L’art figuratiu és el que es proposa representar o imitar la naturalesa. En música s’acostuma a parla de música descriptiva, perquè a través dels sons es vol imitar o descriure elements o fenòmens de la natura.
Els animals sempre han estat un motiu d’interès per als
compositors, que des de dues perspectives diferents han jugat a descriure’ls. En
primer lloc, aproximant-se al so que produeixen: el cloqueig de les gallines, el
cant del ocells o el brunzit de les abelles.
Sonata 108 en do M. El gallAntoni Soler
En segon lloc, l’evocació que suggreix el seu aspecte o els seus moviments: el vol de les papallones, l’elegància del signe sobre l’aigua o el galop desenfrenat dels ases africans.
Hèmions
(Ase africà)
Camille Saint-Saëns
Avui ens centrarem en els insectes, i especialment en els insectes anomenats pterigots, és a dir, els insectes alats. Una part important d’aquest grup, els insectes brunzidors -per les possibilitats descriptives que susciten-, seran objecte de més atenció per part dels músics: abelles, mosquits, mosques, cigales, borinots, llagostes, libèl·lules... sense deixar de banda els grills, que tradicionalment han sigut els insectes amb més fama musical. El cant o ric, ric-ric dels grills sols el fan els mascles, amb les ales dentades que actuen com un violí.
Grill
La cançó de Schubert Der Einsame (El solitari) evoca el cant dels grills al piano mentre el protagonista canta: "Quan els grills xiuxiuen a la nit, per la calor tardana de la meva llar, m'assec còmodament al costat del foc i miro satisfet les flames...". L'home solitari continua cantant, "piuleu, grills amigable" perquè "quan la vostra cançó trenca el silenci, ja no estic del tot sol".
Der Einsame
Franz Schubert
Però el grill ja va ser el protagonista musical al segle XVI en una de les cançons de Josquin des Prez, gran mestre en l'ús d'onomatopeies de tota mena: batalles, crits del carrer, ocells...
El grill
Josquin des Prez
I si comencem amb els insectes brunzidors, és obligat fer-ho amb el popular interludi El vol del borinot de Rimski-Korsakov. Borinot és la denominació genèrica popular, no científica, que hom aplica a tots aquells insectes d’una certa mida que brunzeixen en volar.
Borinot
Aquest conegut interludi, en el que la flauta mostra la seva virtuositat, apareix a l'òpera El conte del tsar Saltan en què un cigne màgic transforma el fill del tsar en un borinot perquè pugui volar i trobar-se amb el seu pare que no sap que està viu. Rimski-Korsakov, en aquesta coneguda peça, no tan sols imita el so de l’insecte sinó que també en descriu el seu vol erràtic i veloç.
Flight of the Bumblebee
Rimsky Korsakov
Però, potser les abelles són els insectes brunzidors que tenen més bona fama: són un exemple en la distribució del treball, són laborioses, fan mel, fan cera, pol·linitzen... Tot i que la visió dels seus cossos grocs i negres brunzint al voltant d'una taula de pícnic, és suficient per fer que, fins i tot els més valents, saltin i s'allunyin.
Abella
L'obra que ha donat més fama al violinista i compositor de Dresden, François Schubert (1808-1878), -no s'ha de confondre amb el vienès Franz Schubert-, és aquest mòbil perpetuum per a violí i piano. L'Abeille és una bagatel·la molt curta però mortal, amb passos i accents cromàtics per imitar el brunzit incessant i la possible picada de l'insecte. Exigeix molta destresa a les dues mans de l’instrumentista per ser executat amb eficàcia, amb escales i arpegis molt ràpids que requereixen canvis suaus i canvis d'arc, per no parlar de spiccats ràpids i encreuaments de cordes
L’abella
François Schubert
|
Chopin també té un estudi per a
piano que es coneix amb el sobrenom de Les abelles. S’ha de dir, però,
que aquest títol el va posar el seu editor amb intencions
comercials, per tant, la composició de Chopin, en la seva concepció, no tenia
cap intencionalitat descriptiva. |
|
Britten va compondre Two Insect Pieces (The Grasshopper i The Wasp), per a oboè i piano, a la primavera de 1935 i la dedicà a l’oboista Sylvia Spencer. I aquí treu el cap una llagosta, insecte que, pel que sembla, no és massa apreciat pels compositors.
L’abella
|
|
Abellot
Si les abelles tenen molt bona reputació, els abellots -els mascles de l'abella de la mel- són uns ganduls, ja que no produeixen ni mel ni cera ni recullen pol·len. En realitat no tenen la possibilitat de fer-ho, ja que no tenen l'estructura del cistell de pol·len a les potes. Ni tan sols tenen fibló!
Le frelon furieux
Jennifer Linn
Vespa
Les vespes i les abelles són companyes en l’ordre dels himenòpters. Irònicament, la concisa obertura de The Wasps de Vaughan Williams gairebé no té res a veure amb les vespes. El brunzit a l'inici de l'obertura -que aproximadament dura 50 segons-, és l'únic indici del títol. No sé si el Dr. Vaughan Williams apreciava la diferència entre vespes i abelles, perquè en aquest inici, que és realment efectiu, les onades de so de les cordes de l’orquestra s'accentuen i l'efecte sembla més un eixam d’abelles volant amenaçadorament per damunt els nostres caps que les excursions de les solitàries vespes.
Overture: The Wasps
Ralph Vaughan Williams
Donar una "personalitat musical" a insectes va
semblar una idea humorística, inventiva
i capritxosa al compositor americà Ray Cramer (Columbus, Ohio,1956). La
col·lecció d'insectes i aranyes del Museu Fields d'Història Natural de Chicago,
va proporcionar molta inspiració i, al mateix temps, va fer difícil que Cichy
reduís la llista a sis. Hi trobem insectes no gaire freqüents en obres musicals
d’aquesta mena: l’agressiva larva aquàtica de la libèl·lula, la mística mantis
religiosa i les bel·licoses formigues, a més de la distingida papallona -flor
voladora- i la jazzística i perillosa aranya vídua negra. (És un error freqüent considerar els aràcnids un ordre dins la classe dels insectes)
Bugs: I. Preludi Roger Cichy |
Bugs. II. Libèl·lula
|
Bugs. III. Mantis religiosa
|
Bugs: IV .Aranya vídua negra
|
Bugs: V. Papallona
|
Bugs. VI. Exercit de formigues
|
Libèl·lula
Joseph Strauss va descriure el lleu aleteig de la libèl·lula en la polca-masurca Die Libelle, amb l’ús adequat del doble puntet dels violins primers i els arpegis dels segons.
Die Libelle
Joseph Strauss
Cigala
Un dels admiradors més obsessius dels insectes va ser Bela Bartók. El compositor hongarès va rememorar la cigala a la seva suite per a piano de 1926 Out of Doors, el quart moviment de la qual s'anomena La música de la nit. Aquí Bartók acumula grups de notes per crear una evocació estranya de granotes, ocells i cigales que són audibles des del principi.
A l'aire lliure: 4. La Música de la Nit
Béla Bartók
Papallona
Les papallones són dels insectes que més representació ha tingut en l’art. Ja se’n troben en una pintura sepulcral de Nebamun, a l'antic Egipte de fa 3500 anys. La seva bellesa les converteix en un element decoratiu, el seu vol en símbol de llibertat i el seu procés metamorfòsic en al·legoria de transformació i vida. Van Gogh va utilitzar les papallones a les seves obres com a símbol d'esperança.
 |
 Vincent van Gogh |
La seva presència també és abundant en la literatura musical, i la seva representació acostumen a ser la d’un ser gràcil, lleuger, comparable a les flors per la seva bellesa, fragilitat i fugacitat.
Procedent de Noruega, la peça d'Edvard Grieg s'assembla al patró de vol d'una papallona, ja que rebota de flor en flor. Fidel al cicle de vida de l’insecte, aquesta peça és curta però bonica.
Sommerfugl, Op. 43 No. 1
Edvard Grieg
La flauta i el piano són dos dels instrument preferits per descriure els moviments dels insectes voladors. El compositor canadenc Calixa Lavallée (1842-1891) amb una melodia tortuosa, escenifica molt bé l’esvalotat vol de la papallona.
Le papillon, Op.18
Calixa Lavallée
Amant de la poesia, Camille Saint-Saëns va ser un gran defensor de la melodia orquestrada i de l'estil colorista francès. En la cançó Papillons, escrita el 1918, Saint-Saëns també va triar la flauta per representar les “papallones de color de flama, lleugeres i boges.”
Papillons
Camille Saint-Saëns
petita papallona lleugera?
No és cert que l’ala
es cansa d’aletejar?
(…)
Papallones de color de flama,
lleugeres i boges,
us assembleu a les nostres ànimes
que són folles com vosaltres.
Butterflies (1904)
Les Papillons, Op. 2 No. 3
|
Les Papillons
|
Papallones del color de la neu
Volant en eixams sobre el mar;
boniques papallones blanques, quan podré
agafar el blau camí de cel?
(…)
Jean Richepin
La subtilesa poètica de Fauré va saber extreure la línia
melòdica pura, gairebé imperceptible, que travessa com un filament els versos
del poeta Victor Hugo. En aquest sentit, el músic francès és un perfecte
observador, d'oïda afinadíssima, que exposa el poema en tota la seva dimensió
formal i emotiva amb escassos materials expressius. Així passa a Le papillon
et la fleur, una deliciosa cançó per a soprano solista que descriu la
fatalitat de l’amor entre una papallona i una flor; una lliure per volar, l’altra
arrelada a terra.
Le papillon et la fleur
Gabriel Fauré
“La pobra flor va dir a la papallona celestial:
"No fugis!
Mira com són de diferents els nostres destins.
Jo em quedo, tu te’n vas!”
Però ens estimem, vivim sense els homes,
lluny d'ells,
i ens assemblem, i diuen que
totes dues som flors!
Però desafortunadament ! L'aire se t'emporta,
I a mi la terra em
lliga.
Destí cruel!
Voldria perfumar el teu vol amb la meva respiració,
al cel!
(...)
Victor Hugo
Fauré també és l’autor d’aquesta breu peça
per a violoncel i piano. Si en la part central la papallona sembla planejar amb
les ales esteses, en la primera part i en la reexposició final, el vol de la
papallona és agitat i incontrolable.
Papillon Op.77
Gabriel Fauré
Der Schmetterling de Franz Schubert és una història a través dels ulls d'una papallona: tracta sobre l'alegria de collir nèctar, sobre volar flor en flor al vespre, assaborir l'estiu, un comentari metafòric sobre la innocència juvenil.
Der Schmetterling
Franz Schubert
(...)
Que gran és l'alegria,
sigui tard o d’hora,
per flotar lleugerament
sobre vall i turó.
Quan el vespre xiuxiueja
veus núvols brillants;
quan l'aire és daurat
el prat sembla més verd.
Pianista d’una
formidable tècnica, Moriz Rosenthal (1863-1956) va escriure una peça breu
anomenada Papillons, propícia perquè l’intèrpret faci volar els dits pel
teclat i llueixi les seves habilitats virtuosístiques.
Papillons
Moriz Rosenthal
Entre París i Versalles, François Coulerin, el gran mestre francès del clavicèmbal, va servir Lluís XV. Era home que estimava el camp i que sabia apreciar-ne les vistes, les olors de la natura, els molins de vent, les papallones, els mosquits i, si els seus ulls percebien l'anguila girant al riu, l'oïda sentia el brunzir de les abelles, el cant del passerell espantat o el rossinyol enamorat .
Les Papillons
François Couperin
Papallona nocturna
En un tema de sensibilitat tan impressionista com el de les papallones, no hi podia faltar la música de Maurice Ravel. En aquest cas, però, les papallones són nocturnes, i el tret destacable d’aquests lepidòpters no és la seva bellesa, sinó el seu vol inquiet al voltant d’una llum. Ens les hem d’imaginar voletejant entorn d’un fanal d’un jardí en una plàcida nit estival. Per donar aquest aire tan lleuger i volàtil, en gran part de l’obra, Ravel utilitza només el registre agut del teclat.
Papallones nocturnes
Maurice Ravel
Quina sensació de bellesa ostentosa evoquen les papallones. I també els grills i les cigales, autèntics portadors d'una dignitat literària inexpugnable, juntament amb les formigues laborioses i les abelles seductores, i tots els altres insectes que gaudeixen del favor de les arts.
I després, venen les mosques i els mosquits...
Mosquit
Del mosquit, la fraseologia popular en destaca la seva menudesa (petit com un mosquit, memòria de mosquit, etc.), però també el seu empipador brunzit nocturn (brunzit de mosquit, música de violí petit). Sigui com sigui, hi ha uns quants exemples musicals, repartits al llarg de la història, que descriuen aquest enutjós insecte.
El mosquit
|
Ball dels Mosquits
|
Ball dels mosquits
|
Cantus – Ball dels mosquits
|
|
Béla Bartók és reconegut com un dels més grans
compositors del segle XX i un dels fundadors de l'etnomusicologia. Menys
conegut és el seu amor pels animals, especialment la seva fascinació pels
insectes, dels quals n'era col·leccionista.
Ball dels Mosquits
|
 Aquarel·la del cosí de Bartók, Ervin Voit, del compositor com a apassionat col·leccionista d'insectes.
|
Mosca
En la paremiologia catalana, la mosca no hi fa un paper gaire galdós: pujar la mosca al nas, col·loquialment vol dir perdre la paciència; tenir la mosca darrere l'orella és estar a l'aguait perquè es malfia d'alguna cosa; estar mosca és estar de mal humor -d’aquí ve estar mosquejat-; afluixar la mosca, vol dir pagar diners sense ganes de fer-ho; es diu que és incapaç de matar una mosca a una persona de molt bon cor; quina mosca li ha picat?, expressió què mostra estranyesa davant d'un accés d'ira; qui té més malícia o gosadia de la que aparenta es diu que és una mosca morta (sovint mosqueta morta) i mosca collonera, es diu d’un que destorba, molesta o que insisteix fins a l'extenuació; un lligamosques és aquell que dona molta importància a coses insignificants; caure com a mosques és equivalent a morir en gran nombre, especialment en un combat o una epidèmia.
On les mosques corren un
greu perill de caure atrapades en mortals trampes, és a les teranyines de les
aranyes! Béla Bartók -altra vegada Bartók!-, en la seva petita peça
Del diari d'una mosca (Mikrokosmos,
vol.6, no.142) intenta representar les accions d'una mosca atrapada en una
teranyina, des de la perspectiva de la mosca, és a dir, tal com es relata des
del seu diari. Els sons del brunzit signifiquen la desesperació de la mosca per
escapar.
Del diari d'una mosca
Belá Bartók
Les mosques tenen una llarga història en l’art
occidental. Datant de l’època medieval, l’aparició d’una mosca en una obra d’art
es va utilitzar per simbolitzar la mort o la podridura de la carn i l’ànima. La
presencia de les mosques en la pintura barroca pot tenir diferents significats.
Granota morta amb mosques
(1630)
Antigament es creia que les mosques es generaven espontàniament a partir del fang i tenien una forta afiliació amb el Diable, o Belcebú, que es descriu al Nou Testament com el “senyor de les mosques”. La mirada de la Verge i el nen a la mosca en el quadre de Crivelli és un recordatori de que el Messies ha vingut al món per combatre el mal.
Mare de Déu i el nen (
vers 1480).
Carlo Crivelli
A les pintures de vanitas, les mosques apareixen sovint
al costat d’una calavera, un recordatori de la impermanència del cos físic i la
inevitabilitat de la mort.
Vanitas (1524)
Barthel Bruyn el Vell
El significat de la mosca va variar inevitablement de
pintura a pintura. Una teoria de la presencia de la musca depicta és que
els artistes renaixentistes es van esforçar per demostrar el seu mestratge a
l'hora de retratar la natura. Hi ha algunes anècdotes de les biografies de
diversos artistes que, com a aprenents, suposadament van pintar una mosca amb
tal habilitat que van enganyar el seu professor fent-li creure que era real. L’artista
del Renaixement Giorgio Vasari va explicar la història popular (que
probablement era només una llegenda) en què Giotto, mentre era aprenent de
Cimabue, va pintar una mosca sobre un retrat del seu mestre, enganyant
momentàniament a Cimabue, que va intentar colpejar la mosca abans de reconèixer
la broma.
 |
 |
Autoretrat de l’artista amb la seva dona (1496).
Mestre de Frankfurt
Retrat d’una dona de la família Hofer
d’un artista alemany desconegut.
Segons com, l’insecte pot ser una al·legoria de la lascívia luxuriosa, però a prop d’un noble o clergat, es creu que la mosca implicava corrupció i engany.
|
 |
 |
Dama amb una mosca a l’espatlla (
vers 1596)
Dona amb una mosca
(1787-1849)
|
 |
 |
Cardinal Bandinello Sauli
Sebastiano del Piombo
|
 |
 |
Caterina d'Habsburg
Antonio Moro
Atrapamosques d'Isabelle Pinson sembla a primera vista
una encantadora escena d'un nen jugant, una imatge sense importància de la
innocència i, per tant, un tema adequat perquè una artista femenina pugui
pintar al 1808. Però el nen no només juga. En el moment immediat, es concentra
a atrapar la gran mosca al vidre de la finestra, després d'haver capturat ja un
altre exemplar i l'ha col·locat al vas capgirat recolzat a la cornisa de sota.
|
 |
 |
Atrapamosques
Isabelle Pinson
Les mosques solen aparèixer com una entremaliadura lúdica de trompe l’oeil als marges dels
manuscrits medievals i als marcs de pintura.
|
 |
.jpg) |
Retrat d’un cartoixà (1446).
Col·lecció del Museu Metropolitan d’Art.
Petrus Christus
Santa Caterina d'Alexandria
(1491–94)
Carlo Crivelli
El miracle de les mosques de Sant Narcís
Basílica de Sant Feliu de Girona
Francesc Tremulles
Quan el Rei Felip de França
|
Cuant vingueren los Francesos
|
Quan arriba el temps estival de les tempestes de tarda, les mosques es tornen insuportables. Malgrat les nostres bufetades amenaçadores i desordenades, no desisteixen fàcilment, aterrant, sempre que poden, a prop nostre o del nostre menjar.
Mouches Volantes (2015)
El pastor encara és al turó amb el seu ramat, però no pot
descansar per por de la tempesta que s'acosta. I, per empitjorar-ho, les
mosques han sortit a molestar-lo a ell i al seu ramat. La mosca de Vivaldi és
empipadora de mena, maliciosa -collonera!, que en volades curtes, posant-se
inoportunament ara aquí, ara allà, no para de molestar.
Estiu - II. Adagio
Antonio Vivaldi
Toglie alle membra lasse il Suo riposo
Il timore de' Lampi, e tuoni fieri
E de mosche, e mossoni il Stuol furioso!"
La por als llamps i als trons ferotges
roba els seus cansats membres del repòs,
i els mosquits i les mosques brunyeixen furiosos al
voltant.
El pastor adormit
Jan Van Der Meer II
Tàvec
Els humans no som les úniques víctimes d’aquest turment, el bestiar i els mamífers en general encara el pateixen més! La mosca de cua blava -probablement es refereix a una espècie de tàvec, la mosca que mossega els cavalls -, va enfurismar el cavall de l’amo, de tal manera que en una cursa incontrolada el va fer caure, i a conseqüència de l’accident l’amo va morir. La cançó que canta el jove esclau americà, s'interpreta com a subtext de celebració d'aquesta mort, d'haver-hi contribuït per negligència deliberada o, fins i tot, d’acció inconfessable.
Jimmy Crack Corn o Blue-Tail Flyés és una cançó
nord-americana que es va fer popular per primera vegada durant l'auge del
joglar de cara negra (Blackface)
a la dècada de 1840 a través de les actuacions dels Virginia Minstrels.
The Blue Tail Fly
La mosca de cua blava
Burl Ives
Quan era jove, solia esperar
l’amo i donar-li el seu plat
i passar-li l'ampolla quan tingués set
I treure la mosca de cua blava
Jimmy, blat de moro, no m'importa
Jimmy, trenca blat de moro i no m'importa
Jimmy, trenca blat de moro i no m'importa
El meu amo ha marxat
000000000
I aquí s’acaba aquest passeig per l’insectari musical. Però abans, permeteu-me uns quants comentaris generals sobre el que hem escoltat:
1.- A vegades, amb el llenguatge musical es pot desvetllar emocions i fer sorgir sentiments que seria difícil d’aconseguir amb paraules; però en canvi, la música és incapaç de descriure amb precisió el món físic i el món mental dels conceptes. Per això, com que la descripció musical és molt imprecisa, moltes de les audicions que hem pogut escoltar, es podrien intercanviar els títols i l’evocació de l’insecte seria igualment acceptable.
2.- De la mateixa manera,
moltes de les composicions amb la inscripció Perpetuum Mobile o Moto Perpetuo,
escrites sense cap motivació extra-musical, podrien passar per músiques
descriptives d’algun animal, preferentment volador. Ja n’hem vist una
prova amb l’exemple de Chopin, però escoltant aquests Moto Perpetuo de
Britten i Paganini, no creieu que podrien passar per algun dels
insectes pterigots que hem vist?
Variation 7: Moto Perpetuo
|
Moto Perpetuo. Op11
|
|
|
|
3.-
L’instrument preferit per a descriure el vol de les abelles, abellots, vespes,
papallones, borinots, mosques i mosquits se’l disputen el piano i els instruments
corda fregada, violí, viola i violoncel, però sense oblidar-nos de la flauta!
4.-Els
recursos musicals comuns a moltes d'aquestes imitacions de vols d’insectes, son:
- Figuració rítmica molt regular i de valors petits (semicorxeres).
- Línies melòdiques sinuoses construïdes principalment amb graus conjunts i amb moviments embolcallants repetitius.
|
ACLARIMENTS Música programàtica és la música que té per objectiu evocar idees i imatges a la ment de l'oient, representant musicalment una escena, història, imatge o estat d'ànim. Dins de la música programàtica, la música descriptiva seria la que suggereix musicalment fenòmens de la natura (el mar, tempestes...) o la imitació de sons produïts per persones (veus, crits, sons d’armes, de màquines...) o la representacions musical dels sons dels animals segons les seves característiques. En les arts plàstiques el concepte d’art figuratiu és molt clar, és l'oposat a l’art abstracta. En música, les paraules derivades de "figura" es presten a confusió. El figuralisme, per exemple, consisteix en la subordinació de la música al text per tal de subratllar musicalment el sentit profund de les paraules (pintura de paraules). El problema que es presenta en el context musical quan parlem de “figures”, és que amb aquesta paraula també s’anomenen els signes de la notació musical (rodones, blanques, negres, corxeres...). Per tant, música figurada és aquella que està escrita amb figures musical que representen valors rítmiques. Figuració és subdividir un valor rítmic per una notació amb valors més petits equivalents. En sentit melòdic, figuració és sinònim d'ornamentació, procediment molt utilitzat en la música barroca i en l'elaboració de variacions, introduint notes de pas, brodadures, etc. Però també es diu “figura rítmica” o “figura melòdica” a un grup de notes que formen un motiu o el nucli d’un motiu musical. En resum, que no podem parlar de “figures”, ni “art figuratiu”, ni “figuració” en l’art musical de la mateixa manera que es parla en l’art visual. |
000000000
§
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada