglar i l'eclecticisme del rhythm and blues i el rock 'n roll-, va ser ressuscitat per un gènere que va revolucionar la música popular. En la tradició de la innovació negra nord-americana, el hip hop va agafar l’answer song i el va convertir en una forma d'art pròpia.

 

La cançó The Bridge de MC Shan, publicada a finals de 1985, recitava els elogis del barri d'origen i d'alguns dels seus primers grups de rap, i es va entendre que reivindicava Queensbridge com  el lloc on va començar el hip hop, tot i que en realitat no ho diu. Les paraules que aparentment van plantejar la qüestió van ser: T'encanta escoltar la història, una i altra vegada, De com i quan va començar tot, El monument és just a la teva cara, Seieu i escolteu una estona el nom del lloc, El pont, Queensbridge   The Bridge MC Shan   En resposta de KRS-One, del sud del Bronx, van llançar la cançó South Bronx, que era similar pel que fa al contingut a la cançó de MC Shan, excepte que canta els elogis del South Bronx en lloc de Queensbridge, i argumenten ser l'autèntic bressol del hip hop. La cançó es va estrenar per primera vegada en un concert on MC Shan acabava de interpretar The Bridge . La cançó ataca directament a MC Shan.   South Bronx KRS-One