 |
|
Després de començar Milk cow blues boogie amb el pertinent ritme de blues, Elvis para de cantar i diu als membres del petit grup que l’acompanya: “Eh, nois, això no es mou. Arranquem a tot gas, per variar.”
|
Aquesta anècdota, degudament preparada per a la gravació del single de 1954, resumeix d’una forma il·lustrativa la singularitat més dominant del rock and roll respecte al blues pròpiament dit: l’acceleració del ritme. Originalment, aquest blues va ser escrit i gravat per Kokomo Arnold el setembre de 1934. Milk Cow Blues |
|
En aquest moment en que els tempos s’acceleren, quan els
músics negres i blancs estan transformant el blues en rock and roll, els joves s’identifiquen
més amb aquesta música que en els standards amables i poc compromeses
dels crooners com Bing Crosby o Frank Sinatra. El rock’n’roll no
és el blues, però en conserva aquell deix que ve del patiment, de la rebel·lia
i de l'inconformisme de les classes més humils, i els joves es reconeixen en aquestes cançons descarades, que parlen de la incomprensió i de la inadaptació a una
societat que consideren opressora i hipòcrita.
|
Pot ser que Joe Turner i Bill Haley comparteixin els
honors dels primers èxits rockers de la història, però hi ha un cantant blanc,
compositor i pianista nord-americà, molt popular durant els anys cinquanta, que,
per la seva música influenciada pel jazz i el blues i la seva personalitat
escènica, es pot considerar el principal precursor del que posteriorment es
va convertir en el rock and roll. |
Aquest músic és John Alvin Ray (1927-1990), conegut com a
Johnnie Ray. Tony Bennett -un dels grans crooner americanes de
mitjans del segle XX-, el va anomenar el "pare del rock and
roll", i els historiadors l'han
assenyalat com una figura pionera en el desenvolupament del gènere.
|
Johnnie Ray, a principis dels anys cinquanta, era
l’ídol dels adolescents. Les multituds de joves que acudien als seus
concerts eren similars a les que posteriorment envoltarien Elvis Presley i
The Beatles. Ray va ser vist com una amenaça per als crooners més
antics i consolidats. De fet, Sinatra fins i tot tenia un ressentiment cap a
Ray pel seu èxit i per haver deixat fora de les llistes populars l’àlbum Ol
Blue Eyes. Tenint en compte l’ostensible odi de Sinatra pel rock 'n'
roll, la seva aversió a Ray sona força similar. |
|
Elvis Presley, en canvi, va considerar Ray un dels seus ídols i tots
dos van establir una amistat que va durar fins a la mort d'Elvis. Quan Elvis Presley
va tornar de l'exèrcit, va incloure en el seu àlbum Elvis is Back de 1960, una
cançó que coneixia de Johnnie Ray: Such a Night.
|
|
Such a Night
|
Such a Night
|
|
Ray era un apassionat fan del rhythm and blues i Kay
Starr, LaVern Baker, Ivory Joe Hunter i Little Jimmy Scott comptaven entre els
seus cantants favorits. Ray va desenvolupar un estil de cant únic basat en un
ritme entre el pre-rock i el blues, i un enfocament més clàssic del pop. No va
ser el primer home blanc que va intentar sonar com un negre, ni va ser el
primer home a cantar com una dona, però va ser el primer home blanc
que va cantar com una dona negra i va encapçalar les llistes d'èxits.
|
|
|
|
|
|
|
|
Johnnie Ray va començar a cantar professionalment en una estació de
ràdio de Portland, Oregon, als 15 anys, compartint cartell amb Jane Powell,
llavors cantant local jove. Danny Kessler, president d'Okeh Records, l'ala de
R&B de Columbia, va descobrir Ray, amb qui va firmar un acord discogràfic i el va enregistrar
amb la banda de King. El primer disc de Johnnie Ray titulat Whisky and Gin,
publicat a l'agost de 1951, va ser un èxit menor, però l’any següent va dominar
les llistes de música popular nord-americana amb l'èxit de doble cara
de Cry i The Little White Cloud That Cried. La crítica de
Billboard va titllar la veu de Ray de "creuament entre Kay Star i Jimmy
Scott". Va vendre més de dos milions de còpies del senzill de 78 rpm. La idiosincràsia i el capteniment de Ray en l’escena el van connectar amb els joves i es va
convertir ràpidament en un ídol d’adolescents.
Whisky and Gin
|
Cry
|
The Little White Cloud That Cried
|
|
Ray va recrear la cançó Cry com una súplica plena d’emocions, estirant les paraules, arribant amb la veu a un registre que vorejava un plany. D’altra banda, l’influx de la música negra en Ray s’evidencia també en la lletra de cançons com The Little White Cloud That Cried, escrita pel mateix Ray, que podria ser talment un blues del Mississippí.
Vaig caminar pel riu
Sentint-me molt trist per dins
Quan de cop vaig veure al cel
El petit núvol blanc que plorava
Em va dir que era molt solitari
I a ningú li importava si vivia o moria
I deia de vegades el tro i els llamps
Fan que tots els núvols s’amaguin
De Johnnie Ray, pel pes que van tenir en la seva carrera artística, cal esmentar tres circumstàncies de la seva vida personal: en primer lloc, als tretze anys, després d'un incident ocorregut durant un ritual de Boy Scout, Ray es va quedar sord d'una orella. En els anys posteriors va actuar amb un audiòfon a l’orella esquerra. La cirurgia practicada el 1958 el va deixar gairebé sord de les dues orelles. La sordesa va condicionar la seva carrera i estil: "La meva necessitat de sinceritat es remunta a quan era un nen i vaig perdre l'oïda. Em vaig tancar. Vaig tenir una necessitat emocional de desenvolupar una relació amb altres persones.”
 |
En segon lloc, el 1951, abans de ser famós, Ray va ser arrestat a Detroit per haver-se acostat i sol·licitat sexe a un oficial de la policia secreta. Quan va comparèixer al jutjat, es va declarar culpable dels càrrecs, va pagar una multa i va ser posat en llibertat. |
Després del seu ascens a la fama l'any següent, els
rumors sobre la seva sexualitat van començar a estendre's com a resultat de
l'incident. L’any 1959, Ray va ser arrestat de nou a Detroit per demanar relacions
a un policia encobert en un bar gai. Johnnie Ray va anar a judici i va ser declarat innocent.
Després d’aquest segon incident, hi va haver moltes xafarderies sobre la seva
tendència homosexual. Això va afectar la popularitat de Ray i va contribuir a
la decadència de la seva carrera.
I la tercera eventualitat de la vida personal de Ray és que va
patir alcoholisme durant tota la seva vida. El 2 de setembre de 1952, va ser
arrestat a Boston per intoxicació pública, però va ser alliberat quatre hores
després. Tot i això, durant la dècada de 1950, en plena època de fama, articles
de diaris i revistes sobre Ray no van revelar l’abast del seu problema amb la
beguda.
|
L’estil d’interpretació poc ortodox, més aviat histriònic
de Ray incloïa molta teatralització gestual associada més tard amb el rock‘n’roll,
incloent-hi colpejar el piano, retorçar-se a terra i, sobretot, plorar. Els seus
espectacles sovint es comparaven amb reunions religiosa amb el cantant i el
públic, que arribaven a un frenesí emocional. Ray, amb cançons com Cry o I'll never fall in love again es va guanyar ràpidament
una gran quantitat de sobrenoms: “Mr.
Emotion”, ”The Cry Guy”, “The Prince of Wails”...
|
A la dècada de 1950, després que ambdues parts del senzill Cry / The Little White Cloud That Cried seguissin el seu curs, van venir més cançons exitoses: Please, Mr. Sun; Such a Night; Walkin 'My Baby Back Home; A Sinner Am I i Yes Tonight Josephine.
|
|
|
|
|
Yes Tonight Josephine
|
|
|
Va aconseguir un número 1 a les llistes del Regne Unit
amb Just Walkin 'in the Rain durant la temporada de Nadal del 1956 i l’any següent va tornar a encertar-la amb You
Don't Owe Me a Thing, que va arribar al número 10 de les llistes de
Billboard als Estats Units. A partir de 1957, la seva popularitat
nord-americana va començar a disminuir.
|
|
Just Walkin 'in the Rain
|
You Don't Owe Me a Thing
|
|
Tan salvatge fora com a dins de l'escenari, Ray es va convertir aviat en objectiu dels tabloides, que van conspirar per destruir la seva fenomenal popularitat. Però, irònicament, va ser finalment víctima del rock'n'roll, gènere que ell havia fet tant per impulsar. A mesura que els artistes més joves van arribar a dominar les llistes d’èxits, la trentena d’anys de Johnnie Ray el va anar apartant del boom fulgurant de la nova indústria discogràfica. Per les seves actuacions públiques, Ray s’havia convertit en un artista visual. Veient les posades en escena dels joves rockers, seria just reconèixer el camí que anys abans havia recorregut Johnnie Ray en aquest sentiti i que el diferenciava dels barítons de moda del traditional pop.
Hound Dog
|
You Can't Catch Me
|
||
|
|
|
|
Tot i que Johnnie Ray va tenir molts problemes personals durant
la seva vida, a més de la seva discapacitat auditiva, com a precursor del rock
and roll, va contribuir molt al nou estil musical. Ray tenia una gran veu i
va fer una música meravellosa. És interessant especular per què no va poder
mantenir la seva popularitat a mesura que el rock and roll s’enlairava. Potser, per els seguidors del Rock and roll, el seu estil es va quedar atrapat a l’era dels anys quaranta, potser els rumors sobre la seva orientació sexual li van fer
mal...
|
|
|
|
|
El 1957, un jove que va començar la seva carrera guanyant
un concurs d'imitadors de Johnny Ray, aconseguia l'èxit mundial: era Paul Anka. I
en alguns aspectes de la seva personalitat, aquest noiet que els 14 anys
enregistrava el seu primer disc, s’assemblava a Ray. L’emotivitat llagrimosa de més d’una
de les cançons de Paul Anka el fan ser un digne successor de Mr. Emotion
|
|
It's Time To Cry |
|
|
|
|
Crying In The Wind
|
Did
You Have A Happy Birthday?
|
|
·<><><><><>·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada