En la història de la música, cada període hereta les formes musicals de l’anterior, les aprofita o les abandona, les fa evolucionar o se n’inventa de noves. Els compositors progressistes de cada moment són els que les fan créixer, i, com diu el professor Victor Soler, és per les “costures” per on creixen les formes. També es podria dir, imaginant una perspectiva fractal, que en les costures dels grans períodes estilístics -és a dir, en els moments de transició entre Renaixement i Barroc, entre Barroc i Classicisme, etc.-, és quan es gesten els canvis que motiven les característiques d’un nou estil artístic.
|
 El Monument a Maria Teresa és el més important de la
monarquia dels Habsburg a Viena. Commemora Maria Teresa I d'Àustria, arxiduquessa
d'Àustria, que Governà la monarquia dels Habsburg des de 1740 fins a 1780. El
monument es troba a Maria-Theresien-Platz a la Ringstraße de Viena, entre els museus de la cort de l'època, el Museu d'Història de l'Art i
el Museu d'Història Natural. |
El poder polític al centre d’Europa es mou. En aquell moment, Frederic II de Prússia tenia un bon exèrcit i poc després de la mort de l'emperador, va decidir atacar la província de Silèsia, una de les zones més riques i estratègicament importants de l’imperi. El Tractat de Dresden, signat el 25 de desembre de 1745, va establir finalment el domini prussià a Silèsia i va acabar amb la complexa sèrie de lluites que havien començat cinc anys abans.
Són moments de cavis profunds en la societat, en els que
l’estil musical està en plena mutació. El rococó i el to galant francès de Couperin
i Rameau arriba a la cort prussiana de Frederic II, però allà es
desenvolupa l’Empfindsamer Stil, una nova manera d’entendre la música,
que tenia l'objectiu principal d'expressar emocions per commoure l'espectador. Carl
Philipp Emanuel Bach, el segon fill de Johann Sebastian, va ser el
compositor que millor va representar els ideals de l'estil.
Sinfonia in E minor Wq. 178
|
Cello Concerto in A Minor Wq.170
|
Karl Theodor, Príncep Elector del Palatinat, conegut pels seus coetanis com un gran patró de les ciències, el comerç i les arts, establí la cort a Mannheim entre el 1742 i el 1788. El compositor txec Johann Stamitz marcarà un estil personal a la seva orquestra que es farà famós a tot Europa i transcendirà com l’Escola de Mannheim. Una de les primeres innovacions tècniques que se solen citar de l’orquestra de Mannheim es la gran habilitat en els matisos dinàmics (els famosos crescendo i diminuendo), però l’orquestra també era coneguda per la precisió en els atacs; la uniformitat en les arcades dels instruments de corda; la incorporació del clarinet, que s'afegirà als altres instruments de vent de fusta; l’escriptura independent per als instruments de vent que afavoreix l'aparició de passatges solistes, especialment en la fusta; pedals interns (notes llargues) sovint a càrrec de les trompes; el ritme harmònic lent, l’homofonia i els unísons; a part d’altres singularitats estilístiques més anecdòtiques, com el conegut Coet de Mannheim (línia melòdica ascendent, feta de salts intervàlics), el Sospir de Mannheim (posar més pes a la primera de les dues notes lligades descendents), els Ocells de Mannheim (imitació de cant d’ocells en passatges de solista) i la Gran Pausa (silenci per tal de tornar a començar vigorosament).
Escoltant amb atenció els quatre moviments de la Simfonia en do major de J.Stamitz, es poden reconeixer moltes de les característiques mencionades anteriorment.
A Viena, Maria Teresa tenia preferència, de tota la
vida, per la música italiana. El 1771 va escriure a la seva nora elogiant un Rèquiem
de Georg Reutter, tot i que preferia "el més petit dels italians a
qualsevol compositor austríac.” Reutter, deixeble de Caldara, va
ser mestre de capella de la catedral de Sant Esteve i després de la cort de
Maria Teresa a Viena. Durant gairebé 30 anys, a mitjans de segle, Reutter va
ser el músic d'església més influent de Viena. Com es pot comprovar en les
següents audicions, s’aprecia que Reutter ja ha assimilat els nous aires musicals
que recorren Europa.
Servizio di tavola
|
Trompetenkonzert D-Dur, Nr.2
|
Així i tot, Reutter va compondre aquest impressionant responsori
a capella pel Divendres Sant, en un estil totalment conservador, podríem
dir gairebé “renaixentista”. La textura homofònica deixa tot l’accent al
dramatisme del text i a les dissonàncies que resolen en articulades cadències,
en un conflicte constant entre els modes menor i major.
Ecce quomodo moritur justus
Georg Reutter
ooOoo
Franz Joseph Haydn, la gran figura de la música austríaca del segle XVIII, amb sàvia lentitud, es guanyarà un lloc a la història de la música a través d’un procés d’evolució més que revolució. En ell es consoliden les noves troballes dels seus antecessors. Quan neix al 1732, en una petita ciutat de la Baixa Àustria prop de la frontera amb Hongria, Bach i Haendel s’acosten als cinquanta anys. Haydn no va néixer amb dons miraculosos -com vint-i-quatre anys més tard distingirien el petit Mozart-, únicament la qualitat de la seva veu i l’exactitud de la seva entonació li van permetre ingressar, als vuit anys, al cor de nens de la catedral de Sant Esteve de Viena.
Durant nou anys, la ciutat de Viena s’encarregarà de l’allotjament i manutenció del jove Haydn, en un edifici proper a la catedral. Georg Reutter serà el director del cor i l’encarregat de vetllar per la seva formació musical, de treballar el solfeig, el cant, el clavicèmbal i el violí. D’aquesta infància austera i estudiosa, els únics moments que Haydn evocarà més tard amb emoció, són les fastuoses cerimònies de la catedral, els concerts en els que assisteix i en els que amb freqüència hi participa, i els tiberis substanciosos que llavors s’oferien als petits cantaires. Però al menys es va poder familiaritzar amb la música de Fux, Caldara i Ziani, que exerceixen per a ell la funció de lliçons de composició.
De la seva estada al cor de la catedral s’explica alguna entremaliadura, que deixa veure el temperament humorístic que més tard caracteritzarà la seva música. Quan la seva veu comença a canviar, Reutter va suggerir un mètode, ben conegut en aquesta època de glòria dels castrati, per conservar per sempre la seva primigènia veu de soprano. Per sort, el seu pare es va negar en rodó a aquesta pràctica.
Gràcies al préstec de cent cinquanta florins d’un comerciant vienès, Haydn pot seguir estudiant: a les miserables golfes que comparteix amb un cantant d’església, s’empassa el Gradus ad Parnassum de Fux, el manual de baix xifrat de Kellner i descobreix les primeres sonates per a teclat de CPE Bach. Aviat aconsegueix feina acompanyant al piano les lliçons de cant que imparteix Nicola Porpora i del qual també rep lliçons de composició. Cada diumenge toca el violí o l’orgue a l’església de la confraria dels Germans de la Misericòrdia, i les seves primeres sonates ja han atret l’atenció d’uns quants mecenes aristocràtics, un dels quals, el baró Karl Joseph Fürnberg, és qui li encarrega els primers quartets de corda.
Quartet de corda, Op. 1 No. 1
Joseph Haydn
El 1758, el comte Franz von Morzin el contracta com a Kapellmeister per a la seva orquestra. A partir d’aleshores, Haydn repartirà el seu temps entre el palau vienès del comte i la seva propietat de Lukevec, on composa la seva Simfonia núm.1 i la dirigeix, davant d’una orquestra de setze músics, amb el més ressonant dels èxit.
Simfonia núm.1
Joseph Haydn
El príncep Paul Anton Esterházy, que segons sembla va assistir a aquesta estrena, ha passat a la posteritat per ser l’home que va endevinar el geni que prometia l’autor d’aquella modesta partitura. D’aquesta manera, quan el 1760 es disgrega l’orquestra del comte Morzin, Haydn entra al servei d’una família aristocràtica molt gran i rica, on hi restarà trenta anys seguits.
Gràcies a la seva gegantina fortuna i a la posició d’excepció que ocupen a Viena com a fidels mantenidors de la sobirania dels Habsburg, els Esterházy mantenen una verdadera cort en el seu cartell d’Eisenstadt. A la mort de Paul Anton el succeeix el seu germà Nicolau, “el Magnífic”, que no només ampliarà l’orquestra sinó que farà construir dos teatres, un a Eisenstadt i l’altre a la immensa propietat que posseeix a l’altre costat del llac Neusiedler. Dins aquesta febre de grandesa, el modest pavelló de caça de Suttor es convertirà en l’immens palau Esterháza, edificat segons el model de Versalles, i Nicolau el Magnífic traslladarà allà tota la seva cort.
El Palau d'Eszterháza, conegut com el Versalles hongarès, està situat a la localitat de Fertod (antigament Suttor, a Hongria), sent el més grandiós dels palaus d'estil rococó del país magiar. |
Com hem vis, la Simfonia núm. 1 de Haydn va atraure l’atenció del príncep Paul Anton Esterházy. De quina manera la música instrumental es va deslliurar del jou de l’escenari i en quin moment va deixar d’exercir el paper de parenta llunyana de l’obra per excel·lència, l’òpera? El fenomen es produí de forma progressiva i només s’explica considerant les influències variades que va patir la música austríaca en onades successives.
En
primer lloc, la italiana, amb les sonates da chiesa o de càmera segons el model venecià.
Sonata Prima
Dario Castello
Més tard, l’onada de les nombrosíssimes sonatines i sonates per a conjunts de Johann Heinrich Scmelzer, que combina les formes estrictes com la variació amb altres d’origen popular, però en el context de peces breus i decoratives.
Sonata IV a Sei
Johann Heinrich Scmelzer
A la mateixa època, les cèlebres sonates da chiesa
del bohemi Heinrich Ignaz Biber, que es conserven als arxius del príncep
Von Liechtenstein-Kastelkorn, testimonien l’alt
nivell de la cultura instrumental a la regió txeca.
Sonates, 1. L’Anunciació
Heinrich Biber
Les sonates de Johann Joseph Fux, com era
d’esperar de l’autor del conservador tractat Gradus ad Parnassus,
presenten moviments fugats a l’antiga, sarabandes i variacions, encara que
també Länders i minuets.
Trio Sonata in A major, K.340
Johann Joseph Fux
I una mica més tard, Nicola Porpora, que durant un
temps va ser mentor de Haydn, publicà el 1754 a Viena una col·lecció de sonates per a dos
violins i baix continu, que el jove Haydn segur que va conèixer i que s’ha
d’incloure entre els ascendents de la simfonia, ja que la distància entre la
música de cambra i la d’orquestra encara no és significativa.
Trio Sonata in E minor for 2 Violins & B.c
Nicola Porpora
Però Haydn afirmarà haver rebut tota la influència de les sonates de Carl Philipp Emanuel Bach que, sense haver pres lliçons directament d’ell, sempre va considerar el seu verdader mestre.
Württemberg Sonata I, Wq 49/1
|
Violin Sonata in C minor
|
En fi, aquest estil anomenat “clàssic”, que poc a poc ha descobert els recursos estructurals de les tonalitats i de les modulacions, així com la importància dels contrastos temàtics (bitematisme), aquest estil que avui ens sembla tan “vienès”, va ser concretat per Haydn -com l’aljub que recull les aigües pluvials de l’entorn-, de forma lenta gràcies a experiències successives, però sempre lluny de Viena.
Joseph Haydn viu trenta anys al palau d’Esterháza, però tot i que ell mateix diu que “a l’estar apartat del món, m’he vist obligat a ser original”, la veritat és que és un aïllament relatiu, ja que l’avidesa del príncep Nicolau per la música, incita al seu Kapellmeister a mantenir contactes amb Viena i Itàlia, fent-se portar totes les partitures importants i invitant a músics estrangers de primer ordre.
De tant en tant, Haydn obtenia el permís per viatjar, i de les escapades a Viena mencionarem la de 1773, perquè Haydn va estrenar, amb tota la companyia d’Esterháza, l’oratori Il ritorno di Tobia, que havia escrit per a la Tonkünstler-Societät, una societat benefactora per als músics de Viena. L'oratori va tenir un èxit enorme i va cridar l'atenció dels vienesos sobre l'extraordinària habilitat de Haydn.
Io non oso alzar
(Il retorno di Tobia)
Joseph Haydn
Non parmi esser fra gl’uomini
(Il retorno di Tobia)
Joseph Haydn
Io non oso alzar
|
Non parmi esser fra gl’uomini
|
Haydn va escriure quatre oratoris al llarg de la seva vida, el primer és Il ritorno di Tobia (1773), el segon Die sieben letzten Worte unseres Erlösers am Kreuze (Les set últimes paraules del nostre salvador a la creu) estrenat el 1787, i els dos últims són els grans oratoris motivats pels que Händel va compondre a Londres, Die Schöpfung (La Creació) de 1791 i Die Jahreszeiten (Les Estacions) de 1799.
Durant uns dies de 1773, Viena es va convertir en una autèntica sucursal d’Esterháza. L’emperadriu Maria Teresa va assistir a l’estrena de la Simfonia núm.50 que Haydn va compondre en el seu honor i es va entusiasmar amb l’òpera còmica Philemon und Baucis estrenada en un teatre de titelles, en la seva presència.
Simfonia Núm. 50 en Do major
|
Philemon und Baucis, Overture
|
Al llarg de la dècada de 1770, Haydn va compondre divuit
quartets, onze òperes i vint-i-tres simfonies, entre elles les que solem anomenar
Sturm und Drang. Moviment literari sorgit a Alemanya a finals del segle
XVIII (1765-1785), Sturm und Drang tenia per finalitat exaltar el
sentiment i l'individualisme humà i enderrocar el culte al racionalisme. En
música, l'Sturm und Drang actua com a estil post-barroc i preclàssic,
que ajuda a suavitzar la transició entre aquests dos períodes. Es podria
considerar com una fase tardana de l’Empfindsamer Stil (estil sensible),
en què els seus compositors intenten escriure una música més sentimental amb
dinàmiques contrastants per commoure l'oient.
L'estil turmentat, referint-nos a l'Sturm und Drang,
consta de música amb contrastos de dinàmiques, on predominarà la textura de la melodia
acompanyada, amb una harmonia senzilla fent ús del baix
d'Alberti, i posa les bases de l'orquestra moderna. És en aquest
període on apareix la sonata clàssica.
Simfonia núm.43
Joseph Haydn
La dècada següent, 1780, no va ser menys productiva, tres
òperes, divuit quartets i vint-i-dues simfonies, entre elles les 11 “Simfonies
de París” (de la núm. 82 a la núm. 92), compostes entre 1786 i 1789.
Simfonia núm. 83 (La
gallina)
Però l’esdeveniment més important d’aquesta dècada, és, sens dubte, l’amistat que Haydn iniciarà amb Wolfgang Amadeus Mozart, que té vint-i-quatre anys menys que ell, però que ocupa ja un lloc considerable en la vida musical dels Habsburg.
El 10 de maig de 1809, Napoleó Bonaparte bombardeja Viena i pren la capital austríaca. En ple bombardeig del barri on residia Haydn, el vell mestre va cridar en veu alta a la seva gent alarmada i espantada: "No tingueu por, on és Haydn no hi pot arribar cap mal.” El 31 de maig, a les 12:40 del matí, moria pacíficament a casa seva a l'edat de 77 anys, i el 15 de juny es celebrava un servei commemoratiu a la Schottenkirche on es va interpretar el Rèquiem del seu admirat amic Mozart.
|
El text d’aquesta entrada està extret del llibre Viena,
una història musical, de Henry-Louis de La Granger i articles
diversos de Viquipèdia. |
ooOoo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada