L’implacable crític estatunidenc John Landau el considerà monumentalment irrellevant i increïblement inconseqüent; per a l'autodeclarat "degà dels crítics del rock nord-americà" Robert Christgau, era un mal disc, un clàssic exemple de forma i contingut disfuncional i l’editor del setmanari anglès New Musical Express, Alan Smith, va escriure que era la pitjor cosa que Paul McCartney havia fet a la seva vida. Fins i tot els excompanys de Paul no es van mossegar la llengua i Ringo Starr va arribar a afirmar que «no hi ha ni una sola pista bona en tot el disc».
Estic parlant de Ram, el segon àlbum de Paul McCartney després de la dissolució dels Beatles (1970), editat el maig de 1971. En un moment en que les susceptibilitats entre els quatre Beatles estaven a flor de pell, especialment les desavinences entre McCartney i Lennon, alguns crítics musicals també es van posicionar en una o altra de les parts en conflicte. Tot i que Lennon sovint se’n reia de les melodies ensucrades i “per a iaies” de Paul, segurament, els judicis hostils que va rebre Ram eren fonamentats més per la “frivolitat” de la majoria de les lletres de les cançons -i fins i tot per l'ostensible no compromís polític de Paul-, que pel valor musical de l'àlbum. Lennon, militant a favor de totes les causes reivindicatives del anys 70 (activista pacifista, crític del rol bel·licista dels Estats Units al Vietnam, solidari amb la lluita dels negres i les dones pels seus drets civils i de gènere, simpatitzant de l'IRA contra el domini britànic a Irlanda de Nord, etc.), aprofitava qualsevol oportunitat per atacar els artistes menys compromesos.
No entrarem massa en les picabaralles McCartney-Lennon, però, cansat del sermoneig constant de Lennon i Yoko (dos mesos abans havien tret Power to the People), la resposta de McCartney a aquesta situació la va donar en la primera cançó de l'àlbum, Too Many People.
Massa gent predicant
No deixis que et diguin què vols ser
Massa gent aguantant
Això és una bogeria ...
Coneixem de sobres la maliciosa resposta de Lennon amb How Do You Sleep? de l’àlbum Imagine, i podríem allargar-nos en estires i arronses entre els enemistats ex-Beatles, però no és aquest el cas que ens ocupa. El propòsit d’aquesta entrada és reivindicar la qualitat musical de Rem, un dels treballs més reeixits de l’etapa personal de McCartney.
Tots el paràgrafs entre cometes d’aquesta
|
“Fora d'aquestes baralles entre els Fab, Too Many
People és una sibil·lina i remarcable cançó rock, amb notables canvis
d'acords, i fantàstics ganxos a la guitarra elèctrica obra de McCartney.
L'embogit solo de guitarra que finalitza la cançó, és cortesia del músic
d'estudi Hugh McCracken que va substituir Spinozza”
Too Many People
Els versos El meu gos té tres cames / però no
pot córrer, de la segona cançó de l’àlbum, 3 Legs -que exhibeix un text absolutament anodí i
insubstancial-, van ofendre George i Ringo en sentir-se d’alguna manera
al·ludits. Si el text és una futilesa, la música té aquella gràcia melòdica que
tant caracteritza la música de Macca, amb una instrumentació austera, però amb bons
detalls, encastant nítidament la formula característica del blues en una de les
seves seccions.
3 Legs
Algunes cançons de McCartney, sobretot balades, gaudeixen de melodies molt britàniques (no sé si seria correcte dir "cèltiques"), és a dir, arrelades en la música popular i, fins i tot, -potser és una mica agosarat dir això- en la música d’antics compositors anglesos. En realitat, les cançons dels compositors del Renaixement també beuen del substrat popular. No és el cas de 3 Legs, però sí que podria ser Hey Jude, per exemple. Si ens imaginem la cançó Come again!
cantada per Paul McCartney -i al seu estil-, podria passar per una de les seves balades.
|
“Un dels moments del disc arriba amb Dear Boy, una
joia pop que no desmereix gens l'obra de Paul amb els Beatles. Tan bella com intel·ligentment
arreglada, rep clares influències dels Beach Boys quant als arranjaments vocals
(Paul professa absoluta admiració pel líder dels Beach Boys, Brian Wilson). Una
cançó 10.” Tot i que Dear Boy ha estat moltes vegades vinculada com una
cançó contra John Lennon, realment estava dedicada a l'exespòs de Linda, on
McCartney expressa l’afortunat que havia estat ell en trobar una persona com Linda
i que el seu exmarit mai es va adonar del que s'havia perdut.
Dear Boy
És realment remarcable de Dear Boy l’elaborat manejament de les veus del cor, en un interessant plantejament polifònic. McCartney ha estat l’únic dels quatre Beatles que en la seva carrera en solitari ha seguit utilitzant els cors, i això diu molt del seu estil compositiu i de la seva poètica artística.
Uncle Albert/Admiral Halsey va ser publicada com a senzill promocional de Ram als Estats Units, convertint-se en el primer senzill de la carrera en solitari de McCartney a assolir la part alta de les llistes. “És un altre exemple de McCartney unint seccions dispars, el que anomenava «trossets», per crear una estructura progressiva. Amb una lletra inspirada en un oncle llunyà, contraposa la introducció somnolenta, que celebra la vagància, amb una inspirada secció de vent que remet inevitablement a Sgt. Pepper's…"
"Jo vaig tenir un oncle de nom Albert: estava més o menys pensant-hi. Era un oncle que va morir quan era petit, un bon col·lega que solia emborratxar-se i romandre a taula per llegir parts de la Bíblia. En aquest punt la gent reia, és clar." (Paul McCartney)
"És un dels millors treballs musicals de Paul, amb la
col·laboració de la Filharmònica de Nova York.” Seria just reivindicar la feina de
George Martin en aquest disc -excel·lent com en tots els seus treballs-, que ha
passat molt desapercebuda. Es nota la seva experta mà en aquesta cançó i en Long Haired Lady i Back Seat Of
My Car d'aquest mateix àlbum.
Uncle Albert/Admiral Halsey
“Finalitzava aquesta cara A el divertit rock Smile
Away, que va suposar un treball conscienciós a l'estudi, a dir de
l'enginyer de so Eirik Wangberg. S'especula si la lletra anava dirigida a algú
dels ex-Beatles o al seu enemic Allen Klein, però és tan insubstancial, tan
divertida, que exerceix orgullosa com a bon final per a una cara A tan
heterodoxa com addictiva."
Caminava pel carrer l'altre dia. Qui vaig conèixer?
Vaig conèixer un amic meu i em va dir home.
Puc olorar els teus peus a una milla de distància.
Somriu, somriu, somriu, somriu, somriu...
Smile Away
Allen Klein va ser un mànager, agent de talents i
executiu discogràfic nord-americà. Entre els seus clients més famosos hi ha
les bandes The Beatles i The Rolling Stones. Una visita no anunciada de
Lennon a l'oficina de Klein, on aquest va descobrir una sèrie
d'irregularitats en el maneig financer, significaria el començament d'una
llarga querella legal. El novembre de 1973 Lennon, McCartney, Harrison i
Starkey per separat van demanar a Klein afirmant que aquest percebia
comissions excessives i practicava frau. Ja durant l'any 1974 a la batalla
legal en ple se li va sumar la demanda addicional de Harrison per la
presumpta malversació de fons a l'administració del concert benèfic per a
Bangla Desh. |
“La cara B de Ram és la que té més influència de l'estil Brian Wilson de producció, sonant de vegades extemporània per a aquest any 1971 on els grups progressius i el primer glam feien a aquestes simfonies infantils feliçment (o fatalment?) superades.” Heart of the Country és la primera cançó de la segona cara de Ram, però el tema a més es va llançar com a cara B del senzill The Back Seat of My Car.
Cor del país
On creix el poble sant
Cor del país
Fa olor l'herba del prat
Vull un cavall, vull ovelles
Vull dormir bé a la nit
Viure en una casa
Al cor del país
A inicis de 1971, Paul i Linda s’aïllen de tot a la seva granja escocesa i preparen el que seria l’LP. Tot el disc traspua aquest aire bucòlic, de contacte amb la natura i d’arrelament al país. Aquesta cançó, que per a S.T.Erlewine és “una cançó amb un enfortit to de folk-pop i rock" i que la cataloga com la millor cançó de McCartney, és potser la més evocadora d’aquesta utòpica vida rural.
Heart Of The CountryL’scat -improvisació vocal amb paraules i
síl·labes sense sentit que es pot escoltar tradicionalment als discos de jazz-,
és una cosa que McCartney ja havia utilitzat en altres cançons de l’època
Beatle -en Rockt Raccon per exemple-, i que aquí
va inventar mentre enregistrava la
cançó. |
Monkberry Moon Delight és la pista número vuit de l'àlbum i, tot i que no ha estat publicada com a senzill, es va convertir en una de les més populars de Macca. Si hem estat assenyalant reiterativament el caràcter lleuger i superficial de les lletres de les cançons de Ram, aquesta podria ser un excepció. Plena d’imatges enigmàtiques i de paraules d’un argot incomprensible per a nosaltres, potser es tracte d'un exercici catàrtic, com en un altre sentit i més tard ho va ser Here Today.
Bé, sé que el meu plàtan és més vell que la resta
i el meu cabell és una Beretta embullada,
però li deixo el meu pijama a Billy Budapest
i no entenc l'essència de la teva carta.
(Algú ha dit que Billy Budapest era el pseudònim de
George Harrison)
Monkberry Moon DelightEl
final de Monkberry Moon Delight observa un recurs ja utilitzat en altres
ocasions pels Beatles i que a Ram hem trobat a Smile Away i trobarem a Long
Haired Lady. Es tracta d'un llarg riff amb l’efecte fade-out, és a dir, la disminució gradual
del nivell d'un senyal d'àudio al final de d’un cançó gravada, cosa que significa
que el seu volum es redueix gradualment fins a un silenci total. Un dels
exemples més coneguts dels Beatles usant aquest efecte és el final de Hey
Jude. McCartney volia que Hey Jude fos una balada llarga, que s'infles en un riff i que “el fade-out
acabés amb tots els fade-outs!”
|
“Eat at Home és essencialment el tema més Wings
del disc, amb la idea de feliç vida domèstica que també tenen altres pop del
grup, com Daytime Nighttime Suffering o
Junior's Farm (especialment l'última,
que sona semblant). Cançó que homenatja el primer rock de Buddy Holly, en els
seus acords oberts -(bàsicament els tres acords principals de la tonalitat:
Tònica, Subdominant i Dominant)- i melodies contagioses, es va publicar com a
senzill a diversos països. Va ser la cançó d'obertura dels primers concerts
improvisats dels Wings, senyal de la seva decisiva influència al so del grup
dominat per McCartney.” En la gravació de Eat at Home, McCartney
toca tots els instruments: baix, guitarres i bateria, amb l'ajuda de Linda als
cors. Tot i que John Lennon va ser molt crític amb moltes de les cançons de Ram
, sentint que eren atacs velats contra ell, va admetre públicament que li
agradava bastant aquesta cançó en particular.
El text de la cançó –“la celebració de la felicitat domèstica de Paul amb Linda arran de la ruptura dels Beatles”-, una vegada més en aquest LP, és totalment anodí, potser agreujat encara més per la pueril insinuació picant dels últims versos.
Vinga, senyoreta
Senyora, mengem a casa
Vinga, senyoreta
Senyora, mengem a casa,
mengem a casa, mengem a casa.
Vinga, senyoreta
Senyora, mengem al llit
Vinga, senyoreta
Senyora, mengem al llit,
mengem al llit, mengem al llit.
(...)
Vinga, senyoreta
Senyora, ara no faci això
Vinga, senyoreta
Senyora, no facis això,
fes això, no facis això, no facis això.
Eat at Home
Long Haired Lady
va ser una de les primeres cançons en el catàleg de McCartney en solitari que va construir
a base d’unir “trossets”". Paul tenia tres segments Well, well, well,
Who's the lady? i Love Is Long, que va convertir en una cançó de
llarga durada, la més llarga del LP. En el procés d’edició de Long Haired
Lady, l'enginyer de mescles Eirik Wangberg explica aquesta anècdota: "Recordo
posar la cançó a Paul a l'estudi. Va recolzar els seus braços sobre les meves
espatlles després de sentir-ho i, quan em vaig girar i vaig mirar-li la cara,
les llàgrimes estaven rodolant. Paul és una persona molt, molt sensible!"
Una vegada més, aquesta és una cançó que exhibeix la
felicitat de la vida familiar dels McCartney en el medi rural: "Les
abelles estan brunzint sobre la meva dolça deliciosa dama..."
Long Haired Lady
El track 11 de Ram és la repetició d’un fragment
de la cançó Ram On, amb un inici fade-in i un final típicament
maccartnià, exposant una curta frase musical inèdita, un “trosset”, que posteriorment
reconeixerem en la cançó Big Barn Bed de l'àlbum Rose
Speedway de 1973 que trobereu més endavant.
|
|
S’arriba així a l’última cançó de l’àlbum de 1971, “l’excel·lent The Back Seat of My Car, quatre minuts d’homenatge manifest al
rock californià, que havia estat escoltada de manera fugaç el 14 de gener de
1969 (sense acabar), a les sessions de
gravació de Let it be. McCartney la defineix com «la cançó
adolescent definitiva» i recorda els jocs de paraules de la cançó: «asseure’s
darrere del cotxe» era, en argot dels cinquanta i seixanta, fer l’amor.”
The Back Seat of My Car
Sessió de gravació de Let it be (1969)
The Beatles
Segons McCartney és van inspirar en els llargs viatges per carretera que ell i Linda solien fer quan els Beatles s’estaven trencant. La major part de la cançó és una balada basada en el piano, però està intercalada amb seccions orquestrals treballades per George Martin i seccions inspirades en el rock ‘n’ roll dels anys 50.
The Back Seat of My Car
.oo0oo.
Get on the Right Thin |
Little Woman Love |
Big Barn Bed
|
Lie Around |
Ram va ser publicat per
primera vegada en disc compacte al gener de 1988. Cinc anys després, l'àlbum va
ser remasteritzat i reeditat com a part de la sèrie The Paul McCartney
Collection, amb les cançons Another Day i Oh Woman, Oh Why
com a bonus track. Encara que McCartney no va gravar formalment Another
Day fins després de la ruptura dels Beatles, en va ensenyar un esbós durant
les sessions de Let It Be el gener de 1969. No va formar part de l’àlbum
del 1971, però Another Day va ser la primera cançó gravada durant les
sessions de Ram. La lletra descriu la fatiga i la tristesa de la vida
d'una dona sense nom a la feina i a casa, recordant la llegendària Eleanor
Rigby.
Another Day
|
|
"Oh Woman, Oh Why va ser publicada per primera vegada el febrer de 1971 com la cara B d’Another Day. L'estil general és el d'una tensa cançó de blues-rock complementada amb una interpretació vocal ferotge. A més, la cançó està marcada per un ritme de bateria que estableix una base sòlida sobre la qual s'entrellacen estretes línies de guitarra."
Oh Woman, Oh Why
Ram és un magnífic àlbum injustament blasmat per la crítica quan va sortir -no pas pel públic-, i a qui el temps li ha donat la raó. El mateix McCartney, sorprès per l'èxit del disc va comentar divertit aquest canvi de gustos:
“Anys després de gravar-ho, un dels meus nebots de
vint anys de Nova York em va dir: «Ram és el meu disc favorit. L'adoro oncle.
Ho posem a la universitat, fins i tot». Em va agafar per sorpresa i això va
despertar el meu interès pel disc. Aleshores vaig començar a escoltar el mateix
per més gent al llarg del temps. Crec que és perquè ells connecten l’LP
amb la llibertat de poder tenir parella, de ser lliure, això dels primers vint.
Sembla que tens una mica més d'oportunitats a aquesta edat: has sortit de
l'escola, no tens feina seriosa. És un període molt bo per vagar-hi: alguns fan
un viatge a l'Índia, al Tibet, o fan autoestop per Europa… Aquest va ser el meu
viatge al Tibet, només que em vaig quedar a Escòcia.”
.oo0oo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada