I.- SONATA EN LA MAJOR, D664 (Schubert)
El diumenge 28 d’abril vaig tota sola al concert matinal, a
escoltar a Richard Goode, pianista estatunidenc que no conec, però del que me n’han
parlat molt bé. Toca, a la segona part, la Sonata en la Major, opus pòstuma, de
Schubert. M’encanta. Però, de cop, com que la interpretació és excepcional,
lamento que el meu pare no estigui amb mi, al meu costat. Adoro aquesta sonata
(fins el punt de tocar-la...) i l’hem escoltat junts dotzenes de vagades en
diferents versions. Un bon dia, decretà que després de Serkin cap pianista
sensat podia arriscar-se a interpretar-la. Serkin, en la seva opinió, havia resolt
d’una vegada per totes la qüestió d’aquesta sonata. Qui deia “opus pòstuma”,
deia Serkin. Punt final.
Piano Sonata in A major, D 664
Franz Schubert
En els concerts, el meu pare em parlava amb signes. Per dir
“meravellós”, aixecava discretament el polze; per dir “malament”, movia l’índex
de dreta a esquerra, gest que significava: no
és això, no és això, ni molt menys. Ara, sola, escoltant Richard Goode,
penso que hauria aixecat el polze; sí, després d’una fugitiva disculpa mental a
Serkin, l’hauria abandonat momentàniament per l’estatunidenc [1] ... Aquest lleu
record em commou.
[1] Reza no ho menciona, però Goode fou alumne de Serkin
Rudolf Serkin (1903-1991) fou un pianista
austríac nacionalitzat estatunidenc. Iniciat des de molt jove en l'estudi del
piano amb Richard Robert a Viena, també va rebre lliçons d'Arnold
Schönberg en composició i debutà només amb quinze anys amb l'Orquestra
Filharmònica de Viena. La seva carrera com a concertista, tanmateix, comença
a Berlín el 1920, quan actua com a solista i també en recitals
de cambra amb Adolf Busch i Hermann Busch, amb els quals
forma trio molt apreciat a tot Europa.
|
Richard Goode (1943, Nova York) és un pianista
nord-americà, particularment reconegut per les seves interpretacions de les
obres de Beethoven i de música de
cambra. Va estudiar piano al Mannes College i després a l'Institut Curtis amb
Rudolf Serkin. Ha aconseguit nombrosos premis, entre els quals el primer
premi del concurs internacional de piano clara Haskil el 1973 i el premi
Avery Fisher el 1980.
Molto Moderato, D664
Franz Schubert
|
Torno a veure’ns en el vell 604 (el meu pare només va
tenir cotxes Peugeot, i sempre se’n va vanagloriar d’això), a G., circulant al
peu de les muntanyes, cap al sol i el avets, amb música de fons mil i mil
vegades rebobinada en acabar els passatges que més ens entusiasmaven.
Peugeot 604
II.-QUINTET K.516 (Mozart)
Un dia de febrer de 1987, quan encara era desconeguda, dinava
amb el meu pare a Lipp.
Abans havia comprat un exemplar de la meva obra de teatre,
que ja feia un cert temps que s’estava representant a La Villette. Jo havia
escrit una petita dedicatòria pel seu amic Arthur, i el meu pare s’havia ficat
l’exemplar a la butxaca en sortir del restaurant.
- On vas?
- A casa.
- T’acompanyo –em diu
Vàrem caminar junt pel carrer Rennes quan, de cop, apareix,
en sentit contrari, un home embotit en un abric gris més aviat curt.
-Mira qui ve per aquí! –exclamà el meu pare. Reconec a
Raymond Barre. El meu pare s’ha parat, somriure resplendent, cos disposat a
rebre l’amic íntim.
“El coneix?”, em
pregunto, convençuda del contrari.
Raymond Barre ja és davant nostre.
-Senyor Barre – diu el meu pare al mateix temps que l’estreny
calorosament la mà-, permeteu-me que li presenti la meva filla Yasmina, la gran
autora teatral de la que tothom parla.
Una mica desconcertat, Raymond Barre em saluda cortesament.
-Senyor ministre –barbotejo-, no se senti obligat a...
-Sí..., sí... Em sembla, en efecte... En qualsevol cas,
la felicito....
Encantat i indiferent a la nostra incomoditat, el meu
pare es treu de la butxaca el llibre, per horror meu (es disposa a oferir-li l’exemplar
destinat a Arthur?), el títol del qual exhibeix com per confirmar una veritat
sabuda per tot el món.
Raymond Barre mou el cap benèvolament. Mortificada,
repeteixo:
-No se senti obligat, ni molt menys...
-Saps? –ens interromp el meu pare amb aires d’home de món que no vol demorar-se en una
cosa obvia-. Saps?, estimada, que, igual que nosaltres, el senyor Barre és un
gran afeccionat a la música? No és cert, senyor ministre? –I abans que jo pogués
intervenir sobre aquest gir imprevist de la situació, el meu pare entona amb
veu sonora, ample i ostensiblement musical, els primers compassos del Quintet
K.516, de Mozart-: Taralalalalà, tirilalalalà...
Quintet de corda en sol menor, k,516
Wolfang Amadeus Mozart
Quant comença a desenvolupar el tema, Raymond Barre entra
en el cinquè compàs: “Tirilalalalà...” amb veu igualment decidida, modula de
manera espontània i sense preocupar-se per la resta de l’univers, seguint la
batuta, que són les mans enguantades del meu pare, primer violí que vola per l’aire.
Els que passen aquest dia de febrer de 1987 pel carrer Rennes
a l’alçada del Monoprix, en el fred gris i l’estrèpit dels cotxes, veuen, amb loden beix i
abric de llana gris, gorra d’astracan i barret capcinejant, a dos amics cantant
Mozart.
Tres minuts abans no es coneixien: al final del seu duo
es van estrènyer les mans i mai més van tornar-se a veure.
|
.jpg)
III.-SONATA PERA PIANO EN SI BEMOLL MAJOR, OPUS 106 (Beethoven)
Un bon dia li dic:
-Ja està, al final sé quina és, per a mi, l’obra mestra
de les obres mestres.
-Digues
-L’Adagio de la Hammerklavier.*
* Nom
amb la que es coneix popularment la Sonata per a piano en si b major, Op. 106
de Beethoven]
-Una obra mestra!
Sonata op. 106 "Hammerklavier" - III:
Adagio sostenuto
Ludwig van Beethoven
Per la manera com diu una
obra mestra!, sospito que ja no se’n recorda d’ella.
Passen uns dies
Em diu:
-He tornat a escoltar la Hammerklavier; és realment l’obra
mestra de les obres mestres. Està bé que a la teva edat t’hagis adonat d’això.
Em diu amb freqüència: “Està bé que a la teva edat...
etcètera.” Per a ell segueixo sent una cria.
-Saps? –afegeix-, tu ho pots tocar, tu ets perfectament
capaç de tocar aquest moviment.
-Impossible, ni pensar-ho.
-No és difícil.
-És clar que sí, molt difícil, papa.
-No per a mi. Jo puc tocar-lo sense dificultat.
El meu pare comença a treballar en secret l’adagio de la
Sonata en si bemoll major, opus 106.
Sovint li pregunto:
-I la Hammerklavier?
-Magnífica!
-La tocaràs per a mi?
-Mai!
Rivalitzem amb el piano. Sovint treballem les mateixes
obres amb dos professors diferents. El meu pare em prodiga els consells que li
dona el seu, i m’impaciento, ja que sé amb tota seguretat que he sigut iniciada en
l’única veritat possible.
Passen els mesos. El meu pare, cada dia més dèbil, no
deixa de treballar la Hammerklavier. Ja gairebé li és impossible tocar, perquè
aixecar-se, concentrar-se, llegir, es converteixen en penosos esforços.
Un dia, en caure la tarda, està al llit, i li dic:
-Saps què m’agradaria? Que em toquessis l’adagio de la Hammerklavier.
-De veritat?
Em mira i salta del llit. Vesteix una bata blanca. Agafa les
crosses i sortim al passadís, excitats i solemnes.
S’instal·la davant el piano. Ajusta la làmpada i la
partitura, busca les ulleres. La cerimònia és llarga, i que s’allargui em
reconforta mentre estic còmodament asseguda en una butaca de la taula dels
escacs.
-Saps, porto bastant temps sense tocar.
-Ja ho sé, papa. Agafa-t’ho amb clama.
Veig el seu cos dèbil, el seu rostre amagrit, les seves
cames inflades per no sé quina malaltia. Està molt nerviós. No s’atreveix a
començar. Sembla un nen molt tímid.
De sobte, toca.
(Oh, papa, allà on siguis, perdona’m pel que segueix!)
El primer compàs li surt malament. Arranca de nou, amb el
peu al pedal. El segon compàs s’afegeix al primer en una suma de ressonàncies
que s’empassen qualsevol possibilitat de música. El tercer... No, comença altra
vegada, conscient del mal inici. Cada vegada està més tens i concentrat.
Seriós, amb el front arrugat, tremolós pel desig de
fer-ho bé. Comença de nou. Pitjor que abans. Rectifica la nota falsa, torna a
equivocar-se, malgrat tot continua, diu:
-No, no, no és això... Em poses nerviós...-
I comença altra vegada. Li dic:
-No et preocupis, no hi ha pressa, saps?
-Ah, em poso nerviós, és terrible.
Ha decidit seguir. Encarant-se a la Hammerklavier com un soldadet de plom, s’embranca
en una lluita cada vegada més inútil. La cama entumida ja no abandona el pedal.
Aglutinades entre si, les notes s’amunteguen formant una massa informe, irreconeixible,
invariablement caòtica i desentonant.
Se n’adona de que ho fa molt malament, però segueix. Jo hauria
d’haver plorat. El meu pare moribund. El clarobscur, que subratlla tots els
matisos de la desolació. Però m’envaeixen les ganes de riure. Un dels atacs de
riure més grans que he tingut mai. Una rialla irreprimible que tot just
aconsegueixo dissimular. Tombo la cara cap a la finestra i faig un esforç per
mostrar-me trista. Com és possible? Tots els element de la tristesa són aquí, i
ric.
No se n’adona de
que ric, però creu percebre que no li presto atenció.
Es para, extenuat.
No és això. No. Aquesta nit no sé per on navego. Estic cansat.
La tocaré per a tu en una altra ocasió.
Se’n va.
No me’n recordo molt bé, però crec que trec forces de
flaquesa per animar-lo, per dir-li que, malgrat una lleu exageració del pedal i
el seu nerviosisme –completament natural, donada la rivalitat entre nosaltres-,
no ha estat gens malament. L’acompanyo a l’habitació. Sé molt bé que no hi
haurà una altra ocasió, però el diable segueix dins meu, i la rialla continua amb mi durant tot el camí de tornada, igual que passa ara quan recordo aquella Hammerklavier tan definitivament massacrada.
Aquests relats són del llibre
Hammerklavier, de Yasmina Reza, escrit l'any 1997 i publicat per Anagrama el 2001.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada