108.- Revival

Al segle XX, en l’àmbit de la musicals popular, hi va haver dos corrents que s’establiren sobre l’herència de la tradició i del folklore americà, tant d’origen negre com blanc. Revival  és el retorn i la revaloració d’un estil artístic, o d’una moda, d’una època passada, reviscolat en un context social i artístic diferent del que els va engendrar. Aquests dos corrents són el folk i l’skiffle.

El folk americà va tenir el seu ressorgiment espectacular als anys seixanta, però els seus fonaments són de molts anys enrere. Van ser molts els músics influents d’aquest corrent, però no entrarem ara a parlar del moviment folk americà perquè  ja l’hem tractat a bastament en altres ocasions (Woody Guthrie,  Pete Seeger...), però sí que és interessant parar-nos un moment en el cantant negre de blues i balades Leadbelly, un personatge musicalment molt influent i personalment molt intrigant. 

Leadbelly

Lead Belly (o Leadbelly) dominava diversos instruments: piano, violí, acordió, guitarra i harmònica, però generalment els seus enregistraments es basen en la seva veu, la seva guitarra de dotze cordes i la seva línia de walkin bass sobre l'harmonia. Tenia tan controlada aquesta fórmula que va compondre innombrables cançons de la mateixa manera i totes molt originals. Per això és considerat un dels pilars del blues-folk nord-americà.

La seva peculiar manera de tocar la guitarra, marcant d'una manera tan notòria el walking'bass, va comportar que creés un conjunt de riffs que posteriorment arribarien a ser arquetípics del rock & roll. Per exemple, en les cançons  Good Morning Blues, No Good Rider, Pigmeat i Roberta, entre altres.

 

Good Morning Blues Leadbelly	No Good Rider Leadbelly
Pigmeat Leadbelly	Roberta Leadbelly

Lead Belly va ser empresonat diverses vegades. El 1915, va ser condemnat per portar una pistola, més tard es va escapar de la presó i va trobar feina amb el fals nom de Walter Boyd. El gener de 1918, va ser empresonat després de matar un dels seus parents, Will Stafford, en una baralla per una dona. Durant la seva segona pena de presó, un altre intern li clavà una navalla al coll. Lead Belly gairebé va matar el seu agressor amb el seu propi ganivet.

El 1925 va ser indultat i alliberat després d’escriure una cançó al governador Pat Morris Neff buscant la seva llibertat, després d’haver complert els set anys mínims d’una condemna de 7 a 35 anys. Combinat amb el seu bon comportament, la persuasió de les seves cançons va ser suficient per convèncer el governador.

 

Governador Pat Neff
Leadbelly

El 1930, Leadbelly va ser condemnat al penal de l'Estat de Louisiana després d'un judici sumari per l’intent d’apunyalar un home en una baralla. Però tot va canviar quan el 1933 van visitar la presó els folkloristes John i Alan Lomax amb la intenció d'enregistrar música folk negra per a la Library Of The Congress. Els Lomax van quedar seduïts pel talent de Leadbelly i, amb un equip d'enregistrament portàtil, enregistren a la mateixa presó centenars de peces cantades per ell.  

El 1934 va entrar a formar part de la formació The Almanac Singers, agrupació de cantants folk (entre ells Sony Terry, Pete Seeger, Brownie McGhee, Woody Guthrie i Josh White) que donaven suport amb les seves cançons i recitals les reivindicacions obreres. Malauradament, però,  el 1939 va tornar a la presó per complir la seva última condemna després d’apunyalar un home en una baralla a Manhattan.

Leadbelly és l’autor de Midnight Special i  Cotton Fields, dos clàssics que han versionat multitud d’artistes de diferents gèneres.

Midnight Special Creedence Clearwater Revival

A moltíssima gent li sona la cançó Midnight Special, segurament per la versió de Creedence Clearwater Revival. Però aquesta és, possiblement, la composició més emblemàtica de Leadbelly, composta a la presó i en la qual amenaça a tot aquell que intenti privar-lo de veure passar el tren de mitjanit que il·luminava la seva cel·la.

Midnight Special Leadbelly

Midnight Special ha sigut versionada per molts cantants, entre d'altres per Big Bill Broonzi, Johnny Rivers, Little Richard, Bobby Darin, Paul McCartney, Van Morrison i ABBA.

Midnight Special Big Bill Broonzi	Midnight Special  Johnny Rivers	Midnight Special Little Richard
Midnight Special Bobby Darin	Midnight Special Paul McCartney   Midnight Special ABBA	Midnight Special Van Morrison

El mateix que hem dit de Midnight Special podríem dir-ho de Cotton Fields: composta per Leadbelly i popularitzada per Creedence Clearwater Revival.

 

Cotton Fields Creedence Clearwater Revival

Cotton Fields Leadbelly

Cotton fields ha sigut  reinterpretada per molts artistes, entre ells The Highwaymen, The Beach Boys, Esther & Abi Ofarim, Harry Belafuente, The Seekers i Johnny Cash.

 

Cotton fields The Highwaymen	Cotton fields The Beach Boys	Cotton fields Esther & Abi Ofarim
Cotton fields Harry Belafuente	Cotton fields The Seekers	Cotton fields Johnny Cash

En definitiva, es pot dir que Leadbelly va viure entre el blues i el folk. La seva obra va passar molt desapercebuda per al gran públic, tot i que va aconseguir alguns èxits importants. No obstant això, en la segona meitat de segle XX, en paral·lel amb la difusió del blues, va exercir una influència cada vegada més intensa i persistent. Valgui com a mostra d'això aquestes dues anècdotes, no per puntuals menys significatives:

• L'última cançó que van gravar junts John Lennon i Paul McCartney va ser Take This Hammer, de Leadbelly. 

Take This Hammer
The Beatles

• El programa especial que la BBC va emetre la nit de Cap d'Any de l'any 2000 per donar la benvinguda al nou segle es va tancar amb una interpretació irrepetible de Midnight Special. Hi van participar, entre d'altres, Van Morrison, Lonnie Donegan, Bryan Ferry, Ron Wood i Chrissie Hynde.

Midnight Special
Van Morrison, Bryan Ferry,
Jools Holland, Ronnie Woo

 

Skiffle

Skiffle és un tipus de música folk influenciat per gèneres com el country, el jazz i el blues. Els músics utilitzen la guitarra acústica, l'harmònica o el banjo, i instruments improvisats o casolans com pintes, cassoles, taula de rentar, fulls de paper, etc. L’skiffle va començar a fer-se popular als Estats Units a principis del segle xx a Nova Orleans. La primera vegada que es va usar el nom en enregistraments va ser el 1925 per Jimmy O'Bryant and his Chicago Skifflers, però fou a la Gran Bretanya on, a finals dels anys 50,  es va fer extremadament popular.

Jimmy O'Bryant and 

his Chicago Skifflers.

Skiffle és un gènere relativament negre, i podria haver estat oblidat en gran mesura si no fos pel seu revifament al Regne Unit als anys 50. Un seguit de músics britànics nascuts al voltant de 1930, van impulsar el Revival del jazz tradicional de Nova Orleans: Ken Colyer, Chris Barber, Humphrey Littleton, Acker Bilk i Kenn Ball .

Aquests músics van tocar una gran varietat de cançons de blues i folk americà, en particular les derivades dels enregistraments de Lead Belly, en un estil animat que imitava les bandes americanes, i van aparèixer en cartells com a skiffle, un nom suggerit en record del Dan Burley Skiffle Group.

South Side Shake (1946) Dan Burley Skiffle Group

Va ser en aquest estil on debutaren els cantants i instrumentistes de skiffle britànics. El seu impacte comercial no va arribar fins el 1958, quan  Lonnie Donegan -que havia format part del grup de Chris Barber-, va tenir un èxit mundial amb la cançó Rock Island Line, de Leadbelly.

 

Rock Island Line Lonnie Donegan

Rock Island Line. Leadbelly

La popularitat d'aquesta música simple va obrir els ulls als joves britànics que es van adonar que podien tocar música i tenir èxits de vendes. La simplicitat del seu caràcter, d’un caire més alegre i hedonista, i la seva aparent facilitat tècnica, van propiciar l’aparició dels Skiffle groups, que desfermaren l’entusiasme del públic jove. Cantaven amb eclecticisme els blues del patrimoni folklòric nord-americà, com Careless Love, que Bessie Smith havia popularitzat el 1925. 

 

Careless Love Bessie Smith

Careless Love City Rambler's Skiffle Group

Algunes bandes van gaudir de l'èxit de la llista de skiffle, incloent el Chas McDevitt Skiffle Group, Johnny Duncan and the Bluegrass Boys i The Vipers, però el principal impacte del skiffle va ser com un moviment amateur de base, particularment popular entre la classe treballadora, que podien comprar, improvisar o construir els seus propis instruments a baix preu. 

Freight Train Nancy Whiskey & Chas. McDevitt Skiffle Group  Elisabeth Cotton, cantant de blues i folk que va néixer a un poble de Carolina del Nord, el 5 de gener de 1893, va escriure Freight traint, la seva cançó més coneguda, en els primers anys de la seva adolescència.

Freight Train Blues Press On Johnny's Blue Yodel Out Of Business Johnny Duncan And The Blue Grass Boys

The Vipers Skiffle Group va ser un dels principals grups de skiffle britànics a mitjan anys 50. El grup es va formar la primavera de 1956 al centre de Londres i el productor musical era, ni més ni menys, George Martin, el mateix que el dels Beatles. El setembre de 1956 van ser convocats per fer una audició amb George Martin a Parlophone Records i se'ls va adjudicar un contracte discogràfic. La seva segona cançó "Don't You Rock Me Daddy-O", produïda per Martin, va arribar al número 10 de la llista de singles del Regne Unit a principis de 1957. La cançó és una variant del patró de Sail Away Ladies, tal com la va gravar Uncle Dave Macon a la dècada de 1920.

 

Don't You Rock Me Daddy-O" The Vipers Skiffle Group   Pick a bale of cotton The Vipers Skiffle Group	Sail Away Ladies Uncle Dave Macon   Simplify Train The Vipers Skiffle Group

El 1999, Paul McCartney va cantar  Baby No Other dels Vipers en el seu àlbum de portada retrospectiva, Run Devil Run. 

No Other Baby The Vipers Skiffle Group

No Other Baby Paul McCartney

Probablement, la moda va arribar al seu punt àlgid amb la transmissió del programa de televisió de la BBC Six-Five Special de 1957. Va ser el primer programa de música juvenil britànic que va utilitzar una cançó de skiffle com a sintonia musical i va mostrar moltes intervencions de música skiffle. 

Six-Five Special

Bob Cort Skiffle Group

 

Es pot considerar aquest estil  com el punt de partida de l’excepcional eclosió de la música pop anglesa a la dècada següent. La gran quantitat de grups skiffle que es van crear a la Gran Bretanya els últims anys de la dècada dels 50 va ser un brou de cultiu pel posterior fenòmen mundial conegut com la invasió britànica. 

 

The Battle of New Orleans Lonnie Donegan Skiffle Group	Streamline Train live The Gin Bottles Skiffle Group	Sometimes ... Roban's Skiffle Group
Frankie and Johnny Robans Skiffle Group	Witch Doctor Don Lang And His Frantic Five	See You Friday Don Lang And His Frantic Five
I'm Satisfied The Chas McDevitt Skiffle Group	Johnny-O The Chas McDevitt Skiffle Group	Sporting Life Ken Colyer - Skiffle Group
Let me lie Sonny Steward  and his Skiffle Kings	Diggin' my potatoes Chris Barber - Lonnie Donegan

L’skiffle va ser un gènere que va tenir una vida molt curta ja que el rock’n’roll provinent d’Amèrica el va arrasar, però al mateix temps, permeté a molts cantants anglesos familiaritzar-se amb la fórmula i les harmonies del blues. Per a molts va ser un trampolí que els llençà al rock’n’roll i al pop.  Els mateixos components de The Beatles van començar a fer música en grups skiffle, com The Quarrymen. 

 

In Spite of All The Danger The Quarrymen

That'll Be The Day The Quarrymen

Maggie Mae The Quarrymen

Bona part del contingut d’aquesta entrada està tret del llibre         Blues Moderno de Phillipe Bas- Rabérin

[<>·<>·<>·<>·<>]