43.-Beethoven

Compendi de Vida de Beethoven, de Romain Rolland, escriptor francès i Premi Nobel de Literatura de l’any 1915. Publicat per l’Associació d’amics de la Música el 1927 amb motiu de la commemoració del centenari de la mort del compositor. Traducció al català: Ignasi Folch i Torres. (He respectat la gramàtica i l’ortografia de la traducció original)

Ludwig van Beethoven va néixer el 16 de desembre de 1770 a Bonn, prop de Colònia, en una miserable golfa d’una casa humilíssima. Era d’origen flamenc. El seu pare fou un tenor inintel·ligent i embriac. La seva mare era serventa.

Una infantesa severa sense aquell caliu familiar del qual Mozart, més sortós, disfrutà. El seu pare volgué explotar les seves disposicions musicals i exhibir-lo com un petit prodigi. Calgué usar de la violència per a que Beethoven aprengués de música. La seva joventut fou amargada per les preocupacions materials, per la inquietud de guanyar-se el pa, per tasques impròpies de la seva edat.

En 1787 va perdre la seva mare, la qual adorava. A disset anys fou cap de família i encarregat de l’educació dels seus dos germans; tingué de passar per la vergonya de sol·licitar la incapacitat del seu pare, alcoholitzat i inútil per a dirigir la casa. Tals tristors deixaren en ell una empremta profunda.

Sortosament trobà sempre un afectuós costat en una família de Bonn, la família de Breuning, que sempre més li fou cara. La gentil “Lorchen”, Alionor de Breuning, tenia dos anys menys que ell.  Ella fou la seva companya d’infantesa i potser hi hagué entre els dos un sentiment encara més tendre. Més tard, Alionor es va casar amb el doctor Wegeler, que fou un dels millors amics de Beethoven, i es lligà entre ells fins el darrer dia una amistat lleial i apreciable.

 *** 

En el mes de novembre de 1792, Beethoven fixà la seva residència a Viena, metròpoli musical de l’Alemanya. La Revolució havia esclatat i ja començava d’envair Europa. Des de1798, malgrat la tibantor de relacions entre l’Austria i França, Beethoven entre en relacions íntimes amb francesos. A conseqüència d’aqueixes relacions comencen de néixer en el seu cor els sentiments republicans, dels quals hom veu poderós desenrotllament durant la resta de la seva vida. Un dibuix que Steinhauser li feu en aqueixa època, revela abastament ço que ell era aleshores.

Beethoven

Georg Andreas Steinhauser

Ell sap ço que vol: ell creu en sa força. En 1796  anota en son carnet: “Coratge! Malgrat totes les defallences del cos, mon geni triomfarà... Vint-i-cinc anys! Heu-els-ací vinguts! Ja els tinc...”  Mme. de Berhard i Gelinck diuen que és molt orgullós, de maneres rudes i desagradoses, però són els més íntims els únics que coneixen la seva exquisida bonesa: “El meu art deu consagrar-se al bé dels pobres”.

La dolor ja havia trucat a la seva porta; s’instal·là en el seu si per a no sortir-ne ja més. Entre1796 i 1800, la sordesa comença sos estralls. Els sorolls a les orelles no el deixen nit ni dia; també era consumit per dolors a les entranyes.

El sentit auditiu se li afeblia progressivament. Durant molts anys no ho confessà a ningú, ni tan sols als seus estimats amics. No obstant, ve un temps, 1801, que ja no pot amagar-ho; desesperat el confia a dos dels seus amics, el doctor Wegeler i el pastor Amenda: “Faig una vida miserable. Des de fa dos anys evito totes les amistats, perquè no puc parlar amb la gent: sóc sord.”

Aquesta tràgica tristesa s’expressen en algunes obres d’aqueixa època: en la Sonata patètica op.13 (1799) i, sobretot, en el largo de la tercera Sonata per a piano, op.10 (1798).

Sonata No. 8 Op. 13 (Pathetique)

Sonata No. 7 in D Major, Op. 10, No. 3: II. Largo e mesto

És estrany, no obstant, que aquesta desolació no es reflexi per tot, car quantes obres encara d’aquesta època, tals com el rierol Septet (1800), l a Primera Simfonia (en do major, 1800), en les quals s’expressa una despreocupació tota jovenívola. 

Septet in E flat major, Op. 20

Simfonia núm.1

Sol i malaurat a Viena, Beethoven es refugià en els dolços records del país natal; la seva pensa en aquesta època n’és tota impregnada. El tema de l’andante amb variacions del Septet és un lied renà.  

Septet op.20. IV: Tema con variazione. Andante

A les seves sofrences físiques, vingueren a unir-se aviat transtorns d’un altre ordre. Wegeler diu que no conegué mai Beethoven sense una passió portada al paroxisme. En 1801, l’objecte de la passió fou, segons sembla, Giulietta Guicciardi, que immortalitzà amb la dedicatòria de la seva famosa sonata dita Clar de Lluna op.27 (1802).

Sonata per a piano núm.14 I.-Adagio sostenuto

Giulietta Guicciardi, “Visc d’una manera més dolça –escriu a Wegeler- i ja faig quelcom més amb els homes... Aquest canvi l’ha acomplert l’encís d’una donzella; ella m’estima i jo l’estimo. Aquests són els primers moments feliços que passo després de dos anys”

Els va pagar ben durament! De moment aquest amor li féu sentir més encara la dissort de la seva malaltia i les condicions precàries de la seva vida que li feien impossible de casar-se amb aquella que estimava. Després Giulietta era coqueta, infantívola i egoista; féu sofrir cruelment a Beethoven i, finalment, en novembre de 1803 es casà amb el compte Gallenberg. 

Aqueix amor, aqueix sofriment, aqueixa voluntat, aqueixes alternatives de depressió i orgull, aqueixes tragèdies interiors, es retroben en les grans obres escrites en 1802: la Sonata de la marxa fúnebre, op.26, la Sonata op. 31, amb sos recitatius dramàtics que semblen un monòleg grandiós i desolat; la Sonata en do menor per a violí, op.30, dedicada a l’Emperador Alexandre; la Sonata Kreutzer, op.47; les sis heroiques i punyents melodies religioses damunt text de Gellert, op.48. La Segona Simfonia, que és de 1803, reflexa encara més son juvenil amor. Una força irresistible bandeja els llòbrecs pensaments. Beethoven vol esser feliç; rebutja la idea que el seu infortuni no tingui remei: ell vol guarir-se, vol amor; està rublert d’esperança.    

La miniatura de Hornemann, que és de 1802, mostra Beethoven vestit segons la moda de l’època: patilles, els cabells a la Titus, l’aspecte fatal d’un heroi byronià, però amb aquella tensió de voluntat napoleònica que jamai va  abandonar.

Sonata núm.12, op.26	Sonat op.31
Sonata per a violí núm.7, op.30 en do menor	Sonata per a violí núm.9, op.37 Kreutzer
Cançons religioses op.48	Simfonia núm.2

Hom resta sorprès de l'energia i de la insistència de ritmes de marxa i de combat que hi ha en bon nombre d’aquestes obres. Això es nota especialment en l’Allegro i el final de la Segona Simfonia, i més encara, en el primer temps, superbament heroic, de la Sonata a l’Emperador Alexandre.  La Revolució arriba a Viena i Beethoven fou emportat per ella. Estimava els principis republicans i Schindler diu:  “Era partidari de la llibertat il·limitada i de la independència nacional ...Volia per a la França el sufragi universal i confiava en que Bonaparte l’establiria fixant així les bases de la felicitat del gènere humà”. Revolucionari romà, somniava en una república heroica fundada pel déu de la Victòria: el primer Cònsol; i cop darrera cop, forja la Simfonia heroica: Bonaparte (1814)

Simfonia núm.3, Heroica op.55

És sabut que la Simfonia heroica fou escrita per a i sobre Bonaparte i que el primer manuscrit porta el títol: Buonaparte. En tal estat de coses, Beethoven s’enterà del coronament de Napoleó i esdevingué furiós: “No és més que un home vulgar”, exclamà i en sa indignació esqueixà la dedicatòria i escriu aquest títol venjador i àdhuc emocionant: “Simfonia heroica ... per a celebrar el record d’un gran home”.

En aquesta primera música verdaderament revolucionària, l’ànima del temps reviu amb la intensitat i la puresa que tenen els grans esdeveniments en les grans ànimes solitàries (...) La figura de Beethoven s’hi mostra colorida dels reflexes d’aqueixes guerres èpiques que es manifesten, fins potser involuntàriament, en totes les obres d’aqueixa època: en l’Obertura del Coriolà (1807), on bramen tempestes; en el Quartet núm. 4, op.18, el primer temps del qual és tan anàleg a aquesta obertura, en la Sonata Appassionata, op.57 (1804); en la partitura d’Egmond i fins en els Concertos per a piano, sobretot en el Concerto en mi bemoll, op.73 (1809), la mateixa virtuositat del qual es fa heroica, car es diria que es senten passar els exercits. 

Obertura Coriolà	Quartet en C Minor, Op. 18 No. 4
Sonata núm.23, op.57, 'Appassionata'	Obertura Edmond, op.84
Concert per a piano núm.5 “Emperador”

 *** 

Beethoven va interrompre sobtadament la composició de la Simfonia en do menor, per escriure d’un raig, sense els habituals esboços, la Quarta Simfonia. La felicitat li havia aparegut: en maig de 1806 es va prometre amb Teresa de Brunswick. La Quarta Simfonia, escrita aquest any, és una pura flor que serva el perfum d’aquests dies, els més assossegats de la seva vida.

Simfonia 4, op.60

Sonata núm.24, op.78 À Thérèse La Sonata per a piano núm 24, en fa sostingut major, op. 78  fou acabada el 1809. Rep el sobrenom de "à Thérèse" perquè fou escrit per a la comtessa Teresa von Brunswick.

Aquesta pau profunda no devia durar gaire; no obstant, la influència benfactora de l’amor es prolongà fins l’any 1810. Aquesta influència deu sens dubte Beethoven el domini de sí mateix, que feu aleshores produir al seu geni els fruits  més perfets: aquesta tragèdia clàssica, la Simfonia en do –i aquest diví somni d’un jorn d’istiu, la Simfonia Pastoral (1808)-. 

Simfonia núm.5 en do menor, op.67

Simfonia núm.6, op.68 “Pastoral”

Quina raó misteriosa impedí la felicitat d’aquests dos essers que s’estimaven? Potser la manca de fortuna, la diferència de l’estament. Potser Beethoven es revoltà contra la llarga espera que li varen imposar i contra l’humiliació de tenir el seu amor indefinidament secret.

Potser violent, malalt, misàntrop, com ell era, feu sofrir sense voler a aquella que estimava i se’n va desesperar. Sigui com sigui, el fet és que la unió fou rompuda; i malgrat això, sembla que ni l’un ni l’altre va oblidar mai més son amor.

I Beethoven digué en 1816: “Quan penso en ella el meu cor bat tan fort com el dia que la vaig veure per primera vagada” d’aquest any són les sis melodies A l’amada llunyana, op.98, d’un caràcter tan emocionant i tan profund. Teresa havia donat el seu retrat a Beethoven, amb aquesta dedicatòria: “Al rar geni, al gran artista, a l’home bo, T.B.”

An Die Ferne Geliebte, op. 98

Teresa de Brunswick

El darrer any de la seva vida, un amic sorprengué Beethoven, sol, besant aquest retrat tot plorant i parlant alt segons son costum: “ Eres la més bella, tan gran i semblant als àngels”.

 *** 

Fou, doncs, abandonat per l’amor. En 1810, es torna a trobar sol; però la glòria és arribada i, amb ella, el sentiment de la seva potència. Es troba també en la força de l’edat. I és lliure des d’ara al seu humor violent i feréstec sense preocupar-se més de res, sense consideració ni respecte al món, ni a les conveniències ni als judicis dels altres. “La força: ací teniu la moral dels homes que es distingeixen de la massa dels homes” sap que té el dret a dir tot allò que vulgui fins aquells de major categoria. “Jo no reconec cap més signe de superioritat que la bondat”.

Goethe cercà ocasió de conèixer Beethoven. Finalment, es trobaren als banys de Bohèmia, a Toeplitz, en 1812, i no s’entengueren gaire. Beethoven admirava apassionadament el geni de Goethe –“La poesia de Goethe em fa ditxós”-; son caràcter, però, era massa lliure i violent per a avenir-se amb el de Goethe i per a no ferir-lo. 

Ludwig van Beethoven (1814)

Johann Wolfgang von Goethe

D’aquesta època són la Sèptima i Vuitena Simfonia escrites en alguns mesos a Toeplitz, en 1812: l’Orgia del Ritme, i la Simfonia humorística, potser les obres en les que Beethoven s’és mostrat més tal com és, i, com ell daia, més “descordat”.

Simfonia núm.7, en La Major, op.92

Simfonia núm.8, en Fa Major, op.93

El metrònom mecànic va ser inventat per Dietrich Nikolaus Winkel a Amsterdam l'any 1812. Johann Nepomuk Mälzel va copiar algunes idees de Winkel i va patentar el primer metrònom portàtil el 1816. Ludwig van Beethoven va ser el primer compositor de renom que va anotar en les seves obres la pulsacio adient del metrònom.  Beethoven visitava amb freqüència el taller de Mälzel i la seva amistat es va veure enfortida quan l'inventor fabricà una petita trompeta per a l'oïda del compositor, ja parcialment sord.
Durant una festa, Mälzel descriví el seu cronòmetre, amb el qual esperava proporcionar als compositors una forma d'indicar el tempo amb exactitud i proporcionar als executants una ajuda per a una execució regular. Beethoven aplaudí la idea alegrement i immediatament es llençà a una cançó aparentment espontània basada en el “ta ta ta” de l'instrument de Mälzel. Aquesta tonada intranscendent passà a formar part del segon moviment de la Vuitena Simfonia, en què Beethoven estava treballant en aquest moment.	Ta ta ta, lieber Mälzel'
Simfonia núm.8 II. Allegretto Scherzando

El 1814 assenyala l’apogeu de la sort de Beethoven. Al Congrés de Viena va esser ja tractat com una glòria europea. Prengué part activa en les festes. Els prínceps li retien homenatge i, segons se’n vantava a Schindler, es deixava altívolament fer la cort per ells.

El congrés de Viena fou una conferència entre ambaixadors de les majors potències d'Europa que va ser presidit per l'estadista austríac Klemens Wenzel von Metternich. Va tenir lloc a Viena, de l'1 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815. El seu propòsit era redibuixar el mapa polític del continent després de la derrota napoleònica francesa de la primavera prèvia, i intentar controlar i eliminar les revolucions liberals que es pogueren produir mitjançant l'establiment de tot un seguit de monarquies absolutes arreu d'Europa.

Beethoven s’arborà d’entusiasme amb la guerra de la independència. En 1813 va escriure una simfonia de La Victòria de Wellington, i, al començament del 1814, un chor guerrer: Renaixement de l’Alemanya. El 29 de novembre de 1814, va dirigir davant un públic de reis, una cantata patriòtica: El gloriós moment, i encara compongué per la presa de París, en 1815, un chor: Tot s’és consumat!  Aquestes obres de circumstàncies feren més per la seva reputació que tota la resta de la seva música.  

La Victòria de Wellington, op.91	Renaixement de l’Alemanya,WoO94
El gloriós moment, op.136	Tot s’és consumat!, WoO97

El gravat de Blasius Hoefel, tret d’un dibuix del francès Letronne i la màscara modelada damunt la seva faç per Franz Klein el 1812, ofereixen la imatge vivent del Beethoven de l’època del congrés de Viena. El tret dominador d’aqueixa faç de lleó, de maxil·lars apretats i de plecs colèrics i dolorosos, és la voluntat –una voluntat napoleònica.

Gtavat de Beethoven Blasius Höfel

Dibuix de Beethoven Louis Letonne

Bust de Beethoven Franz Klein (1812)

 *** 

A aquesta hora de glòria succeeix el període més trist i més miserable. Viena mai no havia estat simpàtica amb Beethoven. De seguida que podia se n’allunyava i fins l’any 1808 havia pensat seriosament deixar l’Àustria per tal d’anar a la Cort de Jeroni Bonaparte , rei de Westfàlia. En 1809, tres dels més rics senyors de Viena, l’arxiduc Rodolf, deixeble de Beethoven, el príncep Lobkowitz i el príncep Kinsky, s’havien compromès a passar-li anualment una pensió de 4000 florins, amb la sola condició que restés a Àustria.

Malauradament el resultat no respongué pas a les promeses. Aquesta pensió fou sempre molt irregularment pagada i fins aviat va deixar d’esser-ho del tot. Viena, per altra part, havia canviat molt després del Congrés de 1814. La societat s’havia distret de l’art a causa de la política; el gust musical, malmès per l’italianisme i la moda, tota rossiniana, tractava a Beethoven de pedant. 

Els amics i protectors de Beethoven es dispersaren o moriren; des d’ara restà sol. Rasumowsky, pel qual havia escrit els seus admirables quartets, op.59, donà el seu darrer concert pel febrer de 1815. 

Quartet Núm.7 "Razumovsky No.1,op.59

La sordera ha esdevingut absoluta. Després de la tardor de 1815, les seves relacions amb la resta dels homes, sols són per escrit. És coneguda la dolorosa relació de Schindler sobre la representació de Fidelio en 1822. “Beethoven va demanar dirigir l’assaig general... Des del duetto del primer acte fou evident que no sentia res del que passava damunt l’escena. Retardava considerablement el moviment i mentre l’orquestra seguia la batuta, els cantaires s’apressaven per llur compte. D’això en pervingué una general confusió.  Beethoven, inquiet, agitat, es girava a dreta i esquerra, procurant llegir en l’expressió dels rostres i descobrir d’on venia l’obstacle. De cop em cridà de faiçó imperativa i en ésser a prop seu em passà el carnet i em signà que escrivís. Vaig posar-hi aquests mots: “Us prego que no continueu; ja us explicaré el perquè quan serem a casa”. “Sortim de pressa!” D’una sola empenta marxà fins a casa...”

Jetzt, Schätzchen, jetzt sind wir allein

Act I, Scene I, No 1 Duet Fidelio, Op 72

Dos anys més tard, el 7 de maig de 1824,  dirigint la Simfonia amb chors (o millor dit, “prenent part en la direcció del concert, segons deia el programa”), no va sentir res de l’estrèpit de tota la sala aclamant-lo; no en tenia la més petita idea fins que una de les choristes, agafant-lo de la mà, el feu girar de cara el públic, i ell veié de sobte els oients drets agitant llurs capells i picant de mans.

Amurallat dins d’ell mateix, separat de la resta dels humans, no tenia altre consol que la natura. La seva inquietud d’esperit trobava al camp un xic de lleure. Estava gairebé sempre turmentat per l’angúnia dels diners. En 1818 escriu: “La Sonata op.106 ha estat escrita en circumstàncies  apremiants. És mala cosa tenir de treballar per a procurar-se el pa”.

Sonata per a piano, op.106

Amb sos editors tenia importants deutes, ses obres no li aportaven res. La Missa en re oferta per subscripció, aconseguí reunir set subscriptors (dels quals no n’hi havia cap de músic).

Missa solemnis en Re Major

El príncep Galitzin li va fer compondre els quartets op. 127,130 i 132, potser les seves obres més profundes, que es diria escrites amb la pròpia sang: ni menys les hi va pagar. 

Quartet de corda op.127
		Quartet de corda op.130
				Quartet de corda op.132

*** 

És des del fons d’aquesta trist abim de tristesa que Beethoven emprengué la glorificació de la Joia. Fou el projecte de tota sa vida. En 1793, a Bonn, ja hi pensava. Durant la seva vida volgué cantar-la la Joia i fer-ne el coronament d’una de les seves grans obres, vacil·lant constantment respecte la forma exacta de l’himne i l’obra en la qual podria plaçar-lo.

Àdhuc en sa Novena Simfonia, no estava pas decidit. Fins el darrer moment, estigué a punt de deixar l’Oda a la Joia per una desena o onzena simfonia. Pel juliol de 1823, Beethoven pensava encara fer-hi un finale instrumental que aplicà després al quartet op.132. Pel que veurem hi havia, per a la introducció del chor en una simfonia, grans dificultats tècniques. Els quaderns de Beethoven i les nombroses provatures per a fer entrar les veus d’altra manera i en un altre moment de l’obra, ens ho testimonien. En els esbossos de la segona melodia de l’adagio ell va escriure: “Potser el chor entraria oportunament ací”.

En el moment en que el tema de la Joia va aparèixer per primera vegada, l’orquestra s’atura bruscament i es fa un sobtat silenci que dóna a l’entrada del cant un caràcter misteriós i diví. 

L’obra del Tità vencé la mediocritat pública. La frivolitat de Viena en fou commoguda un instant: Rossini i les òperes italianes la tenien abassegada. Beethoven, humiliat i entristit, anava a establir-se a Londres, on pensava fer executar  la Novena Simfonia. Per segona vegada, igual que 1809, alguns nobles amics li adreçaren un prec per tal que no deixés la pàtria: “Tots pensàvem amb pena que l’home de geni, plaçat en lloc tan alt entre els vivents, restava silenciós, mentre que una mena de música estrangera cercava naturalitzar-se entre nostra terra, fent oblidar les produccions de l’art alemany..”

Beethoven es sentí profundament emocionat d’aquestes paraules. I no partí. El 7 de maig de 1824, tingué lloc a Viena la primera audició de la Missa en re i de la Novena Simfonia. El èxit fou triomfal i àdhuc prengué un caràcter gairebé sediciós. Quan Beethoven aparegué, va ésser acollit per cinc salves d’aplaudiments; el costum en aquest país d’etiqueta era de fer només que tres salves par a l’entrada de la família imperial. La policia tingué de posar fi a les manifestacions. La simfonia provocà un entusiasme frenètic. Molts ploraven. Beethoven es va desmaiar d’emoció després del concert.

Simfonia núm.9 I. Allegro ma non troppo, un poco maestoso	Simfonia núm.9 II.Molto vivace
Simfonia núm.9 III.Adagio molto e cantabile	Simfonia núm.9 IV.Presto

El triomf fou passatger i el resultat pràctic nul per a Beethoven. El concert no donà cap benefici. La penúria material de la seva vida no canvià absolutament. De bell nou es trobà pobre, malalt, solitari, -però vencedor-: vencedor de la mediocritat dels homes, vencedor del seu propi destí, vencedor del seu sofriment. “Sacrifica, sacrifica sempre les nicieses de la vida al teu art! Déu per damunt de tot! (O Gott über alles!)

***

No obstant, sembla que la victòria de la Novena Simfonia hagi deixat la seva gloriosa empremta. Els projectes que té per a l’avenir: la Desena Simfonia. L’Obertura sobre el nom de Bach, la música per a la Melusica de Grillpazer, per a l’Odysseus de Körner i el Faust de Goethe i l’oratori bíblic sobre Saül i David, demostre com el seu esperit era atret vers la serenitat potent dels vells gran mestres alemanys: de Bach i de Haendel.

Així no res no era capaç d’abatre aquesta força indomable que ara semblava fer un joc de la dolor. La música escrita en aquests darrers anys, a despit de les circumstàncies penibles en les quals fou composta, sovint té un caràcter tot d’una irònic, de menyspreu heroic i joiós. Quatre mesos abans de a seva mort, el darrer tros que acaba, en novembre de 1826, el nou finale del quartet op.130, és molt joiós.

 Quartet Op. 130, VI. Allegro (Finale)

A la fi del novembre de 1826 agafà una pleuresia i caigué malalt a Viena. Els seus amics eren lluny. El metge vingué tard i cuidà malament a Beethoven. Durant tres mesos la seva atlètica constitució lluità amb el mal.  Damunt el seu llit d’agonia, el 17 de febrer de 1827, després de tres operacions i tot esperant la quarta, escriu amb serenitat: “Jo prenc paciència i penso: Tot mal porta amb ell algun bé”.

Va morir durant una tempesta –una tempesta de neu-, en el moment d’esclatar un tro. Una mà forastera li tancà els ulls.

***

******