El 12 d’agost de 1714, el mariscal duc de Berwick decidí assaltar la ciutat de Barcelona, després d'haver patit unes 2.200 baixes en les feines d'ampliació, consolidació i excavació de les trinxeres; xifra espectacularment alta tenint en compte l'estat penós de les defenses i la fase en què es trobava el setge. La companyia d’Estudiants de Lleis de la Coronela, comandada pel catedràtic de Dret Marià Bassons, mort en la batalla, aconseguí repel·lir el primer assalt borbònic. No obstant això, l’atac es va reprendre amb més virulència l’endemà al vespre i les tropes francoespanyoles es van llançar alhora sobre el Portal Nou i el baluard de Santa Clara per aconseguir obrir una bretxa definitiva en una malmesa muralla.
Baluard de Santa Clara
Després de setze hores infructuoses de lluita i d’accions precipitades d’uns i altres, els baluards van quedar en mans de les companyies de Sabaters, Notaris i de la quasi extingida d’Estudiants de Lleis. El duc de Berwick va optar per continuar castigant les malmeses defenses barcelonines amb un bombardeig constant, (només al mes d'agost ja havia llençat 40.000 bombes). La batalla prosseguí dos dies més, el 13 i 14 d’agost, i deixà un estol de cadàvers d’ambdós bàndols que la va convertir en un dels enfrontaments més sagnants de la guerra.
 |
Felip d'Anjou va ser designat monarca d'Espanya en el
testament de l'últim Habsburg hispànic, Carles II. L'inici del seu regnat es
va veure marcat per la Guerra de Successió Espanyola, que a més d'un
enfrontament entre ell i el pretendent austríac l'arxiduc Carles, va
convertir-se en una contesa internacional entre les principals potències del
moment. Tanmateix també va tenir un matís de guerra civil dins de la
Monarquia espanyola, entre els partidaris borbònics i els austriacistes,
generalment separats, amb matisos, entre la Corona de Castella i la Corona
d'Aragó, respectivament. |
|
Felip d’Anjou i Maria Lluïsa de Savoia es varen casar a
Figueres l’any 1701. La nova cort va ajuntar aristòcrates francesos i
castellans, amb gustos i maneres notablement diferents. Saint-Simon explica
que durant l’àpat de noces, els nobles castellans llençaren els plats de
menjar francès. I també es va fer evident el contrast entre els vestits negres dels castellans
i els acolorits i elegants dels francesos. |
 |
En aquell moment el tron d'Espanya havia quedat vacant, i
ja havia esclatat l'enfrontament, tant a nivell intern com a nivell europeu,
entre els dos candidats a ocupar-lo. D'una banda hi havia Felipe, duc d'Anjou,
que representava a la Casa reial de Borbó i les idees centralitzadores del
poder reial francès; per l'altre el promès d'Elisabet Cristina,
l'arxiduc Carles, de la Casa imperial dels Habsburg, els qui havien promès
conservar els furs i privilegis a tots els regnes i províncies dels dominis d'Espanya,
d'acord al testament de Carles II.
 |
 |
|
Carles
d’Àustria i Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel es varen casar l’any
1705 a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. L’arxiduc Carles, amb
el nom de Carles III, instal·là la seva cort a Barcelona. El rei va arribar amb
un seguici de músics napolitans, i la reina va establir una Capella Reial de
música al Palau Reial amb noms destacats com els compositors Giuseppe
Porsile i Emmanuelle Rincón d’Astorga. L’activitat comercial per via
marítima va ser decisiva també per als intercanvis musicals. Els estils italians
varen triomfar amb obres d’Arcangelo Corelli i d’Antonio Caldara.
Giuseppe Porsile,
des de 1695 fou nomenat vicemestre de capella a la cort espanyola de Carles II
a Barcelona, on esdevenia mestre de capella el 1697 per a impulsar la capella de
música de Barcelona la qual restava molt devaluada. Més endavant va estar sota
les ordres de l'arxiduc Carles i també va ser el mestre de cant de la seva muller Elisabet Cristina. En ser elegit el 1711
Carles III a Viena sobirà de l'Imperi amb el nom de Carles VI, seguí dos anys
més a Barcelona amb la nova sobirana Isabel i després la seguí a Viena on
continuà al seu servei. El 17 de desembre de 1720 fou nomenat compositor i
mestre de capella a la cort de Viena, i on va romandre fins al 1740.
Le sofferte amare pene (cantata)
|
E già tri volti (cantata)
|
|
|
El 1708, el músic sicilià Emanuele D'Astorga es va traslladar a Gènova, on el 21 d'abril va veure representada El dramma pastorale Dafni rebut amb gran èxit i es va repetir en altres indrets, com al teatre de la Santa Creu de Barcelona. L'èxit va ser comunicat per les cròniques culturals de l'època, en presentar la seva música a la cort de Carles III, que es van quedar entusiasmats amb la música de D'Astorga i el van fer traslladar a Viena com a músic de la cort quan es va convertir en emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.
|
Stabat Mater (1713)
|
|
|
El 1708, Antonio
Caldara, que en aquells anys, en un dels seus viatges per Itàlia, es troba a
Roma amb Alessandro Scarlatti, Arcangelo Corelli i Georg Friedrich Händel, és
contractat per l'Arxiduc Carles i, seguint la seva cort, es trasllada a
Barcelona. En aquesta ciutat compon diverses òperes i hi fa representar les primeres òperes
italianes de la península Ibèrica. La seva òpera Il più bel nome nei festeggiarsi il Nome Felicissimo di Sua Maesta Cattolica Elisabetha
Christina Regina delle Spagne es
representa a la Llotja de Mar l'agost de 1708, per celebrar el casament de
l'arxiduc amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Podria ser que fos a Barcelona on Caldara compongués les obres que d'ell s'hi van
representar l'any següent: Il nome più glorioso i el segon acte de L’Atenaide.
Se vedrai avvampar le lucciolette
|
Vorresti il só
|
|
|
|
L’òpera Dafne d’Antonio Caldara va ser escrita i
dirigida pel mateix compositor a Barcelona el 1709. Es consolida per primera
vegada el model d’orquestra que coneixem com a «barroca», amb la família del
violí i dels nous instruments de vent. Van impactar els músics francesos amb
els nous oboès, i també els germànics amb trompetes i fagots |
|
Carles III fou un fervent catòlic i la seva devoció es manifestà en l’assistència a tota mena d’actes religiosos. Durant la seva estada a Barcelona en tenim documentada una gran quantitat, tals com processons, misses, lletanies, tedèums, etc. La seva església fou Santa Maria del Mar, que estava comunicada amb el Palau Reial per un pont cobert. Aquesta fou la primera església que visità la reina a la seva arribada a Barcelona el 1708 per tal de ratificar, junt amb el rei, el seu matrimoni, que s’havia celebrat a Viena per poders, en absència del rei. En aquesta església és on possiblement intervingué més la Capella Reial, ja que era considerada com el temple propi dels reis.
Malauradament, degut al saqueig i espoli que va patir el Palau Comtessa durant la Guerra Civil espanyola del 1936, no ha quedat cap manuscrit musical ni registres de les obres interpretades per la Capella Reial. Sabem, però, que el període que va de 1705 a 1714, el mestre de la Capella va ser Tomàs Milans. Les seves funcions -com la de tots els mestres de capella de l’època-, eren les de compondre, dirigir, ensenyar i mantenir els escolans tiples. La documentació contractual de la creació de la Capella Reial que ha perviscut, especifica que el mestre “te la obligació algun temps antes, de probar lo que se ha de cantar a cant de orga juntament ab tots els qui han de cantar, y lo Capellà Major, ha de ordenar a tots los capellans qui convinga que acuden per a dit efecte, sempre que el mestre de cant li parrà convenir una, duas, tres, o més voltes (...)”
Litaniae lauretanae
|
Salve Regina a 6
|
|
|
En els anys que durà el conflicte bèl·lic, diverses obres musicals religioses es dedicaren a Felip V o a Carles III. Els mateixos autors podien honrar ara l’un i després l’altre. Ho facilitava la tradició autòctona dels villancets polítics, cantats en celebracions religioses on els poders civils intervenien decisivament.
A Barcelona, el mestre de capella de la catedral, Francesc Valls, va escriure la Missa Scala Aretina en l’arribada de Felip V el 1702, i la va reaprofitar el 1710 per a la victòria austriacista d’Almenar. L’endemà de la derrota, Valls va ser cessat amb l’argument d’un acord musical incorrecte o «massa atrevit» a la Missa Scala Aretina.
Kyrie, Missa Scala Aretina
Amb l’establiment, als començaments del XVIII, de la cort
reial de Carles III a Barcelona, l’arribada de músics estrangers posarà en
contacte directe els músics d’aquesta ciutat amb la música que es feia a Europa
en aquell moment, i començarà a fer-la canviar, encara que molt tímidament. En
les obres de Francesc Valls i el seu deixeble Pedro Rabassa, es pot
copsar un canvi substancial en incorporar les novetats que li arriben dels
músics italians.
Ausente de tus ojos, divino hechizo
Francesc Valls
|
Pedro Rabassa (Barcelona ~1683
- ?), fou deixeble de Francesc Valls, mestre de la capella de la Catedral de
Barcelona. Rebé influències dels músics italians de la cort de l'arxiduc
Carles d'Àustria. De fet, és un dels primers compositors que introdueix
formes italianes a la música religiosa espanyola. Va exercir com a mestre de
capella a la catedral de Vic (el 1713-1714), d'on marxà -potser com a
represàlia per austriacista-, a exercir de mestre de capella a la catedral de
València i Sevilla. Durant l’època a Sevilla es relacionà i rebé la
influència de Domenico Scarlatti. |
|
A Girona, l’any 1710, Josep Gaz va dedicar a Carles III el vilancet Hoy que Gerona a María, a nou veus i acompanyament instrumental, i el 1711 va dedicar al bisbe borbònic de la ciutat Venid mortales, amb el vers «siendo Butifleros aquí cantaremos».
Oy que Gerona a Maria (1710)
|
Venid mortales (1711)
|
|
|
A Tortosa, el 1708, Josep Escorihuela va dedicar a
Carles III el vilancet Ya Tortosa il·lustre, i el 1719 en va compondre
un altre a favor de Felip V.
Los Celestes Cortesanos
Josep Escorihuela
Sis anys abans de la definitiva derrota austriacista de Barcelona, el setge de Lleida ja havia estat el tema d’una poesia de l’oficial borbònic que signava D.H.N.S.T. És el text de la Cantate Sur la prise de Lérida de Jean-Baptiste Stuck, de 1708.
IV. Récitatif-Air Mais, quel Dieu tout-à-cop
(Sur la prise de Lérida)
Jean-Baptiste Stuck
Ara bé, l’obra més sorprenent relacionada amb la Guerra de Successió Espanyola és l’òpera Agrippina, de 1709, amb música de Händel i llibret del cardenal Vicenzo Grimani, nou virrei de Nàpols, la ciutat que Carles d’Àustria havia acabat de conquerir. És manifesta la sàtira de carnestoltes que s’hi fa de Felip d’Anjou identificant-lo amb Neró, del Papa amb l’emperador August i d’Agripina representant França. De l’altre bàndol, se salva el bonifaci Ottone, l’arxiduc Carles d’Àustria, i es perdona a la voluble Popea, que representa Nàpols. No és cap atzar que s’estrenés a Venècia durant els atacs de l’anglès Marlborough a França i just abans de l’ofensiva austriacista que va ocupar Madrid. L’escena de Neró repartint hipòcritament regals al fòrum romà, ens fa imaginar Felip V jurant les llibertats i privilegis de Catalunya.
Ària per a Ottone, Chorus i les Tres Arietes
(Agrippina)
G.F. Händel
Els tretze anys de guerra es van acabar amb la signatura dels tractats d'Utrecht en els quals Espanya va cedir gran part dels seus dominis europeus, passant a ser governada des de llavors pel francès Felip V, Duc d'Anjou i nét de Lluís XIV.
Segurament que l'obres més interpretada avui dia en relació amb el conflicte és el Te Deum que Händel va escriure el 1713 per a la celebració dels Tractats d’Utrecht.
Te Deum
G.F. Händel
Te Deum
G.F. Händel
El músic anglès William
Croft també va dedicar una oda a la pau dels Tractats d’Utrecht. Croft va
ser educat a la Chapel Royal anglesa, sota les instruccions de John Blow. El
1707 va assumir el càrrec de "Mestre dels Nens" de la Chapel Royal. Croft
va succeir a Blow com a organista de l'abadia de Westminster. Va compondre obres
per al funeral de la reina Anna, també el 1714, i per a la coronació del rei
Jordi I (1715). El llegat més notable és el conjunt de Funeral Sentences.
Oda per la pau d’Utrecht
William Croft
|
La Reina Anna de Gran Bretanya va morir al palau Kensington de Londres
l'1 d'agost de 1714 i va ser enterrada el 24 d'agost en un gran fèretre al
costat del seu marit a la volta Stuart. Es van cantar algunes sentències
funeràries establertes per William Croft. No hi havia espai dins de la capella per
erigir-li un monument. Només petites pedres sobre la volta marquen les tombes
d’ella i del príncep Jordi.
The Burial Service William Croft |
El militar anglès John Churchill, comte de Marlborough (1650-1722), va comandar exitosament els exèrcits aliats en els primers anys de la Guerra de Successió Espanyola. El 1711, el partit conservador dels tories, partidari de retirar Gran Bretanya de la guerra, va aconseguir que el Parlament destituís Marlborough del càrrec de Capità General. Després d’un exili voluntari amb honors i reconeixements al Continent, va retornar a Londres l’1 d’agost de 1714, el mateix dia de la mort de la reina Anna. Jordi I d’Anglaterra, el seu successor, li va retornar el nomenament de Capità General. El personatge va ser satiritzat en una cançó francesa que es va divulgar a gairebé totes les llengües romàniques.
Marlbrough s'en va-t-en guerre
|
Durant el setge del 1714, un grup de feligresos de la capella d’en Marcús, a l’actual barri de la Ribera, va decidir redactar uns goigs en honor a una imatge de la Mare de Déu que hi havia en aquella capella, sense cap advocació especial. Com que volien la intercessió celestial a favor de la seva causa, aquells ciutadans van batejar la imatge com a Nostra Senyora de la Llibertat. Si en urgent necessitat
|
|
Els minuets i les contradanses triomfaven en els salons aristocràtics. Però diversos balls de l’època de les llibertats perdudes es transformaren en símbols d’algunes ciutats i viles, com si manifestessin una voluntat popular. Danses tradicionals i que considerem identitàries d’una població, provenen de les modes «antigues». Com la pavana que s’ha mantingut en una melodia de les Danses de Castellterçol, en el Ball de la Filada de Sant Feliu de Codines i en el Ball de l’Espolsada de Llinars del Vallès. Els balls de l’àliga de Barcelona i de la Patum de Berga, prenen la melodia d’una mantuana. L’àliga imperial va esdevenir símbol de l’austriacisme durant els anys de postguerra, aclamada en les processons de Corpus.
Francesc Macià i Ambert, fill d’una família menestral de Roda de Ter, va ser coronel dels fusellers austriacistes durant la Guerra de Successió. Conegut pel nom de Bac de Roda, pel casament amb la pubilla del Mas Bac, ja havia lluitat contra els francesos durant la Guerra dels Nou Anys, raó per la qual era molt popular. El 1704 es va afegir al grup dels Vigatans, i des de l’arribada de Carles d’Àustria va participar en molts dels episodis bèl·lics. Amb l’entrada dels borbònics a Vic l’estiu del 1713, i malgrat les veus que prometien una amnistia, va continuar lluitant. La resistència va durar poc: es va amagar en un mas de Roda de Ter, on va ser detingut per traïdors a les ordres del general borbònic Feliciano de Bracamonte. Va ser penjat sense judici al puig de les Forques, prop de la plaça gran de Vic. La seva mort va tenir molt de ressò, i la memòria del personatge s’ha transmès amb la cançó durant gairebé tres-cents anys. De petit, els pares de Jacint Verdaguer, el duien al claustre de la catedral de Vic, on es creia que havien enterrat en Bac de Roda, per plorar el record de la pèrdua de les llibertats, i per cantar-li la cançó que acaba amb els versos: «no em maten per ser traïdor / ni tampoc per ser cap lladre, // sinó perquè he volgut dir / que visque sempre la pàtria». Cançó d’en Bac de Roda
|
«¡Ay adeu, ciutat de Vich!
|
«Avisarèm lo Domer,
|
|
Els activistes del catalanisme, entre la Restauració borbònica de 1875 i els primers anys del s. XX, reivindiquen cada cop més el 1714 com a referent simbòlic. Els joves de la Lliga de Catalunya a finals dels anys 1880 ja cantaven i brindaven «maleint la memòria de Felip Quint». Antoni Nicolau, cap a 1897, en va fer una composició per a quatre veus d’homes que ridiculitzava el rei tot enllaçant el Dies Irae de difunts, un tema de Wagner i Els Segadors. Brindis a Felip V
|
Catalònia
|
Simfonia núm.1 Nova Catalònia
|
|
El 2014, en mig del creixent moviment per a la independència de Catalunya -que aquell any es concretà en un plebiscit popular el 9 de novembre (mai reconegut per l’estat espanyol)-, se celebraren multitud d’actes culturals per commemorar el 300 aniversari de l’heroica resistència dels catalans al setge borbònic de l'11 de setembre de 1714 a Barcelona. Un d’aquests actes va ser l’exposició temporal organitzada pel Museu de la Música de Barcelona Les músiques dels 1714s (15/05/2014 a 29/10/2014). Les músiques de 1714
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada