Llegint la primera novel·la Ripley de l’escriptora nord-americana Patricia Highsmith (El talent de Mr. Ripley, la primera d’un cicle de quatre), enganxat des del primer moment a la seva prosa fluida, ben aviat arribo a Mongibello, un poblet italià proper a Nàpols.
|
“-Això és Mongibello, per cert -va dir mistress
Greenleafe, indicant una fotografia en la que Dickie apareixia arrossegant
una barca de rems cap a la platja. Al fons es veien unes muntanyes pelades i
rocoses i una filera de cases emblanquinades que seguien la costa-.” |
 |
|
Amb la facilitat que tenim avui dia de cercar informació
immediata, esperava trobar a Internet imatges d’un poblet preciós, d’aquells que t’animen a
viatjar, de la mateixa manera que, llegint la novel·la Llum antiga de
John Banville, vaig descobrir Portovenere i la regió Cinque Terre.
|
|
Però no va ser així. Mongibello no és un nom inventat per Highsmith, però no correspon a cap poble real. Aquesta paraula d'origen romànic-aràbic, en realitat és el nom amb que els sicilians anomenen el volcà Etna.
Les erupcions regulars de la muntanya, de vegades dramàtiques, l’han convertit en un tema de gran interès per la mitologia clàssica i les creences populars que han intentat explicar el comportament del volcà a través dels diversos déus i gegants de les llegendes romanes i gregues.
Segons la mitologia grega, les fargues del déu Hefest es troben sota l'Etna. És aquí que Hefest fabricava les armes dels déus de l'Olimp: el trident de Posidó, el llamp de Zeus, etc. L’equivalent a Hefest en la mitologia romana és Vulcà -fill del déu Júpiter i de la deessa Juno-, déu del foc, dels metalls i dels volcans, forjador del ferro i creador d’armes i armadures per a déus i herois. Segons els romans, la forja de Vulcà també s’ubicava sota l’Etna.
|
La llegenda d’Encèlad Un bon dia Enceladus, el germà gran dels gegants, va decidir fer la
pujada al cel per treure el poder de Júpiter i manar en el seu lloc. Encèlad
tenia les mans molt grosses, la barba esbullada, les celles gruixudes com els
arbustos, la boca interminable que semblava un forn. Quan s’enfadava, llançava espurnes de foc que li cremaven la barba i els
cabells, però al cap d’un moment es tornaven a espessir més que abans. Els gegants menors el temien i no s’oposaven a la seva voluntat per por
de ser colpejats per flames tan poderoses. Tots els gegants van obeir i de seguida es van
posar a treballar. Per ajudar-lo a ascendir al cel, van col·locar les cimes
de les muntanyes més altes una sobre l'altra. Van agafar el Mont Blanc, les muntanyes asiàtiques, el Pindus de Grècia,
però l'objectiu encara estava molt lluny. «Pren les muntanyes africanes», va
cridar Enceladus enfadat «i arribarem al cel! " Se les van endur totes; gairebé havien arribat al tron de Júpiter quan
aquest, enfadat per tal arrogància, va llançar un llamp amb la seva mà
poderosa que va inflamar el cel i va arribar als gegants, encegant-los i
tirant-los violentament a terra. Encèlad i els seus germans, retorçats de dolor, cridaven d’una manera
inhumana; però el déu de l'Olimp, encara no saciat de venjança, va colpejar
el monticle de les muntanyes amb un altre llamp, que va rodar d'aquí i
d'allà, aixafant els cossos dels rebels. Encèlad, reduït a trossos, fou enterrat sota l’Etna . Encara era viu,
però no es podia moure ni sacsejar la muntanya que tenia al damunt: de sobte
havia perdut la força i sentia com li cremava la fúria reprimida al pit. Va començar a llançar flames, espurnes, fum i brases de la seva boca, que
es van elevar fins al cim de l’Etna, del qual van sortir emetent un rugit
violent. La lava es va fondre per la respiració d’Enceladus i va començar a baixar
pels vessants de les muntanyes destruint-ho tot, prades, cases, pallers i
obligant la gent a fugir, cridant de por: «L’Etna fuma!". La ràbia del
gegant, que ha romàs immòbil sota la muntanya, encara no ha disminuït i de
tant en tant explota, emetent corrents de foc. |
El Renaixement i el Barroc van fer reviure en la literatura, la poesia i en les arts molts dels mites clàssics grecs i romans. La forja d’Hefest o de Vulcà n’és un d’ells.
.jpg)
Una de les metàfores més usades en els poemes amorosos, és
la identificació de la passió de l’amor amb l’ardor del foc. Els madrigals del primer
barroc, període de gran exaltació emocional, estan plens d’exemples, com aquests
de Claudio Monteverdi.
Aquesta identificació metafòrica entre la passió amorosa i el foc, va trobar en l’activitat volcànica de l’Etna (Mongibello) i el seu deu subterrani Vulcà una potent expressió icònica que s’escampà amb profusió pels versos dels poetes enamorats.
Del madrigal Damigella tutta bella: Nova flama, com més m’inflama, crema al cor un foc nou, si la meva vida no ajuda, ah soc Mongibello!
|
(...)Nova fiamma
|
Els poetes més preeminents que van escriure sota la influència dels clàssics, Francesco Petrarca, Torquato Tasso i molts altres, també es servien d’aquesta figura retòrica en alguns dels seus versos:
Le braccia alla fucina indarno move
|
Quan fora de la llar el pas porta
|
|
Qual' i fiumi sulfurei, |
|
|
Il palagio d’amore
In una parte del superbo e bello
uscio, ch’ai vivo ogni figura esprime,
scolpí Yulcan col suo divin scarpello
l’alma inventrice de le biade prime.
Fumar Etna si vede, e Mongibello
fiamme eruttar da le nevose cime.
con rubini e carbonchi il fumo e ’l foco
Giambattista
Marino
(1569-1625)
Es pot veure fumejar Etna i Mongibello
les flames esclaten des dels cims nevats.
No és d’estranyar que el foc de Mongibello arribi a les àries de l’òpera barroca. Nicandro e Fileno (1681), del compositor italià Lorenzani, pertany al gènere pastoral que, a diferència de la tragèdia, consisteix en una breu obra teatral en tres actes, que situa la seva acció entre els pastors en un ambient rural.
Porto in seno un Mongibello
(Nicandro e Fileno)
Paolo
Lorenzani
(Porto dins del meu si un Mongibello
Les al·lusions al foc de l’Etna també apareixen esporàdicament en algunes representacions del segles XVIII i XIX. Per exemple, en l’òpera I tre amanti (1777) de Cimarosa trobem l’ària Un Etna, un Mongibello, i en la popular Aida (1871) de Verdi, Vulcano forja les armes dels guerres per a la victòria.
Un Etna, un Mongibello
|
Or di Vulcano al tempio
|
Retornant al principi: de la pertorbadora novel·la de Patricia Highsmith, The Talented Mr. Ripley (1955) s’han escrit molts guions per a la televisió i per al cinema, però les dues adaptacions cinematogràfiques més reeixides són: Plein soleil, de 1960, protagonitzada per Alain Delon i The Talented Mr. Ripley, de 1999, amb Matt Damon en el paper de Tom Ripley.
Tant a Plein soleil com a The Talented Mr. Ripley, les localitzacions per a l’imaginari poble de Mongibello es troben en els paisatges i pobles de les illes d’Ischia i Procida, que juntament amb Capri delimiten el Golf de Nàpols. Les localitzacions del film de 1999 són les que estan més ben documentades.
Entre Ischia Ponte i Ischia Porte trobareu Bagno Antonio, la platja privada on Ripley es proposa la seva primera trobada amb Dickie i Marge fent-se passar per un antic amic de la universitat.
Bagno Antonio
Ischia
Al bell poble de pescadors de Corricella, Dickie munta amb la seva motocicleta i es troba furtivament amb la seva noia secreta Silvana a la costeruda Via San Rocco, dominada per la cúpula de l’ església de la Mare de Déu de la Gràcia.
Corricella
|
Via San Rocco
|
Les dues pel·lícules gaudeixen de molt bones Bandes Sonores Originals (Soundtracks). Gabriel Yared no és tant conegut com Nino Rota -el qual no necessita presentació-, però, sens dubte, és un gran compositor, autor de les BSO -a part de The Talented Mr. Ripley i altres-, de pel·lícules com Cold Mountain i El pacient anglès, amb la que va obtenir un Òscar.
Plein Soleil (1960), Director
René Clément amb música de Nino Rota, i amb Alain Delon Maurice Ronet, Marie
Laforêt i Elvire Popesco com actors principals.
Plein Soleil (1960)
The
Talented Mr. Ripley, (1999) amb música de Gabriel Yared, dirigida per
Anthony Minghella i amb Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Jude Law, Cate Blanchett,
Philip Seymour Hoffman com actors principals.
Ripley
|
Crazy Tom
|
<>·<>·<>·<>·<>·<>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada