124.- Com et sents sent lliure?

Després d'anys de pressió activista a favor d'una legislació integral sobre els drets civils, la Llei de Drets Civils de 1964 es va promulgar el juny d'aquell any. Malgrat que el president John F. Kennedy havia enviat el projecte de llei de drets civils al Congrés el 1963, abans de la Marxa a Washington, el projecte de llei s'havia estancat al Comitè Judicial a causa de les tàctiques dilatòries de senadors segregacionistes del sud com James Eastland, un demòcrata de Mississipí. Després de l'assassinat del president Kennedy el novembre de 1963, el seu successor, Lyndon Baines Johnson, va donar la màxima prioritat a l'aprovació del projecte de llei. La Llei de Drets Civils de 1964, va posar fi a la segregació en llocs públics i va prohibir la discriminació laboral per raça, color, religió, sexe o origen nacional, i es considera un dels èxits legislatius més importants del moviment dels drets civils.

Tot i que la Llei de Drets Civils de 1964 incloïa disposicions per enfortir els drets de vot dels afroamericans al sud, aquestes mesures eren relativament febles i no van impedir que els estats i els funcionaris electorals seguissin de manera efectiva negant el vot als negres del sud. A més, en els seus intents d'ampliar el registre de votants negres, els activistes dels drets civils es van trobar amb la ferotge oposició i l'hostilitat dels segregacionistes blancs del sud, molts dels quals estaven arrelats en llocs d'autoritat. 

 

Una introducció al moviment pels drets civils

 

La cançó I Wish I Knew How It Would Feel to Be Free va ser composta pel pianista i pedagog de jazz Dr. Billy Taylor (1921−2010). Tot i que es va escriure el 1954, la peça no va gaudir de popularitat fins al moviment dels drets civils de finals dels anys cinquanta i es va fer notable als anys seixanta amb una gravació de la cantant Nina Simone. El títol expressa un dels temes fonamentals del moviment: el desig de viure lliures amb dignitat a Amèrica.

I Wish I Knew (How It Would Feel to Be Free)
Nina Simone
 
M'agradaria saber com
et sents sent lliure
M'agradaria poder trencar
totes les cadenes que em lliguen
 
M'agradaria poder dir
totes les coses que hauria de dir
Digues-les en veu alta, digues-les clares
perquè ho escolti tot el món sencer
 
M'agradaria poder compartir
tot l'amor que hi ha al meu cor
Traieu totes les barreres
això ens manté separats
 
M'agradaria que poguéssiu saber-ho
què vol dir ser el que soc
Aleshores ho veuries i hi estaries d'acord
Que cada home hauria de ser lliure
 
M'agradaria poder donar
tot el que tinc ganes de donar
M'agradaria poder viure
com si tingués ganes de viure
 
M'agradaria poder fer
totes les coses que puc fer
I encara que sigui molt tard
Començaria de nou
 
Bé, m'agradaria poder ser
Com un ocell al cel
Que dolç seria
si ho fos podria volar
 
Oh, m'elevaria cap al sol
i miraria cap avall al mar
Llavors cantaria perquè ho sabria, sí
I cantaria perquè ho sabria, sí
 
I cantaria perquè ho sabria
Sabria com et sents
Sabria com et sents sent lliure, sí, sí
 
Sabria com et sents
Sí, ho sabria
Sabria com et sents, com et sents
sent lliure, no, no, no

El consell escolar de Little Rock va aprovar l'admissió de nou adolescents negres a Central High School. La decisió va indignar molts ciutadans blancs, inclòs el governador d'Arkansas Orval Faubus. El governador Faubus va ordenar a la Guàrdia Nacional d'Arkansas que envoltés la Central High School amb el pretext de preservar la llei i l'ordre, i els estudiants negres van ser bloquejats repetidament pels guàrdies i les turbes blanques enfadades. El president Eisenhower va enviar tropes federals a Little Rock per mantenir la sentència de la Cort Suprema el 25 de setembre de 1957 per escortar els estudiants amb seguretat a la Central High School.

Orval Faubus
Governador d'Arkansas

Fables of Faubus del compositor i baixista Charles Mingus (1922−1979), va ser composta com una protesta satírica contra el governador d'Arkansas Orval E. Faubus. L'enregistrament original de 1959 de l'àlbum Mingus Ah Um no va incloure lletres a causa de les objeccions dels executius de Columbia Records.

Fables of Faubus
Mingus Big Band

Oh, Senyor, no deixeu que ens disparin
Oh, Senyor, no deixeu que ens apunyalin
Oh, Senyor, no més esvàstiques
(...)
(Cor)
Oh, Senyor, no més Ku Klux Klan
Digueu-me algú que sigui ridícul,
Dannie Governador Faubus!
Per què està tan malalt i ridícul?
No permetrà escoles integrades
Aleshores és un ximple!
(...)

 

We Insist! Freedom Now Suite, de Max Roach (1924-2007), és una composició musical de diverses parts que representa la història afroamericana des de l'esclavitud fins al moviment dels drets civils dels anys 60. L'estrena mundial va tenir lloc el 15 de gener de 1961, en benefici del Congrés d'Igualtat Racial (CORE). El títol es deriva d'una cita del líder dels drets civils A. Philip Randolph, “La joventut i l'idealisme s'estan desplegant. Les masses de negres estan pujant a l'escenari de la història i demanen la seva llibertat ara!” 

 

I.- Driva Man We Insist! Freedom Now Suite Max Roach  Driva Man narra la història explícita de l'esclavitud. És una personificació del supervisor blanc en temps d'esclavitud que sovint obligava a les dones sota la seva jurisdicció a tenir relacions sexuals.

We Insist! Freedom Now Suite Max Roach (Obra completa)

 

El Moviment Albany es va formar el 1961 a Albany, Geòrgia, com a col·laboració entre activistes locals, el Comitè de Coordinació d'Estudiants No violents (SNCC) i la Conferència de lideratge cristià del sud (SCLC). Es va convertir en la primera gran iniciativa del moviment pels drets civils per intentar desegregar tota una ciutat. Es detenen manifestants adolescents per cantar i resar davant de la biblioteca pública. Els Freedom Singers es van originar en aquest moviment. Organitzat per SNCC (Comitè Coordinador Estudiantil No Violent) el 1962, The Freedom Singers eren originalment quatre estudiants negres. El grup es va formar a Albany, Geòrgia, amb l'objectiu d'educar les comunitats sobre qüestions de drets civils mitjançant actuacions i cançons. El moviment estava estretament relacionat amb l'església, i l'ús de cançons seculars i espirituals va servir com a vincle que unia els dos per la causa de la igualtat racial. Freedom Singers va fer més de 200 actuacions a campus universitaris, manifestacions, marxes i fins i tot presons. El cant va proporcionar un mitjà perquè els manifestants suportessin el dolor i les frustracions d'assalts, atacs de gossos, mànegues de bombers i temps a la presó. 

 

We Shall Not Be Moved The Freedom Singers (Marxa de Washington)

They Laid Medgar Evers In His Grave The Freedom Singers  Medgar Wiley Evers (1925-1963) fou un activista pels drets civils nord-americà que va lluitar contra la segregació racial a la Universitat de Mississipí, i per aconseguir la justícia social i el dret de vot de la població afroamericana. Evers va ser assassinat per Byron De la Beckwith, membre del Consell de Ciutadans Blancs, grup format el 1954 per combatre la integració a les escoles i l'activisme pels drets civils.

Un punt clau en el moviment dels drets civils va ser la Marxa a Washington per l'Ocupació i la Llibertat. Més de 250.000 persones de tots els àmbits socials es van reunir al centre comercial de Washington, DC, el 28 d'agost de 1963. L'esdeveniment històric va ajudar a capgirar el rumb de la Llei de Drets Civils de 1964 demostrant a la nació i al món que era temps de canvi. Els esdeveniments d'aquell dia tindrien ressò a tot el món, a través d'una àmplia cobertura mediàtica, mentre d'altres clamarien: "Ho superarem". Aquestes fotografies mostra com milers de persones es van reunir i es van manifestar pacíficament, responent a la crida dels líders de la Marxa. 

 

Marxa a Washington, 1963

Martin Luther King va anomenar negro spirituals com "la més original de tota la música americana", i va afirmar: "Crec que puc dir sobre aquesta gran cantant de gòspel entre nosaltres, la nostra estimada amiga, la meva gran amiga Mahalia Jackson, que una veu com la d’ella només arriba una vegada en mil·lennis".

Com Luther King, Mahalia Jackson també va ser una devota activista cristiana i dels Drets Civils. Va cantar How I Got Over a MLK March a Washington, on es va quedar darrere de King mentre pronunciava el seu històric I Have a Dream.

How I Got Over
Mahalia Jackson, a la campanya de
Drets Civils (Washington, 1963)

L'activista dels drets civils Fannie Lou Hamer (1917–1977) és la més reconeguda per ajudar a coordinar l'estiu de la llibertat de Mississippí per a SNCC el 1964. Va créixer a Mississipí i estava familiaritzada amb la segregació i l'efecte que tenia sobre els afroamericans de les zones rurals del sud. Hamer va assistir a moltes manifestacions i conferències sobre qüestions de drets civils i es va implicar per ajudar a registrar votants negres el 1962. Va començar a utilitzar el seu cant com una manera de donar força als companys manifestants, ja que creia fermament que el moviment dels drets civils tenia la seva base en l'espiritualitat. Després de registrar-se per votar l'agost de 1962, va perdre la seva feina i casa. Hamer va ajudar a fundar el Partit Democràtic de la Llibertat de Mississipí el 1964 com a resposta a la delegació totalment blanca a la Convenció Nacional Demòcrata. 

 

Go Tell It on the Mountain Fannie Lou Hamer

La tràgica història de la vida real de Fannie Lou Hamer

El gener de 1965, Martin Luther King Jr., president de SCLC, va llançar una campanya per assegurar el dret de vot a Selma, Alabama, després d'una campanya de registre de votants infructuosa iniciada per SNCC el 1963. En una manifestació de febrer a Marion, els soldats de l'estat van matar Jimmy Lee Jackson, de vint-i-sis anys. (El 18 de febrer de 1965, mentre estava desarmat i participava en una marxa pacífica pels drets de vot a la seva ciutat, Jimmy Lee Jackson va ser colpejat pels soldats i va ser abatut mortalment per un militar de l'estat d'Alabama. Jackson va morir vuit dies després a l'hospital). Després, King va proposar una marxa de protesta de Selma a Montgomery. El 7 de març, cinc-cents manifestants liderats per Hosea Williams de SCLC i John Lewis de SNCC van ser atacats per soldats estatals i homes del grup al pont Edmund Pettus amb gasos lacrimògens, fuets i maces. La violència, televisada davant una audiència nacional, seria coneguda com Diumenge Sagnant. El 9 de març, King i Ralph Abernathy van encapçalar els manifestants que van ser custodiada pels soldats estatals a través del pont. L'èxit de Selma to Montgomery March va començar finalment el 21 de març i va concloure el 25 de març.

Manifestants al març de 1965, Cançons de llibertat, Selma, Alabama: cançons gravades durant les reunions massives a Selma liderant la marxa cap a Montgomery. Inclou la veu de Betty Mae Fikes en la interpretació de la cançó This Little Light of Mine.

 

Go Tell It on the Mountain / Which Side Are You on, Boy?	God Will Take Care of You / Climbing Jacob's Ladder
Oh, Freedom	Everybody Wants Freedom
Come by Here	Ain't Gonna Let Nobody Turn Me Round
This Little Light of Mine / Which Side Are You On? / Freedom Now Chant / Come by Here

Nascuda a Selma (Alabama) i descendent d'una llarga línia de cantants i predicadors de gòspel country, Bettie Mae Fikes va començar a cantar gòspel al costat de la seva mare als 4 anys. Als 16 anys es va convertir en líder estudiantil del Comitè de coordinació d'estudiants no violents (SNCC) al Moviment pels Drets Civils, emergint com a líder musical. El 1963 va ser empresonada durant diverses setmanes per protestar durant la lluita pels drets de vot a Selma. Bettie va començar a cantar amb els SNCC Freedom Singers. La seva passió i compromís li van atorgar el premi Long Walk to Freedom, així com una carta del governador de Califòrnia, Gray Davis, reconeixent el seu rol en el moviment dels drets civils.

Up Above My Head
Bettie Mae Fikes

El 15 de març de 1965, el president Lyndon Johnson es va dirigir a una sessió conjunta del Congrés per instar l'aprovació d'un projecte de llei sobre els drets de vot en resposta a la campanya de Martin Luther King Jr. a Selma, Alabama. La Llei de drets de vot de 1965 va proporcionar una aplicació federal directa per eliminar les proves d'alfabetització i altres dispositius que s'havien utilitzat per privar els afroamericans. Va autoritzar el nomenament de registradors federals per registrar votants i observar les eleccions. També va impedir que els estats canviessin els requisits dels votants durant un període de cinc anys sense revisió federal. L'impost electoral, un punt de disputa, va ser totalment prohibit el 1966. El percentatge d'adults negres registrats per votar al Sud va augmentar del trenta-cinc per cent el 1964 a gairebé el seixanta-cinc per cent el 1969.

<>·<>·<>·<>·<>·<>

 

 

123.- Concerto delle Donne

Sota el regnat del duc Ercole I d'Este (1431-1505), Ferrara es va transformar arquitectònicament i va florir com un dels centres musicals més influents a l'Europa Renaixentista: es van contractar cantants famosos, virtuosos instrumentals i els compositors més extraordinaris, com Josquin des Prez, Jacob Obrecht o Jean Apart. Eren habituals les grans produccions teatrals i musicals a la Cort, que atreien la mirada d’altres ducats i de tot Europa.

Amb Ercole II, el seu fill, Ferrara es va refermar com a centre musical, contractant el compositor, músic i professor Cipriano de Rore. Per la seva banda, Alfonso I d'Este, el seu successor, va afavorir majoritàriament poetes i pintors, treballant per a la seva cort artistes com Ludovico Ariosto (autor d'Orlando Furioso), Tiziano Vecellio (Tiziano) o Giovanni Bellini (Giambellino).

Ariosto Tiziano Vecellio

El Salvador Giovanni Bellini

Seria el seu successor Alfonso II d'Est (l'últim Duc de Ferrara, entre 1559 i 1595), juntament amb la seva esposa Margherita Gonzaga, els encarregats de portar al màxim esplendor la música a la cort de Ferrara amb la revolucionària creació del primer grup estable de dones intèrprets professionals de la història, conegut com a Concerto delle Donne.

Alfonso II d'Est

Margherita Gonzaga

El Concerto delle donne va ser un grup de cantants professionals de finals del Renaixement italià, a la cort de Ferrara. Conegut pel seu virtuosisme tècnic i artístic, el conjunt va ser fundat per Alfons II, duc de Ferrara, l'any 1580 i va estar actiu fins que la cort es va dissoldre l'any 1597.

Pietro Paolini (1603-1681)

Els orígens del conjunt es trobaven en un grup d'aficionats cortesans de primer nivell que actuaven els uns per als altres en el context de la música secreta del duc a la dècada de 1570. La música secreta (o musica reservata) fa referència a un estil i pràctica interpretativa de música vocal a capella a la segona meitat del segle XVI. Cultivada principalment a Itàlia i al sud d'Alemanya, implicava un gran refinament, exclusivitat i intensa expressió emocional del text cantat. Entre els compositors d’aquest estil s'inclouen Orlando di Lasso, el compositor reconegut i versàtil que va treballar a Munic, del qual Prophetiae Sibyllarum, escrit probablement a la dècada de 1560, podria representar la cúspide en el desenvolupament de l'estil.

Prophetiae Sibyllarum
Orlando di Lasso

Aquestes trobades de grups d’aficionats va evolucionar fins a convertir-se en un grup totalment femení de músics professionals, el Concerto delle donne, que realitzava concerts formals per als membres del cercle més íntim de la cort i visitants importants. El seu estil característic de cant florit i molt ornamentat va donar prestigi a Ferrara i va inspirar els compositors de l'època.

El Concerto delle donne va revolucionar el paper de la dona en la música professional i va continuar la tradició de la cort d' Este com a centre musical. La fama del conjunt femení es va estendre per Itàlia, inspirant imitacions a les poderoses corts dels Mèdici i dels Orsini. La fundació del Concerto delle donne va ser l'esdeveniment més important de la música profana italiana a finals del segle XVI; les innovacions musicals establertes a la cort van ser importants en el desenvolupament del madrigal i, finalment, de la seconda pratica.

A la cort de Ferrara, una col·lecció de dames especialitzades en la música va inspirar el compositor Luzzasco Luzzaschi i va captar l'interès d'Alfons II d'Este, duc de Ferrara . 

Luzzasco Luzzaschi (1545-1607), compositor, organista i pedagog italià del Renaixement tardà, probablement va viure a Ferrara tota la vida. Va ser organista a la cort del duc Alfons II Este, per a qui va escriure la majoria de les composicions. Luzzaschi va compondre set llibres de madrigals per a cinc veus, que inclouen els famosos Madrigali... per cantare, et sonare, a uno, e doi, e tre soprani (1601). A diferència de diversos madrigalistes de la seva època, utilitza una línia de soprano rica en ornaments, que anticipa l'estil del primer barroc (seconda pratica). Va ser director del famós Concert delle donne per a les quals compongué madrigals, entre els que hi ha els esmentats de 1601.   Madrigali Luzzasco Luzzaschi

El grup del qual va sorgir el Concerto delle donne estava format originalment per membres talentosos però aficionats de la cort: les germanes Lucrezia i Isabella Bendidio, així com Leonora Sanvitale i Vittoria Bentivoglio. Se'ls va unir el baix Giulio Cesare Brancaccio, que va ser portat a la cort l'any 1577 per les seves habilitats per a cantar. El conjunt preliminar va estar actiu durant tota la dècada de 1570, i els seus membres es van consolidar el 1577. Només més tard els professionals van substituir aquests cantants originals.

El poeta Torquato Tasso, amb divuit anys, va conèixer Lucrezia Bendidio, de la qual es va enamorar bojament, dedicant-li nombrosos poemes. Lucrezia, amb la seva germana Isabella, cantava a les vetllades privades de la cort com a part de la música secreta del duc. Una altra germana, Taddea, es va casar amb Giovanni Battista Guarini, el poeta més apreciat pels madrigalistes de finals del segle XVI.     Torquato Tasso Giovanni Battista Guarini   Vittoria Bentivoglio, a més de cantar, també va formar part del Balletto delle donne, un grup de dansa fundat per Margarita Gonzaga d'Este -esposa d’Alfons II d'Est-, i que va actuar al costat del Concerto delle donne. Margarita va voler completar aquest grup de cantants, creant alhora un grup de ball, també femení, per acompanyar el cant dels madrigals i la música instrumental, tant en carnaval com en altres celebracions o amb motiu de les visites d'importants personalitats que eren molt freqüents a la cort. Aquest tipus d'espectacle incloïa coreografies, música i textos poètics. Tots els components del ballet eren dones i algunes també formaven part del Concerto delle donne. El duc Alfons II d'Est va fer portar Giulio Cesare Brancaccio a la cort de Ferrara específicament per cantar per a la seva música secreta, on va ser molt apreciat com un baix hàbil. Ambdós no es portaven gaire bé, a causa en part de la resistència de Brancaccio a ser vist com un músic professional, una posició que ell veia com un estatus inferior, més semblant al d'un servent que al d'un membre de ple dret de la cort, i en part per la intolerància d'Alfons amb la tendència de Brancaccio a presumir. Mentre Brancaccio estava al servei del duc, va rebre al voltant de 400 escuts per any, així com una casa i cavalls quan volgués o volgués usar-los. Durant aquest període, Torquato Tasso i Giovanni Battista Guarini van escriure poemes en honor seu. El 1581, va perdre el favor del duc a causa de la seva absència a Venècia. Va tractar de congraciar-s’hi a través d'una sèrie de cartes i amb l'ajuda de Giovanni Battista Guarini; no obstant, no va tenir èxit.

El duc no va anunciar la creació d'un conjunt professional, totalment femení; en canvi, el grup va dominar progressivament la musica secreta de la cort, de manera que després de l'acomiadament de Brancaccio el 1583, ja no es va contractar més membres masculins de la musica reservata.  Fins i tot quan Brancaccio actuava amb el Concerto, es coneixia com un conjunt de dones, perquè l'aspecte més emocionant del grup era que les dones cantessin juntes.

Aquest nou conjunt, el Concerto delle donne, va ser creat pel duc en part per divertir la seva jove nova esposa, Margherita Gonzaga d'Este (només tenia catorze anys quan es van casar el 1579), i en part per ajudar el duc a assolir la seva obra artística. La primera actuació registrada de les dames professionals va ser el 20 de novembre de 1580; a la temporada de carnaval de 1581, actuaven junts amb regularitat.

El "conjunt de dames" va ser vist com un fenomen extraordinari i nou; la majoria de testimonis no van connectar el segon període del Concerto delle donne amb el grup de dames que cantaven a la musica secreta. Tanmateix, els musicòlegs moderns veuen ara el grup anterior com una part crucial de la creació i desenvolupament del gènere social i vocal del Concert delle donne.

El membre més destacat del nou conjunt va ser Laura Peverara -cantant virtuosa, arpista, ballarina i compositora molt admirada dins la cort de Ferrara-, seguida de Livia d'Arco i Anna Guarini , filla del prolífic poeta Giovanni Battista Guarini. Aquest va escriure poemes per a molts dels madrigals que es van establir per al conjunt, i va coreografiar escenes per al Balletto delle donne. Hi ha qui creu que Tarquinia Molza -cantant, poeta, directora, compositora i filòsofa- va cantar amb el grup, hi ha qui diu que va participar únicament com a assessora i instructora. Tant si va actuar amb ells com si no, va ser expulsada de qualsevol paper del grup després que se sabés la seva relació amb el compositor Giaches de Wert. La noblesa menor (tal com es consideraven les dames de companyia de la duquessa) no es podia involucrar amb membres de la classe servent (tal com Wert era considerat).

 

O primavera gioventu
Giaches de Wert

Així doncs, Laura Peperara, Anna Guarini, Livia D’Arco i Tarquinia Molza van ser les primeres cantants-instrumentistes que formaven el Concerto delle Donne. Totes dones de l'alta burgesia, amb una exquisida educació i un extraordinari exercici musical, que van ser contractades exclusivament pel seu talent musical pel duc Alfonso com a “dames de companyia” de Margehrita de Gonzaga i retribuïdes amb un altíssim salari

Les habilitats musicals de Peverara van fer que el duc demanés específicament a la seva dona Margherita que portés Peverara de Màntua com a part del seu seguici. Les noves cantants van tocar instruments, com el llaüt, l' arpa i la viola, però van centrar les seves energies a desenvolupar el virtuosisme vocal. Aquesta habilitat va arribar a ser molt apreciada a mitjans del segle XVI, començant amb baixos com Brancaccio, però a finals de segle el cant virtuós de baix va passar de moda i van prevaldre les veus agudes. Les obligacions musicals de les dones incloïen actuar amb el Balletto delle donne de la duquessa, un grup de ballarines que sovint es transvestien. Malgrat els seus antecedents de classe alta, les cantants no haurien estat benvingudes al cercle íntim de la cort si no haguessin estat intèrprets tan hàbils. D'Arco pertanyia a la noblesa, però només a una família menor. Peverara era filla d'un comerciant ric, i Molza provenia d'una família destacada d'artistes.

Les dones actuaven fins a sis hores al dia, bé cantant el seu propi repertori florit de memòria, llegint partitures a vista o participant als balletti com a cantants i ballarines. Les dones cobraven sous i rebien altres beneficis, com dots i apartaments al palau ducal. Peverara va rebre 300 scudi l’any i allotjament al palau ducal per a ella, el seu marit i la seva mare, així com un dot de 10.000 escudis en el seu matrimoni

La major innovació musical del Concerto delle donne va ser la multiplicació de les veus superiors ornamentades: des d'una veu que cantava disminucions (divisions melòdiques de notes més llargues: en realitat vol dir ornamentacions) per sobre d'un acompanyament instrumental, fins a dues o tres veus que canten diferents disminucions alhora. 

O primavera Luzzasco Luzzaschi   Cor mio deh non languire Luzzasco Luzzaschi

Non sa che sia dolore Luzzasco Luzzaschi    O dolcezz'amarissime d'Amore Luzzasco Luzzaschi

Aquesta pràctica, que els oients trobaven remarcable, va ser imitada per molts compositors, com Carlo Gesualdo, Luca Marenzio i Claudio Monteverdi. Aquests compositors van escriure música inspirada en el Concerto delle donne o específicament per a elles.  Les obres es caracteritzen per una alta tessitura, un estil virtuós i florit, i una àmplia gamma. El tercer llibre de madrigals de Lodovico Agostini va ser potser la primera publicació totalment dedicada al nou estil de cant. Agostini va dedicar cançons a Guarini, Peverara i Luzzaschi.

 

Mentre l'argute
Lodovico Agostini

Gesualdo va escriure música per al grup el 1594 mentre visitava Ferrara per casar-se amb la neboda del duc, Leonora d'Este. El Setè llibre de madrigals de De Wert à 5 i el Primer llibre de Marenzio van ser els primers veritables monuments musicals del nou Concerto delle donne. 

 

Setè llibre de madrigals Giaches de Wert

Liquide perle Amor da gli occhi sparse Luca Marenzio

Les Canzonette a tre voci de Monteverdi probablement van estar influenciades per les "Dames de Ferrara". Encara que les úniques obres clarament pensades o inspirades per al Concerto delle donne eren obres per a múltiples veus agudes que executaven ornamentacions escrites i incloïa l'estil més antic dels madrigals ornamentats solistes amb acompanyament instrumental. 

 

Qual si può dir (Canzonette a tre voci) Claudio Monteverdi

La fiera vista (Canzonette a tre voci) Claudio Monteverdi

Peverara va ser elogiada singularment per la seva habilitat en aquest gènere. Obres escrites per al Concerto delle donne no es limitaven a la música: Torquato Tasso i GB Guarini van escriure poemes dedicats a les “dames del concert”, alguns dels quals van ser posteriorment musicats per compositors. Tasso va escriure més de setanta-cinc poemes només a Peverara.

El llibre de madrigals de Luzzaschi per a una, dues i tres sopranos amb acompanyament de teclat, publicat el 1601, inclou obres escrites al llarg de la dècada de 1580. És possible que aquesta música no s'hagués publicat abans per mantenir el secret de la musica reservata d'Alfons i per mantenir-ne el control. 

Deh vieni ormai
Luzzasco Luzzaschi

El 1584, Alessandro Striggio, responent a les peticions de Francesco I de Medici, Gran Duc de Toscana, va descriure les dames i va compondre peces imitant el seu estil perquè Francesco pogués crear el seu propi Concerto delle donne. Striggio va esmentar un madrigal ornamentat a quatre veus per a tres sopranos i adiàleg amb ornamentacions imitatives per a dues sopranos. Va afegir que s'havia oblidat de la intabulació del madrigal a Màntua i va assenyalar que l'hàbil cantant Giulio Caccini podia tocar la part de baix tant amb llaüt com amb clavicèmbal. La intabulació és l’arranjament d'una peça vocal o de conjunt per a teclat, llaüt o altre instrument de corda polsada. Això indica tant que els cantants masculins probablement no s'utilitzaven després de Brancaccio, i que els acompanyaments instrumentals eren un mitjà comú i acceptable per omplir el contrapunt.

 

Fuggi speme mia, fuggi
Alessandro Striggio

La producció de l'impressor ducal Vittorio Baldini, consistia principalment en la música escrita per al Concerto delle donne, incloses les obres dels madrigalistes més destacats: Luzzaschi, Gesualdo i Alfonso Fontanelli. La seva primera publicació per al duc va ser l'antologia de madrigals Il lauro secco (1582), escrita pels compositors més reconeguts de Roma i del nord d'Itàlia. Aquesta recopilació es va inspirar en Laura Peverara, a qui l’editor l'admirava amb devoció. Baldini va reunir tots els madrigals que, d'una manera o altra, tenen la paraula lauro, fent així una al·lusió al seu nom. A més, també és una referència a la Laura de Francesco Petrarca, símbol de l'amor impossible i inabastable. 

L'aura che'l verde Lauro
Luca Marenzio

Posteriorment va publicar una segona antologia, Il lauro verde (1583),  amb obres de Luca Marenzio, Luzzasco Luzzaschi, Orazio Vecchi, Giaches de Wert, Philippe de Monte, Alessandro Striggio, Giovanni Gabrieli, entre d'altres. 

Ecco il bel Lauro verde
Luzzasco Luzzaschi

Amb l'òbvia excepció de Brancaccio, tots els cantants del Concerto eren sopranos femenines. Encara que la música escrita per al Concerto es va centrar en veus agudes, no hi ha proves que el conjunt utilitzés ni castrati ni falsetistes. Aquest fet és sorprenent, tenint en compte que els castrati s'havien de convertir aviat en les grans estrelles d'una nova forma d'art: l'òpera. El 1607, l'Orfeo de Monteverdi va incloure quatre papers de castrat d'un repartiment de nou, mostrant el nou domini d'aquest tipus vocal. També contrasta amb la cort del pare de Margherita, on Guglielmo Gonzaga buscava activament els eunucs.

Els arranjaments polifònics demanaven que les dones cantessin disminucions i altres ornaments en grup. Les disminucions eren tradicionalment improvisades en l'actuació. Tanmateix, per coordinar les seves veus, van transcriure i assajar la música per endavant, transformant aquestes improvisacions en formes musicals molt desenvolupades que els compositors emularien. Els ornaments específics utilitzats pel Concerto delle donne, esmentat en una font de 1581, eren artificis tan populars del segle XVI com passaggi (divisió d'una nota llarga en moltes notes més curtes, generalment escalonades), cadenze (decoració de la penúltima nota, de vegades força elaborada), i tirate (escales ràpides). Els accenti (connexió de dues notes més llargues, utilitzant ritmes puntejats), un element bàsic de la música del primer barroc, estan absents de la llista. El 1592 Caccini va afirmar que Alfons II li va demanar que ensenyés a les seves dames els nuovo stile accenti io passaggi.

Un bon exemple d'aquestes tècniques d’ornamentació que s’estaven imposant a Itàlia a finals del Renaixement, és el madrigal  I' mi son giovinetta del compositor de la cort Luzzasco Luzzaschi. 

 

I' mi son giovinetta
Luzzasco Luzzaschi

El Concerto delle donne va transformar la musica reservata. En el passat, els membres del públic actuaven i els intèrprets es convertirien en membres del públic. Durant l'ascens del Concerto delle donne, els papers dins de la musica secreta es van fixar, així com la llista dels que actuaven per plaer del duc cada nit.

El públic d'elit, seleccionat a mà, afavorit per l'admissió a les actuacions del Concerto delle donne va exigir diversions i entreteniment més enllà dels plaers de la bella música. Durant els concerts, els membres del públic del concert de vegades jugaven a cartes. Orazio Urbani, ambaixador del Gran Duc de Toscana, després d'haver esperat diversos anys per veure el Concerto, va elogiar la música femenina al seu mecenes Alfonso, però es va queixar de veure's obligat a jugar a cartes, distraient-lo de l'actuació, i que, per continuar l'entreteniment, una parella de nans van sortir a ballar. Alfons no estava tan interessat en aquests entreteniments perifèrics, i en un cas es va excusar de la festa per anar a seure sota un arbre a escoltar les dames i seguir els textos madrigals i les partitures musicals.

El Concerto delle donne va ser un esdeveniment musical revolucionari que va ajudar a efectuar un canvi en el paper de la dona en la música; el seu èxit va portar les dones de l'obscuritat a "el cim de la professió". Les dones accedir a la formació com a músics professionals, i el 1600, una dona podia tenir una carrera viable com a músic, independentment del seu marit o pare. Els nous conjunts femenins inspirats en el Concerto delle donne van donar com a resultat més posicions per a les dones com a cantants professionals i més música per actuar.

Malgrat la dissolució de la cort l'any 1597, l'estil musical que s'inspirava en el Concerto delle donne es va estendre per Europa i va destacar durant gairebé cinquanta anys. Va ser tan influent i sovint imitat que es va convertir en un tòpic de les corts del nord d'Itàlia. Influí molt en el desenvolupament del madrigal i, finalment, de la segona pràctica. El grup va portar a Alfonso i a la seva cort prestigi internacional, ja que la reputació de les dones es va estendre per Itàlia i el sud d'Alemanya. Funcionava com una poderosa eina de propaganda, projectant una imatge de força i afluència.

Després d'haver vist el Concerto delle donne a Ferrara, Giulio Caccini va crear un grup rival format per la seva família, Il Concerto Caccini. Aquest conjunt va ser patrocinat pels Mèdici, i va viatjar fins a París per actuar per a Maria de Mèdici. Les germanes Francesca i Settimia Caccini van cantar a l'òpera del seu pare Il rapimento di Cefalo per al casament de Maria de Médici i Enrique IV de França.

 

All'imperio d'Amore
Giulio Caccini

Francesca Caccini(1587-1640), filla de Giulio Caccini, compositora, cantant, professora de música i poeta de començaments del barroc, va tenir molt d'èxit composant i cantant a l'estil del Concerto delle donne. Va ser la primera dona a compondre una òpera.

O, Che Nuovo Stupor Francesca Caccini

A partir de 1585, els Mèdici van crear grups rivals a Florència, els Orsini a Roma i els Gonzaga a Màntua. Fins i tot hi havia un grup rival a Ferrara amb seu al Castello Estense, el mateix palau on actuava el Concerto delle donne. Aquest grup estava format per la germana d'Alfons, Lucrezia d'Este, duquessa d'Urbino. Abans de casar-se amb Francisco María II della Rovere, Lucrècia va tenir un romanç amb el comte Hèrcules Contrari, que va continuar fins i tot després del casament. Tan bon punt el seu germà Alfons II  ho va saber, va ordenar que el comte fos escanyat en la seva presència. Lucrezia estava descontenta per haver estat substituïda com a matrona de la casa per Margherita, i molesta per l'assassinat del seu amant, la qual cosa va provocar el seu desig de separar-se de la resta de la seva família durant els seus entreteniments nocturns.

Tot i haver-se casat tres vegades amb l'esperança de tenir un hereu, Alfons II va morir el 1597 sense descendència. El seu cosí Cesare va heretar el Ducat, però la ciutat de Ferrara, que legalment era un feu papal, va ser annexada als Estats Pontificis el 1598 gràcies a una combinació de "fermesa diplomàcia i pressió sense escrúpols" del papa Climent VIII.  La cort d'Est va haver d'abandonar Ferrara i el Concerto delle donne va ser dissolt.

 

·<><><><><>·

Giaches de Wert (Gant, 1535 - Màntua, 1596) compositor de l'escola franco-flamenca va desenvolupar la seva carrera a Itàlia, especialment a les corts de Màntua i Ferrara. Va ser un dels impulsors més importants del desenvolupament de l'estil madrigalista de l'últim Renaixement i va anunciar les novetats de l'estil barroc. Fou, amb Luzzasco Luzzaschi -de qual ja n’hem parlat anteriorment-, un dels compositors de la cort del duc d’Este que més va compondre pel Concerto della donne.  La seva influència en altres compositors de finals del segle XVI va ser molt gran, especialment en Claudio Monteverdi.

Settimo libro dei madrigali Giaches de Wert 1. Sorgi, E Rischiara. 2. Misera, Che Faro. 3. Donna, Se Ben Le Chiome. 4. Vive Doglioso Il Core. 5. Vani E Schiocchi. 6. Vaghi Boschetti. 7. Lo Mi Vivea Del Mio Languir. 8. Solo E Pensoso. 9. Giunto Alla Tomba. 10. Voi Volete Ch'io Muoia. 11. Grazie Ch'a Pochi Il Ciel. 12. Trist Morir Volea. 13. In Qual Parte Of Ratto.

Quinto Libro De Madrigali. Luzzasco Luzzaschi  Aura Ch’errando Intorno * Itene A Volo * Lungi Da Te Cor Mio * Se La Mia Vita Sete * Aura Ch’errando Intorno * O Miracol D’amore * Ecco, O Dolce, O Gradita * Ahi Cruda Sorte Mia * Se Parti I’moro * Tu Godi O Bell’amante * Io Vissi Anima Mia * Ecco, O Dolce, O Gradita * Cinto Di Neve Homai * A I’hor Fia Lieto Il Core * Credete A Me * Vivo Da Voi Lontana * Parte Il Corpo Da Voi * Moro Ardendo * A L’hor Fia Lieto Il Core * Come Viva Il Mio Core * Godete Anima Bella * Può Ben Fortuna Far * Non Guardar, Che Se Guardi

·<><><><><>·