dilluns, 30 de novembre del 2020

87.- Cançons de Retorn a Killybegs

 

Carretera de la costa de Killybegs  
(Donegal  –  Irlanda)


The Boys from Killybegs
Daniel O'Donnell


Hi ha turons salvatges i rocosos a la costa de Donegal
I els seus pescadors són resistents, valents i lliures
I la gran onada atlàntica és una cosa que saben bé
Mentre lluiten per guanyar-se la vida del mar
Amb l’agradable mar rodant i l’arengada lliure
I tota la flota cavalca suaument per l’escuma
Quan es carreguin els vaixells, cantaran a la ciutat
Quan els nois de Killybegs tornen a casa
Ara et poses les botes de goma i ja tens les pells d’oli
I comproveu el vostre equip per veure que està bé
I el saltador et manté calent perquè fa fred abans de l’alba
Llavors estàs preparat per viure un altre dia


Retorn a Killybegs és una novel·la del periodista i escriptor francès Sorj Chalandon, escrita a partir de la seva pròpia experiència personal i en la commoció que va suposar per a ell saber que el seu amic Denis Martin Donaldson, a qui considerava un germà i que va conèixer mentre cobria informacions sobre Irlanda de Nord, era un traïdor.

 


Denis Donaldson a la roda de premsa
del Sinn Fein on va confessar ser
un informador britànic.

Denis Martin Donaldson (1950-2006) va ser voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA) i membre del Sinn Féin. Quan Denis era jove un amic seu va morir al seu costat defensant un gueto independentista a les mans dels anglesos, però hi ha la sospita que va ser Denis qui el va matar accidentalment. A l'octubre de 1971, quan Donaldson va ser declarat culpable de delictes relacionats amb explosius i sentenciat a deu anys de presó, era oficial del comandament de l'IRA est de Belfast. Va complir cinc anys a la presó de Maze, on es va fer amic de Bobby Sands.

Donalson va ser assassinat després de saber-se, al desembre de 2005, que havia sigut un informant emprat pel MI5 i la Branca Especial del Servei de Policia d'Irlanda de Nord. L'IRA Real es va atribuir la responsabilitat del seu assassinat gairebé tres anys després.


Denis Martin 
Donaldson

En la novel·la de Chalandon, Denis Martin Donalson és Tyrone Meehan, que és qui explica la història en primera persona.  Alguns dels noms que surten a la novel·la són reals, d’altres són ficticis, però també hi ha un garbuix de noms que semblen al·lusions, insinuacions o referències a tants d’altres que en la història d’Irlanda han tingut algun significat en la lluita per l’alliberament nacional. El mateix cognom del protagonista (Meehan) és el resultat d’un encreuament de noms de persones reals 


Denis Martin Donalson





Denis Martin Meehan


Tyrone Meehan



Denis Martin Meehan (1945-2007) va ser un polític del Sinn Féin i ex voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Martin Meehan va ser la primera persona a ser condemnada per pertànyer a l'IRA Provisional i va passar divuit anys a la presó durant els disturbis. Martin Meehan, durant els disturbis d'agost de 1969 a Belfast, va ser un dels pocs membres de l'IRA que van intentar defensar les àrees catòliques dels atacs dels lleials a l'Úlster. Es dona la coincidència que a la novel·la Retorn a Killybegs Tyrone Meehan és protagonista d’un episodi semblant.


Martin Meehan tribute


En la cultura irlandesa la música tradicional és un dels trets més destacats. Les cançons irlandeses s’han mantingut vives en àmbits familiars, en les celebracions, als pubs, en la memòria dels herois nacionals, en la lluita, i, sota el paraigua comercial de “música celta”, s’han convertit en una marca identitària universal d'Éire. En els catàlegs turístics, Irlanda és paisatge i música.


Cliffs Of Dooneen
Christy Moore
 
Podeu viatjar lluny de la vostra pròpia casa natal
Lluny de les muntanyes lluny de l’escuma
Però de tots els bons llocs que he vist mai,
No n’hi ha cap per comparar amb els penya-segats de Dooneen
 
Mireu les vistes de l’aigua fina que hi veureu
Veureu els alts pendents rocosos de la costa oest de Clare
Es poden veure les ciutats de Kilrush i Kilkee
Des dels alts pendents rocosos dels penya-segats de Dooneen


Irlanda és paisatge i música, però en l’imaginari popular, Irlanda del Nord és, sobretot, l’IRA i la lluita armada. I aquest és el context de Retorn a Killybegs. L’he tornat a llegir amb un renovat interès després de la lectura de No diguis res, un magnífic relat de Patrick Radden Keefe. Per cert, en tot el llibre de Radden (574 pàgines) tan sols hi he trobat una referència musical. Ara... és impactant i esfereïdora.

“Abans de passar a condemnar Price i la resta d’acusats, el jutge Shaw va anunciar que el jurat absolia Roisin McNearny. Adreçant-se a McNearny (una noia menuda de celles fines, vestida amb un xal blanc i una brusa rosa), Shaw va dir que esperava que hagués après  “a no embolicar-se en empreses homicides”. En referència a la seva decisió de trair els seus camarades, va dir, “No sé quins perills l’esperen a la sortida d’aquest tribunal”. Quan McNearny va ser conduïda a l’exterior de la sala, els altres acusats van començar a taral·lejar una melodia en un uníson amenaçador. Era la Marxa fúnebre del Saul de Händel, un clàssic del repertori dels funerals. Hugh Feeney  es va ficar la mà a la butxaca i en va treure una moneda. La va llançar a McNearny, tot cridant: “Aquí tens els teus diners tacats de sang!”. La noia va sortir ràpidament de la sala, sanglotant.”

No diguis res
Patrick Radden Keefe

Funeral March from Saul Oratorio 
G. F. Haendel

En aquesta entrada núm. 87 del blog Músiques historiades, em centraré a recollir les referències musicals que van apareixent al llarg de la novel·la Retorn a Killybegs. Algunes, poques, són citades directament per Chalandon, però la majoria són cançons dedicades a combatents republicans, considerats herois o màrtirs, que són citats en el llibre. Com a referència, copiaré el paràgraf de la novel·la on hi ha la cita musical o el fragment on es menciona el personatge al qual es canta, i ho completaré amb un petit apunt biogràfic tret de Viquipèdia.  

Després d’unes quantes anotacions per a situar-nos en el context de l’obra, reuniré el material més abundant en tres grups:

1.- Cançons de lluita

2.- Vagues de la fam

3.- Herois i màrtirs

Context: records d’infantesa, primeres accions com a fianna, el pub, honors al company mort...

La primera referència musical del llibre es troba a la pàgina 41, quan Tyrone Meehan recorda que “El silenci estava en ruïnes, la ciutat capgirada” després del primer bombardeig alemanys a Belfast, el 15 d’abril de 1941.   

“Jennymount Street, un home, assegut en una cadira de fusta, tocava el piano. L’instrument, un cop salvat de les flames, l’havien tret al carrer, amb un tel de cendres i de runes. S’hi havia acostat uns quants nens. I les seves mares. I també soldats. Jo coneixia la cançó. L’havia sentida sovint a la ràdio irlandesa. Guilty, una història d’amor. <Sóc culpable, culpable d’estimar-te i de somiar amb tu...>

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Guilty
Al Bowlly

“El músic feia ganyotes. Llançava mirades. Imitava Al Bowlly, el cantant preferit de les noies de Killybegs.

-       Llàstima que no sigui irlandès- havia dit la mare.

-       És una sort que no ho sigui - havia replicat el pare.

I girava el botó de la ràdio col·locada sobre el taulell del Mullin. Era un joc entre ells dos. Al pare li hauria agradat desafiar-lo a cantar. Ell amb la veu cantelluda, l’anglès amb la veu melosa.

-       Canta com un castrat -deia en Patraig Meehan.

No tenia raó, i ho sabia. Però res d’anglès no havia d’ofendre les nostres orelles. Cap ordre, cap cançó.

El 17 d’abril, dos dies després de Belfast, els alemanys van bombardejar Londres. Al  Bowlly va morir a casa seva, víctima de l’explosió d’una “mina amb paracaigudes”. Al cap d’una setmana, la BBC retransmetia la seva cançó com un himne funerari.”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon


“Els anglesos havien prohibit les concentracions el diumenge de Pasqua de l’any 1942. Nosaltres, però, havíem decidit no creure. Ningú no ens impedirà celebrar la insurrecció del 1916 i retre homenatge als herois de la República.”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

“Emocionada, preocupada, de festa o amb neguit. Una gentada bonica i digna. Dones, centenars de nens, homes, vellets que es prenien per oficials i ordenaven als nois que fessin les files més rectes. Una banda de músics s’havia posat al capdavant. Unes quantes flautes, tres tambors i acordions. Tocava God save Ireland!, seguint el ritme de la desfilada. Jo estava en un costat, entre carrer i voravia, com els altres fianna*. Teníem l’ordre de protegir la multitud. Dels lleialistes de Shankill, a uns quants carrers d’allà, i dels soldats britànics si apareixien. Homes més grans traginaven, amagats en un  sac, bastons de hurling**, garrots clavetejats. Però no armes. Eren per defensar-nos, no pas per atacar.”

*Fianna Éireann, ("Fianna d'Irlanda"), és el sobrenom dels Voluntaris Irlandesos.
**El hurling és un esport d'equip d'origen celta. La pilota del hurling és la sliotar. 

Sorj Chalandon



Irish Traditional Music Session
Dolan's pub
(Limerick, Ireland)

El pub és un lloc de reunió importantíssim en la vida social irlandesa, i la cervesa i música són els seus elements indispensabeles.

“Les cerveses van tornar a les taules. Des de les primeres notes, el silenci del pub. Tan sols aquesta veu, acompanyada de moltes d’altres, com una multitud que es posa a caminar. La dona es va girar cap a mi. També totes les mirades. Els clients habituals del Thomas Ashe cantaven per a en Tyrone Meehan La balada d’en Danny Finley, mort exactament un any abans. Aquella cançó, escrita una setmana després de la seva desaparició, l’havien publicada els diaris republicans i tot el país la repetia a cor. Uns amics l’havien sentida en un pub de Londres, en un bar irlandès de Chicago, on els americans ploraven cantant l’exili. Llavors jo també la vaig corejar.

Amb la tornada, la sala es va posar dreta.

-       Slán go fóill mo chara...

Adéu, amic meu...

Jo havia apartat la cadira. Estava dret, al mig de la gran sala, amb les mans al llarg del cos i els punys tancats. En Danny Finley s’havia reunit amb els seus herois morts”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

En Danny Finley és un personatge de ficció, però podria ser qualsevol dels joves irlandesos víctima del conflicte. Hi ha una balada sobre el voluntari Pearse Jordan (1969-1992) amb les mateixes paraules de la tornada de la cançó de la novel·la, Slán go fóill mo chara... La tarda del 25 de novembre de 1992, entre les 15.00 i les 18.00 hores, Pearse Jordan conduïa un automòbil a Belfast. Mentre estava a Falls Road, el seu automòbil va ser envestit per un cotxe de policia sense identificació. El cotxe estava disfressat, però tots els ocupants vestien uniformes complets de policia. Jordan va abandonar el seu automòbil i, posteriorment, va rebre tres trets per l’esquena d’un sergent, un membre no identificat de la Unitat de Suport Mòbil de la Seu de la Reial Policia de l’Úlster (RUC). Jordan va resultar ferit de mort pels trets i va morir a poca distància d'on el seu automòbil havia estat abandonat.“

Balad for Pearse Jordan
The Irish Brigade
 
Un jove va ser afusellat avui a la carretera de Falls
Els butlletins van arribar per amagar la veritat
Amb diferents històries per cobrir les mentides
Com un assassinat de sang freda va fer morir Pearse Jordan
 
 Slán go fóill mo chara, només per un temps
No tindrem el vostre “craic”, les vostres bromes i els vostres somriures
Però en els propers anys, la vostra memòria continuarà sent certa
Un valent fill d'Irlanda, no t'oblidarem.

 

El nom d’un dels pubs habituals de Meehan, protagonista de Retorn a Killybegs, porta el nom de Thomas Ashe“De tornada a casa, vaig passar per Thomas Ashe. Havia decidit gastar-me les trenta lliures del sobre. Primer de tot, em vaig beure dues pintes, assegut a una taula de la tarda. A part de tres mirades ensopides, el pub era vuit.”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Thomas Ashe (1885-1917) fou un revolucionari irlandès. Durant l'aixecament de Pasqua de 1916 va dirigir el V Batalló de la Brigada de Dublín dels Voluntaris Irlandesos i s'enfrontà als RIC a Ashbourn, provocant vuit morts i cinc ferits fins que es va rendir per ordre de Patrick Pearse. Fou condemnat a mort, però la pena li fou commutada per perpètua. L'estiu del 1917 fou alliberat, però l'arrestaren novament per fer discursos independentistes. Tancat a la presó de Mountjoy (Dublín), va fer una vaga de fam fins a la mort en demanda de l'estatut de presoner polític.



The Ballad of Thomas Ashe
Martin Byrne


“Em vaig inclinar sobre la taula. Jo xiuxiuejava. El xivarri de la sala ens arribava a batzegades. A l’escenari, el grup tocava Oh! Danny Boy.”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Danny Boy és el títol d'una de les cançons més emblemàtiques de la cultura irlandesa. La cançó és considerada gairebé un himne irlandès, els equips esportius d'Irlanda de Nord la utilitzen com a himne en alguns jocs de la Commonwealth i, en algunes ocasions, també s'ha cantat com a cant fúnebre popular.

Oh! Danny Boys
Daniel O'Donnell


 Oh, noi Danny, les canonades, les canonades criden
De carrerada en carrerada  i baixant pel costat de la muntanya.
L'estiu se n'ha anat, i totes les roses cauen,
Ets tu, és que has de marxar i jo he d'esperar.
Però torna quan l’estiu sigui al prat,
O quan la vall es mantingui blanca de neu,
Estaré aquí sota el sol o a l’ombra,
Oh, noi Danny, oh noi Danny, t'estimo molt!
Però quan vinguis i totes les flors es morin,
Si estic mort, per molt que estigui mort,
Vindràs a trobar el lloc on estic.


A tall d'anècdota, en One After 909 de l'àlbum Let It Be de The Beatles, se sent a Johnn Lennon cantant els primers versos de Oh! Danny Boy sobre el final de la cançó.






1.- Cançons de lluita

La tradició de la música de lluita a Irlanda es remunta a molts segles, i es refereix a esdeveniments històrics com aixecaments, descrivint les dificultats de viure sota l'opressiu domini britànic, però també forts sentiments de solidaritat, lleialtat, determinació, així com l'elogi  d'herois valents. A més d'un arrelat sentit de la tradició, les cançons rebels segueixen sent contemporànies i, des de 1922, l'enfocament s'ha traslladat a la causa nacionalista a Irlanda de Nord, inclòs el suport a l'IRA i al Sinn Féin.  

Les cançons d’aquest primer bloc no estan citades específicament en el llibre, però formen part de tot el context general de la novel·la, i en molts cassos són llocs comuns on conflueixen moltes de les meves recerques.

Come Out, Ye Black and Tans és una cançó rebel irlandesa que fa referència als Black and Tans, la policia paramilitar auxiliar britànica que va operar a Irlanda durant la dècada de 1920.


 
Come Out ye Black and Tans
Dominic Behan

 

 
Vaig néixer en un carrer de Dublín on els tambors reals van colpejar
I aquests peus anglesos que van trepitjar per totes bandes
I totes i cadascuna de les nits quan el meu pare va arribar a casa
Convidava els veïns a fora amb aquest cor
 
Surtin, Black i Tans, sortiu i lluiteu amb mi com un home
Ensenya-li a les vostres dones com vàreu guanyar medalles a Flandes
Digueu-los com l'IRA et va fer fugir com un dimoni
Des dels carrers verds i encantadors de Killashandra
 

"Rifles of the IRA" és una cançó dels rebels irlandesos que descriu la lluita irlandesa per la independència i la lluita de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) contra els bàrbars Black and Tans, uns agents especials reclutats a Gran Bretanya per lluitar a la guerra irlandesa d’Independència.



Rifles of the IRA
The Wolfe Tones


 El 1916 les forces de la corona
Per prendre la ciutat de Dublín bombardejada de color taronja blanc i verd
Però en 21 anys, els fills de Britannia es van veure obligats a guanyar-se el sou
I el negre i els bronzejats com un llamp
 va córrer des dels rifles de l’IRA
Van cremar el seu camí a través de Munster i Laid Lienster
A Caugnaught i a l'Úlster marxen els homes de marró i negre
Van matar dones i fills a la seva manera heroica.
Van penjar al jove Kevin Barry de 18 anys.
Les flames de les ciutats de Cork van il·luminar el cel però
els valents nois no coneixien la por.
La brigada del suro amb granades de mà
en emboscada esperant jeia
Les flames de la ciutat de Cork van il·luminar el cel,
però els nostres valents no tenien por
La brigada de suro amb granades de mà
en una emboscada esperava
I els negres i els bronzejats com  un llamp
 va córrer des dels rifles de l’IRA


The Foggy Dew  és el nom d'una balada irlandeses i d'un lament irlandès que narra l’aixecament de Pasqua de 1916 i anima els irlandesos a lluitar per la causa d’Irlanda, més que no pas per l’Imperi Britànic, com feien tants joves a la Primera Guerra Mundial.

 

The Foggy Dew
The Dubliners

 

Un dilluns del mes d’abril
Fent camí cap al mercat
Pel pont vell que portava a la ciutat
Grups d’homes que marxaven amb el cap ben alt
Amb pas ferm em passaven pel davant.
 
Ni gaites ni tambors, eren joves sense por
En silenci avançaven decidits
Quan al riu va ressonar el repic del campanar
Travessant la boira del matí.
 
Després de segles d’enganys i de precs mai escoltats
La venjança els cremava a les mans
Honrant les veus dels seus avantpassats
Quan cridaven: justícia i llibertat.
 
En defensa de l’honor i la pàtria del seu cor
Amb coratge, encaraven l’enemic
Els seus noms mai oblidats i per sempre recordats
Travessant la boira del matí


Men Behind The Wire (els homes darrere els filferros) descriu els atacs perpetrats per soldats britànics i fa referència a aquells captius sense càrrecs o judici tancats al camp de presoners de Long Kesh, el camp de la presó de Magilligan o a bord del vaixell presó Maidstone.


Men Behind The Wire
The Wolfe Tones


Cotxes blindats, tancs i armes
Va venir a endur-nos els nostres fills
Però tots els homes es quedaran enrere
Els homes darrere del filferro
Pels petits carrers de Belfast
A les fosques del matí
Els soldats britànics van venir a assaltar
Destrossar cases petites amb menyspreu.

 

Go on home British soldiers és una cançó molt popular dels rebels irlandesos de l'època del conflicte nord-irlandès. La lletra expressa el desig de la retirada de les forces militars britàniques que van operar a Irlanda del Nord entre el 1969 i el 2007


Go on Home British soldiers
The Wolfe Tones

 Aneu-vos-en a casa soldats britànics, aneu-vos-en a casa
No teniu casa de merda
Durant 800 anys lluitem contra vosaltre sense por
I lluitarem contra vosaltres per 800 més
Si us quedeu soldats britànics, si us quedeu
Mai guanyareu, mai l’IRA
Per als 14 homes de Derry
Són els darrers que enterrareu
Així que preneu un consell i deixeu-nos estar ensangonats.



2.- Vagues de la fam

La Vaga de la fam irlandesa de 1981 fou la culminació de cinc anys de protesta durant els troubles* per part de presos republicans a Irlanda del Nord. La protesta va començar com una protesta de les mantes el 1976, quan el govern britànic va retirar l'estatut de presoner especial[nota als presos de les organitzacions paramilitars. El 1978, després d'un nombre d'atacs als presos que deixaven les seves cel·les al matí per buidar les galledes on havien fet les seves necessitats, la disputa pujà un graó més amb la protesta de la brutícia, quan els presos refusaren rentar-se i cobriren les parets de les seves cel·les amb excrements. El 1980, set presos van participar en la primera vaga de fam, que va acabar després de 53 dies.

*The Troubles és el nom com es coneix el conflicte etnonacionalista a Irlanda de Nord a la fi de el segle XX. El conflicte va començar a finals de la dècada de 1960 i generalment es considera que va acabar amb l'Acord de de divendres Santo.de 1998. Tot i que els disturbis van tenir lloc principalment a Irlanda de Nord, en ocasions la violència es va estendre a parts de la República d'Irlanda, Anglaterra i Europa continental.

La segona vaga de fam va tenir lloc el 1981, i fou una confrontació entre els presos i la Primera Ministra, Margaret Thatcher. Un dels vaguistes, Bobby Sands, fou elegit diputat durant la vaga de fam, la qual cosa va atraure l'atenció dels mitjans de comunicació d'arreu del món. La vaga es va suspendre després que deu presos van arribar a morir de fam, incloent-hi Sands, al funeral del qual van assistir prop de 100.000 persones. La vaga va radicalitzar els polítics nacionalistes irlandesos, i fou la força motriu que va permetre al Sinn Féin convertir-se en el partit polític dominant.


Vaga de la Fam 1981


“En Bobby Sands organitzava una vaga de la fam per aconseguir l’estatus de presos polítics. De cel·la en cel·la, havíem reformulat les exigències. En teníem cinc, eren ben migrades. El dret de portar roba civil, de reunir-se lliurement i de no treballar per a la presó. Volíem rebre una visita, una carta i un paquet per setmana. També volíem les reduccions de les penes, perdudes a causa de la nostra protesta.”

Sorj Chalandon

 
Spirit of Freedom Bobby Sands

 (...)

Sempre recordarem la vida que va donar
Va lluitar pel seu país i va morir per la seva causa
Contra els invasors britànics, odiava les seves lleis
Des dels albors de la llibertat dels esclaus
 
Va donar la seva jove vida que no va morir en va
No, no hem oblidat l’any 81
El primer dia de març havia començat la vaga de fam
Bobby Sands i nou companys van lluitar pels seus drets
Per alliberar Irlanda van deixar les seves vides
Per a la vostra memòria, estimat Bobby, vau morir aquell dia
I a tots els vostres valents companys atrevits de l’IRA
Qui va lluitar pel seu país i va morir per la seva terra
Per a la vostra memòria, estimat Bobby, només nosaltres ho podem entendre


“D’ençà de l’1 de març de 1976, els republicans i els lleialistes empresonats havien perdut la categoria de presos de guerra. En una nit, per violència de les lleis especials, ens havíem convertit en bandits. I calia que portéssim l’uniforme dels presos comuns. El 14 de setembre de 1976, en arribar a la presó de Long Kesh, en Kieran Nugent va exigir quedar-se despullat a la cel·la. Es va embolicar amb les mantes del llit. Tenia dinou any. I va ser el primer de nosaltres. El va seguir un segon, després un tercer.”

Sorj Chalandon

Kieran Nugent (1958-2000) va ser un voluntari irlandès en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA) i millor conegut per ser el primer 'home general' de l'IRA a la presó Maze a Irlanda de Nord. Quan va ser sentenciat a tres anys per segrestar un autobús, Nugent es va negar a usar l'uniforme de la presó. 

Homenatge a Kieran Nugent
 

Kieran Nugent
Freddie & the Fingers


“En Boby Sands es va morir el 5 de maig de 1981, després de setanta dies de vaga de la fam. Mentre agonitzava, va ser elegit diputat a Westminster, però amb això no n’hi havia prou. En Francis Hughes va morir el 12 de maig, a vint-i-cinc anys i després de cinquanta-nou dies de vaga de la fam. En Patsy O’Hara i en Ray McCreesh van morir junts el 21 de maig, a vint-i-tres i vint-i-quatre anys, després de seixanta-un dies de vaga de la fam."

Sorj Chalandon

O’Hara, Hughes, McCreesh and Sands
Bik McFarlane


Veniu, homes irlandesos, prego que m'atengueu
 escolteu aquestes paraules que us dic,
els cant d'un dia passat
Per als valents nois que tots coneixíem bé.
Nois joves que van morir perquè la llum de la llibertat
pogués brillar tan intensament en la terra,
perquè Irlanda no ha vist cap home més valent 
que O'Hara, Hughes, McCreesh i Sands.


"El 22 de juny, quan la brigada de Belfast de l’IRA va decidir pelar un guàrdia de Long Kesh, la llista dels qui es preparaven per morir incloïa els noms següents: Joe McDonnell,  Martin Hurson, Kevin Lynch, Kieran Doherty, Thomas McElwee i Michael Devine.”

Sorj Chalandon


 “I en aquell moment vaig veure en Robert Sand. Per primera i última vegada a la vida. Ell era el pres que cridava en gaèlic de nit. A l’exterior me n’havien parlat amb molt de respecte. Tenia vint-i-set anys. Abans de la protesta de les mantes, escrivia articles per a la premsa republicana, poemes, dibuixava, donava classes de gaèlic. A en Bobby Sands, l’havien detingut en un cotxe amb quatre óblachs. Els vehicle hi havia un sol revòlver per a cinc. I van ser catorze anys de presó.”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

“Era dijous 2 d’abril de 1981. Des de feia trenta-tres dies “Maggie” Thatcher deixava morir en Bobby Sands”.

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Bobby Sands (1954-1981) fou membre de l'IRA Provisional i membre electe del Parlament del Regne Unit, per bé que no va arribar a ocupar el càrrec, atès que va morir en una vaga de fam mentre era a la presó de Long Kesh.

The Balad for Bobby Sands

 

Vine a reunir-te al meu voltant
La meva cançó per a tu la cantaré,
En memòria d’un valent jove irlandès,
Qui no concediria la derrota,
Des de la seva posició no es retiraria.
Canto del galant Bobby Sands,
Bobby Sands.
Sí, canto del difunt gran Bobby Sands.

 

The Balad for Bobby Sands

 

A la tomba de Belfast brillava un raig de llum daurada
Una veu va parlar des de la terra profunda i va fer ressò a la nit
Estic lluny de ser captiva aquella cèl·lula que em confinava
Ni el dolor ni la tortura ni els poders que em van consignar
Em dic Bobby Sands
Vaig lluitar i vaig morir per la meva estimada terra
Amb Joe i Francis al meu costat
Vam morir els meus companys en vaga de fam

 


Francis Hughes (1956-1981) va ser voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Era l'home més buscat a Irlanda de Nord fins a la seva detenció després d'un tiroteig amb el Servei Aeri Especial (SAS) en què va morir un soldat de l'SAS. Va morir durant la vaga de fam irlandesa de 1981.

 


The Boy from Tamlaghduff 
(Francis Hughes)
Christy Moore

Quan passava pel coll de Glenshane, vaig sentir plorar una jove
"El noi de Tamlaghtduff" va plorar "fa dos anys que ha mort"
El meu cor està esquinçat per perdre aquest jove
Ah, no tornaré a veure el meu jove Francis Hughes


 Brendan Hughes (1948-2008) també conegut com "The Dark" i "Darkie",  va ser un destacat republicà irlandès i ex oficial al comandament de Belfast. Brigada de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Va ser el líder de la vaga de fam irlandesa de 1980.

 

Warrior from West Belfast The Irish Brigade
Un homenatge a Brendan Hughes,
un dels més grans lluitadors per la llibertat d'Irlanda


(...)
I Brendan Hughes encara custodia The Falls, amb el rifle a les mans
Es troba al capdamunt de The Cooley Hills i custodia la seva terra natal.
La República va ser el seu crit de batalla, rebel fins a l'últim.



Raymond (Ray) McCreesh (1957-1981)va ser un voluntari irlandès a la Brigada South Armagh de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). El 1976, ell i dos voluntaris de l'IRA van ser capturats mentre intentaven parar una emboscada a un lloc d'observació de l'exèrcit britànic. McCreesh va ser un dels deu republicans irlandesos que van morir el 1981 a la vaga de la fam a la presó de Maze.

 

My Name Is Ray McCreesh


Recordo la meva infantesa,
Al sud d'Armagh,
Em quedaria sota aquell cel de la tarda,
I buscaria estrelles fugaces.
I sovint em preguntava,
El que jo seria,
Però el destí escolliria un camí diferent.
Em dic Ray McCreesh.
Quin tipus de sistema,
Portaria un poble de genolls?
Intenta trencar els seus ànims,
I robar-los la dignitat?
Amb injustícia al meu voltant,
Sabia que calia fer alguna cosa.
Així, mentre altres s’ho prenien amb indiferència,
Jo vaig aprendre a agafar una pistola.

 Patsy O'Hara (1957-1981) era un republicà irlandès i membre de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Irlandès. Va morir com a conseqüència d'una vaga de fam el 21 de maig del 1981. O'Hara es va allistar al Fianna Éireann el 1970, i el 1971 el seu germà Sean va ser empresonat a Long Kesh sense judici previ. A finals del 1971, Patsy O'Hara va resultar ferit pel tret d'un soldat mentre muntava una barricada. Va ser arrestat el 14 de maig del 1979 i acusat de portar una granada de mà, fet pel qual el van sentenciar a vuit anys de presó el gener del 1980, on va fer la primera vaga de fam i va assumir el càrrec de comandant dels presoners de l'INLA. El 22 de març del 1981, va iniciar la segona vaga de fam, que li provocaria la mort, el dijous 21 de maig a les 23.29, després de seixanta-un dies de vaga de fam. Tenia 23 anys.

 

Patsy O'Hara
Cormac O'Moore

 

“En Martin Hurson es va morir el 13 de juliol de 1981, a vint-i-cinc anys, després de quaranta-sis dies de vaga de la fam. En Kevin Lynch, l’1 d’agost, també a vint-i-cinc anys, després de setanta-un dies. I en Kieran Doherty l’endemà, a vint-i-sis anys, després de setanta-tres dies de dejuni.”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Edward Martin Hurson (1956-1981) va ser un vaguista de fam republicà irlandès i voluntari de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Va formar part de la protesta general i es va unir a la vaga de fam de 1981 al 28 de maig. Al novembre de 1976, Martin, juntament amb Kevin O'Brien, Dermot Boyle, Peter Kane i Pat O'Neill van ser arrestats. Martin va ser jutjat i condemnat per la seva participació en tres incidents de l'IRA amb mines terrestres.

 

Martin Hurson
The Irish Brigade

 Entre els turons de Tyrone verd hi ha un soldat irlandès
El jove Martin Hurson que per Irlanda va donar la seva vida
Per defensar la dignitat del seu país, va seguir Bobby Sands
En vaga de fam pels drets humans fins a la mort, va prendre posició
Durant dies tristos en aquella gàbia del bloc H, 
El jove Martin Hurson que per Irlanda va donar la seva vida
Per defensar la dignitat del seu país, va seguir Bobby Sands
En vaga de fam pels drets humans fins a la mort, va prendre posició
Durant dies tristos en aquella gàbia del bloc H, 
els meus pensaments tornen a tu
Tot i que els enemics salvatges et van colpejar, 
el teu record em van ajudar
A les nits torturades, les vostres oracions
Va aportar llum i va calmar les meves pors i el meu dolor
I, tot i que me n’he anat, heu de lluitar fins que Irlanda no quedi lliure


Kevin Lynch (1956-1981) va ser un republicà irlandès i membre de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Irlandès (INLA) de Park, Comtat de Londonderry, Irlanda de Nord. Lynch va ser jutjat, declarat culpable i condemnat a deu anys per robar escopetes, participar en un tiroteig de càstig i conspirar per prendre les armes de les forces de seguretat. Va ser enviat a la presó de Maze al desembre de 1977. S’involucrà en la protesta general, es va unir a la vaga de fam de 1981 al Maze el 23 de maig de 1981 i va morir 71 dies després.

 

Kevin Lynch
Glasnevin

Kevin Lynch és el meu nom, de Derry vaig venir
A aquesta freda cel·la d'H-Block
Anhelo veure lliure el meu país
La fi d'aquest infern gris
Són només cinc anys, he enfrontat les meves pors.
Vam fer una vaga de fam,
Prenem l'Imperi Britànic
Amb els seus soldats, les seves armes, el seu poder.


Kieran Doherty (1955-1981) va ser un polític i vaguista de fam republicà irlandès que va servir com a Teachta Dála (diputat) per al districte electoral de Cavan-Monaghan des de juny de 1981 fins a agost de 1981. Va ser voluntari a la Brigada de Belfast de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Va morir a l'edat de 25 anys a la vaga de fam irlandesa de 1981 a la presó de Maze (coneguda pels republicans com Long Kesh).

 

Kieran Doherty
The Irish Brigade

  

Va néixer a Belfast a Andersons town
Va portar endavant sense por ni respecte per la corona
Els seus herois eren rebels, estaven vivint amb dolor
I aviat ell va ser part de Belfast Brigade
 
Déu et guardi Kieran resem totes les nits
I beneeix als joves que continuen lluitant
Quan Anglaterra s'esvaeixi, units serem
El teu nom, recordarem quan Irlanda sigui lliure
 
La vaga de fam va acabar, però la lluita continua
Per unir-se als màrtirs d'Irlanda, deu valents se n’han anat
Don, no et desanimis, no ploris pels perduts
No acceptarem les lleis d'Anglaterra


“A les garites, els soldats apuntaven a la multitud, l’ull al visor del fusell d’assalt. Estaven molt tibats. Des de les cinc de la matinada, la mort d’en Joe McDonell inflamava  els nostres barris.”

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Joseph (Joe) McDonnell (1951-1981) va ser un voluntari de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA), que va morir a la vaga de fam de 1981 a Irlanda. McDonnell va ser arrestat a l'Operació Demetrius i, juntament amb Gerry Adams i altres, va ser internat al vaixell presó HMS Maidstone. Més tard va ser traslladat a HM Prison Maze durant diversos mesos. Va conèixer a Bobby Sands durant la preparació  d’un atac amb bomba incendiària a les instal·lacions de Balmoral Furnishing Company a Dunmurry. Durant el tiroteig subsegüent entre l'IRA i la Policia Reial de l'Ulster (RUC) i l'exèrcit britànic, els dos homes, juntament amb Séamus Finucane i Seán Lavery, van ser detinguts. McDonnell i l'altre van ser condemnats a 14 anys de presó per possessió d'una arma de foc. Cap dels homes va acceptar la jurisdicció del tribunal.


Joe Mcdonnell
The Wolfe Tones
 

Oh, jo em dic Joe McDonnell, de la ciutat de Belfast
Aquesta ciutat no la tornaré a veure mai més
A la ciutat de Belfast vaig passar molts dies feliços
M'encanta aquesta ciutat de moltes maneres
Vaig passar la meva infantesa i vaig trobar per a mi una dona
Llavors em vaig proposar convertir-la en una vida
però totes les meves ambicions joves van trobar amargor i odi
Aviat em vaig trobar dins d’una porta de la presó
I t’atreveixes a dir-me terrorista
Mentre mires la pistola
Quan penso en tots els fets que has fet
Has saquejat moltes nacions, has dividit moltes terres
Has terroritzat els seus pobles
Vas governar amb una mà de ferro
I vas portar aquest regnat del terror a la meva terra
A través d’aquests mesos d’internament a Maidstone i al laberint
Vaig pensar en la meva terra...



Thomas McElwee (1957-1981) va ser un republicà irlandès que va participar en la vaga de fam de 1981 i va ser voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). De Bellaghy, comtat de Londonderry, Irlanda de Nord, va morir a l'edat de 23 anys després de 62 dies en vaga de fam.

 

Thomas McElwee 
Murdered By britain


Adéu a Bellaghy, igualment Tamlaghtduff
I els turons verds de Derry que m’encanten
Els meus pensaments tornen a tu des de la meva fosca cèl·lula de bloc H
Així que amics i valents companys us acomiado
Des de fa centenars d’anys seguim lluitant
I els llibres d’història em parlaven de la difícil situació d’Irlanda
Així que amb el galant Francis he seguit la causa
Per conquerir el tirà i desafiar les lleis d'Anglaterra
A través dels turons de South Derry vam marxar i vam perforar
A les nostres gestes i accions, tots els irlandesos us vau encantar
Els homes més temuts de l’Úlster, voluntaris fugitius
Vam donar la resposta d'Anglaterra des dels barrils de les nostres armes
Adéu a Bellaghy, igualment Tamlaghtduff
I els turons verds de Derry que m’encanten
Els meus pensaments tornen a tu des de la meva fosca cèl·lula de bloc H
Així que amics i ...
 


Michael Gaughan (1949-1974) va ser un vaguista de fam de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA) que va morir el 1974 a la presó de Parkhurst a l'Illa de Wight, Anglaterra. Mentre estava a Londres, Gaughan es va convertir en voluntari de l'IRA en una Unitat de Servei Actiu amb seu a Londres. Al desembre de 1971, va ser sentenciat a Old Bailey a set anys de presó per la seva participació en una missió de recaptació de fons de l'IRA per robar un banc al nord de Londres i per la possessió de dos revòlvers.


Take Me Home to Mayo
Dublin City Ramblers

 

Em porta a casa a Mayo
a través del mar d'Irlanda
Tornem a casa a Mayo
on una vegada vaig vagar tan lliure
Em porta a casa a Mayo
i deixa mentir el meu cos
A casa per fi a Mayo
sota un cel irlandès
 
Em dic Michael Gaughan
De Ballina vaig venir
Vaig veure que la meva gent patia
i va jurar trencar les seves cadenes
Vaig agafar el vaixell cap a Anglaterra
preparats per lluitar o morir
Lluny de Mayo
A sota i English Sky Chorus


Mickey Devine (1954-1981) va ser voluntari en l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Irlandès (INLA). Va ser l'últim vaguista de fam que va morir a la presó durant la vaga de fam irlandesa de 1981. Després que soldats britànics matessin a trets dos civils desarmats, Dessie Beattie i Raymond Cusack, es va unir a la branca de James Connolly dels Clubs Republicans a Derry al juliol de 1971. El 1976, després d'una batuda d'armes al comtat de Donegal a la República d'Irlanda, va ser arrestat a Irlanda de Nord. Va ser declarat culpable i condemnat a 12 anys de presó. Es va unir a la protesta general abans d'unir-se a la vaga de fam.

 

The Ultimate Sacrifice (Mickey Devine)
Saoirse


És una existència molt pobre
 per un home que està en el seu millor moment
estar tancat rere una reixa sense camí de casa
però el meu jurament no es trencarà
quatre llargs anys de manta he fet
i la meva germana em fa sentir que no estic sol



3.- Herois i màrtirs

El començament de segle XX hi va haver un renaixement cultural a Irlanda. Van sorgir grups a tot Irlanda, l'objectiu era preservar les tradicions i la llengua dels irlandesos natius. El 1905 va néixer el Sinn Fein i es va reviure la Germandat Republicana Irlandesa (IRB). L'autogovern va trobar oposició tant dins com fora de Parlament. La població protestant de l’Úlster estava particularment interessada a seguir sent part de l'Imperi Britànic.
A mesura que augmentaven les tensions, van sorgir exèrcits privats de més de 100.000 homes per representar els interessos de tots dos bàndols. Els protestants van formar la Força de Voluntaris de l'Ulster, mentre que els nacionalistes van formar els Voluntaris Irlandesos.
L'aixecament de Pasqua de 1916 va agafar als britànics amb la guàrdia baixa. No obstant això, la rebel·lió va ser ràpidament aixafada. Gran Bretanya havia guanyat la batalla. Però no havien guanyat la guerra: la posterior execució brutal de les figures clau va convertir a aquests homes màrtirs i la causa va guanyar més impuls. L'Aixecament de Pasqua va ser especialment fortuït per al Sinn Fein, la popularitat va augmentar.
 
Durant la primera elecció després de la guerra, Sinn Fein va obtenir 73 candidats. Tots ells es van negar a assistir a Westminster, formant la seva pròpia Assemblea irlandesa, el Dail Eirann. Ràpidament van esclatar violents enfrontaments, amb atrocitats comeses per ambdós costats.
 
L'escalada de violència va fer urgent una solució irlandesa. Ja no hi havia temps per a ocupar-se de la 'qüestió de l'Ulster'. Al maig de 1921 es va aprovar la Llei de Govern d'Irlanda, dividint Irlanda en dos. El Sud es va establir com la 'Zona Franca Irlandesa', que tenia l'estat de domini dins de la Commonwealth britànica, tot i que no la independència total, que es va atorgar el 1937, quan una nova constitució va abolir l'Estat Lliure Irlandès i va proclamar EIRE com un estat sobirà i independent.
 
Els problemes van esclatar instantàniament al nord, el 1921, quan la Força de Voluntaris de l'Ulster va ser reviscuda per lluitar en la campanya de violència llançada per l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). I així va néixer Irlanda de Nord.
 
El 1973, la violència es va intensificar encara més i durant la propera dècada, es van suggerir i van provar diverses iniciatives de pau diferents, però cap va conduir a la pau a la regió. Les relacions entre la República d'Irlanda i Gran Bretanya es van tornar més tenses després de desclassificar els presoners paramilitars de la "categoria especial" que els atorgava drets similars als dels presoners de guerra, i tractar-los com a simplement delinqüents comuns.
 
Els presoners de PIRA es van embarcar en una sèrie de protestes, les més significatives van ser les vagues de la fam. Deu vaguistes van morir a la presó, i malgrat això, Margaret Thatcher no va cedir.  


Llavors vaig respondre.
-James ConnollyPatrick PearseEamonn Ceant!
Vaig bruelar amb totes les forces. Sang per sang, ràbia per ràbia, les seves víctimes contra les meves”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon


Padriag (Patrick) Pearse (1879-1916) fou mestre, poeta en gaèlic irlandès, escriptor, nacionalista i activista polític, un dels caps de l'Aixecament de Pasqua de 1916. Fou proclamat "President del Govern Provisional" de la República d'Irlanda en la proclama dels revoltats, un estatus que no fou acceptat per altres dels revoltats. Després del fracàs de la revolta i de l'execució de Pearse, amb el seu germà i 14 líders més, Pearse fou considerat per molts com l'ànima de la rebel·lió.

 

Padriag Pearse
The Wolfe Tones


A la ciutat de Dublín, al mil nou-cent setze, va sorgir una flama de llibertat.
Un grup d’homes amb determinació va agafar per sorpresa un imperi
Pels carrers marxaven els nostres homes
Es van reunir amb les seves esperances i pors
I els nois d'Enda van venir a buscar el seu líder Padraig Pearse.
 
El poeta i els irlandesos es rebel·len un erudit gaèlic i un visionari
No li vam fer cap homenatge adequat
Quan Irlanda estigui en pau només això pot ser-ho
Quan Irlanda sigui una nació, unida i lliure.
El matí de Pasqua es va enfrontar a la nació des de les escales del G.P.O.
I llegeix en veu alta la proclamació, la llavor de la nació que sembrarà.
Però aviat la notícia s'havia estès a Londres d'una insurrecció que hi havia a prop
I els fets de Padraig Pearse estaven a punt d’alliberar la seva terra.
 

James Connolly (1868-1916) va ser una figura destacada en la història recent d'Irlanda. Va jugar un paper principal en l'aixecament de Pasqua de 1916 i la seva execució per part de les forces britàniques va indignar a molts a Irlanda. Avui és considerat un dels grans herois d'Irlanda. Connolly va ser un dels pocs dirigents d'esquerres que es van oposar a la Primera Guerra Mundial, fet que va provocar l'odi de diversos líders socialistes d'Europa. Pel que sembla, Lenin va ser un gran admirador de Connolly, encara que mai no es van conèixer en persona. Lenin es va enfrontar als qui consideraven la rebel·lió a Irlanda com a burgesa, tot assenyalant que no existia una revolució pura, i els comunistes havien de buscar la unitat amb altres forces socials.

James Connolly
Margo
 
 

James Connolly
The Wolfe Tones

 

Una gran multitud s'havia reunit fora de Kilmainham,
Amb el cap descobert, es van agenollar a terra,
Perquè darrere d'aquesta lúgubre presó jeia un valent soldat irlandès,
La seva vida per la seva Pàtria a punt de rendir-se,
 
Va anar a mort com un veritable fill d'Irlanda,
Es va enfrontar amb valentia al grup d'afusellament,
Llavors va sonar l'ordre: "Presentin armes, foc",
James Connolly va caure en una tomba preparada.




Eamonn Ceannt (1881-1916) va ser un líder de l'aixecament de Pasqua i un signant de la Proclamació de 1916 que va ser afusellat pels britànics a la presó de Kilmainham el 8 de maig de 1916. Va ser un aficionat músic i membre fundador de na Píobairí UIlleann. Va ser activista en llengua irlandesa i membre actiu de Conradh na Gaeilge.




Eamonn Ceannt Ceol an Phíobaire


Kevin Gerard Barry (1902-1920) fou un paramilitar republicà irlandès que va ser executat, quan tenia divuit anys, pel govern britànic durant la Guerra d'Independència d'Irlanda. Va ser condemnat a mort per la seva participació en un atac contra un camió de subministraments de l'exèrcit britànic que va provocar la mort de tres soldats britànics. La seva mort va atreure l'atenció internacional, i els funcionaris nord-americans i del Vaticà van fer intents per assegurar un indult. La seva execució va precipitar una escalada de violència quan la Guerra d'Independència d'Irlanda va entrar en la seva fase més sagnant i Barry es va convertir en un màrtir republicà irlandès.


Kevin Barry
The Wolfe Tones

Kevin Barry
Leonard Cohen



Un dilluns al matí a la presó de Mountjoy
Dalt de la forca,
Kevin Barry va donar la seva vida jove
Per la causa de la llibertat.
Però un noi de divuit estius,
Tot i això ningú no ho pot negar,
Mentre caminava cap a la mort aquell matí,
Aguantava amb orgull el cap.
Just abans d’enfrontar-se a la forca,
A la seva trista cel·la de presó,
Els Black and Tans van torturar a Barry,
Només perquè no ho explicaria.
Els noms dels seus valents companys,
I altres coses que desitjaven saber.
"denuncia informadors i  t'alliberarem"
Kevin Barry va respondre: "no".
"Dispara'm com un soldat.
No em pengis com un gos,
Perquè vaig lluitar per alliberar la vella Irlanda
Aquell matí encara de setembre.
Al voltant de la petita fleca
On els vam combatre cos a cos,
Dispara’m com un valent soldat,
Perquè vaig lluitar per Irlanda ".


Michael Collins (1890-1922) va ser un líder revolucionari irlandès. Va servir com a ministre de finances de la República Irlandesa, va ser Director d'Intel·ligència de l'IRA i membre de la delegació irlandesa que va negociar el Tractat anglo-irlandès, sent també President de Govern Provisional i Comandant en Cap de l'Exèrcit Nacional. Va ser assassinat el 22 d'agost de 1922 durant la Guerra Civil Irlandesa.

The Ballad of Michael Collins


Michael Collins
Johnny McEvoy


El becut americà callava i invisible a la llarga herba humida,
I va mirar cap avall cap a la carretera que travessava Beal Na mBlath.
I va escoltar els joves cridar i maleir, corrent cap enrere i cap endavant, esquivant les bales que els plovia des del vessant oposat.
Tan ràpid com va començar, el tret es va aturar,
I un silenci terrible penjava sobre la vall.



Liam Mellows (1892-1922) va ser un republicà irlandès i polític del Sinn Féin. Va estar actiu amb la Germanor Republicana Irlandesa i els Voluntaris Irlandesos, i va participar en l'Aixecament de Pasqua al Comtat de Galway i la Guerra d'Independència. Elegit diputat per al Primer Dáil, va rebutjar el Tractat angloirlandès i va ser capturat per forces pro-Tractat durant la Guerra Civil irlandesa. Mellows va ser executat per les forces de l'Estat Lliure el 1922.

 

The Fianna to Liam Mellows 
Sandra Joyce

Liam Lynch (1883-1923) va ser un oficial de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) durant la Guerra de la Independència d'Irlanda i Comandant en Cap de l'IRA. El 10 d'abril de 1923, Lynch i 6 dels seus homes es van trobar voltats per soldats de l'Estat Lliure en unes muntanyes. Liam era el portador d'importants documents que sabia no havien de caure en mans de l'enemic, així que ell i sis dels seus homes es van retirar cap a les muntanyes. Els republicans comptaven únicament amb pistoles de curt abast, de manera que les possibilitats de victòria eren pràcticament nul·les, i Lynch va rebre un tret al combat. Aquest va lliurar els papers als seus homes i els va ordenar fugir. Capturat pels soldats de l'Estat Lliure, Liam Lynch els va informar de qui era i va sol·licitar un metge i un sacerdot. Va ser portat a un pub de Newcastle i d'allí es va traslladar a l'Hospital de Clonmel, on va morir a les 8 del vespre.

 

General Liam Lynch 90th Anniversary
Maria McCool



I tot seguit es va aixecar. Posant-se els dits a la templa, em va saludar com un soldat. Al davant, dos óglachs* van sortir de la foscos per protegir els seus passos.
-       A reveure fianna!** –va exclamar en Tom Williams.
El vaig veure que s’allunyava per Bombay Street, amb tres ombres per a ell sol. Va tombar a la cantonada. Ell xiulava God save Ireland!, jo vaig prémer la sliotar*** blanca. Tenia por per tots nosaltres.” 

*Óglach és el títol equivalent a voluntari en l'idioma irlandès.  És un terme utilitzat per diverses organitzacions paramilitars republicanes irlandeses per descriure als seus membres.
**Fianna Éireann, ("Fianna d'Irlanda"), és el sobrenom dels Voluntaris Irlandesos.
***sliotar  és una dura pilota sòlida que recorda la bola de beisbol.

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon


God save Ireland!
The Wolfe Tones



Tom Williams (1923-1942) és un dels personatges reals de la novel·la Retorn a Killybegs. Va ser voluntari a la Companyia C, 2n Batalló de la Brigada de Belfast en l'Exèrcit Republicà irlandès de la zona de Bombai Street de Belfast, Irlanda de Nord. Va ser penjat a la presó de Crumlin Road per la seva participació en l'assassinat d’un l'oficial de policia de la Royal Ulster Constabulary (RUC). A la Pasqua de 1942, el govern d'Irlanda de Nord havia prohibit totes les desfilades per commemorar l'aniversari de l'Aixecament de Pasqua. Una unitat de l'IRA de sis homes i dues dones va organitzar una acció de distracció contra el RUC per permetre que es dugués a terme tres desfilades a l'oest de Belfast, però en aquest enfrontament, un oficial de de la RUC va morir i els sis homes de l'IRA van ser capturats. L'oficial de la RUC, l'agent Patrick Murphy, pare de nou fills, de Falls Road, era un de la minoria de catòlics que treballaven en la RUC.

Tom Williams
Éire Óg

Tom Williams
Flying Column



El temps va passant a mesura que passen els anys
Encara tinc el  recordo fresc
D’una nit a la presó de Belfast
On sense vergonya he vist plorar homes
A mesura que s’acostava el temps
Un home estava condemnat a morir
I el 2 de setembre
Va a l’altura al seu Déu
Ara marxa cap al cadafal
El cap erecte no mostra por
I mentre estava parat en aquell cadafal
La creu d'Irlanda que tant li agrada
Ara ha caigut el cruel cop
Per Irlanda ho ha donat tot
Aquell que en la flor de la virilitat
Va respondre amb orgull a la seva trucada
Valent Tom Williams us saludem
I mai no oblidarem ...


“El pare Alexis també va explicar que en Tom, mentre anava a la mort, xiulava God Save Ireland!, el nostre vell himne nacional! El que cantàvem en família, als pubs, a les manifestacions, als estadis. El que taral·lejàvem quan ens encreuàvem amb les patrulles britàniques.
El que cantàvem fins a quedar sense alè, amb les mans plenes de pedres.”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

God Save Ireland!


"Déu salvi Irlanda!" van dir els herois!
"Déu salvi Irlanda!" van dir tots
Ja sigui a la bastida alta
O morint al camp de batalla,
Oh, què importa quan caiguem per Irlanda estimada!




“Havia somiat en aquest dia. Durant cinquanta-vuit anys no havia parat de creure-hi. Penjat el 2 de setembre de 1942, amb dinou anys, enterrat com un gos en una fossa comuna a l’interior de la presó de Crumlin, el 19 de gener del 2000 ens van tornar el cos d’en Tom Williams”.
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon


Tom Williams
Annie Cahill


“Al juliol, des de feia deu anys, prenia la paraula per commemorar la mort de Henry Joy McCracken, un presbiterià fundador de la Societat dels Irlandesos, amb Wolf Tone i Robert Emmet. Em desplaçava per tot Irlanda a fi d’honrar la seva memòria. Un any a Dublín, l’altre a Cork, Limerick o Belfast, davant multituds o assemblees escarransides. Tant se me’n donava, el meu deure era pronunciar el seu nom davant les joves generacions. I recordar que els pares fundadors de la República Irlandesa eren protestants.”  

Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon


Henry Joy
Ciaran Murphy 


En un càlid matí d'estiu,
en un camp als afores de Glenarm,
hi havia dos joves descansant.
Havien treballat dur a la granja del seu pare.
Quan un cavaller alt se’ls va
acostar amb un somriure i els
va dir: "Germans, m’escoltaríeu una estona?"
 
Va dir "El nostre país es diu Irlanda
És el jardí de la Terra
I he somiat amb un futur
On la nostra gent sap el que valen
On les lleis estan escrites per la raó
No terratinents, reis o sacerdots
Vosaltres podríeu tenir això, nois, si caminéssiu amb mi ".



Bold Robert Emmet
The Wolfe Tones

  La lluita s’ha acabat, els nois són derrotats
La vella Irlanda està envoltada de tristesa i penombra
Vam ser derrotats i tractats vergonyosament
I jo, Robert Emmet, esperant el meu destí
 Penjat i esquarterat, segur que aquesta serà la meva sentència
Però aviat no els mostraré covardia
El meu delicte és l'amor per la terra on vaig néixer
Un heroi com vaig viure i un heroi com moriré.


“-El pare era socialista i republicà, volia anar a Espanya a lluitar contra els franquistes. Ara Franco i Hitler van agafats de la mà, ¿i on ens situem nosaltres?
-Saps qui era el cap de la columna Connolly de les Brigades Internacionals? - em va preguntar la mestra.
És clar que ho sabia. El pare no l’havia conegut, però en parlava sovint com del seu futur cap.
-Amb en Franck Ryan esclafarem els feixistes irlandesos, les camises blaves, tots els bandarres anglesos! -deia el pare.
Per a ell, “anglès” era una altra manera de dir “malparit”. Al carrer, al pub, un individu que el provocava era un anglès.”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Frank Ryan (1902-1944) va ser un polític, periodista, agent d'intel·ligència i activista paramilitar irlandès. Va lluitar per a l'Exèrcit Republicà Irlandès durant la Guerra Civil Irlandesa. Ryan va caure sota la influència de Peadar O'Donnell, un defensor del marxista-leninisme dins el republicanisme irlandès, el que va provocar que trenqués amb l'IRA. Juntament amb altres, Ryan va participar en la Guerra Civil espanyola al costat de el Front Popular, lluitant per les Brigades Internacionals organitzades pel Komintern. 


Viva la Quinta Brigada
Christy Moore
 

Viva la Quinta Brigada,
No Pasaran, la promesa que els va fer lluitar
Adelante era el crit al voltant del turó
Recordem-los tots aquesta nit.
(…)
Aquesta cançó és un homenatge a Frank Ryan
Kit Conway i Dinny Coady també
Peter Daly, Charlie Regan i Hugh Bonar

“-Mira qui tenim aquí! En Joe McCann! El vell Joe!
L’altre picava amb la gorra contra la cuixa, maleint el cel per haver entrat al pub en aquella hora.
Veu forta del capellà, destinada a l’assistència.
-Sé un acudit que crec que t’agradarà molt, Joe, escolta...
En McCann sabia el que l’esperava. Quan un desertor de la missa s’arriscava a entrar al bar, el mossèn l’acollia amb un got alçat, el cridava pel nom de pila, li explicava l’acudit del dia i tot seguit passava als retrets.
-Fa així: en Joe McCann surt de l’església i es troba amb mossèn Gibney. “Que t’ha agradat el meu sermó?”, li pregunta. “Sí, molt, pare. Gràcies a vós, cada diumenge aprenc pecats nous!”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon

Joe McCann (1947-1972) va ser un voluntari republicà irlandès. Membre de l'Exèrcit Republicà Irlandès i més tard de l'Exèrcit Republicà Irlandès Oficial, que va estar actiu en política des de principis de la dècada de 1960 i va participar en els primers anys dels disturbis a Irlanda de Nord. Va ser assassinat a trets, després de ser confrontat per la Brigada Especial de la RUC i paracaigudistes britànics el 1972.

Una de les dues fotografies icòniques de Joe McCann, presa el 10 d'agost de 1971 a la fleca Eliza Street en l'àrea de Mercats de Belfast, un bastió oficial de l'IRA. (Víctor Patterson)

Joe McCann
The Davitts


Veniu a tots, bona gent, allà on sigueu
Cantaré un home valent de Belfast
Qui menyspreava la força de Gran Bretanya
tot i que el dispararien a la vista
I l’abatiment de Joe McCann
A una fleca de Belfast l’agost d’aquell any
Quan es va imposar l'internament a tota la terra
Sis voluntaris de Belfast van mantenir a ratlla 60 soldats
I el seu líder era Joe McCann, el valent Joe McCann


 Dues recomanacions



No diguis res
Patrick Radden Keefe

 

 

  

  

  






Titanic Town 1998
(En primera línea)

 


El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.
 

 

Bernie és una mestressa de casa irlandesa que viu amb el seu espòs i els seus quatre fills a Belfast. El dia en què una bona amiga de Bernie mor a conseqüència d'una bala dels terroristes de l'IRA, la dona pren la decisió més ferma de la seva vida: detenir la guerra a Irlanda del Nord. Però, per descomptat, els seus bons propòsits trobaran obstacles extremadament perillosos.
“Titanic Town” està basada en una novel·la autobiogràfica de Mary Costello en la mare de la qual s'inspira el personatge central de l'obra. L'actriu britànica Julie Walters, nominada a l'Oscar en dues ocasions, per “Educand a Rita” i “Billy Elliot”, va ser la responsable de donar vida a aquesta mestressa de casa rebel.
El film, que alterna l'humor amb moments d'extrema tensió per a retratar la situació de la Irlanda dels anys 70, està dirigit per Roger Mitchell. Un realitzador que ja té experiència a contar històries amb rerefons de denúncia social com va demostrar en els seus anteriors treballs, “Persuasió” o “El Buda dels suburbis”

 

 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada