93.- Set graons

D’una manera gens estricte ni exhaustiva i una mica atzarosa, avui ens fixarem en algunes melodies que en el seu traçat, en algun moment o altre, dibuixen el camí de l’escala musical per la que transiten.

Més o menys, podríem dir que una escala musical és un encadenament de sons disposats de manera que se succeeixen regularment per graus conjunts en sentit ascendent o descendent dins l'extensió d'una octava.

Ens cenyirem a aquesta descripció i no entrarem en els tecnicismes que comportaria l’haver de definir diferents tipus d’escales: tonals, modals, cromàtiques, etc. Per tant, considerarem escala musical qualsevol successió de sons que pugin o baixin per graus conjunts i, si parlem de notes, abastin l’àmbit d’una octava: doà do’ o do’à do; reà re’ o re’à re: etc.

Les escales musicals són sistemes d’ordenació dels sons, comparable als sistemes de numeració posicional aritmètica (sistema de bases). Segons la base (sistema de numeració binària, decimal, etc.), les xifres (els guarismes) tenen significats diferents. Amb les notes passa el mateix: segons l’escala (corresponent a un to o mode), les notes exerceixen funcions diferents.

> Per començar (i així ja ens ho traiem de sobre), posem l’ineludible cançó Do-re-mi de The Sound of Music. No cal fer cap comentari al respecte perquè la cançó és una lliçó de solfeig, precisament per aprendre l’escala musical.

Do-re-mi de, The Sound of Music
Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II

En realitat, aquest recurs pedagògic ja el va utilitzar Guido d’Arezzo al s.x, (es clar que en un context ben diferent), quan batejà el nom de les notes de l’escala amb la primera síl·laba de cada hemistiqui dels tres primers versos de l'himne Ut queant laxis, que Pau el Diaca dedicà a sant Joan Baptista: 

Ut queant laxis Resonare fibris
Mira gestorum Famuli tuorum,
Solve polluti Labii reatum,
Sancte Ioannes.
 

Ut queant laxis

Anem a veure alguns  exemples de fragments de cançons tradicionals o d’obres de compositors que en les seves melodies mostrin el seguiment íntegre de les notes de l’escala musical. 

>  Comencem amb la Cançó del lladre, tradicional catalana, que emprèn de seguida l’escala, parant-se un moment a mig camí (en la nota sol), per acabar de fer el seu recorregut ascendent.

Cançó del lladre
Tradicional

> Beethoven, com si no s’atrevís, tanteja tímidament els esglaons de l’escala abans de completar-la i arrancar a córrer amb l’Allegro molto vivace del Finale de la Primera simfonia. En aquest cas, el capteniment de Beethoven no sabem si es per intencions pedagògiques o és pura ironia. 

Simfonia núm. 1, IV. Finale
Ludwig van Beethoven

> En la sardana Per tu ploro de Pep Ventura (amb lletra de Joan Maragall, afegida a la música vint anys més tard), la melodia comença escales amunt. També es para un moment a mig camí (com en la Cançó del lladre, però ara a la nota la), després continua pujant... i es passa de llarg dues notes més.

Per tu ploro
Pep Ventura

  > Si Beethoven començava dubitativament una escala ascendent en l’últim moviment de la Primera simfonia, Maurice Ravel  acaba amb rotunditat el primer temps del Concert per a piano en sol major amb una escala descendent, a cops d’orquestra.

Concert en sol, piano i orquestra. 1r moviment
(fragment final)
Maurice Ravel

> Una escala descendent, ben neta, també la podem escoltar, tocada pels trombons, en el popular galop del Can can, de l’òpera còmica Orfeo als inferns de Jacques Offenbach.  

Can can (fragment)
Jacques Offenbach

> Igual de nítida i definitòria, com marcant territori, és l’escala descendent inicial de Joy to the world. La musica s’atribueix a Georg Friedrich Händel, encara que no hi ha cap referència explícita que ho corrobori. 

Joy to the world
G.F. Händel

Si bé no està del tot acreditada l’autoria de Joy to the world, és veritat que s’hi reconeix algun gir característic de la música de Händel, especialment d'alguns passatges del Messies. I no només del Messies, perquè no es pot negar que la part instrumental de l’inici de la preciosa ària Angels ever bright and fair, de l’òpera Theodora, té moltes similituts amb el començament de Joy to the world.

Angels ever bright and fair (Theodora)
G.F. Händel

> Com hem dit, una escala musical abraça l’extensió d’una octava. Hi ha un model melòdic, més o menys recorrent, que consisteix en definir amb un interval aquest àmbit d’octava i després desplegar l'escala en sentit contrari. Moltes vegades aquest interval està al principi de la composició, com en aquest exemple tan extraordinari de Johann Sebastian Bach. 

Contrapunctus núm.9 de l’Art de la fuga
J. S. Bach

> A vegades, l’escala musical es fa present tot i que queda una mica amagada en la melodia. Es pot considerar que en Over the Rainbow, tot i que ho fa de manera ornamentada i una mica a trams, la melodia també defineix l’escala.  És una balada escrita per Harold Arlen per a la pel·lícula El Màgic d’Oz, que en la veu de Judy Garlan  es convertí en un èxit mundial. Per cert, aquesta melodia comença amb un interval ascendent de vuit notes, igual que la fuga de Bach.

Over the Rainbow 
Harold Arlen 

> En el Concert per a violí en la menor de Vivaldi, l’escala descendent apareix una vegada el tema musical ja està en marxa. En aquest cas, abans d'arribar a l’última nota, la melodia fa un petit gir melòdic. Això no priva, però, que l’escala quedi ben present i definida.

Concert per a violí en la menor
Antonio Vivaldi

 

> Una escala ascendent, també feta a trams, és la que dibuixa la cançó tradicional Muntanyes de Canigó. Sembla que la melodia li costa pujar la muntanya! 

Muntanyes de Canigó
Tradicional

Curiosament, en l’altra cançó tradicional catalana que parla del Canigó, Muntanyes regalades, la melodia escala ràpidament cap a munt fent grans gambades, però saltant-se graons de l’escala, i això no val!

Muntanyes regalades
Tradicional

> Per acabar aquesta petit mostreig, ens fixarem en la Simfonia núm.7 de Xostakovitx. Ja sabem la història d’aquesta obra: el setge de Leningrad (del setembre de 1941 al gener de 1944!) la retransmissió radiofònica de l’estrena (1942) amb altaveus pels carrers de la ciutat; les precàries condicions dels músics de l’orquestra; l’efecte psicològic, etc. 

En mig de l’Allegreto del primer moviment comença el conegut tema de la invasió. Sobre l’obstinat d’una caixa clara, es desenvolupa una melodia -una mica entre el Bolero de Ravel i el joc de parelles del Concert per a orquestra  de Bartók-, que amb múltiples combinacions tímbriques anirà creixent. Aquesta melodia està inspirada en la cançó Da geh ich zu Maxim de La vídua alegre. Xostakovitx, sabent la gran estima que Hitler sentia per l’opereta de Franz Lehár, la va ridiculitzar en aquesta grotesca paròdia.

 

Tema de la invasió Simfonia núm. 7 Dimitri Xostakóvitx

Da geh ich zu Maxim (Fragment) Franz Lehár

I, ves per on, la primera frase de la cançó Da geh ich zu Maxim comença així, amb una escala ascendent: partint de la nota do, es para una mica en el sol i segueix fins el do’.

Da geh ich zu Maxim
Franz Lehár

 

 <><><><>

 

92.-Collegium Musicum de Leipzig i el Bach secular

Abans d’atraure alguns dels grans compositors, Leipzig va destacar i va créixer gràcies al comerç. L’any 1165 la població va rebre el títol de ciutat i el privilegi de tenir una fira de comerç, sent una de les més antigues de tot Europa. Arran d'aquests privilegis Leipzig va anar creixent al costat de la seva fira, aconseguint uns nivells de prosperitat als quals difícilment hauria arribat sense el comerç.

A la segona meitat del segle XVII, la vida musical a Leipzig girava al voltant de les esglésies (Nikolaikirche, Thomaskirche, Neukirche...) i de l’activitat dels Collegia Musica, institucions independents que estaven constituïdes principalment d'estudiants universitaris.

En un gravat del frontispici d’una col·lecció de cançons publicada el 1736, es poden veure els tres escenaris principals on es feia musical a Leipzig: l’església, el cafè i els jardins. Per cert, dues de les cançons d’estil galant recollides en aquesta antologia són atribuïdes a J.S. Bach: Ich bin nun wie ich bin i Dir zu Liebe, wertes Herze   Ich bin nun wie ich bin J.S. Bach Dir zu Liebe, wertes Herze J.S. Bach

Diversos músics famosos van ser directors d'aquests Collegia i van compondre perquè els joves músics toquessin i cantessin: Adam Krieger (1657), Gerhard Preisensin (1660), Sebastian Knüpfer (1672), Johann Pezel (1673) i Johann Kuhnau (1682). No obstant això, es pot suposar que aquests grups no es reunien de forma regular com ho faria posteriorment el Collegium Musicum de J.S. Bach, que assajaven dues vegades per setmana.

Was werden wir essen Sebastian Knüpfer   Domine ne in furoire Sebastian Knüpfer     Fünfstimmige Blasmusik - Intrada - Intrada - Sarabande - Intrada – Intrada Johann Pezel   Sonata-Ciacona, B Flat maj. Johann Pezel   Die Liebesgluth verkehrt den Muth Ihr bleibet nicht Bestand verpflicht Der Liebe Macht herrscht Tag und Nacht Adam Krieger   Singet, Springet, Jubilieret Johann Kuhnau

El 1701, Georg Philipp Telemann, va començar una nova etapa d'activitat de concerts públics a Leipzig formant un Collegium Musicum més estable d'apassionats estudiants universitaris. En paraules de Telemann: "Aquest col·legi, tot i que estava format principalment per estudiants universitaris, arribant sovint a un total de 40 músics, es podia escoltar amb gran agraïment i plaer". Quan Telemann ocupà el càrrec d’organista i director musical de la Neukirche a Leipzig, molts dels músics del Collegium Musicum s’uniren a ell per a la interpretació regular de la música litúrgica. Entre aquests hi havia alguns compositors de renom, com Johann David Heinichen i Melchior Hoffmann.

Concerto in G major. Allegro Johann David Heinichen Schlage doch, gewünschte Stunde Melchior Hoffmann

El 1710, va tenir lloc un concert a la galeria de tir de Ranstadt. Un moment en què Johann Georg Pisendel substituí Melchior Hoffmann que havia viatjat a Anglaterra. Un informe de tres anys després indica que el conjunt d'Hoffmann és reunia regularment els dimecres i divendres de 8 a 10 de la nit a la plaça del Mercat, a l'establiment del Royal Court Xocolata Maker, Johann Lehmann.

Violin concert in D mjor. Vivace J.G. Pisendel Violin Sonatas J.G. Pisendel Johann Georg Pisendel va ser un violinista i compositor alemany molt reconegut del Barroc Tardà. Tot i que avui dia no és dels noms més destacats, a la seva època era considerat el violinista alemany més important. Va fer amistat amb una gran quantitat de músics de l'època, entre a els quals destaquen Johann Sebastian Bach, Georg Philipp Telemann, Antonio Vivaldi i Jan Dismas Zelenka. Tal va ser la seva relació que Antonio Vivaldi, Georg Philipp Telemann i Tomaso Albinoni li van dedicar diversos concerts i sonates com a mostra d'estima. A més, a la mort de Pisendel, Telemann va fer una oda al seu honor.

Telemann va dirigir poc temps aquest conjunt, ja que deixà Leipzig al juny de 1705 (probablement com a resultat de l'empresonament del seu patró, l'alcalde Franz Conrad Romanus). Telemann va ser succeït per Melchior Hoffmann, estudiant universitari de dret, no només en el seu lloc de director del Collegium Musicum, sinó també com a director musical de la Neukirche i director general de l'òpera de Leipzig. Algunes obres d'Hoffmann s'han confòs amb les de Johann Sebastian Bach. 

Auf, bereite dich zum Sterben   Die Stunde schlägt, nun muss ich scheiden Melchior Hoffmann

La data d'inici d'aquest Collegium Musicum no és clara, però una llibreta d'adreces de Leipzig de 1717 es refereix indirectament a una data aproximada: "El Collegium Musicum va ser fundat per Georg Philipp Telemann, ara Capellmeister a Frankfurt am Main, i ha continuat florint durant uns 10 o 12 anys sota la direcció de Melchior Hoffmann, actualment director de Música a la Neukirche”

Seele rühmt und preis Melchior Hoffmann

A l'obituari de Melchior Hoffmann que va aparèixer en un diari el 1716, es troba la següent referència al Collegium Musicum: "Sr. Melchior Hoffmann, un famós compositor, organista de la Neukirche, havia assumit el lideratge d'un meravellós Collegium musicum. Sota la seva direcció aquest conjunt de 50 a 60 membres florí considerablement i es reunia dos cops per setmana, els dimecres i divendres de 8 a 10 de la nit i de l'organització van sorgir molts virtuosos que eventualment van assumir posicions d'importància com a cantors i organistes en diversos tribunals importants i ciutats com Dresden, Darmstadt, Eisenach, Weißenfels, Merseburg, Zeitz, etc.” Fins i tot Ernst Ludwig Gerber (1790) va informar que els concerts públics del Collegium Musicum sota la direcció d'Hoffmann van aconseguir un punt àlgid.

Allein Gott in der Höh d. 2 July Ernst Ludwig Gerber Ernst Ludwig Gerber primer fou deixeble del seu pare Heinrich Nicolaus, i després aquest l'envià a Leipzig per estudiar Dret, però el jove Ernst s'aficionà més a la música en aquella ciutat i acabà per dedicar-se exclusivament a l'art. Al principi es donà a conèixer com a violoncel·lista i el 1775 succeí al seu pare com a organista de la cort de Sondershausen.

Un testimoni clau important d'Hoffmann al Collegium Musicum, Gottfried Heinrich Stölzel, un estudiant de la Universitat de Leipzig, va informar: "En els meus primers dies a Leipzig, immediatament volia unir-me al conjunt d'Hoffmann no només perquè tenia una gran quantitat de bons músics, sinó també perquè sonava genial. (...) L'orquestra, en la qual també tocaven els cantants abans esmentats, tenia un excel·lent concertino, el Sr. Pisendel, que ara dirigeix ​​l'Orquestra de Cambra Real Polonesa. Tocant un excel·lent oboè hi havia el conseller privat Sr. Fickweiler, a qui vaig tenir l'honor de tenir també com el meu company d'habitació per un temps en aquest moment, i també el Sr. Blockwitz, actualment músic a la cort reial de Saxònia i Polònia.”

Christmas Oratorio Gottfried Heinrich Stölzel Satabande J.Martin Blockwitz

Queda bastant clar en l'informe de Stölzel que el Collegium musicum tenia un gran poder d'atracció entre els ciutadans de Leipzig, així com entre els nombrosos visitants que arribaven a la ciutat. Johann Kuhnau, el cantor a St. Thomas en aquest moment, tenia grans dificultats per presentar la seva música amb una competència tan dura que existia a la mateixa ciutat. Es va queixar que molts dels Thomaner que s'havien graduat directament havien deixat les seves organitzacions musicals per anar "on les coses són certament més divertides, on podien actuar en òperes (l'Òpera de Leipzig encara existia), en els cafès públics i fins i tot tocar música en moments en què estava prohibit (tempus clausum - quan no es tocava música figurativa a les esglésies o durant els períodes de dol).

Sonata prima: Il combattimento tra David e Goliath Johann Kuhnau

  

Hi ha una anècdota relatada per Johann Adam Hiller sobre Johann Georg Pisendel. La recepció al Collegium Musicum quan Pisendel va arribar per primera vegada a Leipzig procedent d'Ansbach. Poc després de la seva arribada a Leipzig, Pisendel volia tocar alguna cosa semblant a un concert de violí sol. Johann Christoph Götz (violoncel·lista) el va avaluar ràpidament i va assenyalar que, a causa de la mala qualitat de la seva roba, no es podia esperar molt d'aquest nouvingut. Götz va dir: “Què dimonis està fent aquest petit home aquí? Sí, realment vol tocar alguna cosa grandiosa per a nosaltres! Pisendel va començar a tocar un concert del seu mestre, Torelli. Pisendel tot just havia començat a tocar la primera secció en solitari quan Götz va deixar el seu violoncel a un costat i simplement va escoltar la música amb sorpresa. També s’hi van unir els nous estudiants que estaven presents. La secció de l’adagio va tenir un efecte encara més gran en ell, ja que durant la interpretació, Götz es va arrencar la perruca del cap i la va tirar a terra. Tot just podia esperar per abraçar Pisendel i felicitar-lo, tan commogut estava per l'actuació. A partir de llavors es van fer amics de per vida.

 

"Die verwandelten Weiber Johann Adam Hiller John Adam Hiller és considerat el creador del Singspiel alemany, un gènere musical que combina el diàleg parlat i la cançó popular.

L'anècdota de Hiller revela alguns detalls sobre l'atmosfera que hi deuria haver en els concerts setmanals. En els espais proporcionats pel Leipzigcafeterías, els músics interpretaven música contemporània sense tenir un programa fix, ("i com a regla general la música es va interpretar a primera vista sense cap assaig previ (Proben prima vista)". Al públic, compost per visitants de Leipzig, així com residents, inclosos estudiants universitaris interessats en la música, se'ls oferirien els concerts instrumentals més nous, suites, cantates solistes i música de cambra. En resum, tota la literatura musical que es podria obtenir fàcilment en aquella època. Llistes impreses de composicions, que en algun moment van ser interpretades pel Collegium Musicum, van ser posats a la venda al públic per Johann Gottlob Immanuel Breitkopf el 1761 i procedien de l'herència de Carl Gotthelf Gerlach, successor de Bach com a director del Collegium Musicum. Inclouen 10 Ouvertures de Johann Friedrich Fasch, 6 simfonies de corda de Melchior Hoffmann, diverses cantates de cambra de Nicola Antonio Porpora i la cantata de cambra de Händel Armida abbandonata. No hi ha dubte que aquestes composicions van estar en algun moment en el repertori del Collegium Musicum de Leipzig. 

Concerto  in D-Dur in drei Chören Johann Friedrich Fasch Or che d'orrido verno (Cantata) Nicola Antonio Porpora   Armida abbandonata G.F.Haendel

Concerto in D major S.226 Johann David Heinichen

Durant l'absència de Melchior Hoffmann (en un viatge a Anglaterra), Pisendel va ser el director suplent oficial, però de tant en tant Johann David Heinichen també va dirigir el Collegium Musicum.

Telemann també dóna els noms de membres addicionals del Collegium Musicum, entre ells el de l’oboista i flautista, Johann Michael Böhm, que després de 1711 fou membre de l'Orquestra de la Capella de la Cort de Darmstadt.

Concerto in G Major Johann Michael Böhm

Cròniques de Leipzig apunten que el Collegium Musicum va ser el camp d'entrenament per a molts dels més famosos músics alemanys que ocupaven càrrecs en diversos tribunals a tota Alemanya en aquest moment. Fins i tot donen el nombre de músics en un moment donat, entre 50 i 60 membres. En moltes orquestres de la cort, la llista de músics remunerats era generalment molt menor.

El successor de Hoffmann va ser el virtuós violinista Johann Gottfried Vogler. Malgrat el dotat i talentós que era aquest últim, el seu estil de vida qüestionable que el va portar a apostar i acumular grans deutes va soscavar el seu lideratge. Finalment va ser acusat de malversació d’instruments pertanyents a les esglésies i rellevat del seu càrrec al maig de 1720. Després, Vogler va assumir la direcció del Telemann Collegium Musicum, però aviat va haver de cedir aquest càrrec a Georg Balthasar Schott. L'any 1720, Johann Friedrich Fasch va fundar un nou Collegium Musicum que es reunia els divendres de 8 a 10 de la nit a la cafeteria Gottfried Zimmermann. Després de que Fasch marxés de Leipzig, Johann Samuel Endler i després Johann Gottlieb Gorner van assumir la direcció d'aquest conjunt.

Concerto for lute in D minor Johann Friedrich Fasch Simfonia D-Dur Johann Samuel Endler

Johann Friedrich Fasch fou un del coetanis més notables de Bach, sobretot en la música instrumental, i aquell el tenia en molta estima, com ho demostra el que a l'Escola de Sant Tomàs es trobessin les parts d'orquestra de cinc de les seves obertures copiades de la mateixa mà del gran compositor. Les seves obres comprenen gran nombre d'obertures franceses, d'un gran agosarament de concepció, extraordinari per la seva època: sonates, quartets, misses, cantates i motets.   Concerti in E minor Johann Friedrich Fasch

El 1721 Johann Samuel Endler va ingressar a II Ordinaire Collegium Musicum, fundat per Johann Friedrich Fasch, abans que Christoph Graupner el sol·licités pel Thomaskantorat a Leipzig el 1722. Posteriorment va ser empleat a Darmstadt com a alto i violinista a la capella de la cort del Landgrave Ernst Ludwig.  Chaconne Johann Samuel Endler Christoph Graupner fou un dels més fecunds compositors alemanys del seu temps. Alumne destacat de la Thomasschule de Leipzig i mestre de capella de Darmstadt, destacà tant en la música religiosa com en la profana. Jauchzet ihr Himmel, erfreue dich Erde (Cantata) Christoph Graupner

Un anunci de 1720 mostra que Georg Balthasar Schott dirigia el Collegium Musicum els dijous a la nit de 8 a 10 en punt. A l'any següent, els concerts van tenir lloc a Mr. Helwig 's Coffee House els dijous a la nit de 8 a 10 en punt. Des 1723, aquests concerts també es duien a terme a l'aire lliure els dimecres durant l'estiu al jardí del Sr. Gottfried Zimmermann de 4 a 6 de la tarda i a l'hivern els divendres a Zimmermann 's Coffee House de 8 a 10 en punt de la nit.

Des de la seva fundació, el Collegium Musicum havia experimentat sovint aquests canvis de seu; però després de 1723 l'afiliació i cooperació amb Zimmermann va portar una major regularitat a les seves temporades de concerts. Fins a la mort de Gottfried Zimmermann en 1741, el Collegium Musicum tocava els seus concerts en aquells llocs que eren de la seva propietat. Zimmermann va comprar instruments grans com els que els músics probablement no tindrien: violoncels, violons, clavecins, etc.

La Cafeteria Zimmermann va ser cèlebre per tractar-se del lloc on es van estrenar moltes cantates profanes i obres instrumentals de Johann Sebastian Bach. Des 1720 va allotjar el Collegium Musicum, fundat pel compositor alemany Georg Philipp Telemann com a estudiant de dret a 17021 i posteriorment dirigit per Bach entre 1729 i 1739. Per 1723, era una cafeteria àmpliament coneguda a Leipzig i el centre de reunió de la classe mitjana local. La ubicació de l'establiment era la plaça de mercat, llavors la més elegant carrer de la ciutat. Zimmermann no va cobrar cap quota al Collegium Musicum per ser la seu dels seus concerts, ni cobrava tarifa al públic assistent, les despeses estaven coberts per la venda de cafès. Els concerts van finalitzar amb la mort de Zimmermann en 1741.

La propietat de Zimmermann d'un conjunt d'instruments apunta cap al seu important paper com un seriós promotor de l'activitat de concerts a Leipzig. Els seus instruments també estan inclosos en una llista de la Neukirche, on és molt probable que amb els membres del Collegium Musicum s'interpretessin algunes cantates sagrades festives. Fonts posteriors confirmen que mai es va cobrar entrada per als concerts que es van realitzar al jardí de Zimmermann. Es va permetre a les dones assistir a aquests esdeveniments.

Johann Sebastian Bach va escriure la coneguda Cantata del cafè BWV 211 el 1734, tan sols uns mesos després de la dissertació d’un professor de Botànica sobre els perills del consum excessiu de cafè. La jove Liesgen, protagonista de la cantata, desafia la prohibició de prendre cafè del seu malhumorat pare. Per cridar l’atenció dels clients del cafè, en lloc de l'habitual obertura de les cantates, Bach comença amb un cridaner recitatiu: “Calleu, pareu de xerrar, i escolteu el que està apunt de passar!”     Juntament amb el Drama per musica BWV 201 que veurem més endavant, la Cantata del cafè és de les obres més propera al gènere operístic escrites per Bach.   La cançó Sooft ich meine Tobackspfeife'' (Sempre que faig servir la pipa de tabac...), que fa referència a un altre dels vicis perniciosos que acompanyen el cafè (pertany al segon Quaderns d’Anna Magdalena Bach), s’ha atribuït Gottfried Heinrich Bach, el fill gran de Johann Sebastian.   Coffee Cantata" BWV 211 J.S. Bach   Sooft ich meine Tobackspfeife'' Gottfried Heinrich Bach

És bastant obvi que Johann Sebastian Bach ha d'haver estat interessat en un conjunt que estava florint tan bé com el Collegium Musicum fundat per Telemann. Des de 1723 i fins a la seva acceptació oficial del càrrec com a director al març de 1729, Bach ja havia recorregut als serveis d'aquesta organització mitjançant un acord amistós amb el seu col·lega Schott a la Neukirche; En cas contrari, Bach no hauria pogut interpretar moltes de les seves cantates seculars que necessiten grans forces instrumentals: BWV 205, BWV 249, BWV 198, BWV 193, BWV 207. 

Zerreißet, zersprenget, zertrümmert die Gruft, BWV 205 J.S. Bach   Entflieht, verschwindet, entweichet, ihr Sorgen, BWV 249a J.S. Bach     Laß, Fürstin, laß noch einen Strahl, BWV 198 J.S. Bach   Ihr Tore zu Zion, BWV 193 J.S. Bach   Auf, schmetternde Töne der muntern Trompeten, BWVa 207 J.S. Bach

És interessant la dada aportada per Eliot Gardiner respecte a la producció de música secular de Bach. S’ha calculat que Bach va estar al càrrec de seixanta-un concert profans anuals amb el Collegium, de dues hores cadascun durant un període d’almenys deu anys. Això suposa un total de mil dues-centes hores de música, en comparació amb les vuit-centes hores que suposava la interpretació de cantates religioses, que duraven aproximadament mitja hora, al llarg dels seus vint-i-tres anys com a Thomascantor. Potser la imatge d’un Bach dedicat íntegrament a la creació musical al servei de Déu és una visió deformada pel Romanticisme.   

Cantates profanes de Johann Sebastian Bach   BWV 201 -   Geschwinde, ihr wirbelnden Winde BWV 202 -   Weichet nur, betrübte Schatten BWV 203 -   Amore traditore BWV 204 -   Ich bin in mir vergnügt BWV 205 -   Zerreißet, zersprenget, zertrümmert die Gruft BWV 205a - Blast Lärmen, ihr Feinde! BWV 206 -   Schleicht, spielende Wellen BWV 207 -   Vereinigte Zwietracht der wechselnden Saiten BWV 207a - Auf, schmetternde Töne der muntern Trompeten BWV 208 -   Was mir behagt, ist nur die muntre Jagd BWV 208a - Was mir behagt, ist nur die muntre Jagd BWV 209 -   Non sa che sia dolore BWV 210 -   O holder Tag, erwünschte Zeit BWV 210a - O angenehme Melodei BWV 211 -   Schweigt stille, plaudert nicht (Del cafè) BWV 212 -   Mer hahn en neue Oberkeet (dels pagesos) BWV 213 -   Laßt uns sorgen, laßt uns wachen BWV 214 -   Tönet, ihr Pauken! Erschallet, Trompeten! BWV 215 -   Preise dein Glücke, gesegnetes Sachsen BWV 216 -   Vergnügte Pleißenstadt BWV 216a - Erwählte Pleißenstadt

Encara no s'ha aclarit com es van fer aquests acords per a utilitzar els serveis dels membres del Collegium Musicum. És un fet que una relació tan amistosa entre Schott i Bach sí que va existir. Schott substituïa  Bach quan aquest últim actuava fora de Leipzig o en viatges privats fora de la ciutat. Que Bach va actuar fora de l'església a Leipzig ho confirma un informe d'Heinrich Nicolaus Gerber, un dels estudiants de Bach ja mencionat, qui  el 1724 va escoltar Bach realitzar excel·lents cantates sagrades, així com música de concert.

Concerto a 2 Clav. e Ped        Heinrich Nicolaus Gerber

Quan a Schott se li va oferir el lloc de cantor i director musical a la ciutat de Gotha, va deixar vacant el seu lloc a la Neukirche el 24 de març de 1729. Ja el 20 de març, Bach escriu al seu antic alumne, Christoph Gottlob Wecker: "L'última notícia és que l'estimat Senyor ha promès a l'honorable Sr. Schott obtenir la càtedra a Gotha. Per això donarà el seu discurs de comiat la setmana que ve ja que jo assumiré la direcció del seu Collegium". Set setmanes abans que es triés un successor per al lloc de Schott a la Neukirche, la presa de possessió de Bach del Collegium Musicum ja havia estat arreglada i segellada. El nou director musical de la Neukirche, Carl Gotthelf Gerlach, va començar oficialment les seves funcions el 10 de maig de 1729. Des que Bach va donar el seu suport personal a Gerlach per obtenir aquest lloc, aquest va renunciar al seu dret a la direcció del Collegium Musicum. Com a director d'aquest conjunt es van obrir algunes perspectives completament noves per a Bach: ara era possible tenir orquestracions més grans que abans, com les de la versió a doble cor de la cantata de Pentecosta BWV 174. Ara podria fer servir en les representacions de l'església els instruments disponibles a través de les adquisicions de Zimmermann.

Segons Eliot Gardiner, la BWV 174 és una “cantata protesta”, una manera  pública d’exposar els seus arguments per modificar la base de la música religiosa a Leipzig. Amb la seva opulència instrumental, la simfonia de la cantata (basat en el Concert de Brandenburg núm. 3), eclipsa completament els altres moviments. Era una manera de dir, “si voleu aquesta música, haureu de destinar més recursos a la Thomasschule”. Ich liebe den Höchsten von ganzem Gemüte, BWV 174 J.S. Bach

Carl Gotthelf Gerlach ja no podria usar el instruments de Zimmermann per actuacions a l'església ni podia recórrer directament als membres del Collegium Musicum ja que ara estava sota el control de JS Bach. L'Ajuntament de Leipzig va decidir compensar-ho per aquestes 'pèrdues' duplicant el seu salari anual de 50 a 100 talers. Des d'ara hauria de contractar músics de la seva butxaca i pagar les reparacions dels instruments, etc. per poder presentar correctament la música sagrada figurativa en la Neukirche.

A partir de la primavera del 1729, Bach va començar a utilitzar als membres de la seva família per copiar en major mesura que fins ara per ajudar a preparar parts de les seves pròpies composicions i d'altres compositors per cantates seculars i obres instrumentals per a les actuacions del Collegium Musicum. Entre les obres que es van preparar en aquest moment es troben els dos Concerts per a violí BW1041 i BWV 1043, la Suite d'orquestra BWV 1068 i diverses Ouvertures de Johann Bernhard Bach.

Violin concerto in A minor BWV 1041 J.S. Bach Concerto for two violins in D minor BWV 1043 J.S. Bach   Orchestral Suite No. 3 in D major, BWV 1068 J.S. Bach   Ouverture-Suite in G major Johann Bernhard Bach

És possible que JS Bach compongués expressament per a la nova temporada de concerts el seu Dramma per musica  Der Streit zwischen Phoebus und Pa, BWV 201. És una sàtira de les noves tendències musicals basada en les Metamorfosis d’Ovidi.

Der Streit zwischen Phoebus und Pa BWV 201 J.S. Bach

Les activitats musicals de Bach amb el Collegium Musicum van augmentar considerablement quan el jove elector Friedrich August II es convertí en governant de Saxònia, després de la mort del seu pare. Entre agost i desembre de 1733, Bach va interpretar tres cantates de felicitació pels aniversaris o dies d’onomàstica de la família del governant amb el Collegium Musicum. Aquests serien els concerts "extraordinaris" que no formaven part de la sèrie ordinaire que tenien lloc regularment.

El juny de 1733, Bach va anar a Dresden amb el Kyrie i el Glòria de la Missa en si menor i una petició en la que expressava l’esperança que la seva altesa real miraria amb clemència “aquest insignificant exemple de la meva destresa en musique” i que l’acceptaria sota la seva “poderosíssima protecció”. La seva petició no va ser atesa, però així i tot, com explica Malcolm Boyd, Bach va intentar complaure la cort de Dresden amb obres noves.  Així ho confirmar la relació de composicions interpretades pel Collegium Musicum entre 1733 i 1734 que Boyd detalla en la seva biografia dedicada a Bach.

En l’Oratori de Nadal per a les celebracions litúrgiques luteranes de Nadal de 1734 -que en realitat és la suma de tres cantates-,  Bach va reaprofitar molts temes provinents d’aquestes cantates profanes dedicades a la cort saxona.
El 5 de setembre de 1733, per l’onzè aniversari del fill de l’elector, el príncep Friedrich Christian	Hercules auf dem Scheidewege, BWV 213 J.S. Bach
El 8 de desembre de 1733, per l’aniversari de l’electora Maria Josepha	Tönet, ihr Pauken!, BWV 214 J.S. Bach
5 d’octubre de 1734, per l’aniversari de la pujada de l’elector al tron de Polònia.	Preise dein Glücke, gesegnetes Sachsen, BWV 215  J.S. Bach

En el Nekrolog -document que conté dades bàsiques sobre la família de Bach, publicat quatre anys després de la mort de J.S. Bach-, es pot llegir: “El seu temperament molt seriós el va inclinar predominantment cap a la música que exigia molt treball, seriosa i profunda, però també podia, si era el necessari, especialment quan tocava un instrument, prestar-se a una manera de pensar lleugera i jovial”.

L’activitat musical de Bach es desenvolupa en dos mons paral·lels, la música religiosa i la música profana. Com diu Gardiner: “En realitat, aquestes categories estaven lluny de ser rígides i és tant possible trobar la ‘manera lleugera i jovial’ en les cantates religioses de Bach com trobar musica “seriosa i profunda” en els seus concerts instrumentals”. La reutilització de material musical d’un gènere a l’altre, com hem vist, demostra  que, per a Bach, la línia que separava aquests dos mons pràcticament no existia.

Soneu, timbals! Ressoneu, trompetes! Sonores cordes, ompliu l'aire! Entoneu cants, alegres poetes, Que visqui la reina !, crideu amb goig. Que visqui trompetes! Sonores cordes, ompliu ompliu l'aire! Entoneu cants, cants, alegres poetes, Que visqui la reina !, crideu amb goig. Que visqui la reina, desitja Saxònia, que visqui la reina, floreixi i prosperi!   Tönet, ihr Pauken!, BWV 214 (Cantata profana) J.S. Bach   ¡Celebreu-ho, alegreu-vos! Celebreu aquests dies! Exalteu el que ha fet avui l'Altíssim! Deixeu la por, allunyeu els laments! Canteu, plens de joia i alegria! Serviu a l'Altíssim amb magnífics cors! ¡Adorem el nom del nostre sobirania! el que ha fet avui l'Altíssim! Deixeu la por, allunyeu els laments! Canteu, plens de joia i alegria! Serviu a l'Altíssim amb magnífics cors! ¡Adorem el nom del nostre sobirania! Jauchzet, frohlocket! (Oratori de Nadal) J.S. Bach

Pels concerts "ordinaris" no s’imprimien programes, per això sabem poca cosa del seu contingut. Tenint en compte que Bach va dirigir activament aquests concerts durant gairebé una dècada, queda clar quina gran pèrdua de materials d'interpretació ha d'haver tingut lloc. Les composicions que es poden vincular a aquest lloc són: Violí Concerti BWV 1041-1043, Ouvertures BWV 1066-1069, Harpsichord Concerti BWV 1052-1065, nombroses obres de cambra com les Sonates per a violí BWV 1014-1019, les Sonates per a flauta BWV 1030 -35, diverses cantates profanes com BWV 201, BWV 204, BWV 209, BWV 210.

Harpsichord Concerti No.1 in D Minor, BWV 1052 J.S. Bach Concerto in a minor, BWV1065 for 4 harpsichords J.S. Bach Sonata in B minor, II. Allegro,  BWV 1014 J.S. Bach Sonata per a flauta i clave,  BWV 1030 J.S. Bach Aria. Meine Seele sei vergnügt, BWV 204 J.S. Bach Non sa che sia dolore,  BWV 209 J.S. Bach     O holder Tag, erwünschte Zeit,  BWV 210 J.S. Bach

Però totes aquestes obres no són suficients, ni tan sols de manera mínima, per donar compte de les moltes hores d'actuacions musicals del Collegium Musicum que realment van tenir lloc sota la direcció de J.S. Bach.

El Collegium Musicum va oferir als membres joves l'oportunitat d’interpretar les seves pròpies composicions. Això sens dubte ha d'haver succeït amb els fills famosos de Bach. En aquesta atmosfera relativament lliure, en contrast amb l'estricta obediència a certes tradicions musicals en les esglésies, hi havia molt més espai per a l'experimentació amb elements estilístics o la creació de noves formes musicals. 

En 1741 o, com a molt tard el 1744, Bach finalment va cedir el control complet del Collegium Musicum  a Carl Gotthelf Gerlach, qui l'havia dirigit de manera interina des de març de 1737 fins a setembre de 1739. Aparentment, aquest canvi va afectar només als concerts o a l'horari "ordinari". De Gerlach, que va ser alumne i copista de les obres de Bach, no en conec cap composició.

Bach s'estava acostant a la vellesa i possiblement aquest rigorós programa d'actuacions li exigia massa del seu temps o potser simplement no estava tan disposat a invertir la quantitat de temps necessària per preparar els materials i presentar-se a les actuacions dues vegades per setmana. Durant aquests anys, segons un dels seus alumnes de Thomaner, Johann Friedrich Sonnenkalb, poques vegades va actuar en públic. Possiblement la mort de Gottfried Zimmermann el 30 de maig de 1741 va donar a Bach una raó per retirar-se per complet de les aparicions públiques d'aquest tipus.

Sembla que Bach podia comptar amb el suport dels membres del Collegium Musicum quan interpretava música figurativa a les principals esglésies de Leipzig. En contrast, com ja hem explicat, a Gerlach se li va atorgar diners addicionals per contractar als seus propis músics per a les presentacions de l'església en la Neukirche. A partir del fet obvi que Bach no va rebre aquests pagaments addicionals per les esglésies de Sant Tomàs i Sant Nicolau, es pot arribar a la conclusió que Bach podria confiar en l'ús de músics del Collegium Musicum fins i tot després de 1741. 

Les presentacions de la Passió segons sant Joan i la Passió segons sant Mateu, amb un nombre major d'intèrprets després de 1741, només van ser possibles amb l'ajuda dels músics del Collegium Musicum amb qui Bach va continuar els seus contactes encara que ja no com a líder oficial. Així mateix, Bach va poder realitzar actuacions amb un espectacular conjunt en la cantata nupcial, BWV 195 (1742), que té parts separades escrites pels concertistes i els ripienistes.

Dem Gerechten muß das Licht immer wieder aufgehen, BWV 195 J.S. Bach

La repetició de presentacions de cantates profanes o de composicions instrumentals entre 1743 i 1746, fa que sembli possible suposar que Bach també va dirigir aquestes obres, encara que ja no estava al davant del Collegium Musicum a títol oficial. 

Was mir behagt, ist nur die muntre Jagd! BWV 208 J.S. Bach Mer hahn en neue Oberkeet, BWV 212 J.S. Bach   Konzert für Oboe d'amore, BWV 1055 J.S. Bach Orchestral Suite No. 2 in B minor, BWV 1067 J.S. Bach

En aquells dies, el Collegium Musicum ja havia arribat i passat el seu zenit i va sorgir una nova competència amb els Das Große Concert (El gran concert) o també anomenat die Große Concert-Gesellschafft (La gran companyia de concerts) una organització musical recolzada per diversos comerciants de Leipzig. Entre els músics d'aquesta nova orquestra es trobaven Carl Gotthelf Gerlach juntament amb el seu primer violinista i concertino, Johann Trier i Johann Gottfried Wiedner, també un primer violinista.

Wilhelm Friedemann Bach va fer freqüents aparicions amb aquest grup que va actuar al Three Swans Inn a Leipzig. El seu pare probablement va mostrar poc interès en aquesta organització musical acabada de formar.

Symphonie en do majeur, Fk 64 Wilhelm Friedemann Bach

Segons la informació obtinguda de les llibretes d'adreces anuals de Leipzig, Gerlach es va fer càrrec del Collegium Musicum a 1741 o 1744 i va romandre al càrrec fins el 1746, quan va permetre que Johann Trier comencés a substituir-lo. Una última vegada en 1751, apareix el nom de Gerlach com a director del Collegium Musicum. Després d'aquest moment, es fa referència a l'organització només com Collegium Musicum d'Enoch Richte i no hi ha informació disponible per recolzar l'afirmació que va continuar actuant sota la direcció d'Enoch Richter.

El contingut d’aquesta entrada segueix el guió d'un article d'Andreas Glöckner titulat Bachs Leipziger Collegium Musicum und seine Vorgeschichte,  en una traducció resumida de Thomas Braatz, juntament amb documentació de La música en el castillo del cielo, de John Eliot Gardiner i del llibre biogràfic BACH, de Malcom Boyd.

<>·<>·<>·<>·<>·