73.- Broadside

Edició del 30 de març de 1966

Broadside és una petita publicació en edició ciclostilada fundada l’any 1962 per Sis Cunningham i el seu marit Gordin Friesen. Dedicada a la música popular, va promoure publicacions de partitures i gravacions de cançons de cantants especialment de música folk. Tal com s’explica en el primer número, la revista es centre en els temes d’actualitat. 

“Les cançons d'actualitat han estat una part important de la música d'Estats Units des dels primers dies colonials. Avui en dia, moltes persones a tot el país estan escrivint cançons d'actualitat, i l'única manera de saber si una cançó és bona és donar-li una àmplia difusió i deixar que els cantants i els oients decideixin per si mateixos. L'objectiu de Broadside no és tant seleccionar i decidir,  com fer circular tantes cançons com sigui possible i treure-les el més ràpid possible. El nostre programa requereix una publicació dues vegades al mes, això dependrà principalment dels compositors contribuents. És possible que Broadside mai publiqui una cançó que pugui dir-se "cançó popular". Però recordem que moltes de les nostres millors cançons populars van ser cançons d'actualitat en el seu inici. Pocs negarien la bellesa i el valor durador d'algunes de les cançons de Woody Guthrie. Vella o nova, "una bona cançó només pot fer el bé".”

Sis Cunningham (1909-2004) va ser una cantant nord-americà, més coneguda com a publicista de música folklòrica i cançons de protesta. Va ser l'editora fundadora de la revista Broadside, que va publicar amb el seu marit Gordon Friesen i les seves filles.

But If I Ask Them Sis Cunningham

My Oklahoma Home It Blowed Away Sis Cunningham

Gordin Friesen i la seva dona Sis Cunningham també van ser membres dels Almanac Singers durant la dècada de 1940, un grup de ressorgiment de la música popular urbana de Greenwich Village amb una pertinença canviant.

El 1940, Lee Hays i Pete Seeger cofundaren The Almanac Singers, que van promoure la pau i l'aïllacionisme durant la Segona Guerra Mundial, en col·laboració amb l'American Peace Mobilization (APM). Presentava moltes cançons que s'oposaven a l'entrada d'Estats Units en la guerra. Al juny de 1941, quan Alemanya va envair la Unió Soviètica, l'APM va canviar el seu nom pel de Mobilització del Poble Nord-americana i va canviar el seu enfocament per donar suport l'entrada d'Estats Units en la guerra. Els Almanacs van recolzar el canvi i van produir moltes cançons a favor de la guerra instant als Estats Units a lluitar de la banda dels Aliats. The Almanac Singers es va dissoldre després que els Estats Units va entrar en la guerra.

Which Side Are You On The Almanac Singers

Dear Mr. President The Almanac Singers "Ara senyor president, no sempre hem estat d'acord en el passat, ho sé, però això no és res important, ara l'important és el que hem de fer. Hem de llepar al senyor Hitler, i fins que ho fem, altres coses poden esperar."

Aquesta unitat està dedicada al ressorgiment de la música folklòrica americana. Aquest moviment cultural, que va esclatar cap a la meitat dels anys seixanta, va tenir unes cares visibles (mediàtiques diem ara), de gran relleu: Pete Seeger; Burl Ives; Peter, Paul and Mary; Johnny Cash; Joan Baez; Bob Dylan; Judy Collins; The Borthers Four i alguns més. 

Big Rock Candy Mountain Burl Ives

Però ara, aquí, escoltarem molts cantants que, possiblement, seran desconeguts per la gran majoria. Són els i les artistes -alguns de segona o tercera fila-, que amb el seu treball van donar cos a tot un corrent progressista i d’esquerres que sorgí als Estats Units d’Amèrica a partir de finals dels anys cinquanta. En les referències a cada un d’ells que veurem després, hi trobem uns quants llocs comuns: Greenwich Village, Broadside, Folkways Records, Newport Folk Festival, Pete Seeger, Bob Dylan, defensa dels drets civils, lluita contra la segregació racial, lluita contra la guerra de Vietnam, defensa del drets dels immigrants... I és que, una característica que uneix i dóna caràcter a tot aquest grup d’artistes, és la denúncia valenta de les injustícies socials, la defensa del dret a la protesta, el compromís amb les lluites reivindicatives (laborals, ecologistes...), etc.  

The Weavers era un quartet de música folklòrica nord-americà amb seu a l'àrea de Greenwich Village a la ciutat de Nova York. Van cantar cançons populars tradicionals de tot el món, així com blues, música gòspel, cançons infantils, cançons laborals i balades nord-americans, i van vendre milions de discos en l'apogeu de la seva popularitat. The Weavers van ser formats al novembre de 1948 per Ronnie Gilbert, Lee Hays, Fred Hellerman i Pete Seeger.

Goodnight Irene The Weavers

Tot aquest moviment tampoc hauria sigut possible sense l'esforç, moltes vegades amagat, de moltes persones, que des de diferents àmbits van aportar el seu treball: l’entusiasme de Sis Cunningham i Gordin Friesen, els estudis i treballs de recerca de l’etnomusicòleg Alan Lomax, la metodologia en la recopilació de cançons de Robert Winslow Gordon i  Mike Seeger, la voluntat de promoure festivals i concerts de Ralph Rinzler i Izzy Young, l'impulsor, educador i productor Kenneth S. Goldstein, i molts i molts altres, és clar. 

Com que aquest fenomen cultural del ressorgiment de la música folk representa un camp d’estudi molt extens, ens cenyirem als cantants i músics de l’entorn de la revista Broadside i de la publicació d’un recull discogràfic titulat El millor de Broadside 1962-1988: Anthems of the American Underground de les pàgines de la revista Broadside. Tot i així, la llista encara podria ser molt més llarga!  Per aquest motiu, veureu que Pete Seeger, que era una de les ànimes de la revista, hi és molt present i en canvi no sortiran molts altres dels artistes consagrats.

Encara que només sigui de passada, he de fer menció del fenomen de la redescoberta de vells cantants de blues, com Big Bill Broonzy, Son House, Mississippi John Hurt, Skip James,  Reverend Gary Davis,  John Lee Hooker, Leadbelly, Muddy Waters, Elisabeth Cotten i molts altres, que als anys seixanta, i gràcies al ressorgiment, van reviure una regalada segona joventut artística, aquesta vegada esplendorosa i plena de reconeixement. 

You Got To Walk That Lonesome Valley Mississippi John Hurt

Ocasionalment, uns quants col·laboradors habituals de la revista es reuniren amb el nom de The Broadside Singers: Phil Ochs, Patrick Sky, Len Chandler, Tom Paxton, David Blue, Buffy Sainte-Marie, Peter La Farge, Pete Seeger, Eric Andersen.

Paths of Victory The Broadside Singers   Father's Grave The Broadside Singers & Lend Chandler   The Times I've Had The Broadside Singers with Phil Ochs

Freedom Is a Constant Struggle The Broadside Singers   Ain't That News? The Broadside Singers & Tom Paxton Carry It On The Broadside Singers with Len Chandler

<>·<>·<·><>·<>

L’ordre en que aniran apareixent els músics en aquesta crònica és totalment aleatori, no pressuposa cap criteri de valor ni preferència, és simplement l’ordre en que els he trobat en la recerca dels àudios. 

Es coneix com a massacre de Mỹ Lai l'assassinat d'entre 347 i 504 civils vietnamites el 16 de març de 1968, durant la Guerra del Vietnam per part de tropes de l'exèrcit dels Estats Units d'Amèrica. La majoria de les víctimes eren dones, nens i ancians, alguns dels quals foren mutilats i algunes dones violades abans de ser assassinades.

Thom Parrott (1944 a Washington DC), va assistir a la Universitat Stetson en DeLand, Florida voltant de 1963-64, on va estar en un grup anomenat The Farlanders, però va començar com un músic destacat després de mudar-se a Nova York, on Broadside Magazine va publicar la seva música folklòrica d'inspiració política a mitjans de la dècada de 1960. després d'aparèixer a l'escenari en un concert de Carnegie Hall el 1967 per invitació de Pete Seeger. Després de construir una reputació en el circuit de cafeteries de Greenwich Village i a través de gires, el segell Folkways va llançar 2 àlbums de llarga durada en solitari aclamats, el 1968, Neon Princess,  i Many Windowed Night. Va escriure la cançó "Pinkville Helicopter" sobre la massacre de My Lai.

Pinkville Helicopter Thom Parrott

Hole In The Ground Thom Parrott

Frederick Douglass Kirkpatrick (1933-1986) va ser un afroamericà músic, activista dels drets civils, i el ministre de Haynesville, Louisiana. A finals de 1964, va ser cofundador dels diaques per la Defensa i la Justícia, un grup armat d'autodefensa negra, a la petita ciutat industrial de Jonesboro, Louisiana, per protegir la comunitat negra contra la violència blanca. Juntament amb Earnest "Chilly Willy" Thomas, Kirkpatrick també va fundar capítols de diaques en altres ciutats de Louisiana, i a Mississippi i Alabama.

Burn, Baby, Burn Jimmy Collier & Frederick Douglass Kirkpatrik   Nothing But His Blood Jimmy Collier & Frederick Douglass Kirkpatrik

The Cities Are Burning Jimmy Collier & Frederick Douglass Kirkpatrik   Everybody's Got a Right To Live F.D Kirkpatrick with James Collier &  Pete Seeger

Bonnie Dobson (1940) és una compositora, cantant i guitarrista de música folklòrica canadenca, més coneguda en la dècada de 1960 per compondre les canóns I'm Your Woman i Morning dew. Aquesta última, Take Me for a Walk (Morning Dew)  és una cançó de folk-rock post-apocalíptica escrita el 1962, que s'ha convertit en un estàndard. Fred Neil va escoltar la cançó de Dobson i la va reorganitzar per adaptar-la al seu propi estil.

I'ma Your Woman Bonnie Dobson

Take Me for a Walk Donnie Dobson

Dave Van Ronk (1936-2002) va ser un cantant americà de música folk. Nascut al comtat de Brooklyn, a Nova York, es va establir al barri Greenwich Village. Va ser una important figura del renaixement del folk acústic dels anys 1960. El seu treball abastava des de les antigues balades angleses fins als versos de Bertolt Brecht, passant pel blues, el gòspel, el rock, el jazz de Nova Orleans i el swing. Van Ronk va ser reconegut com l'oncle amigable de Greenwich Village, presidint la cultura del folk de cafeteria i sent amic de diversos artistes, inspirant, ajudant-los i promovent-los. Entre aquests es troben Bob Dylan, Tom Paxton, Patrick Sky, Phil Ochs, Ramblin 'Jack Elliott i Joni Mitchell.

Hang Me, Oh Hang Me Dave Van Ronk

The House of the Rising Sun Dave Van Ronk

El seu compromís incansable amb la lluita pels drets humans, contra de la segregació racial i contra de la guerra de Vietnam, així com la gran tasca en potenciar la música i els cantants populars, l’ha convertit en un referent del pacifisme i de la folk song.

Pete Seeger (1919-2014) va ser un cantautor i activista polític dels Estats Units d'Amèrica. El seu pare, Charles Louis Seeger Jr., va ser un compositor i un pioner etnomusicòleg, investigador tant de la música folk americana com de música no occidental. La seva mare, Constance de Clyver Edson, va ser una violinista de música clàssica i també professora de violí. D'un entorn familiar molt vinculat a l'art i la música, els pares de Pete Seeger van divorciar-se quan ell tenia set anys. Després d'haver estudiat periodisme a la Universitat Harvard, durant anys va estar   recorrent arxius i biblioteques d'arreu dels EUA recopilant peces tradicionals, rescatant i creant-ne de noves de forma pionera a les dècades del 1950 i 1960 al seu país. Molts dels seus enregistraments han esdevingut himnes dels moviments pacifistes i ecologistes. El seu activisme polític i la seva participació en moviments socials el varen convertir en objectiu de la caça de bruixes del senador MacCarthy.

The Willing Conscript Pete Seeger   Hard Rain's A-Gonna Fall Pete Seeger

Mrs. Clara Sullivan's Letter Pete Seeger   My Father's Mansion's Many Rooms Pete Seeger

Phil Ochs (1940-1976) va ser un cantant americà de música folk, emblema de la dècada de 1970, famós pel seu estil irònic i la seva veu esquinçada, similar a la de Bob Dylan. Va estudiar periodisme a Ohio State i allà va conèixer a Jim Glover, un company d'estudis devot de la música folklòrica. Glover va presentar a Ochs la música de Pete Seeger, Woody Guthrie i The Weavers. Glover, a més de debatre sobre qüestions polítiques, li va ensenyar a tocar la guitarra. Els seus dos interessos principals, la política i la música, aviat es van fusionar, i Ochs va començar a escriure cançons polítiques d'actualitat. Ochs i Glover van formar un duo anomenat "The Singing Socialists", més tard rebatejat com "The Sundowners", però el duo es va separar abans de la seva primera actuació professional i Glover va anar a Nova York per convertir-se en cantant de folk. Ochs va començar a passar més temps a un club de folk local de Cleveland anomenat Farragher 's Back Room. Va ser la porta d’obertura de diversos músics a l'estiu de 1961, inclosos els Smothers Brothers. Ochs també va conèixer al cantant de folk Bob Gibson aquest estiu i, segons Dave Van Ronk, Gibson es va convertir en "la influència fonamental" en l'escriptura d'Ochs.

Continuà a Ohio State un any més, però va abandonar en el seu últim trimestre sense graduar-se i se'n va anar a Nova York, com ho havia fet Glover. Ochs va arribar a la ciutat de Nova York el 1962 i va començar a actuar en nombrosos petits clubs nocturns folklòrics, convertint-se finalment en una part integral de l'escena de la música folklòrica de Greenwich Village.  A l'estiu de 1963, era prou conegut en els cercles folklòrics com per ser convidat a cantar al Newport Folk Festival, on va interpretar Power and the Glory, el seu himne patriòtic a l'estil de Guthrie que va posar a l'audiència de peu. Contribuí amb moltes cançons i articles a la influent Broadside Magazine. Phil Ochs va ser un dels compositors més influents de la generació "hippie", les seves lletres en oposició a la Guerra del Vietnam i les seves constants crítiques als organismes de l'Estat nord-americà. Entre les seves obres més reconegudes es troba l'himne pacifista I is not Marchin anymore, que denuncia l'irracional de la Guerra del Vietnam.

Freedom Riders Phil Ochs   I is not Marchin anymore Phil Ochs    Ballad of William Worthy Phil Ochs

We Seek No Wider War Phil Ochs   Changes Phil Ochs   The War Is Over Phil Ochs

The New World Singers va ser un grup del ressorgiment folklòric dels anys seixanta. Estava format per Happy Traum, Gil Turner, Bob Cohen i Deloris Dixon

Blowin' in the Wind The New World Singers

His Love The New World Singers

The Freedom Singers es va originar com un quartet d'estudiants format el 1962 a Albany State College a Albany, Geòrgia. Després que el cantant de folk Pete Seeger va ser testimoni del poder del seu estil de cant congregacional, que va fusionar el cant de l'església baptista negre a capella amb cançons i càntics de protesta, les seves actuacions van atreure ajuda i suport a l'SNCC durant l'emergent Moviment de drets Civils.  Seeger va suggerir a The Freedom Singers com un grup de gira al secretari executiu de SNCC, James Formen, com una forma d'impulsar futures campanyes.

Com a resultat, la cançó comunal es va tornar essencial per donar poder i educar el públic sobre temes de drets civils i una poderosa arma social d'influència en la lluita contra Jim Crow (Lleis de segregació racial).

We'll Never Turn Back The Freedom Singers

We Shall Not Be Moved at  the March on Washington The Freedom Singers

Jim & Jean, duo de música folk format a Greenwich Village eren un duet folk compost per Jim Glover(1940) (molt amic Phil Ochs) i Jean Ray (1941). Són dels primers artistes a enregistrar arranjaments de folk-rock de cançons de Phil Ochs, Bob Dylan, Eric Andersen i David Blue.

Sweet Water Jim & Jean

Welcome, Welcome Emmigrante Jim & Jean

Robert Gibson (1931-1996) va ser un cantant de folk nord-americà i una figura clau en el ressorgiment de la música folklòrica a fins de la dècada de 1950 i principis de la de 1960. Els seus principals instruments van ser el banjo i la guitarra de 12 cordes. Va presentar a una llavors desconeguda Joan Baez al Newport Folk Festival de 1959. Va produir diversos LP en la dècada de 1956 a 1965. El seu àlbum més conegut, Gibson & Camp at the Gate of Horn, va ser llançat en 1961. Les seves cançons han estat gravades per, entre altres, The Limeliters, Peter, Paul and Mary, Simon & Garfunkel, The Byrds, Smothers Brothers, Phil Ochs i Kingston Trio.

Good News Bob Gibson

Skillet Good and Greasy Bob Gibson · Bob Camp

Fred Neil (1936-2001) va ser un cantant i compositor nord-americà que va desenvolupar la seva carrera des de mitjans dels anys 60 fins a principis dels 70. A mitjan 1961 es traslladà a viure a Greenwich Village, on va conèixer a Vince Martin, amb qui va formar un duo que el 1965 va publicar el seu primer àlbum Tear Down The Walls. El 1967, Fred Neil va publicar un àlbum homònim que contenia el tema Everybody 's Talkin.

Everybody's Talkin' Fred Neil

I Know You Rider Vince Martin & Fred Neil

Peter La Farge (1931, era descendent dels gairebé extints indis Narragansett, d'aquí la seva lleialtat a tot el natiu americà. Des dels seus primers dies a la Marina dels EE. UU. La seva associació amb llegendes de el folk i el blues com Josh White, Big Bill Broonzy i el futur mentor Cisco Houston el van portar a treballar com a cantautor i intèrpret. Després de mudar-se a la ciutat de Nova York, el nou cantautor es va fer amic de molts incondicionals de Greenwich Village, inclosos Bob Dylan, Dave Van Ronk, Phil Ochs, Ramblin 'Jack Elliott i el pilar del folk Pete Seeger.

The Ballad of Ira Hayes Peter La Farge

Marijuana Blues Peter La Farge

Ramblin' Jack Elliott (1932) nascut a Nova York dins d'una família jueva. En un principi va voler ser un vaquer i amb quinze anys va fugir de casa.  Es va unir a la gira del Coronel Jim Eskew. Va conèixer al primer vaquer cantant, Brahmer Rogers, un pallasso que tocava la guitarra i el banjo de cinc cordes, cantava cançons i recitava poesia. De tornada a casa, Elliott va començar a tocar la guitarra i va començar a tocar al carrer per guanyar-se la vida. De forma eventual va conèixer Woody Guthrie, amb qui va començar a tractar com a admirador i alumne. Amb Derroll Adams va realitzar una gira pel Regne Unit i Europa. A Londres, va tocar en petits clubs i pubs i en els cabarets de West End de nit. Quan va tornar a Amèrica, Elliott va descobrir que s'havia fet famós en l'escena folk novaiorquesa.

San Francisco Bay Blues (1965) Ramblin' Jack Elliott

Joe (1965) Ramblin' Jack Elliott

Gil Turner (1933-1974) va ser un cantautor de folk nord-americà, editor de revistes, actor de Shakespeare, activista polític i, durant un temps, un predicador baptista laic. Turner va ser una figura prominent en l'escena de Greenwich Village a principis de la dècada de 1960, on va ser mestre de cerimònies en el principal local de música folklòrica de la ciutat de Nova York, Gerde 's Folk City, així com coeditor de la revista de cançons de protesta Broadside. També va escriure per a Sing Out!, La publicació trimestral música popular revista. Turner va escriure més de 100 cançons, les més conegudes són "Benny 'Kid' Paret", una cançó de protesta sobre un boxejador que va morir en el ring, i "Carry It On", un himne dels drets civils gravat per artistes populars com Judy Collins i Joan Baez.

Benny Kid Paret Gil Turner

Carry It On Gil Turner · The Broadside Singers

Len Chandler (1935), és un músic folklòric d'Akron, Ohio. A principis de la dècada de 1960, va començar a involucrar-se en el Moviment de Drets Civils. Va cantar en manifestacions i mítings i es va guanyar la reputació de compositor de protesta. Una de les seves cançons més famoses va ser Beans in My Ears, que va ser versionada per Pete Seeger. També es va exercir com un dels membres originals de la tripulació de l'organització Clearwater de Seeger, treballant per salvar el medi ambient al voltant de la vall del riu Hudson. Chandler també va ser intèrpret de la companyia viatgera contra la guerra FTA, que va ser organitzada per Jane Fonda en 1971.

I'm Going To Get My Baby Out Of Jail Len Chandler & Bernice Johnson Reagon

Beans in My Ears Pete Seeger

Tom Paxton (1937) és un cantautor nord-americà de folk que ha tingut una carrera musical que abasta més de cinquanta anys. Es destaca com un educador de la música així com un defensor dels cantants de folk que combinen cançons tradicionals amb noves composicions. Des dels anys 60 és una de les figures mítiques d'aquest gènere musical a què sempre s'ha mostrat fidel. Les cançons de Paxton han estat àmpliament interpretades, incloent estàndards moderns com The Last Thing in My Mind, Bottle of wine, Whose Garden Was This, The Marvelous Toy i Ramblin 'Boy. Les cançons de Paxton han estat gravades per Pete Seeger, Bob Dylan, Judy Collins, Joan Baez,  Harry Belafonte, Peter, Paul i Mary i molts altres.

What Did You Learn in School Today? Tom Paxton   The Marvelous Toy (1968) Tom Paxton

The Last Thing On My Mind (1966) Tom Paxton    Ramblin' Boy (1964) Tom Paxton

Mike Millius, va començar com a cantautor a partir de mitjans dels anys seixanta. La nit de l'assassinat de Martin Luther King, Mike va escriure The Ballad Of Martin Luther King, que ha estat gravat per diversos artistes, inclòs Pete Seeger. Cantautor, folk i rara avis, va començar com a cantautor escrivint cançons d'actualitat per Folkways Broadside Magazine i discos. El 1969 va gravar un àlbum en solitari, Desperado, en estils d'hard rock.

The Ballad Of Martin Luther King Mike Millius

Lookout for Lucy Mike Millius

Sammy Walker (1952) és un cantautor nord-americà. Influenciat pels sons folk i country de Bob Dylan, Woody Guthrie i Hank Williams, Walker va sorgir a mitjans de la dècada de 1970 amb dos àlbums per al segell Folkways i dos àlbums per a Warner Brothers. Mentre apareixia al programa de ràdio de Bob Fass el 1975, va cridar l'atenció de Phil Ochs, qui va quedar impressionat pel jove compositor i va acordar produir el seu primer àlbum amb Folkways. Walker va realitzar una gira per Europa en 1978 i novament en 1986. Després de gravar un àlbum de cançons de Woody Guthrie el 1979, no va tornar a gravar fins a 1989.

Ragamuffin Minstrel Boy Sammy Walker

Bound For Glory Sammy Walker & Phil Ochs

El maig de 1963 es publica The Freewheelin' Bob Dylan, el seu segon i molt esperat àlbum. Dos mesos després de la publicació, Dylan apareix al Festival Folk de Newport, on és saludat com el profeta de la revolució juvenil, i canta Blowin' in the Wind davant de 46.000 persones, acompanyat a l'escenari per Joan Baez i Pete Seeger.

Bob Dylan (1941), és un compositor i cantant estatunidenc, considerat un dels músics més influents i prolífics del segle xx i guardonat el 2016 amb el Premi Nobel de Literatura "per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó". Començà la seva carrera com a solista tocant en locals nocturns, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra i la seva harmònica, així com la seva expressiva veu, que arribarà a convertir-se en la seva marca personal. Descobreix la biografia Bound for Glory del cantant Woody Guthrie, que es converteix en el seu mestre i de qui en divulgarà l'obra arreu del país. Quan Dylan sabé que Guthrie es trobava ingressat en un hospital de Nova York, decidí anar fins a la ciutat per conèixer-lo. L'arribada a aquesta ciutat li permeté relacionar-se amb els ambients folk que omplien Greenwich Village, i aconseguir actuar davant de John Lee Hooker. A l'abril de 1962 i en el transcurs d'alguns mesos, compon temes com Blowin' in the Wind, Masters of War, Talkin' World War III Blues i Oxford Town, que esdevenen himnes del moviment pacifista.

Ballad of Donald White Bob Dylan   Masters of War Bob Dylan

John Brown Bob Dylan   Talkin' World War III Blues Bob Dylan

Joan Baez (1941), caracteritzada per una veu potent, aguda, pròxima a la d'una soprano, i amb un vibrato controlat per a potenciar la dramatització de les lletres de les cançons, Joan Baez és la màxima figura de la cançó protesta sorgida en els anys 60, a la calor de la Guerra del Vietnam. El seu repertori, no obstant això, abasta també la música tradicional, el country i el folk rock. Entre 1962 i 1964, Baez va ser el rostre popular de la música folk, es va convertir en l'estrella de festivals i gires i va cantar en actes polítics, entre els quals s'inclouen la marxa sobre Washington de 1963 pels drets civils. Durant aquest període, va començar a estudiar el treball de Bob Dylan i, a poc a poc, el seu repertori es va desplaçar del material tradicional al de tipus socialment compromès, d'acord amb l'emergent generació d'artistes dels anys seixanta. Va viure amb Bob Dylan entre 1963 i 1965.

Lluità en contra de la Guerra del Vietnam i a favor dels drets civils. Per a això va crear Humanitas, una organització internacional pro Drets Humans, i el 1963 va fundar a Palo Alto un institut d'estudis sobre la no-violència. Com altres intèrprets de folk, Baez es va veure influenciada per l'aparició dels Beatles als Estats Units i pel folk rock de Dylan. A la fi dels seixanta i principis dels setanta, Baez va començar a escriure les seves pròpies cançons, cosa que va culminar en el supervendes Diamonds & Rust (1975), al qual va seguir Gulf Winds (1976), enterament escrit per ella.

We Shall Overcome Joan Baez   Diamonds & Rust Joan Baez

Donna, Donna Joan Baez   Gulf Winds Joan Baez

Richard Fariña (1937-1966) va ser un cantant de folk, compositor, poeta i novel·lista nord-americà. Va publicar contes per a revistes literàries locals i per a publicacions periòdiques nacionals. Fariña es va fer molt amic de Thomas Pynchon. A Manhattan, Fariña va esdevenir un mecenes habitual de White Horse Tavern, la coneguda taverna de Greenwich Village freqüentada per poetes, artistes i cantants populars. Va ser allà on va conèixer a Carolyn Hester, una reeixida cantant de folk. Es van casar 18 dies després. Fariña es va nomenar a si mateix agent de Hester; van fer gires per tot el món mentre Fariña treballava en la seva novel·la i Carolyn realitzava concerts. Fariña va estar present quan Hester va gravar el seu tercer àlbum en els estudis de Columbia durant el setembre de 1961, on un llavors poc conegut Bob Dylan va tocar l'harmònica en diversos temes. Fariña va esdevenir un bon amic de Dylan.     Fariña després va viatjar a Europa, on va conèixer a Mimi Baez, la germana adolescent de Joan Baez, a la primavera de 1962. Hester es va divorciar de Fariña poc després i Fariña es va casar amb Mimi, de 17 anys, a l'abril de 1963. Thomas Pynchon va ser el padrí. Van debutar el seu acte com Richard & Mimi Fariña al Big Sud Folk Festival el 1964. Fariña, com Dylan i altres d'aquesta època, era considerat un cantant de protesta, i diverses de les seves cançons són obertament polítiques. Diversos crítics han considerat a Fariña com un dels principals talents de la música folklòrica dels anys seixanta.   Mimi Baez (1945-2001), més coneguda com Mimi Fariña, era una compositora i activista nord-americà, filla menor del físic Albert Baez i germana de la cantant Joan Báez. Mimi va aprendre a tocar la guitarra, unint-se a el renaixement del folk nord-americà en la dècada de 1960. Mimi va conèixer a el novel·lista i compositor Richard Fariña el 1963 quan tenia 17 anys i va contreure matrimoni amb ell amb 18. Tots dos van col·laborar en diversos àlbums folk. Després de la mort de Fariña en 1966, el dia del vint-i-un aniversari de Mimi, en un accident de motocicleta, Mimi es va casar amb Milan Melvin i va seguir oferint concerts, de vegades gravant i sortint de gira amb la seva germana Joan Báez o amb el cantant Tom Jans, amb qui va gravar l'àlbum Take Heart (1971).   Birmingham Sunday Richard & Mimi Fariña   In The Quiet Morning Mimi Fariña & Tom Jans   A Swallow Song Richard & Mimi Fariña   Catch The Wind Joan Baez & Mimi Fariña     Carolyn Hester (1937) és una cantant i compositora de folk nord-americà. Va ser una figura del ressorgiment de la música folklòrica de principis de la dècada de 1960. Hester va ser una de les moltes joves cantants de Greenwich Village que van pujar a la cresta de l'onada de música folklòrica de la dècada de 1960. Hester era "de la petita però decidida banda de cantants populars de principis dels seixanta que recorria les cafeteries i els campus, des Harvard Yard fins Bleecker Street, convençut que la seva música podria ajudar a canviar el món". El 1961 va conèixer a Bob Dylan i el va convidar a tocar en el seu tercer àlbum, que va ser el primer enregistrament oficial de Bob Dylan.  Hester va rebutjar l'oportunitat d'unir-se a un trio de folk amb Peter Yarrow, Paul Stookey i Amb Mary Travers (Peter, Paul & Mary). Ill Fly Away Carolyn Hester The Water is Wide (1961) Carolyn Hester   Reynolds era també una compositora notable de cançons per a nens, incloent Magic Penny  i Morningtown Ride, un senzill posicionat entre els cinc més populars al Regne Unit (desembre de 1966 ) gravat per The Seekers. Malvina Reynolds (1900-1978) va ser una cantautora de folk / blues i activista política nord-americana, més coneguda pel seu estil de composició, particularment les cançons Little Boxes i Morningtown Ride. Encara que tocava violí en una orquestra de ball en la seva joventut, va començar la seva carrera com a compositora tardanament. Estava en els seus quaranta i tants anys quan va conèixer a Earl Robinson, Pete Seeger, i altres cantants i compositors de folk. Va escriure diverses cançons populars, incloent Little Boxes, gravada per Pete Seeger; What Have They Done to the Rain sobre la pluja radioactiva; It Is not Nice, un himne sobre els drets civils; Turn Around, sobre els nens que estan creixent;   i There's a Bottom Below, sobre la depressió.    Little boxes Malvina Reynolds   Magic Penny Malvina Reynolds It Is not Nice Malvina Reynolds    Morningtown Ride Malvina Reynolds Mark Spoelstra (1940-2007) va ser un cantautor i guitarrista de folk i blues nord-americà. Va néixer i va créixer a Kansas City, Missouri. Va començar la seva carrera musical a Los Angeles en la seva adolescència i va emigrar per acabar a la ciutat de Nova York a temps per participar en el ressorgiment de la música folklòrica de principis de la dècada de 1960. És recordat per la seva activitat en l'àrea de Greenwich Village. Va actuar amb Bob Dylan poc després de l'arribada de Dylan a la ciutat de Nova York, va ser col·laborador de Broadside Magazine i va gravar diversos àlbums per Folkways Records i altres segells.   The Civil Defense Sign Mark Spoelstra   Sugar Babe, It's All Over Now Mark Spoelstra      Brown eyed children of the sun Daniel Valdez  Daniel Valdez (1949) és probablement més conegut pel seu paper en l'obra de teatre i pel·lícula Zoot Suit del seu germà Luis Valdez, en què la violència antiimmigrant va ser un tema central. Els fills de el sol d'ulls marrons, dels compositors Daniel Valdez, Sylvia Galán i Pedro Contreras, va capturar l'orgull ètnic i la militància laboral d'aquesta nova generació de mexicoamericans. Nens de el sol d'ulls marrons es va convertir en una mena d'himne que es canta especialment en els mítings de suport a la Unió de Treballadors Agrícoles. En la cançó, els treballadors emigrants encara són retratats com a víctimes de la injustícia, però l'atenció se centra en la seva resistència i organització, el llegat que deixaran als seus fills.    The Migrant's Song Danny Valdez & Augustin Lira Woody Guthrie (1912-1967), inspirat per la notícia de les deportacions a Mèxic del 1948, el cantant popular nord-americana i activista comunista, va escriure el poema que, quan més tard Martin Hoffman li posà música, es convertiria en la clàssica cançó de protesta, Plane Wreck at Els Gats (Deportat). La cançó lamenta l'anonimat de les persones que van morir en un accident aeri a Califòrnia mentre eren deportades a Mèxic. Les restes dels emigrants van ser enterrats en una tomba sense nom a la Vall Central de Califòrnia. Plane Wreck at Els Gats (Deportat) Woody Guthrie     City of New Orleans Arlo Guthrie Arlo Guthrie (1947) és un cantautor de folk nord-americà. És conegut per cantar cançons de protesta contra la injustícia social i explicar històries mentre interpreta cançons, seguint la tradició del seu pare Woody Guthrie. El treball més conegut de Guthrie és la seva peça debut, Alice's Restaurant Massacree, una cançó satírica de blues parlant d'uns 18 minuts de durada que des de llavors s'ha convertit en un himne d'Acció de Gràcies. El seu únic èxit entre els 40 primers va ser una versió de City of New Orleans de Steve Goodman. La seva popular cançó Massachusetts, està dedicada a l'estat on ha viscut la major part de la seva vida adulta.     Massachusetts Arlo Guthrie   Eric Andersen (1943) és un cantautor de música popular nord-americana, que ha escrit cançons gravades per Johnny Cash, Bob Dylan, Judy Collins i molts altres. A principis de la dècada de 1960, Andersen formava part de l'escena folklòrica de Greenwich Village a Nova York. Les seves cançons més conegudes de l'era folklòrica de la dècada de 1960 són Violets of Dawn, Come to My Bedside i Thirsty Boots (aquesta última gravada per Judy Collins, Bob Dylan, entre d'altres). El 1966 va fer el seu debut al Festival de Folk de Newport. El mànager dels Beatles, Brian Epstein, estava en procés de convertir-se en el seu mànager quan va morir. Violets of Dawn Eric Andersen      Thirsty Boots Eric Andersen

Sky Many A Mile Patrick Sky

Patrick Sky (1943) és un músic, cantant de folk i compositor nord-americà d'ascendència irlandesa i nativa americana (indi creek). Proper de Dave Van Ronk i altres en el boom folklòric de Greenwich Village de la dècada de 1960, després del servei militar, Sky va llançar una sèrie d'àlbums ben rebuts des de 1965 en endavant i va tocar amb molts dels principals artistes del període, particularment Buffy Sainte-Marie, Eric Andersen i el cantant de blues Mississippi John Hurt. La cançó de Sky Many A Mile es va convertir en un element bàsic dels clubs de folk i ha estat gravada per Sainte-Marie i altres.

Buffy Sainte-Marie, (1941) és una canadenca indígena, compositora cantautora, educadora, pacifista i activista social. Al llarg de la seva carrera, el seu treball s'ha centrat en els problemes que enfronten els pobles indígenes de les Amèriques. El 1962, quan tenia poc més de vint anys, començà a actuar en diverses sales de concerts, festivals de música folklòrica i reserves de les Primeres Nacions als Estats Units, Canadà i l'estranger. Va passar una quantitat considerable de temps en els cafès de l'antic districte de Yorkville de centre de Toronto i a Greenwich Village de la ciutat de Nova York com a part de l'escena folklòrica de principis a mitjans de la dècada de 1960, sovint al costat d'altres contemporanis canadencs emergents, com Leonard Cohen, Neil Young, i Joni Mitchell.

Sometimes When I Get to Thinkin  Buffy Sainte-Marie

<>·<>·<·><>·<>

Com hem vist, el centre de tot aquest moviment va ser Greenwich Village. Woody Allen, Andy Warhol, Bill Cosby, Joan Baez, Dave Van Ronk, Paul Simon, Art Garfunkel, Joni Mitchell, Peter La Farge, Mark Spoelstra, Fred Neil, Phil Ochs, Frank Zappa, Barbra Streisand, Jessica Lange, Nina Simone, Lou Reed, Dustin Hoffman i Al Pacino són només algunes de les celebritats que han fet les primeres passes a Greenwich Village entre 1950 i 1970.

L’any 1968, Nancy Sinatra i Lee Hazlewood van cantar Greenwich Village Folk Song Salesman, una cançó que ironitzava sobre els personatges que solien concórrer al famós barri novaiorquès i els temes recorrents de les cançons de protesta: revoltes de Detroit, Vietnam ... 

El vaig conèixer en un racó del cafè de Greenwich Village

(¿Greenwich?).

Estava venent cançons populars i petits llibres.

El lloc estava ple de hippies desperts en aquest moment.

(...)

Greenwich Village Folk Song Salesman
Nancy Sinatra and Lee Hazlewood

<>·<>·<·><>·<>

Aquesta entrada no volia ser una crònica del moviment folk americà dels anys seixanta. Ja hem dit al començament que ens fixaríem més en artistes poc coneguts. Així i tot, hem pogut escoltar a  Bob Dylan, a Pete Seeger i a Joan Baez, però en canvi no hem sentit res de  Peter, Paul & Mary, de Judy Collins o Johnny Cash.  

A més a més de tots els que hem escoltat i dels que hem mencionat però no hem sentit, hi ha uns cantants boníssims que, sense participar-hi molt directament, estaven a l’òrbita d’aquest moviment, com Simon & Grafunkel, Leonard Cohen, Crosby, Stills, Nash & Young, The Mamas & The Papas, James Taylor o Cat Stevens.

Per acabar, i pertanyent a aquest últim grup d’artistes que estan entre el folk, el rock i el pop, m’agradaria destacar un cantant canadenc poc conegut, però crec que mereixedor d'una mirada especial: Gordon Lightfool,

 

Gordon Lightfoot (1938) és un cantautor i guitarrista canadenc que va aconseguir l'èxit internacional en música folk, folk-rock i country. Se li atribueix haver ajudat a definir el so folk-pop de les dècades de 1960 i 1970. Sovint se’l reconeix com el millor compositor del Canadà i és conegut internacionalment com una llegenda del folk-rock. Bob Dylan va fer aquest comentari sobre l'artista: "No puc pensar en cap cançó de Gordon Lightfoot que no m'agradi. Cada vegada que escolto una cançó seva, és com si volgués que durés per sempre ... Lightfoot va esdevenir el meu mentor durant molt de temps. Crec que, probablement, encara ho sigui fins al dia d'avui ".

Early Mornin' Rain (1966) Gordon Lightfoot   Sundown Gordon Lightfoot

If You Could Read My Mind Gordon Lightfoot   The Wreck of the Edmund Fitzgerald Gordon Lightfoot

<>·<>·<·><>·<>