I.- "Dos minuts" (Fragment)
(...)
Va abandonar, resignat, l’aparador. El va irritar que uns
guàrdies d’uniforme li impedissin de passar per la vorera, perquè en aquells
moments uns camàlics estaven traient d’un camió unes caixes protectores de
fusta. Quadres, va pensar. Els estaven entrant a la Fundació. El va empipar
haver de baixar a la calçada per culpa del parament. Hauria d’estar
alerta per l’exposició. Hauria d’estar alerta per tantes coses ara que fins i
tot les estones amb la Sílvia començaven a cobrir-se amb una pàtina d’avorriment.
I es va posar a cantar baixet, baixet, amb la veu de baríton, un fragment de no
sabia quina de les cançons de Winterreise que deia Eine Strasse muss ich gehen,
Die noch keiner ging zurück,* que el va deixar amb el cor trist.
Der Wegweiser
(Winterreise)
Franz Schubert
|
*He d’agafar un camí
d’on ningú no ha tornat.
|
Davant seu, una limusina imponent arrencava silent i
veloç camí d’enlloc i s’havia d’aturar al semàfor de trenta metres més avall. L’home
de la barba i de la veu de baríton treia el clauer de la butxaca i anava destriant
la clau idònia unes passes abans d’arribar al portal, amb gestos mecànics,
repetits, segurs. Va començar a xiular la melodia de pujar les escales (adagio
del Quartet Americà de Dvorák), com cada dia, com cada any.
Quartet en F
Major (Americà), Lento
Antonin
Dvorák
El va rebre l’olor de l’arròs al forn, com cada dijous, i
pensà que era una sort que la dona fos tan bona cuinera, perquè això sí que ho
tenia.
-Hola –va sentir que deien des del fons del pis-. Com és
que véns tan d’hora?
-Mira... –I avançant per corredor-: Que han vingut, els
de la rentadora?
II.-“El somni de Gottfried Heinrich”(Fragment)
Tot això els havia fet plorar a tots dos, a ell i a la
seva fidel Magdalena, quan el doctor Müthel els va dir que Gottfried Heinrich
no hi tocava: que creixeria com els altres nens, però que no podien demanar-li
cap esforç mental perquè no tenia pensament. Malgrat això, un dia els va envair
l’esperança, com l’esclat d’una llum fresca. Havien pogut comprovar que el
doctor s’havia equivocat de molt: Gottfried pensava. Però es veu que tenia el
pensament al cor i no al cap. Era un dia fred i ple de neu; un dia que ell
tornava especialment cansat de la Junta de la Tomasschule, amb ganes de carregar-se tota la Junta d’Ineptes
en bloc; mentre traspassava el breu espai que el separava de casa, va sentir un
quequeig estrany al clave i es va trobar Gottfried, amb set anyets, assegut imitant la seva postura, inclinat damunt el teclat, els ulls
extraviats, tocant una versió no gaire nítida del Contrapunctum VIII que ell
havia assajat sovint els darrers dies, el nen abocat damunt dels sons, suant,
tant transportat que ni s’havia adonat de la presència del seu pare.
Contrapunctum
VIII
Johann Sebastian
Bach
Ningú no havia ensenyat l’art del teclat a Gottfried,
perquè a un nen sense pensament no se li ensenya res. Son pare, a peu dret,
silenciós, amb la perruca a la mà, la boca oberta, comprovava que el seu
estimat Gottfried tenia pensament, memòria i voluntat, perquè si era capaç de
reproduir una cosa tan difícil és que pensava, recordava i s’esforçava, lloat
sia el Senyor.
(...)
III.-“Finis coronat opus” (Fragment)
(...)
Vaig seure a la primera taula buida que vaig trobar i ja em
vaig enrabiar com una mona perquè l’indocumentat ambientador de sala havia
punxat la merda d’Heroin com si fos la Factory* i aquells cabrons ens
estiguessin invitant a tots a la Perdició Directa Intravenosa. És que a mi, sentir
la Velvet em fa venir vomitera.
*
The Factory fou un estudi d'art fundat per Andy Warhol a Manhattan. Es va fer
famós per les seves festes i perquè era freqüentat per gent moderna amb
pretensions artístiques, bohemis excèntrics i consumidors d'amfetamines.
Warhol va ser el mànager del grup The
Velvet Undergound
Heroin
The Velvet Underground
Era un mal començament, germans, massa anys setanta. Era el
moment de tocar el dos. Però jo em vaig quedar. Per això, perquè em vaig
quedar, tot va començar. I la Velvet anar burxant la meva Oïda. Per què, Déu
meu, per què tant de turment si jo venia a lligar i prou?
(...)
I quan en van tenir prou amb Velvet Underground, que no s’acabava
mai, per allò del contrast va i em posen Finlàndia de Sibèliu, en pla encara
més retro. Com si allò fos el metro, tu; com si el local fos el millor lloc i
el moment la millor hora per escoltar aquell rotllo patatero, i hauria volgut
matar allà mateix el responsable de l’ambient del local, el responsable de
punxar les músiques.
Finlàndia
Jean Sibelius
(...)
I aquí va i posen Child in time, una parida sense sentit
del ritme, amb una lletra imbècil que t’hi cagues i jo començava a estar negre,
jo carregant-me de raó, amb la veueta de castrato del Gillan dels pebrots,
pitjor que Farinelli, que jo agafaria tots els maricons i tots els bosnians i
els ficaria a bullir a l’olla a pressió. Quousque tàndem abutere, Deep Purple, patientia
nostra?*, va dir l’evangelista Mateu a treze, vint-i-dos i jo, repeteixo ara i
faig meu. No és que pretengui que sempre hagi de lligar a la primera...
Child in
time
Deep Purple
|
Ian Gillan és el vocalista de Deep Purple.
*Molt temps abusant, Deep Purple, de la nostra
paciència?
|
(...)
En aquells moments Nostre Pare el Temps havia acabat amb
els esgarips del Gillan i pretenien que escoltéssim l’Adagio per a cordes de
Barber, la cosa més ensucrada que ha parit ment humana i jo aguantant metxa i fent
el somriure de merda a la cambrera, Ara ja començava a notar la calor excessiva
d’aquells dies que s’agreujava per la falta de criteri del dijei del Cafè,
assassí a sou de la Màfia del Mal Gust.
(...)
Adagio per a
cordes
Samuel Barber
IV.-Winterreise
(Fragment)
(...)
Per primera vegada en la seva vida havia plorat d’emoció
estètica: malgrat la seva sensibilitat, mai no se li havia acudit que això fos
possible. Per sentir Margherita cantant Gute Nacht amb aquella veu tan pura,
tan nítida, el va trasbalsar profundament. No sabia que ella estava
anunciant-li el que passaria només amb els primers versos:
Estrany, aquí arribava,
estrany, d’aquí me’n vaig.*
*Margherita havia de marxar de Viena aquella mateixa
tarda i encara no li havia dit a Zoltán..
Però ni sentint això, no se li
va disparar l’alarma. Potser perquè sempre ho havia sentit cantar a un baríton
i la veu de Margherita era de soprano cristal·lina. O potser perquè era feliç,
eren feliços, asseguts a ple sol, ell al banc de pedra, ella a terra, reposant
el cap als genolls del Zoltán i cantant, perquè ell se n’adonés.
No m’has de sentir els passos,
i tanco suaument.
T’escric damunt l’entrada
de casa “Bona nit”.
Sabràs, en ser llevada,
que penso en tu amb delit.
Gute Nacht (Winterreise)
Franz
Schubert
Van callar una llarga estona. Ell va acabar de plorar silenciosament,
reposadament. Un guarda del cementiri* va passar darrera d’ells, discret,
respectuós, els va mirar possiblement amb enveja i continuà el seu camí.
(...)
*Zoltán i Margherita estan davant la tomba de Schubert.
Tomba de Schubert
|
Tomba de Franz
Schubert al Zentralfriedhof , cementiri
central de Viena, al costat de Beethoven, segons els seus desitjos.
(Viquipèdia)
|
Aquests petits fragments d’històries relacionades amb la música són del llibre Viatge d’hivern,
de Jaume Cabré, editat per Proa l’any 2000.
Segons diu la contraportada: “Viatge d’hivern és un homenatge literari
a Schubert, a Bach i a la música ...”
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada