67.-La música d'Europa a vista d'ocell (I). Del segle VI al segle XVII.

La intenció d’aquesta entrada és donar una visió panoràmica -des de molt amunt i sense entrar en detalls-, del desplaçament territorial dels focus de creació que han fet evolucionar la música europea, des del segle VI fins la meitat del segle XX. Com que el que intentarem és dibuixar una línia, un recorregut, no ens entretindrem en gaires explicacions ni particularitats. Es tracta d’una visió molt esquemàtica, potser no sempre objectiva, que, ja ho adverteixo ara, no estarà exempta d’omissions importants. 

1

L’Imperi Romà va ocupar tota la Mediterrània i part d’Europa, des del segle I fins el segle V. El cristianisme va ser capaç d'envair gradualment en poc temps tots els espais de la cultura grecoromana. S’atribueix al papa Gregori I (540-604) la unificació del cant romà, però no és fins al segle IX que es coneix com a cant gregorià.

L'anomenat cant mossàrab, que es consolidà vers el segle VI a la península Ibèrica, va ser practicat als territoris hispànics fins al segle XI. És una forma del ritu catòlic, diferent del ritu llatí. Entre les litúrgies llatines (el cant vell-romà i l’ambrosià)  i les litúrgies orientals, (el cant bizantí, el copte o alexandrí, el siríac, l'armeni i l'eslau), el cant mossàrab és un dels testimonis més autenctics de la música litúrgica cristiana. 

Sinite parvulos (Antiphon)

Cant Mossàrab 

Guido d'Arezzo (991-1033), fou el creador de la notació musical moderna o solfeig, que reemplaçà el sistema de notació neumàtic, i per això se'l considera el pare de la música occidental. Guido d'Arezzo és qui atorgà el nom a les notes, que corresponen a la primera síl·laba de cada hemistiqui dels tres primers versos de l'himne Ut queant laxis dedicat a sant Joan Baptista.

UT queant laxis REsonare fibris MIra gestorum FAmuli tuorum, SOLve polluti LAbii reatum, Sancte Ioannes.

2

Els segles XI, XII i XIII, coincidint amb el desenvolupament de l’art romànic, al monestir de Saint Amand, al nord de França, i a l’abadia de Sant Marçal del  Llemotges a Aquitània (llengua d’oc) es troben els testimonis dels primeres cants polifònics: l’organum, el discantus i el cànon.

L'Escola de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges va ser molt important durant la primera meitat del segle XII. No hi ha compositors coneguts pel seu nom. En aquesta escola es desenvolupà l'organum florit, que suposà un pas més en l'evolució d'aquesta forma. En aquest sentit, fou un important precursor de l'Escola de Notre-Dame de París

Veri Solis Radius

El desenvolupament musical que es produeix entre els segles IX i XII, quan apareixen les primeres formes polifòniques, s'anomena Ars Antiqua. Entre els nombrosos compositors, sobresurten Léonin i Pérotin, de l'Escola  Notre Dame. 

Pascha Nostrum (Organum) Léonin

Sederunt príncipes Perotin

Paral·lelament a l'Escola de París, a Occitània, floreix l’art dels trobadors, aquells poetes que escriuen en llengua d’oc. La poesia trobadoresca és un gènere literari que comprenia totes les composicions poètiques dels trobadors de la baixa edat mitjana (essencialment entre els segles XII i XIII) que es conreà sobretot als territoris occitans i catalans. El primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d'Aquitània (1071-1127), duc d'Aquitània. La literatura i la música trobadoresca van florir al segle XII. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra. 

Farai un vers pos mi sonelh Guillaume d'Aquitaine

1)Farai un vers, pos mi sonelh, e'm vauc e m'estauc al solelh; donnas i a de mal conselh, e sai dir cals: cellas c'amor de chevaler tornon a mals. 2) Donna non fai pechat mortatau que ama chevaler leau; mas s'ama monge o clergau non a raizo: per dreg la deuria hom cremar ab un tezo. 3) En Alvernhe, part Lemozi, m'en aniei totz sols a tapi: trobei la moiller d'En Guari e d'En Bernart; saluderon mi sinplamentz, per Saint Launart.

Els trobadors eren personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà, amb les seves cançons amoroses sobretot, però també amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món.

El segon gran període de la polifonia occidental s’anomena Ars Nova. Es va iniciar cap al 1320 i perdurà gairebé durant tot el segle XIV. Tingué com a focus principals França i Itàlia. Deu el seu nom al tractat del mateix nom de Philippe de Vitry i pels seus avenços en la tècnica de la notació musical, va ser un revulsiu per la concepció musical de principis del segle XIV.

In arboris/Tuba sacre fidei / Virgo sum

Philippe de Vitry 

Artísticament, Guillaume de Machaut va suposar un verdader punt d'inflexió en el panorama musical del seu temps. En ell es fonen la rica tradició musical dels trobadors amb les innovadores teories de Philippe de Vitry, donant com a resultat, d'una banda, peces que són una manifestació d'una tradició renovada i, per un altre, obres que ja anticipen la complexitat rítmica i la inventiva melòdica de l'Ars subtilior.

Ma fin est mon commencement

Guillaume de Machaut

La polifonia profana italiana va aparèixer i va florir de forma sobtada el segle XIV, sense antecedents aparents. Els compositors que escollien obres en vers per a posar-hi música (madrigals, ballate), ignoraren el motet, potser perquè el consideraven massa intel·lectual, i van escriure obres només per a dues o tres veus,  orientades més aviat cap a la recerca de la gràcia melòdica. El major compositor italià del segle XIV va ser Francesco Landini.   

Ecco la primavera

Francesco Landidi

Ars subtilior és un estil musical caracteritzat per la seva complexitat rítmica i de notació, centrat a París, a Avinyó al sud de França i també a la Corona d'Aragó a finals de segle XIV. Musicalment, les produccions d'ars subtilior són altament refinades, complexes, difícils de cantar, i probablement van ser produïdes, cantades i gaudides per una petita audiència d'especialistes i entesos.

Tout par compas.

3

L'Escola francoflamenca fa referència a l'estil de música vocal polifònica produïda en els segles XV i XVI a Europa.  Durant uns dos-cents anys, el que ara són els Països Baixos, Bèlgica i nord de França, van ser centres d'una gran activitat cultural, amb predominança d'un lloc o un altre en funció de determinats factors socioeconòmics.

Dufay, Ockeghem, Willaert i Lassus són alguns dels compositors més importants.

Se la face ay pale Guillaume Dufay

Bonjour, mon coeur Roland de Lassus

Es poden descriure cinc generacions de músics que formen part de l'escola francoflamenca. La major part d’aquests compositors van ser coneguts arreu d'Europa perquè van treballar a Itàlia, Espanya, Alemanya, Anglaterra i França, per citar alguns països. En tots aquests llocs, transmetien la seva manera de fer música. La difusió del seu estil musical, difusió que s'incrementà amb l'arribada de la impremta, va representar la consolidació d'un veritable estil d'àmbit internacional, fet que no succeïa des de la unificació del cant gregorià al segle IX.

A finals del segle XVI, el centre cultural del món musical europeu es traslladà a Itàlia i, poc a poc, l'escola francoflamenca es va anar desintegrant. 

La influència de la música francoflamenca va arribar a tota Europa, però  el motor de la renovació musical ara el trobarem a Florència i Venècia. Harmonice Musices Odhecaton és un llibre de música renaixentista publicat el 1501 a Venècia que conté una col·lecció de 96 cançons polifòniques de compositors en la seva majoria francoflamencs, entre ells Johannes Ockeghem i Josquin des Prez. Va tenir una gran influència en la disseminació del repertori francoflamenc per tot Europa.

4

A Florència, a finals del segle XVI, l'aristòcrata Giovanni Bardi va acollir al seu palau a la Camerata florentina o Camerata de' Bardi, una institució acadèmica on nobles, savis, filòsofs, matemàtics i poetes, encara que tots músics o cantants, discutien temes de literatura o de música.

La Camerata Fiorentina, va ser la impulsora de la nova música que acabaria concretant-se en el barroc. Creien que l'art de la música podria ser millorat, i al mateix temps milloraria la societat mitjançant el retorn a les formes i l'estil de la Grècia Antiga, i pensaven que la tragèdia grega havia estat més predominantment cantada que parlada. El resultat va ser l'efervescència d'una activitat musical totalment nova.

Simplificant, podríem dir que la gran troballa la Camerata va ser sotmetre la música a les necessitats del text. D’aquesta premissa se’n deriva el canvi estilístic més significatiu de la nova música: la monodia acompanyada.

 Amarilli, mia bella from (1602)

Giulio Caccini

No és difícil deduir que d’aquest impuls promogut per la Camerata Fiorentina -que ja s'anava expressant en els madrigals, els balls de màscares, els ballets de cortesans i els intermezzi-, en naixeria el drama o favola in musica, que és com es deia l’òpera a principis del segle XVII.

Euridice - Prologues

Jacopo Peri

El músic més important que sorgí de tot aquest moviment florentí, d'una categoria artística extraordinària, fou Claudio Monteverdi. 

Lamento della ninfa

Claudio Monteverdi

5

Sota l’impuls preponderant dels papes, Roma va ser el centre artístic més important del baix Renaixement i del Barroc. La gran potència de la Cort Pontifícia aplegà al seu entorn els artistes més valuosos d’Europa.

L’Escola romana es caracteritza per l'austeritat, la claredat i l'equilibri. Prescindeix de tot el superflu i segueix de prop les petjades del cant gregorià.

D'aquesta escola sorprèn la gran categoria artística de molts dels seus músics: Constanzo Festa, Jacob Arcadalet, Ingegneri, F. Anerio, T.L. de Victoria, C. de Morales i Luca Marenzio. Però la figura cimera és Giovanni Pierluigi da Palestrina. El seu art resumeix tot el segle que el precedeix i engloba totes les tècniques de l'escriptura polifònica. Les seves misses són el més significatiu de la seva obra, on més clarament es revela el contrapunt que el caracteritza. Les misses de Palestrina estan regides per una actitud conservadora. 

Músic de la basílica de sant Pere de Roma, respectat pels més importants prínceps de l'Església, Palestrina va il·lustrar amb el seu art les noves exigències del concili de Trento, que va censurar la complexitat de l'escriptura musical perquè perjudicava la intel·ligibilitat del text.

Gloria (Missa brevis)

Giovanni Pierluigi da Palestrina

Hem vist que l’Escola romana va ser un centre de producció musical molt potent, però no va ser innovadora com ho fou Florència o Venècia.

6

Les característiques arquitectòniques de la basílica de Sant Marc de Venècia van ser un factor determinant per a la creació de l’estil de l'Escola veneciana: la música policoral.

La separació dels dos cors i dels dos orgues en l'espaiosa basílica va condicionar als compositors la manera de pensar la música. L’acarament entre dos grups corals (cori spezzati) va introduir el concepte concertato, que va ser la idea que generà el concerto grosso barroc.  

Magnificat a 14

Giovanni Gabrieli 

Conjuntament amb el desenvolupament de la monodia i l'òpera a Florència, les innovacions de l'Escola veneciana  marquen la transició de la música renaixentista a la barroca.

7

L'emperador Carles V va portar a la corona castellana la seva capella flamenca, que tocava en actes religiosos, mentre que la capella dels Reis Catòlics era usada per festivitats profanes i per a música instrumental i per al ball.

Carles V era una gran amant de la música, i una de les seves cançons preferides era Mille Regretz, del compositor francoflamenc Josquin Desprez. La viola de mà (antiga guitarra) li atreia tant que va fer cridar al músic Luis de Narváez (1550-1560), violista granadí, perquè adaptés el seu tema preferit a aquest instrument.

Mille regretz

Josquin Desprez / Luís de Narvaez

Amb Carles V i Felip II van entrar els músics franco-flamencs amb més força a Espanya, però la polifonia espanyola va conservar el seus trets distintius, que són la profunditat i el misticisme o expressionisme dramàtic. Els tres grans músics espanyols del segle XVI són Cristóbal de Morales (1500 - 1553), Francisco Guerrero (1528 - 1599) i Tomás Luis de Victoria (1548 - 1611)

Parce Mihi Domine

Cristóbal de Morales

La contribució dels músics instrumentistes a la música per a viola de mà, orgue, etc. va ser singular, pel fet de crear amb els seus tientos, variacions i fantasies o glosses, elements precursors de la fuga i la suite europees dels segles posteriors.

Carles V confià la Capella Reial castellana al futur rei Felip II, mentre que l'emperador mantingué la seva capella flamenca, dirigida per Nicolás Gombert. Felip II conservà després les dues capelles, que enriquiria amb músics italians i francesos.

In Te Domine Speravi - Motet a 6

Nicolás Gombert

8

A Alemanya la reforma luterana seria un factor determinant per al desenvolupament de la música religiosa. Martí Luter, a més de compondre corals i himnes, va organitzar per a la seva reforma una cerimònia amb música, la Deutsche Messe, la missa en alemany.

En aquesta tasca hi col·laborà el seu amic i músic preferit, Johann Walter.

Christ ist erstanden Johann Walter

Psalmus CXIX. Beati immaculati in via Johann Walter

Però la música alemanya de principis del segle XVII va rebre una forta influència d'Itàlia. Hans Leo Hasler (1564-1612), un compositor i organista nascut a Nuremberg,  fou el primer músic alemany que va fer els seus estudis a Itàlia. El 1558 ja havia estat nomenat organista del comte Octaviano Fugger d'Augsburg, però encara va romandre alguns anys a Venècia estudiant amb el cèlebre Andrea Gabrieli, el qual exercí gran influència sobre el seu estil. Després va viure molts anys a Praga i el 1608 entrà al servei de l'elector de Saxònia.

Tanzen und Springen
Hans Leo Hasler

Henry Schütz (1589-1672) va ser deixeble de Giovanni Gabrieli a Venècia i mestre de capella del príncep elector de Saxònia. Després va conèixer Monteverdi i va ser mestre de capella a Copenhaguen.
Va incorporar l'estil venecià estenent obres policorals per Europa, però també va compondre una òpera, Dafne, el 1627, i un ballet, Orfeo i Eurídice. Va ser el primer compositor alemany de renom de la seva època. El seu Oratori de Nadal  comprèn quatre Passions,  Les set paraules i una Resurrecció.

Alleluia: Lobet den Herren

Henry Schütz

Hans Leo Hassler i Henry Schütz, juntament amb Dietrich Buxtehude, Johann Pachelbel, Johann Cristopher Bach i Johann Michael Bach (aquest dos últims oncles de Johann Sebastian) van propiciar la florida d'un elevat art alemany al segle XVII.

O Welt, gute Nacht Johann Christopher Bach

Unser Leben währet siebenzig Jahr Herr, ich warte auf dein Heil Johann Michael Bach

9

El segle XVI és testimoni de l'emigració de músics continentals a Anglaterra. Organistes de Venècia i dels Països Baixos entraren en les files d’instrumentistes al servei de la cort d'Enric VIII, als quals se’ls va unir posteriorment el compositor flamenc Phillip van Wilder.

Je file quand Dieu me donne de quoy Phillip van Wilder

Pater noster Phillip van Wilder

En aquell temps hi havia pocs cantants i intèrprets instrumentals britànics i gairebé cap compositor. Enric VIII (1509-1547), que va ser un gran amant de la música, en trencar amb l'Església Romana (1509-1535) va acabar amb les riqueses de tots els convents i va destruir o cremar els escrits musicals i els orgues de les esglésies. A més a més, no tant sols va reclutar i contractar excel·lents músics per a la seva Capella Real, sinó que ell mateix va destacar com a compositor de nombroses peces. 

Pastime With Good Company

Henry VIII

La ruptura amb Roma sota el rei Enric VIII (1530) va posar en marxa la separació de l'Església d'Anglaterra de l'Església Catòlica Romana. La litúrgia llatina va ser reemplaçada per escriptures i oracions en anglès. Aquests canvis es reflecteixen en la música d'església, i les obres que prèviament havien estat cantades en llatí van començar a ser reemplaçades amb nova música en anglès . Això va donar lloc a una època de gran creativitat durant el període dels Tudor, en què va florir la composició de música per al culte anglicà. Durant el regnat de la reina Isabel I, músics de la capella reial, com ara Thomas Tallis, Robert Parsons i William Byrd van ser cridats a demostrar que la música del nou protestantisme no era menys esplèndida que la de l'antiga religió catòlica. 

First Great Service: Magnificat Robert Parson

Sing joyfully unto God William Byrd

El cas de John Dowland és una mica particular, ja que de molt jove va marxar a França, on treballà al servei de l’ambaixador anglès a París. Va intentar entrar a la cort d'Isabel I, però no va ser acceptat. Viatjà per Alemanya i Itàlia, on entrà en contacte amb compositors venecians, com Giovanni Croce. Va publicar madrigals i molta obra per a llaüt. Dowland va poder vanagloriar d'haver publicat les seves obres en vuit dels més cèlebres centres artístics d'Europa. 

Fine knacks for ladies John Dowland

Lachimae John Dowland

El recorregut geogràfic que hem fet fins aquí ha anat passant pels centres que  han fet evolucionar la música, des del cant gregorià medieval fins la música del primer barroc del segle XVII: Roma, Occitània-Aquitània-París, França-Països Baixos,  Florència-Venècia i  Turíngia-Saxònia.

·<><><><><><><>·