126.- Wanda Jackson

 Text de l’article Wanda Jackson de Viquipèdia

Wanda Jackson (Oklahoma, 1937) és una cantant, compositora, pianista i guitarrista estatunidenca ja retirada, va tenir molt èxit a mitjan dècada del 1950 i 1960. És reconeguda com una de les primeres cantants femenines populars de rockabilly, i una artista pionera del rock and roll. Se la coneix com la Reina del Rockabilly.

Jackson barrejava música country amb el ràpid rockabilly, sovint enregistrant-los en les cares oposades d'un mateix disc. A mesura que la popularitat del rockabilly decreixia a mitjans dels anys seixanta, va passar a desenvolupar una carrera d'èxit en la música country més popular amb una sèrie d'èxits entre 1966 i 1973, com ara A Woman Lives for Love i Fancy Satin Pillows. Va tenir un ressorgiment de popularitat a la dècada dels vuitanta entre els revivalistes rockabilly a Europa i els fans més joves d'Amèrica.

 

A Woman Lives for Love

Fancy Satin Pillows.

·<><><><><><>·

Inicis

Wanda Jackson va néixer a Maud (Oklahoma). De petita el seu pare la va portar a veure actuacions de Spade Cooley, Tex Williams i Bob Wills, que van deixar en ella una impressió perdurable. 

Shame On You Spade Cooley

The Killer Tex Williams

San Antonio Rose Bob Wills

Jackson va començar la seva carrera professional mentre encara assistia al Capitol Hill High School, a Oklahoma City, després de ser descoberta per Hank Thompson el 1954, qui l'havia sentit cantar en una emissora de ràdio local. 

 

The Wild Side Of Life (1951) Hank Thompson

Wanda i Hank

 

Va gravar algunes cançons al seu segell, Capitol Records, com ara You Can't Have My Love, un duet amb el líder de banda de Thompson, Billy Gray. La cançó va ser llançada com a senzill el 1954 i va arribar al número 8 de la llista de country. Jackson va demanar a Capitol que la contractés, però va ser rebutjada pel productor Ken Nelson, que li va dir: "Les noies no venen discos". Jackson va acabar signant per Decca Records el 1954, amb setze anys. If You Don't, Somebody Else Will (1954) Wanda Jackson And Billy Gray

You Can't Have My Love (1954). Wanda Jackson And Billy Gray

1955–1959

Del 1955 al 1960 va formar part del repartiment habitual d'Ozark Jubilee, un programa d'ABC-TV d'actuacions de música country que es feia a Springfield (Missouri).

Wasted 
(Ozark Jubilee, 1956)
Wanda Jackson

Amb Decca va publicar 6 senzills, tots ells en el més pur estil country, com The Right to Love, Tears At the Grand Ole Opry, It's The Same World i I Cried Again. 

 

The Right to Love  (1954)	Tears At the Grand Ole Opry  (1955)
It's The Same World (Wherever You Go)  (1955)	I Cried Again  (1955)

Després de graduar-se a l'escola secundària, Jackson va començar a fer gires amb el seu pare com a mànager. Sovint compartia cartell amb Elvis Presley, qui la va animar a cantar rockabilly, i el 1955 van estar sortint breument mentre estaven de gira.

Wanda i Elvis

El 1956, dos anys després de fitxar per Decca, Ken Nelson es va retractar d'allò que li havia dit i va fer-li una oferta per gravar amb Capitol i sortir de gira amb els artistes que ja estaven a primera línia aquella època: Johnny Cash, Jerry Lee Lewis, Gene Vincent (que formava part de la plantilla d'artistes de Capitol), i Buddy Holly entre d'altres.

Aquell any va enregistrar diversos senzills en els que acostumava a barrejar country amb rock and roll. Si la cara A era un rockabilly  (I Gotta Know), la cara B era un country (Half As Good a Girl). 

 

I Gotta Know

Half As Good a Girl

Si a la cara A hi havia un country  (Silver Threads And Golden Needles), a la cara B hi havia un rockabilly (Hot Dog ! That Made Him Mad). 

 

Silver Threads And Golden Needles

Hot Dog ! That Made Him Mad

Els vestits que duia Jackson als escenaris durant aquests anys sovint eren dissenyats per la seva mare. A diferència de la indumentària tradicional que portaven les cantants de música country de l'època, duia vestits amb serrells, talons alts i arracades llargues. S'ha afirmat que és la dona que va introduir el "glamour a la música country".

 

Wanda Jackson va continuar enregistrant més senzills rockabilly durant aquella dècada amb el productor Ken Nelson. Jackson va insistir a Nelson que fes sonar els seus discos com els dels seus companys de segell Gene Vincent i els Blue Caps, i Nelson va reunir nombrosos i experimentats músics, entre ells el pianista de rock and roll Merill Moore i el llavors desconegut Buck Owens. Amb un estil vocal únic i un material excel·lent, Jackson va crear part del rock and roll més influent de l'època. 

 

Rock Rockola Merill Moore

Love's Gonna Live Here Buck Owens

A finals de la dècada del 1950, Jackson va gravar i publicar diverses cançons rockabilly, incloent Money Honey, Mean, Mean Man, Fujiyama Mama (que va arribar al número 1 al Japó) i Honey Bop, tot i que les cançons van ser només èxits regionals. Al febrer i març de 1959 va fer una gira pel Japó. 

 

Money Honey	Mean, Mean Man
Fujiyama Mama	Honey Bop

1960–1964: Reina del rockabilly

El 1960 Jackson va tenir un èxit pop al Top 40 amb Let's Have a Party, una cançó que Presley havia gravat tres anys abans.

 

Let's Have a Party

Va estar al capdavant de concerts amb la seva pròpia banda, que va batejar com a The Party Timers, i hi destacaven el pianista Big Al Downing i el guitarrista Roy Clark, pràcticament desconegut en aquell moment. 

Please Come Home Big Al Downing

Caravan Roy Clark

 

By The Time You Get To Phoenix Wanda Jackson and the Party Timers

A Girl Don't Have to Drink to Have Fun Wanda Jackson and the Party Timers

La seva carrera musical també abastà les tendres i ensucrades balades estil Presley, com Right or Wrong, escrit per ella mateixa, i In the Middle of a Heartache, que va assolir el número 6 en el Top 40.

 

 

Right or Wrong

In the Middle of a Heartache

L'èxit inesperat dels seus discos va portar Capitol a llançar diversos àlbums compostos pel seu material de la dècada del 1950, com ara Rockin' with Wanda (1960) i There is a Party Goin' On, que incloïa els rock and roll Tongue Tied i Hard-Headed Woman. 

 

Tongue Tied

Hard-Headed Woman

Els seus dos àlbums de 1961 i 1962, Right or Wrong i Wonderful Wanda, comptaven amb cançons com Sticks And Stones i Seven Lonely Days. 

 

Sticks And Stones

Seven Lonely Days

El 1963, Jackson va gravar un altre àlbum, Two Sides of Wanda, que incloïa música rock and roll i country, com ara una versió de Whole Lotta Shakin' Goin' On, de Jerry Lee Lewis i la cançó country  que va popularitzar Kitty Wells l’any 1955, Making Believe. L'àlbum va fer-li guanyar a Jackson la seva primera nominació al Grammy, a la millor interpretació vocal femenina de country. 

 

Whole Lotta Shakin' Goin' On

Making Believe

1965–1979: country i gòspel

A principis de 1965, Jackson va ser convidada per Electrola, el soci alemany de distribució de Capitol, per a gravar en alemany. El seu single de debut en alemany, Santo Domingo / Morgen, ja morgen, gravat als estudis d'Electrola a Colònia, va ser un gran èxit al país, assolint el número 5 de les llistes oficials alemanyes i l'1 de les llistes de Bravo, la revista d'adolescents més influent d'Alemanya. Durant els mesos que van seguir a l'èxit de Santo Domingo a les llistes, Jackson també va tornar a gravar algunes de les seves cançons alemanyes en neerlandès i en japonès. L'èxit de Santo Domingo va impulsar la gravació de vuit senzills més en alemany fins al 1968, que també van ser llançats en un àlbum, Made in Germany. El seu darrer senzill alemany va ser gravat el 1970. 

 

Santo Domingo

Morgen, ja morgen

Des de 1965, Jackson es va centrar més exclusivament en el country tradicional, ja que el rockabilly va disminuir en popularitat, i va tenir un seguit d'èxits del Top 40 durant els següents deu anys. El 1966 va publicar dos senzills que van assolir el Top 20 de country, Tears Will Be the Chaser for Your Wine i The Box It Came In. 

 

Tears Will Be the Chaser for Your Wine

The Box It Came In

Els anys 1970 i 1971 va tenir els seus últims Top 20 de country amb A Woman Lives for Love (la seva segona nominació al Grammy) i Fancy Setins Pillows. Va seguir el lideratge de Kitty Wells com a segona vocalista femenina de country en tenir el seu propi programa de televisió sindicat, Music Village, del 1967 al 1968. 

 

A Woman Lives for Love

Fancy Setins Pillows

Al començament de la dècada del 1970, a petició dels seus fills, Jackson i el seu marit van començar a assistir regularment a l'església i es van convertir en cristians, fet que, segons va dir, va salvar el seu matrimoni. Llavors va començar a enregistrar cançons i àlbums de gòspel, com ara Praise the Lord (1972). 

 

The King Is Coming (Praise the Lord)

People Gotta Be Loving (Praise the Lord)

Després que el segell Capitol l'acomiadés va gravar diversos àlbums per a petites discogràfiques religioses i va fer tours a esglésies evangèliques per tot el país amb el seu marit. Jackson volia enregistrar una barreja de música country i gòspel als seus àlbums, però tanmateix, els segells religiosos no hi estaven interessats. 

I Love You Jesus

Retorn al rockabilly

A principis dels anys vuitanta Wanda Jackson va ser convidada a Europa a tocar i gravar material rockabilly quan els revivalistes la van buscar, i durant aquella dècada va anar de gira regularment per Escandinàvia, Anglaterra i Alemanya. Abraçant ara la seva història de rock and roll, Jackson va llançar l'àlbum Rockabilly Fever el 1984, el seu primer àlbum profà en una dècada i el seu primer enregistrament de música rock en més de vint anys.

Rockabilly Fever	Oh Boy
Sweet Nuthin's	Breathless

Les gravacions clàssiques de rockabilly de Jackson van ser una influència i una inspiració importants per a una nova generació de vocalistes femenines de música country, entre elles Rosanne Cash, Pam Tillis, Jann Browne i Rosie Flores. 

Seven Year Ache Rosanne Cash	Maybe It Was Memphis Pam Tillis
My Shoes Keep Walking Back To You Jann Browne	Little, But I'm Loud Rosie Flores

El 2009, amb 72 anys, es va unir a Jack White per gravar The Party Ain't Over. En aquest vídeo,  podem veure Wanda Jackson interpretant Thunder on the Mountain de Bob Dylan, cançó que pertany a quest àlbum. 

Thunder on the Mountain

<> · <> · <> · <> · <> · <>

125.- Una petita llum

El primer enregistrament de This Little Light of Mine es va fer a la presó de Texas el 1939 i la va cantar una dona negra que es deia Doris McMurray. Durant el viatge d’estudi etnomusical als estats de sud, John Lomax i Alan Lomax van gravar aquesta i altres caçons cantades per Doris McMurray, empresonada a la Unitat Thomas Goree a Texas. Doris havia après la cançó de la seva àvia a Waco i la va cantar amb aquesta lletra:

Aquesta llumeta meva, la deixaré brillar
Deixa-la brillar, deixa-la brillar, deixa-la brillar.
Allà on vagi, la deixaré brillar (repetir)
Deixa-la brillar, deixa-la brillar, deixa-la brillar.
A casa del meu veí, la deixaré que brilli (repetir)
Deixa-la brillar, deixa-la brillar, deixa-la brillar.

 

This Little Light of Mine
Doris McMurray

Algunes versions de la cançó porten les paraules Quan sigui lliure, la deixaré brillar, que apunten als temps de l'esclavitud; molts espirituals negres americans al·ludeixen les condicions de les granges-presó del sud, que eren semblants en molts aspectes a les condicions de l'esclavitud. No és d'estranyar la fe i la força que sostenien els afroamericans patint els horrors inimaginables de l'esclavitud. Les cançons que manifestaven aquella fe i força, esdevindria un element central per a la lluita contínua per la llibertat en el Moviment dels Drets Civils. 

 

El cofundador del Moviment de Drets Civils, el doctor Ralph David Abernathy i la seva dona, la senyora Juanita Abernathy, segueixen amb el doctor Martin Luther King i la seva senyora, mentre els nens d'Abernathy marxen a la primera línia, liderant la Marxa de Selma a Montgomery el 1965.

Les tres Marxes de Selma a Montgomery el 1965 van ser part del Moviment pel Sufragi de Selma que van portar a l'aprovació de la Llei de dret de vot del 1965, un èxit federal del Moviment dels Drets Civils als Estats Units als anys seixanta. Els activistes van anunciar les tres marxes de protesta per recórrer les 54 milles (87 km) d'autopista entre Selma (Alabama) i la capital de l'estat, Montgomery (Alabama), com a mostra del desig dels ciutadans afroamericans d'exercitar el dret constitucional del vot, desafiant la repressió segregacionista. Recordem que Selma mantenia escoles segregades, fent complir la llei estatal a altres instal·lacions, com per exemple teatres i sales de cinema. Les lleis i costums de Jim Crow es van fer complir amb violència.

Les lleis de Jim Crow van ser lleis estatals i locals dels Estats Units promulgades entre 1877 i 1964. Representaren un mandat per a la segregació racial en tots els establiments públics als estats del sud de l'antiga Confederació, amb un estatus de «separats però iguals» per als afroamericans. Les lleis de Jim Crow van representar la legitimació del racisme anti-negre. Molts ministres i teòlegs cristians van ensenyar que els blancs eren el poble escollit, els negres eren maleïts perquè fossin servidors i Déu va donar suport a la segregació racial.

Aquí teniu una història sobre This Little Light of Mine

Rachel West Nelson tenia nou anys quan el doctor Martin Luther King, Jr. va arribar a Selma el 1965. Els seus pares eren fervents defensors dels activistes dels drets civils i van allotjar molts manifestants a casa seva durant les marxes de Selma. Rachel i la seva amiga Sheyann Webb admiraven molt el Dr. King, cosa que els va portar a assistir a reunions massives i a manifestacions.

Rachel West i Sheyann Webb

Rachel West i la seva amiga Sheyann Webb es van unir al moviment pels drets de vot a Selma l'any 1965. Després d'un dia fred de marxa i de confrontació amb el cruel xèrif Jim Clark, més de cinc-centes persones es van reunir a la nit a la Brown Chapel, l'església que era el centre més actiu per al moviment del dret de vot.

El Xèrif Jim Clark va ser un dels funcionaris responsables de les detencions violentes de manifestants dels drets civils durant les marxes de Selma a Montgomery de 1965, i és recordat com un racista de tàctiques brutals, que incloïen l'ús de canyes llargues amb un clau a la punta (que s’empraven pel bestiar) contra partidaris dels drets civils desarmats.

Xèrif Jim Clark

Brown Chapel AME Church Selma

L'església Brown Chapel AME, amb les seves imponents torres bessones i l'estil renaixentista romànic, va ser construïda el 1908 per un constructor negre, del qual se sap poca cosa, el Sr. AJ Farley.

Tant l'edifici com els membres de l'església Brown Chapel AME van tenir un paper fonamental el març de 1965, ja que va ser el punt de partida de les Marxes de Selma a Montgomery. El diumenge al matí del 7 de març de 1965 (Diumenge sagnant), malgrat la prohibició de les marxes de protesta pel governador George Wallace, més de vuit-cents manifestants negres es van reunir davant de Brown Chapel per marxar des de Selma fins a la capital de l'estat a Montgomery.

El governador George Wallace es va oposar a la desegregació i va donar suport a les polítiques de Jim Crow durant el Moviment dels Drets Civils, declarant en el seu discurs inaugural de 1963 que defensava "la segregació ara, la segregació demà, la segregació per sempre". La preocupació de Wallace per la raça es basava en la seva creença que els negres americans eren una raça inferior. En una carta de 1963 a un professor d'estudis socials, Wallace va declarar que els negres estaven inclinats a la criminalitat, especialment "actes atroços... com la violació, l'agressió i l'assassinat", a causa de l'alta incidència de malalties venèries. La desegregació, va escriure, portaria a "matrimonis mixts... i, finalment, la nostra raça es veurà degradada a la de la complexitat mestissa".

Com va recordar Rachel, aquella nit vam cantar una cançó que tenia els seus orígens com a espiritual, però el moviment pels drets civils l'havia adoptat, la cantava amb un ritme més ràpid. Les paraules senzilles realment expressaven el sentiment que hi havia en mi i crec que també el dels altres que hi eren.

Aquesta petita llum meva La deixaré brillar A tot arreu on vagi La deixaré brillar Durant tota la nit La deixaré brillar

This Little Light of Mine Fannie Lou Hamer

Sota la influència de Fannie Lou Hamer i altres, finalment This Little Light of Mine es va convertir en un himne dels drets civils en les dècades de 1950 i 1960. Fannie Lou Hamer va ser una activista nord-americana pels drets de les dones i el sufragi, organitzadora comunitària i líder del Moviment dels Drets Civils.

Fannie Lou Hamer

Probablement els blancs mai no van entendre com d'importants eren les nostres cançons per a nosaltres. Van jugar el paper d’unir-nos, donant-nos coratge quan les coses semblaven més desoladores.

Aquella nit, després de cantar aquesta cançó diverses vegades, jo estava preparada per tornar a marxar, no importa el vent que fes. Hi havia realment un significat més profund a les cançons que cantàvem, un significat religiós.

Aquella “petita llum” en cadascun de nosaltres, vaig creure que teníem la força espiritual i la determinació que ens inculcàvem a nosaltres mateixos, que el Senyor Totpoderós caminava amb nosaltres, que mai estàvem sols, que teníem raó.

Era com si cadascun de nosaltres fos una espelma o una estrella. Cadascun de nosaltres mateixos érem petites ànimes sense nom, desconegudes per la resta de l'univers, però junts podríem ser una resplendor que il·luminaria Selma perquè el món sencer la vegi. 

Selma, Lord, Selma: Memòries d'infantesa dels dies dels drets civils, de Frank Sikora, és el relat de dues noies joves, Rachel West i Sheyann Webb, a Selma els dies previs al Diumenge sagnant, quan els agents de la llei van colpejar els manifestants dels Drets Civils. 

El 7 de març de 1965, quan l'activista de 25 anys John Lewis va  dirigir més de 600 manifestants de tot arreu al pont d'Edmund Pettus a Selma (Alabama), es van enfrontar a atacs brutals per part dels soldats estatals que s'acostaven. Les imatges de la violència van impactar col·lectivament la nació i van impulsar la lluita contra la injustícia racial. Selam to Montgomery March

<>·<>·<>·<>·<>·<>

Avui, potser, molta gent pensa en This Little Light of Mine com una cançó infantil; ben mirat, és bo recordar que el Moviment dels Drets Civils era un moviment de joves; un exemple d'una època en què els nens, també, van contribuir a canviar el món. 

 

This Little Light of Mine Aquesta versió de la cançó This Little Light of Mine és d'un vídeo fet per Psalty the Singing Song Book. El vídeo es diu Psalty's Funtastic Praise Party. La cançó pertany als drets d'Ernie i Debbie Rettino que van crear Psalty. No sóc propietari d'aquest contingut i no en trec cap benefici.

This Little Light of Mine és una cançó gòspel popular d'origen desconegut que es canta a tot el món. Es creu que Harry Dixon Loes -compositor i professor de música- la va escriure per a nens en la dècada de 1920, però mai en va reclamar l’autoria.

És una cançó d'escriptura basada en un espiritual negre la lletra de la qual expressa l'alegria de mostrar l'amor perfecte de Déu enmig de tots els desafiaments que presenta la vida. Inspirada en Mateu 5: 15-16, “15 Ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. 16 Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.” El passatge paral·lel de Lluc 11:33 diu: "Ningú, quan ha encès una espelma, no la posa en un lloc secret sinó sobre un canelobre, perquè els qui entren ho vegin." 

Com hem vist anteriorment, als anys 50 i 60, el contingut d’aquestes paraules van agafar un significat més enllà del seu origen religiós. El Moviment dels Drets Civils se la va fer seva, convertint-se en un símbol del moviment.

De This Little Light of Mine se n’ha fet milers de versions, però, per no cansar l’audiència, citaré només les més memorables -començant amb l’excepcional gravació de Son House-, i, com a curiositat, n’escoltarem algunes d’estils musicals que s’aparten una mica de l'esperit del cant original.

Son House (1902-1988), va realitzar enregistraments el 1930 per a Alan Lomax el 1941 i 1942. Posteriorment va desaparèixer de l'escena musical fins a la dècada de 1960, quan va ser redescobert. L'estil musical innovador de House es caracteritza per utilitzar ritmes forts, marcats i repetitius, juntament amb una manera de cantar que recorda els laments de les chain gang (grups de presoners). 

Blues Rosie Chain

Cançons de la presó negra de la

penitenciaria estatal de Mississipí,

gravades per Alan Lomax

House va influenciar àmpliament Muddy Waters i Robert Johnson, sent aquest últim el que portaria la música de House a altres audiències; va ser precisament House qui, en una conversa amb admiradors a la dècada de 1960, va expandir la llegenda que Robert Johnson havia venut la seva ànima al diable a canvi de poder tocar la guitarra de forma magistral.

This Little Girl of Mine
Son House

Sister Rosetta Tharpe, la històrica padrina del Rock 'n' Roll dels 1950, també en va fer una autèntica interpretació que traspua tot el temperament afroamericà.

This Little Light of Mine
Sister Rosetta Tharpe

En l’extensa llista de cantants i grups que han interpretat aquesta cançó, predomina, com és natural, la tendència Gòspel / Espiritual amb més o menys grau de Rhythm and blues / Soul. Destaquem les versions d’Etta James, Clara Mae Ward, Aretha Franklin, The Swan Silvertones, Brenda Lee, Odetta i Sam Cooke, tots ells noms consagrats de la música afroamericana, amb un llarg i prestigiós recorregut artístic.

Etta James (1938-2012) fou una cantant estatunidenca que abraçà una gran varietat d'estils des del blues, rhythm and blues, rock and roll, soul, gòspel i jazz. Va començar la seva carrera a mitjan de la dècada de 1950 i assolí l'èxit amb temes com Dance with Me, Henry, At Last, Tell Mama i I'd Rather Go Blind. 

This Little Light of Mine
Etta James

Clara Mae Ward (1924-1973) va ser una artista de gòspel nord-americana que va aconseguir un gran èxit artístic i comercial durant les dècades de 1940 i 1950, com a líder de The Famous Ward Singers .

 

This Little Light of Mine
The Ward Singers

És espectacular veure actuar The Clara Ward Singers en aquesta pel·lícula de 1963, en la que el llegendari grup de gòspel canta tres cançons, l’última de les quals és When the Saints Go Marching In.

The Clara Ward

Aretha Louise Franklin (1942-2018) mítica cantant afroamericana especialitzada en els estils gòspel i soul, fou coneguda com la Reina del Soul. Filla d'un popular predicador baptista, als catorze anys cantava a l'església amb les seves germanes Carolyn i Erma. Va conèixer i va rebre influències de les estrelles del gòspel Clara Ward i Mahalia Jackson. Entre 1956 i 1960 es va dedicar només a cantar gòspel.

 

This Little Light of Mine
Aretha Franklin

The Swan Silvertones és un grup de música gòspel (del mateix gener que The Golden Gate Quartet), amb antecedents Barbershop, que va assolir popularitat per primera vegada als anys 40 i 50 sota el lideratge de Claude Jeter. Jeter va formar el grup el 1938, primer amb el nom Four Harmony Kings, mentre treballava com a miner de carbó a West Virginia. 

 

This Little Light of Mine
The Swan Silvertones

Brenda Lee (1944), cantant de country, soul i rhythm & blues estatunidenca, que va ser una ídol adolescent ( Princesa del Pop) durant la dècada del 1950 i 1960.

 

This Little Light of Mine

El 1956, amb tan sols 12 anys, debutà arrasant en les llistes amb temes com Jambalaya, Bigelow 6-200 o I'm Gonna Lasso Santa Claus.

Jambalaya Brenda Lee

El 1961, Martin Luther King, Jr. va anomenar Odetta "La Reina de la Música Folk Americana". Se la recorda per la seva actuació al març de 1963 a Washington, a la manifestació de Drets Civils, en què va cantar O Freedom. ​Ella va descriure el seu paper en el moviment dels drets civils com "un dels soldats privats en un exèrcit molt gran." 

 

This Little Light of Mine Odeta

Oh Freedom (Trilogy) Odetta

Sam Cooke, l’any 1964 (l’any que va morir) va enregistrar This Little Light of Mine en una versió que, com també hem vist en Etta James i Odetta, amalgama This Little Light of Mine amb un altre gòspel molt popular, Amen, que el trio The Impressions havia fet famós aquell mateix any. A la vegada, The Impressions comencen Amen fent al·lusió a Swing low sweet chariot, un altre popularíssim espiritual. 

 

This Little Light of Mine
Sam Cooke

 

Amen The impressions (1964)

Swing low sweet chariot Paul Robeson

Hem sentit Paul Robeson (1898-1976), actor, atleta, cantant baríton-baix, escriptor i activista dels drets civils. De personalitat rebel i amb molta capacitat per expressar sentiments i emocions, va dirigir les primeres campanyes dels Estats Units, reivindicant els drets de la població afroamericana.

Per tancar aquest petit cercle que hem començat amb Sam Cooke, tornem a escoltar Paul Robeson, però ara cantant This Little Light of Mine.

 

This Little Light of Mine
Paul Robeson

This Little Light of Mine és una cançó molt reivindicada pels cantants del ressorgiment folk dels anys seixanta a Estats Units. Alguns exemples són: Hoyt Axton (1963), The Huntsmen (1963), The Kingston Trio (1962), The Seekers (1964) i, evidentment, Peter Seeger. El compromís polític de Seeger amb les lluites dels Drets Civils i contra el racisme és ben conegut, i en el seu repertori no hi podia faltar This Little Light of Mine, una cançó emblemàtica en totes aquestes lluites.

 

This Little Light of Mine Hoyt Axton   This Little Light of Mine The Kingston Trio

This Little Light of Mine The Huntsmen    This Little Light of Mine The Seekers

This Little Light of Mine
Pete Seeger with Memphis Slim
and Willie Dixon

La versió del duo nord-americà The Louvin Brothers, format pels germans Loudermilk, és des de la tradició de la música country americana. Moltes de les seves cançons estaven molt influenciades per la seva fe baptista (L'arma de l'oració,  Mantingueu els ulls posats en Jesús). Per això no és estrany que, des d’aquesta òptica religioses, integressin The Little Light of Mine al seu repertori.

 

This Little Light of Mine
The Louvin Brothers

Dins els moviments Revival, la moda Skiffle a Anglaterra als anys 1950 va trobar en el folklore afroamericà molts dels temes del seu repertori. Avon Cities Skiffle Group, un dels molts grups que van forma part d’aquesta bogeria Skiffle, va enregistrar This Little Light of Mine.

This Little Light of Mine
Avon Cities Skiffle Group

De la mateixa manera que ha passat amb altres cançons procedents del blues i del gòspel, This Little Light of Mine també s'ha secularitzat. Aquest fenomen no és nou, la tècnica del contrafacctum ja s’aplicava en temps del Renaixement (“a lo divino” i “a lo profano”).  Ray Charles al 1956 i dos anys més tard The Everly Brothers, en els anys de plenitud del rock’n’roll,  la van gravar sota el títol  This Little Girl of Mini. 

 

This Little Girl of Mine Ray Charles

This Little Girl of Mine The Everly Brothers

 
Bé, sí, Bé, sí
Oh sí, Oh sí
Saps que aquesta nena és meva?
Vull que ho sàpigues
Aquesta nena meva
La porto a tot arreu
Un dia vaig mirar el meu vestit
El meu vestit era nou
Vaig mirar les meves sabates
I elles també ho eren
I per això jo, jo, jo, jo,
Oh, m'encanta aquesta nena meva
Oh, saps que aquesta nena és meva?
Em fa feliç quan estic trist
Aquesta nena meva
(...)

Amb altres paraules, però amb la mateixa concepció d'un amor possessiu (Oh bé, ara sé que t'estimo tant / mai, mai et deixaré marxar / i necessito tant el teu amor...), The Cleftones, l’any 1956, en van fer una versió Doo Wop, l’estil de moda d’aquells anys als Estats Units d’Amèrica.

 

Little Girl of Mine
The Cleftones

 

<>·<>·<>·<>·<>·<>