46.-Històries musicades

I.- "Dos minuts" (Fragment)

(...)

Va abandonar, resignat, l’aparador. El va irritar que uns guàrdies d’uniforme li impedissin de passar per la vorera, perquè en aquells moments uns camàlics estaven traient d’un camió unes caixes protectores de fusta. Quadres, va pensar. Els estaven entrant a la Fundació. El va empipar haver de  baixar  a la calçada per culpa del parament. Hauria d’estar alerta per l’exposició. Hauria d’estar alerta per tantes coses ara que fins i tot les estones amb la Sílvia començaven a cobrir-se amb una pàtina d’avorriment. I es va posar a cantar baixet, baixet, amb la veu de baríton, un fragment de no sabia quina de les cançons de Winterreise que deia Eine Strasse muss ich gehen, Die noch keiner ging zurück,* que el va deixar amb el cor trist.

Der Wegweiser (Winterreise) Franz Schubert

*He d’agafar un camí   d’on ningú no ha tornat.

Davant seu, una limusina imponent arrencava silent i veloç camí d’enlloc i s’havia d’aturar al semàfor de trenta metres més avall. L’home de la barba i de la veu de baríton treia el clauer de la butxaca i anava destriant la clau idònia unes passes abans d’arribar al portal, amb gestos mecànics, repetits, segurs. Va començar a xiular la melodia de pujar les escales (adagio del Quartet Americà de Dvorák), com cada dia, com cada any.

Quartet en F Major (Americà), Lento

Antonin Dvorák

El va rebre l’olor de l’arròs al forn, com cada dijous, i pensà que era una sort que la dona fos tan bona cuinera, perquè això sí que ho tenia.

-Hola –va sentir que deien des del fons del pis-. Com és que véns tan d’hora?

-Mira... –I avançant per corredor-: Que han vingut, els de la rentadora?

II.-“El somni de Gottfried Heinrich”(Fragment)

(...)

Tot això els havia fet plorar a tots dos, a ell i a la seva fidel Magdalena, quan el doctor Müthel els va dir que Gottfried Heinrich no hi tocava: que creixeria com els altres nens, però que no podien demanar-li cap esforç mental perquè no tenia pensament. Malgrat això, un dia els va envair l’esperança, com l’esclat d’una llum fresca. Havien pogut comprovar que el doctor s’havia equivocat de molt: Gottfried pensava. Però es veu que tenia el pensament al cor i no al cap. Era un dia fred i ple de neu; un dia que ell tornava especialment cansat de la Junta de la Tomasschule,  amb ganes de carregar-se tota la Junta d’Ineptes en bloc; mentre traspassava el breu espai que el separava de casa, va sentir un quequeig estrany al clave i es va trobar Gottfried, amb set anyets, assegut imitant la seva postura, inclinat damunt el teclat, els ulls extraviats, tocant una versió no gaire nítida del Contrapunctum VIII que ell havia assajat sovint els darrers dies, el nen abocat damunt dels sons, suant, tant transportat que ni s’havia adonat de la presència del seu pare.

Contrapunctum VIII

Johann Sebastian Bach

Ningú no havia ensenyat l’art del teclat a Gottfried, perquè a un nen sense pensament no se li ensenya res. Son pare, a peu dret, silenciós, amb la perruca a la mà, la boca oberta, comprovava que el seu estimat Gottfried tenia pensament, memòria i voluntat, perquè si era capaç de reproduir una cosa tan difícil és que pensava, recordava i s’esforçava, lloat sia el Senyor.

(...)

III.-“Finis coronat opus” (Fragment)

(...)

Vaig seure a la primera taula buida que vaig trobar i ja em vaig enrabiar com una mona perquè l’indocumentat ambientador de sala havia punxat la merda d’Heroin com si fos la Factory* i aquells cabrons ens estiguessin invitant a tots a la Perdició Directa Intravenosa. És que a mi, sentir la Velvet em fa venir vomitera.

* The Factory fou un estudi d'art fundat per Andy Warhol a Manhattan. Es va fer famós per les seves festes i perquè era freqüentat per gent moderna amb pretensions artístiques, bohemis excèntrics i consumidors d'amfetamines. Warhol va ser el mànager del grup The Velvet Undergound 

Heroin

The Velvet Underground 

Era un mal començament, germans, massa anys setanta. Era el moment de tocar el dos. Però jo em vaig quedar. Per això, perquè em vaig quedar, tot va començar. I la Velvet anar burxant la meva Oïda. Per què, Déu meu, per què tant de turment si jo venia a lligar i prou?

(...)

I quan en van tenir prou amb Velvet Underground, que no s’acabava mai, per allò del contrast va i em posen Finlàndia de Sibèliu, en pla encara més retro. Com si allò fos el metro, tu; com si el local fos el millor lloc i el moment la millor hora per escoltar aquell rotllo patatero, i hauria volgut matar allà mateix el responsable de l’ambient del local, el responsable de punxar les músiques.

Finlàndia

Jean Sibelius

(...)

I aquí va i posen Child in time, una parida sense sentit del ritme, amb una lletra imbècil que t’hi cagues i jo començava a estar negre, jo carregant-me de raó, amb la veueta de castrato del Gillan dels pebrots, pitjor que Farinelli, que jo agafaria tots els maricons i tots els bosnians i els ficaria a bullir a l’olla a pressió. Quousque tàndem abutere, Deep Purple, patientia nostra?*, va dir l’evangelista Mateu a treze, vint-i-dos i jo, repeteixo ara i faig meu. No és que pretengui que sempre hagi de lligar a la primera...

Child in time Deep Purple

Ian Gillan és el vocalista de Deep Purple. *Molt temps abusant, Deep Purple, de la nostra paciència?

(...)

En aquells moments Nostre Pare el Temps havia acabat amb els esgarips del Gillan i pretenien que escoltéssim l’Adagio per a cordes de Barber, la cosa més ensucrada que ha parit ment humana i jo aguantant metxa i fent el somriure de merda a la cambrera, Ara ja començava a notar la calor excessiva d’aquells dies que s’agreujava per la falta de criteri del dijei del Cafè, assassí a sou de la Màfia del Mal Gust.

(...) 

Adagio per a cordes

Samuel Barber

IV.-Winterreise (Fragment)

(...)

Per primera vegada en la seva vida havia plorat d’emoció estètica: malgrat la seva sensibilitat, mai no se li havia acudit que això fos possible. Per sentir Margherita cantant Gute Nacht amb aquella veu tan pura, tan nítida, el va trasbalsar profundament. No sabia que ella estava anunciant-li el que passaria només amb els primers versos:

Estrany, aquí arribava,

estrany, d’aquí me’n vaig.*

*Margherita havia de marxar de Viena aquella mateixa tarda i encara no li havia dit a Zoltán.. 

Però ni sentint això, no se li va disparar l’alarma. Potser perquè sempre ho havia sentit cantar a un baríton i la veu de Margherita era de soprano cristal·lina. O potser perquè era feliç, eren feliços, asseguts a ple sol, ell al banc de pedra, ella a terra, reposant el cap als genolls del Zoltán i cantant, perquè ell se n’adonés.

No m’has de sentir els passos,

i tanco suaument.

T’escric damunt l’entrada

de casa “Bona nit”.

Sabràs, en ser llevada,

que penso en tu amb delit.

Gute Nacht (Winterreise)

Franz Schubert

Van callar una llarga estona. Ell va acabar de plorar silenciosament, reposadament. Un guarda del cementiri* va passar darrera d’ells, discret, respectuós, els va mirar possiblement amb enveja  i continuà el seu camí.

(...)

*Zoltán i Margherita estan davant la tomba de Schubert.

Tomba de Schubert

Tomba de Franz Schubert al Zentralfriedhof , cementiri central de Viena, al costat de Beethoven, segons els seus desitjos. (Viquipèdia)

Aquests petits fragments d’històries relacionades amb la música són del llibre Viatge d’hivern, de Jaume Cabré, editat per Proa l’any  2000.  Segons diu la contraportada: “Viatge d’hivern és un homenatge literari a Schubert, a Bach i a la música ...” Winterreise (Viatge d'hivern, en alemany) és un cicle de 24 lieder  de Franz Schubert. L'obra es basa en un conjunt de poemes de Wilhelm Müller. Narra, sense cap línia argumental clara, el passeig d'un caminant a través d'un paisatge d'hivern, després de saber -fet que es deixa entreveure vagament al primer lied- que la seva estimada l'ha rebutjat. Aquest cicle de lieder destaca per la seva intensitat emocional, tot traspuant una crisi existencial que semblava alinear-se amb la situació personal del mateix Schubert, que compongué l'obra durant el darrer any de la seva vida. (Viquipèdia)

45.-Tres relats musicals

I.- SONATA EN LA MAJOR, D664 (Schubert)

El diumenge 28 d’abril vaig tota sola al concert matinal, a escoltar a Richard Goode, pianista estatunidenc que no conec, però del que me n’han parlat molt bé. Toca, a la segona part, la Sonata en la Major, opus pòstuma, de Schubert. M’encanta. Però, de cop, com que la interpretació és excepcional, lamento que el meu pare no estigui amb mi, al meu costat. Adoro aquesta sonata (fins el punt de tocar-la...) i l’hem escoltat junts dotzenes de vagades en diferents versions. Un bon dia, decretà que després de Serkin cap pianista sensat podia arriscar-se a interpretar-la. Serkin, en la seva opinió, havia resolt d’una vegada per totes la qüestió d’aquesta sonata. Qui deia “opus pòstuma”, deia Serkin. Punt final.

Piano Sonata in A major, D 664

Franz Schubert

En els concerts, el meu pare em parlava amb signes. Per dir “meravellós”, aixecava discretament el polze; per dir “malament”, movia l’índex de dreta a esquerra, gest que significava: no  és això, no és això, ni molt menys. Ara, sola, escoltant Richard Goode, penso que hauria aixecat el polze; sí, després d’una fugitiva disculpa mental a Serkin, l’hauria abandonat momentàniament per l’estatunidenc [1] ... Aquest lleu record em commou.

[1] Reza no ho menciona, però Goode fou alumne de Serkin

Rudolf Serkin (1903-1991) fou un pianista austríac nacionalitzat estatunidenc. Iniciat des de molt jove en l'estudi del piano amb Richard Robert a Viena, també va rebre lliçons d'Arnold Schönberg en composició i debutà només amb quinze anys amb l'Orquestra Filharmònica de Viena. La seva carrera com a concertista, tanmateix, comença a Berlín el 1920, quan actua com a solista i també en recitals de cambra amb Adolf Busch i Hermann Busch, amb els quals forma trio molt apreciat a tot Europa. Piano Sonata in B flat Franz Schubert (Rudolf Serkin ) Violin and Cello in E-Flat Major, III. Scherzo (Allegro molto) e trio Franz Schubert (Trio: Rudolf Serkin, Adolf Busch i Hermann Busch)

Richard Goode (1943, Nova York) és un pianista nord-americà, particularment reconegut per les seves interpretacions de les obres de Beethoven i de  música de cambra. Va estudiar piano al Mannes College i després a l'Institut Curtis amb Rudolf Serkin. Ha aconseguit nombrosos premis, entre els quals el primer premi del concurs internacional de piano clara Haskil el 1973 i el premi Avery Fisher el 1980. Molto Moderato, D664 Franz Schubert

Torno a veure’ns en el vell 604 (el meu pare només va tenir cotxes Peugeot, i sempre se’n va vanagloriar d’això), a G., circulant al peu de les muntanyes, cap al sol i el avets, amb música de fons mil i mil vegades rebobinada en acabar els passatges que més ens entusiasmaven. 

                              Peugeot 604

II.-QUINTET K.516 (Mozart)

Un dia de febrer de 1987, quan encara era desconeguda, dinava amb el meu pare a Lipp.

Abans havia comprat un exemplar de la meva obra de teatre, que ja feia un cert temps que s’estava representant a La Villette. Jo havia escrit una petita dedicatòria pel seu amic Arthur, i el meu pare s’havia ficat l’exemplar a la butxaca en sortir del restaurant.

- On vas?

- A casa.

- T’acompanyo –em diu

Vàrem caminar junt pel carrer Rennes quan, de cop, apareix, en sentit contrari, un home embotit en un abric gris més aviat curt.

-Mira qui ve per aquí! –exclamà el meu pare. Reconec a Raymond Barre. El meu pare s’ha parat, somriure resplendent, cos disposat a rebre l’amic íntim.

“El coneix?”, em pregunto, convençuda del contrari.

Raymond Barre ja és davant nostre.

-Senyor Barre – diu el meu pare al mateix temps que l’estreny calorosament la mà-, permeteu-me que li presenti la meva filla Yasmina, la gran autora teatral de la que tothom parla.

Una mica desconcertat, Raymond Barre em saluda cortesament.

-Senyor ministre –barbotejo-, no se senti obligat a...

-Sí..., sí... Em sembla, en efecte... En qualsevol cas, la felicito....

Encantat i indiferent a la nostra incomoditat, el meu pare es treu de la butxaca el llibre, per horror meu (es disposa a oferir-li l’exemplar destinat a Arthur?), el títol del qual exhibeix com per confirmar una veritat sabuda per tot el món.

Raymond Barre mou el cap benèvolament. Mortificada, repeteixo:

-No se senti obligat, ni molt menys...

-Saps? –ens interromp el meu pare amb aires d’home de món que no vol demorar-se en una cosa obvia-. Saps?, estimada, que, igual que nosaltres, el senyor Barre és un gran afeccionat a la música? No és cert, senyor ministre? –I abans que jo pogués intervenir sobre aquest gir imprevist de la situació, el meu pare entona amb veu sonora, ample i ostensiblement musical, els primers compassos del Quintet K.516, de Mozart-: Taralalalalà, tirilalalalà...

Quintet de corda en sol menor, k,516

Wolfang Amadeus Mozart

Quant comença a desenvolupar el tema, Raymond Barre entra en el cinquè compàs: “Tirilalalalà...” amb veu igualment decidida, modula de manera espontània i sense preocupar-se per la resta de l’univers, seguint la batuta, que són les mans enguantades del meu pare, primer violí que vola per l’aire.

Els que passen aquest dia de febrer de 1987 pel carrer Rennes a l’alçada del Monoprix, en el fred gris i l’estrèpit dels cotxes, veuen, amb loden beix i abric de llana gris, gorra d’astracan i barret capcinejant, a dos amics cantant Mozart.

Tres minuts abans no es coneixien: al final del seu duo es van estrènyer les mans i mai més van tornar-se a veure.   

Raimond Barre (1924.2007), economista i polític francès de centredreta que fou Primer Ministre de França entre 1976 i 1981.     Raymond Barre

III.-SONATA PERA PIANO EN SI BEMOLL MAJOR, OPUS 106 (Beethoven)

Un bon dia li dic:

-Ja està, al final sé quina és, per a mi, l’obra mestra de les obres mestres.

-Digues

-L’Adagio de la Hammerklavier.*

* Nom amb la que es coneix popularment la Sonata per a piano en si b major, Op. 106 de Beethoven]

-Una obra mestra!

Sonata op. 106 "Hammerklavier" - III: Adagio sostenuto

Ludwig van Beethoven

Per la manera com diu una obra mestra!, sospito que ja no se’n recorda d’ella.

Passen uns dies

Em diu:

-He tornat a escoltar la Hammerklavier; és realment l’obra mestra de les obres mestres. Està bé que a la teva edat t’hagis adonat d’això.  

Em diu amb freqüència: “Està bé que a la teva edat... etcètera.” Per a ell segueixo sent una cria.

-Saps? –afegeix-, tu ho pots tocar, tu ets perfectament capaç de tocar aquest moviment.

-Impossible, ni pensar-ho.

-No és difícil.

-És clar que sí, molt difícil, papa.

-No per a mi. Jo puc tocar-lo sense dificultat.

El meu pare comença a treballar en secret l’adagio de la Sonata en si bemoll major, opus 106.

Sovint li pregunto:

-I la  Hammerklavier?

-Magnífica!

-La tocaràs per a mi?

-Mai!

Rivalitzem amb el piano. Sovint treballem les mateixes obres amb dos professors diferents. El meu pare em prodiga els consells que li dona el seu, i m’impaciento, ja que sé amb tota seguretat que he sigut iniciada en l’única veritat possible.

Passen els mesos. El meu pare, cada dia més dèbil, no deixa de treballar la Hammerklavier. Ja gairebé li és impossible tocar, perquè aixecar-se, concentrar-se, llegir, es converteixen en penosos esforços.

Un dia, en caure la tarda, està al llit, i li dic:

-Saps què m’agradaria? Que em toquessis l’adagio de la Hammerklavier.

-De veritat?

Em mira i salta del llit. Vesteix una bata blanca. Agafa les crosses i sortim al passadís, excitats i solemnes.

S’instal·la davant el piano. Ajusta la làmpada i la partitura, busca les ulleres. La cerimònia és llarga, i que s’allargui em reconforta mentre estic còmodament asseguda en una butaca de la taula dels escacs.

-Saps, porto bastant temps sense tocar.

-Ja ho sé, papa. Agafa-t’ho amb clama.

Veig el seu cos dèbil, el seu rostre amagrit, les seves cames inflades per no sé quina malaltia. Està molt nerviós. No s’atreveix a començar. Sembla un nen molt tímid.  

De sobte, toca.

(Oh, papa, allà on siguis, perdona’m pel que segueix!)

El primer compàs li surt malament. Arranca de nou, amb el peu al pedal. El segon compàs s’afegeix al primer en una suma de ressonàncies que s’empassen qualsevol possibilitat de música. El tercer... No, comença altra vegada, conscient del mal inici. Cada vegada està més tens i concentrat.

Seriós, amb el front arrugat, tremolós pel desig de fer-ho bé. Comença de nou. Pitjor que abans. Rectifica la nota falsa, torna a equivocar-se, malgrat tot continua, diu:

-No, no, no és això... Em poses nerviós...-

I comença altra vegada. Li dic:

-No et preocupis, no hi ha pressa, saps?

-Ah, em poso nerviós, és terrible.

Ha decidit seguir. Encarant-se a la Hammerklavier com un soldadet de plom, s’embranca en una lluita cada vegada més inútil. La cama entumida ja no abandona el pedal. Aglutinades entre si, les notes s’amunteguen formant una massa informe, irreconeixible, invariablement caòtica i  desentonant.

Se n’adona de que ho fa molt malament, però segueix. Jo hauria d’haver plorat. El meu pare moribund. El clarobscur, que subratlla tots els matisos de la desolació. Però m’envaeixen les ganes de riure. Un dels atacs de riure més grans que he tingut mai. Una rialla irreprimible que tot just aconsegueixo dissimular. Tombo la cara cap a la finestra i faig un esforç per mostrar-me trista. Com és possible? Tots els element de la tristesa són aquí, i ric.

No se n’adona  de que ric, però creu percebre que no li presto atenció.

Es para, extenuat.

No és això. No. Aquesta nit no sé per on navego. Estic cansat. La tocaré per a tu en una altra ocasió.

Se’n va.

No me’n recordo molt bé, però crec que trec forces de flaquesa per animar-lo, per dir-li que, malgrat una lleu exageració del pedal i el seu nerviosisme –completament natural, donada la rivalitat entre nosaltres-, no ha estat gens malament. L’acompanyo a l’habitació. Sé molt bé que no hi haurà una altra ocasió, però el diable segueix dins meu, i la rialla continua amb mi durant tot el camí de tornada, igual que passa ara quan recordo aquella  Hammerklavier tan definitivament massacrada.

Aquests relats són del llibre Hammerklavier, de Yasmina Reza, escrit l'any 1997 i publicat per Anagrama el 2001.        Yasmina Reza Yasmina Reza, va néixer a París el 1959. És escriptora,  actriu, novel·lista i  dramaturga.  La seva obra Art va guanyar el premi Molier i fou un èxit a molts països.