118.- Poemes inspiradors

A partir de 1906, quan Eugeni D'Ors publica una sèrie de definicions diàries sota el títol de Glosari a La Veu de Catalunya, s’estableixen les bases ideològiques del noucentisme, que advoca pel retorn als conceptes del classicisme, emfatitzant la primacia de la raó davant el sentiment, l’obra ben feta i subratllant els elements que revaloren la mediterraneïtat de la nostre cultura. Aquest últim aspecte, la mediterraneïtat, és especialment destacable pel motiu que ens interessa aquí.

Per a D’Ors, el compositor genuïnament noucentista era Jaume Pahissa -músic d’obres simfòniques d’atrevides dissonàncies-, però va ser Eduard Toldrà qui s’emportà la reputació de ser considerat el músic noucentista català per excel·lència, el més gran i més reconegut.

Toldrà va ser un músic complet, violinista, pedagog, director d’orquestra ... La seva obra com a compositor no és gaire extensa; treballava de manera pausada i reflexiva, defugint la vulgaritat i perseguint sempre la qualitat. Tant sols compongué 98 peces, que, com diu Xavier Chavarria, “són petites perles de sabor català, mediterrani, de pins de la nostra terra ...”.  Aquesta mediterraneïtat s’expressa, no tant sols en moltes de les seves cançons amb lletra de poetes noucentistes, sinó també en les composicions instrumentals.

De la seva escassa producció cambrística, destaquen el conegut quartet de corda Vistes al mar i  els Sis sonets per a violí i piano. Aquestes dues composicions, són dos dels més clars exemples d'obres escrites amb un llenguatge instrumental específic i abstracte, sorgides de la lectura emotiva d'uns poemes, sense referències narratives ni programàtiques. En aquest sentit, són aclaridores les paraules del mateix Toldrà: “L'experiència literària era l'espurna que encenia una activitat creadora expressada, exclusivament, per mitjà d'elements musicals i només musicals”.

Vistes al mar

En el context noucentista, i del gust per la literatura i del seu sentiment mediterrani, Toldrà va escriure el quartet de corda Vistes al Mar, que estrenà el 28 de desembre de 1922, al Palau de la Música Catalana  de Barcelona. La influència de Toldrà a l'hora de compondre per a quartet de corda ve directament de l'admiració que mostrava pel repertori d’aquest gènere, especialment pels quartets de Beethoven. De fet, el Quartet Renaixement liderat per Toldrà, va ser la primera formació en executar la sèrie dels disset quartets de Beethoven per primera vegada a Barcelona.

Amb el subtítol Evocacions poètiques, inspirat en la poesia La Ginesta de Joan Maragall, el quartet està format per tres moviments, Allegro con brio, Lento i Molto Vivace. Els tres moviments són lligats a diferents etiquetes literàries. El primer moviment, Costa brava, vol descriure el Mediterrani mitjançant l'agregació d'alguns aspectes melòdics de la música tradicional catalana. El segon moviment, Nocturn, es tracta d'un petit poema contemplatiu i reflexiu, una invocació de la nit amb un gran sentiment davant la naturalesa viva i immensa. I finalment, el tercer moviment, Veles i reflexes, és un moviment viu, efusiu i impulsiu, simbolitzant un cant a la mar alegre.

Vistes al mar Eduard Toldrà La Ginesta Joan Maragall   La ginesta altra vegada! La ginesta amb tanta olor! És la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent: la ginesta es regirava furiosa al sol rient. Jo la prenc per la cintura: l'estisora va en renou desflorant tanta hermosura, fins que el cor me n'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan l'he tinguda lligada m'he girat al mar, de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall.

I. Costa Brava.  (Allegro con brio) II. Nocturn. (Lento)   III. Veles i reflexes. (Molto vivace)

Joan Maragall té molts poemes que miren el mar, però, com a poeta de muntanya que és, sempre se’l mira de lluny, mai com ho faria un mariner. El tema “vistes al mar” és recurrent a la seva obra. A la tercera part de l’Elogi de la poesia, Maragall escriu: «Aquí m’estic tot sol a vora el mar. Soc la Natura sentint-se a si mateixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L’interminable moviment de llur immensitat brillant m’ullprèn, i el ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentre la marinada m’acaricia el front i em duu les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, però pacífic: no penso res, és un èxtasi».

En el seu llibre de poesia titulat Enllà, publicat el 1906, entre molts altres, hi ha un reculls de poemes que es diu Vistes al mar. Semblaria estrany que La ginesta inspirés Toldrà a compondre una obra que va titular amb el nom d’un altre poema de Maragall. Potser l’explicació la trobarem més endavant, en l’edició de Seqüències, un altre llibre del poeta publicat el 1911.

 

Vistes al mar (1906) (Enllà) Joan Maragall        I Vora la mar eternament inquieta floreix immòbil la pomera blanca, i el presseguer vermell, que riu i brilla prop la mar inquieta aquietadora.     III   El cel serè torna el mar més blau, d'un blau que enamora al migdia clar: entre els pins me'l miro... Dues coses hi ha que el mirar-les juntes me fa el cor més gran: la verdor dels pins, la blavor del mar.         V   Una a una, com verges a la dansa, entren lliscant les barques en el mar; s'obre la vela com una ala al sol, i per camins que només ells veuen  s'allunyen mar endintre... Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta, groga de sol! De prop el mar te canta, mentres tu esperes el retorn magnífic, a sol ponent, de la primera barca, que sortirà el mar tota olorosa.

De la nit per lo pregon, entre cants i llum estranya, baixaven de la muntanya al Dolor com rei del món. Nit del Divendres Sant Caldetes, 1901   II Degué sê un dia així que el bon Jesús caminà sobre el mar: el cel i l'aigua serien, com avui, llisos i blaus... I la Visió anà rapida a l'encontre dels encantats deixebles en la barca.   IV   El vent se desferma i tot el mar canta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta! L'onada s'adreça, venint s'ageganta, avença i s'acosta callada que espanta. L'escuma enlluerna, el sol l'abrillanta, l'onada l'esberla i cau ressonanta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta!   Picasso es va interessar per la poesia de Maragall, i en el seu dietari, conegut com el Carnet català,  el pintor transcriu aquests versos i els tradueix al francès. Segurament els primers són els que més el van meravellaren: Una a una, com verges a la dansa, / entren lliscant les barques en el mar.

Tornem a trobar el tema vistes al mar  al llibre  Seqüències, amb el títol Seguit de les vistes al mar; i aquí Maragall hi va incloure la composició La ginesta. Segurament que Eduard Toldrà va llegir aquest poema en aquesta edició de 1911, i d’aquí va prendre el nom Vistes al mar per al seu quartet de corda. 

I - La ginesta altra vegada;
II - La mar estava alegre, aquest migdia
III - Blaves; Flameja al sol ponent l’estol de veles
IV - El pi d’Estrac; Aquest és aquell pi com una càtedra
lV - Allà en les llunyanies de la mar
VI - Comença la tardor damunt dels camps
VII - Tot plegat mar i cel s’han ennegrit.

Seguit de les vistes al mar

I La ginesta altra vegada! La ginesta amb tanta olor! És la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent: la ginesta es regirava furiosa al sol rient. Jo la prenc per la cintura: l'estisora va en renou desflorant tanta hermosura, fins que el cor me n'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan l'he tinguda lligada m'he girat al mar, de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a córrer avall.   IV El pi d’Estrac Aquest és aquell pi com una catedral que vora de la mar s'està secularment bevent l'aire i la llum amb copa colossal que mai travessa el sol ni la pot moure el vent. Immòbil beu els aires amb una remor igual a aquella que en la platja ressona eternalment, i llença una gran ombra en l'hora migdial posant fredor i tenebra al cor del dia ardent. Jo, a l'hora de la sesta, m'hi solc aixoplugar de la mortal carícia del sol roent d'estiu, i veig arran de terra la calda tremolar entorn; i a sobre sento milers d'aucells; i enllà la mar, que brilla i riu.     VI Comença la tardor damunt dels camps. Al pas dels caminants, s'alcen grans vols d'aucells en l'aire núvol i am tristor... Els pàmpols se fan vells: sols als pins es eterna la verdor.

II La mar estava alegre, aquest migdia: tota era brill i crit i flor d'escuma, perquè feia molt sol i el vent corria. Al lluny se veia un gran mantell de bruma. Damunt les ones, amb les veles dretes, les barques hi brincaven com cabretes.           III Flameja al sol ponent l'estol de veles en el llunyà confí del cel i l'aigua. La mar, inquieta, com un pit sospira en la platja reclosa i solitària. D'on pot venir la inquietud de l'ona? Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire... D'on pot venir la inquietud de l'ona? Misteri de la mar! L'hora és ben dolça. Flameja, al sol ponent, l’estol de veles.           V Allà a les llunyanies de la mar s'aixecava la lluna solitària. Un himne sense mots, acompassat li cantaven les ones a la platja El cel tot llis i tot descolorit, s'escoltava el cantar de les onades; i la terra enfosquint-se a poc a poc, sense veu, sense vent i sense gales, semblava submergir-se en el no-res davant el cel i el mar il·luminant-se al bes de la lluna, a cada instant més clar, i la remor creixent de les onades.               VII Tot plegat mar i cel s'han ennegrit  i s'hi ha extès com una gran fumera:  tot era pluja i vent... I s'ha enfosquit,  i ja res ha sigut lo que abans era,  sinó un confós neguit  amb un soroll de caos...

I encara trobem el mateix tema al plec de poesies Altres vistes al mar, no inclòs en cap dels llibres publicats en vida pel poeta però que figura al primer volum de les seves Obres Completes (1929). Són versos curts datats a Caldetes (1907, 1909 i 1907) i a Cantirets (1906)

 

Avui el mar té vint-i-vuit colors, i tot està revolt, el cel i l'aigua: el cel brillant i blau; el vent, furiós, i escotona els núvols i els empaita. Fa voleiar banderes i blancors, retorç i esbulla els arbres am gran sanya: tot són crits i soroll i lluentors. amb un fresseig i un vellugeix que espanta.      *     Ara sembleu flors del mar, veles que sortiu enfora a l'hora que el sol se pon i el mar te un color de rosa.

Al mar, tot el commou, tot el renova, l´assombra un núvol, un raig de sol l'alegra, per un no-res que prop o lluny se'l mira muda el color com verge vergonyosa.   *   Mar d'acer de cap al tard, delícia de la mirada; bé que em fineixes la jornada-bella i plena, Déu del mar grans mercès de la jornada *    tan serena! Mar blau, adéu. Muntanyes amansides que per damunt hi corre el vent suau; campanes de viletes escondides que tantes hores m'heu tocat en pau: adéu siau.

 

 Sis sonets per a violí i piano

La segona de les obres de cambra que s’inspira en lectures poètiques, composta en el període de la producció de Toldrà que Manuel Capdevila en la seva exhaustiva biografia anomena “pre-Giravolt de maig”, són els Sis sonets per a violí i piano, estrenats el 28 de desembre de 1922 al Palau de la Música Catalana. La seva gènesi és molt més fàcil d’evidenciar, ja que cada un dels moviments d’aquesta obra sorgeix directament de la lectura d’un poema, al qual el mateix compositor vincula. Cada un d’aquests poemes és d’un autor diferent.

Per tant, com que es tracta de música que emergeix -com diu el compositor-, d’una experiència literària, ens limitarem aquí a acarar poema i música, esperant que això ajudi a una audició més conscient i més suggeridora.  

Sonetí de la rosada  Trinitat Catasús Queda l’hora extasiada de veure el món tan brillant, i es fa tota palpitant en el si de la rosada.   Cada gota un diamant on retroba sa mirada la joia meravellada del que li és al voltant.   Mars, muntanyes, firmament, ço que mou i frisa el vent, ço que res no mou ni altera.   Tot quant amb l’hora somriu s’encanta, s’irisa i viu dintre una gota lleugera.

Sonetí de la rosada Eduard Toldrà

Ave Maria Joan Alcover  Miràvem el crepuscle d'encesa vermellor: més un secret desfici tos ulls enterbolia, cercant en el silenci que terra i mar omplia un so per exhalar-s'hi la fonda vibració.   I, rodolant, llavores del bosc a l'horitzó, baixà de l'ermitatge el toc d'Ave-Maria. Sa veu trobà natura, i el cor sa melodia, expandiment de l'hora prenyada d'emoció.   Jamai d'un vas més tendre, la plenitud de vida, el plor de l'inefable defalliment vessà; jamai fores tan bella, o dona beneïda!   Jamai en el món nostre ni el món d’allà, d'allà, mon llavi, qui eixugava ta galta esblanqueïda, un glop de més divina dolçura fruirà.

Ave Maria Eduard Toldrà

Les birbadores M. Morera Galícia  Les he vistes passar com voleiada de cantaires ocells quan trenca el dia, i del tendre llampec de sa alegria ne tinc l'ànima alegre i encisada.   Al cap i al pit, roselles; la faldada entre herbatges i flors se'ls sobreixia, i en cara i ulls i en tot el seu lluïa del jovent la ditxosa flamerada.   Passaren tot cantant! ... La tarda queia ... i esfumant-se allà lluny encara les veia, lleugeres, joves, encisadors ...   com si estic llum de capvespre cisellades sobre marbre boirós, els birbadors fossin el fris d'algun palau de fades.

Les birbadores Eduard Toldrà

Oració de maig  J.Carner Fes, Maig (que potser jo no gosaria d'anar-li en seguiment pel corriol), que per grat de l'atzar la trobi un dia tot arran de mon cor que vol i dol ,   que hi ha molts d'ocells damunt la via (tots cantadissos, amagats del sol) que ofeguin mon batec, ia ma agonia ofreni un glop de pau al fontinyol,   que, sense veure'm ella ni escapar-se, jo em trobi als dits sa cabellera esparsa, a frec del meu el llavi seu rogenc,   i que ella estigui amb les parpelles closes i, encara, dins l'encanyissat de roses. (Tot perquè jo no sigui temorenc.)

Oració de maig Eduard Toldrà

Dels quatre vents  Mn. A. Navarro Dia fervent d'agost era aquell dia ..., sota la volta de l'atzur serena, com una copa d'or d'hidromel plena la vall de Lys de llum se sobreixia .   Flama dels camps, la palla refulgia com l'escuma del mar damunt l'arena i l'eral ple de fruits de tota mena tota sa glòria al vent serè expandia.   Ella'm mostrava les triomfals monteres de la flor del forment, com nova Ceres sorgida allí per art de meravella,   i allà d'enllà cantaven les cigales, passaven dos coloms de blanques ales i sonaven remors d'ègloga vella.

Dels quatre vents Eduard Toldrà

La font J.M. Guasch  Recó tranquil, recó guarnit de molsa, recó dels arbres vells, mig desmaiats, la font que hi veig té una naixença dolça, no té el dolor dels naixements forçats.   Brolla gentil i alegrament devalla; la filla de la neu mai defalleix; meitat cançó i altra meitat rialla és una vida en flor que resplandeix.   Jo quan baix dels cims a l'hora santa, cerco el recó tranquil, la font que canta el misteri sagrat del fill del glaç   i veig d'un tros lluny que ja m'espera com una dona fresca i riallera portant el càntir ple sota del braç.

La font Eduard Toldrà

·<><><><><><>·