83.- Món, bona nit.

 

         Presentació de Jesús al Temple
                  Giotto (1267-1337)

El dia 2 de febrer de 0001, el vell Simeó, després de rebre Josep i Maria al Temple de Jerusalem i acollir Jesús entre els seus braços, va exclamar (més o meys): Ara ja em puc morir. 

Potser no tant efusivament com ho va fer Joaquim Maria Puyal després del tercer gol de Ronaldinho Gaucho al camp del Bernaveu (el 17 de novembre de 2005), en l'habitual elocució radiofònica a Catalunya Radio, però ho digué amb molta convicció, ja que Simeó morí l'endemà, el 3 de febrer de 0001. Per sort per a en Puyal, el 17 de novembre de 2005, Déu no escoltava Catalunya Radio. 

El 2 de febrer se celebra la festa de la Candelera, que commemora la presentació de Jesús al temple i la purificació de la seva mare, Maria, un ritu obligatori en la tradició jueva basat en l'oferta i benedicció de candeles de cera. La festa és hereva d'antics costums romans: una processó amb petites espelmes beneïdes que els romans feien, vestits de negre, fins als cementiris per guiar les ànimes dels difunts, en una mena de culte als morts.

Simeó era un ancià jueu, "home just i temorós de Déu", que apareix citat en l’evangeli de Lluc. Es veu que l'Esperit Sant havia anunciat a Simeó que veuria el Messies abans de morir. Segons Lluc, el vell, després de prendre el nen Jesús en braços, amb solemnitat hímnica, va proclamar : “Ara deixeu, Senyor, que el vostre servent se'n vagi en pau; els meus ulls han vist el Salvador, com li havíeu promès...” L'himne que Lluc escriu i posa en boca de Simeó és conegut com a Nunc dimittis (Ara deixeu, primeres paraules del cant)

Nunc dimittis Arvo Pärt

Presentació de Jesús al temple Ambrogio Bergognon

L’acceptació de la mort com una alliberació, el desig de deixar aquest món per unir-se a Déu, és un tema que la fe luterana (Sola fide) té bastant ben resolt. La cantata de Johann Sebastian Bach, Ich habe genug, BWV 82, expressa aquest sentiment amb tota vehemència. A partir del passatge de l’evangeli de Lluc, cada moviment de la cantat expressa el desig expressat per Simeó: “Ara deixeu, Senyor, que el vostre servent se'n vaigi en pau ...”

Dedicarem aquesta entrada a aprofundir en la magnífica obra de Bach, amb l’única finalitat de gaudir, si cal encara amb més plenitud, de la seva música.

Ich habe genug, BWV 82

Primer de tot, cal dir que Ich habe genug és una cantata que s’estrenà el 2 de febrer de 1727 a Leipzig, per a la festivitat de la Purificació de Maria, tot i que aquesta festa és més coneguda com la presentació de Jesús al temple. És una cantata especialment interessant, ja que, tot i els pocs mitjans emprats (només un solista, sense cor i sense cap referència a un coral), és tota ella d'una gran expressivitat.

Consta de cinc moviments:

1.- Ària: Ich habe genug
2.- Recitatiu: Ich habe genug
3.- Ària: Schlummert ein, ihr Matten Augen
4.- Recitatiu: Mein Gott! wenn kommt das schöne: Nun!
5.- Ària: Ich freue mich auf meinen Tod

1.- Ària
(Oboè, violins I / II, viola i continu)

El primer moviment comença amb una expressiva melodia de l'oboè obbligato que és seguida després per la veu amb les paraules Ich habe genug (Ja en tinc prou, en el sentit de Ja estic satisfet)). La melodia comença amb un salt ascendent de sisena menor seguit d’un moviment descendent, que per a Bach té un fort significat emocional, ja que també es troba en els temes inicials de dues de les seves àries més commovedores: Erbarme dich (Tingues pietat) de la Passió segons Sant Mateu, BWV 244  i l'ària Wenn kömmst du, mein Heil? (Quan vindràs, la meva salvació?) de la cantata Wachet auf, ruft uns die Stimme, BWV 140.

1.Ària: Ich habe genug Cantata WBV 82

Erbarme dich Passió s.st. Mateu

Wenn kömmst du, mein Heil? Cantata BWV 140

Com a expressió de l'ària, el musicòleg Julian Mincham subratlla "aquest instant en què cos i ànima arriben a descansar i estan resignats i en completa harmonia. Bach encapsula aquesta experiència de pau i submissió aquiescent més enllà de qualsevol cosa que les simples paraules puguin expressar".  

Ich habe genug, Auf meine begierigen Arme genommen; Ich habe genug! Ich hab ihn erblickt, Mein Glaube hat Jesum ans Herze gedrückt; Nun wünsch ich, noch heute mit Freuden Von hinnen zu scheiden.   Ja en tinc prou, Ja que he tingut al Salvador, esperança dels justos, en els meus braços anhelants. Ja estic satisfet Ho he vist, la meva fe he abraçat Jesús contra el meu cor, i avui mateix vull partir d'aquí amb alegria. Ich habe den Heiland, das Hoffen der Frommen,

Freuden Les floritures melismàtiques del cantant sobre la paraula Freuden (alegria), és un petit exemple de com Bach sap  expressar musicalment el significat emocional de text, el que entenem per retòrica musical.

2.- Recitatiu
(Continuo)

El següent recitatiu s'inicia amb les mateixes paraules que l'ària, Ich habe genug, encara que sobre una nova melodia. La secció central posa l'accent sobre les paraules Laßt uns mit diesem Manne ziehn! (Deixeu-nos anar amb aquest home), que parla de seguir Jesús, mitjançant un arioso en el qual un violoncel toca un contra tema seguint el cantant.

Ich habe genug. Mein Trost ist nur allein, Dass Jesus mein und ich sein eigen möchte sein. Im Glauben halt ich ihn, Da seh ich auch mit Simeon Die Freude jenes Lebens schon. Laßt uns mit diesem Manne ziehn! Ach! möchte mich von meines Leibes Ketten Der Herr erretten; Ach! wäre doch mein Abschied hier, Mit Freuden sagt ich, Welt, zu dir: Ich habe genug.   Ja en tinc prou, El meu únic consol és que Jesús  pugui ser meu i jo la seva propietat. El posseeixo per la fe, i veig ja, amb Simeó, l'alegria d'aquesta vida. Deixeu-no anar amb aquest home! Ai, si de les cadenes del meu cos em lliurés el Senyor! Ai! Si fos ara el meu adéu, amb alegria, món, et diria: Ja en tinc suficient.

2.Recitativo: Ich habe genug! Mein Trost ist nur... Laßt uns mit diesem Manne ziehn!

3.- Ària
(Violins I / II, viola i continu)

En la segona ària, Schlummert ein, ihr Matten Augen, el baix canta la cançó de bressol a la seva pròpia mort, una de les àries més impressionants de Bach: "Tanqueu-vos, cansades parpelles, caieu suaument i felices!".  En una complexa estructura, d’una ària da capo en tres seccions emmarcada per un ritornello de la corda. Hi ha un ús habitual de notes pedals (notes greus i llargues) que suggereixen descans i calderons que detenen el moviment. Les freqüents pauses on tot es queda temporalment en un punt mort, -segons Mincham-, són indicatives de la conclusió pacífica de la vida en què no hi ha activitat i l’agitació és una cosa del passat.

Schlummert ein, ihr matten Augen, Fallet sanft und selig zu! Welt, ich bleibe nicht mehr hier, Hab ich doch kein Teil an dir, Das der Seele könnte taugen. Hier muss ich das Elend bauen, Aber dort, dort werd ich schauen Süßen Friede, stille Ruh.   Tanqueu-vos, cansades parpelles, caieu suaument i felices! Món, no em quedo més aquí, res tinc amb tu que pugui servir per a la meva ànima. Aquí he de patir misèria, però allà, allà gaudiré de dolça pau i tranquil repòs.

3. Ària: Schlummert ein, ihr Matten Augen La BWV 82a és una versió per a soprano que va ser estrenada possiblement en 1731. En aquesta versió la part d'oboè obbligato va ser substituïda per una flauta travessera. Part de la música apareix al Petit llibre d'Anna Magdalena Bach.

4.- Recitatiu
(Continuo)

Un breu recitatiu secco*, Mein Gott! wenn kommt das schöne: Nun! (Déu meu! Quan arribarà la bella hora?), és només un pas més fins a la vora de la tomba. Quan diu Erde (terra), la melodia baixa a un anota greu, mentre que en el següent vers, en Und dort bei dir im Schoße ruhn ?( i allà amb tu en el teu si?), la melodia va a buscar una nota aguda. Acaba amb una línia de continu descendent que suggereix l'acollidora tomba, mentre la veu conclou amb Welt, gute Nacht! (Món, bona nit). L’anotació arioso al final del moviment del continu és un indicador de la intenció de Bach de fer ressaltar aquest efecte. 

*Els termes recitativo secco (o recitativo semplice) i recitativo accompagnato (o recitativo stromentato) són usats ocasionalment per distingir el recitatiu acompanyat només pel baix continu del recitatiu acompanyat per tota l'orquestra.

                 Welt, gute Nacht! 

Mein Gott! wann kömmt das schöne: Nun! Da ich im Friede fahren werde Und in dem Sande kühler Erde Und dort bei dir im Schoße ruhn? Der Abschied ist gemacht, Welt, gute Nacht!   Déu meu! Quan arribarà la bella hora, perquè me’n vagi en pau i descansi a la sorra de la fresca terra, i allà amb tu en el teu si? Ja m'he acomiadat, Món, bona nit!

4. Recitatiu: Mein Gott! wenn kommt das schöne: Nun!

5.- Ària
(Oboe, violins I/II, viola i continu)

L'última ària, amb ritme de giga, una alegre dansa, anticipa la mort com el compliment del desig, Ich freue mich auf meinen Tod. (Estic desitjant morir). “L’anhel d'alegria per al més enllà" és expressat per "àgils coloratures* que caracteritzen tot el moviment ". Mincham indica que l'ària final es correspon amb la primera per la semblança de l'orquestració amb l'instrument obbligato, la tonalitat i el compàs ternari. L'última ària és més ràpida, marcada amb la indicació vivace. El text primer tracta sobre el "goig per l'anticipació de la mort i el desig de que això passi de forma imminent", i en la secció central aborda la "convicció que la mort ens alliberarà de la misèria del món a la que hem estat encadenats "

*Coloratura, (de l’italià: acolorir; intensificar; animar), és la capacitat de la veu lírica d'executar successions de notes ràpides, molt sovint de forma melismàtica (una síl·laba per a més d’una nota).

Ich freue mich auf meinen Tod, Ach, hätt er sich schon eingefunden. Da entkomm ich aller Not, Die mich noch auf der Welt gebunden.   Estic desitjant morir Ah, si ja hagués estat! Llavors m'escaparé de totes les angoixes que encara em lliguen al món.

5. Ària: Ich freue mich auf meinen Tod

<>·<>·<>·<>·<>