La Baixa Edat Mitjana, a l'Europa occidental, va ser testimoni d'un creixement dels moviments herètics dualistes coneguts amb el nom de càtars. La concepció dualista es basa en l'existència de dos principis independents –el Bé i el Mal-, responsables de dues creacions. El principi del Bé –Déu- dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són reals, és a dir, el Cel i els esperits, que no poden corrompre's ni destruir-se. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal –el Dimoni- és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, en què tot està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al patiment, a la violència.
Si bé el dualisme dels càtars significava que neguessin qualsevol paper a la Mare de Déu en l'encarnació, no obstant això sovint li assignaven un lloc important en les seves creences. Les actituds dels càtars envers la Mare de Déu, -val a dir que, molt sovint considerades herètiques més pels interessos dels dominics que per les conviccions dels propis càtars-, és un motiu més que explica el creixement del culte a la Mare de Déu a tots els nivells de la societat a partir del segle XII, al mateix temps que es posa més èmfasi en la humanitat de Crist tant en la litúrgia cristiana com en l'art. Davant el repte del catarisme, també les ordres mendicants (els frares franciscans i dominics) van promoure la creença en la humanitat de Crist i la devoció a la Mare de Déu en la seva predicació.
Royne célestre
Gautier de Coincy
Les representacions del Crist, per exemple, es van
allunyar de mostrar-lo com la figura d’un jutge sever (Maiestas Domini) amb la
seva mà dreta aixecada fent el gest de beneir i aguantant el Llibre de la vida
amb l'esquerra, presentant-lo en canvi com l’home que ha sofert dolor,
ensenyant els estigmes dels palmells de les mans.
Royne célestre
Gautier de Coincy
Les representacions del Crist, per exemple, es van
allunyar de mostrar-lo com la figura d’un jutge sever (Maiestas Domini) amb la
seva mà dreta aixecada fent el gest de beneir i aguantant el Llibre de la vida
amb l'esquerra, presentant-lo en canvi com l’home que ha sofert dolor,
ensenyant els estigmes dels palmells de les mans.
&
L'experimentació arquitectònica del segle XII de l’abat Suger de sant Denis, prop de París, es considera el punt de partida d’un estil de marcada verticalitat, tant a les torres com a les elevadíssimes naus; un nou estil, el Gòtic, que es va estendre ràpidament per tot Europa. Al nord de França, a finals del segle XII i principis del XIII, es comencen a edificar les grans catedrals, totes elles sota l’impuls de la nova espiritualitat, seguint un model arquitectònic que s’alça i forneix de llum l’espai interior, com proposava Suger.
Catedral de Chartres
Creuer
|
El creuer és, en les esglésies la planta de les quals té forma de creu
llatina o grega, l'espai definit per la intersecció de la nau principal i la
nau transversal o transsepte. |
Al llarg dels segles, la progressió de l'arquitectura medieval cap a l'arquitectura romànica, gòtica, renaixentista i barroca, es pot veure com una manifestació del creixement de la devoció a Maria, de la mateixa manera que el desenvolupament de l'art i la música marians van ser un reflex de la tendències creixents en la veneració de la Santíssima Mare de Déu en la tradició catòlica.
Hem vist com la nova espiritualitat humanitza la imatge de
Crist, i així mateix, la iconografia de la Mare de Déu experimentarà canvis
importants; de ser purament el tron del Nen, un setial immòbil i distant a la
criatura, el gòtic feminitza les formes i dona vida i tendresa a la mare jove
que interacciona amb el nadó que té en braços.
Un cristianisme més atent a Maria també es reflecteix a
nivell arquitectònic: moltes catedrals
que es construeixen en aquesta època portaran el seu
nom.
Com és sabut, la música ha tingut i té un paper rellevant en el ritual eclesiàstic i exerceix una funció única en l’aspecte emocional del culte dels fidels. Totes les catedrals disposaven de la seva capella musical, més o menys dotada segons la categoria del temple. Al període de l’Ars Antiqua destaca l'Ecole de Notre Dame de París (1160-1250), formada per intel·lectuals i estudiosos que van portar la polifonia dels cants litúrgics a un alt nivell de complexitat que es va estendre des de París a la resta de França i Europa fins al final del Renaixement. I és al segle XII quan neix la veritable polifonia: les línies melòdiques s'individualitzen, sorgeix una jerarquia entre les veus. L'èmfasi està en la veu del cant, que ara es converteix en la part inferior. Les seves notes es perllonguen, o "mantenen", i aquesta part s'anomena ara tenor, del llatí tenere, que vol dir aguantar.
El motet Pucelete / Je languis / Domino
es basa en un tenor («Domino») d'origen desconegut. El motet va sorgir a partir
de l'organum, gràcies a un mecanisme consistent a afegir textos a les
veus organals. El repertori de motets constitueix el nucli de l'anomenat Ars
Antiqua, un estil íntimament relacionat amb l'Escola de Notre Dame de
París, que havia aconseguit el zenit en el canvi del segle XII al XIII.
Pucelete - Je languis - Domino
(Anònim s.XIII)
El geni contrapuntístic de l'Edat Mitjana es realitza principalment mitjançant l'ús de contrastos rítmics entre les diferents parts de les veus, i aquests contrastos augmenten gradualment de complexitat a partir de 1100 fins el 1400. Cap al 1200, Pérotin, compositor de Notre Dame de París que va escriure algunes de les primeres músiques en tres i quatre parts, va superposar diferents modes rítmics (patrons rítmics fixos curts) a les parts de les veus. En el seu Alleluia Nativitas de tres parts, les veus es troben en diferents modes rítmics, i també es distingeixen per diferents longituds de frase, que consisteixen en més o menys repeticions del patró rítmic.
Alleluia nativitas
(Organum)
Deu ser per una casualitat poètica* que la polifonia -arquitectura musical que crea espais entre les veus-, aparegui al mateix temps que la volta de creueria, omplint el colossal buc de la nau del temple de ressonàncies acolorides per la llum que entra a través dels vitralls. Aquella cúpula envoltant de veus -parafrasejant La bóveda y las voces de Ramón Andrés-, que en temps de Pérotin encara era poc airosa, anirà creixen a mesura que les catedrals es vagin fent més altes.
|
*Ens agradaria explicar que les característiques d’un estil artístic estan regides per uns principis omnipotents, amagats, esotèrics, que donen un sentit unitari essencial a l’època. El pensament marxista hi té molt a veure en aquesta mena d’anàlisi. El pas del Romànic al Gòtic és un moment ideal per a creure en aquest fenomen prodigiós. Es passa de la unitat a la pluralitat, del tancament a l’obertura, de la foscor a la llum, de l’autarquia a l’intercanvi comercial, del món rural a la ciutat, del monestir a la catedral, d'una sola llengua (el llatí) a les llengües vulgars, d'un sol credo a altres mirades heterogènies (sent l'heretgia un extrem), de la monodia a la polifonia... Alguns d’aquests canvis estan relacionats, però la il·lusió de donar coherència al nou estil ens porta a pensar en una sola causa motora responsable del canvi. Però, de la mateixa manera que existeix la “justícia poètica”, també existeix la “casualitat poètica”. |
Catedral de Chartres
|
Hem d’entendre que la polifonia va ser possible per
l’escriptura de notes mesurades. Es curiós que a la Baixa Edat Mitjana, la denominació musica mesurata s’emprava en contraposició al cant monòdic i amb ritme lliure que al segle XIII s'anomenava Cant pla. Aquesta expressió "cant pla", per contraposició, reforça la imatge tridimensional
de la polifonia, com una arquitectura sonora que crea volum. |
Així i tot, la música que predominava en els rituals de les catedrals gòtiques continuava sent la monodia gregoriana. “Si un temps apareix com a nou es perquè la seva arribada no resulta del tot intel·ligible per la generació que la rep”. (R. Andrés). Quan al segle XIII, Joan de Salisbury, bisbe de Chartres, va sentir per primera vegada la polifonia, el seu comentari va ser: "Quan això arriba a l'excés, és més adequat per excitar la luxúria que la devoció", encara que després va haver d’admetre que, utilitzat amb moderació, aquest nou us "transporta l'ànima a la societat dels àngels".
Léonin o Magister Leoninus és, juntament amb Pérotin, el primer compositor conegut d'organum polifònic, relacionat amb l'Escola de Notre Dame.
Viderunt omnes
Leonin
(1150-1201)
Encara que els experiments amb múltiples melodies es
remunten al segle X, gairebé tota la música europea de l'època havia seguit una
línia melòdica simple, sobretot la música trobadoresca i la música més popular.
&
El culte a Maria pateix grans canvis al llarg de l'Edat Mitjana degut a la complexa construcció de la Mare de Déu dins de la teologia cristiana. Ja hem vist com una nova sensibilitat tendeix a apropar, a humanitzar, la imatge de Crist i de la Verge. També l’ús de les llengües vernacles en els cants i les homilies tenen un efecte directe en la devoció. En aquest context, a la Baixa Edat Mitjana es van fer molt populars els reculls de miracles de la Mare de Déu. La història dels relats d'aquests miracles comença, en llengua llatina, a finals del segle XI, però va experimentar la seva plena expansió en les llengües romàniques al segle XIII.
Una causa evident de l'èxit de la creació d'aquest tipus de narrativa és l'expansió del culte a Maria, motivada en part com a reacció a la propagació de les heretgies càtars i en part per les prèdiques dels cistercencs, especialment de Bernard de Clairvaux (1090-1153). Claravall, cofundador de l'odre del Cister, va ser el principal defensor medieval de la veneració de la Mare de Déu com a contrapès al cristià més rigorós, l'escolasticisme, llavors la força espiritual dominant: Maria va ser crucial en el misteri de l'Encarnació, ja que sense ella hagués estat impossible, cosa que la converteix en mediadora de totes les gràcies. També caldria esmentar la tasca de les ordres mendicants, els dominics la prendran com a patrona i els franciscans s'identificaran amb la seva humilitat i amor incondicional, posant-la com a exemple a seguir. La figura de Maria, tant santa com dona, ofereix un equilibri entre la contemplació de la perfecció i la pràctica d'una santedat accessible als homes marcada pel pecat originària.
Fa vuit-cents anys, l’abat, trobador i arranjador musical francès Gautier de Coincy (1177–1236) va començar a escriure els Miracles de la Mare de Déu, que esdevindrien la pedra angular de la devoció mariana expressada en llengua vulgar. Juntament amb les Cantigues de Santa Maria d'Alfons X el Savi, és una de les obres més populars de la literatura mariana de l'època i engloba un conjunt molt particular de valors cristians, que veien en la Mare de Déu l'aspecte més benèvol i humanista de la salvació, la intercessió i la misericòrdia.
Gautier de Coincy escriurà els Miracles de la Mare de Déu entre els anys 1217 i 1227. L’obra es divideix en dos llibres d'estructura similar: cadascun consta d'un pròleg, set chansons i els miracles, seguit de composicions líriques que varien des de pregàries, poemes moralitzants i salutacions. L'ús de la contrafactura per part de Gautier és ben conegut: les seves lletres prenen en préstec i adapten les seves melodies de cançons cortesanes, conducti i música litúrgica àmpliament difoses, que indiquen en l'oient coneixedor un retorn als textos i contextos anteriors de la melodia, alhora que els sobreescriu amb noves capes de text.
Per exemple, Rose dont neige ni gelée es
construeix a partir de les figures estilístiques de l'antítesi i l'ús de
metàfores minerals, vegetals i animals, metàfores que pertanyen al camp de la
lírica cortesana.
Rose cui nois ne gelee
Gautier de Coincy
Rosa de la qual neu o gelada
|
Flor de bellesa resplendent
|
Maragda fina amb virtut provada
|
No podríem lloar prou
|
Això produeix cançons corteses re-textualitzades, en les
que el desig per la dama cortesana idealitzada es reescriu en desig per la dama
més idealitzada de totes, Maria, mentre que els orígens cortesans de la melodia
mai s'esborren del tot, mantenint els seus intertextos en tensió. La
contrafactura de Gautier actua, doncs, com un punt de confluència de diferents
paisatges culturals, difuminant línies refermades durant molt de temps en
l'erudició moderna entre sagrat i secular i "alt" i "baix".
Entendez Tuit Ensemble
(Contrafactum de Perotin)
Gautier de Coincy
En la narració de les llegendes dels miracles, els herois
són els mentiders, lladres, adúlters i fornicadors, estudiants de peu, monges
embarassades, clergues rebels i mandrosos i monjos desertors. Amb l'única condició
que cantin els seus elogis, generalment recitant l'Ave Maria, i mostren el
degut respecte pel miracle de l'Encarnació obrat en ella. A través d'ella, tota
la humanitat desenfrenada, amorosa i feble troba el seu camí cap al Paradís...
Mere Dieu, Virge senee
Gautier de Coincy
Les Miracles de Nostre Dame
no només inclou cançons amb música anotada en moltes fonts, sinó que també
utilitza el musical com a fet i metàfora de manera central en diverses
miracles. També sembla que Gautier va ser un seriós precursor de Guillaume
de Machaut. Les peces líriques revelen un altre aspecte del seu talent: l'habilitat i
la sensibilitat d'un músic que sap transposar cançons profanes i modelar un
vers pietós sobre la melodia.
Ja pour yver
Gautier de Coincy
Una altra aportació artística dels manuscrits de Les
Miracles de Nostre-Dame de Coinci són el folis de pergamí que contenen moltes pàgines decorades,
miniatures, miniatures al marge i inicials historiades.
 |
 |
 |
 |
&
En molts aspectes, Gautier de Coincy va rebutjar l'estricta moral
paulina que vindria a caracteritzar les demonitzacions posteriors del
cristianisme, especialment el catolicisme contrareforma i el protestantisme,
que van posar un gran esforç en la abnegació i la renúncia. En el seu context
immediat, van ser escrites per complaure a la pròpia congregació de Gautier de Coincy i
per presentar una forma més suau de cristianisme en reacció a la posició de
línia dura del capítol de la catedral propera a Beauvais, que havia posat en
escena diverses obres de teatre que satirizaven salvatgement les activitats
seculars com a inherentment equivocades. Això potser explica per què de Coincy va optar per expressar
les seves pròpies opinions més liberals i marianistes mitjançant la mateixa
explotació de les formes seculars de presentació -en el seu cas, els poemes i
la música.
𝔏𝔢𝔰 𝔐𝔦𝔯𝔞𝔠𝔩𝔢𝔰 𝔡𝔢 𝔑𝔬𝔰𝔱𝔯𝔢 𝔇𝔞𝔪𝔢
&
A diferència d'altres miracles, especialment els de la Mare de Déu, tenen forts components socials. En una sèrie de narracions, la Verge sembla tenir un amor especial per aquells que cometen pecats sexuals o intenten subvertir la jerarquia social, sempre que el seu penediment final sigui sincer i ardent. Un d'aquests pecadors és Théophile, una de les figures més populars dels contes de miracles medievals. El seu desig d'aconseguir un estatus social més alt el porta a un pacte faustià amb el diable; només el seu penediment sincer porta finalment el seu rescat miraculós per part de la Mare de Déu.
|
&&& |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada