El 1144, en resposta a la caiguda d'Edessa (avui sud-est de Turquia) en mans dels musulmans, el papa Eugeni III va anunciar la Segona Croada. Tres anys més tard, el 1147, va proclamar formalment que la Reconquesta d'Espanya també era una croada. Aquell any, un trobador de Gascunya de nom Marcabru va compondre la cançó la lletra de la qual es tradueix aquí, plena de referències a fets contemporanis. És la cançó prototípica de la croada, i es va convertir en una de les cançons occitanes més populars dels segles XIII i XIV.
Pax in domine domini (Pau en nom del Senyor) és el primer poema trobadoresc,
conservat amb música, que parla de territoris occitans (Guyenne i Peitieu). És un poema del segle XII que
insta els homes a alliberar tant Espanya com Jerusalem dels musulmans. Déu, diu
el poeta, ha proporcionat als homes un camí segur cap al Cel; lluitant per la
preservació de la cristiandat. Només a les croades l'home podria lluitar per
Déu, i si es neguen les conseqüències seran nefastes. Tots aquells que no
defensaran els cristians que pateixen l'opressió infidel són indignes de Déu.
Pax In Nomine Domini
Marcabrus
(1100-1150)
Pax
in nomine Domini.
La
pau sigui amb vosaltres, en el nom del Senyor.
Marcabrus
va escriure aquestes paraules i aquesta cançó.
Escolteu
el que diu:
De
la mateixa manera que ens va crear a partir de la seva dolçor,
el
Senyor celestial
ens
va proporcionar un lloc de redempció
com
mai no hi va haver, excepte
a
través del mar a la vall de Josafat:
també
us crido a alliberar un lloc molt més proper. [Espanya].
Pax
in nomine Domini.
A
Espanya, dic, el bon marquès
i
els templers de Salomó,
pateixen
la càrrega
i
el pes de l'opressió pagana.
Els
joves són assetjats i avergonyits,
la
culpa d'aquest lloc de Redempció,
cau
sobre els senyors més forts,
Estan
trencats, desanimats,
no
tenen ni alegria ni oci.
Pax
in nomine Domini.
Els
francesos són degenerats
Si
rebutgen la crida de Déu,
A
la qual vinc a exortar-los.
Antioquia,
Guaiana, Poitou.
Lamentar
les morts de proesa i valor.
Senyor
Déu, en el lloc on ens vau redimir,
doneu
pau a l'ànima del comte:
I
que el Senyor que s'aixecà de la tomba
Guardi
Poitiers i Niort.
A la ciutat de Peitieu, capital de Poitou, havia nascut el noble Guillem VII de Peitieu (1071-1126), també conegut com a Guillem el Trobador i Guillem IX d'Aquitània, considerat el primer trobador en llengua occitana, comandant de la croada de 1101, Duc d'Aquitània i de Gascunya i comte de Poitiers. Fou un dels personatges més singulars del seu temps, famós pel seu caràcter bel·licós, i a la vegada, bromista. Les seves possessions representaven més del doble dels dominis reials.
L'excepcional Elionor d’Aquitània es va criar a la cort de Poitiers, on va rebre una
àmplia formació, inusual en dones d'aquella època. El 1145, reina de França pel
casament amb Lluís VII, va participar en la segona croada viatjant a Antioquia
amb el seu marit. |
|
&
Els trasbalsos dels anys 1040 a 1060 són un episodi
d'un moviment que va esclatar a tot l'Occident europeu, encapçalat per
l'aristocràcia, que no dubtà a apoderar-se directament dels òrgans de poder. És
el període del feudalisme, que va tenir com a desenllaç l'emergència d'una
multitud de petites senyories locals, hereves dels principats territorials
d'època carolíngia. Al llarg del segle XI, l’estructura de la Catalunya feudal
estava prenent forma, un ordre feudal dominat pel comte de Barcelona. És el
temps dels castells, dels castlans, un dels hipotètics orígens del nom
“Catalunya”. L’hegemonia política l’ostentava el casal de Barcelona: Besalú
(1057), Urgell (1063) i Empúries (1067) van signar pactes jurídics que així ho
establien mitjançant el vassallatge. Però no només això, Ramon Berenguer va
poder comprar dos comtats del Llenguadoc: Carcassona i els Rasès.
Com que l'autoritat pública més forta a Catalunya al
final del segle X era la dels comtes de Barcelona, que posseïen els comtats de
Barcelona, Girona i Osona, el futur polític del país va dependre, en gran part,
de la capacitat de resistència que aquests comtes van tenir enfront dels
feudals. La Cort comtal catalana es formà durant el segle XI en
independitzar-se de la cúria reial dels francs. La integraven magnats civils i
eclesiàstics, consellers i jutges, i tenia un caràcter mixt com a organisme
col·laborador en la presa de decisions del sobirà, tant en els aspectes
legislatius com en l’exercici de la potestat judicial.
La música de l’Edat mitjana a Occident prové dels rituals religiosos. L’Església catòlica és aleshores la socialitzadora de la població. Tot comença i tot acaba amb la religió. La música s’escolta a les esglésies, als monestirs, als convents i a les catedrals.
De
l’Escola d’Aquitània, a l’abadia benedictina de Sant Marcial de Limotges, es
conserva l’himne monòdic, únic en llengua occitana, O Maria, Deu maire,
que ben bé podria ser una cançó trobadoresca. |
|
A mesura que s’estableixen diversos regnes, la música es trasllada a la Cort. És la Cort qui la torna profana, principalment instrumental, però també vocal. Fora d’aquests dos grans espais, religiós i monàrquic, el gros de la població no escolta música.
A partir de l’any mil es desenvolupa la música profana a occident. És música monòdica, però té la virtut d’haver sortit de l’Església per instal·lar-se, bàsicament, a la Cort.
Durant els segles XII
i XIII, es desenvolupà un moviment poètic-musical que es coneix amb el nom de
“lírica trobadoresca”. El gros de la música profana prové dels trobadors
d'Occitània perquè la practicava una elit feudal ja ben establerta. Els trobadors eren poetes i músics, amb un gran domini de
la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó
escoltats. Els trobadors podien ser de condició ben diferent, alguns eren grans senyors -fins i tot reis-, per
a qui trobar era una manera de passar l'estona. D’altres depenien de la seva poesia i, per tant, rebien un sou
de les corts reials, de la noblesa o dels burgesos rics.
Es tenen poques notícies de Berenguer de Palou, trobador català que va viure a la segona meitat del segle XII. Segons explica la vida, "fou un cavaller pobre de Rosselló, però destre, instruït i bo amb les armes. Trobà bé cançons i cantava d'Ermessenda d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyó, fill de Maria de Peiralada." És difícil identificar-lo a partir d'altres documents, ja que durant els segles XII i XIII abunden altres personatges catalans que porten aquests noms. Per exemple, hi va haver un Berenguer de Palou (XII - 1241) que va ser bisbe de la diòcesi de Barcelona des de l'any 1212 fins al 1241. Va començar sent canonge de la catedral de Santa Eulàlia de Barcelona quan el seu oncle, també anomenat Berenguer de Palou, era bisbe de la ciutat. Berenguer va arribar a ser un dels col·laboradors més grans que va tenir el rei Jaume I d'Aragó.
Vida és el terme que designa una breu biografia, escrita en occità antic d'un trobador o trobairitz. Les vidas són breus notícies biogràfiques, en prosa i en occità antic, que es troben en els cançoners acompanyant l'obra dels autors que retraten. S'han conservat 110 textos de vidas, principalment en cançoners italians, la majoria foren redactades en els segles XIII i XIV. |
Es conserven dotze composicions del Berenguer trobador, totes de temàtica amorosa, de les quals vuit van acompanyades de notacions musicals en el cançoner R (Regió de Tolosa o Rourgue, s.XIV); això el converteix en un dels pocs trobadors catalans del qual se'n conserva la música.
Les vuit composicions copiades amb música atribuïdes a Berenguer de Palou que es conserven, fa suposar que va ser un compositor de renom a la seva època. La seva poesia és molt correcte de llenguatge, delicada i en el més pur cànon de l'amor cortès trobadoresc, mancada d'anècdotes i de símils en la qual expressa sentiments malenconiosos.
Bona dona, cuy ricx pretz fai valer, és una cançó que celebra l’excel·lència d’una dona estimada, en la qual el trobador demana perdó a la seva dama per la seva incapacitat per mantenir en secret els seus sentiments. En el que es pot anomenar un experiment d’harmonització històrica, en aquesta versió s’ha afegit un duplum i un tenor a la melodia monofònica original, en un estil que va ser hegemònic a l’Europa occidentals dels segles XII i XIII.
Bona Dona, Cuy Ricx Pretz Fai Valer
Berenguer de Palou
Bona dona, cuy ricx pretz fai valer
Sobre las plus valens, al mieu vejaire,
Avetz razo per que.m dejatz estraire
Lo belh solatz ni l'amoros parer,
Si non quar vos auziey anc far saber
Qu'ieu.us amava mil aitans més que jo?
En aquest tort me trobaretz jasse,
Quuar non es tortz que ja.us pogues desfaire.
Si.l belh semblant que.m soliatz aver
De clar que fo, dona, tornatz en vaire,
Quar connoissetz qu'ieu no m'en puesc estraire,
Mielhs me fora ja no.us pogues vezer;
Quar ges pauzar no.us puesc a non chaler:
Tals es l'envey 'el dezir que m'en ve
Manhtas sazos que de vos me sove
E vir mos huelhs
envas vostre repaire
(...)
La cançó és el gènere principal i de més prestigi de la lírica trobadoresca. Es tracta del gènere amorós i occità per excel·lència, que exigia una gran dignitat de llenguatge i una melodia original. El tema solia ser l'amor cortès, la manifestació dels sentiments amorosos del trobador cap a la dama.
Les altres cançons de Berenguer de Palou que es
conserven acompanyades de notacions musicals són: Ab la fresca claredat; Totz
temoros e doptans; De la gensor qu'om vey'; Dona, Si Totz Temps
Vivia; Aital Dona Cum Ieu Sai; Dona, la genser qu'om veya i Tant m'abelis joys et
amors et chants.
Ab La Fresca Clardat
|
Totz Temoros e Doptans
|
De la gensor qu'om vey'
|
Dona, Si Totz Temps Vivia
|
000000000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada