dissabte, 27 de maig del 2023

191.- Lagrime di San Pietro

 

Mentrestant, Pere s’estava assegut a fora, al pati. Se li va acostar una criada i li digué:
—Tu també hi anaves, amb Jesús, el Galileu.
    Pere ho negà davant de tothom:
—No sé de què parles.
    Quan Pere sortia cap al portal, el va veure una altra criada  i digué als qui eren allí:
—Aquest anava amb Jesús, el Natzarè.
    Pere ho tornà a negar tot jurant:
—No conec aquest home.
    Poc després, els qui eren allí es van acostar a Pere i li digueren:
—És veritat que tu també ets d’ells: si fins i tot se’t nota per l’accent amb què parles.
    Llavors es posà a maleir i a jurar dient:
—Jo no conec aquest home!
A l’instant va cantar el gall. Pere es va recordar d’allò que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades.»
I així que va ser fora, va plorar amargament.

Evangeli segons Mateu


La representació de Sant Pere reconeixent la seva culpa i implorant el perdó per haver negat Crist tres vegades va ser utilitzada pels reformadors de l'Església catòlica per fomentar la contrició personal, la necessitat del perdó i, en conseqüència, la pràctica del sagrament de la penitència. 

Un escenari tradicional de setmana santa, tant de tradició catòlica com luterana, és la narració musical de l'evangeli. Johann Sebastian Bach va saber representar tot el dolor de la culpa, el penediment i el plor de Pere en la colpidora ària Erbarme dich de la Passió segons Mateu.

 

Erbarme dich
Johann Sebastian Bach
 
Tingues pietat, Déu meu,
Pel bé de les meves llàgrimes!
Mira aquí, cor i ulls
Plora amargament davant teu.
Tingues pietat, Déu meu.

Per la seva inigualable intensitat emocional, era obligat començar amb Erbarme dich; però ara hem de recular un segle i mig perquè aquesta temàtica i la seva iconografia ja era molt freqüent a les últimes dècades del segle XVI. El Greco va ser el primer pintor a mostrar Sant Pere aïllat, de mig cos i els ulls plegats de llàgrimes, a prop del creient per animar-lo a seguir el camí indicat amb la seva mirada. Es tracta d’una peça destinada a oratoris privats, a clients particulars dins del marc del “quadre de devoció” potenciant l'acostament emocional entre el fidel i la imatge.

 

Les llàgrimes de sant Pere
(1587-1596)
El Greco


Aquest tema va ser elegit per l'església catòlica com a paradigma davant de la Reforma Protestant, ja que enaltia el sagrament de la penitència (atacat pel protestantisme), la humilitat i el penediment com a valors actius que s'oposaven a la justificació per la fe pròpia del món protestant. D´aquesta manera l´Església volia divulgar entre els fidels el sentiment de penediment i la petició del perdó diví, destacant així el costat humà de l'apòstol. Els teòlegs i moralistes de la Contrareforma utilitzaran aquest tema com un element d'aproximació als fidels, apropant les debilitats del sant a l'home mortal, demostrant que fins i tot Sant Pere pot cometre faltes, i ser perdonat més tard.


La negació de Sant Pere
(1622–24)
Gerard van Honthorst

És en aquest context que cal situar l’obra mestra del compositor Orlando di Lassus, Lagrime di San Pietro, una col·lecció única de 21 "madrigals espirituals" que el gran compositor franco-flamenc va acabar d’escriure als últims mesos de la seva vida, un parell d’anys abans del famós quadre del Greco.

Al principi de la seva carrera, Lassus havia establert una reputació pel seu domini del madrigal italià*. Els madrigals no eren típicament religiosos, encara que sovint seriosos (la poesia de Petrarca era una font primerenca preferida de textos). Però també hi havia madrigals amb textos devocionals, encoratjats per la Contrareforma com a mitjà per nodrir la pietat fora dels límits formals de la litúrgia.

*La paraula madrigal prové de la mateixa arrel que "matern", indicant una cançó en la llengua materna en lloc del llatí.


Roland di Lassus

 

El 1560, el poeta petrarquià Luigi Tansillo (1510-1568) va publicar un conjunt de 42 estrofes de vuit línies (ottave rime) que expressaven a càmera lenta els remordiments i el penediment que sentia Sant Pere després de la seva traïció a Crist. Entre 1593 i 1594, Lassus va musicar vint d'aquestes estrofes italianes. Per completar la Lagrime di San Pietro (i reunir un total de vint-i-un segments en la gran obra, un nombre només divisible per 3 i 7, a part de l’1 i ell mateix), Lassus va afegir un motet llatí. El text de Vide homo, quae pro te patior transmet en primera persona el dolor que va experimentar Crist a la creu a causa de la negació de Pere, un dolor superior al causat pels claus que li van perforar les mans i els peus. 

Cadascuna d'aquestes vint-i-una peces curtes està disposada per a set veus, un ventall poc comú de forces musicals però que encaixen a la llum de l'associació del número set amb el sofriment (les set ferides de Crist, les set últimes paraules a la creu, les set penes de Maria, set pecats capitals, set trompetes de l’Apocalipsi, etc.). A més, Lassus només estableix set dels vuit modes d'església, deixant el mode VIII completament fora. Els madrigals s'agrupen per modalitat successiva, amb els madrigals de l'1 al 4 en el mode I, del 5 al 8 en el mode II, del 9 al 12 en els modes III i IV, del 13 al 15 en el mode V, del 16 al 18 en el mode VI, 19 i 20. en mode VII, i el motet de cloenda basat en el tonus peregrinus*, totalment fora de l'esquema renaixentista dels vuit modes eclesiàstics. 

*El tonus peregrinus, també conegut com el to errant, o el novè to, és un to de recitació utilitzat en el cant gregorià.

La música de Lagrime di San Pietro mostra aquesta qualitat descrita com a concisa i refinada. Cada nota importa, cada pausa és commovedorament expressiva. Cada madrigal troba sense pietat una nova metàfora per castigar Pere, havent negat Jesús. L'angoixa espiritual expressada en el remordiment de Pere i la decepció de Jesús s'acumula fins que el dolor arriba a un punt de ruptura. L'austeritat de l'estil musical concentra la urgència emocional de la poesia.

Cada madrigal, configurat amb estrofes italianes rimades pel poeta renaixentista, és una petita obra mestra contrapuntística, en que cada una de les set parts melòdiques individuals flueixen com a corrents, mai estan soles, sinó que sempre completen i renoven els pensaments. Cada madrigal, a més, comença amb una melodia serena i directa, però a poc a poc es torna contrapuntísticament intricada, agitada i multidimensional. 

A finals de maig de 1594, Lassus va dedicar l'obra acabada al papa Climent VIII.* Tres setmanes després, Di Lasso va morir. 

*Val a dir que la música formava part de la rutina diària de Climent VIII. En la dedicatòria dels seus Canoni vari de 1612 a Giulio Caccini, Antonio Brunelli va declarar: “el mateix Climent VIII us va atresorar [Caccini] durant diversos mesos a Ferrara, refrescant-se de bon grat amb el vostre cant cada dia a les hores del seu descans." El 15 de juliol de 1598 el Papa va celebrar la missa a S. Vito, on la “música angelical” de les monges tenia el poder d'extreure “les llàgrimes abundants dels ulls del Summe Pontífex Climent VIII, per tendresa”. Durant una visita a Belriguardo el 19 d'agost al vespre, tornant d'un passeig, el Papa “va anar directament a la seva capelleta i, acabades les lletanies, els cantaires de la seva capella cantaven un motet i això es fa habitualment cada vespre i la missa del matí.”  El 26 de setembre el papa va visitar Comacchio, on la seva capella va cantar un Te Deum a la catedral.

Girolamo Frescobaldi: Una biografia ampliada
Frederick Hammond


&

Lagrime di San Pietro
Orlando di Lassus


-I-
Il magnanimo Pietro, che giurato


Il magnanimo Pietro, che giurato
Havea tra mille lancie, e mille spade
Al suo caro Signor morir à lato,
Poi che s'accorse vinto da viltade
Nel gran necessita haver di fe mancato,
Il dolor, la vergogna, e la pietade
Del proprio fallo , e de l'altrui martiro
Di mille punte il petto gli feriro.

Quan el noble Pere, que havia jurat que
enmig de mil llances i mil espases
moriria al costat del seu estimat Senyor,
va veure que, vençut per la covardia, la seva fe
li havia fallat en el seu gran moment de necessitat,
el dolor i la vergonya i la contrició
pel seu propi fracàs i el sofriment de Crist,
li va travessar el pit amb mil dards.



-II-
Ma gli archi, che nel petto gli avventaro

Ma gli archi, che nel petto gli avventaro
Le saete più acute, e più mortali,
Fur gli occhi del Signor quando il miraro;
Gli occhi fur gli archi, ei sguardi fur gli strali
Che del cor non contenti seri passaro
Fin dentro à l'alma, e vi fer piaghe tali,
Che bisognò mentre che visse poi
Ungerle col licor de gli occhi suoi.

Però els arcs que van llançar
al seu pit les fletxes més esmolades i mortals
eren els ulls del Senyor, mentre el miraven;
Els seus ulls eren els arcs i les seves mirades les fletxes
que, no contents de travessar només el cor de Pere,
van entrar a la seva mateixa ànima, causant-hi tals ferides que durant la resta de la seva vida els va haver d'ungir amb les seves pròpies llàgrimes.



-III-
Tre volte haveva à l’importuna e audace

Tre volte haveva à l’importuna e audace
Ancella, al servo, ed à Ia turba rea
​​Detto e giurato, che giamai seguace
Non fu del suo Signor, ne’I conoscea:
E’l gallo publicato contumace
Il di chiamato in testimoni v’ havea,
Quando del suo gran fallo à pena avvisto
S’incontrar gli occhi suoi con quei di Christo

Tres cops havia jurat
—a la donzella agosarada i insistent, a la criada
i a la multitud cruel— que no havia estat mai
seguidor del seu Senyor, ni el va conèixer;
aleshores el gall persistent va anunciar el dia,
cridat a donar testimoni;
i ara conscient del seu gran fracàs,
Pere va mirar Crist i els seus ulls es van trobar.



-IV-
Qual' à l'incontro di quegli occhi santi

Qual' à l'incontro di quegli occhi santi
Il già caduto Pietro rimanesse
Non sia chi di narrario hoggi si vanti,
Che lingua non saria, ch'al ver giungesse,
Parea che'I buon Signor cinto di tanti
Nemici, e de' seus privo dir volesse:
Ecco che quel, ch'io dissi, egli è pur vero,
Amico disleal, discepol fiero.

La trobada amb aquells ulls sants
va tenir tal efecte sobre el caigut Pere
que ningú avui podria afirmar que ho descriu,
ni cap llengua podria apropar-se a la veritat.
Semblava com si el bon Senyor, envoltat de tants
enemics i desproveït dels seus amics, digués
: "Mireu, s'ha fet allò que vaig profetitzar,
amic deslleial, deixeble cruel".



-V-
Giovane donna il suo bel volto in specchio

Giovane donna il suo bel volto in specchio
Non vide mai di lucido cristallo,
Come in quel punto il miserabil vecchio
Ne gli occhi del Signor vide il suo fallo:
Ne tante cose udir Cupido orecchio
Potria, se stesse ben senza untervallo
Intento à l'altrui dir cento annl e cento,
Quante ei n'udio col guardoin quel moment.

 

Cap jove no va veure mai el seu bell rostre
reflectit en el mirall amb tanta claredat
com en aquell instant el miserable vell
va veure reflectida la seva culpa als ulls del Senyor: ni una oïda ansiosa,
escoltant atentament i sense pausa durant cent anys i tanmateix un cent més, escolta tot el que la mirada va dir en Pere en aquell moment.


VI-
Così tal'hor (benche profane cose

Così tal'hor (benche profane cose
Siano à le sacre d'agguagliarsi indegne)
Scoprir mirando nltrui le voglie ascose
Suole amator, senza ch'à dir le vegne.
Chi dunque esperto sia ne l'ingegnose
Schole d'Amor, à chi nol prova insegne,
Come senza aprir bocca, ò scriver note
Con gli occhi anchora favellar si puote.

 

Així, de vegades (encara que les coses profanes
poden ser indignes de comparar amb les sagrades)
un amant descobreix els desitjos ocults de la seva estimada simplement mirant, sense necessitat de paraules. Així mateix, els experts en l'enginyós joc de l'amor poden ensenyar al novell apte però no provat com, sense parlar ni escriure una paraula,
encara es pot comunicar només amb els ulls.



-VII-
Ogni occhio del signor lingua veloce


Ogni occhio del signor lingua veloce
Pare ache fuss'et ogni occhio de suoi
Orecchia intenta ad ascoltar sua voce
Più fieri parea dir, son gli occhi tuoi
De l'empie man che mi porranno in croce
Né sento colpo alcun che si m'annoi
Di tanti che'l reo stuol in me ne socca
Quant'il colpo ch'uscio, della tua bocca.

 

Cadascun dels ulls del Senyor semblava ser una llengua ràpida, i cadascun dels ulls de Pere era com una orella que escoltava atentament la seva veu. “Més cruels”, semblava dir, “són els teus ulls que les mans impies que em posaran a la creu; de les moltes lesions que m'han infligit la multitud abusadora, cap m'afligeix ​​més que la
que ha sortit dels teus llavis.


-VIII-
ºNessun fedel trovai, nessun cortese


  

Nessun fedel trovai, nessun cortese
Di tanti c'ho degnato d'esser miei;
Ma tu, dove il mio amor via più s'accese,
Perfido e ingrato sovra ogn'altro sei:
Ciascun di Ior sol coI fuggir m'offese,
Tu mi negasti; ed hor con gli altri rei
Ti stai à pascer del mio danno gli occhi,
Perche Ia parte del piacer ti tocchi.

 

“No vaig trobar cap fidel, cap amable
entre els que havia considerat dignes de ser els meus seguidors; però tu, on més es va encendre el meu amor,
ets traïdor i cruel per sobre de tots els altres.
Cada un d'ells em va fer mal només amb la seva deserció, però tu em vas negar; i ara amb els altres culpablesdelectes els teus ulls amb la meva adversitat,
havent escollit per tu mateix el camí fàcil”.



-IX-
Chi ad una ad una raccontar potesse


Chi ad una ad una raccontar potesse
Le parole di sdegno e d'amor piene,
Che parve à Pietro di veder impresse
Nel sacro giro de le due serene
Luci, scoppiar faria chi l'intendesse:
Ma se d'ochhio mortaI sovente viene
Virtú, che possa in noi, ch'il prova pensi,Che  puote occhio divin ne gli human sensi.

 

Aquell que pogués explicar una per una
les paraules plenes d'ira i d'amor
que Pere semblava veure escrites
als ulls serens i sants de Crist,
feia esclatar a llàgrimes l'oient.
Perquè si, com es pot experimentar, l'ull mortal pot ser sovint una font de bondat, què
pot inculcar l'ull diví als sentits humans?


-X-
Come faIda di neve, che agghiacciata

Come faIda di neve, che agghiacciata
Il verno in chiusa valle ascosa giacque,
A primavera poi dal sol scaldata
Tutta si sface, e si discioglie in acque
Così la tema, che entro aI cor geIata
Era di Pietro allhor, che'l vero tacque,
Quando Christo ver lui gli occh rivolse
Tutta si sfece, e in pianto si risolse.

Com un floc de neu que, després d'haver estat congelat
i amagat en valls profundes tot l'hivern,
i després a la primavera, escalfat pel sol,
es fon i desemboca en rierols;
així, la por que havia caigut com el gel
al cor de Pere i el va fer reprimir la veritat,
ara que Crist posava els ulls cap a ell,
es va fondre i es va transformar en llàgrimes
.




-XI-
E non fu il pianto suo rivo ó Torrente

E non fu il pianto suo rivo ó Torrente.
Che per caldo stagion giamai seccasse:
Che, benche il Re del Cielo immantenente
A la perduta gratia il ritornasse,
De la sua vita tutto il rimanente
Non fu mai notte che ei non si destasse,
Udendo il gallo à dir quanto fu iniquo,
Dando lagrime nove al fallo antiquo.

El seu plor no era un rierol o un riu
que el temps calorós pugui assecar;
perquè, encara que el Rei del Cel
va restaurar immediatament la seva gràcia caiguda, durant la resta de la seva vida
no va passar ni una nit que no es despertava
en sentir el gall cantar la seva iniquitat
i plorar noves llàgrimes per la vella culpa.




-XII-
Quel volto, che era poco inanzi stato

Quel volto, che era poco inanzi stato
Asperso tutto di color di morte,
Per il sangue, che al cor se n'era andato,
Lasciando fredde l'altre parti e smorte:
Dal raggio de'santi occhi riscaldato
Divenne fiamma; e per l'istesse porte,
Ch'era entrato, il timor fuggendo sparve
E nel suo loc la vergogna apparve.

Aquell rostre que poc abans
havia pres el color de la mort
(perquè tota la sang li havia anat al cor,
deixant les altres parts fredes i pàl·lides),
ara s'escalfava pels raigs d'aquells sants ulls
i es convertia en una flama; i per les mateixes portes
per on havia entrat, la por va fugir i va desaparèixer,
deixant al seu lloc la vergonya.




-XIII-
Veduto il miser quanto differente

Veduto il miser quanto differente
Dal primo stato suo si ritroeava,
Non bas tandogli il cor di star presente
A l'offeso Signor, che sì l'amava
Senza aspettar se fiera, ò se clemente
Sententia il duro Tribunal gli dava,
Da l'odiato albergo, ove era all hora
Piangendo amaramente usci di fuora
.

 

El miserable Pere, quan va veure com s'havia tornat diferent del seu propi jo, sense prou coratge per quedar-se davant del seu Senyor ofès, que l'estimava tant, sense esperar a saber si el terrible Tribunal imposava una condemna dura o misericordiosa, del repugnant lloc on era, plorant amargament, va fugir fora.


-XIV-
Evago d'incontrar chi giusta pena

Evago d'incontrar chi giusta pena
Desse al suo grave error, poi che paura
Di maggior mal l'ardita man raffrena,
Per l'ombre errando de la notte oscura
Ne va gridando ove il dolor il mena:
E la vita, che dianzi hebbe sì à cura:
Hor piu, ch'altro, odia, e sol di lei si duole,
Et, perche lo fè errar, piu non la vuole.

I anhelant trobar algú que justament
castigaria el seu pecat greu -perquè té por d'un mal
encara més gran, conté la seva pròpia mà agosarada-, vagant per la foscor de la nit,
va plorant allà on el porta el seu sofriment;
i la vida, que abans li era tan estimada,
ara menysprea per damunt de tot, patint només per 
això i, perquè el va fer pecar, ja no la vol.



-XV-
Vattene vita và (dicea piangendo)

Vattene vita và (dicea piangendo)
Dove non sia chi t'odli, ò chi ti sdegeni:
Lasciami: so che non è ben, che, essendo
Compagnia cosi rea, meco ne'vegni:
Vattene vita và, ch'io non intendo,
Che un'altra volta ad esser vil m'insegni:
Ne vò per prolungar tue frali tempre,
Uccider l'alma nata a viver sempre.

Deixa'm, vida, marxa (va plorar),
ves-te’n on no siguis odiat i menyspreat.
Deixa'm, perquè sé que no està bé que
estiguis en una companyia tan pecadora.
Deixa'm, vida, marxa, perquè no deixaré que
m'ensenyis una altra vegada tanta covardia,
ni jo, per allargar la teva fràgil existència,
mataré l'ànima nascuda per viure eternament.




-XVI-
A quanti già felici in giovinezza

A quanti già felici in giovinezza
Recò l'indugio tuo lunghi tormenti;
Che se inanzi al venir de la vecchiezza
Sciolti fusser del mondo, più contenti
Morti sarian; poi che non ha fermezza
Stato alcun, che si temi, ò si paventi;
Onde io vita à ragion di te mi doglio
Che stessi meco, e stai piu che non voglio.

A quantes vides, un cop feliços en la joventut,
la teva persistència ha portat prolongats turments,
quan, si abans d'arribar a la vellesa
haguessin estat alliberats d'aquest món,
haurien mort contents; perquè una vida de por i tremolor no té cap validesa; així, la vida, pel teu compte em dol, perquè has persistit i has superat la teva benvinguda.




-XVIII-
Non trovava mia fe sì duro intoppo

Non trovava mia fe sì duro intoppo
Se tu non stavi sì gran tempo meco:
Se non havesser gli anni e il viver troppo
Portato il sennon e la memoria seco,
Pensar dovea, ch'io vidi dar al zoppoI pie,
Ia lingua al muto, e gli occhi al cieco,
E quel che piu maravigliar fe l'ombre
Render l'anime à i corpi, on eren sgombre.

 

La meva fe no hauria trobat aquest obstacle
si no haguessis estat amb mi durant tant de temps.
Si els molts anys i massa viure no m'haguessin endut el sentit i la memòria, hauria d'haver recordat que el vaig veure donar peus als coixos, llengua als muts i ulls als cecs; i que, el més meravellós de tot, va fer que el Regne de la Mort retornés les ànimes als cossos sense vida.


-XIX-
Queste opre e piu, che'l mondo ed io sapea

Queste opre e piu, che'l mondo ed io sapea,
Ramentar mi dovean che il lor fattore
Fontana di salute esser dovea,
E sgombrar del miu petto ogni timore:
Ma come quel, che per l'età c'havea,
Era di senno e di me stesso fuore,
Nel gran periglio ricercando aita
Per tema di morir negai la vita.

 

Aquestes obres, i més que el món i jo vam presenciar,
haurien d'haver-me recordat que Aquell que les va realitzar era la mateixa Font de tot benestar,
i així alliberar el meu pit de la por.
Però com a vell, timorat per l'edat,
fora de sentit i fora de mi,
buscant ajuda en aquell moment de gran perill,
per por de morir, vaig negar la vida.


-XX-
Negando il mio Signor, negal quel che era

Negando il mio Signor, negal quel che era
La vita, onde ogni vita si deriva:
Vita tranquilla, che non teme ò spera,
Ne puote il corso suo giunger à riva:
Poi che dunque negai la vita vera
Non è, non è ragion, che unqua piu viva:
Vatten, vita fallace, e tosto sgombra;
Se la vera negai, no chiedo l'ombra
.

 

En negar el meu Senyor, vaig negar la vida mateixa,
de la qual brolla cada vida: 
una vida tranquil·la que ni tem ni desitja, el curs de la qual flueix sense fi: perquè aleshores vaig negar l'única vida veritable, no hi ha cap raó, cap de cap, per seguir vivint. Ves doncs, vida vana, deixa'm ràpidament. Com que vaig negar el veritable, no busco una mera il·lusió.


-XXI-
Vide homo, quæ pro te partior

Vide homo, quæ pro te partior,
Ad te clamo, qui pro te morior.
Vide pœnas, quibus afficior.
Vide clavos, quibus confodior!
Non est doIor, sicut quo crucior?
Et cum sit tantus dolor exterior,
Intus tamen dolor est gravior,
Tam ingratum cum te experior.

Heus aquí, oh home, el que pateixo per tu,
jo que moro per tu, et crido.
Mireu els dolors amb què estic afligit,
mireu els claus amb els quals em travessen. Hi ha algun dolor igual al meu?
I encara que el meu cos pateix molt,
el meu cor pateix encara més
per la teva ingratitud.



El Lagrime di San Pietro és probablement el conjunt de madrigali spirituali més famós mai escrit. Encara que els madrigals sagrats eren un petit subconjunt de la producció total de madrigals, aquesta obra de Lassus sovint és considerat pels estudiosos com un dels èxits més alts de la polifonia renaixentista, i va aparèixer al final d'una època: els últims anys de la vida de Lassus, l'Stile antico tradicional havia estat desplaçat en molts centres per noves formes primerenques del barroc com la monodia accompagnata, el concert sagrat i la cantata per a poques veus i baix continu


&

Aquí podeu gaudir de la interpretació completa i sense interrupcions de l'obra de Lassus, sota la direcció de Philippe Herreweghe, fundador i director del Collegium Vocale de Gante.


Lagrime di San Pietro, madrigali spirituali
Roland di Lassus 


Dorothee Mields: soprano I
Barbara Kabátková: soprano II
Benedict Hymas: alto
Thomas Hobbbs: tenor I
Tore Denys: tenor II
Benoit Arnould: baritone
Jimmy Holliday: bass
 
Collegium Vocale Gent
Philippe Herreweghe

 

Lagrime di San Pietro, madrigali spirituali
Orlande de Lassus
(1530-1594)


&&&