diumenge, 27 de desembre del 2020

89.- La música de Gabo

Llegir García Márquez és com escoltar música. I de la mateixa manera que escoltem una i atra vegada les nostres músiques preferides, l'obra de García Márquez és per llegir-la i rellegir-la. És un plaer musical, el plaer de tornar a sentir el que ja coneixem, però també el plaer de descobrir noves troballes en el broll inesgotable de la seva prosa.

Aquesta entrada ha estat elaborada a partir de retalls de declaracions de Gabriel García Márquez, publicades aquí i allà en llibres i revistes. Gran part del contingut l’he trobat a La música en 14 reflexiones de Gabriel García Márquez, de la pàgina web Centro Gabo (11/12/2017) i La música vallenata, según Gabriel García Márquez, d’Héctor González (17/04/2020), publicat a Panorama y Cultura, el periódico cultural de la costa Caribe.

Per tal de preservar la riquesa literària de García Márquez he mantingut l’idioma original en totes les seves manifestació.


“Siempre he seguido la música muy de cerca. Toda la música. Nunca he podido entender cómo una persona que quiera ser culta, no tenga la música como uno de los elementos fundamentales de su formación cultural.”

Revista Opina, 1984.
Gabriel García Márquez


Gabriel Eligio Garcia i Luisa Santiaga Marquez


 

La mare de Gabriel García Márquez va intentar infructuosament d'aprendre a tocar el piano en un instrument que els seus pares li havien comprat al començament de segle XX. I el seu pare, amb el violí, quan encara era solter, es veu que tenia un èxit immediat amb les dones:

“A su labia inagotable, su versificación fácil, la gracia con que bailaba la música de moda y el sentimentalismo premeditado con que tocaba el violín…  Su tarjeta de presentación en sociedad había sido Cuando el baile se acabó, un valse de un romanticismo agotador que él llevó en su repertorio y se volvió indispensable en las serenatas.” (García Márquez)

En les seves memòries explica que, com un esdeveniment històric per a la seva família, va ser inscrit per concursar al programa radiofònic La hora de todo un poco per un premi de cinc pesos. Després de cantar la dansa Los cisnes, pertanyent al repertori dels grups de música de l'interior, amb l'acompanyament del mestre Angel Maria Camacho al piano, va ser desqualificat perquè “desde los primeros compases me di cuenta de que el tono era muy alto para mí“. (García Márquez)


Los cisnes que va cantar García Márquez és una cançó convertida musicalment en una dansa, escrita pel compositor veneçolà Ramon Carrasco el 1935.

Los cisnes
Ramon Carrasco

“Mi programa favorito era La hora de todo un poco, del compositor, cantante y maestro Ángel María Camacho y Cano, que acaparaba la audiencia desde la una de la tarde con toda clase de variedades ingeniosas, y en especial con su hora de aficionados para menores de quince años. Bastaba con inscribirse en las oficinas de La Voz de la Patria…” (García Márquez).


 
Viva el carnaval
Ángel María Camacho y Cano

 “Mi vocación por la música se reveló en esos años por la fascinación que causaban los acordeoneros con sus canciones de caminantes. Algunas las sabía de memoria, como las que cantaban a escondidas las mujeres de la cocina porque mi abuela las consideraba canciones de guacherna”. (…) “En mis tiempos de Aracataca había soñado con la buena vida de ir cantando de feria en feria, con acordeón y buena voz, que siempre me pareció la manera más antigua y feliz de contar un cuento. Si mi madre había renunciado al piano para tener hijos y mi padre había colgado el violín para poder mantenernos, era apenas justo que el mayor de ellos sentara el buen precedente de morirse de hambre por la música”. (García Márquez).

“El único lujo que nos hacía falta era un aparato de radio para escuchar música a cualquier hora con sólo tocar un botón.  Hoy es difícil imaginarse qué escasos eran en las casas de los pobres. Luís Enrique y yo nos sentábamos en una banca que tenían en la tienda de la esquina para la tertulia de la clientela ociosa, y pasábamos tardes enteras escuchando los programas de música popular, que eran casi todos. Llegamos a tener en la memoria un repertorio completo de Miguelito Valdés con la orquesta Casino de la Playa, Daniel Santos con la Sonora Matancera y los boleros de Agustín Lara en la voz de Toña la Negra.” (García Márquez)


Taboga
Miguelito Valdés


Miguelito Valdés (1912-1978), també conegut com Mr Babalú, és un cantant cubà que va conrear diferents gèneres musicals cubans com el bolero, el son i la guaracha. El seu estil va estar caracteritzat per la seva potent veu i un sentit picaresc popular. 



El sofá
Daniel Santos


Daniel Sants (1916-1992), va ser un músic porto-riqueny, considerat com un dels grans intèrprets de gèneres tropicals com el bolero, la guaracha i la guajira. Se‘l coneixia com "El Jefe" i "El Inquieto Anacobero”


Toña la Negra (1918-1982), va ser una cantant i actriu mexicana, famosa per les seves interpretacions dels boleros i les cançons tropicals del compositor Agustín Lara, qui la va considerar «la més gran Cancionera de tots els temps», pel seu «estil personalíssim», «la força de la seva expressió i el vellut de la seva gola privilegiada»



Popurri de Agustin Lara"
Toña la Negra

 


Amor de mis amor
Agustín Lara 

Agustín Lara (1897-1970) va ser un compositor i intèrpret mexicà de cançons i boleros. Se'l reconeix com ara un dels més populars de la seva època i gènere. També Conegut com el Músico Poeta i El Flaco de Oro. La seva obra va ser àmpliament reconeguda no nomes a Mèxic, sinó también a Centreamèrica, Sud-amèrica, el Carib i Espanya.

“Tengo más discos que libros, pero muchos amigos, sobre todo los más intelectuales, se sorprenden de que la lista en orden alfabético no termine con Vivaldi. Su estupor es más intenso cuando descubren que lo que viene después es una colección de música del Caribe —que es, de todas, sin excepción, la que más me interesa—. Desde las canciones ya históricas de Rafael Hernández y el Trío Matamoros, los tamboritos de Panamá, los poíos de la isla Margarita, en Venezuela, o los merengues de Santo Domingo. Y, por supuesto, la que más ha tenido que ver con mi vida y con mis libros: los cantos vallenatos de la costa del Caribe de Colombia.” (García Márquez)


El cumbanchero
Rafael Hernández
 

Rafael Hernández, també conegut com El Jibarito, (1892-1965), va ser un compositor porto-riqueny mundialment conegut per les seves boleros i cançons, principalment El cumbanchero, Campanitas de cristal i Lamento borincano. Va ser una figura cimera de la música popular porto-riquenya durant el segle XX.

 


Son de la loma
Trío Matamoros
 

El Tambor de la Alegría 
(Tamborito de panamá)

La correa
(Merengue)
Tátito Henríquez


 “En Colombia existe un género de música que se llama vallenato, oriundo de la región que lleva ese nombre. Es más o menos de la estirpe del son y del merengue dominicano. Originalmente, hace muchos años, fue una canción de gesta, es decir, cantaba un acontecimiento real. Los autores de vallenatos pasaban por un pueblo, conocían un acontecimiento y lo divulgaban cantando por toda la región. Después, con el tiempo, se popularizó y ya hay una producción comercial, paralela a la producción natural. El hecho de que sean canciones que cuentan hechos reales me dio la idea de Cien años de soledad.”

 Revista Opina, 1984.
Gabriel García Márquez 

La llegenda de Francisco Moscote Guerra, més conegut com Francisco el Hombre, ha donat la volta al Carib. Diu que Francisco es va enfrontar en una contesa vallenata al mateix diable i només el va poder derrotar quan va cantar l'oració del credo, a l'inrevés. La seva llegenda s'estén per tota la Costa Carib i la seva famosa contesa musical és la més coneguda a tota la regió.


 
Francisco el Hombre: Juglar i llegenda


“Meses después volvió Francisco el Hombre, un anciano trotamundos de casi doscientos años que pasaba con frecuencia por Macondo divulgando las canciones compuestas por él mismo. En ellas, Francisco el Hombre relataba con detalles minuciosos las noticias ocurridas en los pueblos de su itinerario, desde Manaure hasta los confines de la ciénaga, de modo que si alguien tenía un recado que mandar o un acontecimiento que divulgar, le pagaba dos centavos para que lo incluyera en su repertorio.”

(...)

“El establecimiento había sido ensanchado con una galería de cuartos de madera donde vivían mujeres solas olorosas a flores muertas. Un conjunto de acordeón y tambores ejecutaba las canciones de Francisco el Hombre, que desde hacía muchos años había desaparecido de Macondo”

 Cien años de soledad
Gabriel García Márquez

La fascinació per l’acordió i el somni d’infant de García Márquez de dedicar la seva vida a cantar de fira en fira es projecten a Cien años de soledad en Aureliano Segundo: 

“Una mujer joven, que andaba vendiendo números para la rifa de un acordeón, lo saludó con mucha familiaridad. Aureliano Segundo no se sorprendió porque ocurría con frecuencia que lo confundieran con su hermano. Pero no aclaró el equívoco, ni siquiera cuando la muchacha trató de ablandecerle el corazón con lloriqueos, y terminó por llevarlo a su cuarto. Le tomó tanto cariño desde aquel primer encuentro, que hizo trampas en la rifa para que él se ganara el acordeón. Al cabo de dos semanas, Aureliano Segundo se dio cuenta de que la mujer se había estado acostando alternativamente con él y con su hermano, creyendo que era el mismo hombre, y en vez de aclarar la situación se las arregló para prolongarla. No volvió al cuarto de Melquíades. Pasaba las tardes en el patio, aprendiendo a tocar de oídas el acordeón, contra las protestas de Úrsula, que en aquel tiempo había prohibido la música en la casa a causa de los lutos, y que además menospreciaba el acordeón como un instrumento propio de vagabundos herederos de Francisco el Hombre. Sin embargo, Aureliano Segundo llegó a ser un virtuoso del acordeón y siguió siéndolo después de que se casó y tuvo hijos y fue uno de los hombres más respetados de Macondo”.


 Cien años de soledad
Gabriel García Márquez

“¿Qué es Cien años de soledad? Pues no es más que un vallenato de 450 páginas, realmente eso. Lo que hice con mi instrumento literario es lo mismo que hacen los autores de vallenato con sus instrumentos musicales. Sólo que yo lo hice con unas posibilidades literarias más evolucionadas, porque una novela es un producto más culturalizado, pero el origen es el mismo.”


 Revista Opina, 1984.
Gabriel García Márquez


El vallenato és un gènere musical autòcton de la Regió Carib de Colòmbia i de Veneçuela. Té notable influència de la immigració europea, ja que l'acordió va ser portat per pobladors alemanys a Riohacha, La Guajira, a finals de segle XIX, i tant l'organització estròfica com la mètrica es valen de la tradició espanyola; d'altra banda, el component dels esclaus afrocolombians té presència amb la caixa vallenata, una mena de tambor que en gran mesura li dóna el ritme a la melodia de l'acordió, i finalment l'indígena s'evidencia amb la guacharaca.

 

Acordió diatònic, Caixa vallenata i Guacharaca


Els ritmes o aires musicals del vallenato són el Paseo, el Merengue, la Puya, el Son i la Tambora. El vallenato també s'interpreta amb guitarra i amb la instrumentació de la cúmbia.

Serenata Vallenata
 (Paseo)
Andrés Landero
 
La grifa
(Puya)
Andres Landero

El Rey Mundo (
Merengue Vallenato)
Andres Landero
 
El pergamini
(Son)
Andres Landero


El niño inmaculado
(Tambora)
Ana Matilde Alvarado Sajonero

 

Moltes de les històries que explica Gabo en les seves novel·les es confonen amb els textos d’algunes de les cançons vallenatas. La venganza que canta Calixto Ochoa sembla talment sorgida d’un dels seus llibre. 

La venganza
Calixto Ochoa


La gota fría és un vallenato compost per Emiliano Zuleta Baquero en 1938 després d'una controvèrsia amb el músic Lorenzo Morales, que s'ha convertit en la insígnia mundial d'aquest gènere musical oriünd de el Carib colombià. La cançó va sorgir d'una controvèrsia i rivalitat entre el màxim representant del vallenato en el departament de la Guajira, Zuleta Baquero, i el seu èmul al departament del César, Lorenzo Morales, ja que tots dos sentien gelosia de l'altre i competien per ser considerats com el millor acordeonero, però també en composició i cant.

La gota
fría
Ismael Rudas y Daniel Celedón

 



Parranda Vallenata a Monterrey
Mèxic, agost 2008.

Gabo coneixia molt bé tots els gèneres de la música popular iberoamericana i se sabia de memòria molts boleros, rumbes, guarachas, vallenatos...  En la festa d’entrega de premis de la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano de 2008 veiem a Gabo cantant entusiàsticament un vallenato.
 
 


“Componer es lo más difícil que hay. Incluso siempre he tenido un proyecto con Armando Manzanero: hacer un Long Play de boleros, con letras mías y música de él, pero esa es la vaina más difícil que hay. Te imaginas meter toda una cantidad de argumentos en siete u ocho líneas. Esa es la admiración que le tengo a Escalona y a todos esos compositores vallenatos.”


 Revista Coralibe, abril de 1981.
Gabriel García Márquez
 

“La irrupción de un bachiller en el vallenato tradicional le introdujo un ingrediente culto que ha sido decisivo en su evolución. Pero lo más grande de Escalona es haber medido con mano maestra la dosis exacta de ese ingrediente literario. Una gota de más, sin duda, habría terminado por adulterar y pervertir la música más espontánea y auténtica que se conserva en el país.” (García Márquez)

L’admiració que García Márquez sentia per Rafael Escalona -un dels grans exponents de la música vallenata a Colòmbia i gran amic de Gabo-, era mútua, tal com es pot veure en aquestes paraules: 

"El seu entusiasme pels vallenatos està expressat en els seus llibres, amb ells abasta tot el folklore. Com ell mateix diu, el que jo expresso en quatre estrofes ell ho fa en 400 i escaig de pàgines, però ell va triar una forma més ben orientada, més profunda i filosòfica d'explicar les coses. Encara que per a mi, els seus llibres seguiran sent un vallenato”. (Rafael Escalona)


Una casa en el aire
Rafael Escalona


Patillalera
Rafael Escalona

La Creciente del Cesar
Rafael Escalona
 

La brasileña, El testamento, El viejo Migue, El almirante Padilla, La casa en el aire, La molinera, La resentida, El villanuevero, Jaime Molina
La custodia de Badilllo
Rafael Escalona

Altres gèneres musicals a més del vallenato van ser vitals per a l'escriptor que no solament usava les seves cançons preferides per escriure sinó cançons que van acompanyar la seva vida en diferents moments. Altres ritmes van ser relacionats amb les seves històries i, per exemple, El amor en tiempos del cólera per a Gabo sempre va ser un bolero.

“El bolero expresa sentimientos y situaciones que a mí me conmueven y que sé que a muchísima gente de mi generación la conmovió. Un bolero puede hacer que los enamorados se quieran más y a mí eso me basta para querer hacer un bolero. Lograr que los enamorados se quieran más, aunque sea un momentico, es culturalmente importante, y si es culturalmente importante es revolucionario.”


 Revista Opina, 1984.
Gabriel García Márquez


Aunque me cueste la vida
Alberto Beltran

 
Angustia
Bienvenido Granda
 
 

Cabaretera, Ella la cabaretera,
Que lástima de ti, Devuélveme el cariño, Perdona mi franqueza.
 
Percal
Bienvenido Granda

 

“Mi urgencia de cantar para sentirme vivo me la infundieron los tangos de Carlos Gardel, que contagiaron a medio mundo. Me hacía vestir como él, con sombrero de fieltro y bufanda de seda, y no necesitaba demasiadas súplicas para que soltara un tango a todo pecho. Hasta la mala mañana en que la tía Mama me despertó con la noticia de que Gardel había muerto en el choque de dos aviones en Medellín. Meses antes yo había cantado Cuesta abajo en una velada de beneficencia, acompañado [al piano] por las hermanas Echeverri. (García Márquez)

 

Cuesta abajo
Carlos Gardel


Celso Pinya  (1953-2019), cantant, compositor, arranjador i acordionista mexicà, va ser pioner i un dels principals exponents en la composició i interpretació de música colombiana com la cúmbia colombiana i el vallenato a Monterrey,  la seva ciutat natal, i la seva posterior expansió al nord de Mèxic i el sud dels Estats Units.

La cumbia és un ritme musical i ball folklòric tradicional de Colòmbia. Posseeix continguts de tres vessants culturals: indígena, negra (africana) i, en menor mesura, blanca (espanyola), sent fruit del llarg i intens mestissatge entre aquestes cultures.

La pava congona
(Cumbia)
Andres Landero

Cumbia sampuesana
 


"Jo estava tocant, quan de cop s'obre la cortina màgica i ve la bola de gent, i enmig, el mestre. Vaig seguir tocant, va entrar el mestre amb la crema i nata de Monterrey. Li indiquen la seva taula, i abans d'arribar a la seva taula, volteja on érem nosaltres, se'ns queda mirant, va seguir caminant, arriba, asseu a l'esposa i ell es queda enmig de la sala. Es descorda l'últim botó de l'americana que portava i comença a ballar. Obligats o no obligats, tots van haver de ballar. Després de ballar, es va asseure i em va parlar. Em va prendre de les mans i em va dir: 'Celso, gràcies per posar ben alt el nostre folklore musical, i procura ser sempre un bon home'. Va ser una cosa que em va quedar al cap sempre i mai ho havia dit. (Celso Pinya)  

 


El día que Celso Piña va fer bailar
Gabriel García Márquez. 
El premi nobel cantant i ballant
a la festa d'aniversari que li van fer a Mèxic,
envoltat de la seva família i amics més propers.


Gabo cantant i ballant en la celebració dels seus 85 anys




Macondo és una cançó amb ritme de cúmbia de compositor peruà Daniel Camí Deu Canseco, escrita i composta en 1969. La cançó fa al·lusió a Macondo, la localitat fictícia en la qual es desenvolupa la novel·la Cien años de soldad de Gabriel García Márquez. Al seu torn, la cançó va ser popularitzada per Óscar Chávez.

 

Macondo, 100 años de soledad
Oscar Chávez

Los cien años de Macondo sueñan, sueñan en el aire
Y los años de Gabriel trompetan, trompetando anuncian
Y encadenado Macondo sueña con José Arcadio
Y aunque la vida pasa siendo remolino de recuerdos

Las tristezas de Aureliano, son cuatro
Las bellezas de Remedios, violines
Las pasiones de Amaranta, guitarra
Y el embrujo de Melquiades, es oboe
Úrsula cien años, soledad Macondo
Úrsula cien años, soledad Macondo

Eres epopeya de un pueblo olvidado
Forjado en cien años de amor y de historia
Eres epopeya de un pueblo olvidado
Forjado en cien años de amor y de historia

Me imagino y vuelvo a vivir
En mi memoria quemada al sol
Mariposas amarillas Mauricio Babilonia
Mariposas amarillas que vuelan liberadas
Mariposas amarillas Mauricio Babilonia
Mariposas amarillas que vuelan liberadas

Los cien años de Macondo suenan, suenan en el aire
Y los años de Gabriel trompetan, trompetando anuncian
Y encadenado Macondo suena con José Arcadio
Y aunque la vida pasa siendo remolino de recuerdos

Las tristezas de Aureliano, son cuatro
Las bellezas de Remedios, violines
Las pasiones de Amaranta, guitarra
Y el embrujo de Melquiades, es oboe
Úrsula cien años, soledad Macondo
Úrsula cien años, soledad Macondo

Eres epopeya de un pueblo olvidado
Forjado en cien años de amor y de historia
Eres epopeya de un pueblo olvidado
Forjado en cien años de amor y de historia
Me imagino y vuelvo a vivir
En mi memoria quemada al sol.

Mariposas amarillas Mauricio Babilonia
Mariposas amarillas que vuelan liberadas
Mariposas amarillas Mauricio Babilonia
Mariposas amarillas que vuelan liberadas


El gust de García Márquez per la música popular no tenia fronteres, ni geogràfiques ni estilístiques. En una columna publicada a El Heraldo de Barranquilla de setembre de 1950 fa una "defensa de la guaracha" (la guaracha és un tipus de música originària de Cuba) esmentant la freqüència i plaer amb que escolta les veus d'Orlando Guerra, Kiko Mendive o Daniel Sants, en resposta a una diatriba feta per un periodista en una nota anterior. 


La última noche
Orlando Guerra
 

Así es la vida
Kiko Mendive

Ataque Compay
Daniel Sants


També va ser un ferm defensor del mambo, lloant les qualitats artístiques de Pérez Prado, Daniel Santos y Miguelito Valdés.

“De cinco años para acá, los traga níqueles son los grandes molinos de la moda musical. Daniel Santos…, se hizo presente en la maquinaria donde se fabrica la popularidad de los cantantes, y estuvo dos años gritando por cinco centavos en cualquier suburbio de América…El mambo número cinco es llanamente un batiburrillo de acordes bárbaros, arbitrariamente hilvanados…No hay nada como el mambo” (García Márquez)

Pérez Prado va interpretar el 1947, el mambo Que rico el mambo, usant l'orquestra tipus jazzband, fent una reestructuració diferent del nou ritme en les sonoritats de trompetes i saxos, amb percussió cubana i un desenvolupament melòdic sobre la base d'esquemes percussius en seqüències. L'ús de la veu amb textos incoherents, però de valor percussiu, també van ser les seves característiques més notables

Que rico el mambo
Pérez Prado


El mambo es universal
Daniel santos y la Sonora Matancera

Palladium mambo
Miguelito Valdés 

Per exaltar les virtuts poètic-musicals d'Abel Antonio Vila, Pacho Rada i Rafael Escalona (ja mencionat anteriorment), García Márquez va escriure:

“Un juglar del río Cesar no canta porque sí, sino cuando siente el apremio de hacerlo después de haber sido estimulado por un hecho real. Exactamente como el verdadero poeta. Exactamente como los juglares de la mejor estirpe medieval”.

Remolino de oro
Abel Antonio Vila
 

El millonario
Pacho Rada
 


Però García Márquez coneixia i gaudia també de la música clàssica. En més d’una ocasió ha manifestat la seva estima per Bach, Chopin, Brahms o Bartók: “Hablando de Béla Bartók, cuando escribí El otoño del patriarca casi escuchaba exclusivamente su música”.

“Si no hubiera sido por Béla Bartók, Stravinsky y Schönberg hubieran acabado con la música. No porque no sean grandes compositores, sino que se dejaron engolosinar tanto por la técnica que eran capaces de hacer cualquier cosa sin contenido, sin inspiración. Por suerte llegó Béla Bartók, que venía de la tradición romántica de Brahms y empezó a buscar sus fuentes en la música popular, como la buscó Beethoven, como la buscaron Bach y todos los grandes músicos de la historia de la humanidad”. (García Márquez)

En l’obra de teatre Diatriba de amor contra un hombre sentado (1994), fent parlar a Graciela, l'únic personatge del llarg monòleg femení, deixa constància de les seves pròpies predileccions musicals, fins i tot per als Beatles.

“Y en música, ni hablar: me sacaste cruda de los acordeones vallenatos, de los merengues de Santo Domingo, de las plenas de Puerto Rico que tronaban en las noches de las marismas y me diste a probar el veneno de Bach, de Beethoven, de Brahms, de Bartok, y claro, de los Beatles, las cinco bes sin las cuales ya no pudo seguir viviendo. Me hiciste entender lo que dijo Debussy, que lo más difícil de tocar el piano es hacer olvidar que tiene martillos. O lo que dijo Stravinski, que Vivaldi compuso el mismo concierto quinientas veces”.


Diatriba de amor contra un hombre sentado
García Márquez


dimecres, 9 de desembre del 2020

88.- Les beceroles de la música electrònica

“Està clar que amb aquests experiments -primeres experiències de música electrònica- es van obrir les portes a un nou i inexplorat món del so. La música primitiva occidental està centrada al voltant de la veu humana. La introducció d’instruments en la música religiosa del segle XII va marcar el començament d’una nova època, però aquests no tenien encara ni formes ni funcions específiques i únicament s’utilitzaven com a substituts ocasionals de les veus. La música instrumental pròpiament dita, amb les seves formes pròpies d’igual importància que les de la música vocal, comença a fer la seva aparició cap el 1600. Després de 1750, la música instrumental adquireix un marcat predomini sobre la música vocal.”

Això deia H. H. Stuckenschmidt l’any 1960 en el seu llibre La música del siglo XX en el capítol Material tècnic sonor. I continuava així:

“La música electrònica constitueix una tercera època en aquesta classificació i està en la mateixa relació amb la música instrumental que aquesta amb la vocal. Els sons electrònics no es creen “naturalment”, com ho eren fins i tot els de l’orgue; les freqüències són un producte de la ciència. (...) Cal esperar que les possibilitats que s’han desenvolupat últimament descobriran un camp desconegut de formes musicals, al mateix temps que enriquiran la música vocal i la instrumental amb una inspiració i una vitalitat noves.” 

Explicar seriosament les beceroles de la música electrònica exigiria un llenguatge i uns coneixements tècnics que no tinc i que tampoc escaurien en el propòsit d’aquest blog. Tot i així, inevitablement, s’ha escapat algun tecnicisme. Em limitaré, doncs, a mencionar alguns dels primers instruments electroacústics i electrònics, i les experiències de creació sonores que proporcionaren. M’hauria agradat trobar exemples sonors de tots ells, però en alguns cassos ha estat del tot impossible.

 

Telharmònium

El telharmonium va ser un orgue elèctric primerenc desenvolupat per Thaddeus Cahill cap a l'any 1896 i patentat el 1897. El senyal elèctric del Telharmonium es transmetia per cables. És considerat el primer instrument sintètic per la seva capacitat de generar sons electromecànicament.



Inventat per l'advocat Thaddeus Cahill i inicialment conegut com dinamòfon, el Telharmònium utilitzava xarxes telefòniques per transmetre música des d'un lloc al centre de Manhattan a restaurants, hotels i llars de la ciutat. Els subscriptors podrien aixecar el seu telèfon, demanar-li a l'operador que els connecti al Telharmònium, i els cables de la seva línia telefònica es connectarien amb els cables que emergeixen de l'estació del telharmònium. Les melodies generades elèctricament després fluirien des del receptor del seu telèfon, que estava equipat amb un gran embut de paper per ajudar a augmentar el volum. (L'amplificador elèctric encara no s'havia inventat).

La música es va generar en viu en el que Cahill va anomenar una "planta de música", que estava situada a Broadway i 39th Street. Un pis sencer de l'edifici, que va arribar a ser conegut com Telharmònic Hall, es va omplir amb les 200 tones de maquinària necessàries per a generar les melodies del telharmònium. Amb les seves fileres de rotors giratoris, taulers de distribució, transformadors i alternadors, el gegantesc instrument donava "la impressió que no era més que un taller de màquines o el centre d'una indústria manufacturera considerable", segons un article de 1906 a la revista McClure.


Enmig de tota aquesta maquinària, el Telharmònium encara requeria humans per generar les melodies. En una habitació en un pis a sobre de la planta de música hi havia dos teclats connectats a tots els rotors i generadors mitjançant cables. Cahill va reclutar músics per tocar aquests teclats personalitzats. Cada tecla, quan es pressionava, operava un interruptor que posaria en moviment una dinamo particular. Malauradament no es conserva cap document sonor d’aquest instrument.




Choralcelo

El Choralcelo ("veus celestials") era un instrument híbrid electrònic i electroacústic concebut com un òrgan domèstic comercial d'alta gamma, venut a rics propietaris de grans cases de camp als Estats Units. El Choralcelo va ser dissenyat i desenvolupat per Melvin Severy amb l'ajuda del seu cunyat George B. Sinclair i fabricat per 'Choralcelo Manufacturing Co' a Boston, Massachusetts. Els models posteriors van ser àmpliament redissenyats i millorats per Quincy Sewall Cabot, inventor del 'to sintètic'.

Part d'un Choralcelo a Denver

La part visible del Choralcelo consistia en dos teclats, el superior (piano) amb 64 tecles i l'inferior amb 88 (piano i 'òrgan'), controlant la part invisible de l'instrument, generalment al soterrani de la casa, que consta de 88 rodes tonals i un joc de cordes de piano i campanes que eren vibrades per electroimants i un joc de martells

 

El Choralcelo va ser desenvolupat per Severy des de 1888 fins a 1909. L'instrument es va presentar per primera vegada al públic el 27 d'abril. 1909 al Boston Symphony Hall, a Boston.

Choralcelo

Sphärophon

El Sphärophon o esferòfon és un instrument musical elèctric que Jörg Mager va fabricar per primera vegada com "Electrophon" al voltant de 1921, després el va modificar, el va anomenar Spharophon i l’exhibí el 1926.


Electrophon 1921

En molts dels seus instruments, inclòs el Sphärophon, Mager va experimentar amb els controladors dels altaveus per aconseguir també diferents sons.

Mager va inventar dues variants diferents del Sphärophon. La primera versió era similar a un Theremin, però el disseny de Mager tenia la capacitat de canviar el timbre del so que es produïa i d'utilitzar tons discrets. El seu segon prototip estava basat en un teclat, però també feia servir un oscil·lador de radiofreqüència. Aquest instrument era capaç de produir quarts de to d'una octava. 


Tot el que se sap sobre Sphärophon és a partir d’imatges, relats de testimonis i registres escrits. Avui no hi ha cap Sphärophons perquè tots van ser destruïts juntament amb tots els instruments de Mager com el Partiturophon i el Kaleidophon durant la Segona Guerra Mundial.


Jorg Mager i el Partiturophon


Theremín

Originalment conegut com eterófono, thereminófono, termenvox o thereminvox, és un dels primers instruments musicals electrònics que es controla sense necessitat de contacte físic de l'intèrpret amb l'instrument. El seu nom deriva de la versió occidentalitzada del nom del seu inventor rus Léon Theremin, que el va desenvolupar el 1920 i el va patentar en 1928.
 
Léon Theremin demonstrates the Thereminvox (1954)




L'instrument està format per dues antenes metàl·liques que detecten la posició relativa de les mans del thereminista i els oscil·ladors per controlar la freqüència amb una mà i l'amplitud (volum) amb l'altra. Els senyals elèctriques del theremín s'amplifiquen i s'envien a un altaveu.


Once Upon a Time in the West
Ennio Morricone

 

Wave Organ

El Robb Wave Organ dissenyat per Morse Robb a Belleville, Ontario, va ser un dels primers precursors, i es diu que és musicalment superior al Hammond Organ. L'instrument va intentar reproduir el so d'un orgue de tubs de catedral amplificant els sons generats per un mecanisme de roda tonal similar. Robb va basar el seu disseny de roda tonal en el del Choralcello de Melvin Severy però amb l'addició d'amplificació, que no estava disponible per a Severy en aquell moment.


                    Frank Morse Robb


L'objectiu de Robb era miniaturitzar elements d'enormes dissenys anteriors de roda tonal (Choralcello de 1909 i Telharmonium 1897-1917) per crear un òrgan electrònic pràctic, fàcil de mantenir i assequible. Això es va fer reduint la mida i nombre de les rodes fonogràfiques afegint un sistema d'engranatges i augmentant el nombre de notes en cada roda "doblant i redoblant les formes d'ona en els discos d'un eix".


Robb Wave Organ
Canada 1927

 


El prototip Wave Organ va ser construït el 1927 i es va estrenar al novembre del mateix any a l'estudi de ràdio CFCA del Toronto Daily Star a Belleville i patentat el 1928 (1930 en els EE. UU.). Quan es va introduir el 1927, va ser el primer instrument electrònic que podia imitar un orgue acústic, i és anterior a l'òrgan Hammond més conegut, que es va comercialitzar el 1934

Ones Martenot

Les Ones Martenot són un instrument de música electrònica inventat l'any 1928 per Maurice Martenot. L'instrument està format per un teclat, un altaveu i un generador de baixa freqüència. El so es produeix mitjançant un anell metàl·lic que l'intèrpret s'ha de col·locar en el dit índex de la mà dreta. La posició d'aquest anell davant el teclat determinarà l'altura de la nota. D'aquesta forma el nou instrument permetia la realització d'uns característics glissandos i vibratos gràcies a la facilitat de desplaçament per tot el teclat.


          Ondes Martenot performance


La mà esquerra ha de fer ús d'uns controladors situats a l'esquerra el teclat en un petit calaix. Mitjançant aquests controladors l'intèrpret podrà variar les dinàmiques i l'articulació de les notes que produeix. Ja que el so es produeix de forma electrònica, requereix d'un altaveu que amplifiqui les ones i emeti el so característic d'aquest instrument. Alguns compositors coneguts han escrit obres per aquest instrument.


Ouverture en rondeau for Ondes Martenot, Piano and Percussion
André Jolivet

Inedit pour piano et ondes martenot
Olivier Messiaen


Trautonium

El trautonium és un instrument musical electrònic monofònic inventat al voltant de 1929 per l’enginyer Friedrich Trautwein a Berlín en el laboratori de música i ràdio de la Musikhochschule. Poc després, Oskar Sala es va unir a ell, continuant el seu desenvolupament introduint algunes reformes al trautonium.



Electrische piano: Trautonium (1941) 


A La Haia, Oskar Sala fa una demostració dels sons del Trautònium. La consola d’aquest instrument és comparable a la d’un orgue de tubs. Té dos “manuals” que es toquen amb els dits. Tot i això, falta la configuració normal de les tecles en blanc i negre. L’alemany Zaun dona una explicació. Sala toca una peça musical a l’instrument i l’acompanya un pianista

El 20 de juny de 1930, Oskar Sala i Paul Hindemith van fer una actuació pública a la sala Berliner Musikhochschule Hall per presentar el trautonium. Posteriorment, Oskar Sala va realitzar una gira per Alemanya amb el trautonium; el 1931 va ser solista en una interpretació del Concert per Trautonium de Hindemith amb Quartet de corda. També va actuar com a solista en el debut del Concert per Trautonium i orquestra de l'alumne de Hindemith, Harald Genzmer.

Konzert für Trautonium in Begleitung des Streichorchesters" (1931)
Paul Hindemith
 

Konzert für Mixtur-Trautonium und Orchester: "Scherzo" (1952)
Harald Genzmer

 

  La Croix Sonore

Nicolai Obukhov va ser un compositor rus que, després d'estudiar en els Conservatoris de Moscou i Sant Petersburg amb Maximilian Steinberg i Nikolai Tcherepnin, va deixar Rússia a vigílies de la revolució bolxevic el 1918. Obukhov es va instal·lar a París el 1919 on va estudiar orquestració amb Maurice Ravel i Marcel Orban mentre mantenia a la seva nova família treballant de paleta.

 


La Croix Sonore o Sonorous Cross, va ser essencialment un dels diversos instruments de tipus Theremin desenvolupats a Europa després de la partida de Leon Termens als EE. UU.. La Croix Sonore va ser dissenyada i construïda a París per Michel Billaudot i Pierre Duvalier seguint les instruccions de Obukhov en 1929 i va ser el resultat de diversos anys experimentant amb oscil·ladors de freqüència, probablement després de presenciar la demostració de Termen del Theremin mentre estava de gira per Europa. Com amb el Theremin, la Croix Sonore es va basar en la capacitància del cos que controla els oscil·ladors de tub de buit heterodinantes


La Croix Sonore

 Per adaptar-se a l'estil místic i teatral de Obukhov, els circuits i els oscil·ladors es van construir en un orbe de llautó de 44 cm de diàmetre i les antenes es van disfressar amb un gran crucifix de 175 cm d'alt adornat amb una estrella central.

 


Nikolai Obukhov va compondre nombroses peces amb el seu instrument, així com diverses amb les Ondes-Martenot, culminant en la seva obra principal; Li Livre De Vie que va explotar l'efecte de glissando que la Creu Sonora podia produir. Les interpretacions d'aquestes peces tenien la intenció de ser més una cerimònia d'església amaga que una interpretació orquestral.


Le livre de la vie – Préface
Nikolai Obukhov

 

Violí d’ona d’èter
Erich Zitzmann-Zirini va ser un radioaficionat i artista de Berlín (Alemanya). Va dissenyar el "violí màgic electrònic" orientat al Theremin o Etherophone (Leon Theremin). Aquest "violí d'ona d'èter" era un instrument musical monofònic tocat sense tocar. La seva entonació es controla apropant la mà a una barra semblant a una antena (camp electromagnètic), mentre que l'atac i el volum del so es controlaven mitjançant un controlador de mà. Amb el seu instrument musical electrònic dissenyat en tecnologia de tubs, va aparèixer amb el lema "Música des de l'aire" al vodevil, al circ, a la ràdio i als anys cinquanta fins i tot a la televisió.

 
                      Ether Wave


Experiències amb gramòfons

“Cap a 1925 alguns compositors van començar a investigar la possibilitat d’utilitzar els discos de gramòfon per crear nous tipus de música. A la Bauhaus de Weimar es van fer diversos experiments sonors, com ratllar discos per tal d’alterar el ritme, tocar-los fent-los girar en sentit contrari, o perforar-los excèntricament per produir glissandi semblants a xiscles.” H.H Stuckenschmidt  

En el context d’excentricitats i extravagàncies dels anys d'entre guerres, trobem aquesta col·laboració de Paul Hindemith amb el compositor Ernst Toch, que constitueix un dels primers treballs de manipulació manual de tocadiscos, també coneguda com turntablisme. El 1930, Hindemith va agafar una de les obres anomenades trick recording. Equipat amb dos giradiscos i un micròfon, va canviar la freqüència i la velocitat de les gravacions de xilòfon i violoncel, barrejant-les  per a produir sons i ritmes que no existien originalment.


Zwei Trickaufnahmen
Paul Hindemith


El fascinant Trickaufnahmen für Schallplatte (enregistraments de trucs per a disc vinil) de Paul Hindemith de 1930 va predir l’arribada del tocadiscs, el mostreig i la música concreta dècades més tard. Hindemith va produir aquest enregistrament inusual amb xilòfon, una corda polsada i un parell de gravadores de fonògraf analògiques, manipulant tempos i multipistes d’un mosaic de mostres. Hindemith va quedar fascinat pel potencial de la música electrònica i -com hem vist-, va escriure diverses obres per a Trautonium en diverses combinacions, moltes de les quals van ser gravades per Oskar Sala.  


VOCODER i VODER
 
Homer W. Dudley va ser un enginyer electrònic i acústic pioner que va crear el primer sintetitzador de veu electrònic per a Bell Labs a la dècada de 1930 i va liderar el desenvolupament d'un mètode per enviar transmissions de veu segures durant la Segona Guerra Mundial. 

VODER (1939)


Amb l'ajuda del també enginyer Robert Riesz, Dudley va crear el Voder, una consola des de la qual un operador podia crear frases de veu controlant un Vocoder amb un teclat i pedals. El Voder es va mostrar a les exposicions del Laboratori Bell a la Fira Mundial de Nova York de 1939 i a l'Exposició Internacional Golden Gate del mateix any. Amb una operadora asseguda darrera de la consola, es podia mostrar a l'audiència frases que s'assemblaven a la parla humana, encara que els sons sovint eren incomprensibles. Difícil d'utilitzar i de manejar Voder va quedar obsolet. Tot i així, va obrir el camí a la parla futura generada per màquines.

Les possibles combinacions de so de la màquina són tan diverses que Voder pot imitar les inflexions, els tons i l'ombrejat de la dicció humana. Alterant el to, pot canviar de la veu d’un home a la d’una dona o d’un nen. Pot imitar els sons dels animals, els xiulets de la locomotora i el soroll del motor d’un avió. Atès que la producció fluïda de veu al teclat no és tan senzilla com picar una màquina d’escriure, Bell Telephone va escollir 24 dels operadors de telefonia més intel·ligents de 300 candidats i els va donar una formació intensiva d’uns dotze mesos com a operadors de Voder. Com els pianistes de concerts, havien de mantenir-se en forma practicant diverses hores al dia.

The Voder - Homer Dudley (Bell Labs) (1939)



Música Concreta

"Pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, Pierre Schaeffer va revisar a París els intents dels futuristes italians per trobar la possibilitat d'aplicar a la música els sorolls mecànics i de la vida quotidiana. Schaeffer va fer discos de gramòfon amb una varietat de sorolls i sons musicals manipulats de diferents maneres per alterar  dràsticament el seu caràcter. Utilitzant tres gramòfons al mateis temps podia produir fins i tot formes canòniques polifòniques. (...) Schaeffer va baterjar amb el nom de música concreta el seu nou art, i amb el seu col·lega Pierre Henry i alguns compositors més va compondre gran nombre d'obres, entre elles la Simfonia per a un home sol i l'òpera Orphée."  
H.H Stuckenschmidt  


Symphonie pour un homme seul
(1950)
Pierre Schaeffer i Pierre Henry

Orphée
(1953)
Pierre Schaeffer i Pierre Henry


Música electrònica

Aproximadament a la mateixa època, cap a 1950, comencen els primers treballs experimentals de música electrònica a la Radio  de Colònia. En un principi es diferenciava de la música concreta en que unicament s'utilitzaven sons produïts electrònicament. Les ànimes d'aquestes experiències van ser el musicòleg i compositor Herbert Eimer i posteriorment Karlheinz Stockhausen. 

L’equip que utilitzava Eimer en les primeres obres era el monocordi del model Trautònium, i eren obres de caràcter experimental. L’estiu de 1953 Stockhausen va publicar Studie 1, la primera obra basada en sons sinusoidals, és a dir, sons purs sense harmònics i el 1954, en Studie 2, treballa amb sorolls produïts sintèticament.


Studie 1

Karlheinz Stockhausen

Studie 2
Karlheinz Stockhausen

 

Al mateix temps Eimert estava treballant en la seva obra Golckenspiel, que utilitzava les anomenades “barreges de notes”, sons compostos que incorpora harmònics inhabituals.

Glockenspiel

Herbert Eimer

 
.  
Un altre compositor que es va sentir atret per la música electrònica va ser Ernst Krenek. La característica més interessant de la seva tècnica és que sincronitza diferents processos musicals. Aquests avenços en el camp electrònic Krenek els va plasmar en el seu oratori Pfingstoratorium (Spiritus Intelligentiae Sanctus) Op.152 (1955). 

Pfingstoratorium
(Spiritus Intelligentiae Sanctus)
Ernst Krenek 

 

Recollint totes aquestes experiències tecnològiques, aquests mateixos anys a Itàlia, Bruno Maderna i Luciano Berio també publiquen obres de música electrònica: Notturno (1956) i Perspectives (1957) respectivament. 


Notturno
Bruno Maderna

Perspectives
Luciano Berio


A Catalunya hi hagué un corrent musical avantguardista cap als anys 50 representat per Josep Maria Mestres Quadreny, Xavier Benguerel, Joan Guinjoan i Josep Soler. D’aquest, Mestres Quadreny va ser el que es va interessar més per la música concreta i la música electrònica.


Peça per a Serra Mecànica
Josep Maria Mestres Quadreny
 

Sonades a Ramon Llull
I. Arbre de la ciència
Josep Maria Mestres Quadreny

 

El teler de Teresa Codina
Josep Maria Mestres Quadreny

<><><>·<><><>