Aquesta entrada és una “posada en escena” del magnífic article de la biografia de Richard D'Oyly Carte publicat per Wikipèdia.
Richard D'Oyly Carte (3 de maig de 1844-3 d'abril de 1901) va ser un "agent de talents", empresari teatral, compositor i hoteler anglès durant la segona meitat de l'època victoriana. Malgrat els seus orígens humils, Carte va construir dos teatres a Londres, va ser l'amo d'un imperi hoteler i, al mateix temps, va establir una companyia d'òpera que va existir per més de cent anys i una agència de talents que va brindar els seus serveis a alguns dels artistes més importants d'aquesta època.
Mr. Carte va iniciar la seva carrera en el negoci de
construcció d'instruments musicals i publicació de partitures del seu pare.
Inicialment, escrivia i dirigia música, però poc després es va dedicar a
promoure les carreres d'altres artistes. Ell creia que una companyia anglesa
d'òpera còmica podia ser tan popular com les atrevides obres franceses que
dominaven l'escenari musical de Londres durant els anys 1870.
|
La pràctica de fer versions d’operetes franceses, donarà lloc a una
controvèrsia a la premsa el 1892 entre el compositor francès Serpette i el
compositor anglès Edward Solomon, aquest últim lamentant el
"saqueig" de les partitures d'operetes franceses durant la seva
adaptació a l'anglès. A la qual Serpette, pragmàtic, respon que donada la
diferència entre el públic francès i l’anglès, la millor opció és deixar que
els coneixedors del West End adaptin les obres als seus gustos. |
La Branche cassée
|
La temporada 1876 a l'Opera Comique de Londres, entre extravagàncies i òperes còmiques incloïa les produccions ben rebudes de Madame l'Archiduc i Geneviève de Brabant de Jacques Offenbach, La fille de Madame Angot de Charles Lecocq i Trial by Jury de Gilbert and Sullivan.
|
Galop
|
|
Trial by Jury (Completa) Gilbert and Sullivan |
Per complir el desig de crear una companyia anglesa d'òpera còmica, Richard D'Oyly Carte va contactar al dramaturg WS Gilbert i al compositor Arthur Sullivan i junts produirien una sèrie de tretze òperes còmiques que passarien a ser conegudes com a Òpera Savoy. Així mateix, l'empresari va fundar la D'Oyly Carte Opera Company (Companyia d'Òpera D'Oyly Carte) i va construir el Teatre Savoy per produir i acollir les òperes de Gilbert & Sullivan.
·<><><><><>·
|
Entre 1868 i 1877, Mr. Carte va escriure i va publicar la música per a diverses cançons originals i obres instrumentals, així com la música per a tres òperes còmiques: Doctor Ambrosias - His Secret (1868), Marie (1871) i Happy Hampstead (1876). Així mateix, va ser el director d'orquestra de la gira de 1871 de l'òpera Cox and Box, amb música d'Arthur Sullivan i llibret de Francis Burnand.
|
|
A principis dels anys 1870, Mr. Carte va iniciar una talent agency per a cantants, actors i oradors. L'agència arribaria a tenir més de dos-cents clients incloent a Charles Gounod, Jacques Offenbach, Adelina Patti, Clara Schumann, Antoinette Sterling, Edward Lloyd, George Grossmith, Matthew Arnold, James McNeill Whistler i Oscar Wilde. L'actor Hesketh Pearson va escriure sobre Mr. Carte: «El seu olfacte pels negocis era complementat per una manera de ser agradable i franca ... per a ell, el que altres consideraven arriscat, era una certesa. Coneixia a totes les persones que valia la pena conèixer ... i el seu judici pràctic era tan encertat com el seu sentit artístic ».
Entre escriptors, pintors, músics i cantants, destaca el còmic, escriptor, compositor, actor i cantant anglès George Grossmith (1847-1912). La seva carrera interpretativa va abastar més de quatre dècades, interpretant molts dels personatges de les òperes de Gilbert & Sullivan.
See me dance the polka
George Grossmith
|
James McNeill Whistler, un dels clients de l'agència de Carte, fou un pintor nord-americà que va viure sobretot entre França i Anglaterra. Moltes de les seves obres van ser controvertides i va ser una figura clau en el moviment esteticista. Va il·lustrar Les Chauves-Souris de Montesquiou amb Antonio de la Gándara, un dels seus molts amics, entre els quals destacaven impressionistes com Edouard Manet, i Oscar Wilde, de qui se’n rigué quan va descobrir la seva homosexualitat i amb qui es creu que va mantenir un flirt, igual que amb Walter Richard Sickert, a qui van acusar d'ésser Jack l'Esbudellador. Whistler va compartir la seva amant Joanna Hiffernan com a model amb Gustave Courbet. Els historiadors especulen que L'origen del món, d'aquest darrer, va ser el motiu del trencament de l'amistat entre els dos pintors. Whistler és autor del famós quadre Arranjament en
negre i gris núm.1, més conegut per Retrat de la mare de l'artista.  Arranjament en negre i gris núm.1 James McNeill Whistler
Si us ve de gust conèixer aquest món estrafolari dels dandis, de les disfresses i els duels d’honor, dels esteticistes i dels decadentistes, llegiu l’extraordinari llibre de Julian Barnes L’home de la bata vermella (2019). Aquí hi trobareu James Whistler, Oscar Wilde, Comte de Montesquiou, Antonio de la Gándara, Edmond de Polignac, Samuel Pozzi, Sarah Bernhardt...
Gilbert i Sullivan, el popular duo creador d’òperes còmiques, va deixar constància d'aquest món amb una sàtiria als refinaments i les vanitats dels esteticistes de finals del segle XIX amb un dels seus grans èxits: Patience.
Patience (If You're Anxious For to Shine Dennis Olsen) Gilbert i Sullivan |
Fundació de la companyia d'òpera
En 1874, Mr. Carte arrendar l'Opera Comique, un petit teatre prop de Strand (Londres), on va presentar una companyia teatral de Brussel·les interpretant l'estrena a Anglaterra de l'opereta Girofle-Giroflà de Charles Lecocq. A la coberta del programa de l'espectacle, l'empresari va anunciar que el seu objectiu era «establir a Londres un estatge permanent per a òpera lleugera».
Girofle-Giroflà
(Completa)
Charles Lecocq
Girofle-Giroflà
(Completa)
Charles Lecocq
Mr. Carte posteriorment va dir que el seu «projecte de vida» era fundar una escola d'òpera còmica anglesa d'alta qualitat i que fos apta per a tota la família, en contrast amb els burlesques pujades de to i adaptacions d'operetes franceses que dominaven el teatre musical de Londres en aquell moment. No obstant això, la seva experiència escrivint operetes el va convèncer que el seu talent creatiu no eren adequat per a la tasca. Com li escriuria més tard al dramaturg W. S. Gilbert: «Envejo la teva posició, però mai podria assolir-la. Si pogués ser un autor com tu, no seria un gerent. Simplement sóc un comerciant que ven els teus treballs d'art ». A més, el 1874 l'empresari no comptava amb els recursos per convertir el seu somni en realitat i després de la fi de la temporada a l'Òpera Comique, va rescindir l’arrendament.
En 1875, va obtenir el lloc de gerent del Royalty Theatre
sota la direcció de la seva clienta, l'actriu Selina Dolaro. Allà va posar en
escena La Périchole d'Offenbach, però per completar la nit necessitava
una altra peça, ja que els programes teatrals llargs estaven de moda durant
l'era victoriana.
La Périchole
(Completa)
Jacques Offenbach
La Périchole
(Completa)
Jacques Offenbach
Richard D'Oyly Carte va recordar que en 1873 WS Gilbert li havia mostrat el llibret d'una òpera còmica d'un acte titulada Trial by Jury. Mentrestant, Arthur Sullivan gaudia encara de l'èxit de la seva òpera de 1867 Cox and Box, la qual havia estat reestrenada en el Gaiety Theatre el 1874, i Carte ja li havia demanat al compositor una nova òpera per al Royalty Theatre. L'empresari sabia que tots dos artistes havien treballat junts anteriorment per crear Thespis, de manera que li va demanar a Sullivan que escrivís la música per Trial by Jury.
 |
 |
Com que el llibretista i el compositor compartien la seva visió d'incrementar la qualitat i respectabilitat de teatre musical anglès i així obtenir majors audiències a través d'òperes lleugeres angleses ben fetes, els va donar més autonomia com a director i director musical respectivament del que era usual en aquesta època. Trial by Jury va ser un èxit inesperat i de fet va estar en cartellera més temps que La Périchole, convertint-se en el primer pas cap a la meta de Mr. Carte.
Thespis (Completa) Gilbert and Sullivan |
Trial by Jury (Completa) Gilbert and Sullivan |
|
Mr. Carte va estar a càrrec de la primera gira de Trial
by Jury, la qual va acabar en el Theatre Royal de Dublín al setembre de
1875. Mentre hi era, va conèixer a la jove actriu escocesa Susan Couper
Black, qui usava el nom artístic Helen Lenoir. L'actriu es va mostrar
fascinada pel projecte d'establir una companyia per promoure l'òpera còmica anglesa
i va cancel·lar el seu proper compromís per unir-se a l'empresari com el seu
secretaria. Amb una bona educació, grans habilitats com a organitzadora i un
talent diplomàtic que fins i tot superava al de Carte, Lenoir va començar a
estar més involucrada en els negocis de l'empresari. La parella es casaria en
1888, tres anys després de la mort de la seva primera esposa. |
 |
Després de la producció original de Trial by Jury, va continuar produint operetes d'Europa continental, realitzant una gira durant el 1876 amb un repertori que consistia de diverses adaptacions angleses d'òperes bouffe franceses (La Périchole i La Gran-Duchesse de Gerolstein d'Offenbach , La Fille de madame Angot de Charles Lecocq i La Timbale d’argent de Léon Vasseur) i dos afterpieces* angleses (Happy Hampstead i Trial by Jury). Richard D'Oyly Carte va ser el director musical de la companyia durant aquesta gira.
*Afterpiece és el terme en anglès amb el qual es designaven els espectacles complementaris que s'oferien després d'una extensa obra teatral durant el segle XVIII a Anglaterra.
La Gran-Duchesse de Gerolstein (Chanson Militaire) Jacques Offenbach |
|
La Fille de madame Angot
|
La Fille de madame Angot
|
La Timbale d’argent.
|
|
Motivat per l'èxit de Trial by Jury, el 1876 va tractar de recaptar fons per a un reestrena de Thespis o per produir una nova obra. L'any següent va aconseguir quatre socis i van formar la Comedy Opera Company (Companyia d'Òpera Còmica) per produir els futurs treballs de Gilbert i Sullivan al costat d'obres d'altres compositors i llibretistes britànics. Amb els fons obtinguts, l'empresari va arrendar l'Opera Comique i va proposar al duo d'artistes que produïssin una nova òpera. En aquest moment, Helen Lenoir havia passat a ser la seva assistent. La primera obra produïda per la nova companyia va ser The Sorcerer de Gilbert i Sullivan el 1877, en la qual es narra la història d'un mag comerciant londinenc i la seva poció d'amor patentada. L'èxit de l'obra va demostrar que l'empresari tenia raó: hi havia un futur prometedor per a l'òpera còmica familiar produïda en Anglaterra.
The Sorcerer
|
The Sorcerer
|
The Sorcerer va ser seguida per H.M.S. Pinafore el 1878, però inicialment no va ser tan reeixida com les seves predecessores, de manera que els socis de la companyia van advocar perquè es cancel·lés l'espectacle i així prevenir majors perdudes. No obstant això, després de diversos esforços per promocionar l'obra per part de Mr. Carte i Sullivan, que van incloure la presentació de música de l'obra en diversos concerts públics a la Royal Opera House, HMS Pinafore va esdevenir un èxit.
L'empresari va persuadir a Gilbert i Sullivan que, quan el
seu contracte amb la Comedy Opera Company acabés el juliol de 1879, formessin
una societat entre tots tres. Cadascun va contribuir amb £ 1.000 i la nova
societat es va dir Mr. Richard d'Oyly Carte's Opera Company (Companyia d'Òpera
del Sr. Richard d'Oyly Carte) . D'acord amb els termes del contracte, els
ingressos nets serien repartits equitativament entre els tres socis. A partir
de l'1 d'agost de 1879, la nova companyia es va convertir en l'únic productor
autoritzat dels treballs de Gilbert i Sullivan.
Primers anys de Mr. Richard d'Oyly Carte's Opera Company
H.M.S. Pinafore va ser tan reeixida que l'empresari va haver d'organitzar dues companyies teatrals addicionals per realitzar gires a les províncies. L'òpera va romandre en cartellera a Londres durant 571 presentacions, convertint-se en la segona temporada més llarga per a una obra musical en aquell moment. Així mateix, més de 150 produccions no autoritzades van ser posades en escena als Estats Units, però a causa de que les lleis d'aquest país no oferien protecció a la propietat intel·lectual d'estrangers, Richard D'Oyly Carte, William Schwenck Gilbert i Arthur Sullivan no van poder reclamar regalies ni controlar el contingut artístic d'aquestes produccions.
Per intentar contrarestar aquestes produccions pirates i capitalitzar la popularitat de l'òpera als Estats Units, Carte va viatjar a Nova York al costat dels autors i la companyia per presentar una producció «autèntica» de H.M.S. Pinafore a la ciutat començant al desembre de 1879 i posteriorment va realitzar una gira pel país. L'assistent de l'empresari, Helen Lenoir, va fer més de 15 viatges als Estats Units durant els anys 1880 i 1890 per promoure els interessos de la seva companyia i supervisar les produccions i gires americanes de cadascuna de les noves òperes de Gilbert i Sullivan. Així mateix, començant amb HMS Pinafore, Mr. Carte va donar autorització a la companyia teatral de J. C. Williamson per produir les obres del duo a Austràlia i Nova Zelanda.
Per evitar produccions pirates, la seva pròxima òpera, The Pirates of Penzance, va ser estrenada a Nova York al 31 de desembre de 1879, abans de la seva estrena londinenca el 1880. El trio esperava combatre la pirateria establint una producció autoritzada i realitzant gires pels Estats Units abans que altres poguessin copiar-la i retardant la publicació del llibret i les partitures. Aquesta estratègia va generar grans ingressos per a la societat, però mai van aconseguir obtenir els drets d'autor de les seves obres als Estats Units. The Pirates of Penzance va ser un èxit immediat a Nova York i també a Londres, convertint-se en una de les òperes més populars de Gilbert i Sullivan.
The Pirates of Penzance
|
The Pirates of Penzance
|
La propera òpera de Gilbert i Sullivan, Patience, va ser estrenada a l'Opera Comique a l'abril de 1881 i va ser un altre gran èxit, romanent en cartellera durant més presentacions que H.M.S. Pinafore, convertint-se així en la segona temporada més llarga per a una obra musical en aquell moment. Patience és una sàtira sobre l'esteticisme immoderat dels anys 1870 i 1880 a Anglaterra. Per promocionar l'obra als Estats Units, Mr. Carte va enviar el 1882 a un dels artistes de la seva agència de talents, el jove poeta Oscar Wilde, a una gira pel país donant conferències sobre el moviment esteticista.
Patience
|
Patience
|
Teatre Savoy
L'empresari havia estat planejant construir un teatre
durant diversos anys per promoure òperes còmiques angleses, especialment les de
Gilbert i Sullivan. El 1880, amb els ingressos generats per les òperes del duo
i per la seva agència de talents, va comprar una propietat al carrer Strand i
allí, el 1881, va construir el Teatre Savoy, anomenat així en honor al Palau
Savoy, el qual havia estat construït en aquest lloc al segle XII per Pere II de
Savoia.
|
El nou teatre, amb capacitat per a 1300 persones (en contrast amb les 862 de l'Opera Comique), va ser una instal·lació amb tecnologia punta per a aquell temps, establint un nou estàndard de comoditat i decoració i convertint-se en el primer edifici públic en el món a ser il·luminat completament amb llum elèctrica. Patience va ser la primera obra presentada al teatre Savoy. No obstant la modernitat de les instal·lacions, el primer generador d’electricitat instal·lat era massa petit per il·luminar tot l'edifici i encara que la façana principal usava llums elèctriques, l'escenari va ser il·luminat amb llums de gas fins al 28 de desembre de 1881. |
 |
The Times va concloure que el
teatre «és admirablement adaptat al seu propòsit, les seves qualitats
acústiques són excel·lents i compleix amb totes les exigències raonables de
confort i bon gust ». Mr. Carte va introduir diverses innovacions incloent
pamflets del programa gratuïts, seients numerats, servei de te durant els
intervals i una política de no acceptar propines per a certs serveis com el de guarda-roba.
Les últimes vuit col·laboracions de Gilbert i Sullivan van ser estrenades al
Savoy, de manera que van passar a ser conegudes com les Òperes Savoy.
A més de la feina com a empresari teatral, Richard
D'Oyly Carte també va ser l'amo de diversos hotels de luxe. El seu primer hotel
va ser el Savoy Hotel, dissenyat per l'arquitecte Thomas Edward Collcutt i
inaugurat el 1889. La construcció va ser finançada amb els guanys de la
producció del Mikado i l'hotel va ser el primer del món a ser il·luminat amb
llum elèctrica i en comptar amb ascensors elèctrics.
Creat per l'agent teatral i creador del teatre Savoy, l'hotel Savoy tenia alguna cosa més que un simple halo de dramatisme quan es va inaugurar el 1889. Els dissenyadors d'interiors responsables de teatre Savoy, van dotar a les zones públiques de l’hotel d'esplèndides motllures dauradures i decoratives, i van empaperar les parets de les habitacions amb motius florals. La decoració era clàssica de l'època victoriana, encara que notablement luxosa i còmoda.
Hotel Savoy
Durant els anys 1890, sota la direcció del gerent César
Ritz i el xef Auguste Escoffier, la fama del Savoy com un hotel de luxe va
incrementar i generaria més ingressos que les altres activitats de Mr. Carte,
incloent la seva companyia de òperes. L’empresari posteriorment adquiriria i
remodelaria l'hotel Claridge's (1893), el Grand hotel a Roma (1896), el
restaurant Simpson's-in-the-Strand (1898) i The Berkeley (1900).
Èxit amb l'òpera
Durant els anys de col·laboració entre Gilbert i Sullivan, Mr. Carte també va produir òperes i obres escrites per altres autors, generalment per ocupar el teatre mentre el seu duo estrella acabava la seva creació més recent. Moltes d'aquestes peces van servir com a acompanyament per a les òperes Savoy, mentre que les més llargues van ser posades en escena de forma separada ja fos al Savoy o en una gira per les províncies.
Així mateix, Carte i Lenoir van continuar gestionant la seva companyia de talents i l'empresari mantenia un nivell d'activitat frenètic. Per exemple, el 1881, no només estava a càrrec de dues produccions de Patience a Londres i a Nova York, sinó que també tenia dues companyies teatrals de gira amb altres òperes de Gilbert i Sullivan, una altra produint Les noces d'Olivette (òpera còmica en tres actes amb música d'Edmond Audran) i una altra amb Claude Duval als Estats Units, una producció de Youth en un teatre de Nova York, una gira de conferències d'Archibald Forbes (un corresponsal de guerra) i produccions de Patience, The Pirates of Penzance, Claude Duval i Billee Taylor en associació amb JC Williamson a Austràlia.
|
Mr. Carte també va introduir la pràctica de donar llicència a companyies teatrals amateur per produir les obres sobre les quals tenia drets d'ús, el que incrementava la popularitat de les obres i incrementava la venda de partitures i llibrets i el lloguer d'instruments musicals. Això va tenir un impacte positiu en el teatre amateur, ja que prèviament aquest tipus de companyies eren tractades amb menyspreu pels professionals, però van passar a ser vistes com una font de talent i una escola de entrenament. En gran part l'increment en la reputació dels teatres amateur va ser atribuït a la popularitat i a les ganes d’interpretar les òperes de Gilbert i Sullivan. A causa del creixement en el nombre de companyies teatrals, es va crear la National Operatic and Dramatic Association (Associació Nacional operística i Dramàtica). Entre 1899 i 1914 es va constatar que al voltant de 200 companyies havien produït òperes de Gilbert i Sullivan.
Després de Patience, Carte produir Iolanthe, la setena de les catorze col·laboracions operístiques de Gilbert i Sullivan, es va estrenar el 1882 al Savoy Theatre amb una càlida recepció, i es va representar a 398 vegades, suposant el quart èxit consecutiu del duo G&S.
Iolanthe
|
Iolanthe
|
El febrer de 1883 va signar un contracte de cinc anys amb Gilbert i Sullivan el qual els obligava a escriure una nova òpera per a l'empresari cada sis mesos. Sullivan, el compositor, no tenia intencions de treballar immediatament amb Gilbert, però en aquell moment tenia problemes financers ja que el seu agent de borsa es va declarar en fallida al novembre de 1882 i es va veure obligat a signar el contracte per solucionar la seva situació. Aquest contracte, convertia Gilbert i Sullivan en empleats de Mr. Carte, una situació que va crear ressentiments.
La següent òpera del duo, Princess Ida, va ser estrenada
al gener de 1884 i Carte es va adonar ràpidament que l'òpera estava sent poc
reeixida a la taquilla, pel que va recórrer al contracte per obligar el duo a
escriure una nova òpera. La societat musical d'aquella època pressionava
constantment a Sullivan a abandonar l'òpera còmica per música seria i després
que va ser nomenat cavaller el 1883 la pressió només va augmentar. El
compositor es va penedir d'haver signat el contracte i al març de 1884 li va
dir a Mr. Carte que «li era impossible fer una altra peça com les que ja he fet
amb Gilbert».
Princess Ida
(Completa)
Gilbert i Sullivan
|
A l'edat de 14 anys, la Reial Acadèmia de Música va guardonar
Arthur Sullivan amb el premi Mendelssohn, i això el va permetre estudiar
a l'Acadèmia i posteriorment al Conservatori de Leipzig, a Alemanya. La seva
peça de graduació va ser una «suite» de música incidental per a La Tempestat
de Shakespeare. La seva interpretació a Londres el 1862, va ser
una sensació immediata i Sullivan va començar la seva carrera exitosa de compositor.
Entre les seves primeres i millors obres destaca un ballet, L'Île
Enchantée (1864), la seva Simfonia Irlandensa i el Cello
Concerto.
La llarga associació de Sullivan amb les obres per a veu va començar amb la cantata The Masque at Kenilworth, amb text d'Henry Fothergill Chorley que es va estrenar al Festival de Birmingham el 8 de setembre de 1864. El 1575, la reina Isabel va visitar Robert Dudley al castell de Kenilworth, on li va oferir divertits entreteniments durant 19 dies per intentar persuadir-la de casar-se amb ell. Aquesta peça intenta recrear el tipus de màscara que podria haver estat realitzada per al plaer de la reina. El text es basa en part en la descripció de la visita de la reina a la novel·la Kenilworth de 1821 , de Sir Walter Scott i en altres relats i ficcions contemporanis. Kenilworth
Masque
|
Durant aquest i altres conflictes en els anys 1880, Carte i Helen Lenoir van haver de ser mediadors entre Gilbert i Sullivan usant una barreja d'amistat i visió per als negocis. Tot i això, el compositor va estar a punt d'abandonar la societat en diverses ocasions, però tot i així l'empresari va ser capaç de persuadir els seus socis de produir vuit òperes més. Quan Princess Ida va ser retirada de cartellera després d'una temporada relativament curta de nou mesos, els socis es van trobar per primera vegada sense una nova òpera per presentar. Gilbert va suggerir que fessin una òpera en la qual les persones s'enamora en contra de la seva voluntat després que beure una poció màgica, però Sullivan ja havia rebutjat un argument similar. No obstant això, Gilbert va tenir una nova idea i va començar a treballar-hi al maig de 1884.
Mentre els seus socis acabaven la nova obra, Mr. Carte produir el primer reestrena de The Sorcerer juntament amb Trial by Jury així com matinées de The Pirates of Penzance interpretada per un elenc de nens.
La nova òpera, El Mikado, va ser estrenada al març
de 1885 i es va convertir en el major èxit del duo. La peça era una sàtira
sobre la institucions britàniques només que ambientada al Japó i va aprofitar
l'interès victorià per l'exòtic i pintoresc Extrem Orient. El Mikado seria
l'òpera Savoy amb la temporada més llarga, amb 672 presentacions al Teatre
Savoy, suplantant Patience com la segona temporada més llarga per a una
obra musical fins a aquest moment. Així mateix, va ser extremadament popular en
els Estats Units i altres parts de món i continua sent l'òpera Savoy produïda
amb més freqüència.
The Mikado
|
The Mikado
|
La propera òpera de Gilbert i Sullivan va ser Ruddigore,
estrenada el gener de 1887, i encara que va ser un èxit financer, l'obra no va
aconseguir a superar les marques establertes per El Mikado.
Ruddigore
(Completa)
Gilbert i Sullivan
Quan Ruddigore va ser retirada de cartellera després de nou mesos, Mr. Carte reestrena altres òperes del duo al Savoy durant gairebé un any. Després d'un altre intent de persuadir Sullivan perquè acceptés una trama amb «beuratges amoroses», Gilbert va escriure un argument «semi seriós» per a The Yeomen of the Guard, estrenada a l'octubre de 1888. L'òpera va estar en cartellera més d'un any i va tenir gires exitoses tant a Nova York com al Regne Unit.
The Yeomen of the Guard
(Completa)
Gilbert i Sullivan
Aquest va ser un període feliç pel senyor Carte, amb una
obra amb una temporada llarga, un nou matrimoni i un nou hotel i teatre en
construcció. Quan l'empresari li va demanar als seus socis una nova peça,
Sullivan es va mostrar reticent a compondre música per a una altra òpera còmica
i li va preguntar a Gilbert si podia escriure un «treball dramàtic de major
escala musical». Tot i que va rebutjar l'oferta del seu company, el dramaturg
va proposar un tracte que el seu soci va acceptar: els dos escriurien una òpera
lleugera per al Savoy i , al mateix temps, el compositor treballaria en una
grand opéra que Mr. Carte produiria en el nou teatre que estava construint
especialment per a aquest tipus d'obres. La nova òpera lleugera va ser The
Gondoliers, estrenada al desembre de 1889 i la qual es va convertir en una
de les peces més reeixides del duo.
The Gondoliers
|
The Gondoliers
|
Durant aquests anys, Mr. Carte no només va ser el gerent
de teatre, sinó que també participava activament en la producció de les obres
al costat dels seus socis, realitzant càstings i buscant dissenyadors
d'escenari i vestuari. Així mateix, estava a càrrec de la publicitat, de
dirigir i contractar els dissenyadors de les obres que no fossin de Gilbert,
incloent els acompanyaments, i de
realitzar el càsting, dirigir i realitzar els assajos de les companyies que
sortien de gira. La qualitat de les produccions del Sr. Carte va crear una
demanda domèstica i internacional per elles, per la qual cosa l'empresari
enviava companyies a realitzar gires per les províncies britànica, els Estats
Units (generalment administrades per la seva esposa Helen), Europa Continental
i altres llocs.
Fi de la societat i últims anys
El 22 d'abril de 1890, durant la temporada d'estrena de The Gondolier, Gilbert va descobrir que les despeses de manteniment de teatre, incloent una nova catifa de £ 500 per l'entrada del local, estaven sent carregades a la societat en comptes de ser pagades per Mr. Carte. El llibretista, enutjat, ho va confrontar, però l'empresari es va refusar a canviar els comptes. Tot i que la suma no era gran, Gilbert creia que era un assumpte moral i que Carte no ho havia d'ignorar. Helen Carte va escriure que Gilbert s'havia dirigit al seu espòs «d'una manera que jo no hauria pensat que es fes servir per a una ofensa de tan poca importància». Les relacions es deterioren i Gilbert va entaular una demanda. Sullivan es va aliar amb Mr. Carte, qui estava construint la Royal English Opera House, la qual anava a albergar la propera grand opéra del compositor. El dramaturg va guanyar la demanda i es va mostrar justificat, però les seves accions van ferir l'ego dels seus companys i la societat va ser dissoldre.
La primera producció de Mr. Carte a la Royal English
Opera House va ser l'única grand opéra de Sullivan, Ivanhoe, la qual va
ser estrenada el 31 de gener de 1891. L'obra va romandre en cartellera durant
155 presentacions, un rècord per a una òpera, però tot i així no hi havia
altres òperes per produir en el nou teatre, de manera que Ivanhoe era
presentada cada nit amb un elenc diferent i quan va ser retirada de cartellera
al juliol, Mr. Carter no tenia cap altra obra per posar en escena i va tancar
el teatre.
Ivanhoe
|
La Royal English Opera House va reobrir al novembre de 1891 amb La Basoche d'André Messager alternant amb Ivanhoe, però posteriorment només es va presentar La Basoche, la qual va ser retirada de cartellera al gener de 1892. Mr. Carte es va trobar novament sense una obra per presentar al teatre i la seva inversió va ser un fracàs.
La Basoche
André Messager
W.S.Gilbert havia promès no tornar a escriure per al Savoy després de la disputa de la catifa. Quan The Gondoliers va acabar la seva temporada a 1891, Carter va haver de buscar nous llibretistes i compositors perquè escrivissin noves òperes per al seu teatre; posteriorment va produir Haddon Hall de Grundy i Sullivan, la qual va romandre en cartellera fins a abril de 1893.
Haddon Hall
Mentre produïa noves peces i organitzava reestrenes al Savoy, les seves companyies de gira continuaven treballant al Regne Unit i a Estats Units. El 1894, per exemple, hi havia quatre companyies de gira pel Regne Unit i una a Estats Units.
La demanda de Gilbert havia provocat ressentiment a Mr. Carte
i Arthur Sullivan, però a causa de l'èxit de la societat, l'empresari i la seva
dona finalment van tractar de reconciliar el duo. Després de diversos intents
fallits de la parella, la reconciliació va ser possible gràcies als esforços de
Tom Chappell, qui publicava les partitures de les seves obres. El 1893, Gilbert
i Sullivan van escriure la seva penúltima col·laboració, Utopia, Limited.
Utopia, Limited
Gilbert i Sullivan
Utopia, Limited va ser la producció més costosa de Mr. Carte fins a aquest moment, però va tenir una temporada relativament curta de 245 presentacions, acabant al juny de 1894. L'empresari va produir llavors Mirette d'André Messager i The Chieftain de Francis Burnand i Sullivan. Aquestes van tenir temporades de 102 i 97 presentacions respectivament.
The Chieftain
|
|
La companyia va realitzar una gira pels suburbis de Londres i el Savoy va romandre tancat durant l'estiu de 1895, reobrint les portes al novembre per a un reestrena d'El Mikado. Aquestes òperes van ser seguides per The Grand Duke, la qual va romandre en cartellera per 123 presentacions i va ser l'únic fracàs econòmic de Gilbert i Sullivan.
The Grand Duke
|
The Grand Duke
|
The Gondoliers va ser l'últim
èxit del duo i després de The Grand Duke no van tornar a col·laborar.
Posteriorment, Mr. Carte produiria en el Savoy His Majesty (1897), La
Gran-Duchesse de Gerolstein (1897), The Beauty Stone
(1898) i The Lucky Star (1899), així com diversos reestrenes d'obres de
Gilbert i Sullivan.
The Beauty Stone
|
La Gran-Duchesse
|
Tot i que els anys 1890 van portar més decepcions al negoci teatral de Mr. Carte, els seus hotels van prosperar i van créixer. L'empresari va comprar el restaurant Simpson's-in-the-Strand i l'hotel Claridge's, els quals va reconstruir completament. Durant aquests anys, va tenir un sol revés quan va haver d'acomiadar al gerent del Savoy Hotel, César Ritz, i al seu xef estrella, Escoffier, per mala conducta financera.
A la fi dels anys 1890, la salut de Mr. Carte va començar
a deteriorar-se i la seva esposa Helen va assumir més responsabilitats en la
companyia d'òpera, arribant a administrar amb èxit al Teatre Savoy i les gires
teatrals a les províncies. El 1894, l'empresari va contractar al seu fill,
Rupert, com el seu assistent. Mentre el seu pare estava malalt, Rupert va ajudar
la seva mare i Gilbert a produir el primer reestrena de The Yeomen of the
Guard el 1897. Durant aquest període, es van produir diversos espectacles
amb temporades relativament curtes, incloent The Beauty Stone de
Sullivan, la qual va romandre en cartellera per només 50 presentacions el 1898.
The Beauty Stone
My Name is Crazy Jacqueline (Duet).
The Rose of Persia
(Neath My Lattice)
Basil Hood / Arthur Sullivan
Richard D'Oyly Carte i Arthur Sullivan van morir abans que es produís la propera òpera de Basil Hood, The Emerald Isle i Edward German va haver d'acabar la música que el compositor havia començat.
The Emerald
Basil Hood / Arthur Sullivan i Edward
German
Richard D'Oyly Carte va ser vital per treure el teatre britànic del decrèpit estat en què es trobava a mitjans de l'era victoriana i portar-lo a una posició eminent i respectable. The Times va escriure que «amb el seu gust refinat (Carter) va elevar la reputació de la posada en escena de les òperes Savoy a un nivell molt alt». A través de la producció de les òperes Savoy, l'empresari, juntament amb el lletrista William Schwenck Gilbert i el compositor Arthur Sullivan van influir considerablement en el desenvolupament del teatre musical modern.
Després de la seva mort, les propietats de Richard D'Oyly
Carte van passar a mans de la seva esposa Helen, qui va continuar organitzant
produccions de les òperes Savoy a Londres i gires a les províncies i a l’estranger.
Quan Helen va morir en 1913, els negocis
de la família van passar a ser administrats per Rupert, qui va conservar els
hotels prèviament adquirits, amb l'excepció del Grand Hotel a Roma, i va expandir
les operacions hoteleres a Londres. Rupert D'Oyly Carte va revifar les
produccions de la companyia d'òpera i a partir de 1919 va afegir més
presentacions a Londres així com gires nacionals i internacionals.
Quan Rupert va morir el 1948, va deixar la companyia a la
seva filla, Bridget D'Oyly Carte. Els
elevats costos de producció i la falta de suport governamental van afectar la
companyia i Bridget es va veure obligada a tancar-la el 1982. Malgrat això, les
òperes de Gilbert i Sullivan continuen sent produïdes freqüentment i la visió
de Richard D'Oyly Carte que hi haguessin òperes lleugeres britàniques encara
perdura.
D'Oyly Carte Opera Company
|
D'Oyly Carte Opera Company
|
|
Una aparició de la D'Oyly Carte Opera Company al programa Omnibus de la BBC el 1982, quan la companyia estava a punt de tancar-se a causa del rebuig de la seva sol·licitud de finançament del Consell de les Arts. Discuteixen el tancament imminent amb Barry Norman i canten el final del HMS Pinafore. |
|
·<><><><><><><>·
Això de l'opera còmica sembla bastant encrostonat i superat per la sarsuela o similar. Un públic actual dificilment s'empassaria una obra sencera i menys sense poder seguir l'argument. No obstant ens sona el MIKADO que es va fer aquí, fa relativament poc temps. Oriol, un admirable treball d'arqueologia.
ResponEliminaOriol, el comentari ve de can Jordi i Anna, que sembla que som unknows
ResponElimina