La intenció d’aquest blog és reunir informació que ja existeix a la xarxa i posar-la a l’abast de qui hi estigui interessat. Aquesta publicació és sense afany de lucre.
“Està
clar que amb aquests experiments -primeres experiències de música electrònica-
es van obrir les portes a un nou i inexplorat món del so. La música primitiva
occidental està centrada al voltant de la veu humana. La introducció d’instruments
en la música religiosa del segle XII va marcar el començament d’una nova època,
però aquests no tenien encara ni formes ni funcions específiques i únicament s’utilitzaven
com a substituts ocasionals de les veus. La música instrumental pròpiament dita,
amb les seves formes pròpies d’igual importància que les de la música vocal,
comença a fer la seva aparició cap el 1600. Després de 1750, la música
instrumental adquireix un marcat predomini sobre la música vocal.”
Això
deia H. H. Stuckenschmidt l’any 1960 en el seu llibre La música del siglo
XX en el capítol Material tècnic sonor. I continuava així:
“La
música electrònica constitueix una tercera època en aquesta classificació i
està en la mateixa relació amb la música instrumental que aquesta amb la vocal.
Els sons electrònics no es creen “naturalment”, com ho eren fins i tot els de l’orgue;
les freqüències són un producte de la ciència. (...) Cal esperar que les
possibilitats que s’han desenvolupat últimament descobriran un camp desconegut
de formes musicals, al mateix temps que enriquiran la música vocal i la
instrumental amb una inspiració i una vitalitat noves.”
Explicar
seriosament les beceroles de la música electrònica exigiria un llenguatge i uns
coneixements tècnics que no tinc i que tampoc escaurien en el propòsit d’aquest
blog. Tot i així, inevitablement, s’ha escapat algun tecnicisme. Em limitaré, doncs, a mencionar alguns dels primers instruments electroacústics i
electrònics, i les experiències de creació sonores que proporcionaren. M’hauria
agradat trobar exemples sonors de tots ells, però en alguns
cassos ha estat del tot impossible.
Telharmònium
El
telharmonium va ser un orgue elèctric primerenc desenvolupat per Thaddeus
Cahill cap a l'any 1896 i patentat el 1897. El senyal elèctric del
Telharmonium es transmetia per cables. És considerat el primer instrument
sintètic per la seva capacitat de generar sons electromecànicament.
Inventat
per l'advocat Thaddeus Cahill i inicialment conegut com dinamòfon, el Telharmònium
utilitzava xarxes telefòniques per transmetre música des d'un lloc al centre de
Manhattan a restaurants, hotels i llars de la ciutat. Els subscriptors podrien
aixecar el seu telèfon, demanar-li a l'operador que els connecti al Telharmònium,
i els cables de la seva línia telefònica es connectarien amb els cables que
emergeixen de l'estació del telharmònium. Les melodies generades elèctricament
després fluirien des del receptor del seu telèfon, que estava equipat amb un
gran embut de paper per ajudar a augmentar el volum. (L'amplificador elèctric
encara no s'havia inventat).
La
música es va generar en viu en el que Cahill va anomenar una "planta de
música", que estava situada a Broadway i 39th Street. Un pis sencer de
l'edifici, que va arribar a ser conegut com Telharmònic Hall, es va omplir amb
les 200 tones de maquinària necessàries per a generar les melodies del telharmònium.
Amb les seves fileres de rotors giratoris, taulers de distribució,
transformadors i alternadors, el gegantesc instrument donava "la impressió
que no era més que un taller de màquines o el centre d'una indústria
manufacturera considerable", segons un article de 1906 a la revista
McClure.
Enmig
de tota aquesta maquinària, el Telharmònium encara requeria humans per
generar les melodies. En una habitació en un pis a sobre de la planta de
música hi havia dos teclats connectats a tots els rotors i generadors
mitjançant cables. Cahill va reclutar músics per tocar aquests teclats
personalitzats. Cada tecla, quan es pressionava, operava un interruptor que
posaria en moviment una dinamo particular. Malauradament no es conserva cap
document sonor d’aquest instrument.
Choralcelo
El
Choralcelo ("veus celestials") era un instrument híbrid electrònic i
electroacústic concebut com un òrgan domèstic comercial d'alta gamma, venut a
rics propietaris de grans cases de camp als Estats Units. El Choralcelo va ser
dissenyat i desenvolupat per Melvin Severy amb l'ajuda del seu cunyat George
B. Sinclair i fabricat per 'Choralcelo Manufacturing Co' a Boston,
Massachusetts. Els models posteriors van ser àmpliament redissenyats i
millorats per Quincy Sewall Cabot, inventor del 'to sintètic'.
Part
d'un Choralcelo a Denver
La
part visible del Choralcelo consistia en dos teclats, el superior (piano) amb
64 tecles i l'inferior amb 88 (piano i 'òrgan'), controlant la part invisible
de l'instrument, generalment al soterrani de la casa, que consta de 88 rodes
tonals i un joc de cordes de piano i campanes que eren vibrades per
electroimants i un joc de martells
El
Choralcelo va ser desenvolupat per Severy des de 1888 fins a 1909.
L'instrument es va presentar per primera vegada al públic el 27 d'abril. 1909
al Boston Symphony Hall, a Boston.
Choralcelo
Sphärophon
El Sphärophon o esferòfon és un instrument musical elèctric que Jörg Mager va fabricar
per primera vegada com "Electrophon" al voltant de 1921, després el
va modificar, el va anomenar Spharophon i l’exhibí el 1926.
Electrophon
1921
En molts dels seus instruments, inclòs el Sphärophon, Mager va experimentar amb els controladors dels altaveus per aconseguir també diferents sons.
Mager
va inventar dues variants diferents del Sphärophon. La primera versió era
similar a un Theremin, però el disseny de Mager tenia la capacitat de canviar
el timbre del so que es produïa i d'utilitzar tons discrets. El seu segon
prototip estava basat en un teclat, però també feia servir un oscil·lador de
radiofreqüència. Aquest instrument era capaç de produir quartsde to d'una octava.
Tot
el que se sap sobre Sphärophon és a partir d’imatges, relats de testimonis i
registres escrits. Avui no hi ha cap Sphärophons perquè tots van ser
destruïts juntament amb tots els instruments de Mager com el Partiturophon i
el Kaleidophon durant la Segona Guerra Mundial.
Jorg
Mager i el Partiturophon
Theremín
Originalment
conegut com eterófono, thereminófono, termenvox o thereminvox, és un dels
primers instruments musicals electrònics que es controla sense necessitat de
contacte físic de l'intèrpret amb l'instrument. El seu nom deriva de la versió
occidentalitzada del nom del seu inventor rus Léon Theremin, que el va
desenvolupar el 1920 i el va patentar en 1928.
Léon Theremin demonstrates the Thereminvox (1954)
L'instrument
està format per dues antenes metàl·liques que detecten la posició relativa de
les mans del thereminista i els oscil·ladors per controlar la freqüència amb
una mà i l'amplitud (volum) amb l'altra. Els senyals elèctriques del theremín
s'amplifiquen i s'envien a un altaveu.
Once Upon a Time in the West Ennio Morricone
Wave Organ
El
Robb Wave Organ dissenyat per Morse Robb a Belleville, Ontario, va ser
un dels primers precursors, i es diu que és musicalment superior al Hammond
Organ. L'instrument va intentar reproduir el so d'un orgue de tubs de catedral
amplificant els sons generats per un mecanisme de roda tonal similar. Robb va
basar el seu disseny de roda tonal en el del Choralcello de Melvin Severy però
amb l'addició d'amplificació, que no estava disponible per a Severy en aquell moment.
Frank Morse Robb
L'objectiu
de Robb era miniaturitzar elements d'enormes dissenys anteriors de roda tonal (Choralcello
de 1909 i Telharmonium 1897-1917) per crear un òrgan electrònic pràctic, fàcil
de mantenir i assequible. Això es va fer reduint la mida i nombre de les rodes
fonogràfiques afegint un sistema d'engranatges i augmentant el nombre de notes
en cada roda "doblant i redoblant les formes d'ona en els discos d'un
eix".
Robb Wave Organ Canada 1927
El
prototip Wave Organ va ser construït el 1927 i es va estrenar al novembre del
mateix any a l'estudi de ràdio CFCA del Toronto Daily Star a Belleville i
patentat el 1928 (1930 en els EE. UU.). Quan es va introduir el 1927, va ser
el primer instrument electrònic que podia imitar un orgue acústic, i és
anterior a l'òrgan Hammond més conegut, que es va comercialitzar el 1934
Ones
Martenot
Les
Ones Martenot són un instrument de música electrònica inventat l'any 1928 per Maurice
Martenot. L'instrument està format per un teclat, un altaveu i un generador
de baixa freqüència. El so es produeix mitjançant un anell metàl·lic que
l'intèrpret s'ha de col·locar en el dit índex de la mà dreta. La posició
d'aquest anell davant el teclat determinarà l'altura de la nota. D'aquesta
forma el nou instrument permetia la realització d'uns característics glissandos
i vibratos gràcies a la facilitat de desplaçament per tot el teclat.
Ondes
Martenot performance
La
mà esquerra ha de fer ús d'uns controladors situats a l'esquerra el teclat en
un petit calaix. Mitjançant aquests controladors l'intèrpret podrà variar les
dinàmiques i l'articulació de les notes que produeix. Ja que el so es produeix
de forma electrònica, requereix d'un altaveu que amplifiqui les ones i emeti el
so característic d'aquest instrument. Alguns compositors coneguts han escrit
obres per aquest instrument.
Ouverture en rondeau for
Ondes Martenot, Piano and Percussion André Jolivet
Inedit pour piano et
ondes martenot Olivier Messiaen
Trautonium
El
trautonium és un instrument musical electrònic monofònic inventat al voltant de
1929 per l’enginyer Friedrich Trautwein a Berlín en el laboratori de
música i ràdio de la Musikhochschule. Poc després, Oskar Sala es va unir
a ell, continuant el seu desenvolupament introduint algunes reformes al trautonium.
Electrische
piano: Trautonium (1941)
A
La Haia, Oskar Sala fa una demostració dels sons del Trautònium. La consola d’aquest instrument és comparable a la
d’un orgue de tubs. Té dos “manuals” que es toquen amb els dits. Tot i això,
falta la configuració normal de les tecles en blanc i negre. L’alemany Zaun
dona una explicació. Sala toca una peça musical a l’instrument i l’acompanya
un pianista
El
20 de juny de 1930, Oskar Sala i Paul Hindemith van fer una
actuació pública a la sala Berliner Musikhochschule Hall per presentar el trautonium.
Posteriorment, Oskar Sala va realitzar una gira per Alemanya amb el trautonium;
el 1931 va ser solista en una interpretació del Concert per Trautonium
de Hindemith amb Quartet de corda. També va actuar com a solista en el debut
del Concert per Trautonium i orquestra de l'alumne de Hindemith, Harald
Genzmer.
Konzert für Trautonium in
Begleitung des Streichorchesters" (1931) Paul Hindemith
Konzert für Mixtur-Trautonium
und Orchester: "Scherzo" (1952) Harald Genzmer
La Croix Sonore
Nicolai Obukhov va ser un compositor rus que, després d'estudiar en els Conservatoris de
Moscou i Sant Petersburg amb Maximilian Steinberg i Nikolai Tcherepnin, va
deixar Rússia a vigílies de la revolució bolxevic el 1918. Obukhov es va
instal·lar a París el 1919 on va estudiar orquestració amb Maurice Ravel
i Marcel Orban mentre mantenia a la seva nova família treballant de
paleta.
La Croix Sonore o Sonorous
Cross, va ser essencialment un dels diversos instruments de tipus
Theremin desenvolupats a Europa després de la partida de Leon Termens als EE.
UU.. La Croix Sonore va ser dissenyada i construïda a París per Michel
Billaudot i Pierre Duvalier seguint les instruccions de Obukhov en
1929 i va ser el resultat de diversos anys experimentant amb oscil·ladors de
freqüència, probablement després de presenciar la demostració de Termen del Theremin
mentre estava de gira per Europa. Com amb el Theremin, la Croix Sonore es va
basar en la capacitància del cos que controla els oscil·ladors de tub de buit
heterodinantes
La Croix Sonore
Per
adaptar-se a l'estil místic i teatral de Obukhov, els circuits i els
oscil·ladors es van construir en un orbe de llautó de 44 cm de diàmetre i les
antenes es van disfressar amb un gran crucifix de 175 cm d'alt adornat amb
una estrella central.
Nikolai Obukhov va compondre
nombroses peces amb el seu instrument, així com diverses amb les
Ondes-Martenot, culminant en la seva obra principal; Li Livre De Vie
que va explotar l'efecte de glissando que la Creu Sonora podia
produir. Les interpretacions d'aquestes peces tenien la intenció de ser més
una cerimònia d'església amaga que una interpretació orquestral.
Le livre de la vie – Préface Nikolai Obukhov
Violí d’ona d’èter
Erich
Zitzmann-Zirini va ser un radioaficionat i artista de Berlín (Alemanya). Va
dissenyar el "violí màgic electrònic" orientat al Theremin o
Etherophone (Leon Theremin). Aquest "violí d'ona d'èter" era un
instrument musical monofònic tocat sense tocar. La seva entonació es controla apropant la mà a una barra semblant a una antena (camp electromagnètic), mentre
que l'atac i el volum del so es controlaven mitjançant un controlador de mà.
Amb el seu instrument musical electrònic dissenyat en tecnologia de tubs, va
aparèixer amb el lema "Música des de l'aire" al vodevil, al circ, a
la ràdio i als anys cinquanta fins i tot a la televisió.
Ether Wave
Experiències
amb gramòfons
“Cap
a 1925 alguns compositors van començar a investigar la possibilitat d’utilitzar
els discos de gramòfon per crear nous tipus de música. A la Bauhaus de Weimar
es van fer diversos experiments sonors, com ratllar discos per tal d’alterar el
ritme, tocar-los fent-los girar en sentit contrari, o perforar-los
excèntricament per produir glissandi semblants a xiscles.” H.H
Stuckenschmidt
En el context
d’excentricitats i extravagàncies dels anys d'entre guerres, trobem aquesta
col·laboració de Paul
Hindemith amb el compositor Ernst Toch, que
constitueix un dels primers treballs de manipulació manual de tocadiscos, també
coneguda com turntablisme.El 1930, Hindemith va agafar una de les obres anomenades trick
recording. Equipat amb dos giradiscos i un micròfon, va canviar la
freqüència i la velocitat de les gravacions de xilòfon i violoncel,
barrejant-les per a produir sons i ritmes que no existien originalment.
Zwei
Trickaufnahmen Paul Hindemith
El fascinant Trickaufnahmen für Schallplatte (enregistraments de
trucs per a disc vinil) de Paul Hindemith de 1930 va predir l’arribada del
tocadiscs, el mostreig i la música concreta dècades més tard. Hindemith va
produir aquest enregistrament inusual amb xilòfon, una corda polsada i un
parell de gravadores de fonògraf analògiques, manipulant tempos i multipistes d’un
mosaic de mostres. Hindemith va quedar fascinat pel potencial de la música
electrònica i -com hem vist-, va escriure diverses obres per a Trautonium en
diverses combinacions, moltes de les quals van ser gravades per Oskar Sala.
VOCODER i VODER
Homer W. Dudley va ser un enginyer electrònic i acústic pioner que va crear el primer sintetitzador de veu electrònic per a Bell Labs a la dècada de 1930 i va liderar el desenvolupament d'un mètode per enviar transmissions de veu segures durant la Segona Guerra Mundial.
VODER (1939)
Amb l'ajuda del també enginyer Robert Riesz, Dudley va crear el Voder, una consola des de la qual un operador podia crear frases de veu controlant un Vocoder amb un teclat i pedals. El Voder es va mostrar a les exposicions del Laboratori Bell a la Fira Mundial de Nova York de 1939 i a l'Exposició Internacional Golden Gate del mateix any. Amb una operadora asseguda darrera de la consola, es podia mostrar a l'audiència frases que s'assemblaven a la parla humana, encara que els sons sovint eren incomprensibles. Difícil d'utilitzar i de manejar Voder va quedar obsolet. Tot i així, va obrir el camí a la parla futura generada per màquines.
Les possibles combinacions de so de la màquina són tan diverses que
Voder pot imitar les inflexions, els tons i l'ombrejat de la dicció humana.
Alterant el to, pot canviar de la veu d’un home a la d’una dona o d’un nen. Pot
imitar els sons dels animals, els xiulets de la locomotora i el soroll del
motor d’un avió. Atès que la producció fluïda de veu al teclat no és tan
senzilla com picar una màquina d’escriure, Bell Telephone va escollir 24 dels
operadors de telefonia més intel·ligents de 300 candidats i els va donar una
formació intensiva d’uns dotze mesos com a operadors de Voder. Com els
pianistes de concerts, havien de mantenir-se en forma practicant diverses hores al
dia.
The Voder - Homer Dudley (Bell Labs) (1939)
Música Concreta
"Pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, Pierre Schaeffer va revisar a París els intents dels futuristes italians per trobar la possibilitat d'aplicar a la música els sorolls mecànics i de la vida quotidiana. Schaeffer va fer discos de gramòfon amb una varietat de sorolls i sons musicals manipulats de diferents maneres per alterar dràsticament el seu caràcter. Utilitzant tres gramòfons al mateis temps podia produir fins i tot formes canòniques polifòniques. (...) Schaeffer va baterjar amb el nom de música concreta el seu nou art, i amb el seu col·lega Pierre Henry i alguns compositors més va compondre gran nombre d'obres, entre elles la Simfonia per a un home sol i l'òpera Orphée."
H.H Stuckenschmidt
Symphonie pour un homme seul (1950) Pierre Schaeffer i Pierre Henry
Orphée (1953) Pierre Schaeffer i Pierre Henry
Música electrònica
Aproximadament a la mateixa època, cap a 1950, comencen els primers treballs experimentals de música electrònica a la Radio de Colònia. En un principi es diferenciava de la música concreta en que unicament s'utilitzaven sons produïts electrònicament. Les ànimes d'aquestes experiències van ser el musicòleg i compositor Herbert Eimer i posteriorment Karlheinz Stockhausen.
L’equip que utilitzava Eimer en les primeres obres era el monocordi del model Trautònium, i eren obres de caràcter experimental. L’estiu de 1953 Stockhausen va publicar Studie 1, la primera obra basada en sons sinusoidals, és a dir, sons purs sense harmònics i el 1954, en Studie 2, treballa amb sorolls produïts sintèticament.
Studie 1 Karlheinz Stockhausen
Studie 2 Karlheinz Stockhausen
Al mateix temps Eimert estava treballant en la seva obra Golckenspiel,
que utilitzava les anomenades “barreges de notes”, sons compostos que incorpora
harmònics inhabituals.
Glockenspiel Herbert Eimer
.
Un altre compositor que es va sentir atret per la música electrònica va ser Ernst Krenek. La característica més interessant de la seva tècnica és que sincronitza diferents processos musicals. Aquests avenços en el camp electrònic Krenek els va plasmar en el seu oratori Pfingstoratorium (Spiritus Intelligentiae Sanctus) Op.152 (1955).
Pfingstoratorium (Spiritus Intelligentiae Sanctus) Ernst Krenek
Recollint totes aquestes experiències tecnològiques, aquests mateixos anys a Itàlia, Bruno Maderna i Luciano Berio també publiquen obres de música electrònica: Notturno (1956) i Perspectives (1957) respectivament.
Notturno Bruno Maderna
Perspectives Luciano Berio
A Catalunya hi hagué un corrent musical avantguardista cap als anys 50 representat per Josep Maria Mestres Quadreny, Xavier Benguerel, Joan Guinjoan i Josep Soler. D’aquest, Mestres Quadreny va ser el que es va interessar més per la música concreta i la música electrònica.
Peça per a Serra Mecànica
Josep Maria Mestres Quadreny
Sonades a Ramon Llull
I. Arbre de laciència
Josep Maria Mestres Quadreny
El teler de Teresa Codina Josep Maria Mestres Quadreny
Carretera
de la costa de
Killybegs (Donegal
– Irlanda)
The Boys from Killybegs Daniel O'Donnell
Hi
ha turons salvatges i rocosos a la costa de Donegal I
els seus pescadors són resistents, valents i lliures I
la gran onada atlàntica és una cosa que saben bé Mentre
lluiten per guanyar-se la vida del mar Amb
l’agradable mar rodant i l’arengada lliure I
tota la flota cavalca suaument per l’escuma Quan
es carreguin els vaixells, cantaran a la ciutat Quan
els nois de Killybegs tornen a casa Ara
et poses les botes de goma i ja tens les pells d’oli I
comproveu el vostre equip per veure que està bé I
el saltador et manté calent perquè fa fred abans de l’alba Llavors
estàs preparat per viure un altre dia
Retorn
a Killybegs és
una novel·la del periodista i escriptor francès Sorj Chalandon, escrita
a partir de la seva pròpia experiència personal i en la commoció que va suposar per a
ell saber que el seu amic Denis Martin Donaldson, a qui considerava un germà i
que va conèixer mentre cobria informacions sobre Irlanda de Nord, era un
traïdor.
Denis Donaldson a la roda de premsa del Sinn Fein on va confessar ser un informador britànic.
Denis Martin Donaldson (1950-2006) va ser voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional
(IRA) i membre del Sinn Féin. Quan Denis era jove un amic seu va morir al seu
costat defensant un gueto independentista a les mans dels anglesos, però hi ha la
sospita que va ser Denis qui el va matar accidentalment. A l'octubre de 1971,
quan Donaldson va ser declarat culpable de delictes relacionats amb explosius i
sentenciat a deu anys de presó, era oficial del comandament de l'IRA est de
Belfast. Va complir cinc anys a la presó de Maze, on es va fer amic de Bobby
Sands.
Donalson va ser assassinat després de saber-se, al
desembre de 2005, que havia sigut un informant emprat pel MI5 i la Branca
Especial del Servei de Policia d'Irlanda de Nord. L'IRA Real es va atribuir
la responsabilitat del seu assassinat gairebé tres anys després.
Denis Martin Donaldson
En la novel·la de Chalandon, Denis Martin Donalson és Tyrone Meehan, que és qui explica la història en primera persona. Alguns dels noms
que surten a la novel·la són reals, d’altres són ficticis, però també hi ha un
garbuix de noms que semblen al·lusions, insinuacions o referències a tants d’altres
que en la història d’Irlanda han tingut algun significat en la lluita per l’alliberament
nacional. El mateix cognom del protagonista (Meehan) és
el resultat d’un encreuament de noms de persones reals
DenisMartinDonalson
Denis MartinMeehan
Tyrone Meehan
DenisMartin Meehan (1945-2007) va ser un polític del Sinn Féin i ex
voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Martin Meehan va
ser la primera persona a ser condemnada per pertànyer a l'IRA Provisional i va
passar divuit anys a la presó durant els disturbis. Martin Meehan, durant els
disturbis d'agost de 1969 a Belfast, va ser un dels pocs membres de l'IRA que
van intentar defensar les àrees catòliques dels atacs dels lleials a l'Úlster. Es
dona la coincidència que a la novel·la Retorn a Killybegs Tyrone Meehan
és protagonista d’un episodi semblant.
Martin Meehan tribute
En la cultura irlandesa la música tradicional és un dels trets més destacats.
Les cançons irlandeses s’han mantingut vives en àmbits familiars,
en les celebracions, als pubs, en la memòria dels herois nacionals, en la lluita,
i, sota el paraigua comercial de “música celta”, s’han convertit en una marca identitària
universal d'Éire. En els catàlegs turístics, Irlanda és paisatge i música.
Cliffs Of Dooneen Christy Moore Podeu viatjar lluny de la vostra pròpia casa natal Lluny de les muntanyes lluny de l’escuma Però de tots els bons llocs que he vist mai, No n’hi ha cap per comparar amb els penya-segats de
Dooneen Mireu les vistes de l’aigua fina que hi veureu Veureu els alts pendents rocosos de la costa oest de
Clare Es poden veure les ciutats de Kilrush i Kilkee Des dels alts pendents rocosos dels penya-segats de
Dooneen
Irlanda és paisatge i música, però en l’imaginari popular, Irlanda del Nord
és, sobretot, l’IRA i la lluita armada. I aquest és el context de Retorn
a Killybegs.L’he tornat a llegir amb un renovat interès
després de la lectura de No diguis res, un magnífic relat de Patrick
Radden Keefe. Per cert, en tot el llibre de Radden (574 pàgines) tan sols hi he trobat
una referència musical. Ara... és impactant i esfereïdora.
“Abans de
passar a condemnar Price i la resta d’acusats, el jutge Shaw va anunciar que el
jurat absolia Roisin McNearny. Adreçant-se a McNearny (una noia menuda de
celles fines, vestida amb un xal blanc i una brusa rosa), Shaw va dir que
esperava que hagués après“a no
embolicar-se en empreses homicides”. En referència a la seva decisió de trair
els seus camarades, va dir, “No sé quins perills l’esperen a la sortida
d’aquest tribunal”. Quan McNearny va ser conduïda a l’exterior de la sala, els
altres acusats van començar a taral·lejar una melodia en un uníson amenaçador.
Era la Marxa fúnebre del Saul de Händel, un clàssic del repertori dels
funerals. Hugh Feeneyes va ficar la mà
a la butxaca i en va treure una moneda. La va llançar a McNearny, tot cridant:
“Aquí tens els teus diners tacats de sang!”. La noia va sortir ràpidament de la
sala, sanglotant.”
No
diguis res
Patrick
Radden Keefe
Funeral March from Saul
Oratorio G. F. Haendel
En
aquesta entrada núm. 87 del blog Músiques historiades, em centraré a
recollir les referències musicals que van apareixent al llarg de la novel·la Retorn
a Killybegs. Algunes, poques, són citades directament per Chalandon, però
la majoria són cançons dedicades a combatents republicans, considerats herois o màrtirs, que són citats en el llibre. Com a referència, copiaré
el paràgraf de la novel·la on hi ha la cita musical o el fragment on es menciona el
personatge al qual es canta, i ho completaré amb un petit apunt biogràfic tret
de Viquipèdia.
Després
d’unes quantes anotacions per a situar-nos en el context de l’obra,
reuniré el material més abundant en tres grups:
1.-
Cançons de lluita
2.-
Vagues de la fam
3.-
Herois i màrtirs
Context: records d’infantesa,
primeres accions com a fianna, el pub, honors al company mort...
La
primera referència musical del llibre es troba a la pàgina 41, quan Tyrone Meehan
recorda que “El silenci estava en ruïnes, la ciutat capgirada” després
del primer bombardeig alemanys a Belfast, el 15 d’abril de 1941.
“Jennymount
Street, un home, assegut en una cadira de fusta, tocava el piano. L’instrument,
un cop salvat de les flames, l’havien tret al carrer, amb un tel de cendres i
de runes. S’hi havia acostat uns quants nens. I les seves mares. I també
soldats. Jo coneixia la cançó. L’havia sentida sovint a la ràdio irlandesa. Guilty,
una història d’amor. <Sóc culpable, culpable d’estimar-te i de somiar amb
tu...>”
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
Guilty Al Bowlly
“El
músic feia ganyotes. Llançava mirades. Imitava Al Bowlly, el cantant
preferit de les noies de Killybegs.
-Llàstima que no sigui irlandès- havia dit la mare.
-És una sort que no ho sigui - havia replicat el pare.
I
girava el botó de la ràdio col·locada sobre el taulell del Mullin. Era un joc
entre ells dos. Al pare li hauria agradat desafiar-lo a cantar. Ell amb la veu
cantelluda, l’anglès amb la veu melosa.
-Canta com un castrat -deia en Patraig Meehan.
No
tenia raó, i ho sabia. Però res d’anglès no havia d’ofendre les nostres orelles.
Cap ordre, cap cançó.
El 17
d’abril, dos dies després de Belfast, els alemanys van bombardejar Londres. Al Bowlly va morir a casa seva, víctima de
l’explosió d’una “mina amb paracaigudes”. Al cap d’una setmana, la BBC
retransmetia la seva cançó com un himne funerari.”
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
“Els anglesos
havien prohibit les concentracions el diumenge de Pasqua de l’any 1942. Nosaltres,
però, havíem decidit no creure. Ningú no ens impedirà celebrar la insurrecció
del 1916 i retre homenatge als herois de la República.”
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
“Emocionada,
preocupada, de festa o amb neguit. Una gentada bonica i digna. Dones, centenars
de nens, homes, vellets que es prenien per oficials i ordenaven als nois que
fessin les files més rectes. Una banda de músics s’havia posat al capdavant.
Unes quantes flautes, tres tambors i acordions. Tocava God save Ireland!,
seguint el ritme de la desfilada. Jo estava en un costat, entre carrer i
voravia, com els altres fianna*. Teníem l’ordre de protegir la multitud. Dels
lleialistes de Shankill, a uns quants carrers d’allà, i dels soldats britànics
si apareixien. Homes més grans traginaven, amagats en unsac, bastons de hurling**, garrots
clavetejats. Però no armes. Eren per defensar-nos, no pas per atacar.”
*Fianna
Éireann,
("Fianna d'Irlanda"), és el sobrenom dels Voluntaris Irlandesos. **El
hurling és un esport d'equip d'origen celta. La pilota del hurling
és la sliotar.
Irish Traditional Music Session Dolan's pub (Limerick, Ireland)
El pub és un lloc de
reunió importantíssim en la vida social irlandesa, i la cervesa i música són els seus elements indispensabeles.
“Les
cerveses van tornar a les taules. Des de les primeres notes, el silenci del
pub. Tan sols aquesta veu, acompanyada de moltes d’altres, com una multitud que
es posa a caminar. La dona es va girar cap a mi. També totes les mirades. Els
clients habituals del Thomas Ashe cantaven per a en Tyrone Meehan La balada
d’en Danny Finley, mort exactament un any abans. Aquella cançó, escrita una
setmana després de la seva desaparició, l’havien publicada els diaris
republicans i tot el país la repetia a cor. Uns amics l’havien sentida en un
pub de Londres, en un bar irlandès de Chicago, on els americans ploraven
cantant l’exili. Llavors jo també la vaig corejar.
Amb la
tornada, la sala es va posar dreta.
-Slán go fóill
mo chara...
Adéu, amic
meu...
Jo havia
apartat la cadira. Estava dret, al mig de la gran sala, amb les mans al llarg
del cos i els punys tancats. En Danny Finley s’havia reunit amb els seus herois
morts”
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
EnDanny Finley és un personatge de ficció, però
podria ser qualsevol dels joves irlandesos víctima del conflicte. Hi
ha una balada sobre el voluntari Pearse
Jordan (1969-1992) amb les mateixes paraules de la tornada de la cançó de la novel·la, Slán go
fóill mo chara...La tarda del 25 de novembre de 1992, entre les
15.00 i les 18.00 hores, Pearse Jordan conduïa un
automòbil a Belfast. Mentre estava a Falls Road, el seu automòbil va ser
envestit per un cotxe de policia sense identificació. El cotxe estava
disfressat, però tots els ocupants vestien uniformes complets de policia.
Jordan va abandonar el seu automòbil i, posteriorment, va rebre tres trets per l’esquena
d’un sergent, un membre no identificat de la Unitat de Suport Mòbil de la Seu
de la Reial Policia de l’Úlster (RUC). Jordan va resultar ferit de mort pels
trets i va morir a poca distància d'on el seu automòbil havia estat abandonat.“
Balad for Pearse Jordan The Irish Brigade Un jove va ser afusellat avui a la carretera de Falls Els butlletins van arribar per amagar la veritat Amb diferents històries per cobrir les mentides Com un assassinat de sang freda va fer morir Pearse
Jordan Slán go fóill mo chara, només per un temps No tindrem el vostre “craic”, les vostres bromes i els
vostres somriures Però en els propers anys, la vostra memòria continuarà
sent certa Un valent fill d'Irlanda, no t'oblidarem.
El nom d’un dels pubs habituals de Meehan, protagonista de Retorn a
Killybegs, porta el nom de Thomas Ashe: “De tornada a casa, vaig
passar per Thomas Ashe. Havia decidit gastar-me les trenta lliures del
sobre. Primer de tot, em vaig beure dues pintes, assegut a una taula de la
tarda. A part de tres mirades ensopides, el pub era vuit.”
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
Thomas Ashe (1885-1917) fou un revolucionari irlandès. Durant l'aixecament de Pasqua
de 1916 va dirigir el V Batalló de la Brigada de Dublín dels Voluntaris
Irlandesos i s'enfrontà als RIC a Ashbourn, provocant vuit morts i cinc ferits
fins que es va rendir per ordre de Patrick Pearse. Fou condemnat a mort, però la
pena li fou commutada per perpètua. L'estiu del 1917 fou alliberat, però
l'arrestaren novament per fer discursos independentistes. Tancat a la presó de
Mountjoy (Dublín), va fer una vaga de fam fins a la mort en demanda de
l'estatut de presoner polític.
The Ballad of Thomas Ashe Martin Byrne
“Em
vaig inclinar sobre la taula. Jo xiuxiuejava. El xivarri de la sala ens arribava
a batzegades. A l’escenari, el grup tocava Oh! Danny Boy.”
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
Danny Boy és el títol d'una de les cançons més emblemàtiques de la cultura
irlandesa. La cançó és considerada gairebé un himne irlandès, els equips esportius
d'Irlanda de Nord la utilitzen com a himne en alguns jocs de la Commonwealth i, en algunes ocasions, també s'ha cantat com a cant fúnebre popular.
Oh! Danny Boys
Daniel O'Donnell
Oh, noi Danny, les canonades, les canonades criden De carrerada en carreradai baixant pel costat de la muntanya. L'estiu se n'ha anat, i totes les roses cauen, Ets tu, és que has de marxar i jo he d'esperar. Però torna quan l’estiu sigui al prat, O quan la vall es mantingui blanca de neu, Estaré aquí sota el sol o a l’ombra, Oh, noi Danny, oh noi Danny, t'estimo molt! Però quan vinguis i totes les flors es morin, Si estic mort, per molt que estigui mort, Vindràs a trobar el lloc on estic.
A tall d'anècdota, en One After 909 de l'àlbum
Let It Be de The Beatles, se sent a Johnn Lennon cantant els primers
versos de Oh! Danny Boy sobre el final de la cançó.
1.- Cançons de lluita
La tradició de la música de lluita a Irlanda
es remunta a molts segles, i es refereix a esdeveniments històrics com
aixecaments, descrivint les dificultats de viure sota l'opressiu domini
britànic, però també forts sentiments de solidaritat, lleialtat, determinació,
així com l'elogi d'herois valents. A més d'un arrelat sentit de la tradició,
les cançons rebels segueixen sent contemporànies i, des de 1922, l'enfocament
s'ha traslladat a la causa nacionalista a Irlanda de Nord, inclòs el suport a
l'IRA i al Sinn Féin.
Les
cançons d’aquest primer bloc no estan citades específicament en el llibre, però
formen part de tot el context general de la novel·la, i en molts cassos són
llocs comuns on conflueixen moltes de les meves recerques.
Come Out, Ye Black and Tans és una cançó rebel irlandesa que fa referència als Black
and Tans, la policia paramilitar auxiliar britànica que va operar a Irlanda
durant la dècada de 1920.
Come Out ye Black and Tans Dominic Behan
Vaig
néixer en un carrer de Dublín on els tambors reals van colpejar
I
aquests peus anglesos que van trepitjar per totes bandes
I
totes i cadascuna de les nits quan el meu pare va arribar a casa
Convidava
els veïns a fora amb aquest cor
Surtin,
Black i Tans, sortiu i lluiteu amb mi com un home
Ensenya-li
a les vostres dones com vàreu guanyar medalles a Flandes
Digueu-los
com l'IRA et va fer fugir com un dimoni
Des
dels carrers verds i encantadors de Killashandra
"Rifles
of the IRA" és una cançó dels rebels irlandesos que descriu la lluita
irlandesa per la independència i la lluita de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA)
contra els bàrbars Black and Tans, uns agents especials reclutats a Gran
Bretanya per lluitar a la guerra irlandesa d’Independència.
Rifles of the IRA TheWolfe Tones
El
1916 les forces de la corona Per
prendre la ciutat de Dublín bombardejada de color taronja blanc i verd Però
en 21 anys, els fills de Britannia es van veure obligats a guanyar-se el sou I
el negre i els bronzejats com un llamp va córrer des dels rifles de l’IRA Van
cremar el seu camí a través de Munster i Laid Lienster A
Caugnaught i a l'Úlster marxen els homes de marró i negre Van
matar dones i fills a la seva manera heroica. Van penjar al jove Kevin Barry de 18 anys. Les flames de les ciutats de Cork van il·luminar el cel però els valents nois no coneixien la por. La brigada del suro amb granades de mà en emboscada esperant jeia Les
flames de la ciutat de Cork van il·luminar el cel, però
els nostres valents no tenien por La
brigada de suro amb granades de mà en
una emboscada esperava I
els negres i els bronzejats com un llamp va córrer des dels rifles de l’IRA
The
Foggy Dew és el nom d'una balada irlandeses i
d'un lament irlandès que narra l’aixecament de Pasqua de 1916 i anima els
irlandesos a lluitar per la causa d’Irlanda, més que no pas per l’Imperi
Britànic, com feien tants joves a la Primera Guerra Mundial.
The Foggy Dew
The Dubliners
Un dilluns del mes d’abril
Fent camí cap al mercat
Pel pont vell que portava a la ciutat
Grups d’homes que marxaven amb el cap ben alt
Amb pas ferm em passaven pel davant.
Ni gaites ni tambors, eren joves sense por
En silenci avançaven decidits
Quan al riu va ressonar el repic del campanar
Travessant la boira del matí.
Després de segles d’enganys i de precs mai escoltats
La venjança els cremava a les mans
Honrant les veus dels seus avantpassats
Quan cridaven: justícia i llibertat.
En defensa de l’honor i la pàtria del seu cor
Amb coratge, encaraven l’enemic
Els seus noms mai oblidats i per sempre recordats
Travessant la boira del matí
Men Behind The Wire (els homes darrere els filferros) descriu els atacs
perpetrats per soldats britànics i fa referència a aquells captius sense
càrrecs o judici tancats al camp de presoners de Long Kesh, el camp de la presó
de Magilligan o a bord del vaixell presó Maidstone.
Men Behind The Wire The Wolfe Tones
Cotxes blindats, tancs i armes Va venir a endur-nos els
nostres fills Però tots els homes es
quedaran enrere Els homes darrere del filferro Pels petits carrers de Belfast A les fosques del matí Els soldats britànics van
venir a assaltar Destrossar cases petites amb
menyspreu.
Go on home British soldiers és una cançó molt popular dels rebels irlandesos de l'època del conflicte
nord-irlandès. La lletra expressa el desig de la retirada de les forces
militars britàniques que van operar a Irlanda del Nord entre el 1969 i el 2007
Go on Home British soldiers The Wolfe Tones
Aneu-vos-en a casa soldats britànics, aneu-vos-en a casa No
teniu casa de merda Durant
800 anys lluitem contra vosaltre sense por I
lluitarem contra vosaltres per 800 més Si us quedeu soldats britànics, si us quedeu Mai
guanyareu, mai l’IRA Per
als 14 homes de Derry Són
els darrers que enterrareu Així
que preneu un consell i deixeu-nos estar ensangonats.
2.- Vagues de la fam
La Vaga de la fam irlandesa de 1981 fou la culminació de cinc anys de protesta
durant els troubles* per part de presos republicans a Irlanda del Nord.
La protesta va començar com una protesta de les mantes el 1976, quan el govern
britànic va retirar l'estatut de presoner especial[nota als presos de les
organitzacions paramilitars. El 1978, després d'un nombre d'atacs als presos
que deixaven les seves cel·les al matí per buidar les galledes on havien fet
les seves necessitats, la disputa pujà un graó més amb la protesta de la
brutícia, quan els presos refusaren rentar-se i cobriren les parets de les
seves cel·les amb excrements. El 1980, set presos van participar en la primera
vaga de fam, que va acabar després de 53 dies.
*The
Troubles és el nom com es coneix el conflicte etnonacionalista a Irlanda de Nord a la fi de el
segle XX. El conflicte va començar a finals de la dècada de 1960 i generalment
es considera que va acabar amb l'Acord de de divendres Santo.de 1998. Tot i que
els disturbis van tenir lloc principalment a Irlanda de Nord, en ocasions la
violència es va estendre a parts de la República d'Irlanda, Anglaterra i Europa
continental.
La segona vaga de fam va tenir lloc el 1981, i fou una confrontació entre
els presos i la Primera Ministra, Margaret Thatcher. Un dels vaguistes, Bobby
Sands, fou elegit diputat durant la vaga de fam, la qual cosa va atraure
l'atenció dels mitjans de comunicació d'arreu del món. La vaga es va suspendre
després que deu presos van arribar a morir de fam, incloent-hi Sands, al
funeral del qual van assistir prop de 100.000 persones. La vaga va radicalitzar
els polítics nacionalistes irlandesos, i fou la força motriu que va permetre al
Sinn Féin convertir-se en el partit polític dominant.
Vaga de
la Fam 1981
“En Bobby Sands
organitzava una vaga de la fam per aconseguir l’estatus de presos polítics. De cel·la
en cel·la, havíem reformulat les exigències. En teníem cinc, eren ben migrades.
El dret de portar roba civil, de reunir-se lliurement i de no treballar per a la
presó. Volíem rebre una visita, una carta i un paquet per setmana. També volíem
les reduccions de les penes, perdudes a causa de la nostra protesta.”
Sempre recordarem la vida que va donar Va lluitar pel seu país i va morir per la seva causa Contra els invasors britànics, odiava les seves lleis Des dels albors de la llibertat dels esclaus Va donar la seva jove vida que no va morir en va No, no hem oblidat l’any 81 El primer dia de març havia començat la vaga de fam Bobby Sands i nou companys van lluitar pels seus drets Per alliberar Irlanda van deixar les seves vides Per a la vostra memòria, estimat Bobby, vau morir
aquell dia I a tots els vostres valents companys atrevits de l’IRA Qui va lluitar pel seu país i va morir per la seva
terra Per a la vostra memòria, estimat Bobby, només
nosaltres ho podem entendre
“D’ençà de l’1 de març de
1976, els republicans i els lleialistes empresonats havien perdut la categoria
de presos de guerra. En una nit, per violència de les lleis especials, ens
havíem convertit en bandits. I calia que portéssim l’uniforme dels presos
comuns. El 14 de setembre de 1976, en arribar a la presó de Long Kesh, en Kieran
Nugent va exigir quedar-se despullat a la cel·la. Es va embolicar amb les
mantes del llit. Tenia dinou any. I va ser el primer de nosaltres. El va seguir
un segon, després un tercer.”
Kieran Nugent(1958-2000) va ser un voluntari irlandès en l'Exèrcit
Republicà Irlandès Provisional (IRA) i millor conegut per ser el primer 'home
general' de l'IRA a la presó Maze a Irlanda de Nord. Quan va ser sentenciat a tres
anys per segrestar un autobús, Nugent es va negar a usar l'uniforme de la presó.
Homenatge a Kieran Nugent
Kieran Nugent Freddie & the Fingers
“En Boby Sands es va
morir el 5 de maig de 1981, després de setanta dies de vaga de la fam. Mentre agonitzava,
va ser elegit diputat a Westminster, però amb això no n’hi havia prou. En Francis
Hughes va morir el 12 de maig, a vint-i-cinc anys i després de
cinquanta-nou dies de vaga de la fam. En Patsy O’Hara i en Ray
McCreesh van morir junts el 21 de maig, a vint-i-tres i vint-i-quatre anys,
després de seixanta-un dies de vaga de la fam."
Veniu,
homes irlandesos, prego que m'atengueu escolteu aquestes paraules que us dic, els cant d'un dia passat Per
als valents nois que tots coneixíem bé. Nois
joves que van morir perquè la llum de la llibertat pogués
brillar tan intensament en la terra, perquè Irlanda no ha vist cap home més valent que
O'Hara, Hughes, McCreesh i Sands.
"El 22 de juny, quan la brigada
de Belfast de l’IRA va decidir pelar un guàrdia de Long Kesh, la llista dels
qui es preparaven per morir incloïa els noms següents: Joe McDonnell, Martin Hurson, Kevin Lynch, Kieran
Doherty, Thomas McElwee i Michael Devine.”
“I en aquell moment vaig veure
en Robert Sand. Per primera i última vegada a la vida. Ell era el pres
que cridava en gaèlic de nit. A l’exterior me n’havien parlat amb molt de
respecte. Tenia vint-i-set anys. Abans de la protesta de les mantes, escrivia
articles per a la premsa republicana, poemes, dibuixava, donava classes de
gaèlic. A en Bobby Sands, l’havien detingut en un cotxe amb quatre óblachs.
Els vehicle hi havia un sol revòlver per a cinc. I van ser catorze anys de
presó.”
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
“Era
dijous 2 d’abril de 1981. Des de feia trenta-tres dies “Maggie” Thatcher
deixava morir en Bobby Sands”.
Retorn
a Killybegs
Sorj
Chalandon
Bobby
Sands(1954-1981) fou
membre de l'IRA Provisional i membre electe del Parlament del Regne Unit, per
bé que no va arribar a ocupar el càrrec, atès que va morir en una vaga de fam
mentre era a la presó de Long Kesh.
The Balad for Bobby Sands
Vine a reunir-te al meu voltant La meva cançó per a tu la cantaré, En memòria d’un valent jove irlandès, Qui no concediria la derrota, Des de la seva posició no es retiraria. Canto del galant Bobby Sands, Bobby Sands. Sí, canto del difunt gran Bobby Sands.
The Balad for Bobby Sands
A la tomba de Belfast brillava un raig de llum daurada Una veu va parlar des de la terra profunda i va fer ressò
a la nit Estic lluny de ser captiva aquella cèl·lula que em
confinava Ni el dolor ni la tortura ni els poders que em van consignar Em dic Bobby Sands Vaig lluitar i vaig morir per la meva estimada terra Amb Joe i Francis al meu costat Vam morir els meus companys en vaga de fam
Francis
Hughes
(1956-1981) va ser voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA).
Era l'home més buscat a Irlanda de Nord fins a la seva detenció després d'un
tiroteig amb el Servei Aeri Especial (SAS) en què va morir un soldat de l'SAS.
Va morir durant la vaga de fam irlandesa de 1981.
The Boy from Tamlaghduff (Francis Hughes) Christy Moore
Quan
passava pel coll de Glenshane, vaig sentir plorar una jove
"El
noi de Tamlaghtduff" va plorar "fa dos anys que ha mort"
El
meu cor està esquinçat per perdre aquest jove
Ah,
no tornaré a veure el meu jove Francis Hughes
Brendan Hughes (1948-2008)també conegut
com "The Dark" i "Darkie", va ser un destacat republicà irlandès i ex
oficial al comandament de Belfast. Brigada de l'Exèrcit Republicà Irlandès
Provisional (IRA). Va ser el líder de la vaga de fam irlandesa de 1980.
Warrior from West Belfast The
Irish Brigade Un homenatge a Brendan Hughes, un dels més grans lluitadors per la llibertat
d'Irlanda
(...) I Brendan Hughes encara custodia The Falls, amb el
rifle a les mans Es troba al capdamunt de The Cooley Hills i custodia
la seva terra natal. La República va ser el seu crit de batalla, rebel fins
a l'últim.
Raymond
(Ray) McCreesh (1957-1981)va ser un voluntari irlandès a la Brigada South
Armagh de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). El 1976, ell i dos
voluntaris de l'IRA van ser capturats mentre intentaven parar una emboscada a
un lloc d'observació de l'exèrcit britànic. McCreesh va ser un dels deu
republicans irlandesos que van morir el 1981 a la vaga de la fam a la presó de
Maze.
My Name Is Ray McCreesh
Recordo
la meva infantesa,
Al
sud d'Armagh,
Em
quedaria sota aquell cel de la tarda,
I
buscaria estrelles fugaces.
I
sovint em preguntava,
El
que jo seria,
Però
el destí escolliria un camí diferent.
Em
dic Ray McCreesh.
Quin
tipus de sistema,
Portaria
un poble de genolls?
Intenta
trencar els seus ànims,
I
robar-los la dignitat?
Amb
injustícia al meu voltant,
Sabia
que calia fer alguna cosa.
Així,
mentre altres s’ho prenien amb indiferència,
Jo
vaig aprendre a agafar una pistola.
Patsy
O'Hara
(1957-1981) era un republicà irlandès i membre de l'Exèrcit d'Alliberament
Nacional Irlandès. Va morir com a conseqüència d'una vaga de fam el 21 de maig
del 1981. O'Hara
es va allistar al Fianna Éireann el 1970, i el 1971 el seu germà Sean va ser
empresonat a Long Kesh sense judici previ. A finals del 1971, Patsy O'Hara va
resultar ferit pel tret d'un soldat mentre muntava una barricada. Va ser
arrestat el 14 de maig del 1979 i acusat de portar una granada de mà, fet pel
qual el van sentenciar a vuit anys de presó el gener del 1980, on va fer la
primera vaga de fam i va assumir el càrrec de comandant dels presoners de
l'INLA. El 22 de març del 1981, va iniciar la segona vaga de fam, que li
provocaria la mort, el dijous 21 de maig a les 23.29, després de seixanta-un
dies de vaga de fam. Tenia 23 anys.
Patsy
O'Hara Cormac O'Moore
“En Martin Hurson
es va morir el 13 de juliol de 1981, a vint-i-cinc anys, després de
quaranta-sis dies de vaga de la fam. En Kevin Lynch, l’1 d’agost, també
a vint-i-cinc anys, després de setanta-un dies. I en Kieran Doherty
l’endemà, a vint-i-sis anys, després de setanta-tres dies de dejuni.”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Edward
Martin Hurson
(1956-1981) va ser un vaguista de fam republicà irlandès i voluntari de
l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Va formar part de la protesta
general i es va unir a la vaga de fam de 1981 al 28 de maig. Al
novembre de 1976, Martin, juntament amb Kevin O'Brien, Dermot Boyle, Peter Kane
i Pat O'Neill van ser arrestats. Martin va ser jutjat i condemnat per la seva
participació en tres incidents de l'IRA amb mines terrestres.
Martin Hurson The Irish Brigade
Entre
els turons de Tyrone verd hi ha un soldat irlandès El
jove Martin Hurson que per Irlanda va donar la seva vida Per
defensar la dignitat del seu país, va seguir Bobby Sands En
vaga de fam pels drets humans fins a la mort, va prendre posició Durant
dies tristos en aquella gàbia del bloc H, El
jove Martin Hurson que per Irlanda va donar la seva vida Per
defensar la dignitat del seu país, va seguir Bobby Sands En
vaga de fam pels drets humans fins a la mort, va prendre posició Durant
dies tristos en aquella gàbia del bloc H, els meus pensaments tornen a tu Tot
i que els enemics salvatges et van colpejar, el teu record em van ajudar A
les nits torturades, les vostres oracions Va
aportar llum i va calmar les meves pors i el meu dolor I,
tot i que me n’he anat, heu de lluitar fins que Irlanda no quedi lliure
Kevin
Lynch
(1956-1981) va ser un republicà irlandès i membre de l'Exèrcit d'Alliberament
Nacional Irlandès (INLA) de Park, Comtat de Londonderry, Irlanda de Nord. Lynch
va ser jutjat, declarat culpable i condemnat a deu anys per robar escopetes,
participar en un tiroteig de càstig i conspirar per prendre les armes de les
forces de seguretat. Va ser enviat a la presó de Maze al desembre de 1977. S’involucrà
en la protesta general, es va unir a la vaga de fam de 1981 al Maze el 23 de
maig de 1981 i va morir 71 dies després.
Kevin
Lynch Glasnevin
Kevin Lynch és el meu nom, de Derry vaig venir A aquesta freda cel·la d'H-Block Anhelo veure lliure el meu país La fi d'aquest infern gris Són només cinc anys, he enfrontat les meves pors. Vam fer una vaga de fam, Prenem l'Imperi Britànic Amb els seus soldats, les seves armes, el seu poder.
Kieran Doherty (1955-1981) va ser un polític i vaguista de fam
republicà irlandès que va servir com a Teachta Dála (diputat) per al districte
electoral de Cavan-Monaghan des de juny de 1981 fins a agost de 1981. Va ser
voluntari a la Brigada de Belfast de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional
(IRA). Va morir a l'edat de 25 anys a la vaga de fam irlandesa de 1981 a la
presó de Maze (coneguda pels republicans com Long Kesh).
Kieran Doherty The Irish Brigade
Va néixer a Belfast a Andersons town Va portar endavant sense por ni respecte per la corona Els seus herois eren rebels, estaven vivint amb dolor I aviat ell va ser part de Belfast Brigade Déu et guardi Kieran resem totes les nits I beneeix als joves que continuen lluitant Quan Anglaterra s'esvaeixi, units serem El teu nom, recordarem quan Irlanda sigui lliure La vaga de fam va acabar, però la lluita continua Per unir-se als màrtirs d'Irlanda, deu valents se
n’han anat Don, no et desanimis, no ploris pels perduts No acceptarem les lleis d'Anglaterra
“A les garites, els
soldats apuntaven a la multitud, l’ull al visor del fusell d’assalt. Estaven
molt tibats. Des de les cinc de la matinada, la mort d’en Joe McDonell
inflamava els nostres barris.”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Joseph
(Joe) McDonnell (1951-1981) va ser un voluntari de l'Exèrcit
Republicà Irlandès Provisional (IRA), que va morir a la vaga de fam de 1981 a
Irlanda.McDonnell va ser arrestat a l'Operació
Demetrius i, juntament amb Gerry Adams i altres, va ser internat al vaixell
presó HMS Maidstone. Més tard va ser traslladat a HM Prison Maze durant
diversos mesos. Va conèixer a Bobby Sands durant la preparació d’un atac amb bomba incendiària a les
instal·lacions de Balmoral Furnishing Company a Dunmurry. Durant el tiroteig
subsegüent entre l'IRA i la Policia Reial de l'Ulster (RUC) i l'exèrcit
britànic, els dos homes, juntament amb Séamus Finucane i Seán Lavery, van ser
detinguts. McDonnell i l'altre van ser condemnats a 14 anys de presó per
possessió d'una arma de foc. Cap dels homes va acceptar la jurisdicció del
tribunal.
Joe Mcdonnell The Wolfe Tones
Oh, jo em dic Joe McDonnell, de la ciutat de Belfast Aquesta ciutat no la tornaré a veure mai més A la ciutat de Belfast vaig passar molts dies feliços M'encanta aquesta ciutat de moltes maneres Vaig passar la meva infantesa i vaig trobar per a mi
una dona Llavors em vaig proposar convertir-la en una vida però totes les meves ambicions joves van trobar amargor
i odi Aviat em vaig trobar dins d’una porta de la presó I t’atreveixes a dir-me terrorista Mentre mires la pistola Quan penso en tots els fets que has fet Has saquejat moltes nacions, has dividit moltes terres Has terroritzat els seus pobles Vas governar amb una mà de ferro I vas portar aquest regnat del terror a la meva terra A través d’aquests mesos d’internament a Maidstone i
al laberint Vaig pensar en la meva terra...
Thomas
McElwee(1957-1981) va ser un republicà irlandès que va participar en la vaga de fam de
1981 i va ser voluntari en l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). De
Bellaghy, comtat de Londonderry, Irlanda de Nord, va morir a l'edat de 23 anys
després de 62 dies en vaga de fam.
Thomas McElwee Murdered By britain
Adéu
a Bellaghy, igualment Tamlaghtduff I
els turons verds de Derry que m’encanten Els
meus pensaments tornen a tu des de la meva fosca cèl·lula de bloc H Així
que amics i valents companys us acomiado Des
de fa centenars d’anys seguim lluitant I
els llibres d’història em parlaven de la difícil situació d’Irlanda Així
que amb el galant Francis he seguit la causa Per
conquerir el tirà i desafiar les lleis d'Anglaterra A
través dels turons de South Derry vam marxar i vam perforar A
les nostres gestes i accions, tots els irlandesos us vau encantar Els
homes més temuts de l’Úlster, voluntaris fugitius Vam
donar la resposta d'Anglaterra des dels barrils de les nostres armes Adéu
a Bellaghy, igualment Tamlaghtduff I
els turons verds de Derry que m’encanten Els
meus pensaments tornen a tu des de la meva fosca cèl·lula de bloc H Així
que amics i ...
Michael
Gaughan (1949-1974)
va ser un vaguista de fam de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA)
que va morir el 1974 a la presó de Parkhurst a l'Illa de Wight, Anglaterra. Mentre
estava a Londres, Gaughan es va convertir en voluntari de l'IRA en una Unitat
de Servei Actiu amb seu a Londres. Al desembre de 1971, va ser sentenciat a Old
Bailey a set anys de presó per la seva participació en una missió de recaptació
de fons de l'IRA per robar un banc al nord de Londres i per la possessió de dos
revòlvers.
Take Me Home to Mayo Dublin City Ramblers
Em porta a casa a Mayo a través del mar d'Irlanda Tornem a casa a Mayo on una vegada vaig vagar tan lliure Em porta a casa a Mayo i deixa mentir el meu cos A casa per fi a Mayo sota un cel irlandès Em dic Michael Gaughan De Ballina vaig venir Vaig veure que la meva gent patia i va jurar trencar les seves cadenes Vaig agafar el vaixell cap a Anglaterra preparats per lluitar o morir Lluny de Mayo A sota i English Sky Chorus
Mickey
Devine(1954-1981) va ser voluntari en l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Irlandès
(INLA). Va ser l'últim vaguista de fam que va morir a la presó durant la vaga
de fam irlandesa de 1981.Després que soldats
britànics matessin a trets dos civils desarmats, Dessie Beattie i Raymond
Cusack, es va unir a la branca de James Connolly dels Clubs Republicans a Derry
al juliol de 1971.El 1976, després d'una batuda d'armes al
comtat de Donegal a la República d'Irlanda, va ser arrestat a Irlanda de Nord.
Va ser declarat culpable i condemnat a 12 anys de presó. Es va unir a la
protesta general abans d'unir-se a la vaga de fam.
The Ultimate Sacrifice (Mickey
Devine) Saoirse
És una existència molt pobre per un home que
està en el seu millor moment estar tancat rere una reixa sense camí de casa però el meu jurament no es trencarà quatre llargs anys de manta he fet i la meva germana em fa sentir que no estic sol
3.-
Herois i màrtirs
El
començament de segle XX hi va haver un renaixement cultural a Irlanda. Van
sorgir grups a tot Irlanda, l'objectiu era preservar les tradicions i la
llengua dels irlandesos natius. El 1905 va néixer el Sinn Fein i es va
reviure la Germandat Republicana Irlandesa (IRB). L'autogovern va trobar
oposició tant dins com fora de Parlament. La població protestant de l’Úlster
estava particularment interessada a seguir sent part de l'Imperi Britànic. A
mesura que augmentaven les tensions, van sorgir exèrcits privats de més de
100.000 homes per representar els interessos de tots dos bàndols. Els
protestants van formar la Força de Voluntaris de l'Ulster, mentre que els
nacionalistes van formar els Voluntaris Irlandesos. L'aixecament
de Pasqua de 1916 va agafar als britànics amb la guàrdia baixa. No obstant
això, la rebel·lió va ser ràpidament aixafada. Gran Bretanya havia guanyat la batalla.
Però no havien guanyat la guerra: la posterior execució brutal de les figures
clau va convertir a aquests homes màrtirs i la causa va guanyar més impuls.
L'Aixecament de Pasqua va ser especialment fortuït per al Sinn Fein, la
popularitat va augmentar. Durant
la primera elecció després de la guerra, Sinn Fein va obtenir 73 candidats. Tots
ells es van negar a assistir a Westminster, formant la seva pròpia Assemblea irlandesa,
el Dail Eirann. Ràpidament van esclatar violents enfrontaments, amb atrocitats
comeses per ambdós costats. L'escalada
de violència va fer urgent una solució irlandesa. Ja no hi havia temps per a ocupar-se
de la 'qüestió de l'Ulster'. Al maig de 1921 es va aprovar la Llei de Govern
d'Irlanda, dividint Irlanda en dos. El Sud es va establir com la 'Zona Franca
Irlandesa', que tenia l'estat de domini dins de la Commonwealth britànica, tot
i que no la independència total, que es va atorgar el 1937, quan una nova
constitució va abolir l'Estat Lliure Irlandès i va proclamar EIRE com un estat
sobirà i independent. Els
problemes van esclatar instantàniament al nord, el 1921, quan la Força de
Voluntaris de l'Ulster va ser reviscuda per lluitar en la campanya de violència
llançada per l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). I així va néixer Irlanda de
Nord. El
1973, la violència es va intensificar encara més i durant la propera dècada, es
van suggerir i van provar diverses iniciatives de pau diferents, però cap va
conduir a la pau a la regió. Les relacions entre la República d'Irlanda i Gran
Bretanya es van tornar més tenses després de desclassificar els presoners
paramilitars de la "categoria especial" que els atorgava drets
similars als dels presoners de guerra, i tractar-los com a simplement
delinqüents comuns. Els
presoners de PIRA es van embarcar en una sèrie de protestes, les més
significatives van ser les vagues de la fam. Deu vaguistes van morir a la presó,
i malgrat això, Margaret Thatcher no va cedir.
“Llavors vaig respondre.
-James Connolly! Patrick Pearse! Eamonn Ceant!
Vaig bruelar amb totes les forces. Sang per sang, ràbia per ràbia, les seves víctimes contra les meves”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Padriag (Patrick) Pearse(1879-1916) fou mestre, poeta en gaèlic irlandès, escriptor,
nacionalista i activista polític, un dels caps de l'Aixecament de Pasqua de
1916. Fou proclamat "President del Govern Provisional" de la
República d'Irlanda en la proclama dels revoltats, un estatus que no fou
acceptat per altres dels revoltats. Després del fracàs de la revolta i de
l'execució de Pearse, amb el seu germà i 14 líders més, Pearse fou considerat
per molts com l'ànima de la rebel·lió.
Padriag Pearse The Wolfe Tones
A la ciutat de Dublín, al mil nou-cent setze, va sorgir una flama de
llibertat.
Un grup d’homes amb determinació va agafar per sorpresa un imperi
Pels carrers marxaven els nostres homes
Es van reunir amb les seves esperances i pors
I els nois d'Enda van venir a buscar el seu líder Padraig Pearse.
El poeta i els irlandesos es rebel·len un erudit gaèlic i un visionari
No li vam fer cap homenatge adequat
Quan Irlanda estigui en pau només això pot ser-ho
Quan Irlanda sigui una nació, unida i lliure.
El matí de Pasqua es va enfrontar a la nació des de les escales del G.P.O.
I llegeix en veu alta la proclamació, la llavor de la nació que sembrarà.
Però aviat la notícia s'havia estès a Londres d'una insurrecció que hi
havia a prop
I els fets de Padraig Pearse estaven a punt d’alliberar la seva terra.
James Connolly(1868-1916) va ser una figura destacada en la
història recent d'Irlanda. Va jugar un paper principal en l'aixecament de
Pasqua de 1916 i la seva execució per part de les forces britàniques va
indignar a molts a Irlanda. Avui és considerat un dels grans herois d'Irlanda. Connolly
va ser un dels pocs dirigents d'esquerres que es van oposar a la Primera Guerra
Mundial, fet que va provocar l'odi de diversos líders socialistes d'Europa. Pel
que sembla, Lenin va ser un gran admirador de Connolly, encara que mai no es
van conèixer en persona. Lenin es va enfrontar als
qui consideraven la rebel·lió a Irlanda com a burgesa, tot assenyalant que no
existia una revolució pura, i els comunistes havien de buscar la unitat amb
altres forces socials.
James Connolly Margo
James Connolly The Wolfe Tones
Una gran multitud s'havia reunit fora de Kilmainham, Amb el cap descobert, es van agenollar a terra, Perquè darrere d'aquesta lúgubre presó jeia un valent
soldat irlandès, La seva vida per la seva Pàtria a punt de rendir-se, Va anar a mort com un veritable fill d'Irlanda, Es va enfrontar amb valentia al grup d'afusellament, Llavors va sonar l'ordre: "Presentin armes,
foc", James Connolly va caure en una tomba preparada.
Eamonn Ceannt (1881-1916) va ser un líder de
l'aixecament de Pasqua i un signant de la Proclamació de 1916 que va ser
afusellat pels britànics a la presó de Kilmainham el 8 de maig de 1916. Va ser
un aficionat músic i membre fundador de na Píobairí UIlleann. Va ser activista
en llengua irlandesa i membre actiu de Conradh na Gaeilge.
Eamonn Ceannt Ceol an Phíobaire
Kevin Gerard Barry (1902-1920) fou un
paramilitar republicà irlandès que va ser executat, quan tenia divuit anys, pel
govern britànic durant la Guerra d'Independència d'Irlanda. Va ser condemnat a
mort per la seva participació en un atac contra un camió de subministraments de
l'exèrcit britànic que va provocar la mort de tres soldats britànics. La seva
mort va atreure l'atenció internacional, i els funcionaris nord-americans i del
Vaticà van fer intents per assegurar un indult. La seva execució va precipitar
una escalada de violència quan la Guerra d'Independència d'Irlanda va entrar en
la seva fase més sagnant i Barry es va convertir en un màrtir republicà
irlandès.
Kevin Barry The Wolfe Tones
Kevin Barry Leonard Cohen
Un
dilluns al matí a la presó de Mountjoy Dalt
de la forca, Kevin
Barry va donar la seva vida jove Per
la causa de la llibertat. Però
un noi de divuit estius, Tot
i això ningú no ho pot negar, Mentre
caminava cap a la mort aquell matí, Aguantava
amb orgull el cap. Just
abans d’enfrontar-se a la forca, A
la seva trista cel·la de presó, Els
Black and Tans van torturar a Barry, Només
perquè no ho explicaria. Els
noms dels seus valents companys, I
altres coses que desitjaven saber. "denuncia
informadors i t'alliberarem" Kevin
Barry va respondre: "no". "Dispara'm
com un soldat. No
em pengis com un gos, Perquè
vaig lluitar per alliberar la vella Irlanda Aquell
matí encara de setembre. Al
voltant de la petita fleca On
els vam combatre cos a cos, Dispara’m
com un valent soldat, Perquè
vaig lluitar per Irlanda ".
Michael Collins(1890-1922)
va ser un líder revolucionari irlandès. Va servir com a ministre de finances de
la República Irlandesa, va ser Director d'Intel·ligència de l'IRA i membre de
la delegació irlandesa que va negociar el Tractat anglo-irlandès, sent també
President de Govern Provisional i Comandant en Cap de l'Exèrcit Nacional.Va ser assassinat el 22 d'agost de 1922 durant la Guerra
Civil Irlandesa.
The Ballad of Michael Collins
Michael Collins Johnny McEvoy
El becut americà callava i
invisible a la llarga herba humida, I va mirar cap avall cap a la
carretera que travessava Beal Na mBlath. I va escoltar els joves cridar i
maleir, corrent cap enrere i cap endavant, esquivant les bales que els plovia
des del vessant oposat. Tan ràpid com va començar, el
tret es va aturar, I un silenci terrible penjava sobre la vall.
Liam Mellows(1892-1922) va ser un republicà irlandès i polític del Sinn Féin. Va estar
actiu amb la Germanor Republicana Irlandesa i els Voluntaris Irlandesos, i va
participar en l'Aixecament de Pasqua al Comtat de Galway i la Guerra
d'Independència. Elegit diputat per al Primer Dáil, va rebutjar el Tractat angloirlandès
i va ser capturat per forces pro-Tractat durant la Guerra Civil irlandesa.
Mellows va ser executat per les forces de l'Estat Lliure el 1922.
The Fianna to Liam Mellows
Sandra Joyce
Liam Lynch (1883-1923) va ser un oficial de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) durant
la Guerra de la Independència d'Irlanda i Comandant en Cap de l'IRA. El 10 d'abril
de 1923, Lynch i 6 dels seus homes es van trobar voltats per soldats de l'Estat
Lliure en unes muntanyes. Liam era el portador d'importants documents que sabia
no havien de caure en mans de l'enemic, així que ell i sis dels seus homes es
van retirar cap a les muntanyes. Els republicans comptaven únicament amb
pistoles de curt abast, de manera que les possibilitats de victòria eren
pràcticament nul·les, i Lynch va rebre un tret al combat. Aquest va lliurar els
papers als seus homes i els va ordenar fugir. Capturat pels soldats de l'Estat
Lliure, Liam Lynch els va informar de qui era i va sol·licitar un metge i un
sacerdot. Va ser portat a un pub de Newcastle i d'allí es va traslladar a
l'Hospital de Clonmel, on va morir a les 8 del vespre.
General Liam Lynch 90th
Anniversary
Maria McCool
“I tot seguit es va
aixecar. Posant-se els dits a la templa, em va saludar com un soldat. Al
davant, dos óglachs* van sortir de la foscos
per protegir els seus passos. -A reveure fianna!** –va exclamar en Tom
Williams. El vaig veure que
s’allunyava per Bombay Street, amb tres ombres per a ell sol. Va tombar a la
cantonada. Ell xiulava God save Ireland!, jo vaig prémer la sliotar*** blanca. Tenia por per tots nosaltres.”
*Óglach
és el títol equivalent a voluntari en l'idioma irlandès. És un terme utilitzat per diverses
organitzacions paramilitars republicanes irlandeses per descriure als seus membres. **Fianna
Éireann,
("Fianna d'Irlanda"), és el sobrenom dels Voluntaris Irlandesos. ***sliotar és una dura pilota sòlida que recorda la bola
de beisbol.
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
God
save Ireland! The Wolfe Tones
Tom
Williams(1923-1942) és un dels personatges reals de la novel·la Retorn a Killybegs.
Va ser voluntari a la Companyia C, 2n Batalló de la Brigada de Belfast en
l'Exèrcit Republicà irlandès de la zona de Bombai Street de Belfast, Irlanda de
Nord. Va ser penjat a la presó de Crumlin Road per la seva participació en
l'assassinat d’un l'oficial de policia de la Royal Ulster Constabulary (RUC). A
la Pasqua de 1942, el govern d'Irlanda de Nord havia prohibit totes les
desfilades per commemorar l'aniversari de l'Aixecament de Pasqua. Una unitat de
l'IRA de sis homes i dues dones va organitzar una acció de distracció contra el
RUC per permetre que es dugués a terme tres desfilades a l'oest de Belfast,
però en aquest enfrontament, un oficial de de la RUC va morir i els sis homes
de l'IRA van ser capturats. L'oficial de la RUC, l'agent Patrick Murphy, pare
de nou fills, de Falls Road, era un de la minoria de catòlics que treballaven
en la RUC.
Tom Williams Éire Óg
Tom Williams Flying Column
El
temps va passant a mesura que passen els anys Encara
tinc el recordo fresc D’una
nit a la presó de Belfast On
sense vergonya he vist plorar homes A
mesura que s’acostava el temps Un
home estava condemnat a morir I
el 2 de setembre Va
a l’altura al seu Déu Ara
marxa cap al cadafal El
cap erecte no mostra por I
mentre estava parat en aquell cadafal La
creu d'Irlanda que tant li agrada Ara
ha caigut el cruel cop Per
Irlanda ho ha donat tot Aquell
que en la flor de la virilitat Va
respondre amb orgull a la seva trucada Valent
Tom Williams us saludem I
mai no oblidarem ...
“El pare Alexis també va explicar que en Tom, mentre anava a
la mort, xiulava God Save Ireland!, el nostre vell himne nacional! El que cantàvem en
família, als pubs, a les manifestacions, als estadis. El que taral·lejàvem quan
ens encreuàvem amb les patrulles britàniques.
El que cantàvem fins a quedar sense alè, amb les mans
plenes de pedres.”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
God Save Ireland!
"Déu salvi Irlanda!" van dir els herois! "Déu salvi Irlanda!" van dir tots Ja sigui a la bastida alta O morint al camp de batalla, Oh, què importa quan caiguem per Irlanda estimada!
“Havia somiat en aquest
dia. Durant cinquanta-vuit anys no havia parat de creure-hi. Penjat el 2 de
setembre de 1942, amb dinou anys, enterrat com un gos en una fossa comuna a
l’interior de la presó de Crumlin, el 19 de gener del 2000 ens van tornar el
cos d’en Tom Williams”.
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Tom Williams Annie Cahill
“Al juliol, des de feia
deu anys, prenia la paraula per commemorar la mort de Henry Joy McCracken,
un presbiterià fundador de la Societat dels Irlandesos, amb Wolf Tone i Robert
Emmet. Em desplaçava per tot Irlanda a fi d’honrar la seva memòria. Un any
a Dublín, l’altre a Cork, Limerick o Belfast, davant multituds o assemblees
escarransides. Tant se me’n donava, el meu deure era pronunciar el seu nom
davant les joves generacions. I recordar que els pares fundadors de la
República Irlandesa eren protestants.”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Henry Joy Ciaran Murphy
En
un càlid matí d'estiu, en
un camp als afores de Glenarm, hi
havia dos joves descansant. Havien
treballat dur a la granja del seu pare. Quan
un cavaller alt se’ls va acostar
amb un somriure i els va
dir: "Germans, m’escoltaríeu una estona?" Va
dir "El nostre país es diu Irlanda És
el jardí de la Terra I
he somiat amb un futur On
la nostra gent sap el que valen On
les lleis estan escrites per la raó No
terratinents, reis o sacerdots Vosaltres
podríeu tenir això, nois, si caminéssiu amb mi ".
Bold
Robert Emmet The Wolfe Tones
La
lluita s’ha acabat, els nois són derrotats
La
vella Irlanda està envoltada de tristesa i penombra
Vam
ser derrotats i tractats vergonyosament
I
jo, Robert Emmet, esperant el meu destí
Penjat i esquarterat, segur que aquesta serà
la meva sentència
Però
aviat no els mostraré covardia
El
meu delicte és l'amor per la terra on vaig néixer
Un
heroi com vaig viure i un heroi com moriré.
“-El pare era socialista
i republicà, volia anar a Espanya a lluitar contra els franquistes. Ara Franco
i Hitler van agafats de la mà, ¿i on ens situem nosaltres?
-Saps qui era el cap de
la columna Connolly de les Brigades Internacionals? - em va preguntar la
mestra.
És clar que ho sabia. El pare no
l’havia conegut, però en parlava sovint com del seu futur cap.
-Amb en Franck Ryan
esclafarem els feixistes irlandesos, les camises blaves, tots els bandarres
anglesos! -deia el pare.
Per a ell, “anglès” era una altra
manera de dir “malparit”. Al carrer, al pub, un individu que el provocava era
un anglès.”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Frank
Ryan(1902-1944) va ser un polític, periodista, agent d'intel·ligència i activista
paramilitar irlandès. Va lluitar per a l'Exèrcit Republicà Irlandès durant la
Guerra Civil Irlandesa. Ryan va caure sota la influència de Peadar O'Donnell,
un defensor del marxista-leninisme dins el republicanisme irlandès, el que va
provocar que trenqués amb l'IRA. Juntament amb altres, Ryan va participar en la
Guerra Civil espanyola al costat de el Front Popular, lluitant per les Brigades
Internacionals organitzades pel Komintern.
Viva la Quinta Brigada
Christy Moore
Viva la Quinta Brigada,
No Pasaran, la promesa que els va fer lluitar
Adelante era el crit al voltant del turó
Recordem-los tots aquesta nit.
(…)
Aquesta cançó és un homenatge a Frank Ryan
Kit Conway i Dinny Coady també
Peter Daly, Charlie Regan i Hugh Bonar
“-Mira qui tenim aquí! En Joe McCann! El vell
Joe!
L’altre picava amb la gorra contra la cuixa, maleint
el cel per haver entrat al pub en aquella hora.
Veu forta del capellà, destinada a l’assistència.
-Sé un acudit que crec que t’agradarà molt, Joe, escolta...
En McCann sabia el que l’esperava. Quan un desertor de
la missa s’arriscava a entrar al bar, el mossèn l’acollia amb un got alçat, el
cridava pel nom de pila, li explicava l’acudit del dia i tot seguit passava als
retrets.
-Fa així: en Joe McCann surt de l’església i es troba
amb mossèn Gibney. “Que t’ha agradat el meu sermó?”, li pregunta. “Sí, molt,
pare. Gràcies a vós, cada diumenge aprenc pecats nous!”
Retorn a Killybegs
Sorj Chalandon
Joe McCann(1947-1972) va ser un voluntari republicà irlandès. Membre de l'Exèrcit
Republicà Irlandès i més tard de l'Exèrcit Republicà Irlandès Oficial, que va
estar actiu en política des de principis de la dècada de 1960 i va participar
en els primers anys dels disturbis a Irlanda de Nord. Va ser assassinat a
trets, després de ser confrontat per la Brigada Especial de la RUC i
paracaigudistes britànics el 1972.
Una de les dues fotografies icòniques de Joe McCann,
presa el 10 d'agost de 1971 a la fleca Eliza Street en l'àrea de Mercats de
Belfast, un bastió oficial de l'IRA. (Víctor
Patterson)
Joe McCann The Davitts
Veniu a tots, bona gent, allà on sigueu
Cantaré un home valent de Belfast
Qui menyspreava la força de Gran Bretanya
tot i que el dispararien a la vista
I l’abatiment de Joe McCann
A una fleca de Belfast l’agost d’aquell any
Quan es va imposar l'internament a tota la terra
Sis voluntaris de Belfast van mantenir a ratlla 60
soldats
I el seu líder era Joe McCann, el valent Joe McCann
Dues recomanacions
No diguis res
Patrick
Radden Keefe
Titanic Town 1998
(En primera línea)
El desembre
del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean
McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i
era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts
durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre
sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas
McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La
violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de
McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que
estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a
plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats.
Bernie és una mestressa de casa
irlandesa que viu amb el seu espòs i els seus quatre fills a Belfast. El
dia en què una bona amiga de Bernie mor a conseqüència d'una bala dels
terroristes de l'IRA, la dona pren la decisió més ferma de la seva vida:
detenir la guerra a Irlanda del Nord. Però, per descomptat, els seus bons
propòsits trobaran obstacles extremadament perillosos. “Titanic Town” està basada en una novel·la autobiogràfica de Mary
Costello en la mare de la qual s'inspira el personatge central de l'obra.
L'actriu britànica Julie Walters, nominada a l'Oscar en dues ocasions, per
“Educand a Rita” i “Billy Elliot”, va ser la responsable de donar vida a
aquesta mestressa de casa rebel. El film, que alterna l'humor amb moments d'extrema tensió per a
retratar la situació de la Irlanda dels anys 70, està dirigit per Roger
Mitchell. Un realitzador que ja té experiència a contar històries amb
rerefons de denúncia social com va demostrar en els seus anteriors
treballs, “Persuasió” o “El Buda dels suburbis”
