70.-La música europea a vista d'ocell (IV). El segle XIX

15

Impulsat per l’alè revolucionari que des de França s’expandí per tot Europa, a Alemanya va néixer un nou corrent filosòfic i artístic, el Romanticisme. És un moviment anticlàssic, que trenca amb la correcció de les formes convencionals, que cerca la llibertat, que posa el sentiment per davant de la raó i que vol expressar allò que és sublim. En aquest sentit,  l'anglès William Turner (1775-1851) és un pintor romàntic, que pinta el poder de la natura sobre l'home: focs, catàstrofes, naufragis, fenòmens naturals. Com fan altres romàntics, considera el paisatge natural com un reflex del seu humor. De la mateixa manera, l'obra de l'artista l'alemany Caspar David Friedrich (1774-1840) no aspira a reproduir fidelment la natura en els seus paisatges, el seu objectiu és traduir en imatges pictòriques les seves pròpies experiències metafísiques.

L’incendi al Parlament de Londres William Turner

Caminant damunt un mar de boira Caspar David Friedrich

La música romàntica també s’inspira en la natura, la literatura, les llegendes, els personatges i esdeveniments històrics. Una de les primeres òperes romàntiques, Der Freischütz (El caçador furtiu), del compositors alemanys contemporani de Beethoven, Carl Maria von Weber (1786-1826), va ocasionar un gran impacte en el públic alemany, ja que aquesta obra està imbuïda de simbologia germànica: l’arbre de maig a la plaça del poble, la caça, les cançons populars i, sobretot, el bosc. 

La mitificació del bosc va venir de la mà del romanticisme alemany, a la fi de segle XVIII, un romanticisme que va proporcionar refugi sentimental a escriptors i poetes alemanys davant l'imparable avanç de les tropes napoleòniques, mentre les tropes d'alliberament alemanyes es refugiaven literalment entre els arbres del bosc.

A l'avançada

Georg Friedrich Kersting

Der Freischutz és un tradicional singspiel on els números musicals s'alternen amb els diàlegs. Considerat un dels primers models de l'òpera alemanya, també se sol qualificar com la primera òpera romàntica alemanya, especialment per la identificació nacional i la càrrega emocional. L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore alemany.

Jägerchor (Der Freischutz) Carl Maria von Weber

El congost del llop (Der Freischutz) Carl Maria von Weber Oberon, una altra de les òperes de Carl Maria von Weber, es basa en la comèdia El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. Weber, malalt d'una greu infecció, va acceptar aquest encàrrec del Covent Garden per tal d'assegurar la subsistència de la seva família. El compositor va morir dos mesos després de l'estrena. És una de les fites de l'òpera romàntica alemanya i precursora dels drames wagnerians.

Els elements sobrenaturals, la lluita entre el bé i el mal, s'expressen en una música de gran inspiració i bellesa tímbrica.  El component fantasmagòric és especialment punyent en la famosa escena del congost del Llop. Oberon Carl Maria von Weber

Abans de seguir, cal retrocedir una mica en el temps per esmentar el paper que va tenir Christoph Willibald Gluck (1714-1787) en el desenvolupament de l’òpera. Gluck va eliminar les grans àries da capo de l'època barroca, suprimia els avorrits recitatius amb baix continu i els substituïa per recitatius acompanyats, és a dir, amb l'orquestra al complet i eliminava els castrati i els seus abusos ornamentals en la línia vocal de les òperes. L’abast de la reforma gluckiana va consistir en exercir una certa influència sobre Mozart i sobre alguns compositors italians establerts a París en un moment o altre de les seves carreres, com per exemple Luigi Cherubini (1760-1842), Gaspare Spontini (1774-1851) o Antonio Salieri (1750-1825).  Indirectament i fins a cert punt, va influir també en les òperes serioses d'alguns autors italians posteriors a la seva generació -Rossini, per exemple-. Gluck va ser admirat per Berlioz i per Wagner.

Dins de l’expressió musical romàntica podríem distingir dos mons molt diferents, molt separats l’un de l’altre, que expressen cares diferents de l’esperit romàntic. Un seria el romanticisme grandiloqüent, de les grans formacions corals i orquestrals, de grans teatres i auditoris, més proper a la manifestació de victòries heroiques i d'exaltació de sentiments nacionals. Per altra banda hi ha el romanticisme íntim, introvertit, de saló, que manifesta la part més sensible i subjectiva del poeta, on molt sovint emergeix l’amor més apassionat o la nostàlgia més desoladora.  

En el vol d’ocell que estem fent per sobre el panorama musical del segle XIX, en una primera part intentarem seguir aquest esquema, cosa que ens comportarà anades i vingudes entre França i els paisos d'influència germànica.

16

El 1823 s’esdevé un fet important, Gioachino Rossini (1792-1868) es traslladà a París i es feu càrrec del teatre italià. Va introduir el belcantisme de Donitzetti  i Bellini que captivaren a Delacroix, Chopin i Berlioz.  L’òpera Guillem Tell de Rossini (1829), va representar un punt d’inflexió en relació al repertori habitual a l'Òpera de París.

Gran espectacle, una vasta òpera de cinc hores de durada, que es desenvolupa al llarg de quatre immensos actes que van aclaparar un públic que el dia de l'estrena va comprendre que es trobava davant d'una obra mestra, però no sabia com reaccionar davant de tanta quantitat de música. Amb els corresponents ballets i amb escenes de multituds, comptant amb els grans mitjans de l'Òpera de París, Rossini va crear la primera òpera de gran espectacle que caracteritzaria a partir d'ara les produccions d'aquesta institució: la Grand Opéra.

Louis Véron (1798-1867), que dirigí l’Òpera de París des de 1831 a 1835, va veure en l'òpera un enorme potencial per ser adaptada als nous gustos burgesos, i atraure un nou públic. Va treballar amb dissenyadors de talent, compositors i llibretistes, i va contractar als més famosos cantants de la seva època per crear amb ells el gènere conegut com Grand Opera. Aquest va ser el seu gran mèrit, saber crear una xarxa de producció artística curosament planificada, que implicava a compositors, llibretistes, escenògrafs, decoradors, coreògrafs, directors musicals, cantants, músics, gestors de teatres i auditoris, crítics i periodistes, ... i claca! 

La primera producció de l’Òpera de París sota la direcció de Véron, va ser Robert li diable (1831) de Meyerbeer que va suposar l'inici d'una nova era en l'òpera francesa. Giacomo Meyerbeer (1791-1864) va ser un compositor alemany d'origen jueu, favorit del públic parisenc per la composició d'òperes en l'estil Grand Opéra. La seva obra més coneguda és Els Hugonotes.

Una gran òpera que va dominar els escenaris d’Europa durant la major part del segle XIX, Robert le diable és una obra mestra. La meravellosa partitura inclou àries brillants, conjunts dramàtics, cors espectaculars, un ballet de monges fantasioses. O beau pays (Els Hugonotes) Giacomo Meyerbeer

Robert li diable Giacomo Meyerbeer

Les òperes de Weber i de Rossini impressionaren a Louis Hector Berlioz (1803- 1869), un músic que personifica els ideals romàntics més que qualsevol altre compositor francès. La seva original imaginació, les seves concepcions grandioses, sota la influència de la Grand Opéra, i la seva extraordinària qualitat per orquestrar aportaren un nou color a la música. La seva Simfonia fantàstica es una obra mestra, considerada la pionera en introduir el leitmotiv, un recurs dramàtic que tindria una gran seguiment en molts compositors del segle, molt especialment en la música de Wagner.

Symphonie Fantastique : 4t Mov

Hector Berlioz

Berlioz va augmentar el paper i el nombre d'executants de l'orquestra. Instruments com el contrafagot, el corn anglès, el clarinet baix o la formació de quatre trompetes, els va usar des de les seves obres més primerenques. També va ampliar considerablement la corda i la percussió.  En les seves obres s'aprecia una contrastada tendència cap a la grandiositat. Tenia un especial gust per les grans masses tant orquestrals com corals.

La condemna de Faust  Hector Berlioz

17

Richard Wagner (1813-1883) viu quatre anys a París, del 1839 al 1842,  on es guanyà la vida reorquestrant les òperes d'altres compositors o bé fent de crític musical. Això li va permetre fer amistat amb els músics més importants de l'època: Berlioz, Liszt, Meyerbeer, entre d'altres. Sobretot amb Berlioz, del que en fa un estudi minuciós de la seva instrumentació després d'escoltar la simfonia dramàtica Roméo et Juliette.

Wagner recordava que de ben petit havia quedat molt impressionat pels elements gòtics de El caçador furtiu de Carl Maria von Weber. A partir de Wagner, s'inicia un predomini del drama sobre la música. L'òpera, convertida en drama musical, anteposa el contingut del text al de la música, transportant el protagonisme de les veus a l'orquestra. Les seves composicions, particularment les darreres, són notables per les harmonies riques, per l’orquestració i l'ús elaborat del leitmotiv, temes associats amb personatges o situacions específiques. El llenguatge musical cromàtic de Wagner va ser un catalitzador del desenvolupament posterior de la música clàssica europea, incloent-hi el cromatisme extrem i l'atonalitat.

La mort de Siegfried i la marxa funerària Richard Wagner

Un altra aspecte remarcable de les òperes de Wagner és el concepte de melodia infinita. Tradicionalment les òperes es dividien en recitatius, àries, cors, etc. Els drames wagnerians estan concebuts com una unitat globl d’un discurs musical continuat.

Liebestod - Final del tercer Acte (Tristan und Isolde) Richard Wagner

Simfonia núm. 4 Anton Bruckner

Per la seva escala, les sonoritats massives i l'estructura imponent, les simfonies de Anton Bruckner (1824-1896) han estat anomenades «catedrals del so». La Simfonia núm. 4 (1874) és una de les obres més populars del compositor. Va ser estrenada el 1881 a Viena amb un gran èxit. El sobrenom de la simfonia de Romàntic fou utilitzat pel propi compositor. No es refereix a la concepció moderna de l’amor romàntic, sinó al romanç medieval tal com es representa a les òperes Lohengrin i Siegfried de Richard Wagner.

18

A Itàlia, Giuseppe Verdi (1813-1901), sota la influència de Gioachino Rossini, Vincenzo Bellini, Giacomo Meyerbeer i, més notablement, Gaetano Donizetti, Giovanni Pacini i Saverio Mercadante, s’erigeix com la rèplica mediterrània al drama wagnerià. Les diferències amb Wagner són notables, així i tot, els uneix el fet d'estar en la mateixa línia compositiva del romanticisme monumental. Els dos compositors, que són els caps de les seves respectives escoles, semblen no agradar-se, encara que no es van conèixer mai. Els pocs comentaris de Verdi sobre Richard Wagner i la seva música estan lluny de ser benèvols: "Ell tria invariable i innecessàriament el camí inexplorat, tractant de volar cap a on una persona raonable caminaria amb millors resultats." Però al menys té aquesta paraula amable quan s'assabenta de la mort de Wagner: "Trist! Trist! Trist! ... Un nom que deixa una empremta molt poderosa en la història del nostre art." Un dels comentaris de Wagner cap a Verdi és ben conegut: després d'escoltar el Rèquiem, el gran músic alemany, generalment molt eloqüent en els seus comentaris sobre els altres compositors, s'acontenta amb dir: "És millor no dir res."

Dies Irae e Tuba Mirum

(Requiem)

Giuseppe Verdi

Encara que la seva orquestració és sovint magistral, Verdi depèn en gran mesura del seu do melòdic com a principal mitjà d'expressió musical. De fet, en diversos passatges, i particularment en les seves àries, l'harmonia és ascètica, tota l'orquestra sona com un gran instrument d'acompanyament, com una "gran guitarra", dirà Stravinsky.

Aida; Acte IV Giuseppe Verd

A vegades les composicions de Verdi són criticades per usar un diatonisme de gust popular en lloc d'un llenguatge musical més cromàtic, com feia Wagner. Sent tant diferents l’un de l’altre, les òperes de Verdi i de Wagner encara dominen el repertori de l'art líric un segle i mig després de la seva creació.

19

Mirem ara la vessant íntima i de petit format de la música romàntica. "La burgesia va canviar el paper social de la música. El músic es va convertir en un "professional" del seu art, amb llibertat absoluta per posar preu al seu treball. Els concerts públics (en teatres), on les persones que pagaven van passar a formar el nou auditori (la música "clàssica" deixa de ser patrimoni exclusiu de la noblesa i de l'Església) i la música que es realitza en els salons de la burgesia adinerada, on el piano és l'instrument rei, evidencien una "democratització" d'aquest art. Si a això unim una nova mentalitat, que valorava la música com la més romàntica de les arts, entendrem aquest canvi tan important en la consideració social dels compositors, que van acabar convertint-se en ídols dels salons de la burgesia, juntament amb els "virtuosos "(pianista o violinista)."

(Blog Rincoanda)

Franz Schubert (1797-1828) va compondre la major part de les seves obres no per a sales de concerts i teatres vienesos sinó per a petites reunions informals d'amics i aficionats: les schubertíades. El mateix Schubert les anomenava així.

Amb el temps, aquestes reunions en cases d'amics es van convertir en disteses trobades dels intel·lectuals de l'època: poetes, músics, pintors i filòsofs, que tocaven música, cantaven, menjaven, bevien i es divertien, a vegades fins a la matinada, assistien sense saber-ho a l'estrena de grans obres mestres de Schubert.

Schbertiade Moritz von Schwind

El lied, és una forma de composició per a veu amb acompanyament, normalment, de piano. Va néixer a l'època clàssica -els primers exemples són de Haydn, Mozart i Beethoven-, i arribà a la màxima esplendor durant el Romanticisme amb Franz Schubert, que en la seva curta vida n’arribà a escriure  més de 600. Sobre poemes de Wilhelm Müller, Schubert va escriure dos cicles de lieder considerats dues obres mestres: La bella molinera i Viatge d’hivern.   El seu potencial per a la narrativa dramàtica gairebé operística van ajudar a establir el lied com un gènere immillorable per a la poètica  musical romàntica. 

Núm. 1 Das Wandern Die schöne Müllerin Franz Schubert

Die schöne Müllerin (La bella molinera) compost el 1823, és el primer cicle de cançons que es va popularitzar. És un dels primers cicles de lieder complets de l'època romàntica, on el compositor, seguint el fil d'una història, utilitza diferents registres musicals per explicar plenament les peripècies successives. Consta de vint cançons que van des d'un optimisme alegre a la desesperació i la tragèdia, desenvolupant una sèrie de temes típicament romàntics: l'amor, l'espera, la decepció amorosa, la tristesa, la mort, la recerca personal, el viatge, la naturalesa.

Winterreise (Viatge d'hivern) narra, sense cap línia argumental clara, el passeig d'un caminant a través d'un paisatge d'hivern, després de saber -fet que es deixa entreveure vagament al primer lied- que la seva estimada l'ha rebutjat. Aquest cicle de lieder destaca per la seva intensitat emocional, tot traspuant una crisi existencial que semblava alinear-se amb la situació personal del mateix Schubert, que compongué l'obra durant el darrer any de la seva vida. Així doncs, es podria considerar que Winterreise és una catarsi del mateix compositor

Gute Nacht (Winterreise)  Franz Schubert

20

En aquests auditoris tan petits, el piano es convertí en l’instrument rei, indispensable en les reunions familiars de totes les cases burgeses o en festes de societat. Copiant l’estratègia que seguí Louis Véron per potenciar la Grand Opéra, empresaris i constructors de piano van planificar una acurada xarxa comercial que implicava  editors de partitures, audicions privades, sales de concerts, pianistes de fama, contactes socials amb personalitats rellevants, premsa, etc. 

El 1832, Chopin feia el primer concert públic a la Salle Pleyel de París; Camille Pleyel, fill del Joseph Ignaz Pleyel -fundador de pianos Pleyel-, va posar de moda els seus coneguts salons on concorria assíduament l'elit musical i cultural del París d'aquella època; Franz Liszt va provar un piano Bösendorfer, fet que va donar gran repercussió social a la companyia Bösendorfer Klavierfabrik; els pianos Blüthner van tenir un primerenc èxit en exposicions, conservatoris i concerts públics; etc.

Nocturne alla Field in B flat major Camille Pleyel

El segle romàntic fou l'època dels grans virtuosos del piano, en el que destaquen especialment Frédéric Chopin, Robert Schumann i Franz Liszt. 

Frédéric Chopin (1810-1849) va arribar a París a la tardor de 1831. La ciutat era el centre mundial de la cultura, i molts dels més grans artistes del món hi vivien: Victor Hugo, Honoré de Balzac i Heinrich Heine entre els escriptors. Aviat el jove polonès coneixeria algunes d'aquestes llegendes, i arribaria a formar part important d'aquesta intensa activitat cultural. 

Mazurka Frédéric Chopin

Pràcticament totes les composicions de Chopin són per a piano. Encara que expatriat, sempre va ser lleial a Polònia. Les seves masurques reflecteixen els ritmes i melodies del folklore polonès i les poloneses estan marcades per l'esperit heroic de la seva pàtria.

Les balades, scherzos i estudis (cadascun d'ells centrat en un problema tècnic específic) són mostra de la seva amplíssima obra per a piano sol. La seva música, romàntica i lírica, es caracteritza per les dolces i originals melodies, les refinades harmonies, els ritmes delicats i la bellesa poètica. Va influir notablement sobre altres compositors, com el pianista i compositor Franz Liszt i el compositor francès Claude Debussy.

Gran polonesa brillant Op.22 Frédéric Chopin

Partint de Johann Nepomuk Hummel i John Field, Chopin va descobrir el veritable potencial del piano per construir un món poètic de melodia i color. Les seves obres són d'una naturalesa profundament pianística: va comprendre la capacitat del cantabile de l'instrument, molt diferent del cant o del violí. Va "inventar» una nova manera de tocar (dinàmica, digitació) i va explorar els seus recursos tímbrics mitjançant l'harmonia, la ressonància i el pedal. 

Nocturne No. 2 en mi bemoll, Op. 9, No. 2  Frédéric Chopin

Entre les seves obres publicades s'inclouen masurques, estudis, preludis, nocturns, poloneses, sonates i valsos per a piano, a més de dos concerts per a piano i orquestra.

Robert Schumann (1810-1856) va ser un compositor, pianista i crític musical considerat un dels més importants i representatius compositors del Romanticisme musical. Fins 1840, Schumann va compondre exclusivament obres per a piano. Més tard, va escriure per a piano i orquestra i molts lieder. Moltes de les seves obres fusionen la literatura i la creació musical, el que es coneix com a “música de programa”. 

En Papillons, cada dansa vol retratar un personatge diferent. Segons va escriure el propi Schumann, està inspirada en l'última escena de l'obra Die Flegeljahre de Jean Paul. Consta de dotze petites miniatures, inspirades en la imatge d'una papallona que voleteja d'una escena a una altra i que modula un univers poètic de gran varietat i poder evocador.

Papillons Op.2 Robert Schumann

Carnaval Op.9 Robert Schumann

En el Carnaval, gairebé totes les seccions comencen amb variacions sobre les lletres la paraula Asch, poble natal de la seva promesa d’aquells anys. L’obra és la il·lustració musical d’una història, amb personatges i guions ben definides. Cada un d’aquests personatges hi té dedicada una secció del Carnaval. Hi apareixen Chopin i Paganini amb imitacions brillants.  A més, es va consolidar el format de composició que ja s’inicia a Papillons, creant temes molt breus i generalment no relacionats entre sí, però sí que s’inspiren a la mateixa escena literària. La majoria de les composicions per a piano de Schumann està formada per moviments que duren pocs minuts o fins i tot menys d’un minut.

Franz Liszt (1811-1886) visqué a París de molt jove, i, tot i ser un any més jove, va conquerir la capital francesa abans que Chopin, al qual admirava genuïnamental i el visità freqüentment al llarg d'aquesta època. Conegué l'escriptora George Sand, el pintor Eugène Delacroix, el notable compositor alemany Felix Mendelssohn, el novel·lista i poeta francès Victor Hugo i un llarg etcètera d'intel·lectuals. Liszt, fou un veritable talentós que gràcies al seu precoç inici en l'escena musical, revolucionà totes les convencions establertes, com ara inventar el concepte de recital a solo, sostraure els concerts pianístics de les sales de l'aristocràcia i l'alta burgesia per portar-los als grans auditoris, sense la necessitat de recórrer a una orquestra com a acompanyament. I tot això ho aconseguí gràcies a una personalitat certament desbordant, gairebé qualificable d'histriònica, entre seductora i demoníaca, que aprengué del violinista Niccolò Paganini, 

Amb Liszt, el piano esdevé un instrument orquestral. El músic hongarès optà, d'ençà del seu inici, de lliurar llibertat al seu volcànic temperament, a base de treballs en els quals introduïa les més potencialment complexes audàcies tècniques, tot això de mode talment explosiu, que no admetia terme mitjà: el recital pianístic quasi és com una acrobàcia realitzada en un circ.

La campanella Franz Liszt

Liebestraum (Somni amorós) Franz Liszt

D'aquesta actitud sorgeixen partitures purament magistrals, amb abundants complicacions tècniques, però que, en el fons, oculten música qualitativament excel·lent. El piano, doncs, és el gran aliat de l'hongarès; fou l'instrument al qual dedicà una notòria part dels seus esforços com a creador, encara que  no fou el seu únic àmbit d'actuació.

Però Chopin, Schumann i Liszt no van sorgir del no-res. Serà interessant donar un cop d’ull a altres bons compositors i compositores anteriors, avui molt desconeguts del gran públic, que amb les seves obres contribuïren a fer créixer la literatura pianística. Al costat de sonates per a piano, al segle XIX apareixen una gran quantitat de petites formes de caràcter íntim, sentimental o apassionat, amb estructures diverses i lliures, com la romança, el nocturn, la rapsòdia, l'estudi, el preludi, la fantasia, etc.; i algunes danses estilitzades com la masurca, el vals, la polonesa, etc.

Contemporània de Beethoven, Hélène de Montgeroult (1764-1836) va ser compositora, pedagoga i una de les pianistes més destacades del segle XVIII. Va ser professora del Conservatori de París i és considerada pionera de l’escola pianística francesa. El rubato és un efecte molt característic en l’obra de Montgeroult. Testimonis que van sentir la pianista tocar el piano, expressen que Hélène de Montgeroult feia "cantar les tecles" i que per a ella la transmissió de sentiments era essencial per a la interpretació.

Étude n°111 Hélène de Montgeroult

Polonaise, Comiat a la pàtria Michał Kleofas Ogiński

Michał Kleofas Ogiński (1765-1833)   va ser un polonès diplomàtic i polític. També va ser un compositor de la música romàntica primerenca. Va compondre un gran nombre de poloneses per a piano, que es popularitzaren arreu d'Europa, romances, marxes i diverses òperes. Les seves Poloneses per a piano, que assoleixen fugir als models vuit-centistes d'aquest gènere, com preparant el camí a les obres mestres de Chopin.

Johann Nepomuk Hummel (1778-1837) com a compositor,  es situa al límit entre dues èpoques. Durant més d'un segle se l'ha vist només com un virtuós del piano del segle XIX, però fou un personatge molt més complet i important. No tan sols compongué obres pianístiques virtuoses sinó que té un ampli repertori. El Congrés de Viena de 1814, en el que també hi assistí Beethoven, Hummel tingué un èxit enorme i es convertí en una celebritat. Més tard es traslladà a Weimar on tingué una època de composició abundant, la dècada del 1820 fou la més productiva de la vida de Hummel. A través de Goethe conegué als personatges importants del món intel·lectual i aconseguí una popularitat enorme

24 Preludes per a piano, Op.67 Johann Nepomuk Hummel

Nocturne no 5 in Si bemoll major John Field

John Field (1782-1837) fou un compositor i pianista irlandès, conegut per ser el creador de la forma musical pianística coneguda com a nocturn. Field és recordat avui dia per les setze peces que va compondre sota el títol de nocturns. Es tracta de peces en un únic moviment (impromptus) per a piano. El primer dels nocturns data de l'any 1812. Aquestes peces van influir notablement sobre Frédéric Chopin, que va escriure 21 nocturns.

Maria Agata Szymanowska (1789-1831) va ser una de les primeres compositores i pianistes virtuoses poloneses del segle XIX. Les seves composicions mostren la brillantor de l'era precedent a Chopin. Nocturne en B bemoll Major Maria Agata Szymanowska

Els seus estudis i preludis mostren una manera de compondre per a piano molt innovadora. Les seves masurques representen un dels primers intents en l'estilització de la dansa; les fantasies i els capricis contenen un impressionant vocabulari en tècnica pianística. Les primeres composicions de Chopin s'assemblen molt a la música de Szymanowska. És obvi que va influenciar l'estil de composició del compositor polonès. Va entaular fortes connexions amb la majoria dels compositors de l'època, poetes, i músics: Luigi Cherubini, Gioacchino Rossini, Johann Hummel, John Field i Johann Wolfgang Goethe. Hummel i Field li van dedicar diverses peces.

Louise Farrenc (1804-1875) va ser una pianista, professora de piano al Conservatori de París i compositora de més de cinquanta obres d'estil clàssic, la majoria per a piano. D'especial interès són les variacions Aire russe varié, revisat el 1836 per Schumann i els 30 Études en totes les tonalitats majors i menors,  la col·lecció es convertiria en un clàssic del piano, "no sols per desenvolupar la tècnica, sinó també per modelar el gust".

Aire russe varié Louise Farrenc

Notturno en sol menor Fanny Mendelssohn

Fanny Mendelssohn, (1805-1847), fou una gran compositora i pianista alemanya. Va compondre 466 peces musicals, incloent "cançons sense paraules", gènere del qual és predecessora. Un cop casada, cada dilluns organitzava reunions musicals a casa seva en les quals exposava les seves pròpies obres. Un any després de la mort del seu marit, va persuadir dos editors que van imprimir una selecció de les seves obres. La majoria d'aquestes però, encara no estan publicades. El seu debut públic va ser el 1838, quan interpreta el Concert núm. 1 per a piano del seu germà.

En mig de les dues naturaleses que pren l’expressió musical romàntica, la del gran format i la intimista, segueix desenvolupant-se la música simfònica i la música de cambra, hereves de Beethoven. La gran transformació de la simfonia que va tenir lloc al segle XIX arrenca de les de Beethoven i la influència que aquestes van tenir en un gran nombre de compositors rellevants al llarg de bona part del segle.

La simfonia evolucionà al llarg de la primera meitat del segle amb les composicions de Franz Schubert que, a més dels lieders ja mencionats, va escriure quatre simfonies. Des de Viena, Schubert seguia els passos de Beethoven amb resultats molt personals, obres que, al seu torn, influïren en les simfonies de Robert Schumann i –encara uns anys més tard– en les de Johannes Brahms. En aquesta mateixa línia germànica destaquen les simfonies de Felix Mendelssohn.

1.-Allegro moderato Simfonia núm.8 Franz Schubert	3.-Scherzo Simfonia núm.4 Robert Schumann
2.-Andante sostenuto Simfonia núm.1 Johannes Brahms	2.-Andante con moto Simfonia núm.4 Felix Mendelssohn

La música de cambra al Romanticisme va aconseguir el seu màxim desenvolupament, a causa, en gran part, al fet que es va fer accessible a la burgesia i de la constant demanda d'obres per interpretar en família o entre amics. Al llarg de segle XIX, la majoria dels compositors escriure obres de cambra, des de duos (per a dos instruments, com ara el piano i la flauta), trios (piano, violí i violoncel), ... fins nonets (nou instruments de corda i vent); sense oblidar el quartet de corda típic del Classicisme (dos violins, una viola i un violoncel), que va seguir ocupant un lloc destacat en aquesta època. El romanticisme es va caracteritzar per l'expressió intimista de la música de cambra. No obstant això, diversos dels seus compositors van treballar aquest gènere influenciats per models clàssics, encara que plens de sentiments i passions. 

Sonata No. 12 per a violí i piano Niccoló Paganini

El virtuosisme va reemplaçar la bellesa de l'estructura i l'harmonia del conjunt. D'aquesta manera, van sorgir en aquell temps intèrprets magistrals que van impulsar la composició per al lluïment del solista, en sonates a duo amb el piano acompanyant, en formacions tradicionals com el quartet de cordes, o en petits conjunts d'instrumentistes, en els quals es conjuguen l'arc i els vents. Intèrprets i compositors amb un gran talent tècnic, com Niccoló Paganini o Franz Liszt, van conquerir l'escena musical d'Europa

Un dels compositors que va cultivar amb més interès la música de cambra va ser Johannes Brahms (1833-1897), reconegut com un dels compositors més importants en aquest gènere del període  romàntic. La seva primera obra va ser el Trio amb piano en Si major op. 8, ple de frescor juvenil, delicadesa i una gran varietat de matisos. La culminació d'aquesta primera època es troba en el Quintet amb piano en fa menor, op. 34, veritable síntesi del classicisme romàntic, amb nombrosos contrastos d'esperit i amb una forma adequada a les idees i sentiments de l'autor.

1.-Allegro con brio Trio amb piano en Si major op. 8 Johannes Brahms

2.-Andante, un poco adagio Quintet amb piano en fa menor, op. 34, Johannes Brahms

21

A la segona meitat del segle XIX passen tantes coses que es fa molt difícil fer-ne un seguiment ordenat i visualitzable en zones geogràfiques. Hi passarem molt per sobre, intentant no avorrir amb gaires explicacions.

Malgrat l’aparent retorn a l’Antic Règim que van suposar la Restauració (Congrés de Viena 1814-15), una bona part de les idees que havia generat la Revolució francesa havien penetrat de forma profunda a molts països europeus. Les revolucions burgeses de 1848, que s’inicien a França i s’estenen ràpidament per tot Europa, són fruit d’aquesta consciència “democràtica” i de la reivindicació dels interessos de classe de la burgesia. El liberalisme polític venia a recollir els principis bàsics revolucionaris, i propugnava la llibertat de l’individu concretada, per exemple, en la llibertat d’opinió. Així, una de les principals demandes del liberalisme seria la llibertat de premsa i d’expressió en públic de les pròpies idees.

                             La barricada (1849)
                             Ernest Meissonier 
                                   (1815-1891)

El realisme en les arts plàstiques (Millet, Courbet, Daumier)   i en la literatura (Stendhal, Flaubert, Balzac i després el naturalisme de Zola ) no és aliè a aquest estat de coses. És un apropament a la realitat quotidiana, a la gent del poble. Com ho serà el verisme en l’òpera i els nacionalismes musicals, que van impulsar una música que reflectís el sentir popular i patriòtic de cada poble.
.

Les aspiradores (1857) Jean-François Millet  (1814-1875)

El vagó de tercera classe (1864) Honoré Daumier  (1808-1879)

El verisme fou la darrera escola operística del segle xix sorgida al voltant de 1890, i amb el seu començament es tanca el gran període de creació romàntica italiana. Moviment iniciat ja per Verdi, Boito i Ponchielli, que es manifesta clarament per primer cop amb Cavalleria rusticana (1890) de Pietro Mascagni (1863-1945). Retrata la duresa de la vida diària de les capes baixes de la Itàlia acabada de reunificar.

Cavalleria Rusticana Pietro Mascagni

22

El nacionalisme és un moviment musical romàntic sorgit en diversos països durant el segle XIX el propòsit del qual és exaltar la identitat musical pròpia d'un país a partir de tradicions nacionals i del folklore. En música, es refereix a l'ús de materials que són reconeguts com a nacionals. Per exemple, l'ús directe de la música tradicional, de melodies, ritmes i harmonies inspirats per aquesta. El nacionalisme també inclou l'ús de llegendes, mites i simbologia pròpia com a base d'obres programàtiques o òperes. En certa manera, es pot considerar com una reacció de les nacions perifèriques al domini abassegador de la música germànica (tembé austrohongaresa) i francesa dels últims cent cinquanta anys.  

Una nit a la Muntanya Pelada (1867) Modest Mússorgski (1839-1881)

Dins aquesta tendència musical destaca l’escola russa, amb el precursor Mikhaïl Glinka (1804-1857) i el domini del grup a l’entorn de Alekséievitx Balàkirev (1837-1910) anomenat el Grup dels cinc (César Cui, Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov, Aleksandr Borodín i el mateix Balàkirev).

Danses eslaves Op. 46/8 (1878) Antonín Dvořák (1841-1904)

Altres països relacionats amb el nacionalistes musical són: Bohèmia, amb Bedřich Smetana i Antonín Dvořák; Noruega, amb Edvard Grieg; Finlàndia, amb Jean Sibelius; Espanya, amb Isaac Albéniz i Enric Granados i el Regne Unit, amb Edward Elgar i Vaughan Williams.

L'estil musical de Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893), tot i ser contemporani del Grup dels Cinc, no es pot encasellar dins dels marges del nacionalisme rus. Sota la forta influència del simfonisme alemany la seva música és abans de res profundament expressiva i personal, reveladora de la personalitat de l'autor, complexa i turmentada.

Simfonia núm.5, Segon moviment. Piotr Ilitx Txaikovski

El romanticisme musical, tan lligat a la literatura, va trobar en la llibertat formal del Poema Simfònic un mitjà d’expressió idoni per explicar les seves fantasies. Tot i que els primers poemes simfònics es deuen a Franz Liszt, van ser els músics nacionalistes els que l’usaren amb freqüència en les seves evocacions històriques, geogràfiques i mitològiques.  

Rússia, poema simfònic (1864) Mily Balakirev El poema simfònic Blaník (1879) de Smetana, rep el seu nom de la muntanya Blaník, en l'interior de la qual, segons la llegenda, dorm un impressionant exèrcit de cavallers guiat per Sant Venceslau. Els cavallers despertaran i ajudaran el país en la seu moment més difícil, descrit com un atac de quatre exèrcits des dels quatre punts cardinals

Durant la dècada de 1860, Balakirev estava en l'apogeu de la seva influència. Va col·leccionar cançons populars amunt i avall del Volga i les va presentar en la seva Segona Obertura sobre temes russos, que finalment es va convertir en el poema simfònic Rússia Blaník Bedřich Smetana

És encara el segle XIX que ja comença la cadena d'“ismes”: impressionisme, simbolisme, decadentisme, prerafaelitisme (que serà la incubadora de les idees de William Morris (l'Arts and Crafts) i de Rennie Mackintosh que tant influiran en l’Art Nouveau i el Modernisme). I també, en aquests últims anys de segle, hem de mencionar La belle époque i Le fin de siècle, que representen dues maneres de veure i d'interpretar el mateix període de temps, un període indefinit entre les últimes dècades del XIX i l'esclat de la Gran Guerra.

impressió: sol naixent (1872) Oscar-Claude Monet  (1840-1926) Pornokratès (1878) Félicien Rops (1833-1898) Estampat William Morris  (1834-1896)

Salomé (1876) Gustave Moreau  (1826 – 1898)  Sancta Lilias (1874) Dante Gabriel Rossetti (1828-1882) Conversazione programme (1894) Charles Rennie Mackintosh (1868-1928)

Per a molts historiadors, el segle XIX acaba al 1914, i segurament hi ha molts argument sòcio-polítics que ho avalen, però, al meu entendre, alguns aspectes de la música del segle XX arranquen abans del 1900. L’impressionisme i el simbolisme de Claude Debussy (1862-1818), per exemple, es podrien considerar musica del segle XX a l’avançada. 

La música impressionista no vol demostrar unes emocions profundes ni de contar una història, només vol mostrar-nos un clima, sentiment fugaç, ritmes de dansa, trossos de melodia, etc. La fragmentació és el concepte impressionista que més anticipa l’estètica musical del segle XX. Altres característiques són la vaporositat de la línia, escales i modes originals, acords deslliurats de les funcions tonals, emancipació de la dissonància, fragmentació de l’orquestra...

Prélude à  l'aprés-midi d'un Faune Claude Debussy

23

Després de la Guerra francoprussiana, Europa visqué un llarg període de pau de quatre dècades, una era que fou molt favorable per als progressos tècnics i econòmics. Tots aquests progressos van tenir lloc sobretot a França, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, al Regne Unit i a l'Imperi austrohongarès. La població d'aquesta època és molt optimista quant als extraordinaris progressos tècnics. No triguen a aparèixer el positivisme i el cientisme. La Belle Époque es fa present sobretot als bulevards de les capitals europees, als cafès i cabarets, a les galeries d'art, a les sales de concerts i als salons freqüentats per una mitjana burgesia que s'aprofita del progrés econòmic

“Ningú no creia en guerres, revolucions o daltabaixos. Radicalismes i violència semblaven impossibles en una era de la raó. [...] El segle XIX, amb el seu idealisme liberal, estava convençut d'anar pel camí dret i infal·lible vers el millor dels mons. Hom mirava amb menyspreu les èpoques anteriors, amb les seves guerres, fams i revoltes, com si fossin temps en què la humanitat encara era menor d'edat i no prou il·lustrada.” Stefan Zweig.

En aquest context neix l'opereta, un gènere musical teatral derivat de l'opera buffa que es desenvolupa en el decurs del segle XIX, primer a París i posteriorment a Viena i Londres. El pare de l'opereta francesa va ser Jacques Offenbach, a Viena fou Johann Strauss i a Londres Arthur Sullivan.

La Belle Hélène Jacques Offenbach

En una primera ullada les operetes de Jacques Offenbach (1819-1880) semblen fer referència a personatges i episodis de l'antiguitat, però els seus arguments estan connectats amb la vida contemporània del Segon Imperi i la Tercera República i tracten de reflectir els seus defectes amb una bona dosi d'ironia.

Johann Strauss fill (1825-1899) fou un compositor austríac de música lleugera, sobretot de música de ball i operetes. Aquesta estil vienès s'identifica amb l'auge de la burgesia com a elit social a Occident i la creixent importància dels seus gustos artístics. Però Viena viu en una atmosfera d’un imperi decadent, vell, més de Fin de siècle que de Belle époque.

Annen-Polka Johann Strauss II

Tripping Hither, Tripping Thither (Iolanthe) Gilbert And Sullivan

Arthur Sullivan (1842-1900) va escriure només una gran òpera, Ivanhoe  però va reclamar que fins i tot les seves òperes còmiques formessin part d'una Escola d'òpera anglesa, intentant suplantar les operetes franceses (normalment amb males traduccions) que dominaven els escenaris londinencs en aquesta era. Una de les operetes més exitoses de Gilbert & Sullivan és Iolanthe, una paròdia de l’òpera The Mountain Sylph, de  John Barnett.

En les últimes dècades del segle romàntic conviuen tots aquests moviments i tendències musicals, principalment entre França i Alemanya. Tampoc hem d'oblidar, contemporanis a aquesta època, els compositors més acadèmics, com César Franck; els més neoclàssics, com Camille Saint-Saëns i els més conservadors, com Vincent D’Indy, que en aquell moment ocupaven el rang més alt dels estaments musicals de França; ni tampoc hem d'oblidar els compositors neoromàntics, com l'austríac Gustav Mahler i el bavarès Richard Strauss, continuadors de la línia romàntica més monumental.
 

Obra cabdal de la música de cambra francesa del XIX, la Sonata per a violí (1886) de César Franck (1822-1890) va gaudir des del principi d'una excel·lent acollida i va estar entre les peces preferides de Marcel Proust, que la citaria tàcitament en la seva novel·la A la recerca de el temps perdut. Dividida en quatre moviments, l'Allegro inicial és una breu forma sonata que presenta el motiu cíclic de l'obra i serveix d'introducció a un Allegro intens i apassionat.

Sonata per a violí i piano César Franck

Concert núm.2 per a piano i orquestra Camille Saint-Saëns

Camille Saint-Saëns (1835-1921)  és un compositor de música elegant i tècnicament sense defectes. Les seves obres estan lligades estretament a la tradició clàssica, i hi ha qui l'ha considerat un precursor del Neoclassicisme musical del segle XX. Aquest Concert per a piano núm. 2, és fruit de l'interès que Rubinstein, molt amic del compositor, tenia per presentar-se com a director a París. La iniciativa va motivar immediatament a Saint-Saëns i, en gairebé tres setmanes,  va compondre el concert per a presentar-lo a la Sala Pleyel, ell mateix com a pianista i Rubinstein com a director.

Symphonie sud un chant montagnard français de Vincent d'Indy (1831-1851), per a piano i orquestra, és una de les més celebrades obres d'aquest compositor francès. El cant popular que serveix de motiu procedeix de la regió dels munts de Cevenes, pel que D'Indy donà a aquesta obra el títol de Symphonie Cévenole. D'estil netament popularista, té per base aquest tema admirable, una autèntica manifestació del cant del pastor.

Symphonie sud un chant montagnard français Vincent d'Indy

Simfonia núm.2 Gustav Mahler

La música de Gustav Mahler (1860-1911) està ancorada en la tradició alemanya, de Johann Sebastian Bach, de l'«escola de Viena» de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert i de la generació romàntica de Schumann i Mendelssohn. No obstant això, la influència decisiva en la seva obra va venir de Richard Wagner. La música de Mahler combina influències romàntiques -com el fet de donar títols a les seves simfonies, o d'associar-ne programes- amb l'ús de la música popular vienesa i l'art contrapuntístic, utilitzant els immensos recursos de l'orquestra simfònica.

La música de Richard Strauss (1864-1949) va i ve del romanticisme tardà a l’expressionisme del segle XX. L’òpera Elektra representa la incursió de Strauss més agosarada en els nous llenguatges que obren el segle xx. S'aprecia d'entrada una orquestra engruixida en efectius a la ja de per si nodrides formacions instrumentals que utilitzava el compositor. El recurs freqüent de la partitura a les dissonàncies i a esclats sonors, tenen la seva raó de ser en una veritable tragèdia, ressaltant en un sentit expressionista les emocions dels protagonistes. L'expressionisme era l'estil emergent a l'Alemanya de principis de segle.

Orest!  (Elektra) Richard Strauss

·<><><><><><><>·