diumenge, 23 de febrer del 2020

44.-Lacrymae

           Cristo morto (detall)
            Andrea Mantegna


Avui va de llàgrimes, perquè tal com resa la Salve, «Ad te suspiramus, gementes et flentes in hac lacrimarum valle», el món és una vall de llàgrimes.

Salve Regina (Antífona en primer to)

Descartant d’entrada Una lágrima cayó en la arena, la primera música que parla de llàgrimes que em ve al cap és Una furtiva lacrima, de l’òpera de  Gaetano Donitzetti, l’Elisir d’amore.

Una furtiva lacrima
(Enrico Caruso, 1904)

Una furtiva llàgrima
dels seus ull va brollar,
a aquelles joves alegres
va semblar envejar.
Què més vaig buscant?
Què més vaig buscant?
M'estima, sí, m'estima, ho veig. Ho veig.
(...)
No demano més, no demano.
Oh cel! Si pogués, si pogués morir!
No demano més, no demano.
Es pot morir, es pot morir d'amor!


El plor és l'acte de vessar llàgrimes com a resposta a una emoció.  Les llàgrimes són la manifestació d'una emoció o d’un dolor intens, tant sigui físic com psicològic. Una altra manera d’expressar el dolor -d’una forma apassionada, i que històricament s'ha  prodigat en la música vocal, especialment en la religiosa-, és el lament. Aquí, però, com hem dit, ens cenyirem exclusivament a la manifestació més extrema d’aquestes emocions doloroses: les llàgrimes.   



Devallament de la Creu, detall de la cara de la Magdalena plorosa.
Rogier van der Weyden
Pietat
Bartolomé Esteban Murillo



Maddalena addolorata
Caravaggio

L’art que més va explorar aquests sentiments, fins i tot exposant-los teatralment, fou el barroc. Propens al pessimisme, li agrada mostrar el dolor i  commoure exaltant els sentiments i les passions. L’art de la Contrareforma, seguint les disposicions conciliars, havien de respondre a les exigències de defensa i difusió de l'ortodòxia catòlica contra l'heretgia protestant. Commoure els fidels a través de les emocions va ser una eina molt eficaç per a l’església.


Però no totes les llàgrimes són autèntiques. En els rituals funeràris, des de l’antiguitat més remota, era habitual la contractació de les ploraneres. "Escoleu, truqueu a les ploraneres, que vinguin; busqueu a les més hàbils en el seu ofici "(Jeremies, 09:17). Per exaltar la vida del difunt, per consolar els parents, per donar categoria i aparença a la cerimònia, les ploramorts exhibien desesperats laments i plors. 




Il canto delle chiangi muerti salentine


No molt lluny d’aquesta pràctica són els planys trobadorescs, consistents en lamentacions fúnebres que ploren la mort d'un amic, d'un personatge famós, d'un familiar. Amb motiu de la mort de Ponç de Mataplana, Guillem de Berguedà li va dedicar aquest plany.

Consirós canto, planyo i ploro
Guilhem de Berguedan (1138-1195)

Consirós cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengatz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro...et la terra plana.

Consirós canto, planyo i ploro
pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat 
del meu cor per la mort de Mon Marquès,
En Ponç, el noble de Mataplana,
que era franc, liberal i cortès
i amb tots els bons capteniments,
i tingut per un dels millors
que hi hagué de S. Martí de Tours
a (Lleida) i la terra plana.


La Missa de difunts, ritual fúnebre de les esglésies cristianes, ocupa un lloc destacat entre les obres musicals religioses. Lacrimosa és la part final de la seqüència Dies Irae, que forma part de la Missa de Rèquiem.

Lacrimosa dies illa
Qua resurget ex favilla
Judicandus homo reus.
Huic ergo parce, Deus:
Pie Jesu Domine,
Dona eis requiem. 
Amen.
Ple de llàgrimes serà aquell dia
En què ressorgirà de les seves cendres
L'home culpable per ser jutjat;
Per tant, Oh Déu!, tingues misericòrdia d'ell.
Piadós Senyor Jesús,
Concedeix-los descans etern. 
Amén.

.
Formant part de les Misses de difunts, són remarcables el Lacrimosa del Rèquiem de Mozart, el de Verdi, el de Britten i, més cap aquí, el de Jenkins.



Lacrimosa
W.A.Mozart

Lacrimosa
Giuseppe Verdi

Lacrimosa
Benjamin Britten

Lacrimosa
Karl Jenkins


Moltes llàgrimes es vessaren en la passió de Jesús i moltes són les representacions pictòriques, literàries i musicals que la descriuen.  


Ay que dolor!
Joan Cererols

¡Ay, qué dolor! Que adolece la vida y muere de amor.
¡Ay, qué dolor! Lloren los ojos, llore el corazón;
que pendiente de un leño agoniza, cárdeno lirio,
el que es blanca flor.
¡Ay, qué dolor! Enlute sus rayos y eclipse el sol.
Pues que ya el de justicia se pone herido de un odio traidor.
¡Ay, qué dolor! Que adolece la vida y muere de amor.

El plor de la Verge Maria davant el martiri del seu fill és també un  tema molt freqüent en la iconografia religiosa. La veneració a la dolorosa, manifestada profusament en les processons de Setmana Santa, sobre tot a Andalusia,  forma part d’una tradició ancestral. Les saetas són les cançons que, al llarg de la processó, es canten de manera espontània –sovint des d’un balcó de baixa altura-, amb un exaltat  sentiment que suscita fortes emocions entre els fidels. 


La imatge de la Macarena de Sevilla data del segle XVII- És coneguda per les seves llàgrimes.
 
La Macarena
(Atribuïda al taller de Pedro Roldán)




Saeta  a La Macarena.
Manuel Cuevas

De la segona òpera de Claudio Monteverdi, L’Arianna, tan sols es conserva l’ària  Lament d'Arianna (Lasciatemi morire), que s’ha preservat gràcies a que també es va editar com un madrigal independent. Posteriorment, el 1641, amb un nou text en llatí, Monteverdi va editar, sobre el mateix tema musical,  Pianto della Madonna 


Lamento d'Arianna
Clauadio Monteverdi
Deixa'm morir!
i què creus que em pot reconfortar
en un destí tan dur
en un sofriment tan gran?
Deixa'm morir!


 
Il Pianto della Madonna
Claudio Monteverdi

Iam moriar mi Fili.
Quis nam poterit mater consolari
in hoc fero dolore; in hoc tam duro tormento?
Iam moriar mi Fili.
(…)

Ara deixa'm morir, fill meu.
Com es pot consolar una mare
en aquest dolor ferotge; en un turment tan dur?
Ara deixa'm morir, fill meu.
(...)




Aquesta cantata s'havia cregut des de feia temps que era obra de George Frederic Handel. Ara, però, ha quedat clar que va ser escrita per Giovanni Battista Ferrandini, compositor italià al segle XVII.


Il Pianto di Maria
Giovanni Battista Ferrandini




Com la Verge Maria i Maria Magdalena, el Nen Jesús també plora. Les seves llàgrimes apareixen en algunes cançons popular i en alguns villancicos del Renaixement espanyol.


Al niño Diós la Virgen

Niño Dios d'amor herido
Francisco Guerrero

Soberana Maria
(Anònim s.XVI)

Soberana María, con vuestro canto,
arrullad a mi niño, arrullad a mi niño,
no llore tanto, arrullad a mi niño.
Nocturnas estrellas que en dulçe descanso
reposáys los cuerpos del largo cansancio,
¿Cómo a Dios eterno le dexáys, le dexáys llorando?,
Arrullad a mi niño, arrullad a mi niño.
Templad las escarchas del invierno helado
que el infante tierno es Rey delicado;
abrigad la Virgen entre vuestros brazos.
Arrullad a mi niño, no llore tanto.
Coged el aljófar de los ojos claros,
mirad que es thesoro de precio tan alto,

Especialment colpidor és el passatge de la passió en que Pere plora desconsolat després d’haver negat tres vegades a Jesús. Són les llàgrimes d’un profund  dolor, del que ha fallat a l’amic, llàgrimes de penediment. L’ària Erbarme dich, mein Gott de la Passió segons Sant Mateu de Bach és extraordinària. Sentiu com plora el violí tot just en la introducció instrumental.   

Erbarme dich, mein Gott (Passió segons Sant Mateu)
Johann Sebastian Bach


Tingueu pietat, Déu meu, pel bé de les meves llàgrimes!
Mireu aquí, abans que el cor i els ulls plorin amargament
Les Llàgrimes de Sant Pere és un cicle de 20 madrigals (sobre poemes de Luigi Tansillo) i un motet final, del compositor del renaixement tardà Roland de Lassus. Representen les etapes de pena experimentades per Sant Pere després de les seves negacions, com relata Mateu. Està estructurat en tres seqüències de set composicions en cada seqüència, a set veus. Va ser l'última composició de Lassus, escrita el 1594.

Lagrime di San Pietro
Roland de Lassus



I particularment emocionant és el cor final de la Passió segons Sant Joan de Bach.


Ruht wohl ihr heiligen Gebeine
(Passió segons Sant Joan)
Johann Sebastian Bach

Descanseu en pau, ossos sagrats,
ja no us puc continuar plorant.
Descanseu i meneu-me també al repòs.

El sepulcre que us és destinat
i cap més dolor amaga,
m'obre els cels i tanca la porta a l'abim.








Però, la principal font de doloroses llàgrimes és l’amor. Poetes com Torquato Tasso i Francesco Petrarca han expressat aquestes emocions en molts dels seus poemes.
Als músics de finals del Renaixement, quan la música es va posar al servei de l’expressivitat del text, aquests poetes els van fornir d’extraordinaris versos que esperaven música. A tall d’exemple, vegem com la retòrica musical fa èmfasi en aquests versos del madrigal Hor che 'l ciel e la terra, de Petrarca i Monteverdi
 Veig, penso, cremo, ploro;

La història de la música està plena de llàgrimes d'enyorança, de desamor, de gelosia, de desengany, de traïció...  

Les pleurs d'Orphée ayant perdu sa femme
Luigi Rossi 

A les ribes del riu Estrimón, Orfeu es lamentava amargament per la pèrdua d'Eurídice. Consternat, va tocar cançons tan tristes i va cantar tan llastimosament, que totes les nimfes i déus no van poder contenir les llàgrimes.
/ 2:52
Go crystal Tears
John Dowland


Go crystal tears, like to the morning showers,
And sweetly weep into thy lady's breast.
And as the dews revive the drooping flow'rs.
So let your drops of pity be address'd
To quicken up the thoughts of my desert,
Which sleeps too sound whilst I from her depart.

Haste, restless sighs, and let your burning breath

Dissolve the ice of her indurate heart,
Whose frozen rigour, like forgetful Death,
Feels never any touch of my desert,
Yet sighs and tears to her I sacrifice
Both from a spotless heart and patient eyes











Fluïu, llàgrimes meves, 
caieu de les vostres fonts,
exiliades per sempre:
 deixeu-me que jo plori allà
on l’ocell negre de la nit 
canta la seva trista infàmia,
allà deixeu-me viure abandonat.





Lachrimae, Reflection on a Song of Download
(Reflexió sobre una cançó de Dowland)
Benjamin Britten
Flow My Tears
(Brollen les meves llàgrimes)
John Dowland

7 Lachrimae in 5 parts (1605)
John Dowland

Stillò l'anima in pianto
Luca Marenzio
Stillò l'anima in pianto
Tirsi, quando partire
Dovea da Clori e ne volea morire.
Ma la ninfa pietosa,
Con la bocca amorosa
Quel l'humor colse e poi
Lo ridiede al pastor coi baci suoi.
Onde per gl'occhi uscita,
Rientrò per le labra in lui la vita.

 L’ànima plorava de llàgrimes
Tirsi, quan marxar
Dovea da Clori i volia morir.
Però la pitjor nimfa,
Amb una boca amorosa
Aquest humor es va apoderar i llavors
Ell el va retornar al pastor amb els seus petons.
Onades pels ulls sortints,
La vida va tornar als llavis.




Llenos de lágrimas tristes
Pedro de Pastrana
Llenos de lágrimas tristes
tienen mis ojos amor
y el corazón de dolor
que si mi pena mortal
no tuviese tal medida
mil años a que mi mal
diera cabo a mi vida
mas esto porque quiere
mostrar su poder amor

Lágrimas de mi consuelo
Juan Vázquez

Lágrimas de mi consuelo
Antonio Cebrian

Lágrimas de mi consuelo,
que habéis hecho maravillas
y hacéis, salid, salid sin reçelo,
y regad estas mejillas que soléis.
 (...)

Piagn'e sospira
Claudio Monteverdi / Torquato Tasso

Piagn'e sospira, e quand'i caldi raggi
fuggon le greggi a la dolce ombr'assise,
ne la scorza de 'pini o pur de' faggi
segnò l'amato nome en mille disfraz;
e de la sua fortuna i gravi oltraggi
ei vari casi en incisión dura scorza
Se Voi Lagrime A Pieno
Giulio Caccini


Se voi lagrime a pieno,
non mostrate il doloro,
che dentro asconde il seno,
a che versate fuore?
Statevi dentro e sffogate il core



Hi ha moltes àries d’òperes de personatges que ploren i vessen llàgrimes. Escoltem-ne, a tall de mostra, dues de les més planyívoles.


Lasciami piangere (Fredegunda)
Reinhard Keiser 

Deixa'm plorar
i després morir
concedeix-me, estimada,
aquest consol amarg al meu martiri.











És un bonic exemple d’ària d’a capo, que com era costum en l´època, en la repetició, la veu solista floreix la melodia amb ornamentacions improvisades.

És interessant seguir la història d’una de les melodies de llàgrimes que s’ha fet més popular. En l’òpera Rinaldo (1711), Almirena s'adreça al rei sarraí de Jerusalem, Argante -que la manté presonera i acaba de declarar-li la seva passió per ella-, amb la dramàtica ària Lascia ch'io pianga

Lascia ch'io pianga (Rinaldo)
G.F.Händel




Lascia ch'io pianga mia cruda sorte
E che sospiri la liberta
E che sospiri
E che sospiri la liberta
Lascia ch'io pianga mia cruda sorte
E che sospiri la liberta



Permeteu-me plorar la meva crua sort
I que sospiri per la llibertat

I què sospiri
I que sospiri per la llibertat

Permeteu-me plorar la meva crua sort
I que sospiri per la llibertat
   




.

La melodia és aprofitada de la Sarabande que el mateix Georg Friedrich Händel havia escrit per a l’òpera Almira (1705).

                      Sarabanda (Almira)
                           G.F.Händel

I abans d’utilitzar la mateixa melodia en Rinaldo, Händel encara la va fer servir per a una ària de l’oratori Il trionfo del tempo e della verità.


Lascia la spina, cogli la rosa
(Il trionfo del tempo e della verità)
G.F.Händel




Lascia la spina,
cogli la rosa;
tu vai cercando
il tuo dolor.

Canuta brina
per mano ascosa,
giungerà quando
nol crede il cor.



Deixa l'espina,
pren la rosa;
tu vas buscant
el teu dolor.

Blanca rosada
de mà amagada
arribarà quan
no ho esperi el cor
.

El repertori de músiques llagrimoses és inabastable. Aquesta vegada ens hem centrat en la música antiga i deixem per una altra ocasió abordar altres estils i èpoques. Per exemple, seria interessant fer una ullada al repertori de cançons ploraneres en la música pop, que segur que també és inesgotable. 

Per acabar, però, escoltem un preludi  -escrit a Valldemossa-, de Chopin, aquest compositor romàntic tan procliu a la melangia.  Per petició de Chopin, aquesta peça es va interpretar en el seu propi funeral.  

Segons la filla de George Sand, Solange, qui es va quedar amb el compositor al monestir de Mallorca quan aquest va escriure els preludis, "La meva mare li va donar un títol a cada un dels meravellosos Preludis de Chopin". Aquest Preludi es titula "Quelles Larmes au fond du cloître humide?"

 / 1:59Prelude in E Minor Op. 28, No. 4
Frédéric Chopin







·XXXXXXXXXXX·

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada