En
aquesta petita selecció -sense ànim de ser exhaustiva ni representativa-,
s’imposa el sentiment dolorós, a vegades desesperat, de l’abandó,
predominantment amorós, però també social, l’ostracisme, la soledat del
desemparat. La solitud que Espriu s’endú del mar, la dolça solitud de Carner, la
fidel i conformada companya de Moustaki o la serena cançó de Blancafort són
rares excepcions.
&
Era
un home molt peculiar, això és el que diu la senyora Reardon, i ho hauria de
saber. Ella vivia al pis de sobre d'ell. Va dir que era un home molt peculiar,
vivia tot sol dins d'una casa, dins d'una habitació, dins d'ell mateix. Un home
d'allò més peculiar. No tenia amics, parlava poques vegades i mai ningú va
parlar amb ell perquè no era amable i no li importava. Va morir dissabte passat;
va encendre el gas i se’n va anar a dormir amb les finestres tancades perquè no
es despertaria mai més, al seu món silenciós i a la seva petita habitació. I la
senyora Reardon diu que té un germà en algun lloc a qui s'ha d'avisar. I tota
la gent va dir: "Quina vergonya que hagi mort, però no era un home molt
peculiar?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada