68.-La música d'Europa a vista d'ocell (II). Del segle XVII a la meitat del segle XVIII.

Existeix la teoria de l’evolució dialèctica entre estils artístics en la Història de l’Art, una teoria que oposa períodes predominantment expressius amb períodes predominantment racionals. El musicòleg Adolfo Salazar considerava “verticals”, “estàtics”, els períodes predominantment racionals, els que consoliden les formes gestades al període anterior (Romànic, Renaixement, Neoclàssic, Realisme...), i “horitzontals”, “dinàmics”, els períodes predominantment expressius, que són els que busquen noves formes i maneres d’expressió (Gòtic, Barroc, Romanticisme, Simbolisme...).

Salazar, fa una interessant comparació entre l’arquitectura i la música: l’arc romànic, pesant, que descansa tot el seu pes en forts pilars, el compara amb la frases musical monòdica del cant pla, d’una consistent línia que tanca regularment el seu arc descansant en notes  “longas”. Mentre que l’arc gòtic, que necessita les columnes com a punt de suport per a tornar-se a enlairar, el compara amb les línies melòdiques de la polifonia gòtica, amb dinàmics contrapunts sincopats que només es recolzen per tornar-se a projectar cap a munt.  Arc romànic   Lux eterna Arc gòtic Motet isorítmic Guillaume de Machaut

També hi ha una altra teoria que considera que cada període artístic porta ja intrínsecament implícita la llavor que causarà la seva pròpia decadència. La significació abusiva dels trets característics d’un l’estil és sovint el  motiu del seu propi declivi.

La progressiva ornamentació dels ordres clàssics -dòric, jònic i corinti-, representa molt bé aquesta tendència a l'excés.  Per exemple, l'Ars subtilior va portar al límit la polifonia de l’Ars Nova en excedir-se en complexitat tècnica i en subtilesa melòdic

De la mateixa manera, el manierisme de Carlo Gesualdo de Venosa, forçant l’expressió del text, recargolant les línies melòdiques amb cromatismes intrèpids, va posar fi al Renaixement.

Moro, lasso, al mio duolo Carlo Gesualdo (1566-1613) De fet, Gesualdo no només va posar fi al Renaixement, sinó que també posà fi a la vida de la seva dona i el seu l’amant.

Deposizione,1540 Giorgio Vasari

Entrem, doncs, en el període del Barroc, aquest moviment cultural que es va estendre per Europa entrat ja el segle XVII i que es prolongà fins la meitat del segle XVIII.  El barroc és un estil artístic que va ser  molt útil a les institucions que ostentaven el poder: a les monarquies absolutistes, com a mostra d’exhibició fastuosa i d’estil de vida, i a l’església catòlica, per a commoure, persuadir i subjugar els fidels en el context de la Contrareforma.

El barroc primerenc es desenvolupà primordialment a Itàlia, però en poc temps arribà a tot Europa i a partir d’aquí evolucionà segons les característiques particulars de cada lloc: França, Alemanya, Anglaterra, Espanya ...

10 La nova òpera italiana va passar de ser un espectacle aristocràtic de les cases senyorials, a entreteniment de les capes altes de la classe mitjana, gràcies a la lliure compra d'entrades en els teatres de Nàpols i Venècia.

Orontea: Act II, scene 17 Pietro Antonio Cesti

L’èxit de l’òpera, nascuda a Florència, s’havia escampat ràpidament per tot Europa. L’estil monòdic de  les primeres òperes de Peri i Monteverdi se suavitzà i evolucionà cap el model d’òpera belcantista, en la qual se separaven ja clarament els recitatius i les àries.

A més de l'òpera, l’altra gran aportació de la música italiana va ser el concerto grosso, creat per Alessandro Stradella (1642-1682), compositor bolonyès que treballà tant a Roma com a Venècia. El concerto grosso és una forma musical basada en l'alternança d'un petit grup solista i un conjunt instrumental més ampli. El concerto va néixer de la transformació de la vella canzona veneciana -que es convertiria en sonata en trio-, juntament amb la suite de danses i les simfonies (ràpid-lent-ràpid) que Alessandro Scarlatti instaurà com a obertures de les òperes que va compondre entre Nàpols i Roma.  

Canzona a 8 Francesco Cavalli

Sinfonia avanti l'Opera Griselda Alessandro Scarlatti

  

L'Acadèmia Filharmònica de Bolonya, fundada el 1666, fou considerada el centre de l'erudició musical de l'època. Entre els seus membres més destacats es troben Giovanni Paolo Colonna, Arcangelo Corelli, Giuseppe Torelli, Giovanni Bononcini  i el cèlebre castrato italià Farinelli, entre altres.

Tot i que Stradella va ser el primer compositor que va establir la forma del concert barroc, els primers compositors  coneguts d'aquest nou gènere són Arcangelo Corelli i Giuseppe Torelli. Després vindran altres generacions de noms importants com Tomaso Albinoni i Antonio Vivaldi.

Concerto grosso Op.8 No.5 in G Major Giuseppe Torelli

Com ja hem vist, el Barroc comença amb la música policoral de Giovanni Gabrieli a Venècia, amb els madrigals i les primeres òperes de l’escola florentina, amb que excel·lí Claudio Monteverdi i amb les obres per a teclat de Girolamo Frescobaldi (1583-1643) que tindrien molta repercussió en grans músics posteriors, però l'etapa més coneguda del barroc italià està protagonitzada pel concerto grosso, que comença amb Corelli i Torelli, i que arriba al seu punt d’esplendor en la figura d’Antonio Vivaldi.

Toccata seconda (1615) Girolamo Frescobaldi

L'Estro Armonico Op 3 No 8 RV 522 A minor Antonio Vivaldi

11 Mentre a Alemanya s’imposava l’austeritat luterana, a Versailles, Molier i Lully divertien al rei i la cort amb la  comedie-ballet, instauraven la tragédie-lyrique, -que és la versió francesa de l’òpera seria- i, els vint-i-quatre violins del rei delectaven l'aristocràcia en les pomposes festes cortesanes. L'obertura italiana està estructurada en tres parts, ràpid-lent-ràpid, al contrari de la francesa, que és lent-ràpid-lent. La part ràpida acostuma a ser molt contrapuntística, sovint en forma fugada. És habitual, com en aquest exemple de Lully, que les parts ràpid-lent es repeteixin, formant així l’estructura: lent ràpid-lent ràpid-lent I II

Armide (Ouverture) Jean-Baptiste Lully

El regnat de Lluís XIV va suposar el període més fastuós de la història francesa. És quan França supera Espanya com a primera potència i estableix el seu domini cultural a Europa. La moda francesa i els seus productes artesans són imitats a tot arreu. L’obra d’escriptors com Racine, Moliere i La Fontaine va esdevenir el model de la literatura i el francès es convertí la llengua del poble cultivat a Europa, la parlada pels prínceps alemanys i la noblesa russa i usada en els tractats internacionals.

A Versailles es posà de moda un nou gènere de composició que participava de l'òpera i el ball. L'Europe galante, del compositor André Campra (1669-1744), famós en el període comprès entre Lully i Rameau, il·lustra aquest gust galant i refinat del segle XVIII.

 L´Europe Galante – Ouverture

André Campra

Els tres grans músics del barroc francès són Jean Baptiste Lully (1633-1687), François Couperin (1668-1733) i Jean-Philippe Rameau  (1683-1764). Couperin i Rameau són els grans representants de l'arrelada tradició de clavecinistes francesos: Couperin, d’un escriptura intimista, elegant i refinada, i Rameau, ja en el context rococó de Lluís XV, més abocat a la suite galant i al joc de la descripció figurativa.

Prelude François Couperin

Tambourin Jean-Philippe Rameau

Però la pressió de la música italiana es feia notar també en la societat francesa. No oblidem que el mateix Lully, nacionalitzat francès, havia nascut a Florència. El principal promotor de la música italiana a França va ser Marc-Antoine Charpentier (1643-1704). Va estudiar a Itàlia amb Giacomo Carissimi (1605-1674) (un important representant de l’Escola Romana), i de retorn a París destacà en els cercles de simpatitzants de l'estil italià i es convertí en el principal rival de Lully. Gaudint dels favors reials, Lully tenia el monopoli de l'òpera a França i no permetia que cap rival pogués estrenar cap obra. Quan va morir Lully, Charpentier va poder estrenar l’òpera Medea. Fou Gran Mestre de la Sainte-Chapelle del palau de la cort, i instaurà l’oratori a França (Le Reniment de saint Pierre),  a més d'escriure misses, motets, himnes, etc. per a la capella de Lluís XIV.

Marche de Triomphe Marc-Antoine Charpentier

Le Reniement de saint Pierre Marc-Antoine Charpentier

Una mostra de l’empenta i el vigor que tenia la música Italiana a la meitat del segle XVIII és l’anomenada Querelle des bouffons que es desfermà a França entre  1752 i 1754. Enfrontà els defensors de l’òpera francesa creada per Lully, que s’agrupaven entorn a Rameau, contra els partidaris d’italianitzar l’òpera, reunits al voltant del filòsof Jean-Jaques Rousseau. L’origen del conflicte va ser la profanació del temple de la tragédie lyrique, l’Adadémie Royale, amb la representació de La serva padrona, l’òpera de l'italià Pergolesi. 

11 La música barroca va entrar a Alemanya a través de Schütz i Hassler principalment, però no oblidem dues qüestions prèvies molt importants:

• La Reforma luterana.
• La llarga tradició d'organística del Nord d'Alemanya.

Indiscutiblement Bach, Händel i Telemann ocupen el podi de la música barroca alemanya. El seu pes és tan gran que tots els músics que els van precedir sembla que formin un grup homogeni. 

Johann Jakob Froberger (1616-1667), compositor, clavecinista i organista, va viatjar molt a Itàlia, on conegué Frescobaldi i Carissimi. També va viure uns anys a París, on feu amistat amb Louis Couperin. És important la seva aportació a la definició de la suite, perquè va establir l'esquema que seria el model clàssic: alemanda, courante, sarabanda. Més tard, per tancar la suite, s'hi afegiria la giga, procedent d'Anglaterra.

Suite núm.2

Johann Jakob Froberger 

Johann Caspar Ferdinand Fischer (1656-1746), compositor i teclista alemany, conegut per ser el màxim representant de lullianisme a Alemanya i per haver influenciat amb les seves obres a Johann Sebastian Bach. Va ser una figura prominent en el desenvolupament musical del període barroc, de la composició i especialment de la fuga.

Le Journal du Printemps Aquesta suite, que comença amb l’obertura característica lent-ràpid-lent, és un exemple de la influència francesa

Michael Praetorius (1571-1621), organista a l'església de Santa Maria de Frankfurt, va treballar a la cort saxona, a Dresden, on va rebre, a través de  Heinrich Schütz, la influència dels músics italians de renom, com Giovanni Gabrieli. Però el seu treball en el desenvolupament de formes musicals basades en himnes protestants també és particularment significatiu.

Puet natus Bethlem  

Michael Praetorius

Actualment Praetorius és conegut per l’únic treball secular que se'n coneix, Terpsichore, un compendi de més de 300 balls instrumentals. Juntament amb Jakob Froberger col·laborà en la consolidació de forma Suite de danses.

Trepsichore Musarum Michael Praetorius

El ritus protestant què instaurà Luter, en que la música era un element essencial, afavorí la proliferació de grans organistes, molts d’ells del Nord d’Alemanya. El més important de tots és Dietrich Buxtehude, però podríem parlar d'Andreas Hammerschmidt, Franz Tunder, Johann Rosenmüller, Johann Caspar von Kerll, Johann Adam Reincken,  Jan Pieterszoon Sweelinck, Johann Mattheson, Samuel i Gottfried Scheidt, Conrad Friedrich Hurlebusch, Heinrich Scheidemann i molts altres. Alguns d'ells van estudiar amb compositors italians, com Carissimi, Frescobaldi, etc. 

Dietrich Buxtehude (Lübeck, 1637-1707). Les seves obres per a orgue formen part del repertori habitual per a aquest instrument. Va ser un dels organistes més cèlebres de l'escola alemanya d'orgue barroc; durant la major part de la seva vida va ser organista a l'església de Santa Maria de Lübeck.  Com a compositor va produir una àmplia varietat de peces vocals i instrumentals, i el seu estil va influir enormement a molts compositors, inclòs Johann Sebastian Bach. Avui dia és considerat el més destacat compositor germànic del seu temps.

Passacaglia in D Minor, BuxWV 161  Dietrich Buxtehude Membra Jesu Nostri  Dietrich Buxtehude

D’aquest terreny tan ben adobat d’organistes i compositors en florirà la família Bach, una extraordinària nissaga de músics que comença amb Viet Bach, llaütista i citarista nascut a principis del segle XVI, rebesavi de Johann Sebastian Bach.

Una petita part de l’arbre genealògic de la família Bach

La fecunda obra de Johann Sebastian Bach (1685-1750) es considera el cim de la música barroca, i una de les màximes expressions de la música universal, no tan sols per la seva profunditat intel·lectual, la seva perfecció tècnica i la seva bellesa artística, sinó també per la síntesi dels diversos estils de la seva època i anteriors, i per la seva incomparable extensió.

Un dels canvis estilístics més notoris que es produirà a la segona meitat del segle XVIII, amb l’adveniment del neoclassicisme,  serà la textura homofònica, que s’imposarà en detriment del contrapunt barroc. La forma musical més representativa del contrapunt és la fuga i, -potser no és casualitat-, l’última obra que va escriure J. S. Bach és L'art de la fuga.   

Es tracta d’una demostració extraordinària del domini de totes les tècniques del contrapunt. Sobre un tema de 12 notes, Bach inventa 14 fugues i quatre cànons combinant tots els procediments contrapuntístics possibles: moviment directe, moviment contrari, cancritzant, per augmentació, per disminució... És un treball que, per la seva complexitat, és d’un mèrit tant artístic com matemàtic.

L'art de la fuga: Contrapunctus XIV  Johann Sebastian Bach

Impressiona escoltar les últimes notes del Contrapunctus XIV, allà on Bach va deixar d’escriure. Bach no va acabar l’última fuga, però amb L’art de la fuga es va acabar el Barroc.

Georg Philipp Telemann (1681-1767) és el compositor més prolífic de tots els temps: el seu catàleg consta gairebé de tres mil obres. Va tenir molt bona relació amb J. S. Bach i amb Händel.  Georg Philipp era considerat un músic modern: per a ell la fuga i el contrapunt havien deixat de ser els fonaments de la música; preferia la melodia i un estil més lleuger i més simple. La seva obra constitueix un intent de sintetitzar el contrapunt alemany i el concert italianitzant, així com la dansa francesa (suite) i l'òpera de Lully.

Concerto en Re major per a Violi, Cello, Trompeta i Corda. Georg Philipp Telemann

Concert en mi menor Per a traverso i flauta de bec. Georg Philipp Telemann

12 A causa de les disputes entre església i estat, Anglaterra es va desvincular de l’evolució musical que s’estava vivint a Europa. L’òpera, el gènere que va néixer el 1600 a Florència, no va arribar a quallar a Anglaterra fins un segle més tard.

Després de l’excepcional generació de compositors anglesos dels anys del regnat d’Isabel I (Byrd, Tallis, Morley, Dowland...), Henry Purcell (1659-1695), organista de l’Abadia de Westminster i de la Chapel Royal, seguint els passos del seu mestre John Blow (1649-1708), es convertí en el compositor nascut a Anglaterra més gran de tots els temps.  

 A Ground for Violins

John Blow

Purcell i els seus contemporanis van incorporar elements estilístics italians i francesos a la seva música, però van saber desenvolupar un peculiar estil propi.

Timon of Athens Henry Purcell

El basso ostinato, tan de moda en la música italiana del XVII (anomenat ground a Anglaterra), també es troba sovint en la música de Purcell i els seus contemporanis. Hem pogut escoltar A Ground for violins de Blow i l'Obertura de Timon of Athens de Purcell n'és un altre exemple.

La influència de la suite francesa es deixa veure en aquesta Gavote del germà petit de Henry, que també fou un compositor molt prolífic.

Suite in D Minor - major: II. Gavott Daniel Purcell

Després de la mort de Henry Purcell a finals del segle XVII, Anglaterra es quedà sense figures destacables en el camp musical, i foren compositors estrangers els que al llarg de tot el segle XVIII marcaren en aquest país el gust i l'evolució de la música: Giovanni Bononcini i George Frideric Händel en l'òpera i Giuseppe Sammartini i Francesco Geminiani en la música instrumental.

La nemica d'Amore fatta amante (1693) Giovanni Bononcini

Després d’entrar a l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya, la fama de Giovanni Bononcini el va portar a totes les principals capitals musicals d’Europa, i quan va arribar a Londres l’octubre de 1720, va ser ell, i no Handel, qui durant dues temporades va atreure la recepció més càlida del públic anglès.

Giuseppe Sammartini  va viure llargues temporades a Londres, on va tenir fama com a professor i compositor i, a més, com a oboista en l'orquestra del King's Theater que llavors dirigia Haendel. Va ser nomenat director de música de cambra pel príncep de Gal·les i va compondre masques i música escènica.

Sonata in G Major, Op. XIII Giuseppe Sammartini

Concerto No.4 in F Major Francesco Geminiani Sonata in G minor, Op. 7, No. 6 Michael Christian Festing

Francesco Geminiani va passar per Milà, Lucca, Roma i Nàpols abans d’arribar a Anglaterra. A Londres tingué molts alumnes, entre ells Matthew Dubourg i Michael Christian Festing, als quals transmeté  el gust per l’estil dels concerts de Corelli.   Concert per a violí en Do major Matthew Dubourg

Abans d'establir-se permanentment a Londres el 1712, on escriuria les seves millors composicions, Georg Friedrich Händel (1685-1759) va abandonar la seva Alemanya natal per anar a Itàlia el 1706 per invitació dels Medici. Emprengué el viatge a Itàlia, on va visitar les cases de distingits ciutadans a Roma, Venècia, Florència, Nàpols i Siena. Els seus primers mesos d'estada a Itàlia els va dedicar a l'estudi dels compositors italians de moda, Benedetto Marcello, Giacomo Carissimi o Andrea Gabrieli i el seu nebot Giovanni Gabrieli. 

Mentre va estar a Itàlia, Händel es va concentrar en escriure música sagrada per al clergat romà i en òperes per a l'escenari italià. La Lucrezia, una cantata per a solista, probablement va ser composta en 1709, quan Handel era a Venècia preparant-se per l'estrena de la seva òpera Agrippina, que finalment li donaria el reconeixement internacional.

La Lucrezia  Georg Friedrich Händel

La grandiositat harmònica i el sentit dramàtic que anaven impregnant les obres del compositor alemany li van permetre entrar en els cercles musicals romans. El cardenal Ottoboni, que s'havia envoltat de músics de la talla de Domenico Scarlatti, Arcangelo Corelli (amb qui Händel establí una gran amistat), o Antonio Caldara, el va rebre en les seves vetllades musicals dels dimecres, per a les quals va compondre algunes obres. 

Concerto grosso In B Flat, HWV 312 - 1. Allegro

Georg Friedrich Händel

A Venècia conegué el duc de Manchester, ambaixador d'Anglaterra, que l’animà a establir-se a Londres. Amb l’òpera Rinaldo, que va compondre en dues setmanes i s’estrenà amb gran èxit a Londres,  conquerí l'estimació de la ciutat, que aviat seria la seva per la resta dels seus dies. 

Lascia ch'io pianga (Rinaldo)

Georg Friedrich Händel

A Anglaterra, Händel va gaudir d’una llarga carrera plena d’èxits: òperes, concerts, oratoris... Entre el 23 d'agost i el 14 de setembre de 1741, amb l'objectiu d'oferir a aquesta generosa nació una cosa nova, Händel va compondre el seu extraordinari oratori El Messies. L'èxit el va acompanyar des de la seva primera audició.

Rejoice greatly

Georg Friedrich Händel

Nacionalitzat anglès, és el successor i continuador de Henry Purcell. Considerat el compositor més gran dels gèneres de l'òpera seriosa italiana i l’oratori, va marcar tota una època en la música anglesa. El seu llegat musical, síntesi dels estils alemany, italià, francès i anglès de la primera meitat del segle XVIII inclou obres en pràcticament tots els gèneres de la seva època, on 43 òperes, 26 oratoris són el més excel·lent i important llegat de la seva producció musical.

·<><><><><><><>·